Déu en nosaltres

Hi ha núvols perfectes malgrat el vent

com el somriure de la meva filla

ara que tornem a viure moments de mel 

i passegem Rambla avall

i entrem a la Boqueria

i mengem móres enormes

i somiem

Em veig en els seus ulls

Enyoro el temps que hem perdut

La vull feliç, apassionada

Ella quedarà de mi

Ella i uns llibres plens de paraules

Ella i la ressaca de l'amor

Allò que no pot ser dit

Déu en nosaltres

poemes

Did I see you, see me, in a new light?

Objectius

Surto de Palau xino-xano en direcció est. Arribo a la urbanització de Mas Fumats i, deixant enrere les cases, m'enfilo per una tartera grimpant com una cabra. El sol m'escalfa l'esquena. Suo la samarreta. No porto aigua. La bateria del mòbil marca vermell. La sola de les botes està tan gastada que sento les pedres a la pell. A més rellisquen. Me n'hauria de comprar unes de noves, però hem fet tants quilòmetres plegats (Terradets, Xile, Suïssa) que em sap molt de greu desprendre-me'n. Per fi localitzo la sendera amb marques grogues. Estic en el bon camí. Carenejo per la serra de Verdera en direcció nord-oest. A la meva esquena la badia de Roses; a mà dreta el Cap de Creus, amb La Selva del Mar i El Port de la Selva; a mà esquerra Palau i tota la plana de l'Empordà als meus peus; al fons els cims nevats del Pirineu entre els quals destaca el Canigó. Llàstima de la calima. Si hagués bufat la tramuntana la panoràmica seria encara més espectacular. Pujo i baixo. Un trenca-cames. On no hi toca el sol hi ha zones humides perilloses. Molt de compte que em podria estimbar. Per fi, trinxat i deshidratat, atenyo les ruïnes del castell de Sant Salvador. 670 metres. He fet el cim. És la segona vegada que hi pujo. Aquest podria ser el Montsalvat del Sant Greal. Medito.

Per ser feliç, mortal, camina sempre i oblida.

(Joan Brossa)

El meu objectiu és aconseguir viure sense objectius. O dit en positiu: viure el present plenament, oblidant el passat i despreocupant-me del futur. Hic et nunc. Conscient de l'instant. Els objectius són una quimera. Si et planteges una meta t'estàs projectant cap al futur, és a dir, estàs ajornant el gaudi, perdent el present, que és l'únic que tens. Ni objectius ni metes ni projectes ni plans. Això és la pastanaga per a l'ase. A qui necessites demostrar res? Tan poca autoestima tens? Ho fas per a tu o per als altres? De què o de qui depèn la teva felicitat?

No vull fer res que no faci. No vull tenir res que no tingui. No vull ser res que no sigui. Així ho faré tot i ho tindré tot i ho seré tot. Fluir. Respirar. Caminar. Estimar. Viure.

The Released Man

After serving forty long years in jail he was finally free. He breathed deeply. The air smelled good. It was a Sunday morning in April. Nobody was waiting for him. He wandered around, watching the flight of the birds, staring at the horizon, enjoying his regained freedom. After a while he sat under a blossom cherry tree and he felt he was the happiest man on earth. “What a quiet place. It seems like a dream!”–he said to himself smiling. “I could remain here forever, but I should leave. It’s time to live up.” 

As soon as the man arrived in the city, he met a lot of people shouting in front of a bank: “Kill yourself, banker, we won’t pay the debt!” He got close to a beautiful young blonde woman who was holding a poster in which these same words were written. The astonished man asked her: “Please, could you explain to me what is happening?” The woman answered: “We are protesting against evictions. First, we lost the job and now we will lose the house. We only have our life and dignity. They are the thieves!” The man didn’t understand. “Why are they the thieves?” The woman said: “They fooled us into believing that our house was more valuable than it really was. Afterwards, the price fell, but the debt didn’t. That’s the big rip-off!” The multitude was getting more and more angry. Then, absolutely puzzled, the man moved away from the crowd and carried on with his walk. 

A few streets further on, the man found another demonstration. In this case, all the people were shouting in front of the headquarters of a political party: “No more corruption! Resignation!” The man instantly realised that the protestors' mood was heating up, spreading like wildfire. “Corrupts, thieves, go to guillotine!” –they were clamouring. Never before had he seen anything like this. Suddenly, the police arrived and began hitting everybody. Very frightened, he ran away and saved his neck. “Phew! What a madness! I am afraid they are fighting a losing battle.” –he exclaimed completely amazed.

Unconsciously, the man left the hubbub of the city and he went back to the blossom cherry tree. He got some rest. Smelling the sweet fragrance of the flowers, he thought: “There are more criminals out of the prison than in it. Forty years later the world hasn’t improved so much. On the contrary, it goes from bad to worse. This society is hopeless! Anyway, it’s better to be free than imprisoned...” 

The man eventually stood up, breathed deeply and, step by step, started off towards the mountains.

Flock of Starlings

Estic envoltat d'ocells. Passen estols davant el finestral. Fan figures i es perden. Retornen. Si els pogués atrapar amb les paraules. Paraules-gàbia. Millor que se'n vagin cel enllà. On la mar és un mirall entelat. On les muntanyes s'emblanquinen. Millor que se'n vagin. La paraula ocell no és un ocell. Jo no sóc jo. Tu no ets tu. Retornen. Sempre retornen. 

I'm surrounded by birds. Flocks pass in front of the large window. They make figures and get lost. They return. If I could catch them with the words. Words-cage. They had better fly away into the sky. Where the sea is a tarnished mirror. Where the mountains become white. They had better leave. The word bird is not a bird. I am not myself. You are not yourself. They return. They always return.

La por destrueix l'amor

Última meditació de Krishnamurti, un mes abans de morir amb 91 anys.

Costa amunt

Costa amunt per les vinyes de Palau-saverdera... Quins raïms negres més dolços que s’hi fan! Jo he pujat, com apassionat romeu, per les mateixes rutes que hi va seguir el meu pare, i he sentit la punyent emoció d’adorades memòries, al trepitjar les ruïnes de l’antic cenobi català. I després, al pujar al castell de Sant Salvador, la terra empordanesa m’ha semblat encara més plana i resplendenta, i he resseguit amb delícia les cales de la costa i he contemplat la mar immensa, tan polida i clara que s’hi emmirallava el sol. 

"Les gràcies de l'Empordà" (1919), Pere Coromines. Obres completes. Barcelona: Selecta, 1972, p. 938-939 (Biblioteca Perenne).

Teranyina

És aquesta estranya sensació (dic estranya però cada cop em resulta més familiar) de què tot se'n pot anar a fer punyetes en qualsevol moment. Quan dic tot és tot, vida inclosa. Ho pots anomenar fragilitat o futilitat. La imatge que em ve és la d'una teranyina. Com si tot fos efímer, estantís, i nosaltres penjats d'un fil o amb la merda fins al coll. Hi ha moltes menes de corrupció, i la pitjor de totes no és l'econòmica. Deu ser que se'ns encomana l'esperit d'aquests temps crítics que ens ha tocat viure. Les presumptes seguretats han passat a la història. Ens aferrem a l'instant perquè el futur és una boira espessa. Miro el mar i veig onades. Miro el cel i veig núvols. El blau cada cop és menys blau i el cor batega a batzegades. La sang ja no és vermella com abans. Per qui toquen les campanes?

Holy Motors

Una pel·lícula com un quadre abstracte. Inquietant, anàrquica, ombrívola, hipnòtica, fragmentària, surreal, salvatge, transgressora, fantasmagòrica, poètica, imprevisible... I sobretot nihilista. No et trenquis el cap amb el significat lògic de les imatges. Hi ha l’aspiració a fugir de la realitat rutinària, simiesca, gallinàcia, d’aquesta l’anestèsia generalitzada que ens aclapara, fent volar la fantasia en somnis i reencarnacions, viure totes les vides (com deia Pessoa) i ser-ho tot de totes les maneres possibles. L’Art és el vehicle-limusina. Hi ha la bellesa del gest pel gest, ara i aquí, sense més transcendència, fent l’amor amb una contorsionista, tocant l’acordió en una església o emulant la Pietà a les clavegueres de París. ¿Què hi ha després de l’apocalipsi, després del món que s’ha acabat? Aquesta mena de cinema com un collage de youtubes, imatges que travessen l’ànima, morts que no són morts, sang que no és sang, bogeria i més bogeria, inhumana humanitat mutant. Quan l’assassí i la víctima s’identifiquen. Màscares. Epitafis www. Les persones emmudeixen mentre el cotxes parlen. L’infern de cada dia i el cel de cada nit i, inevitablement, un cansament infinit com el de Sísif. Holy Motors. La tornaria a veure.

Ciberdietaris 2007-2012

He seleccionat els textos més rellevants del blog Entrellum des de 2007 fins a 2012. Els dels anys anteriors van ser publicats en el volum Catosfera. Ciberdietaris 04-05-06. Entre els 43 i els 48 anys he viscut els fets més transcendentals de la meva existència. Sens dubte, l'escriptura revela aquesta evolució personal. A l'hora de fer la tria, han prevalgut la filosofia i la literatura sobre altres aspectes, com ara la blogologia, que va ser preponderant en el primer volum. Segueixo pensant (i practicant) que la forma més natural i genuïna d'escriure és el dietari. Fa 8 anys que bloguejo i se'm faria molt difícil imaginar la vida sense el blog. 

Ciberdietaris 2007-2012

Amb aquesta ja són 12 les obres que podeu descarregar-vos gratis a Bubok

You know you'll never tame

Em quedo amb la brillantor de la mar i el vol imprevisible dels estornells, ara suspesos, immòbils, adés girant al ritme voluptuós de la tramuntana. Qui fos ocell. Qui fos onada. Qui fos qualsevol cosa lluny d'aquestes paraules bordes que no menen enlloc. Les xemeneies fumegen. Les oliveres són esporgades. No ploris. No pots plorar. Corre i amaga't. Les cendres del cor s'escamparan...  

Plató i l'eucaliptus

És la ment la que crea la realitat. Tenia raó Plató: primer de tot són les idees. Només cal que somiïs, pensis, desitgis, visualitzis i verbalitzis quelcom perquè aquest quelcom esdevingui real, es materialitzi. M'ha passat tantes vegades a la vida, ho he experimentat de tantes maneres, que res ni ningú podria fer-me canviar d'opinió al respecte. Ja poden venir els escèptics a parlar-me de "casualitats", "sincronies", "coincidències", etc. I una merda. Guardeu-vos la vostra xerrameca. Sóc un filòsof que només se'n refia de les coses que ha viscut de primera mà.

I tota aquesta introducció per a què? Perquè us vull parlar d'un eucaliptus... 

L'altre dia esmentava aquest arbre en un post.  La seva presència dificultava la visió panoràmica completa de la Badia de Roses. I deia: "Si no fos per l'eucaliptus, el somni seria més real". Aquest matí m'he llevat amb la fressa d'una serra mecànica propera. He vist com un parell d'homes entraven al camp on estava l'eucaliptus. He pensat: igual el tallen... Han començat per les branques baixes i, amb l'ajuda d'un petit camió amb grua, han anat pujant a poc a poc fins que l'arbre ha sigut completament desballestat. A les 12:30 la feina estava enllestida.

El somni és més real que mai, fins al punt que ha deixat de ser somni. Fixeu-vos en la diferència final: 






Descansi en pau l'eucaliptus.

Ulls, budells, cor

Per encetar l'any us recomano un llibre potent: Ulls, budells, cor (Lapislàtzuli Editorial) del poeta de Xàtiva Elies Barberà. La presentació a Barcelona serà el proper dimecres dia 16 de gener a les 20 hores a l’auditori i restaurant del Museu d’Història de Catalunya (Pl. Pau Vila, 3 - Palau de Mar). Cultura, poesia musicada i un càtering excel·lent servit per Sagardi amb el port de Barcelona als nostres peus. Us hi esperem!

Miratges

Contemplo els ametllers florits i les mimoses a punt d'esclatar i m'adono que tot és un miratge. L'hivern no és hivern i nosaltres no som aquest embolcall d'ossos i de carn que malda per atènyer petits plaers fugissers. La mar es confon amb la boirina. La piuladissa dels ocells no em deixa escoltar el silenci. De sobte callen i assaboreixo la perfecció. Sense núvols el cel és més cel. En algun lloc he llegit que la felicitat són 30.000 euros a l'any, no deure res als bancs i evitar qualsevol mena d'estrès. És correcte, però s'han deixat una cosa important: l'amor, saber que importes a algú, adormir-te i despertar-te amb la certesa que no estàs sol en aquest món. O també és un miratge, això?  

Les coses més importants

Entre la mar i els meus ulls hi ha un eucaliptus enorme, altíssim, estaquiròtic. Balla al ritme de la tramuntana i serveix perquè els estornells s'aturin una estona a emmerdar la contrada. Sempre havia volgut escriure davant la mar, amb l'horitzó dels dos blaus com a pauta. Si no fos per l'eucaliptus, el somni seria més real. 

Entre Puig Rom i Empuriabrava hi ha un pany de mar que miro i remiro sempre que puc, cercant la inspiració o la simple inoperància. No em pregunteu com he arribat fins aquí. No és mèrit meu. Les coses més importants no passen perquè tu vols. Només sé que tot el que se m'ha donat ha de ser retornat al món en forma de paraules. Aquesta és la missió. No en tinc cap altra. Jo escric i l'eucaliptus balla. El cosmos reparteix els papers. Cadascú ha de fer sonar la seva melodia. Cantaré per a tu, si vols escoltar-me. I en el silenci de l'horabaixa, quan el cel es tenyeixi de porpra i els aiguamolls semblin miralls, recorda el que ara et diré: per a trobar el sentit, primer has de trobar-te a tu mateix, i només et trobaràs a tu mateix en la solitud. Sense solitud no hi pot haver ànima, i sense ànima la vida és superficial, gallinàcia. Mira la mar de fit a fit, ella té la resposta. 

Fluint

Últim dia de l’any. El 2012 serà, per damunt de tot, l’any que ens vam conèixer, l’any que vaig esdevenir empordanès. La resta és secundari. Moltes coses i moltes persones han quedat enrere. Cal ser valent per a passar pàgines de pressa. Les ombres del passat t'emprenyen a la mínima que poden. A mi me la suen els iPhone5 i els ossets de la Tous i els percebes i les cacatues que es maquillen per a semblar més guapes. Mai no et perdonaran que hagis gosat sortir-te de la filera de les formigues o de la roda del hàmster on ells encara romanen. Cal ser fort per a trencar els retrovisors i mirar endavant, sempre endavant, cap a l'horitzó que no s'acaba mai. Benvingut 2013. La vida flueix d’aquesta manera.

Morning will come

lyrics

Bon Nadal

Estornells

Avui s’acaba el món, segons els maies i tot l’histerisme mil·lenarista. De fet, els maies no van dir això, sinó que hi ha hagut interpretacions errònies del seu calendari. 

La vida és fràgil i hem de ser conscients que tot és possible en qualsevol moment. L’era postcapitalista-postconsumista s’obre pas després del col·lapse d’un sistema manicomial on les xifres macroeconòmiques han passat per davant de les persones. L’individualisme depredador de beneficis i de recursos naturals, la cobdícia i tota la psicopatologia dels especuladors sense ànima que ens han portat fins a l’abisme, passaran a la història de la infàmia. Evolucionarem cap a millor, sens dubte. 

L’espectacle dels estornells continua deixant-me bocabadat. Ara mateix les teulades de mig poble són fosques. N’hi ha milers. El cel ben tapat. L’hivern comença plujós. Bones vibracions per al 2013. Estan passant coses. I més que en passaran.

Tardes així

Tardes així, a l’hora de la posta, ens confirmen que estem sols, que els altres són un decorat més o menys amable i prescindible; sols com ocells sense brúixola, vaixells sense timó, víctimes del passat, esclaus del present, enigmes del futur; sols amb música o sense, amb fred als peus, a les mans, al cor, parlant llengües inintel·ligibles; sols al capdavall i al capdamunt, ànimes atrapades en un cos, ombres maleïdes; sols com mussols, instruments ineptes, confusos, atemorits, perduts, agonies que s’allarguen, silencis tan profunds que ens esgarrifen, deixalles d’il·lusions; sols en el precís instant que renunciem a ser lliures a canvi del plat i el llit calents; sols en el precís instant de ser valents i engegar-ho tot a rodar: el que fem i el que tenim, el que som i el que serem; sols en la boira més espessa, improvisant el camí, somiant un altre destí que mai serà definitiu; tardes així, òrfenes de petons, plenes d’absències i de distàncies i de fredors, quan el sol s’ha fet fonedís, ens confirmen que el desig de volar és una quimera suïcida, com els amants que signen promeses amb sang calenta; sols, innocents, ineptes, confusos, atemorits, perduts, cerquem la manera d’escapar del laberint; borden els gossos, ploren els nens, cauen les estrelles, la nit és la mare de totes les pors; només sobreviuràs si et menteixes.