Escullo

Escullo la senzillesa, la calma, la brisa que acarona les fulles dels pollancres que groguegen, aquest cel ras, l'argument d'una vida allunyada dels guions convencionals, sense atabalaments, sense estridències, lliscant suaument sobre les hores que flueixen, aquesta solitud que em bressola com una mare bressola el nadó, l'horitzó inabastable dels teus ulls, retrobada confiança, estol de silencis, pau que fulmina totes les guerres, llum que no encega, dolça foscor atapeïda d'estrelles.

T'escullo a tu. Tu m'esculls. Per què ens hauria d'importar la resta?

+poemes+

T-19

No plou. Les fulles dels roures i dels boixos s'embruneixen. Les nits són més llargues i més fresques. Després d'uns dies a l'altra banda del Pirineu ha tornat al seu recés davant el llac. La visió del Canigó i la serena bellesa del Conflent l'han reconciliat amb si mateix. Continuarà escrivint. Hi ha un llarg camí per recórrer. No hi ha pressa. Els companys de viatge vénen i van. Al capdavall sap que està sol, que sempre ho ha estat. L'amor és un miratge.

Llegeix tota la sèrie T

Demà potser

S'acaba l'agost amb un regust de mel fosca als llavis, postals de valls i cims alpins, cossos nus ran de sorra, capítols que creixen i em fan sentir un déu petit amb les mans plenes de rialles.

Comença el setembre amb les finestres del sol esbatanades, un horitzó de noves clarícies tardorenques, l'amable silueta de les muntanyes difuminant-se entre verds i blaus que es confonen.

Res no mereixo i tot ho tinc. La vida flueix. Sóc feliç.

Demà potser, qui sap, les estrelles que ensostren els nostres somnis brillaran encara més.
Demà potser, amb les últimes flors collvinclades, reviscolaran les arrels.

Res no mereixo i tot ho tinc. La teva mirada. Els teus dits.

Demà potser, qui sap, enyoraré l'avui com s'enyora un amor de la infantesa.
Demà potser, amb les cames al coll, novament, faré camí.

+poemes+

Cada vers una muralla

Digamos que hay que aprender a vomitarse en forma de texto sin que se note demasiado. Aunque a menudo las letras salpican. Es inevitable. La Literatura, antes que nada, funciona como terapia; luego, con suerte, puede convertirse en arte, en belleza, o en alguna otra sublimidad por el estilo. Añadiré que, en muchos casos, cada verso es una muralla que levantamos entre nosotros y el mundo (que son los otros, es decir, otros mundos amurallados). Nada peor que las palabras para comunicarse de veras. Sólo cuando ellas enmudecen y se tornan tacto (o gusto o gemido o fragancia) podemos empezar a intuir qué es lo que se esconde tras la muralla-máscara literaria...

Font d'inspiració

T-18

Els arbres estan assedegats. Les fulles groguegen. L'estiu s'allarga més del compte, però no durarà. Ahir, a l'hora del capvespre, va pressentir la tardor quan el cel es va omplir de núvols i el vent va sacsejar l'atmosfera. Avui tot és nítid i fresc. El llac es desvetlla amb noves claredats. Ell ha enllestit el primer capítol d'una nova novel·la. Fa dies que s'hi dedica. Avança lentament. Ella no entén que la Literatura (en majúscules) no utilitza ni degrada ni manipula res ni ningú, sinó que enalteix, destil·la, sublima i immortalitza les nostres miserables vides humanes plenes de creences, pors, esperances, frustracions, ambicions, i tota la resta. La Literatura se situa per damunt dels nostres egos, per això ell s'hi consagra amb cos i ànima malgrat la incomprensió aliena.

Llegeix tota la sèrie T

El poder dels somnis

Menystenim el poder dels somnis. Allò que somiem, pensem, imaginem, visualitzem, desitgem, volem, diem... pot fer-se realitat. De fet, ja és real en la mesura que existeix en la nostra ment o en la nostra voluntat, en forma d'idea, imatge, desig o paraula; el que cal només és materialitzar-ho. Ets tu qui atreus els fets que s'han d'esdevenir i les persones que han d'arribar. És la teva energia. Te'n faries creus, de la capacitat que tens, de les possibilitats inexplorades que s'amaguen rere el teu escepticisme o la teva manca de fe. Sovint és la por la que no ens deixa experimentar noves acrobàcies existencials; la por, la comoditat, la rutina, tot allò conegut que ens proporciona un miratge de seguretat.

bis

Un silenci que ve de lluny

Un silenci que ve de lluny, de segles antics.
Afamades de son, les parpelles es clouen a punta d'alba.
Tota la bellesa del teu rostre se m'apareix de sobte com una revelació.
També les ànimes abandonen els cossos.
La certesa incontestable, inadmissible.
Garses i tudons al jardí.
El Buda somriu.
Marxo.

Agost en flames

Quan la vida és tan intensa que per ella mateixa omple cada minut i cada segon de llum i de color, de tactes, sabors, imatges, músiques, perfums... Llavors no t'apressa escriure-la. Penses: el que cal ara mateix és viure, viure a fons, aprofitar el moment que s'esbatana adelitós, i deixar que les paraules esperin, meres ombres imperfectes, ressaca dels batecs profunds, cendra i fum que deixaran les flames d'aquest agost memorable i preciós.

T-17

Li va entrar un virus i ha hagut de formatejar el portàtil. De tant en tant caldria formatejar el nostre cervell per tal de poder seguir endavant sense tantes pedres a la motxilla. Ell ho ha fet vàries vegades i no li ha anat gens malament. Aquest matí ha visitat la Cova Negra de Mata-Solana, situada a uns 10 km de casa seguint la mateixa pista del Sant del Bosc. Només arribar li ha semblat una gran boca oberta, amb dents i tot. Un cop dins, quan s'ha habituat a la penombra, ha pogut reviure la sensació uterina, talment Jonàs engolit per la balena. La Mare Terra l'acollia entre estalagmites i estalactites de formes capricioses. Tot recordant l'al·legoria platònica, ha davallat fins al fons de la caverna. No ha trobat cap presoner, però sí algunes formacions calcàries d'allò més encisadores. S'ha assegut per a escoltar les gotes que queien del sostre. Abans de desprendre's, il·luminades per la llanterna, semblaven una munió d'estrelles. Llavors s'hi ha fixat i ha descobert que aquella volta plena de rugositats misterioses era gairebé igual (en textura i dimensions, que no pas en cromatisme) que la que Miquel Barceló havia pintat a la cúpula de la Sala de Drets Humans de l'ONU a Ginebra, una obra que ell havia pogut admirar feia ben poc en el seu viatge a Suïssa. El pintor mallorquí va trigar 9 mesos a fer aquesta "Capella Sixtina" del segle XXI, el mateix període de temps que sol durar un embaràs.

Llegeix tota la sèrie T

Recreant secrets tresors

Recreant secrets tresors,
baldat de tant sentir,
et deixes bressolar pel cant dels grills
a l'hora del capvespre.

El vent a penes remou les fulles dels roures.

Ella no sap que et va salvar quan el final era imminent.
Ella sopa embolcada amb una flassada que et vas endur del tren que et va portar a Ginebra.
Ella aparta les panses de l'amanida, pendent de la Blackberry, tan a prop teu que sembla mentida.

El llac encara brilla com si fos metàl·lic.
Els muricecs comencen a sortir.

Ella tornarà amb els ulls ennuegats de blau marí.
Ella es deixarà abraçar i, arraulida com un cadell, mormolarà paraules inoïbles.
Ella és promesa i destí i màgia que irromp enmig del no-res.

El tren de les 21:47 passa a les 21:56.

Recreant secrets tresors,
dibuixes somnis de llum a l'horitzó.
La fragància del gessamí.
La llunyania del món.

Saber que tot és perfecte,
i aprendre a oblidar que les coses,
fins i tot les més belles,
passen avall com l'aigua del riu.

+ poemes +

T-16

Les ciutats (sobretot les més grans) s'han tornat llocs perillosos. Sempre ho han estat, però ara encara més, amb la crisi sistèmica, que no és solament econòmica, sinó cultural, moral, global. L'ésser humà del segle XXI ha d'arribar al col·lapse personal i social per tal de regenerar completament el seu modus vivendi. Això no succeirà sense violència ni dolor, perquè només canviem quan ens sentim obligats a fer-ho. Cal que la inèrcia estèril i la buidor existencial en la qual estem instal·lats salti pels aires. Cal assumir la decadència i tocar fons per a tornar a enlairar-se. Cal fugir de les ciutats i trobar un refugi més o menys segur per als temps difícils que vindran. Tot això anava pensant ell dins l'avió de Ryanair que el portava de Bèrgam a Girona després d'haver fet un tour ferroviari de dues setmanes per Suïssa, un país net i polit on la gent no somriu, un país que fa ferum de diners.

Llegeix tota la sèrie T

Sense metàfores

No és el dolor que tiba la fibra més tendra del cor, ni aquesta humitat intempestiva que anuncia llamps i trons, ni el tacte que s'allunya amb el pas de les hores -nina vençuda sobre el llençols-, ni el darrer missatge que no penso respondre perquè ja n'hi ha prou, de jugar amb l'equilibri emocional dels altres, ni la mala consciència que et fa tractar-me com una criatura, ni les inevitables mentides que implica qualsevol relació (ara pietoses, adés cíniques). No, no és res d'això, bruixeta, sinó la crua certesa d'aquesta veritat sense metàfores -freda i clara com l'aigua d'una glacera-, el que em fa somriure entre llàgrimes -amor fati- i m'ensenya a ser més lliure, a ser més fort.

+ poemes +

Surlejstein

Assegut sobre la Pedra de Surlej, a la riba del llac Silvaplana, a l'Alta Engandina, on l'agost de 1881 Nietzsche va tenir la revelació sobre l'Etern Retorn (Der ewigen Wiederkunft des Gleichen). 130 anys després l'indret no ha perdut ni un bri de bellesa i, com el va definir el filòsof -el qual hi va passar vuit estius-, és el racó més agradable de la Terra.

T-15

Ruta dels castells de frontera amb la moto. Primer el de Sant Gervàs, situat una mica més amunt de Sant Miquel de la Vall. Està molt malmès. Després, passant per Sant Salvador de Toló (han reparat la carretera i és pura grava, quin perill), el motorista ha fet cap al castell de Llordà. El seu habitant més il·lustre, Arnau Mir de Tost, mil anys enrere va lluitar per a reconquerir el Montsec el qual estava en mans sarraïnes. Més avall d'Isona s'ha desviat a la dreta per a veure els estanys de Basturs, d'origen càrstic com els de Montcortès i de Banyoles. Aigua transparent plena de carpes de totes mides. El vent sacseja les branques i els muricecs comencen a volar. La nit no s'apressa. La superfície esmaltada del llac contrasta amb la fosca silueta dels cims pirinencs. Passa el tren de les 21:47 per l'estació de Cellers-Llimiana. ¿Les sensacions són més importants que els sentiments? ¿Què hauria de prevaler perquè la felicitat fos possible?

Llegeix tota la sèrie T

T-14

Ha tornat al roure on va estar el primer dia. És un arbre centenari situat a prop de casa, a l'altra banda del torrent de Barcedana. Calen quatre braços per abraçar-lo. Al bell mig del tronc, a una altura de dos metres, hi ha un forat fet per un picot. L'anterior vegada l'ocell va sortir del niu just en el moment en què ell s'hi acostava. Avui no ha vist el picot, però les fulles del roure li han xiuxiuejat secrets encara més profunds. El plaer separa les persones. El dolor les uneix. De vegades l'absència esdevé més intensa que qualsevol presència perquè els cossos destorben mentre que les ànimes poden fondre's més enllà de la matèria, energèticament. Les coses sublims no poden durar massa. Encara que durin poc temps val la pena viure-les. S'ha acomiadat del vell roure i ha seguit torrent avall, calcigant el pedregar sec, entre pollancres i canyes, en direcció al llac, fins que l'espessor de la malesa no l'ha deixat avançar més. S'ha esgarrapat braços i cames. Ara menja meló tot esperant que bulli l'arròs per al dinar. Segueix preparant la motxilla. No hi ha núvols. Farà una bona migdiada.

Llegeix tota la sèrie T

T-13

Si tot va bé, dintre d'una setmana estarà a Ginebra, punt de partida del recorregut que farà amb tren per tota Suïssa gràcies a l'InterRail. A banda de veure els cims més alts d'Europa, ell s'ho pren com una peregrinació molt particular. Visitarà Basilea, on va ambientar la seva darrera novel·la, ciutat en la universitat de la qual va fer classes el mestre Nietzsche. Després anirà a Sils-Maria (Alta Engandina) a veure la casa en la qual Nietzsche va passar llargues temporades plenes de creativitat. El filòsof va definir aquell indret com "el racó més agradable de la Terra". A la vora del llac Silvaplana hi ha la pedra sobre la qual se li va revelar Zarathustra. Ell hi arribarà 130 anys després, amb el mateix esperit del Vogelfrei que ha fugit a les muntanyes (ορειβασια) tot abandonant l'oikos per a ocupar l'espai rural fora de qualsevol control institucional. A continuació, camí d'Itàlia, farà una visita al museu que Hermann Hesse té a la casa Camuzzi de Montagnola, on l'escriptor va viure de 1919 a 1931. Un altre mestre imprescindible. Mentrestant, a Terradets, tot el dia netejant el garatge. Està quasi enllestit. Només queda apilar la llenya.

Llegeix tota la sèrie T

T-12

Avui fa un mes que va dormir per primera vegada a la casa de Terradets. Recorda com va trobar l'anunci a Internet. Hi havia només un text, sense fotos:

casa preciosa situada al lado de un lago con unas vistas impresionantes hacia el parque Nacional de aiguastortes, no hay vecinos, casa rodeada de robles y pinos, toda de madera por fuera y por dentro, con hogar de fuego y cocina de leña está hecha con mucho amor y pensada como casa de vacaciones y lugar de encuentro y crecimiento persona, además de poder alquilarla por finesde semana, vacaciones, etc.

Aquella descripció era prou eloqüent per a no dubtar a l'hora d'agafar el telèfon. Dia 9 de maig. La resta va venir rodat. Era la casa que buscava d'ençà que va tornar del seu darrer viatge per terres australs. L'apartament de la ciutat havia esdevingut una gàbia en tots els sentits. S'hi sentia atrapat. Volia trobar quelcom el més semblant possible a la cabanya en la qual havia viscut a la Patagònia xilena. I vet aquí que va aparèixer aquesta casa com per art de màgia, amb meiga inclosa. Però això és una altra història...

Llegeix tota la sèrie T

T-11

El sol es pon per Moror. L'espectacle de trons i llamps el deixa bocabadat. És la primera vegada que veu ploure aquí amb aquesta intensitat. Ha estat ennuvolat tot el dia, molta xafogor, fins que al vespre ha descarregat. Assegut al sofà del porxo, mentre l'aigua li esquitxa les cames, pot contemplar la gamma de grisos al cel, la vaporosa imatge del llac, la lluentor de les rajoles de la terrassa. Ensuma profundament la frescor del bosc. Trona i retrona. Surten els primers muricecs. Ha descobert que, durant el dia, s'amaguen rere el fustam amb què està folrada la part superior de la façana. Quan ell dorm, ells volen; i viceversa. Comparteix, per tant, la casa amb aquests mamífers, tan típics per aquests verals que fins tenen una famosa cova que du el seu nom en la qual ja hi vivien humans fa 5.000 anys.

Llegeix tota la sèrie T

T-10

Des del primer dia li van cridar força l'atenció les papallones. N'hi ha de totes mides i de tots colors. A la foto de la nova capçalera del blog apareix una Issoria lathonia sobre l'espígol a prop de l'ermita del Sant del Bosc. Aquest matí un magnífic exemplar d'Hipparchia fagi, una de les mes vistoses i abundants ara en aquesta zona, se li ha posat al braç. Després ha volat una estona al seu voltant com si volgués comunicar-li alguna cosa. L'ha pogut fotografiar sobre l'escorça d'un roure. Les papallones són ànimes: ψυχή. Nabókov en sabia un niu, de papallones. Ell és a les beceroles.

Vanessa Atalanta

Llegeix tota la sèrie T

T-9

Fa dies que treballa al jardí. Primer la feina va ser netejar-lo, treure muntanyes de fulles seques, preparar l'espai. Després va fer una visita al Jardiland on, compulsivament, va omplir el cotxe de plantes. Ha plantat bambús grocs i negres, un aranyoner, un groseller, una maduixera, alfàbrega, marialluïssa, menta, etc. Està content perquè, per fi, ha aconseguit reparar la fuita d'aigua que hi havia rere la casa, a la presa de la mànega de regar. Ara queda pendent la batalla a mort amb els "ratolins" sorollosos de les golfes. Abans d'ahir va descobrir una cascada increïble a només 3 km de casa. L'aigua és pura i freda, una dutxa natural d'allò més tonificant. Dins el bassal creat per la caiguda hi ha peixos petits i un fang excel·lent per a empastifar-se la pell. Per descomptat, la localització exacta és un secret.

Llegeix tota la sèrie T