19.6.17

Stonehenge 2

 

El segon dia ha sigut molt profitós. De bon matí he anat a Woodhenge (la versió de fusta del monument principal). M'he documentat força llegint a la vora d'un llac deliciós que he trobat a Langford, envoltat de libèl.lules blaves que copulaven, peixos, ànecs, cignes i nenúfars. Després he visitat la catedral més alta d'Anglaterra a Salisbury. Ara espero la posta de sol assegut a tocar dels New King Barrows, a l'est del cercle sagrat, per on passa l'Avenue la qual sortia del riu Avon i arribava al monument. L'he feta caminant fa una estona, entre ovelles very lovely. 

Això confirma que Stonehenge no són només les conegudes pedres grosses erectes posades en cercle, sinó tot el que es troba al seu voltant dins una àrea prou extensa. El que crida més l'atenció són els túmuls (barrows). N'hi ha molts, en totes direccions, rodejant l'axis central. També el Cursus, construït segles abans que Stonehenge, el qual té gairebé 3 km de llarg i ens recorda els alineaments de Karnag a La Bretanya. Tota la zona, per tant, és un espai sagrat ple de restes molt antigues.

Les paraules que més es repeteixen en els textos que he llegit són: mistery, secret, surprising, uncertain... En realitat, els científics no tenen ni idea de QUI (who), QUAN (when), COM (how) i, sobretot, PER QUÈ (why) es va fer Stonehenge. Diuen que van ser el Britons fa uns 5.000 anys, però després afirmen que unes 80 pedres (bluestones) van ser portades des d'una pedrera de Walles situada a 290 km!! Estem parlant de pedres que pesaven més de 3 tones. 

Però allò que de debò els fa rodar el cap és el WHY (the most difficult question), atès que no es tracta d'una obra amb un propòsit pràctic, com ara habitar-hi o defensar-se. I conclouen: So there must have been a "spiritual reason" why Neolithic and Bronze Age people put so much effort into building it. Exacte, moltíssim esforç  per a una cosa tan poc "útil"... Com els gairebé 1.000 moais de Rapa Nui, esculpits i transportats (de vegades fins 10 km) per una petita colla de salvatges que vivien a l'illa més aïllada del planeta... 

En fi. Val més somriure.

El que em té més intrigat i em fa sospitar força és la presència de militars al costat mateix, al Larkhill Camp, the home of the Royal Artillery. Fa 100 anys que hi són. Per què? Per què justament aquí? Per a custodiar quatre pedres? I per què tots els camps dels voltants estan buits, amb bucòliques vaques i ovelles pasturant? Què hi ha sota els turons i els túmuls? (A banda d'altres restes "no visitables" ubicades en terrenys privats)

El sol ha marxat. Surten els conills. Passen militars fent fúting. O potser no hem de mirar underground i el que cal és mirar cap a dalt, cap a les estrelles...? 

Demà Summer Solstice. To be continued. 


18.6.17

Stonehenge 1

 

Fosqueja a prop de les pedres sagrades, probablement els megàlits més famosos del planeta Terra, una obra "humana" encara inexplicable. Demà els visitaré amb calma. Demà passat viuré el Summer Solstice, la nit més curta de l’any, l’única que deixen acostar-s’hi i tocar-les. El sunset serà a les 21:26 i el sunrise a les 04:52. No penso dormir. Prego al cel que no hi hagi núvols. Avui feia molta calor. 

Des de la finestra de l’hotel veig el riu Avon: the possibility that its waters were used to transport the bluestones on the last stage of their journey from Wales… Aigües sagrades, pedres sagrades.

Estar aquí és un altre somni realitzat. Allò que perdura està fet de pedra: els moais de Rapa Nui, els menhirs de Karnag, els dòlmens de la Serra de Verdera, Machu-Picchu, Stonehenge… 

Parlen les pedres amb el seu silenci sobrenatural. Demà pararé l’orella i pararé l’ànima. A veure què em diuen…

"These are the fundamental questions about Stonehenge: HOW and WHEN it was built, WHO built it and, perhaps most difficult of all: WHY it was built..."

15.6.17

Els baladres florien

 

Els baladres florien quan va marxar. Baladres rosa, hibiscus vermells. La mar sense onades, silent. 

Mai ens acomiadem. Sempre tornem als llocs on vam ser feliços i als braços que ens van arrecerar.

Els baladres florien i el seu anhel: un horitzó per les ales, un somni fet de rialles, una promesa de pètals multicolors...

Florien els baladres quan va marxar, i tot era perfecte, lleuger, suau... 

Ningú coneix el misteri del deixar enrere i del retornar... 

10.6.17

Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?

L’única manera que tenen d’aturar-ho és inhabilitant i empresonant els polítics del govern (per insurrecció i sedició), il·legalitzant els partits independentistes, suspenent l’autonomia, estat d’excepció, control provisional per part del virrei Millo, convocatòria d’eleccions autonòmiques i un Parlament nou amb majoria constitucionalista-unionista. O sigui, un “cop d’estat” a Catalunya, sense tancs ni sang, més fi, amb les armes de la justícia i les urnes (ambdues coses aparentment legals i democràtiques). Això és el que passarà. No tenen un altre camí. No es poden permetre el luxe de perdre CAT, perquè seria la ruïna immediata d’España. A l’exterior ningú mourà un dit per nosaltres. Si la cosa no es desmadra gaire, faran la vista grossa, serà un “assumpte intern”. Ara bé, si els catalans sortim al carrer i ens quedem al carrer, si som notícia dia rere dia als informatius de tot el planeta, encara tenim alguna possibilitat de reeixir…

7.6.17

Clap your hands

Me n’allunyo, dels humans, de la seva corrupció intrínseca, de les rivalitats i enveges, tendeixo al minimalisme, a la senzillesa, també de relacions. Vénen dies de viatges on my own, aventures estiuenques. Me n’allunyo, de twitters i ràdios entretenidores, supèrflues, de gastar bytes. Pica de mans, diu la lletra de la cançoneta. L’alegria com una tirania, com el somriure etern de les models anorèctiques, l’haver-de-fer-bona-cara-sempre, de guai, bones vibres. Dejuno de menges i de relacions humanes. Resto en la lleugera carícia de la matinada, en el bressoleig del mar, en el vol de la gavina, en la llum del capvespre. No me’n desdic, de l’amor, no pas. L’amor és joia i plenitud compartides. L’amor rutila. Tanmateix la solitud m’allibera i em mima. És maternal. No fingeixo. Resto nu sense mirades. Només observo i, sense jutjar, sense paraules, accepto la vida tota i batego amb ella.


 

5.6.17

Subtil 34

Deu ser la llum de les espelmes o el vi de vellut que endolceix la boca o tota la solitud guardada que provoca aquesta rendició de terra ignota en el vertigen dels cossos regalimant carícies. 

Deu ser que oberts som més nosaltres, més peixos que ocells, humida pàtria, el vent que bat totes les portes i espanta les ombres de la nit plàcida. 

Subtil, la fada es deixa fondre com la cera per la flama; subtil i sense brúixoles, els àngels anuncien la bona nova: oberts som més nosaltres, oberts com les onades i el cim de les muntanyes; ara que cau la vesprada i aquesta llum estranya tenyeix la platja de plomes daurades. 

Deu ser la mar que amaga els secrets més recòndits: dofins i coralls, petxines i posidònies; la fada es deixa fondre com una veritat inhòspita, subtil, subtil, alada, se’n va camí del somni deixant un rastre dolç d’enyorança.

3.6.17

Where my heart beats

Arriba l’hora bruixa amb la llum màgica, la platja es va buidant, el dia defalleix tendrament. Piulen els ocells. Hi ha claredat entre els verds i els blaus intensos. Pedres i fustes m’envolten amb els seus àtoms amatents. No sóc només una veu i una carn, sinó també un somni, un alè que malda per traspassar les formes de les coses. La meva llar és on el meu cor batega. En els teus ulls. En els teus braços. En el teu sexe. La meva llar és el caliu que som i que serem. No solament paraules. No solament fets. També i sobretot silencis i certeses. Quan el capvespre ens mostra que res no és etern. Un altre dia que passa. Piulen els ocells.

2.6.17

El dia de la mort de Carles Capdevila

La mort irromp i ens quedem muts; de vegades avisa, de vegades ve de patac i no ens deixa temps d’acomiadar-nos; les llàgrimes llisquen i un buit ho omple tot de nostàlgia; ella sap què fa, el seu poder indiscutible, ella sempre guanya; mentrestant, esmaperduts, vivim una altra pròrroga amb el cor tremolós, sabent que tard o d’hora la festa acabarà i unes cendres fosques tacaran l’escuma blanca; ella sap què fa, nosaltres no.

30.5.17

Ítaka

 

És quan has de marxar que comences a preguntar-te: Valdrà la pena el viatge? Suportaré l'absència? Trobaré a faltar aquest paisatge? 

La resposta sempre és la mateixa: L'horitzó amaga tantes sorpreses... 

No és por ni és mandra. És vertigen i és lleugeresa (saber que la teva existència depèn de la direcció del vent o del caprici del destí o de la inescrutable providència)

És quan has de marxar que recordes Ulisses: No t'acomiadis mai de la terra que et va nodrir ni de les relacions que et van fer créixer...

Ítaka és sempre al final del camí.

poemes

28.5.17

Esa puerta azul



Fuimos una luz en medio de la oscuridad... 

27.5.17

L'hora de la posta

 

Podries pensar que són el mateix, la sortida que la posta, quan neix el sol i quan desapareix. Medita-ho. No són el mateix. Com no és el mateix la benvinguda que el comiat, el bressol que el taüt. Cal meditar sobre l’inici i el final de les coses, de les relacions, de les vides, de l’univers sencer. Hi un començar i un acabar-se, o tanmateix (si ho vols considerar així) un recomençament, una reencarnació. Medita la impermanència, ella ens ensenya que tot passa avall, que el dolor i el plaer són momentanis, efímers. Avui hi som i demà, qui sap, no hi serem. Els ocells continuaran cantant i les onades del mar no s’acabaran mai. Medito a l’hora de la posta. No em fa por la mort. No em fa por el desamor. Dono gràcies per un altre dia meravellós. Demà sortirà el sol i estaré despert per a rebre’l.

23.5.17

Manchester

A Manchester esclata una bomba plena de vidres i claus que destrossa la vida de 50 fans que assistien al concert d'Ariana Grande.

Explicat així, fredament, no sembla gaire poètic.

Però el terrorisme també té el seu lirisme... 

La mort pot irrompre en qualsevol moment de la forma més irracional. 

Per això la vida ha de ser lloada com una penyora sagrada enmig de la barbàrie i el caos. 

Viu el present i dóna gràcies.

Descansin en pau.

22.5.17

Subtil 21

 

Hem après dels silencis el llenguatge més precís, de les gavines el vol elegant; de l'abraçada hem après que som eteris i profunds, subtils i sublims. 

I de la mar en calma i del cel vermell de l'alba hem après que no cal córrer per assolir el cim, que el cim és un estat que portem dins, com totes les besades que encara han de venir.

Per això donem gràcies. Per això estimem tots els éssers. Per això som humils.

21.5.17

Tota la pau


 

Tot el que tenim és efímer, transitori, passatger: el lloc on vivim, els objectes, les relacions, les màscares que portem... Al capdavall, abans o després, ens haurem de despullar de tota aquesta faramalla per a enfrontar-nos a la veritat sense contemplacions. Ho podem ajornar el temps que ens plagui, podem continuar fent i refent castells en l'aire, però arribarà l'hora definitiva en la qual estarem sols davant la nostra pròpia essència. Llavors, sense perdre la calma, serenament, haurem de respondre: Què he fet amb la meva vida? Sóc la millor persona que puc ser? I vindrà la mort, i les ales se'ns obriran de bat a bat, i volarem més enllà de l'horitzó, i trobarem tota la pau que encara ens manca...

16.5.17

Encara hi ha el misteri

 

Encara hi ha el misteri dels ocells que canten abans que surti el sol, i el misteri d'ella quan dorm i somia que surt del cos; perquè no hem vingut aquí per a romandre en el cos, sinó per  a trobar la sortida que ens alliberi més enllà de l'horitzó, ben amunt, ben subtil, on no arriben la matèria ni els mots.

Encara hi ha el misteri dels petons, el més íntim, quan esdevé la fusió, aquell silenci sagrat, la mirada que ho diu tot; perquè hem vingut aquí per a estimar, i l'amor no sap mentir. 

7.5.17

Lluna creixent

 

Creix la lluna i creix el desig d'estar amb tu.

Aquesta llum que s'escampa arreu del món, aquesta manera dolça d'entrellaçar-nos, aquest saber que som espurnes del mateix foc, flames que s'enlairen en una dansa de còsmiques dimensions, aquesta pau sense mots en el silenci sagrat de la matinada.

Creix la lluna i creixen els batecs del cor.

Demà, demà passat, l'altre...

Pleniluni de petons.  

30.4.17

Obrir camins

"Em reinvento cada dia i em desdibuixo cada nit. Batego, que és prou. No em defineixis, per l'amor de déu. No sóc misogin. El que passa és que les dones volen allò que mai he tingut ni els puc oferir: docilitat, submissió, claudicació... És com les religions, que totes es resumeixen en un AMÉN. No puc creure en elles (religions i dones, tot al mateix sac). Podria adorar-les una estona, quan es deixen, quan es baden com roses i esdevenen deesses de debò... Encabat resulten carregoses. Tard o d'hora, surt la mare, la policia o la sacerdotessa que vol fer-te passar per l'adreçador. Llavors les insulto, me'n foto i toco el dos ben de pressa. No sóc misogin, sinó prudent. Què coi volen, de mi? El que tinc (ben poca cosa) és meu i només meu: caminar lliure. A Finlàndia o allà on sigui. Obrir camins." 
Fragment del dietari "Viatge a Hiperbòria" (20-7-2016)