Em sento completament indignat i profundament avergonyit de tenir el DNI i el passaport d'un estat el govern del qual ha claudicat davant el xantatge descarat d'un terrorista detestable. La victòria d'aquest individu repugnant ens deixa a tots més desprotegits.
2.3.07
El cant dels ocells
Cada matí em desperten els ocells. Canten quan encara és fosc. Per què canten? Per a qui canten? Són preguntes absurdes, ja ho sé, com ara preguntar per què escric o per a qui escric...
1.3.07
Sala d'ordinadors
Hora de guàrdia a la sala d'ordinadors amb alumnes de 3r. d'ESO. Elles enganxades a les pàgines de votamicuerpo.com i al messsenger; ells al You Tube (videos de futbol, boxa, gent que es fot d'hòsties...). Els mp3 a tot drap percudint els tímpans. Jo intento corregir exàmens. Sona el timbre. És l'hora de l'esbarjo.
28.2.07
Política versus poesia
Cada cop m'interessa menys la política. No és que no en parli, és que no hi penso. L'única política que trobava atractiva, per propera, era la municipal. Ara ni tan sols aquesta em crida l'atenció. A més, al meu poble, la política és cosa de dones. Ja s'ho faran.
El que cada vegada m'interessa més és la poesia. Aquest matí he enviat el meu últim poemari a un premi important, i estic pendent d'un altre premi el veredicte del qual serà la setmana vinent.
La política és massa prosaica. La poesia, en canvi, em dóna més satisfaccions...
El que cada vegada m'interessa més és la poesia. Aquest matí he enviat el meu últim poemari a un premi important, i estic pendent d'un altre premi el veredicte del qual serà la setmana vinent.
La política és massa prosaica. La poesia, en canvi, em dóna més satisfaccions...
Cada nit
No aconsegueixo comprendre com és que encara no has deixat d'estimar-me després de tots aquests anys. Motius no te n'han faltat. És un misteri. Dissabte al matí, asseguts a la sorra, vora mar, semblàvem dos adolescents enamorats... Fa 22 anys que estem junts i 14 que som pares. Cada dia que passa em sento més a prop teu. Què seria de mi si no t'hagués trobat? Llegeixes l'última novel·la de l'Almudena Grandes: El cor glaçat. El nostre caliu... Aquest misteri inexplicable que ens uneix. Cada nit. Tota la vida fins al final.27.2.07
Distància
Contra el naufragi dels sentiments només ens queda una platja: la voluntat de ser lliures, l'aristocràcia de la distància.
26.2.07
El cel és una mentida
El cel és una mentida de núvols esqueixats. El capvespre s'esmuny entre els turons. He començat a comprendre la solitud. He començat a acceptar que no cal fer cap esforç. Qualsevol acció humana és una violència contra la realitat. Millor no fer res. Millor no esperar. Demà serà més o menys igual. El mateix cel. Els mateixos turons. La mateixa solitud. Les mateixes paraules talment miratges que ens entretenen mentre s'acosta la mort. Deixaré que la nit em travessi el cor. Demà com avui. Sense tu. Sense mi. Sense déus. Sense mots. El cel és una mentida d'estels minúsculs. El sol s'acomiada més vermell que mai. Escolta la guitarra... VM + VM
Van Morrison + Vila-Matas. El segon VM m'acaba de deixar un comentari a propòsit de la música que he posat del primer VM com a fons musical del blog. A més del Someone Like You, he afegit The Last Laugh, on VM canta amb Mark Knopfler; Comfortably Numb, on ho fa amb Roger Waters; i Steal My Heart Away. I de regal: aquest video. Vagi de gust.
25.2.07
Someone like you
La decepció inevitable. No vull res de tu. No vulguis res de mi. Deixem que les coses llisquin amb naturalitat. Trobar-se i acomiadar-se. C'est tout. Entremig, TOT, el miracle. Després, el record. Un milió de paraules guardades al bagul. No cal explicar-ho. Qui ho podria entendre tret de nosaltres? La decepció inevitable. Del cel a l'infern hi ha una passa, un mail, una porta que s'obre, una silueta que s'allunya vorera avall... Del cel a l'infern hi ha el silenci fatídic, les mans fredes, els llavis ressecs, l'absència de la mirada, la por... Sempre la por. Haurem d'aprendre a ser ombres un altre cop.
Secrets
Sólo nos hacemos presentes a nosotros mismos cuando la luz de una mirada de deseo o de rechazo nos concede la experiencia de la perplejidad. Lo demás son sinsaberes. (Gregorio Luri)24.2.07
La Senyoreta Mercè
Ahir algú em preguntava per què escric cada dia aquí. No ho entenia. Jo vaig respondre: és que sóc escriptor. Què vol un escriptor? Escriure, publicar i ser llegit. Un blog et permet les tres coses...
I vaig pensar en la Senyoreta Mercè. Ella fou la meva primera mestra abans d'ingressar al col·legi. Ella em va ensenyar a llegir i a escriure en el repàs que tenia a sota de casa, al carrer Saturn, a tocar de la Plaça dels Pagesos...
D'això ja fa 40 anys, i no sé per què, però últimament me'n recordo molt d'ella.
Alianzo
Això dels rànquings sempre m'ha semblat quelcom sospitós. No sé quins són els criteris o els paràmetres que utilitzen per a col·locar algú més amunt o més avall. El cas és que, amb sorpresa, em trobo que en el rànquing de blogs en català d'Alianzo aparec al cinquè lloc...
Davant meu, alguns blogs polítics; darrere, alguns blogs mítics... La veritat és que no ho acabo d'entendre. Algú m'ho pot explicar?
23.2.07
Teva
La bonior de les abelles a l'entorn de l'ametller florit. Bosquívols corriols. Nemorosa petja. Miro el mar i no et veig. El mar és un espill. La llibertat d'ignorar-te. La llibertat d'oblidar-te. La llibertat del botxí. Bancals curulls de groc entre Ca l'Agutzil i Can Lairet. Papallones. Primavera. T'ho he donat tot. T'ho he furtat tot. T'ho he ensenyat tot. Aquesta és l'última lliçó, la més dolorosa. La vida és això. Ara sigues tu mateixa, teva, de ningú més.Mutilació d'ales
Fou abans, molt abans que les ombres coneguessin l'alfabet de les llàgrimes.
Abans que els retalls de cel fossin descoberts a lesgolfes asfixiades.
Que les baionetes inundassin aquesta nebulosa de
cossos dibuixats amb pell color de rosa.
Abans d'una mutilació d'ales.
A l'inici tot l'aire eren aquells esbarts de nois que
corrien a vorera de mar
incendiant feixos de grillons que es transformaven,
lentíssims, en temps i desig pudents de besos.
Biel Mesquida, El bell país on els homes desitgen els homes, Laertes, 1985, pàg. 69
22.2.07
Hetera
La musa sempre tenia les calces molles. Aquella xona xopa era el tinter on el poeta sucava la seva ploma.Te la tornaré a mamar si em fas un altre poema.
Vull veure't i vull beure't.
I l'Obra va ser feta.
¿Per què vol el poeta la musa si l'Obra ja està feta?
Les muses caduquen com els danones.
No hi ha res més trist que una exmusa.
Hetera d'un tofonaire bufonesc i titoleta.
21.2.07
Entrevista Punto Ràdio Gandia
Abans d'ahir, Paco Apolinar, de Punto Ràdio de Gandia, em va fer una entrevista per al programa Protagonistas. Aquí la teniu:
Primera part
20.2.07
Pura tendresa
Pura tendresa a l'obaga dels mots quan la febre del cos esdevé record. Pura tendresa de tardes d'hivern, mirades de mel, panteix de passió. Escolto Jezebel. El saxo i la veu. Pura tendresa. No hi ha res més que aquesta dolçor. Tu ja no hi ets. Resta el teu buit, sincer, sublim, evanescent, ressaca del deliri que vam ser. Pura tendresa, silenci roent, onada que beses l'arena, escuma d'aurores, salobre del vent. Tu ja no hi ets. No hi ha res més que aquesta certesa. Lentament, s'allunya el meu vaixell. Dormo la son dels poetes orfes de muses. Somio els teus llavis. Somio el teus ulls. Somio aquest vers. Pura tendresa. Escolto Jezebel. El sexe i la veu. Encara sóc teu...
Quan les roselles esclatin
Podria explicar-ho TOT, però no ho faré. Podria escriure una novel·la d'aquelles que fan plorar les tietes, però passo. Podria continuar furgant dins les entranyes del meu ésser, pouar fins la solada, capbussar-m'hi encara més, borratxo d'experiències, per assolir l'essència de totes les essències. Podria guanyar un altre premi, publicar un altre llibre el qual, per descomptat, passaria desapercebut com tots els altres. Podria, fins i tot, oblidar-te. Però encara és massa aviat i no vol ploure, encara no em veig amb cor ni amb cap d'escriure res que s'acosti remotament al que hem viscut. Putes paraules cegues, sordes, coixes, manques... Ara em fa mandra de posar-me a engrunar tots els detalls, perquè els detalls solen ser d'allò més efímers. Deixa'm dormir una mica. Deixa'm recuperar-me. Potser demà, quan les roselles esclatin, t'escriuré l'últim poema. Potser demà, amb una mica de sort... Να εύχεσαι νάναι μακρύς ο δρόμος... Però no et prometo res.
Hem de crear una nova llengua per definir tota aquesta bogeria, aquesta passió, aquesta grafomania, aquest escriviure... Hem d’esdevenir només paraules... La millor forma d’abraçar-te és escriure...
19.2.07
Etern retorn
Tornen a florir mimoses i ametllers. Torno a caminar sol per la muntanya. Camino i enraono en veu alta mentre miro el mar des de la carena. Torno a esporgar la glicina i els rosers. Vols dir que tot torna? Vols dir que -com la primavera- retorna cada instant, cada detall, cada gest, cada fet de les nostres vides? Vols dir que es repeteixen, una vegada i un altra, totes les coses de la mateixa manera? Vols dir que demà tornarem a trobar-nos a la platja de Paleokastritsa?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)