Acabo de tornar del Liceu on he assistit a la representació de Diari d'un desaparegut / El castell de Barbablava, dues obres al preu d'una. Segon pis, primera fila.A) Un pagès s'enamora d'una gitana (Zefka) i la prenya. El pagès ho sacrifica tot per la gitana. A destacar: l'ascensió d'un cap decapitat...
B) Barbablava viu tancat al seu castell. Arriba una dona (Judit) que vol obrir totes les portes fins al final. "Obrir portes" és una metàfora, clar. Rere cada porta hi troba coses: sang, llàgrimes, etc. El coneixement sempre és dolor. La veritat no sol ser agradable. Barbablava col·lecciona dones. A destacar: pluja real sobre l'escenari.
Bona música. L'espai del Liceu, sempre impressionant. Tots els "decorats" són hologrames. Només detecto dues faltes d'ortografia a la traducció catalana de la lletra (que va apareixent a dalt, sota el logo del Liceu).
Obrir portes és com treure màscares. El món és ple de pagesos i de gitanes. Tots tenim el nostre castell dins el qual hi guardem el més preuat. L'amor és un embolic de cal déu. La culpa és sempre de les dones.
"Els estossecs i altres sorolls poden desconcentrar els intèrprets i molestar la resta de públic. Un mocador atenua la intensitat d'una simple tos."
