Sabia que me la jugava, però no contemplava la possibilitat de perdre. La pèrdua de les coses materials no és la més important. Podem acostumar-nos a viure amb poques coses. Vaig sobreviure deu dies en una cabanya de fusta menjant solament el que em donava el bosc. Sort que era tardor i estava ple de bolets.
Ens han ensenyat que viure és guanyar, tenir, aconseguir, acumular... Aquesta és la bogeria occidental que ens ha dut fins a La Crisi.
"All those people who wasted their lives chasing after cheap material pleasures, all that greed, all that technology, all that corruption and stress — it was a disaster that could only end in a total catastrophe."Ha arribat l'hora del despreniment.
A més de materials, les pèrdues també poden ser d'una altra mena. Podem perdre coses (objectes) i podem perdre persones (subjectes). És el que passa amb les separacions i, en el cas més extrem, amb la mort. Podem acostumar-nos a viure sense aquelles persones amb les quals havíem compartit abans la nostra vida, però el deseiximent d'aquestes relacions pot resultar molt dolorós.
Diuen que el temps ho guareix tot. Mentida. Una neoplàsia amb mala hòstia no la guareix el temps ni cap oncòleg. El que fa el temps (si no ens liquida) és depurar, purificar, convertir l'escòria en or, fer-nos cada cop més subtils, més lleugers, més espirituals. Quan renuncio, quan em deslliuro dels nusos i dels lligams que m'aferraven, quan llenço el llast que m'ancorava, em sento com un sādhu, com un ocell que estén les ales...
Voldria pensar que haver perdut m'ha fet més savi. El problema és que no sé què és la saviesa... Potser aquesta llibertat i aquesta buidor.
