Sani Girona

La primera vegada que vam coincidir va ser el juny de 2005 a Sant Cugat, a les jornades sobre el nou dietarisme dels blogs que va organitzar Vilaweb. Fa vuit anys! Aleshores ningú en sabia gran cosa, del fenomen catosfèric. Ell era allí, amb la seva inconfusible còrpora, amb aquell entusiasme encomanadís, excessiu de mena, energèticament inesgotable. Recordo que no parava de fer fotos i que va perpetrar alguna intervenció de les seves. Quan agafava el micròfon era perillós. Garlava i garlava pels descosits. Si en Sani era present, segur que no passava desapercebut. La paraula que el definiria és "entranyable". 

Després vam continuar la nostra relació virtual a través dels blogs i dels mails. Era un brollador d'idees, sempre estava rumiant projectes. Jo li retreia el nom del seu blog: Dipofilopersiflex. Déu n'hi do, li deia, no podies buscar-te'n un de més complicat? Ell reia. En Sani sempre reia. Professor de francès, va saber aprofitar les eines d'internet per a la seva feina i per a fer amics arreu. Un bon dia va pujar des de Vilanova i la Geltrú fins a Vallromanes per a petar la xerrada face à face. Portava una ampolla de cava.

A les beceroles blogològiques, em va ajudar força amb tota la qüestió tècnica que encara no dominava. Recordo que em va fer uns gifts per a posar al blog i em donava consells diversos. Compartíem també les inquietuds per la docència. Us deixo un audio-comentari que em va enviar arran d'un post que vaig escriure. Escolto la seva veu avui i és com si m'estigués parlant a cau d'orella...

Vam coincidir, of course, a les primeres jornades de la catosfera que es van celebrar a Granollers (gener 2008) i en altres edicions també. Vam compartir moltes estones i afanys durant la gestació del volum La Catosfera Literària 08. Ell es va implicar i va treballar de valent en aquest projecte que, gràcies a la col·laboració de moltes persones, va fer-se realitat.

La darrera vegada que el vaig veure va ser l'agost passat. Es va presentar aquí amb la família i uns amics d'El Port de la Selva. Em van dir que a la porta hi havia algú que preguntava per mi. No em podia imaginar que fos ell. Em vaig emocionar. Com sempre, va fer fotos i més fotos. Va reconèixer que estava fotut. Puto càncer. Malgrat tot, no abandonava l'alegria innata, la seva bonhomia marca de la casa. Havia vingut a acomiadar-se. Quan va marxar vaig fer el següent comentari: ja no el tornaré a veure. I així ha estat. 

Hi ha un cel per a tu, Sani. I tant que hi és. El cel que acull els homes i les dones de cor gran i de bona voluntat. Queden els blogs i queden els records. Repasso els mails i miro les fotos. Gràcies pel teu exemple d'optimisme i vitalitat. Quina gran sort haver-te conegut.  

(Llàstima que no hagis desactivat la moderació dels comentaris al teu blog...)

Sunny Sani

Descansa en pau, amic.

Sani Girona a Entrellum

(Ara no puc escriure res...)
En parlen en Miquel  i la Júlia

Simplement

És quan se'n va la tramuntana que te n'adones que no calia prendre decisions importants enmig de les ràfegues fredes del vent del nord. Tempestes que duren unes hores o uns dies no poden determinar el teu futur. Retorna la calma. Per als altres és fàcil opinar. Ho veuen tot des de fora. Parlen de llibertat, de solitud, de valentia, com si fossin catedràtics en la matèria. Tu no acceptes lliçons de ningú sobre aquestes qüestions. Has viscut prou per a saber què són i quins tripijocs amaguen. El teu camí no depèn de paraules buides ni de pautes generals. Queda un ventijol suau i una pau d'ocells que canten a mitja tarda. Queda la certesa íntima d'estar on has d'estar i de fer el que has de fer. Simplement. Ningú coneix millor que tu l'arrel de la teva felicitat.

Fly away from here

Estelada

Sant Pere de Rodes 

2.500 espelmes

200.000

Avui fa 7 anys i 5 mesos que vaig encetar aquest blog. La criatura ja podria fer la primera comunió. A hores d'ara el comptador ha assolit els 2.000 posts i les 200.000 visites. Gràcies, Mr. Blogger! (per no defallir).  I gràcies a vosaltres, visitants incansables.

Però tot això són xifres sense importància. Lo important és que encara hi escric. Lo important és que en aquest bagul digital hi guardo molts retalls de la vida que m'ha tocat viure, paraules sobretot. Lo important és que avui fa sol i els ocells encara canten.

El groc de la ginesta

No som el que diem ni el que fem ni el que tenim. Les paraules, els actes i les pertinences poden delatar-nos, clar, com també ens delaten els silencis, les omissions i els despreniments. Estem massa pendents del dir, del fer i del tenir. Només si som capaços de sentir-nos més enllà de les aparences (mots, accions, propietats) podem assolir una consciència recta i clara de l'ésser. 

Preguntaràs: I això com es fa? No és una cosa que pugui ser feta, ni dita ni comprada. S'esdevé o no s'esdevé. Com? On? Quan? Et donaré una pista (a mi em funciona), després tu cerca el teu locus i el teu kairós... 

M'allunyo del poble i de la gent, primer camino de pressa, respiro fons, després alenteixo el pas, em concentro en el cant dels ocells, m'envolto de ginestes, les ensumo, m'assec i miro el mar........

No és un badar ni un simple moment de relax. És un perdre's i un desaparèixer, un oblidar...

Més enllà del paisatge, dels perfums i dels sons; més enllà de les sensacions, els sentiments i els pensaments; més enllà de tu mateix, del teu ego... hi ha el secret de tot plegat. És una llum que no encega, una pau que no ens pertany.

Com el groc de la ginesta. Com el mar.

Vols guanyar un sopar per a 2 persones?

PARTICIPA AL SORTEIG

Estima't

Pot ser que hagis vingut al món a ser com ets i, malgrat tot, no te'n surtis. Pot ser que no trobis el teu lloc, que no trobis el teu temps, que no trobis la manera d'encaixar en la normalitat establerta. Pot ser que els altres no t'entenguin o que tu no els entenguis a ells. Pot ser que, després de rodolar com una baldufa, després de somiar nius impossibles, després d'espetegar les ales una vegada i una altra contra les reixes de la gàbia, arribis a la conclusió més trista de totes: no hi ha remei. Pot ser que caiguis en la temptació de creure que és culpa teva, que et van fabricar massa imperfecte, que per molt que t'hi escarrassis no hi ha plaer sense dolor ni amor sense patiment. Pot ser que t'equivoquis o que l'encertis, que guanyis o que et rendeixis, que tinguis malsons o dormis plàcidament. Pot ser que tot plegat sigui una broma que els déus s'han empescat per a divertir-se. Pot ser que aquella persona en la qual confiaves t'acabi traint. Poden ser tantes coses que no acabaríem mai d'enumerar-les. Viure és això: tirar endavant amb la incertesa a collibè, deixant-se la pell a cada batec, amb l'horitzó com a meta. Pot ser que demà el cel sigui més clar i la mar més serena. Tantes coses poden ser que no val la pena perdre el temps fent llistes inútils. Pot ser que t'hagis d'inventar de nou, com sempre has fet, obrir una nova drecera, solcar nous oceans, esdevenir més ocell. Facis el que facis, i encara que no facis res, no oblidis mai el que et diré: tu ets el més important, estima't a tu mateix.

Sigues rossinyol

El cas és que les granotes no em deixen escoltar el rossinyol. La nit és un guirigall per fora i per dins. Em parlo a mi mateix. Les conclusions no em fan el pes. Oliveres enllà, vora mar, hi ha una munió de llumetes que pampalluguegen, blanques, grogues, blaves... Ara és el xut, el que insisteix amb el seu xiulet monòton. Quan les granotes i el xut emmudeixen, puc concentrar-me en els refilets del rossinyol. Quina meravella. Mai no es repeteix. 

La clau de la felicitat és la creativitat. També l'entusiasme amb què fas les coses. No n'hi prou amb pencar, sinó que has de creure en allò que fas i (si pot ser) fer que els altres creguin en tu. El món és ple de granotes i de xuts. Els rossinyols escassegen. Creure i crear. Crear i creure. Aquest és el camí. 

El cas és que ens conformem massa aviat. El cas és que confonem la felicitat amb la facilitat. El cas és que el guirigall no ens deixa escoltar la veu que brolla de dins. Perquè hi ha una veu que ens parla a cau de cor, una veu cristal·lina que ens mostra el camí cap a la llum. Quant fa que no l'escoltes?

Allunya't (una mica) de la gent i del món. Escolta la veu interior. Sigues rossinyol.

Cap de Creus

Després de tanta pluja, amb la caloreta de maig, em plau de perdre'm pels camins del Cap de Creus. Hi ha tantes flors. Masos abandonats. Encara espàrrecs. Cales i caletes. Faig quilòmetres sense adonar-me'n. Vaques. Francesos. Algun veler. GR11. 

Cap de Creus és un principi i un final. Ho sabia abans d'arribar-hi. Ho he sabut sempre. 

Pins aïllats, colltorçats per la tramuntana. Sureres. Ginestes, llentiscles, brucs, argelagues, lleterasses, falsos aladerns, coixinets de monja, matapolls, murtres, càdecs, estepes, dits de bruixa, vares de Sant Josep, armèries, limòniums, fonolls marins, cuscuta. Núvols. Zones sense cobertura. M'encanta quedar-me sense cobertura. La solitud. Aquesta sensació d'estar fora del món. I l'abraçada de la mar, blavíssima, omnipresent. Cap de Creus.

Enyorança

Tot s'esvaeix en la ressaca tímida de l'hivern. El vent del nord sacseja els finestrals. L'abril se'n va amb el fred als peus. Hem après a fluir cap a la mar. Sirenes i dofins. Anhels. 

Tot s'esvaeix en la ressaca tímida de l'hivern. Sense paraules la vida pesa menys. Silenci. La pluja ho sap i ho sap el cel. No hi ha pietat per als covards. La solitud dels valents. 

Tot s'esvaeix en la ressaca tímida de l'hivern. Malaguanyada sensatesa. Vivim per a comprendre el camí, per a rendir-nos al misteri. Déu no ens deixa caure. Ales i àngels arreu.

Tot s'esvaeix en la ressaca tímida de l'hivern. Demà serà perfecte. (El futur sempre és perfecte perquè no existeix). No busquis més. No et resignis. Fum d'encens.

Tot s'esvaeix en la ressaca tímida de l'hivern. Hi ha estrelles que encara brillen molts anys després d'apagar-se. Res no mor a l'univers. L'espurna de l'ésser que neix és cendra d'un antic ésser. Tanmateix he vist els cors i els llavis cremant. Incendis. 

Tot s'esvaeix en la ressaca tímida de l'hivern. No enyores la primavera?

poemes

La dansa que balles

Me'n vaig anar a viure sol a la muntanya perquè volia deixar enrere la vida passada i aspirava a refugiar-me en el meu exili interior. Quin romanticisme. El miratge amb prou feines va durar un any. De fet, als nou mesos ja m'havia adonat que aquell experiment no podia reeixir. 

La solitud no és el camí. No podem avançar sols. Retirar-se del món i abstenir-se de les relacions humanes és un suïcidi per al creixement personal. Com a mamífers socials que som, necessitem el caliu dels altres, un feed-back, donar i rebre, que l'ego transcendeixi fins al nosaltres, el mirall de la mirada aliena, la comunicació profunda amb una altra ànima, a banda del tacte tendre amb un altre cos. Si volem créixer i assolir la plenitud hem de compartir vivències, lliurar-nos sense por, connectant amb la vida a través dels altres. La parella és un gran invent en aquest sentit. 

Ni llibertat és sinònim de solitud ni amor és sinònim de dependència. Podríem estar hores i hores discutint això, però no es tracta de teories, sinó d'experiències.

Al capdavall, aprens que la teva felicitat no depèn dels altres, que no pots viure pendent d'allò que els altres diuen o fan. La veritable felicitat brolla del silenci interior, de la dansa que balles amb la vida. Que els altres et puguin ajudar o no, és bastant relatiu. Si et manca el nucli, si encara no has trobat el teu propi centre, malament rai.

Me'n vaig anar a viure sol a la muntanya perquè cercava el misteri que havia perdut quan tenia 20 anys. Déu ho sap tot, de nosaltres. Els seus camins són inescrutables.

Lo més important

No és important qui o què som ni què diem ni què somiem ni què coi pensen els altres de nosaltres o què pensem nosaltres de nosaltres mateixos ni tampoc és gens important quina edat tenim ni quants quilos pesem ni si mengem dieta mediterrània o si estem sols o aparellats o si fem-el-que-podem-amb-el-que-tenim o si el nostre currículum és la rehòstia o si sabem anglès o xinès no no no amics això no és important en absolut sinó que lo que realment importa és saber què faràs els propers cinc minuts si seràs capaç de connectar-te amb l'essència de totes les essències meditant o xucant el melindro o com bonament puguis però afanya't perquè el temps passa volant i fes-me cas d'una vegada perquè el dia que no et connectes amb l'essència és un dia perdut aigüera avall i no et recomano que esmercis el temps i les energies amb bajanades inútils sense importància posa't les piles i para esment que els propers cinc minuts poden transformar per sempre la teva existència amb el benentès que aconsegueixis connectar-te amb l'essència suprema i no no et penso dir com es fa ja t'ho faràs tu solet que servidor sap lo seu i lo meu no ha de servir-te per a tu no fotem que cadascú coneix les seves peces i les molles que li grinyolen i no cal generalitzar a tort i a dret ni donar consells campi qui pugui doncs però que et quedi clara clareta una cosa coseta o et connectes amb l'essència o has begut oli i vinagre i coca-cola esbravada que la vida és connexió profunda amb les arrels que ens nodreixen el yang amb el yin el sol amb la lluna etcètera sexualment parlant és prou evident quina és la manera mentre que en altres àmbits et deixo que reflexionis sobre la conveniència d'obrar d'acord amb el gran principi l'axioma de tots els axiomes segons el qual lo més important és encertar ara i aquí amb plena consciència i la resta és silenci mutis doncs

La verdadera felicidad es la conexión con el latido de la vida

Joan Garriga, El buen amor en la pareja, pàg. 27

De bat a bat

Sempre he volat en somnis, per això quan veig les imatges d'Alexander Polli no em vénen de nou. M'encanta caminar, sentir la terra sota els peus, però si pogués volar... uffff. Acostumo a pujar a llocs elevats, encimbellant-m'hi amb delit, per tal de poder albirar una panoràmica àmplia del territori. El cim més proper que tinc és el de Sant Salvador, una magnífica talaia des d'on puc abastar amb la mirada el Cap de Creus, l'Empordà i part dels Pirineus. Amb el dia clar l'espectacle és incomparable.

La primavera afegeix llum i color als dies que s'allarguen. La piuladissa dels ocells, els arbres reverdint, la bonior de les abelles, un fotimer d'espàrrecs enguany, el vol de les papallones, la varietat cromàtica de les flors, i aquesta sensació agradabilíssima que et dóna estar amb samarreta i deixar per fi els peus nus, la carícia del sol, les nits més amables. 

Tot és millor quan pots obrir la finestra de bat a bat, sense por. Tot és millor quan pots obrir el cor de bat a bat, sense por. La immensa majoria de les relacions humanes són relacions escapçades, temorenques, covardes. Sovint ens quedem a mig camí. Gairebé mai ens donem del tot ni rebem del tot. Hi ha la por, la desconfiança, l'egoisme, l'interès, les circumstàncies i altres qüestions que impossibiliten que la relació esdevingui pura i autèntica, plena. Només quan trobes algú amb qui pots ser tu mateix sense hipocresies, algú amb qui flueixes sense entrebancs dins una relació basada en la comunicació profunda; llavors, si tens la sort de trobar aquesta persona, les portes i les finestres del cor s'esbatanaran de forma natural i sentiràs que val la pena lliurar-se amb alegria, donant el millor de tu mateix...

Hi ha el vol de l'amor les ales del qual són la confiança i la generositat. Siguem primavera i obrim-nos de bat a bat a la vida que ens vol pletòrics i innocents de bell nou.  

  

Chemtrails

Estic un xic amoïnat perquè fa uns dies que trobo ocells morts. El primer va ser una carderola a la cala Canadell i el segon un pardal en el camí que va de Palau a Pau. Els cadàvers no presentaven cap signe de violència. L'any passat vaig sentir que havien mort la meitat de les abelles del planeta. Enguany potser els toca als ocells. La causa d'aquestes morts és un misteri. 

Volen massa avions. La culpa no és només de Ryanair. Sabeu que són els Chemtrails? Sempre m'han atret les teories conspiracionistes. Ja no n'hi ha prou amb la TV, el futbol, la pornografia, la música de masses, les modes, la pol·lució, el tabaquisme, l'alcoholisme, el carnivorisme (i tot allò que genera la bogeria tumoral), l'arsenal farmacològic o la promoció de la indigència material i intel·lectual. Ara calen accions més cotundents i efectives. Si ens estan fumigant des de dalt per anestesiar-nos, se n'estan sortint prou bé. Amb el que està passant al món sembla mentida que la gent no es revolti. Tothom mutis i quiet. Què estrany, no? Penso que seria més fàcil infectar l'aigua de l'aixeta que dispersar a tort i a dret química nociva des d'uns avions secrets. O potser fan ambdues coses alhora. Qui? Els de sempre.  

Abelles, ocells... Al món hi sobra gent. Els de sempre se les empesquen per a donar la raó a Malthus. A falta de guerres com les d'abans, n'han creat una de nova que consisteix a empobrir (a través de la deutocràcia) la població fins que la necessitat (primum vivere) impedeixi qualsevol reacció. L'enemic ja no està fora del sistema, sinó que és el mateix sistema que fagocita els seus membres i després els escup. Desnonats, afamats, anestesiats, lobotomitzats... els humans malviuen dins un malson que, malauradament, ha esdevingut el pa (o la manca de pa) de cada dia.

Ocells morts. Estic un xic amoïnat. Res més.  

Faig el que puc amb el que tinc

Hi ha dies que tot surt a l'inrevés, dies que no fas allò que havies de fer, dies en els quals l'agenda se'n va en orris sense que puguis evitar-ho. Llavors et queda el consol de lamentar-te com un babau i pensar que el destí s'ho manega com vol per a sorprendre't. A sobre, plovisqueja i fa fred. La primavera juga a l'acuit. 

Voldria anar amb samarreta i prendre el sol com un llangardaix. Voldria suar en comptes de sentir aquest neguit als peus. Voldria. Voldria. Voldria. I què? Les coses són com són i van com van. Faig el que puc amb el que tinc. Encara em sorprenc a mi mateix fent coses noves, coses que mai no m'havia pensat que podia arribar a fer. Segueixo aprenent com un nen malgrat que m'acosto als 50. 

Hi ha dies que no passaran a la història, però els dies no passen debades. Com els trens. 

Sociopatia

Company, 

Em prenc la molèstia d'enviar-te un mail per a donar-te la benvinguda al club dels sociòpates. El gest simbòlic d'eliminar els comptes de FB i TW implica un cert outsiderisme admirable. Servidor ho va fer fa un temps i, inevitablement, hi va recaure... si no, quina gràcia tindria? No estic segur tanmateix si la sociopatia és una mania o una variant esotèrica del narcisisme. Potser és pur esnobisme. 

És quan ens ocultem que som més visibles als ulls de Déu. 

Atentíssimament 

T

El mite de la llibertat

La qüestió essencial no és si som lliures o no ho som, sinó esbrinar si som feliços. Es pot ser lliure i ser infeliç, i viceversa. Ambdues coses (llibertat i felicitat) són estats, no pas éssers; és a dir, es troben subjectes a la transitòria variabilitat de nombroses circumstàncies, tan externes com internes. Per tant, caldria ser més rigorosos i dir "estic feliç" en comptes de dir "sóc feliç". De la mateixa manera, caldria dir "em sento lliure", més que "sóc lliure". Al capdavall, ambdues coses (felicitat i llibertat) són estats d'ànim, percepcions subjectives.

L'època moderna ha sobrevalorat la llibertat, l'ha mitificada. Jo mateix, durant una gran part de la meva vida, vaig creure que era lo més important. La conclusió a la qual he arribat és que la llibertat no mereix tants sacrificis. M'estimo més ser (o estar) menys lliure i sentir-me menys infeliç. O dit altrament: hi ha lligams que omplen de sentit la nostra vida, mentre que la llibertat absoluta (suposant que pogués existir) es reduiria a la pura vacuïtat, com el nirvana budista o la solitud de l'ermità. No podem viure només de mites. 

Pregunta't cada dia si et sents feliç. Esbrina quines són les causes de la teva felicitat o de la teva infelicitat. Mira si lo que penses, lo que sents i lo que fas flueixen harmònicament. Analitza quins són els entrebancs i, si pots, posa-hi remei. 

Soms lliures

De vegades m'oriento de sobte, per pura intuïció. La brúixola interior s'atura i deixo de moure'm com una baldufa. L'espai i el temps es concentren en un punt. La calma i la consciència brollen del fons de mi mateix. Ja no em cal res exterior, ni coses ni persones. Aleshores sé qui sóc i on sóc i per què sóc. No dubto. No tinc por. El miratge de la solitud desapareix. Tot és clar. M'escolto, respiro, medito.

Obro els ulls, miro el mirall i em pregunto: ¿Quin déu ens ha regalat el do de la llibertat? Soms lliures. Cap escenari pot limitar-nos. Soms lliures. Ni la física ni la química ni la gramàtica ni el baròmetre poden escapçar les nostres possibilitats. Soms lliures. Ni els diners ni les lleis ni les ficcions poden tallar les ales de l'esperit. Soms lliures. Hi ha quelcom més enllà del cos que transcendeix les sensacions, les emocions, els conceptes i els somnis. Morir és obrir una altra porta. Segur. 

No soms lliures

De vegades em desoriento com un nen que s'ha perdut enmig de la multitud. La brúixola interior es destarota i començo a moure'm com una baldufa esgarriada. Puc agafar el cotxe i fer molts quilòmetres. Puc agafar avions i aterrar a les antípodes. L'espai i el temps s'esvaeixen. Sovint retorno a llocs antics on vaig trobar la calma, el centre, la consciència. També puc retrobar persones que en el passat van ser importants. Necessitem referents, àncores, lligams per tal d'evitar el naufragi. És en aquests moments en els quals no saps qui ets ni saps on ets ni saps què pot passar; és en aquests moments en els que et sents més sol i vulnerable. Dónes tombs a la sínia dels dubtes i no en treus l'aigua clara. Cerques ajuda exterior i descobreixes que, malgrat les aparences de normalitat, els altres estan igual o pitjor que tu. Què fàcil és donar consells. Què fàcil jutjar. Mentrestant, intentes escoltar-te, respirar a fons, aturar les reaccions automàtiques. Poc a poc, els batecs del cor s'encalmen... 

L'endemà obres els ulls, mires el mirall i et preguntes: ¿Qui va ser el malparit que es va inventar l'absurda quimera de la llibertat? No soms lliures. Soms titelles que gesticulem damunt un escenari cada cop més enfangat. No soms lliures. Soms esclaus del l'ADN, els neurotransmissors, la gramàtica, la sintaxi i la climatologia. No soms lliures. Soms esclaus del sistema financer, la política i els mitjans de comunicació. No soms lliures. Soms esclaus de la matèria, les sensacions, les emocions, els pensaments, les ficcions i els somnis. Potser la mort ens alliberarà de tot plegat. O no. Qui sap.