I'm lovin' it

Contemplo la lluna assegut a la terrassa. És una mitja lluna perfecta. A sota, els cotxes fan cua per accedir al McAuto. Menjar al cotxe és una solemne marranada. A qualsevol cosa se li diu menjar. Avui han inaugurat el segon McDonald's de Lleida, a la carretera d'Osca, davant de la Fonda del Nastasi. A mi no m'enxamparan. Ara que faig una dieta quasi vegetariana, només hi podria menjar amanides plastificades... Ecs. La lluna no és blanca. Té un color trencat, marmori, gairebé groguenc. No fa ni fred ni calor. Les fulles dels plataners resten immòbils. Demà hi ha dinar familiar. Ens acomiadarem de la casa que hem gaudit durant 30 anys. Entre l'àpat de demà -ben entaulats- i el McAuto hi ha un abisme. El mateix abisme que separa la civilització de la barbàrie.

Encís

Les cigonyes em passen a tocar amb el seu vol majestuós. Veig el castell de Gardeny i l'aigua del riu que avança parsimoniosament cap a Butsènit. El matalàs nou és millor que el que tenia. M'ho diu l'esquena quan em llevo. Hi ha un encís que omple la casa d'esperança. Hi ha un encís que omple el cor d'agraïment. Sé que no em mereixo res, però el destí s'entesta a tractar-me com un privilegiat...

Un nou horitzó

Les orenetes han marxat. Jo també marxo de la casa que m'ha acollit durant tres mesos. M'espera un nou horitzo...

El trasbals de la novetat

Les persones conservadores tenen por dels canvis, és a dir, de la realitat, perquè la realitat és pur canvi. Per això s'aferren als ideals, a les ficcions, a les religions, al que faci falta per tal d'evitar-se el trasbals de la novetat. Quan, malgrat el seu conservadurisme malaltís, les coses canvien (perquè sempre canvien) aquestes persones pateixen de mala manera, es queden descol·locades, no entenen res. La burgesia i la moral pretenen conservar unes possessions materials i unes pautes de conducta inalterables. La seva dèria està condemnada al fracàs. A les antípodes estan les persones obertes, innovadores, creatives, les que no tenen por d'experimentar. A les antípodes està la llibertat.

Realitat versus Ficció

No hi busqueu cap lògica. No la trobareu. La vida no té argument ni trama. El relat pot guardar una certa coherència, però de seguida ens adonem que moltes peces no encaixen i que tot plegat sembla un quadre de pintura abstracta. No en traurem l'entrellat. Un capítol rere un altre, un vers segueix un altre vers, introducció, nus i desenllaç. Tant de bo fos possible mantenir la raó enmig de tanta disbauxa. Tant de bo hi hagués regles que ens obliguessin a ser convencionals, ajustant-nos a un ordre precís i intel·ligible. Ser-hi, hi són, però totes fracassen. En el meu cas el fracàs ha estat estrepitós. Mai no he pogut respondre a les expectatives socials perquè dins meu hi havia una lluita a mort entre totes les meves possibilitats. El que he fet ho he fet per alliberar-me d'aquesta lluita. Si he fugit ben lluny és perquè fugia de mi. Les circumstàncies són relatives. La meva follia consisteix a no definir-me mai, a escapar-me de les determinacions. Respecto la sintaxi fins a cert punt: subjecte, verb i predicat. He escrit obres sense cap signe de puntuació i he viscut experiències sense cap signe de puntuació. No hi ha barreres per atènyer l'infinit. Cada instant és un experiment que el cosmos fa amb nosaltres. Com la flor s'esbadella, hem d'esbadellar-nos si volem fruitar. No hi busqueu cap lògica. El cartesianisme està passat de moda. Us ofereixo un brollador sense fi, una cascada de mots, focs d'artifici que espurnegen al bell mig del firmament més fosc. És el que hi ha. Realitat versus ficció.

El juego de la vida

He llegado a varias conclusiones temporales, o comprensiones nuevas. Comprendí que todo, absolutamente todo lo que nos pasa, es por algo, no somos tan libres realmente como pensamos. Si estamos atrapados en nuestros egos o yoes, tenemos la ilusión del libre albedrío. Estamos dirigidos, guiados, por seres multidimensionales, seres que son parte de nosotros mismos en otras dimensiones, pues nosotros mismos nos estamos guiando desde otras esferas, y esa comprensión, aceptación y entrega es la que me está dando un nuevo sentir. Un sentir que me abre un mundo de posibilidades, un sentir que me hace integrar lo bueno y lo malo, lo adverso, el antagonista, puertas que se cierran, ventanas que se abren... el juego de la vida. (Lyss)

طائفة لاردة

Impressiona veure centenars d'homes (només homes, res de dones), la majoria joves, negres i moros, musulmans tots, ajupits a terra resant en àrab... Eren tres quarts de dues del migdia als Camps Elisis de Lleida. He aturat el cotxe i m'he apropat per tal de veure l'espectacle. Dirigia l'oració un mestre de cerimònies vestit amb una túnica blanca. Avui divendres és el seu dia sagrat i, a més, estan de Ramadà fins al diumenge. Es veu que ja fa temps que tenen problemes d'espai. Llavors la imaginació se m'ha disparat. ¿Què seria capaç de fer aquest exèrcit tan obedient i tan ben organitzat? Una cosa és veure'ls pel carrer un per un, i una altra molt distinta trobar-te'ls tots aplegats. Fa respecte, la veritat. Lleida va ser ocupada pels àrabs l'any 714 i va ser musulmana (Larida) 450 anys fins que Ramon Berenguer IV la va reconquerir per als cristians. Com a testimoni en queda la Suda, al costat de la Seu Vella.

Islamofòbia?

"imams radicals a Lleida"

Nou cicle

Mon pare feineja per l'hort. Cull els últims melons, les últimes tomates, les últimes figues, els últims préssecs, les últimes pomes... No ha fet res més que treballar durant 72 anys. Ara coixeja i la memòria li falla una mica. Avui està trist. Ha venut la casa. La casa que va construir fa 30 anys. La casa on ens hem criat tots els germans. La casa i la terra que l'envolta, tots els arbres que ha plantat amb les seves mans. Demà ja no serà seva. La casa on he viscut aquests últims tres mesos. La casa on he escrit les meves dues últimes obres: una novel·la en castellà i un poemari en català. Mon pare està trist i jo també. És una tristesa estranya. Com la tristesa que té la gossa perquè intueix alguna cosa. Als nous propietaris no els agraden els gossos. Mon pare feinejarà fins que es faci fosc. Rondinarà una mica a l'hora de sopar. Dirà que hem malvenut la propietat familiar. No hi haurà llàgrimes. Només un comiat silenciós, un sentiment profund de pèrdua. Els homes no tenim arrels, sinó cames, però necessitem la terra per a ser. La terra està venuda. ¿Què farà mon pare sense l'hort totes les tardes? És una incògnita que em preocupa. Comença un nou cicle per als dos. Hi ha núvols blancs i núvols foscos. El vent s'ho endu tot.

Una altra tardor

Han arribat les pluges. Les orenetes es preparen per al gran viatge. Les serps busquen el cau per a la gran son. Tu i jo, amb el cor arrupit, imaginem nous escenaris... ¿O serà veritat que no hi ha res de nou sota el sol?

Arenys de Munt

Vilaweb
Saül Gordillo

Tokerau

Tokerau és vent i Mahina és lluna. Són les meves paraules predilectes en la llengua rapanui. Sol es diu Ra'a, com el déu egipci. Les erres són suaus i les hacs s'aspiren. Una mateixa paraula pot significar diferents coses depenent del context i del to de veu. A Rapa Nui no existia la religió fins que van arribar els capellans cristians. Els moais no són déus, sinó l'efígie vivent dels avantpassats. Ells no adoren res, respecten la terra -Te Henua- i els ancestres -Tupuna-. Creuen en el Mana, l'energia, el poder. Aquest Mana va ser el que va moure els moais. Ha Ere Moai. Els moais caminen. No els preguntis res més perquè no en trauràs l'aigua clara. Observa, descalça't, camina, sent. Tu mateix comprovaràs la presència del Mana que t'entra pels peus, et puja per les cames i et carrega com si fossis una bateria. Vaig deixar l'illa curull d'energia. Encara em dura. Mahina és lluna i Tokerau és vent. Nit es diu Po, i Otea és el dia. Rangi és el cel. La mare terra és Kainga. Tangata és home i Manu ocell. Miris on miris només hi veuràs aigua, Vai Moana, l'oceà immens que encercla el melic del món, te Pito o te Henua. L'illa ets tu, recòndita, plena de volcans i de cavernes. Els desigs són peixos que et fan pessigolles. No hi ha serps, no hi ha temptacions. Tot és bo en el paradís, no hi ha malícia. Sobren turistes i xilens. L'Ariki Agterama, el rei, em va dir que aviat aconseguiran la independència. N'estan tips de ser una colònia deixada de la mà de déu. Tokerau és vent i Mahina és lluna. Aroha Nui.

Quetzalcóatl

¿Quantes vides distintes podem viure en una sola vida? No em refereixo a portar una doble vida, sinó a morir i a tornar a néixer vàries vegades sense morir del tot. Alguns animals passen per diferents fases, pateixen metamorfosis. ¿Què té a veure un cuc que s'arrossega amb una papallona que vola? I resulta que és la mateixa vida que ha canviat de forma sense desaparèixer. A això em refereixo. Quan a la serp li surten plomes. Quetzalcóatl. Kukulkan. Gukumatz. Tangata-Manu. There's a bird that nests inside you sleeping underneath your skin. Yeah, when you open up your wings to speak I wish you'd let me in... I walk along these hillsides in the summer'neath the sunshine. I am feathered by the moonlight falling down on me...

Nachtzeit

Ara que no hi ets penso en tu
La buidor que queda en el llit gran
La cadira de sempre desocupada
L'habitació del despatx
Encara no hi pots entrar?
La vida cortrencada
Partida per la meitat
Hi ha rectes paral·leles que se separen a l'infinit
Hi ha mitges taronges que no casen
Hi ha records que no volen marxar
Lamarequeelsvaparir
Ara que no hi ets penso en tu
Com si pensar en tu servís d'alguna cosa
Vaig travessar els oceans
Vaig fer el més difícil
Ara que ja no hi ets penso en tu
I sé que tu penses en mi
Com si pensar servís d'alguna cosa

Mis letras son mis alas

Yo nunca escribí libros "convencionales". Siempre he intentado innovar literariamente. Los jurados que me han premiado a lo largo de estos años han valorado precisamente esta experimentación. Esta vez es lo mismo. LISS es un libro difícil de definir. Mejor que mejor. Para mi es otro jirón de vida, otro peldaño, porque (como decía el catalán Eugeni d'Ors) todo lo que no es autobiografía es plagio. Yo sólo creo en la literatura de primera mano, escrita en primera persona, auténtica, sin máscaras... Creo en Céline, Kerouac, Agustin de Hipona, Henry Miller... Esos son mis maestros. No hay que inventar nada. Lo que hay que hacer es INVENTARSE. Cada día, sin miedo. Me entregué a la literatura en cuerpo y alma. Lo dejé todo por ella. Mi libertad queda atrapada en las palabras con las que ME escribo. Si algún día debo prescindir de la escritura, prescindiré... pero, por ahora, mis letras son mis alas...

Todos somos mapuches

Jo també vull votar

http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=3626528

Twit

Mascarades

Internet afavoreix la mascarada. De sobte reps un mail d'algú que no gosa identificar-se i que aspira a comunicar-se amb tu... No saps qui és, si mascle o femella, si ase o si bèstia, si amic o enemic... El cas és que tu li dius que, sisplau, es desemmascari, que doni la cara com la dónes tu... L'emmascarat (o emmascarada) s'hi nega perquè no vol que el (la) coneguis... Ok. A prendre pel cul. Ja fa uns quants anys que navego per aquestes aigües i he vist (i he patit) naufragis de tota mena. Passiu-ho bé.

L'error fonamental

L'error fonamental, la causa de tots els mals, és voler imposar la nostra voluntat. Mentre l'ego governi el timó, el naufragi està assegurat. En comptes d'això, el que cal és deixar-se endur pel corrent de la vida, fluir, adaptar-se a les circumstàncies, acceptar el que vingui com un regal del destí. És l'Amor Fati del que parlava Nietzsche. La veritable llibertat no és fer el que un vol, sinó voler allò s'esdevé, sense forçar res, amb espontaneïtat... Mentre l'ego (individu) no sigui capaç de trobar la connexió amb el Tot (cosmos i altres egos), estarà perdut, vençut, anorreat.

Amor, la luna

Amor, la luna, cascabel de plata,
tu pelo entre mis dedos, todas las noches
hasta que nos despierte el alba.
Vuelve tu mariposa a mi casa.
Se posa donde siempre y reposa.
No habla.
La miro y sé que eres tú,
tímida como el primer día,
blanca y callada.
El aire se enfría, septiembre que llama,
racimos de locura en copas de esperanza.
Quiero volver a verte.
Quiero ser fuego para tu escarcha.
Aunque sea imposible, te amaré siempre.
La flor perfumada de tu alma, el beso insuperable.
Amor, la luna, los grillos cantan,
el mito que inventamos aquella noche sagrada.
Tu mariposa quieta junto a la ventana.
¿Qué dicen de nosotros los astros y las cartas?
Quiero volver a verte.
Aunque sea imposible, te amaré siempre.
Nada como tu risa, tus ojos, tu calma.
Tu pelo entre mis dedos.
Amor, la luna, mi corazón aguarda.

Avui la lluna

Avui la lluna no duu el teu nom. No escric perquè vull. Escric perquè no puc evitar-ho, sovint contra la meva voluntat. Mai no estaràs segura del tot. Totes les cruïlles són provisionals. Ens cal caminar. És el nostre destí: tenir una destinació, un projecte, un objectiu vital... La por ens paralitza. Els dubtes. La memòria dels fracassos. El que diran. Avui la lluna no duu el teu nom. La miro en silenci mentre els grills canten. És tímida com tu.

Només el mar

Podríem estar hores mirant el mar, contemplant aquella línia tan recta que ni feta amb un regle, els velers que passen de llarg, els banyistes que suporten el sol més altiu, la maduresa de les coses a les acaballes de l'agost, l'instant present com un regal que potser ens mereixem. Ja era hora.

Podríem estar hores asseguts en aquest banc, sota l'ombra dels arbres, sense a penes parlar, sense a penes pensar, en perfecte equilibri, lliures de la foscor del passat. No cal res més, ni impaciència ni necessitat. El mar, només el mar, l'assossec emocional, una profunda certesa: els astres no s'equivoquen mai.