
Els amors són rosada sobre brasa.
Les nostres mans s'aixequen dins del vent
-desig cec-
contra la màscara dels secrets de la carn.

Els amors són rosada sobre brasa.
Les nostres mans s'aixequen dins del vent
-desig cec-
contra la màscara dels secrets de la carn.













De:
Vogel Frei
Enviat el:
Dijous, Març 02, 2006 7:25:26 PM
Per a:
Assumpte:
No paro de treballar
Efímera glòria de les paraules. Noli me tangere. No busco res perdurable. Aspiro a la immortalitat. L’amor podria ser real si no fos una entelèquia. Estimem la idea que ens fem de l’altre: la seva irrealitat. No podem anar més enllà de les paraules. Suposem que més enllà hi podria haver la veritat. ¿Quina veritat? ¿Hi ha res més veritable que el que penso, el que sento, el que dic, el que escric? La veritat no ens fa més lliures, sinó més esclaus. La veritable llibertat rau en els somnis. Bauçà dixit.
Noli me tangere. Si encara et puc somiar, encara puc estimar-te. Les paraules són muralles. Necessitaria tocar-te de veritat, però sé que si ho faig, l’encís del somni s’esvanirà.
Noli me tangere. No em toquis més. No em toquis mai. Tocar és un acte groller. Escriu-me més mails: mil, dos mil… Mouchette, explica’m els teus somnis, confessa’t sense embuts, sense escarafalls, però no em tornis a demanar que vingui a penetrar-te. Això ho pot fer qualsevol tros de quòniam. Vogelfrei fa poemes. ¿Ho has oblidat?
¿Quan torna ton pare de la Xina?
La tarda ja no és tarda. El cel s’ha enfosquit de sobte. Jo també tinc una “sorpresa” per a tu: aquesta nit no puc venir a casa teva. Tinc un altre compromís.
Noli me tangere.
Al faristol de l'escenari, davant del micròfon, em va tocar fer el discurset i el vaig cloure dient:
Eros inspira els somnis. Ningú no perpetra els somnis impúnement. L'Oracle és un somni perpetrat que ha deixat de ser somni (per això som aquí) i, en deixar de ser somni i fer-se realitat, ja no em pertany, sinó que és de tothom: completament vostre.
Vaig ensopegar amb el Toni a través d'un manifest blogpoètic que tenia penjat a la xarxa, i em vaig posar en contacte amb ell perquè estic escrivint un assaig sobre la literatura per Internet. Em va passar uns quants links amb documents seus, i en una entrevista vaig llegir que tenia pendent tractar la literatura eròtica perquè era un tema que no havia tocat gaire.
És conegut el paper que té el sexe per internet: anonimat, llibertat de la fantasia sexual, absència de compromís, etc. Així que vaig pensar que seria interessant crear dos personatges que tinguessin relacions sexuals. La proposta li va interessar i vam convenir que creessim l'obra mitjançant mails. Aleshores tenim una noia joveneta i un home madur que quan no es troben a l'Oracle (bar d'encontre) o a casa d'ella, s'escriuen mails per mantenir encesa la brasa eròtica que és el que conforma el llibre.
La novel.la, a més d'eròtica té un fons de filosofia de l'amor i de tradició literària. Els dos personatges es descobreixen la necessitat, no tan sols física sinó de complementació existencial, així com Dant necessita Beatriu, Vogelfrei i mouchette es necessiten l'un a l'altre per a existir. La clau de l'Oracle Imminent és, entre altres coses, que la veu de la dona, de la musa, apareix en el mateix nivell que la veu de l'home, el poeta, i així es converteix també en creadora.
La intuïció més profunda del Codi da Vinci és que la divinitat veritable i adorable és el sexe femení: l'úter, el cony de la dona. Així ho van suposar els nostres avantpassats paleolítics quan pintaven vulves a les parets de les coves que habitaven. Així ha estat des que l'ésser humà va començar a adorar la fertilitat, la font de la vida. Fins i tot el cristianisme ho reconeix en la seva exagerada devoció mariana. Dan Brown, per tant, no és gaire original en aquest sentit, però hem d'admetre que gran part del rebombori que ha generat el seu llibre s'explica a partir d'aquesta proposta neopagana: Allò que sempre hem buscat (Sant Graal) és alhora origen i fi, d'on venim i cap a on anem: una figa humida oberta de bat a bat en la qual poder capbussar-nos... ¿Hi ha cap religió més atractiva que aquesta? Amén.Hegel escribe en su Phänomenologie:Und es ist allein das Daransetzen des Lebens, wodurch die Freiheit, wodurch es bewährt wird. (Sólo arriesgando la vida se puede conservar la libertad)El "fin de la historia" es un mito de Fuckingyama, como el estúpido mito romanticoidegermánico de la Freiheit, muy caro a Hegel & Co. Mitos y más mitos. Napoleón también fue admirado por Nietzsche, otro inventor de mitos: Übermensch, Eterno Retorno, etc. La clave está en la distinción entre el tourist y el traveller. El tourist és un borrego sin freiheit, mientras que el traveller hace su propio camino... Mientras quede un solo traveller sobre este planeta maldito, la historia no se va acabar. Es el arte del sauntering del que habla HD Thoreau. "Creo en el bosque, en la pradera y en la noche en la que crece el grano...etc." El futuro, si lo hay, no puede ser urbano.
Com quan trepitges a peu nu un llimac que lliscava tranquil·lament sobre la gespa i la foscúria de la nit no et deixa veure'l perquè no vols encendre el llum i t'estimes més romandre amb l'única lluminària de les estrelles però saps que és un llimac perquè si fos un cargol haguessis notat l'esclafit de la closca i mentre entomes aquesta oiosa sensació que s'escampa sota el peu llefiscós recordes la tova consistència innòcua dels somnis que no gosaràs perpetrar perquè encara és massa aviat per a quedar-te buit completament de somnis despullat com un llimac que llisca tranquil·lament sobre la superfície de la vida conscient que en qualsevol moment el destí pot trepitjar-te sense pietat esventrar-te esmicolar-te deixar-te fet xixines fins que el sol zenital del migdia eixugui les teves despulles perquè vet aquí que tu també tenies somnis somnis noctàmbuls que s'esvaniren com la rosada rastres vestigis paraules que encara espitllen fulgents rutilants talment recòndits racons de la memòria inútil que esdevingueren cims d'una existència glacialCreieu que Plató té raó quan defensa que els més savis han de governar? Raoneu la resposta [2 punts]Us copio el fragment d'una resposta que he trobat en un examen excepcional enmig de l'avorridora mediocritat general:
Particularment m'inclino i em posiciono a favor de les tesis de Plató. A dia d'avui ens trobem, especialment a l'Estat Espanyol i a la recent oficialitzada "nació" catalana, amb una classe política tècnicament molt mediocre i sovint inculta. És simptomàtic el fet que en el govern tripartit, per exemple, el partit que ha estat expulsat, el qual disposava de cinc conselleries, tingués contractats permanentment 200 tècnics i alts càrrecs de confiança. Solament es poden treure dues conclusions: o bé que volien tornar favors a 200 persones, o bé que els seus polítics no disposaven dels coneixements i les aptituds necessàries per a guiar un país. Per respecte a les institucions, espero i desitjo que vingui causat pel segon dels motius, el qual confirma la hipòtesi d'una classe política ancorada essencialment en el discurs, en la imatge, en la parafernàlia i en la bronca fàcil. Menys discursos i fotografies i més treball!Una resposta realment excepcional, sobretot per la capacitat de contextualitzar el tema dins l'actualitat política de casa nostra.

És nit de Sant Joan. Hi ha lluna plena. Collirem les flors del magnolier. Ens beurem d'un glop totes les penes. Ballarem fins que surti el sol. Deixarem que l'amor ens faci ser allò que som. Escolto el renou que hi ha al carrer: petards, crits, música... De la finestra estant diviso la resplendor i la columna de fum d'una foguera propera. Estic sola amb el bagul. Ens hem fet companyia l'un a l'altre d'ençà que vas marxar, Ferran. Ell m'ha guardat els secrets durant tots aquests anys. L'he tornat a obrir i ja no el tornaré a tancar. És la nit de Sant Joan. Em coronaré de roses blanques. Beuré la flor d'aigua. Tallaré l'espígol. La lluna plena s'ho mira tot des de la distància. Agafo el bagul d'una nansa i l'arrossego cap al balcó. Pesa força. M'aturo, respiro, segueixo. És com si carretegés un cadàver, un gavadal de saudades que ja no són meves, que ja no són de ningú. He aconseguit treure'l a fora. La nit em saluda amb la seva escalfor còmplice. Estic decidida. Entro a dins a buscar mistos. Passo per davant de la teva fotografia. Torno a sortir. Agafo el darrer poema que m'enviares i li calo foc. Introdueixo el foli encès a dins del bagul obert. Els altres papers també s'incendien. La lluna plena continua impassible. No, aquesta nit no li demanaré cap desig. El bagul ja és una pira. Les flames ho inunden tot. Creixen i minven, espurnegen. Són la purificació de la matèria, l'homenatge suprem del meu despreniment. M'he assegurat que hi fos tot, que no quedés cap més paper teu enlloc. Estic dubtant si afegir aquest manuscrit al foc. No ho faré. Rebo així el meu solstici número cent. Estic fent la meva foguera particular. M'adono que el contingut ha cremat ràpid. Les restes de fusta del bagul encara flamegen. Hi ha un caliu d'enyors amagats. No sento cap disgust ni cap alegria. Ho havia de fer, això és tot. Ja està. A baix, la gent fa gresca. Les fogueres de la ciutat també s'estan apagant. La lluna és bella, molt bella, més bella que mai. Aquesta nit em sento fada, goja, meiga, xana... filla de Lilith. Ja no hi ha flama. Només la fosca cendra que taca la memòria i una flaire bruta, ben poca cosa. No penso res. He deixat que es consumeixi la vida, el bagul, aquest instant precís que ja no hi és... Ja no m'importa res. M'he buidat del tot i sóc lliure. Les gotes de pluja comencen a mullar-me els cabells. Ara la lluna s'ennuega i es fa esmunyedissa. Sí, està plovent sobre Lisboa, sobre les teulades, sobre les llambordes, sobre el Teix, sobre l'Oceà, sobre totes les cendres de les nostres fogueres... Plou sobre el vestigi de la teva absència, sobre el paper cremat i moll que ja no ets. Em deixo amarar per l'aigua. Els carrers són deserts. Plora la lluna. Jo ja no ploro. Tanco els ulls i et veig a la finestra. Tu em mires i somrius tímidament.
Últim capítol de la meva primera novel·la: Darrer poema (2000)
Crítiques
La enorme abstención (más de 50 por ciento) fue el dato más inquietante en la consulta del 18 de junio. Antoni Ibáñez Ros, en su blog Entrellum, escribió que "el verdadero problema de Cataluña" está constituido por los dos millones 630 mil 162 "catalanes idiotas que se han abstenido de participar en el juego democrático" y que representan a "una Cataluña cada vez más desintegrada e invertebrada, cada vez más indiferente a su propio destino".
Vale la pena, hispanohablantes lectores, hacer un poquito de esfuerzo mental y leer unas líneas en la lengua de Ramón Llull, o Raimundo Lulio...
(La Jornada, Navegaciones, Voces sobre el Estatut, Pedro Miguel 22.6.06)
SELECTIVITAT-3
En pau descansis, Maragall: el pitjor president de la Generalitat de Catalunya. Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot, mentres pasturen
l’herba fresca a l’atzar...
(...)
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se’n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.
SELECTIVITAT-2No tenim, Senyor, la pretensió de debilitar, ni encara menys atacar, la gloriosa unitat de la pàtria espanyola...
el que nosaltres volem, Senyor, és que a Espanya s'implanti un sistema regional adequat a les seves condicions actuals...I segueix:
Només podem usar la nostra llengua a les nostres llars i en converses familiars, desterrada de les escoles...I afegeix:
ni els jutges entenen els testimonis i processats, ni aquests entenen els jutgesCom podeu veure (després de 121 anys!) la cosa segueix ben embolicada...
(11:15) Física. Una bola d'acer. Un hipotètic planeta. Un electró. Un objecte de massa 3 kg. Una partícula que descriu un moviment parabòlic. Ni idea. Tot de calculadores que treuen fum. Corre un airet que s'agraeix entre la finestra i la porta, obertes de bat a bat. Acabo de beure un suc de pinya Granini que m'ha deixat un regust a la boca que em recorda el teu regust, Mahalta. Com aquella tarda memorable que et vaig dir: "Deixa'm fer una cosa" i tu em vas dir: "Ui, quina por em fas!", i et vaig abaixar la bragueta dels texans i vaig ficar mig dit índex a la teva regatera humida, res, cinc segons, per a després posar-me'l dins la boca i xarrupar-me'l fins a l'endemà... M'agradaria saber on ets, què fas, què penses en aquest precís moment. Jo, ja veus, deixo passar el temps, escric i penso en tu. Les fulles de l'alzina centenària somriuen amb tant de sol. Joves asseguts sobre l'herba com en aquell quadre de Manet que vas veure al museu d'Orsay.
Como hipérbole te la tolero, pero nada más. És mentida que aquí el castellà estigui perseguit o proscrit o ni tan sols mal vist… Para l’orella pel carrer i escolta, escolta… Hi ha un fotimer de col·legis on només fan classes en castellà. Vols que et copiï la llista? Si exagerem així, com fa la COPE, el PP i la mare que els va matricular, potser sí, que tindrem problemes de veritat. No esperava que tu caiguessis en la trampa.
— TI, 25/06/06
Le ruego a TI que me adjunte la lista de colegios, a ver si puedo apuntar a mi hija allí. Yo pensaba en emigrar a Oviedo…
— Christian, 26/06/06Mis hijos, cuando empezaron el colegio, hacían la mitad de las asignaturas en catalán y la otra mitad en castellano. Pero poco a poco, la proporción fue cambiando (sin consultar a los padres en un tema tan importante) y ahora la única asignatura en castellano es la de lengua castellana. Consultando con otros amigos, a todos les ha pasado lo mismo. Yo, que tengo 4o años, no tuve la oportunidad de estudiar catalán. Mis hijos ahora, no pueden estudiar castellano. ¿Es esto lo que queremos los catalanes? ¿Ser igual a aquello que tanto daño nos hizo?
— T, 26/06/06
Muchas gracias
— T, 26/06/06La lista es sencilla: todos los centros de Fomento (Opus) y hasta el último y más miserable instituto público del área metropolitana (eufemismo de “charnega”) de BNA. Allí no se habla otra cosa que castellano. Los profes guardan las apariencias cara a la galería, pero hacen sus clases en castellano porque los alumnos no les entienden. Y se lo digo porque lo veo cada día pues me dedico a ESO. Déjense de marear la perdiz con estas hiperbólicas hecatombes lingüísticas que sólo puede tragarse un indocumentado de Valladolid que, a lo sumo, ha viajado a Burgos a por morcillas. Catalunya és cada cop menys catalana MALGRAT ELS POLÍTICS. La “normalització” HA FRACASSAT AL CARRER, que és on les coses han de triomfar si volen tenir futur. Es lo que hay, y a mi me da por llorar. Y ahora van Vds. y se hacen las víctimas. Au vinga!
— TI, 26/06/06