In vino vanitas

M'ho expliquen i no m'ho acabo de creure, no sé si riure o plorar, pero l'anècdota s'ho val. Resulta que tres parelles, després d'estar a la llista d'espera dos anys, per fi van a "menjar" a El Bulli. Un cop entaulats, plens d'il·lusió, un d'ells diu: va, ja que estem aquí i avui és un dia molt especial, demanem un vi bo... I demanen una ampolla de 600 euros. Com que són sis, se l'acaben de seguida i en demanen una altra. No ve d'aquí, un dia és un dia i estem a El Bulli. Llavors apareix Ferran Adrià in person per a saludar-los... Flipen. Quina emoció. Podran explicar als amics que han donat la mà al millor cuiner del mon! Tot són flors i violes fins que els porten la factura. El total puja 14.000 euros. Hòstia! Co-llons!! S'han equivocat, no? Criden al cambrer. No, no hi ha cap error. Resulta que el vi que havien demanat no costava 600 euros, sinó 6.000. L'espavilat que va mirar la carta de vins es va deixar un zero. Ai, caram. Potser que anem a l'oculista. La hipermetropia dels pobletans nous rics. In vino vanitas.

La Mañana 5-12-09

SEGRE

PREMSA
POST

Diumenge astromàntic

No em canso d'escoltar Love of Lesbian, tenen alguna cosa que sintonitza amb el meu esperit, no sé què és, suposo que es tracta de quelcom irracional, a banda de les lletres, no sé: els acords, el to de veu del Santi Balmes, el ritme, què sé jo, la melodia que s'infiltra, et posseeix, i no pots fer res més que rendir-te, com el dia que et vaig veure a l'estació de tren, em vas mirar, vas somriure, i vaig saber que ja no tenia escapatòria, quines coses, així és la vida, així és la música, perfecte, collonut, el sol entra pel finestral, divendres, cap de setmana llarg, anirem a veure el mar, el trobo a faltar, y sé que a veces piensas que estoy algo ido pero nunca pierdo una sola oportunidad de admirar cómo te deslizas como si fueras de viento y al contacto con mis dedos te desvanecieras...

Bonus track (lyrics)

Jam session amb Llibert Fortuny

Els músics de la banda mengen pizza abans de pujar a l'escenari. El local dóna el pego. Qui podria pensar que abans aquí s'hi escorxaven tocinos. Ara fan música. Jam session amb un saxofonista de luxe: Llibert Fortuny. S'acabarà omplint. Entrada lliure. Observo l'estètica de la gent. Moltes dones. La majoria fumen. Quina mania. Com ahir a l'Antares. Quan vaig arribar a casa la roba em pudia a fum. Vaig deixar l'americana tota la nit a la terrassa. Sí, s'omplirà. Davant hi ha taules rodones i darrere cadires. És la primera vegada que visito aquest espai. Un nou edifici que descobreixo.

Llibert és un virtuós, una mala bèstia que porta el saxo fins al paroxisme. S'ho passa pipa. Jo més. Ara ha pujat una noia a tocar la bateria i ho fot com el cul. Pobreta. La bona música sempre és orgàsmica. El noiet de la guitarra duu una gorra verda. Molt fluixet. Llibert és, ell mateix, un firmament galàctic. El teclista és bo de collons. M'encanta el seu toc de les tecles, com mou el cap al ritme, com no perd mai la concentració. L'altre saxofonista és acceptable, però res a veure amb Llibert. El jazz és la poesia de la música.

No n'entenc ni un borrall. Simplement m'agrada. El fet que sigui minoritari i es toqui en locals petits, lluny de macroestadis i de la gernació consumidora de cançonetes comercials, ja m'enamora. L'ambient que es crea, aquesta atmosfera intimista, d'antre uterí... Llibert ara es posa delicat, el guitarra prova d'agafar el fil, una cocacola dos euros vint, chapeau pel teclista, olor de peta, molt originals, el clarinet fa un solo, la peça de bossa que ha cantat abans el bateria m'ha molat molt, s'afegeix un trompetista, sona bé, vellutada, una trompeta de plata, trista, melangiosa

L'art és lo millor de la vida, i potser l'amor, encara que l'amor sol ser massa efímer, per contra ars longa...

La poesia és el jazz de la literatura.

Hem evolucionat: quan era petit, aquí mataven tocinos; ara fan viure la bellesa, Llibert diu: yo tengo que tocar diez temas más. Això ha començat a quarts d'onze i ara és quarts d'una. De puta mare.

La música és l'art que arriba més lluny. Les paraules són llast, roques pesants. Una cantata de Bach. Quan se superen els quatre acords típics i es deixa enrere el soroll. Sublimitat. Les paraules aspiren a ser llum, però sovint resten ombrívoles.

Pateixo pel Llibert. De tant bufar l'oxigen no li deu arribar al cervell. Ara toquen el 25 de desembre fum fum fum. La gent els acompanya picant de mans. Fum fum fum. Ha nascut un minyonet...

Genial

Què voleu que us digui,
a mi no em fa cap pena

Segre 3-12-09

LA MAÑANA
PREMSA
POST

Cultureta lleidatana

Diguem que ahir vaig aprofitar el dia. Al matí vaig fer donació de cinc llibres meus a la Biblioteca Pública i vaig poder tocar el piano de Màrius Torres (post)

Al vespre vaig assistir, també a la Biblioteca, a la presentació a càrrec de Vidal Vidal de l'últim llibre de Josep Vallverdú.

Més tard, al pub Antares, vaig gaudir de la conversa-recital del poeta Jordi Julià amb el crític Pere Ballart (cicle Veus singulars). Entre el públic vaig identificar els poetes Pere Rovira i Gabriel Pena. A l'Antares també, després de 25 anys, vaig retrobar Maties López, que va ser professor meu de llatí a la Navarrensis i ara ho és a la UdL.


Val a dir que, per coincidència horària, vaig haver de renunciar a les Sis sonates per a flauta dolça i baix continu d'Händel que el Trio Barroc del Cafè oferia al Rectorat.

Torres, Vallverdú, Händel, Julià, Ballart... Tot en una sola jornada entre setmana. Déu n'hi doret, no? Perquè després diguin que Lleida és una merda de poble sense vida cultural.

I aquesta nit toca jam session al Cafè del Teatre amb Llibert Fortuny & Aljosa Mutic Trio. I tot sense pagar un duro $ :-) (post)

Llibres a la Biblioteca i el piano de Màrius Torres

El dia de la presentació del llibre de la Marta Alòs, Històries de l'AVE, l'Albert Balada em va presentar Jordi Curcó, que treballa a la Biblioteca Pública de Lleida, la més important de la ciutat. Quan la vaig visitar el passat 9 d'octubre em va sorprendre molt gratament. Trobo molt encertada la remodelació que s'ha fet de l'antic edifici de la Maternitat. Buscant a l'ordinador, vaig comprovar que tenien la meva traducció de L'educació de l'estoic de Pessoa i La catosfera literària, però hi faltaven els meus llibres. El Jordi em va dir que els portés perquè hi havia un espai per als escriptors lleidatans.

Aquest matí hi he anat i he cedit a la Biblioteca cinc volums: Darrer poema (2000), Una certa penombra (2005), L'oracle imminent (2006), Catosfera (2008) i Entrellum (2009). Malauradament, no he pogut donar Tros de quòniam (2003) perquè està exhaurit i descatalogat, i només em queda un exemplar. Tanmateix, he descobert que en tenen un a la Biblioteca Pública de Girona.

El Jordi m'esperava al seu despatx de la segona planta. M'ha fet dedicar els llibres. Jo, previsor, duia la Montblanc. M'ha presentat la directora, la Carme Ariche. Després hem anat a la secció d'escriptors locals i allà m'ha fet unes fotos que adjuntarà a la nota de premsa per als mitjans. Però el més emocionant estava per arribar...

A la segona planta de la Biblioteca també hi ha l'Espai Màrius Torres. El Jordi m'ha convidat a visitar-lo. Es tracta d'una sala en la qual es guarda una part del llegat del poeta (l'altra part es troba a la Universitat): primeres edicions dels poemes, els llibres que tenia a la seva biblioteca, documents, retrats, fotos, objectes personals... El que crida més l'atenció és un piano negre amb canelobres, el mateix piano que apareix en una foto on Màrius surt tocant al costat de la seva germana Núria...


He sentit un pessigolleig idèntic al que vaig sentir davant el llit on Antoni Machado va morir, a la Casa Quintana de Cotlliure. Els dits amb els que ara teclejo aquest post han acaronat les tecles del piano d'en Màrius. El Jordi em mirava en silenci. No podia deixar de tocar aquelles tecles mentre li explicava que el més gran poeta lleidatà fou enterrat el dia 30 de desembre de 1942 (tenia 32 anys) en el nínxol 54 de l'humil cementiri de Sant Quirze de Safaja. I allà continua. El vaig visitar més d'un cop quan vivia al Vallès i sempre li portava roses. L'any vinent celebrarem el centenari del seu naixement...


Em fa molta il·lusió que els meus llibres estiguin a la Biblioteca de la ciutat on vaig néixer i a la qual, després de 27 anys, he retornat. Aviat les biblioteques seran com els museus, però sempre conservaran aquell encís romàntic, espais on poder triar i remenar, agafar un llibre, asseure's i deixar passar el temps assaborint les lletres amb calma...


El pleniluni m'ha fet aquest regal. Gràcies, Lluna. Gràcies, Jordi. Gràcies, Màrius.

Petxines buides

Els amants sempre tornen a l'indret del crim, petxines buides, onades que s'escumegen arran de sorra, surfistes que esperen un cop de vent, el tren arriba a l'estació, per la megafonia diuen el teu nom, tu ja no hi ets, fa mesos que vas marxar, fa mesos que t'allunyes com el vaixell que llisca sobre la línia de l'horitzó

Els amants sempre tornen a l'indret del crim, si més no per a plorar, per a sentir la vacuïtat del passat, per a esperar que el sol s'amagui rere l'escullera on tantes vegades ens vam amagar

Els amants sempre tornen a l'indret del crim, l'hivern de la mar és molt trist, hi ha una mentida implacable en cada petjada profunda, res no pot durar, ni tan sols el record dels dies feliços quan sabíem que el futur era impossible

Els amants sempre tornen a l'indret del crim, la tarda és un símbol indesxifrable, una silueta que es perd al fons del camí, com la nostra història malaguanyada, buides petxines, escuma de dies que van morir

LA DIGNITAT DE CATALUNYA NOMÉS TÉ UN NOM: INDEPENDÈNCIA

la independència de Catalunya ja no té aturador

Sobre la creativitat

Para realizar este difícil destino es necesario sacrificar a veces la propia felicidad y todo aquello que hace a la vida digna de ser vivida para el ser humano común. La vida de un artista sólo puede ser una vida de conflictos, porque en su interior hay dos fuerzas en pugna, por un lado el anhelo natural de felicidad, de satisfacción y seguridad en la vida, por el otro una pasión avasalladora de crear, que puede ir muy lejos, hasta sobrepasar todo deseo personal. La vida del artista, por regla general, es altamente insatisfactoria - por no decir trágica -en el aspecto humano. Difícilmente hay excepciones a la regla de que una persona debe pagar caro el don divino del fuego creador.

C. G. Jung

Akollonant & Kollonut

Riu amunt

Riu amunt amb llàgrimes als ulls, delerosa d'abraçades
Avui tampoc dormirem junts
La nit és el reialme de les mans estranyes que palpen el teu cos de nena, fredor rere el clatell, el mascle que esbufega i escup les seves escorrialles
Riu amunt amb les cicatrius obertes, les del cos i les de l'ànima
Plores i plous, els núvols del passat, fantasmes que travessen la cambra
Resto en silenci
Riu amunt amb la promesa renovada
No és d'on venim el que compta, sinó on volem anar
Amb tu, la tarda es gronxa sobre l'horitzó, les cigonyes sobrevolen la teulada, el sol decau agònic
Amb tu, res no em fa por, ni la teva por, ni l'ànsia de les ombres
Riu amunt amb el record de les hores consumades
No ploris més
No hi ha culpables, només la vida que ens mena pel corrent sense timó, aiguabarreig i condemna, la vida inútil que fila teranyines absurdes
Riu amunt amb la tardor de les fulles moribundes
Amb tu sóc jo, la mirada retrobada, el gest que assenyala el camí
Avui també dormirem junts



CIBERPOESIA

Ara és l'hora...

Vivim un moment històric. Després de 30 anys de constitucionalisme borbònic postfranquista, la via autonòmica ha resultat nefasta per a Catalunya en tots els sentits, sobretot l'econòmic. Ha arribat l'hora d'actuar en conseqüència. L'editorial d'avui demostra que si els catalans ens unim, no ens pararà ni Déu. No cal esperar la sentència de cap tribunal. La data clau és el 13-D. La nostra causa és justa, pacífica i democràtica. El món ho sap. Espanya no té res a pelar. Fora victimismes, fora escepticismes. Ho tenim a tocar de la mà. Només depèn de nosaltres. No n'hi ha prou amb paraules, declaracions, bones intencions o editorials. El que cal són fets, fets consumats. Cal consumar la nostra legítima aspiració malgrat que això impliqui revoltar-se contra la legalitat vigent. No hi ha cap llei ni cap constitució ni cap jutge que pugui aturar la lliure voluntat d'un poble. Catalunya serà rica i plena si deixa de ser espanyola. La dependència d'Espanya ens buida i empobreix, i esdevé insostenible. Per pura supervivència, cal reaccionar. ¿Encara dubtes? Ara és l'hora... O ara o mai. Que Pere el Gran ens empari.

LA DIGNITAT DE CATALUNYA

The dignity of Catalonia

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d'emetre sentència sobre l'Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel Cap de l'Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l'Alt Tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L'expectació és alta.

L'expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l'evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d'una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d'una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l'oposició sobre la renovació d'un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de soscaire o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l'Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s'ha mostrat a si mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l'Estatut, amb la consegüent emanació de «símbols nacionals» (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l'articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l'Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d'acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d'una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l'esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l'Estatut en un verdader tancament amb forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l'Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L'Alt Tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d'una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d'Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d'arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l'Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els abundants beneficis de la capitalitat de l'Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l'espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d'aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Som en vigílies d'una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent a les circumstàncies específiques de l'assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l'autogovern d'un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l'Estatut és fruit d'un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d'una societat feble, prostrada i disposada a assistir impassible al menyscapte de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l'autogovern, l'obtenció d'un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d'una societat responsable.

(Aquest article editorial es publica conjuntament amb les edicions dels diaris Avui, Diari de Girona, Diari de Sabadell, Diari de Tarragona, Diari de Terrassa, El 9 Nou, El Periódico de Catalunya, La Mañana, La Vanguardia, Regió 7, Segre i El Punt)

Comentari: Trobo el text massa "light"... Té el to d'un prec, pressuposa que hem de continuar dins l'Estat espanyol sense trencar el marc constitucional. Després de 30 anys, la via autonomista s'ha demostrat completament perjudicial per a Catalunya, gairebé suïcida. Ni preocupació ni atipament, sinó EMPRENYAMENT! Desitjo que la sentència sigui el més adversa possible contra la DIGNITAT del nostre poble, a veure si per fi reaccionem i trenquem la baralla. S'ha acabat el bròquil. 13-D.

va a ser la más grave crisis de Estado que va a afrontar España desde la Transición

e-notícies

Massa tard

El paper de la literatura

En el vídeo que promociona Factual, llegeixo la següent frase:

Se acabó el periodismo de papel, pero no el papel del periodismo.

Després de llegir el llarg i recomanable article de Montserrat Serra a Vilaweb: El llibre digital a la recerca de mercat, em pregunto si podríem escriure que

S'ha acabat la literatura de paper, però no el paper de la literatura.

Maximalisme?

Però el gran problema serà a Catalunya, perquè la sentència suposarà que una colla de 10 jutges, quatre d’ells ja fora de termini, poden tombar una llei aprovada per tres cambres legislatives i confirmada en un referèndum popular. A Madrid, el tema no els amoïna, perquè ja semblen donar per descomptat que els partits catalans prosseguiran amb la seva particular cerimònia de la confusió que acabarà amb uns quants discursos i cap acció concreta.

Serà així? Del que no hi ha dubte és que José Montilla no té autonomia ni capacitat de lideratge per modular una resposta catalana clara i creïble. Dins del govern, ICV i ERC són partidaris d’una resposta contundent, però estan paralitzats per la por: saben que elevar el llistó de la reivindicació podria portar al final del Tripartit 2 i a unes eleccions de resultats desfavorables. I tampoc CiU no està donant un missatge clar de què és el que cal fer: Artur Mas sembla convençut que en té prou amb els errors de l’adversari per ser president l’any que ve. Potser té raó, però compte: el 13 de Desembre es dia de consultes sobiranistes, i seria un error deixar el monopoli de la resposta al TC al maximalisme independentista.

(Editorial de Catalunya Oberta: La sentència, imminent)

Els partits que tenim no estan en condicions de respondre a res perquè formen part del problema. Falla el sistema. La resposta ha de venir de la societat civil o d'un nou partit que no tingui res a veure amb els actuals, és a dir, una formació que defensi les llistes obertes, limiti la temporalitat dels càrrecs, lluiti realment contra la corrupció i proclami sense embuts la independència. Maximalisme? No pas. O anem per aquí o tenim els dies comptats. Catalunya kaputt. Només podrem sobreviure si ens desempalleguem d'Espanya i del seu colonialisme escanyador. Ella que es quedi amb la Constitución, el Borbón y el superjuez Garzón, que nosaltres farem via pel nostre compte. Aquesta dependència ens vampiritza i ens afebleix cada dia més. No, no és maximalisme, sinó pur instint de supervivència.

No podem tapar-nos els ulls davant l'evidència

Europe's changing

Èpiques

Hi ha l'èpica silenciosa del dia a dia i l'èpica estrident de les dates assenyalades. Ambdues són necessàries, encara que alguns toixos prediquin la no-èpica com a norma de vida. Que se'ls endugui el diable!

Felicito Vilaweb per la seva re-novació, i especialment Vicent Partal, pel seu model de periodisme independent, que tan poc abunda a hores d'ara. Si tinguéssim almenys una ràdio i una TV com Vilaweb, aquest país seria plenament normal i avançaria cap al seu futur amb passes decidides. Malgrat tot, crec que estem ben encaminats i que ens en sortirem.

S'acosten moments crucials per a la nostra història com a poble. Cal que TOTS ens hi posem a traüllar, cadascú en el seu àmbit, sense por, amb fermesa, il·lusió i esperança. O ara o mai.

Bon article

Garotes

De res no et serveix tenir calés si la teva dona te la fot amb un altre. Potser és la seva manera de venjar-se pel fotimer de joies que li regales, que ja no li caben al joier. L'últim descapotable que li vas comprar el va fer malbé contra la tanca del gimnàs on fa l'aeròbic. Ara diu que vol practicar el ioga kundalini. No t'hi capfiquis. Deixa-la fer. Ja la coneixes. Fa trenta anys que us suporteu. Tu amb el golf i el futbol te n'oblides de tot. Una qüestió de pilotes, més petites o més grosses, que han d'acabar dins el forat si vols cantar victòria. Mascles. Ella, en canvi, en té prou amb disfressar-se perquè les amigues li diguin: ui, xiqueta, què maca estàs avui! Tu marcant gols i ella empolistrant-se. Ja s'ha operat quatre vegades. L'última de la nàpia. Ara diu que vol treure's pit. Pengim-penjam. Quan passes dels quaranta tot esdevé gravitacional. Jo de tu em cuidaria la pròstata. Li dius al metge de capçalera que, a més dels triglicèrids, et miri el PSA, no fos cas que t'enduguis una sorpresa. ¿A que la veïna està més bona que la teva? Sobretot des que s'ha separat. L'espies quan surt a passejar el gosset cada vespre. L'altre dia la teva et va enxampar amorrat a la finestra: ¿què collons mires? Res, res. Mirava si plovia. Ah. ¿I aquesta baba que et cau? És que estic una mica refredat. Demà teniu garotada a Cadaqués. Els mateixos de sempre des de fa trenta anys. A tu les garotes et fan fàstic.

Una mena d'escriptors

A l'època d'Amanieu de Palol, i durant segles, escriure consistia a posar lletres inexistents damunt d'un espai en blanc. Potser allò era escriure de debò, sense res.

Amb el teclat és diferent. Hi ha lletres. Són allà, t'esperen. Només cal que hi posis els dits i elles es combinen i diuen coses, la mena de coses que penses, mentre les penses, tal com les penses. A mesura que les penses els dits es belluguen sols, animats només perquè ho has pensat, i les paraules apareixen a la pantalla, abans al paper que hi havia a la màquina d'escriure. Ser un escriptor de teclat és ser d'«una mena d'escriptors».

L'home d'origami, p. 208

Exacte. Aquesta nova «mena d'escriptor», sorgit a l'albada del segle XXI gràcies a internet, no és ni millor ni pitjor que el clàssic escriptor «de tota la vida». Té noves eines al seu abast, nous formats que li permeten difondre les seves lletres, però la clau està en les lletres mateixes, no pas en el seu embolcall. Cal dir coses interessants i dir-les ben dites. Escriure un blog no et garantitza res. Estic contra els puristes (sovint puretes) que defensen valors antediluvians i també contra els esnobs que s'apunten a l'última moda amb papanatisme acrític.


No som escriptors perquè escrivim, sinó perquè escrivim d'una determinada manera. El que et fa «escriptor» és un misteri... Són les teves lletres (aquesta marabunda de formigues que omplen papers i pantalles) les que et delaten i contra les quals només pots rendir-te perquè elles guanyen sempre. És «escriptor de debò» el que està condemnat a ser-ho i no pot escapar-se'n. La resta de mortals, sortosament, són feliços.

L'esclava Cèlia

Ha estat un rampell. No és la primera vegada que em passa. He sentit la necessitat imperiosa de buscar una llibreria i adquirir un llibre de paper: L'home d'origami de Joan Carreras. Primer he anat a la Caselles del carrer Major, però m'han dit que no el tenien, que l'havien de demanar. Passi-ho bé. He pujat fins a l'Abacus. Bingo. 16,95 €. Allà he descobert amb alegria que hi havia un exemplar del meu últim llibre: Entrellum...

He arribat a casa, m'he assegut al sofà d'orelles i he llegit les 218 pàgines de la novel·la d'una sola tirada. He començat a les 7 de la tarda i ara són la 1:45 de la nit. Escric, per tant, a cop calent.

L'home d'origami és una obra mestra. El personatge de Cèlia (vídeo) és inquietant, original, brutal, genial. Molt interessants els "fugitius" (Narcís, Genís, el Gran Manila). Etcètera. Jo no sóc crític literari. Ni ganes. Felicito l'autor (blog) al qual vaig tenir l'ocasió de conèixer personalment en un sopar a les Jornades de la Catosfera a Granollers.

He trobat una errata a la pàgina 154 línia 8: s'han deixat la segona "i" de la paraula "inquieta". Una altra cosa: no tinc clar que, com s'afirma al llibre, el darrer quadre de Gauguin fos Genets a la platja (1902). Paisatge de Hiva Oa és del 1903 i alguns sostenen que "su último cuadro es una casa del sur de Francia"...

I like your style

Internet és l'últim reducte de llibertat que ens queda. Ho deia fa tres setmanes a València:

Els bloggers (no tots, per desgràcia) estem fora dels canals “oficials”, anem per lliure, ens escapolim del control polític o mediàtic (tot i que de vegades ens intentin utilitzar) (...) la tasca dels blogs és important i rellevant enmig del soroll mediàtic de teles, ràdios i premsa al servei del pensament únic i la consigna partidista. El blog com a plataforma individual, creadora de sinèrgies, de comunitats virtuals, com a font de crítica social, en la construcció col·lectiva del coneixement compartit, descentralitzat, desjerarquitzat...

No són bons temps per als lliurepensadors. La llibertat d'expressió està amenaçada per la censura del políticament correcte. La partitocràcia sotmesa a la plutocràcia (d'aquí deriva tota la corrupció) exerceix un implacable lliberticidi per tal d'assegurar que l'opinió publicada (que no pública) coincideixi amb els seus interessos. El súmmum d'aquesta tràgica pantomima és que aquells que han estat escollits pel poble votin en contra de què el poble pugui escollir (dret a decidir). Això està passant ara mateix en molts consistoris d'aquest nostre dissortat país. Vergonya i més vergonya!!! L'embranzida de l'independentisme és un fet, malgrat que premsa, ràdios i teles vulguin silenciar-ho. El sistema econòmic i el sistema polític vigents han demostrat últimament les seves incongruències més perilloses. Assistim dia sí i dia també a episodis cada cop més escandalosos. La paraula "regeneració" a mi em sembla molt tova. No es "regenera" allò que està podrit. ¿Què cal fer? Reaccionar. Lluitar. No rendir-se. Ens queden els blogs (que són i han de seguir sent gratuïts), les veus valentes que se la juguen a cada ratlla que escriuen, encara que sovint puguin equivocar-se. Val més espifiar-la sent tu mateix que perpetrar textos sectaris sota les ordres dels mandarins. Un exemple: de les visites que rep ENTRELLUM al cap del dia, unes 50 són gràcies a un post que vaig escriure fa més de tres anys: Currículum del "bachiller" Montilla... Fiqueu al cercador de Google "curriculum montilla" i veureu que surt com a primera referència (a imatges també). Que es foti Montilla i els sociates i els espanyols i la mare que els va parir. Aquest post no el poden esborrar de cap de les maneres. Aquesta és la meva petita-gran victòria. No, no són bons temps per als lliurepensadors ni per a la democràcia. Però no patiu, la veritat ens farà lliures i el temps acabarà posant cadascú al seu lloc.

GRÀCIES!