El joc literari

Juguen els nens i juguen els grans. L'home és un animal ludopàtic. La vida sense joc és quelcom malaltís, avorrit, intolerable. El joc ens redimeix de la penosa seriositat, ens allibera de les cadenes de la trista i crua realitat, ens enlaira fent-nos sobrevolar totes les coses. És aquesta necessitat de jugar la que ens empeny cap a l'art. L'art és un producte cultural de primera magnitud perquè demostra que la necessitat lúdica de l'home pot sublimar-se de manera certament sublim. La literatura és el joc de les lletres, el ball de les ombres, l'afecció ficcionadora d'un jo que s'emparaula multiplicant arguments i personatges més o menys versemblants. La literatura és veritat perquè pot ser-ho TOT sense ser RES tret d'un tempteig, una recerca, un aguait. La literatura ens salva, per tant, de la definició definitiva. La definició definitiva és letal. Viure és jugar. Escriure és jugar. L'escriptor és un ludòpata inofensiu. La ciberliteratura permet anar encara més lluny: el joc literari es digitalitza i esdevé virtualment infinit...

També existeix el joc filosòfic...
I el joc polític...

Canviant de tema: a mitja tarda ha deixat de ploure, ha quedat un cel limpidíssim, he pujat a la Roca Foradada, he plegat caragols, hi ha una lluna plena preciosa i el rossinyol de Can Brotau no para de cantar.

Reflexions sobre els blogs

Fons musical: Le Parapluie (Yann Tiersen & Carla Bruni)

Jos

Ja fa dies que sé (abans de llegir Pessoa, Hume i Der Steppenwolf de Hesse) que el JO no existeix o -més ben dit- que (per pura comoditat) anomenem JO un batibull identitari, un brollador inestroncable d'impressions i d'expressions. Simplificar el que som a un sol JO és empobrir-nos. Planyo els pobres d'esperit que només es reconeixen en un únic JO.

Ja fa dies que sé que si la llibertat existeix (més enllà de la utopia) haurà de concretar-se en la multiplicació de les possibilitats personals, fins i tot contradictòries. Si jo fos sempre el mateix seria molt avorrit, insuportable. Per tant, necessito alterar-me, emmascarar-me, contradir-me, plurificar-me...

Ja fa dies que sé que m'he perdut. Per això em fan riure els imbècils que aspiren a "trobar-se a si mateixos". Quina bestiesa! El que cal és perdre's, ser tothom, ser-ho tot, o no ser res: un riu que corre torrencialment cap a la mort...

Lleidatanitat

Benvolgut Toni,

Ha estat una sorpresa trobar la teua poesia a internet en un moment que buscava escriptors nascuts a Lleida. Abans de posar-me a buscar a l'atzar, no sabia res de tu.

I d'una cosa vaig a l'altra, perquè et vull comentar una idea que té a veure amb la poesia. M'explico: aprofitant que enguany Lleida és la Capital de la Cultura Catalana, des de l'IES Samuel Gili i Gaya (de Lleida) --que és on treballo--, hem pensat d'aportar alguna cosa a aquesta efemèride. Per això m'ha semblat que podia ser interessant de fer un recital poeticomusical amb poemes d'autors i autores lleidatans (nascuts a Lleida o especialment vinculats a la ciutat). Es tracta que cada autor em digui un poema seu que li agradaria que fos llegit per alumnes del nostre institut el dia 24 de maig al matí a l'Auditori de Lleida (la recitació aniria acompanyada de música que també interpretarien alumnes de l'institut). Si la idea et sembla bé, t'agrairia que m'enviessis aquest poema que et demano.

De tota manera, i després de llegir algunes de les coses teues que hi ha a internet, vaig anar a comprar "Una certa penombra", el vaig llegir i després vaig localitzar --també per internet-- la teua veu recitant una bona part dels versos d'aquest llibre. Personalment, m'han agradat les pàgines 51-54 i 22-24. No sé si tu triaries també algun d'aquests fragments per a l'activitat del dia 24; en tot cas, ja m'ho diràs (i si no --com et deia abans--, me n'envies un).

Gràcies,

Miquel Viladegut (professor de llengua catalana i literatura IES Gili i Gaya)

Identitat digital i literatura. El meu cas.

Aviat faran tesis doctorals sobre el meu cas clínic. Valoro l'esforç d'alguns i em sap greu que algunes donzelles s'emprenyin. La vida és complexa, amics meus, i Internet encara més.

El Puigsacalm des de Vidrà

Avui he escrit el post en aquest altre blog: CCEV

Stuart Mill i la guerra d'Iraq

L'altre dia, buscant un text per a l'examen de 2n. BTX, vaig trobar aquest fragment que, de ben segur, no hauran llegit els tres mandataris de la foto de les Açores...

No crec que cap comunitat tingui el dret de forçar a una altra a ser civilitzada. Des del moment que les víctimes d’una mala llei no invoquen l’ajuda d’altres comunitats, no puc admetre que persones completament estranyes tinguin el dret d’exigir el cessament d’un estat de coses, que semblava satisfer a totes les parts interessades, únicament perquè siguin un escàndol per a gents molt allunyades i perfectament desinteressades en la qüestió. Envieu-los missioners, si us sembla, per predicar-los, i desplegueu tots els mitjans lleials (imposar silenci als innovadors no és un mitjà lleial) per impedir el progrés de semblants doctrines en el vostre país. Si la civilització ha prevalgut sobre la barbàrie, quan la barbàrie posseïa el món, és excessiu témer que la mateixa barbàrie, un cop destruïda, pugui reviure i conquerir la civilització. Una civilització que pogués sucumbir davant un enemic vençut, ha de trobar-se degenerada de tal manera, que ni els seus propis predicadors i mestres, ni cap altra persona, té la capacitat necessària, ni es prendrà la molèstia, de defensar-la. Si això és així, que aquesta civilització desaparegui com més aviat millor. Només pot anar de mal en pitjor fins que sigui destruïda i regenerada (com l’Imperi d’Occident) per bàrbars vigorosos.

John Stuart Mill, Sobre la llibertat, cap. IV

Pregunta. ¿Estàs d’acord amb el que diu Mill al text? Raona la resposta tot relacionant-la amb l’actualitat. [2 punts]

Antisistema

Resulta que aquells que es declaren antisistema són els que intenten viure del sistema, aprofitant-se dels que treballem honradament. Són el paràsits, els abellots de la colmena, borinots que no volen pencar. Les seves crítiques són com el fum que s'endu el vent. La societat no avança gràcies a ells. Ells són el mal menor, la taca, la púrria. Només mereixen menyspreu.

Vallromanes aprova el POUM

El ple d'ahir fou històric i antològic. No recordo res semblant des de la moció de censura. Tristíssima imatge d'una oposició desesperada, impotent, sense arguments la qual (gràcies a l'ajut inestimable d'algun energumen) va muntar el numeret per a sortir a la foto. Espero que el proper ple sigui més normal, amb cares noves a la taula i menys crispació entre el públic. Vallromanes no es mereix espectacles tan denigrants perpetrats per genteta que encara no ha entès en què consisteix la democràcia.

El petó del rossinyol

Al cotxe sona Ruthland Square cantada per l'Agnès Monferrer. Fora, entre Can Oliver i el cementiri, canta el rossinyol. És el primer rossinyol que escolto enguany. Sempre arriben per Sant Jordi. El seu refilet inconfusible. Bufa un ventijol agradable. El sol declina lentament. Tinc un feix d'exàmens per corregir, però m'estimo més no fer res: deixar que el sol em colri la cara, escoltar el rossinyol, esperar que les busques arribin a tres quarts de set, l'hora que hauré d'engegar la màquina i davallar cap al poble. Lluny de tot, temps només per a mi, per a escriure, per aïllar-me, per a contemplar com la tarda decau al compàs de les fulles tendríssimes titil·lades pel vent que s'endu tots els neguits. No aspiro a què em creguis. No aspiro a què confiïs. En tindria prou si somrius...

Il·lustració: Der Kuss der Nachtigall, Udo Lindenberg

Ací estem

Ací estem (campanya)
Ací estem (Vicent Partal)
Ja n'hi ha prou!

Fons musical: Ruthland Square (Agnès Monferrer & Carles Pérez)

Sota el lilà

Sota el lilà, el sol del capvespre em banya la pell, la mel de la pau, l'adéu d'un altre jorn que mai no tornarà...

Sota el lilà, espero el retorn del rossinyol que enguany encara no ha cantat, les roses de maig, el vers que tal vegada arribarà...

Sota el lilà, aquest cel ras, aquest sublim ensopiment, tota la gamma dels verds, la brisa que amoixa l'instant...

Sota el lilà, enyoro el primer bes que et vaig fer quan encara no sabíem ni besar...

powered by ODEO

Post Sant Jordi

Ja està. Ja tornem a ser a casa, pau i tranquil·litat. Sant Jordi és una bogeria. Riuades de gent amunt i avall. Llibres mercaderia. Signatures a preu fet. Ja està. Fins l'any vinent. Un escriptor no pot caure tan baix. Semblem verdulaires a la paradeta esperant que ens comprin el producte.

Saludo Martí Domínguez i Albert Villaró.

Asseguts, a la meva dreta: el Dr. Corbella, Xavier Graset, Isma Prados; a l'esquerra: Jordi Julià, Toni Tortajada, Enric Calpena... El que ha signat més llibres ha estat el cuiner.

Gràcies Oriol & Natàlia & Jordi

La veritable literatura no té res a veure amb aquest cafarnaüm.

SANT JORDI 07

Estaré signant a Barcelona:

18 -19 h. Associació d'Editors del País Valencià (Plaça Nicolàs Salmerón)

19 - 20 h. Llibreria Catalònia (Parada Passeig de Gràcia 2-6)

Rusiñol, Satie, Israel Clarà i Josep de Flix

1. Cap al tard. Vetllada teatral al Casal de Vallromanes amb Ramon Madaula fent de Rusiñol. Un monòleg dirigit per la Sílvia Munt i embolcallat per la misteriosa música de Satie. Apunts:

   Sóc esclau de lo que fuig. Es dubtava amb una amargor indefinible. L'art s'ha convertit en xifres. La inconsciència és un llibre alegre. L'experiència és un llibre tristíssim. La morfina, la morfina... era l'anul·lament de la matèria. Em curo les malures de l'esperit treballant. No hi creguem en l'equilibri: l'equilibri és la mort. Els que busquen la veritat es mereixen el càstig de trobar-la. Al món hi ha qui cria canaris i hi ha qui cria necessitats. Delitosa indecisió (jugar a l'aventura). Jo mandro, tu mandres, ell mandra, nosaltres mandrem, vosaltres mandreu, ells mandren. Visca la mandra! Aquest país d'apagallums. El modernisme és l'art que els uns desitgen i els altres temen. En la soledat, i en ella tan sols es troba la poesia. Desert de fosca. La vida rai, el que és horrible és haver de deixar de pintar per sempre. L'ànima creix a mida que el cos s'asseca. Sóc un caminant de la terra. Mig hora abans de morir encara pensaré en el quadre pòstum.
   

2. III Premi Vallromanes de Poesia. Encabat de la representació lliurem el premi. Em toca fer de portaveu del jurat. S'havien presentat 29 originals. El guanyador d'enguany és Israel Clarà amb l'obra Cada dia. Clarà ja ha guanyat altres premis, té una desena de llibres publicats i és el factòtum de l'editorial Omicron de Badalona. El poemari guanyador sortirà publicat el mes de juny. M'ha demanat que li faci el pròleg. Us deixo un dels poemes:

   T'estimaré a l'abril

   T'estimaré a l'abril, quan la pluja traspassi

   les fronteres de l’aigua, dels camps oberts, del cel,

   encara molt més blau que quan tu el contemplaves,

   i faré que la terra t’assaoni les mans

   amb què modeles, ombra d’un escultor terrible,

   el rostre transparent, la calç de les parets

   per on t’enfiles plena d’estiu i vida nova.

   A l’infinit, viatja per claredats nocturnes

   i que el cos t’acompanyi pels bancals de l’amor,

   i recordi el teu verd els crims entre les roses,

   l’hivern que perd el nom perquè es fa primavera.

   T’estimaré a l’abril amb aquella certesa

   que fa enllaçar els meus braços amb els de la teva heura.

PS1: Descobreixo que un company d'institut és poeta. El nom de ploma és el seu gentilici: Josep de Flix.

PS2: Rebo un mail...

Benvolgut Toni,

Volia agrair-te que m'hagis fet arribar l'enllaç a la teva crònica de la meva visita a Vallromanes i, almenys en el text, del sopar posterior a Lliçà de Vall.

Hem de treballar de valent, com deia en el sopar, en aquestes darreres setmanes a Vallromanes i a tot el Vallès Oriental. La fita paga la pena.

Gràcies pels comentaris sobre l'ensenyament. Tinc força contactes sobre aquest tema, perquè crec que és un dels principals problemes i reptes que tenim.

Una abraçada igualment.

Artur Mas
President de CiU

Interessant

Analfabets polítics

L'Oracle Imminent per Sant Jordi

Diumenge al matí (12 h.) estaré signant llibres a la Plaça de l'Església de Vallromanes.

Dilluns a Barcelona:

18 h. Associació d'Editors del País Valencià (Plaça Nicolàs Salmerón)

19 h. Llibreria Catalònia (Parada Passeig de Gràcia 2-6)

Levante ha publicat una ressenya de L_OI al suplement Posdata (p.4)

Vilaweb també cita L_OI al seu Especial Sant Jordi dins l'apartat "Blocs de paper".

Més ressenyes de L_OI

WEB DEL LLIBRE

Whilly Foc

Com que l'altre dia vaig parlar del blog de la Dunia Montenegro, alguns no volen ser menys i m'han enviat un mail...

Hola Toni, He visitat el teu blog, i veig que ets aficionat als blogs, t'invito a què visitis el meu www.whillyfoc.com, on explico el dia a dia de manera natural i desenfadada el món del porno des de dins. Salutacions.

No se'm cauen el anells per publicitar blogs aliens, ni que sigui el blog d'un noi que intenta guanyar-se la vida amb la seva titola.

Tengo una buena erección, aguante, expresividad y le se transmitir a las escenas fuerza, ritmo y ganas. Tengo habilidad para actuar, sé que hay lugar para un actor de mi perfil en el panorama del porno, dónde mucha gente se puede sentir identificada conmigo. Pues ADELANTE. A hacer realidad tus sueños.

Cadascú fa el que pot amb allò que li ha donat la mare natura. Almenys això va de debò i és molt més divertit que entabanar els lectors amb falses calcetes escanejades. Xafardegeu, xafardegeu, que l'enveja pot ser molt sana...

Més canvis educatius

Sembla ser que tornaran a fer canvis que afectaran l'assignatura que imparteixo des de fa 18 cursos. Tant me fa. Amb l'enyorat COU o amb la merdeta de batxillerat LOGSE, sota el règim polític que sigui, faci fred o calor, la filosofia sempre ha consistit en el mateix: desvirgar cervells innocents, desvetllar l'esperit crític, ensenyar a pensar, obrir les ments... Jo no he fet res més durant tots aquests anys, i per això em paguen. Que ara es digui Filosofia i Ciutadania o Filosofia i Mandangues no és important; l'important és que, més enllà de títols i temaris, currícula i collonades, la filosofia sempre ha sigut i serà el mateix d'ençà que uns quants grecs la van inventar: el camí que mena fora de la caverna, la recerca de la llum rere les ombres, la seducció del Logos que no en té prou amb les aparences. Poden canviar el que vulguin, que jo seguiré ensenyant el que sempre he ensenyat: la conquesta de l'autonomia individual a través de la reflexió lúcida, el poder de la paraula alliberadora, aquesta experiència radical, personal i intransferible que ens converteix en actors conscients i responsables d'aquesta comèdia anomenada vida...

Primaveritats

L'època en què les noies es treuen la roba ensenyant més pell, més carn, badant-se talment flors de pètals delicats, mostrant-se belles i temptadores: els braços nus, les cames nues, l'ofrena del seu cos al déu solar; serpentívoles, surten del pou fosc de l'hivern per a regalar-nos el goig de la pura contemplació, la vida desclosa, transparent, veritable. Obviar-ho és impossible. Sucumbim sense remei a la visió de l'intangible. No ens n'amaguem: som pagans.

La casa s'omple de formigues; abelles i abegots zumzegen per les glicines en una orgia xuclatòria d'inconfusible bonior; esclaten poncelles; el vol de les papallones sembla erràtic, que no erroni.

M'has tornat a somriure. Quan somrius el cel és molt més clar i el cor batega sense entrebancs. Quan somrius sóc més tendre, com aquest sembrat que brulla, roselles envermellint els marges, la vida sempre tan adorable.

Començo a explicar Nietzsche. Cada any, quan em toca fer la primera classe de Nietzsche, noto un pessigolleig a l'estómac; és com si tot el curs hagués estat només un preludi per aquest moment. El vitalisme nietzscheà coincideix amb l'exorbitant vitalitat primaveral. Al costat d'ell, la resta de filòsofs empal·lideixen. Potser és que, a més de filòsof, era poeta. Signava Vogelfrei...

Dies Alles bin ich, schaudernd fühl' ich's nach:
Verführter Schmetterling, einsame Blume,
Der Geyer und der jähe Eisesbach,
Des Sturmes Stöhnen; alles dir zum Ruhme.

Sóc tot això, ho comprenc corglaçat:
papallona seductora, flor solitària,
el voltor i el sobtat torrent glacial,
gemecs de la tempesta; tot en la teva glòria.

powered by ODEO

Més apadrinaments

Hi ha dos verbs que m'encanten: irrompre i perpetrar. Verbs amb erres i pes contundents, sonores, violentes... Irrompre i perpetrar.

Que les apadrini algú, sisplau.

Sevillanes per Sant Jordi (II)

L'amic Sani ha deixat un llarg i interessant comentari al post Sevillanes per Sant Jordi. També l'ha penjat al seu blog. La meva resposta provisional és aquesta:

Dear Sani, t'agraeixo aquest comentari tan llarg, sobretot perquè planteges qüestions molt interessants la resposta de les quals, personalment, no acabo de tenir clara. Al meu post sobre les sevillanes només em lamentava de què una diada com la de Sant Jordi acabi reduint-se a un entreteniment més, fet greu tractant-se d'un centre d'ensenyament on se suposa que els alumnes haurien d'aprendre la veritable significació de les coses.

Sobre això de la Catalunya catalana no cal que pateixis ni tinguis por. Estic d'acord amb lo de Globalunya, però aquest discurs globalista i multicultuguai (forumesc) no ens hauria de fer oblidar que tenim una llengua i una cultura pròpies que hem de promoure i defensar si no volem acabar diluïts en aquesta olla barrejada on tot val i ningú no sap a què atenir-se. Perquè en tenim cura nosaltres (els catalans) o ja podem plegar. Crec que tu i jo entenem perfectament què significa "català", no? Si, com sembla, tu optes pel poti-poti plurimundial, la barreja-campi-qui-pugui, Catalunya RIP. Només ho constato. A tu et sembla bé. A mi no. C'est tout.

Val a dir que, al nostre centre, a banda dels tallers esmentats, també es farà un acte més "acadèmic" en el qual es lliuraran els premis del concurs literari i de dibuix. El Departament de Llengües és l'encarregat d'organitzar-lo. L'any passat em van convidar a participar-hi.