30.9.11

Salvador Iborra


La mort d'un jove poeta per causa d'una bicicleta resultaria d'allò més ridícula si no fos que amb aquesta mort (a la bicicleta que la bombin) es perden tots els versos que hagués pogut escriure i ja no escriurà perquè els poetes morts no poden escriure poemes en el més enllà perquè en el més enllà no té sentit escriure res perquè escriure és el salvavides que ens queda als poetes que som vius però en el més enllà no calen salvavides de cap mena perquè la vida ja no pot ser salvada i els poemes serien d'allò més ridículs com els llençols bruts i les entranyes del foc i els cossos oblidats de matinada sobre un bassal de sang i és-que-a-qui-se-li-acut-de-viure-al-raval havent com hi ha al món milions d'indrets més segurs on poder fer versos amb bucòlica tranquil·litat

Al cel siguis dels poetes (al parnàs vull dir) descansa en pau salva
I el consol de saber que podíem haver estat feliços
Avui tothom parla de tu demà no en parlarà ni déu

2 comentaris:

carlota ha dit...

Avui a El Punt hi havia un article d'opinió sobre aquest fet lamentable.
Vés per on, el meu cafè d'avui s'entestava a ajudar-me a oblidar (sense èxit) el que som, o més bé el que no-som.
Estem.
Un temps.

M'ha agradat més el teu rèquiem.

Toni Ibañez ha dit...

Pots morir en qualsevol moment, qualsevol matinada, quan les ambulàncies fan una becaina i els veïns somien que són els reis del mambo en els llimbs del raval. Pots dinyar-la sense que te n'adonis, a la impensada, com si el vent se t'endugués a l'altra banda de l'univers. Tu també moriràs un dia, quan menys t'ho esperis, com moren les cuques de llum que s'estavellen contra la bombeta del fanal. I deixaràs les ales regalimant besades perquè els llavis només serveixen per a volar. I deixaràs un buit tan gran que res ni ningú no podrà omplir pels segles dels segles. Que aquest sigui el teu epitafi: Volia ser ocell...... Ara ja vola....