7.10.11

T-30


S'ha afaitat i s'ha dutxat amb aigua calenta escalfada amb llenya. Ha menjat pasta bullida amb aigua escalfada amb llenya. L'aigua que omple el sistema de radiadors de la casa també és escalfada amb llenya. Tot això gràcies a una cuina-calefactora Hergóm, una meravella de ferro colat que combina tradició i tecnologia. Com no podia ser d'una altra manera, una casa folrada de fusta, envoltada de boscos, s'havia d'escalfar amb fusta. La llenya és el combustible més barat. Tot i que no fa gaire fred (23 graus a les 15 h, però de nit baixa fins als 10 graus), ell s'entreté tallant troncs, carregant tions, preparant l'hivern que, tard o d'hora, arribarà. Quan entra a casa, l'olor de llenya cremada el transporta a la infantesa i, més lluny encara, fins als orígens ancestrals, quan no sabíem què era el gasoil ni el gas. Li fa gràcia viure com vivia la seva àvia Pepeta al tros. Ella no tenia TV i ell, que en té una penjada en un racó del menjador, no se la mira mai. L'essència humana segueix sent la mateixa. Potser la crisi ens farà recuperar el valor de les coses essencials. Havíem perdut el senderi a còpia de superfluïtats, de bagatel·les innecessàries, de luxes manicomials. Lloada sia la crisi, doncs, si ens ajuda a ser una mica més savis a tots plegats.

The philosopher is in advance of his age even in the outward form of his life. He is not fed, sheltered, clothed, warmed, like his contemporaries. How can a man be a philosopher and not maintain his vital heat by better methods than other men? H. D. Thoreau

6.10.11

Malalties


La malaltia és un regal que ens fa la vida perquè siguem conscients de les nostres limitacions. La salut és quelcom tan fràgil que hauríem d'estar donant gràcies cada dia, cada hora, cada minut pel privilegi de poder gaudir-la. Benaurats els que viuen sense prendre ni una sola píndola. Benaurats els que no visiten cal metge ni cap farmàcia. Tots hauríem d'estar malalts una setmaneta a l'any, així se'ns abaixarien els fums cada cop que ens omplim la boca amb la paraula autosuficiència. Aprendre a ser un bon malalt és la cosa més meritòria del món. Benaurats siguin els virus, els bacteris i altres agents patògens. Benaurats els remeis més o menys eficaços per a combatre'ls. Benaurats els que sobreviuen i els que recauen i els que no se'n surten, perquè de tots sense excepció és el regne de les cendres.

3.10.11

T-29


Matí assolellat. Nova ruta amb la moto: Toló, Bonrepòs, Comiols, Covet, Gramenet, Merea. Toló no existeix com a poble. Els dos únics habitants censats actualment són el Pete i la Lou, propietaris de l'aïllada casa rural "Tros de la font" en la qual ofereixen apartaments i Bed & Breakfast. Després de visitar Bonrepòs (que pertany a la Diputació de Lleida), s'ha atansat fins al poble vell de Comiols el qual està situat a tocar d'un parc d'energia solar. Enrunat i abandonat, ara serveix de pleta. Allí ha fotografiat les restes d'un carro, símbol d'un passat que no tornarà.


L'església romànica de Santa Maria de Covet ha estat la gran descoberta d'avui. L'ornamentació de la portalada principal és una cosa extraordinària. Val la pena desplaçar-s'hi per tal d'admirar el que pot donar de si la pedra ben treballada: àngels, evangelistes, músics, acròbates, ocells, lleons andròfags... Veritable apoteosi de la iconografia cristiana. Malauradament no ha pogut veure-la per dins perquè estava tancada i barrada. Una pista sense asfaltar l'ha portat fins a Gramenet i Merea. Una mica abans d'arribar a aquest llogarret hi ha un barranc on el rierol amaga tot un seguit de gorgs i un bonic salt d'aigua. Racons idíl·lics del Pallars, la comarca amb menys habitants per metre quadrat de tota Catalunya.


1.10.11

T-28


Primer dia d'octubre. Preludi de tardor. Encara fa bonança. Ha volgut provar el foc a terra. Hi ha posat uns cartons, unes branques, uns troncs i s'ha encès de seguida. El tiratge és bo. El fum que sortia per la xemeneia contrastava amb la llum del sol ponent que encara escalfava les fulles gairebé grogues dels xops. Olor de poble de muntanya. ¿Fins quan podrà gaudir de la terrassa? El tren de la Pobla baixava a pas de bou. Com sempre, ha xiulat abans d'entrar al túnel. Les mallerengues també xiulaven, bellugant-se inquietes d'un arbre a l'altre. Ella ha arribat. Han atiat el foc. S'han estimat com s'estimen les flames, acoblant-se, enlairant-se, abrandant-se mútuament, cossos-troncs que es fonen per a esdevenir brases. Ella se n'ha anat i, enllà del temps i de l'espai, resta un caliu prodigiós, melós, inextingible. Paraules-cendra en són testimoni fins que torni la primavera dels seus dits i dels seus llavis i dels seus ulls.


30.9.11

Salvador Iborra


La mort d'un jove poeta per causa d'una bicicleta resultaria d'allò més ridícula si no fos que amb aquesta mort (a la bicicleta que la bombin) es perden tots els versos que hagués pogut escriure i ja no escriurà perquè els poetes morts no poden escriure poemes en el més enllà perquè en el més enllà no té sentit escriure res perquè escriure és el salvavides que ens queda als poetes que som vius però en el més enllà no calen salvavides de cap mena perquè la vida ja no pot ser salvada i els poemes serien d'allò més ridículs com els llençols bruts i les entranyes del foc i els cossos oblidats de matinada sobre un bassal de sang i és-que-a-qui-se-li-acut-de-viure-al-raval havent com hi ha al món milions d'indrets més segurs on poder fer versos amb bucòlica tranquil·litat

Al cel siguis dels poetes (al parnàs vull dir) descansa en pau salva
I el consol de saber que podíem haver estat feliços
Avui tothom parla de tu demà no en parlarà ni déu

29.9.11

T-27


L'anoguer ha fet només una anou. L'ha collida quan l'embolcall verd s'ha esberlat. Ha trencat la closca amb una pedra i ha menjat el fruit, tendre i pur, una mica amargant. Sempre li ha fet gràcia la similitud que tenen els lòbuls de la llavor de l'anou amb el nostre cervell. Les anous formen part de la seva dieta diària, com els dàtils, les pomes, el pol·len, la lecitina, el te verd i la mel. Ha de tenir molta cura del que menja si vol controlar la seva hipertrigliceridèmia idiopàtica. L'anoguer encara és jove. Anys tindrà per a produir anous a cabassos. Amb anous verdes fan a prop d'aquí la ratafia dels raiers, l'aigua de nodes de la Val d'Aran. El dos rius que travessen la serralada del Montsec s'anomenen Noguera, pallaresa i ribagorçana.

L'estiu no vol acomiadar-se. Avui és Sant Miquel, patró de Lleida. Ara que ja no hi viu sembla que la ciutat de les cigonyes sigui encara més bella, sobretot de nit. Ahir la va revisitar. Riu avall i riu amunt, del Pallars al Segrià passant per la Noguera, que també és el nom d'una comarca. Fruits, rius, territoris físics que nodreixen i fecunden la gleva de l'ànima.

28.9.11

T-26


Ha sortit caminant de casa i, seguint la carretera vella de Terradets, ha arribat fins a la presa. Després de travessar la C-13 i passar sota el pont de la línia de ferrocarril s'ha endinsat en el barranc del Bosc. La sendera emboscada pujava progressivament. El descens cap al torrent l'ha fet a través d'una petita tartera, sempre seguint les línies de pintura groga. A l'altra banda del torrent el camí s'enfila fent ziga-zagues fins que arriba al trencall en el qual un cartell ens indica que la Roca Regina és cap a la dreta. Des del capdamunt de la Roca, amb una paret vertical de 300 metres de desnivell als seus peus, ha pogut gravar el vol majestuós dels voltors. Sense batre les ales, enduts pels corrents d'aire, s'enlairaven formant cercles. Quina enveja poder sobrevolar-ho tot amb tanta facilitat i elegància. S'ha demorat una bona estona contemplant el paisatge: la Conca de Tremp, el pantà, el Congost... Ha davallat a través d'ombrívols boscos de pins fins a l'estació de Cellers-Llimiana on ha saludat el Manel (alberg) i el Xavi (grimpada). Tres hores de caminada. Sort que duia un litre d'aigua fresca a la motxilla. Com que el Montsec de Rúbies ja el té bastant apamat, ara comença a explorar els paratges del Montsec d'Ares.





27.9.11

Xifres

ENTRELLUM

Missatges publicats (since 21-12-05): 1.747
Número de visites (since 19-09-09): 81.441

BUBOK

Obres publicades: 9
Número de descàrregues: 4.001

26.9.11

T-25


Enguany ha costat, però al final la pluja ha fet acte de presència. Els verds són més verds i la flaire del bosc torna a ser humida, intensa, insondable. Els moixons semblen més contents. Caldrà esperar uns dies perquè surtin els bolets. De bon matí la boira plana sobre el llac. Després s'esvaeix. Va baixar a la ciutat i, per unes hores, va oblidar la quietud i l'aïllament. Va beure massa cervesa i va cantar cançons fins a esgargamellar-se. Necessitem el contacte humà. Necessitem compartir els dubtes i les il·lusions. Necessitem estimar i ser estimats. L'estiu també s'esvaeix. L'enyorarà perquè no ha sigut un estiu qualsevol. Ella és més a prop que mai. Ja fa dos anys que es coneixen. Van agafar el mateix tren. Avancen en la mateixa direcció. Necessitem uns altres ulls on poder emmirallar-nos. Necessitem el caliu d'un altre cor perquè la vida bategui amb més força. Necessitem uns altres llavis que justifiquin els nostres. La tardor sempre és entranyable.



22.9.11

Dues dones diuen


Un dia, prenent un mojito, li vaig dir a la Maribel que s'havia de plantejar seriosament la possibilitat de publicar els seus poemes. Ella, amb la discreció i humilitat que la caracteritzen, no ho veia gaire clar. Des del primer dia que la vaig sentir recitar al Smiling Jack sabia que aquells versos tenien força i qualitat. Avui podem congratular-nos perquè la idea s'ha acabat materialitzant. La Maribel Mir (Carlota) i la Beatriu C. Durany han parit un llibre a quatre mans i a dues llengües. Poetesses de veritat. Us les recomano.

Aquest vespre a les 20:30 presenten el poemari
al pub The City Arms de la ciutat de Lleida.
Els addictes al vers no hi podem faltar.

34PDCYYNGVCQ

21.9.11

T-24


Avui ha vist dos Macroglossum stellatarum els quals, en català, reben diverses i divertides denominacions: bufaforats, borinot carter, papallona colibrí, barrinol ros o mosca boja. Un d'ells ha entrat al menjador i feina ha tingut per a fer-lo fora sense ferir-lo. El mètode que fa servir és el de caçar l'insecte amb una capsa de plàstic d'una vella cinta de casset i, quan aconsegueix atrapar-lo, l'allibera en un altre indret. La tradició ens diu que els borinots són portadors d’esdeveniments que es produiran en el curs dels dies següents a la seva presència i que afectaran la persona entorn de la qual han estat borinotejant. Es deia que els de color roig anunciaven un fet sortós i els negres un de desgraciat. Com que sempre hi ha descreguts, van inventar allò que si és roig, goig i si és negre, m’alegre. La superstició popular diu que si hom veu un borinot carter hom rebrà notícies importants molt aviat. Ara està enjòlit. ¿Quin esdeveniment o notícia arribarà?

20.9.11

T-23


No és el que escriu, sinó el que viu, allò que realment m'interessa; com ha estat capaç d'escapar-se de la gàbia on pastura inconscientment el ramat; això és el que més admiro d'ell: la força que l'impulsa a crear cada dia el seu propi destí lluny de l'autopista de peatge per on circulen els zombis; aquest poderós afany d'individuació que converteix la seva existència en una veritable obra d'art, original, única, irrepetible. Que després escrigui això o allò, és quelcom secundari, perquè de les paraules me'n refio ben poc, però dels fets, en canvi, en faig una bíblia, un model, un paradigma. El seu mestratge, més que literari, és vital. L'admiro perquè ha sabut fondre totes les contradiccions en una sola autoafirmació llibertària, on teoria i praxi, poètica i ètica, literatura i vida són la mateixa cosa. Això per a mi significa ser autèntic. N'estic tip, d'actituds hipòcrites, de bufanúvols que es pensen que n'hi ha prou fent discursets brillants o de babaus que es passen el dia enganxats al twitter i al facebook. La saviesa és al silenci el que les estrelles són a la foscor.

18.9.11

T-22


Mal oratge, cel carregat de núvols plugissers, groguegen les fulles dels xops, cauen els aglans dels roures, l'estiu s'acomiada. Fa tres mesos que dorm aquí. Li queden tres mesos i mig de contracte. No sap res del futur. Se li'n refot, el futur. El futur no serveix per a una puta merda si el present no és ple de sentit. Ha sigut un estiu formidable. Va deixar la ciutat seguint la seva brúixola interior. Ara respira un aire més pur i beu una aigua més pura (què bona és la de la Font de les Bagasses!). Ara contempla més estrelles que mai. Sap que la vida sempre és una fugida cap endavant. Cal inventar-se el camí. Cal reinventar-se. Espera la pluja, els bolets que vindran, nous capítols per a escriure, nous petons, noves rialles... El futur és un enigma. Si fos previsible perdria tota la gràcia.

14.9.11

T-21


El pitjor enemic de l'escriptor és el sedentarisme. Fins que no inventin la manera d'escriure caminant (seria un invent fantàstic), les cames han de romandre aturades mentre els dits teclegen. Pessoa escrivia dempeus i Nietzsche feia grans caminades alpines rumiant els seus pensaments. Quan aquest agost va visitar la Nietzsche Haus va comprar el llibre de Paul Raabe Spaziergänge durch Nietzsches Sils-Maria en el qual apareixen sis itineraris que el filòsof feia per l'Alta Engandina.


Després de tanta escriptura avui tocava serrejar. S'ha llevat, ha esmorzat, ha agafat la motxilla, ha engegat la moto i carretera de Llimiana amunt: Sant Cristòfol de la Vall, Sant Martí de Barcedana, Mata-solana... Passat L'Hostal Roig, a mà dreta, ha agafat la pista que mena fins a la Portella Blanca. Un pedregar de por. Ha fet uns 7 km. fins que, més enllà de l'indicador cap al Forat de Gel, on comença el camí que davalla a Sant Salvador del Bosc, s'ha quedat sense benzina. La benzinera més propera es troba a 35 km i no sabia exactament quants en podia fer amb la reserva. Ha aparcat l'Honda i ha continuat a peu fins a la Portella Blanca. Mitja hora caminant. Quina meravella de lloc. El panorama abasta la Vall d'Àger, el Montsec d'Ares, tota la Conca de Tremp i la Vall del Barcedana. Als peus, el poble abandonat de Rúbies.


Els 23 km. de baixada fins a casa els ha fet amb punt mort i el motor parat. Només li ha calgut engegar-lo un parell de vegades. Consum mínim. La propera vegada, abans de sortir, passarà per la benzinera. Ha vist un cabirol, tres esquirols, dues serps, un lluert i infinitat de papallones. Persona humana cap.


13.9.11

T-20


Aquesta nit de pleniluni els senglars han fet molta fressa. Els seus grunys i els esgarips intermitents de l'òliba l'han acompanyat fins que la son l'ha enxampat escrivint les últimes línies del capítol 12è de la novel·la. Després de dinar ha enllestit un nou poemari tot aplegant 34 textos escrits entre els anys 2006 i 2011 a Vallromanes, Lleida i Llimiana. L'ha titulat L'adveniment del silenci. Ha fet les còpies a la impremta Tarragona de Tremp, on també li han enquadernat els exemplars i, a continuació, ha anat a Correus per tal d'enviar-los a un premi. Ell ho anomena "la loteria". És un joc d'atzar com un altre. La petita inversió pot convertir-se en més diners i en un llibre publicat. O no. Mai no se sap. Depèn de molts factors que ell ja no controla, com tampoc no controla la inspiració la qual el fa mantenir-se despert fins a la matinada amb la banda sonora dels senglars i de l'òliba, sota un firmament ple d'estrelles, tan nítides que les paraules que escriu li semblen ridícules ombres inútils. Però cadascú es distreu com bonament pot i cal reconèixer que la literatura no és una mala companya de viatge.

11.9.11

Guions

Les coses no passen perquè sí, sinó que tot, absolutament tot (fins la trajectòria erràtica del vol d'un mosquit) té el seu sentit dins la trama de l'univers... Hi ha un destí que no escollim nosaltres, un Guió per damunt dels nostres minúsculs guions... Ens costa acceptar que les coses sovint no són com nosaltres voldríem... Ens emprenyem amb la realitat, ens rebel·lem, ens hi barallem, lluitem contra ella... Aquesta actitud és autodestructiva... La il·lusió de la voluntat i de la llibertat personals s'esvaeix davant la contundència amb la qual de vegades s'imposa el Guió Suprem... No pateixis... Malgrat que ara mateix no ho comprenguis, tot és a fi de bé...