20.6.06

Aclariment...

ACLARIMENT:

El meu post sobre l'abstencionisme idiota (vid. article e-notícies) va ser escrit sense conèixer l'existència d'aquests dos textos previs que tracten del mateix assumpte:

Jordi Graupera, Idiota (Avui, 7.2.05)

Ferran Sáez Mateu, De la idiotesa (Avui, 17.2.05)

La lectura dels quals, ni que sigui a posteriori, complementa la meva tesi.

Arribo a quarts de set...

Arribo a quarts de set a casa, em connecto i descobreixo que el meu article de l'e-notícies ha tingut 600 lectures i 25 comentaris. És l’article més llegit i més comentat de tots els articles de la secció d’opinió. M’entretinc repassant els comentaris i comprovo que, com sempre, són de poc interès i, per a variar, alguns supuren mala baba. És per això que no hi ha comentaris a ENTRELLUM. Conclusió de l’experiment articulista d’avui: és molt fàcil provocar reaccions exasperades. El text tenia “trampa” i la immensa majoria hi ha caigut de quatre grapes. Jo no necessito escriure articles enlloc tenint el meu blog. Experiment reeixit.

SELECTIVITAT-1

(11:15) A través del finestral veig una alzina impressionat. El seu brancatge ocupa la meitat del meu camp de visió sobre el campus. Ella hi devia ser molt abans que tots aquests horribles edificis de formigó. Estem envoltats d’arbres. El soroll persistent d’un tallagespa contrasta amb la inestroncable piuladissa dels ocells.

Segona prova d’aquest matí: Llengua Catalana. L’opció A és un fragment del cap. XXV de La plaça del diamant: la pobra Colometa trenca un vas, li’l fan pagar i ho vol engegar tot a passeig… L’opció B és un article de Toni Padilla publicat a El 9 esportiu (27.12.05) que es titula “Elogi de la tranquil·litat” i que parla del tarannà de Rijkaard, l’entrenador del Barça. Ni aquí ens podem lliurar del puto futbol ni de la mare que el va parir!

La segadora segueix contaminant acústicament, els ocells no callen, l’alzina ufanosa i impertèrrita, i els alumnes (la majoria mascles) s’escarrassen a redactar un retrat de Frank Rijkaard (que no ocupi més de sis línies). Sort que està ennuvolat, sinó suaríem la cansalada. Hora de recollir. De 43 alumnes, només una noia ha agafat l’opció A. Pobra Colometa!

(13:15) Les segadores d'herba ja s'han aturat.

A la prova auditiva d’anglès posen una entrevista de ràdio titulada A champion on two wheels. L’entrevistat és Dani Stoner (= Dani Pedrosa!). El text de la reading comprehension parla de la llengua dels gitanos: el romaní.

Barça, motos… Només ens ha faltat la F1 i l’Alonso... ¿Qui ha dit que l’esport no és cultura? Amb aquesta sobredosi d’esport, aquests nois i noies surten d’allò més preparats per a la universitat!

Al writing han d'escollir entre dues opcions (minimum lenght : 100 words):

1- You are an Erasmus student at the University of Bergen (Norway). One professor asks you to talk to your class about the Catalan language and culture. Write the text of your presentation.

2- Imagine you are a journalist. Write an interview with a European commissioner for the protection of minority languages. Your objective is to find out what the European Union is doing in order to protect the rights of those linguistic groups.

¿No trobeu que hi ha un comú denominador entre ambdues opcions? ¿No trobeu que el català estaria dins d’aquestes llengües minoritàries que cal protegir? ¿No trobeu que és força exagerat demanar que un adolescent de 18 anys escrigui 100 paraules sobre aquestes qüestions tan costerudes?

NB: El món és un panyuelo... Al passadís m'he trobat l'Enric Virgili. ¿Que no sabeu qui és aquest senyor? Un poeta que volia ser bisbe.

Avui apareix a l'e-notícies...

Avui apareix a l'e-notícies un article d'opinió que és la síntesi dels dos últims posts (1-2) publicats a ENTRELLUM:













(llegir article sencer)

I és que la reflexió sobre els resultats del referèndum continua...

Tocant a l'abstenció, es ratifica que el ciutadà normal català (i l'europeu en general) ja no se sent atret ni per ficcions patriòtiques ni per idealismes utòpics ni per cap mena de somni col·lectiu tret del consumisme indiscriminat. És el que s'anomena la mort de les ideologies, quelcom molt postmodern. A hores d'ara, el que realment engresca la gent és que li parlis de coses reals que l'afectin de veritat, com ara l'economia. L'individualisme exarcerbat que vivim no ens permet de veure res a dos pams del nas. Patim un meliquisme que amb prou feines ens deixa entreveure la pròpia butxaca buida o plena de xavalla. Si tot el debat sobre el SÍ o el NO al nou Estatut s'hagués centrat en la butxaca dels catalans (és a dir, en el finançament i altres avantatges o desavantatges econòmics) en comptes de discutir sobre entelèquies com la paraula "nació", potser el resultat hagués estat un altre. Ens agradi o no, el futur va per aquí. En un món capitalista, l'única independència que compta és la independència econòmica: la sobirania dels patacons. La resta són martingales.

e-notícies

19.6.06

A partir de demà...

A partir de demà em passaré tres matins a l'aula 9 de la Facultat de Dret de la UAB, Campus de Bellaterra. Fa molts anys que vigilo i corregeixo proves de selectivitat. Jo la vaig fer el juny de 1982 a l'institut Màrius Torres de Lleida. Veure les cares dels alumnes el primer cop que entren a l'aula és tot un espectacle. Sovint els nervis els traeixen. Cada any passa alguna cosa. Per exemple, l'any passat una noia es va desmaiar i en vaig enxampar una altra que estava copiant. A veure enguany. Ja us ho explicaré.

NB: ¿Què us jugueu que de Filo cau Stuart Mill?

El veritable problema de Catalunya...

El veritable problema de Catalunya són aquests 2.630.162 (50,59% del cens) catalans idiotes que s'han abstingut de participar en el joc democràtic. ¿Per què? ¿S'estimarien més, potser, una dictadura? ¿No se senten "catalans", no senten seva la política catalana? ¿Estan fora del sistema? Aquesta Catalunya cada cop més des-integrada i in-vertebrada, cada cop més indiferent al seu propi destí... Aquest és el veritable problema de Catalunya.

Navegant navegant per aquest oceà virtual trobo un article titulat Els desarrelats que Domènec Martí i Julià va escriure el 3-XI-1901 a La Renaixença el qual podria servir per a reblar un post anterior que ha fet forrolla. Us copio dos paràgrafs de l'article en qüestió:
En castellà parlen aqueixos que creuen que és aristocràtic desnaturalitzar-se; en castellà aclamen i criden els esvalotadors d’ocasió; en castellà parla el gomós; reblerta de castellanismes flamencs és la conversa del jove obrer viciós; del castellà abusa el polític oligarca, i cap amor sent per la Pàtria catalana l’obrer d’idees radicals que segueix els que volen abolir la pàtria dels altres (...) Els desarrelats de Catalunya són els anormals del nostre poble, són els elements que més impedeixen la regularització de la nostra vida social, els que més retarden el benestar i el perfeccionament del nostre poble, els que realitzen una acció veritablement regressiva, els que, dient-se civilitzats i progressius, més s’oposen que el nostre poble reneixi dignificant-se i normalitzant totes les funcions de la vida social. Per això la tasca del catalanisme és nacionalitzar i arrelar els desnacionalitzats i desarrelats, que és lo mateix que dir humanitzar els catalans desnaturalitzats per sentiments malaltissos, per sentiments egoistes i per mancar-los l’amor de germanor, indispensable per al benestar i el progressiu perfeccionament dels pobles.
Abstencionista, desarrelat, desintegrat... Els estralls irreparables de totes les immigracions... Que cadascú tregui la seva pròpia conclusió... No n'hi ha prou amb carregar els neulers a "la classe política"...

NB1: Qui vulgui deslegitimar el resultat d’aquest referèndum a partir del baix índex de participació és un antidemòcrata. La gent és lliure d’anar a votar, d’anar-se'n a la platja o de quedar-se a casa veient partits de futbol. El resultat és el que és (un SÍ incontestable, contundent, aclaparador: 3 de cada 4 vots). La democràcia implica el risc de l’abstenció, però el joc és el joc i les regles són les regles. No caben hermenèutiques partidistes sobre els vots no comptabilitzats. Qualsevol altra lectura és pura demagògia.

NB2:
"Ribó afirmó también a este diario que la abstención «no es consecuencia de una fuerte tasa de inmigrantes, sino de la falta de cohesión social en sectores de la población de Cataluña». En apoyo a esta última afirmación, Ribó subrayó que, curiosamente, hay fuertes porcentajes de abstención y también de no en zonas barcelonesas propias de la alta burguesía y en otras eminentemente obreras."
Ribó: ¿I què provoca la manca de cohesió social, sinó la immigració (proletària o burgesa)? El desarrelament promou el ghetto, l'autisme, l'idiotisme generalitzat...

NB3:
"La capacitat de construir a poc a poc i amb paciència, que el nostre país ha demostrat sempre, possiblement ha jugat a favor del Sí. Els partidaris del No, els qui pensem que cal donar passos més rotunds cap a la sobirania, n'hem d'aprendre i seguir fent cada dia una mica millor la nostra feina. És veritat que no es pot construir res contra la ciutadania però també ho és que per a avançar cal traçar amb claredat el camí."
Per fi llegim coses assenyades a Can Vilaweb!

18.6.06

El grecs tenien una paraula...

Els grecs tenien una paraula per anomenar l'individu que "passava" de la cosa pública, que no participava en els afers comuns de la polis (ciutat): ἰδιώτης. L'idiota, per tant, seria el que s'estima més recloure's en la seva vida privada (idioteía) tot rebutjant la seva responsabilitat pública com a ciutadà d'una democràcia, o sigui, aquell que és incapaç de pensar i actuar més enllà de les seves ridícules i miserables necessitats particulars. Idiotikós també significa ignorant, vulgar, rude, plebeu, marginat, soldat ras...

Doncs bé, a partir d'avui, queda estadísticament demostrat que Catalunya és un país majoritàriament idiota.

Els que no som idiotes perquè hem anat a votar, a més, hem decidit el nostre futur i el futur dels idiotes la qual cosa té la seva lògica, ja que els idiotes és millor que no decideixein res perquè són idiotes.

Almenys al meu poble no som tan idiotes...







Aquí teniu el resultat del referèndum d'avui:

NB1: Votar és un dret, no pas un deure; per tant, un té tot el dret del món a ser idiota voluntàriament.

NB2: Ningú pot discutir la victòria aclaparadora del . Només mig milió de catalans (un 10% de tot el cens) han votat NO. Aquesta xifra no arriba ni de bon tros als vots que ERC va tenir a les passades eleccions, però no oblidem que dins d'aquest mig milió de NOS hi ha els vots del PP i de no sé quantes plataformes... Jo crec que la veritable "jornada de reflexió" per alguns ha de ser demà... ¿Qui són aquesta gent que fa tant de soroll (sobretot a la catosfera) i que, en realitat, no representen ni el 10% de la població real de Catalunya? ¿En quin món viuen? ¿Tan cecs estan? (vid. les respostes a NB3)

NB3: Hi ha una altra mena d'idiotes: els que viuen dins la seva ficció (entelèquia idealista), somiatruites que no toquen de peus a terra i es neguen a acceptar LA REALITAT. Aquesta patologia idiòtica és típica de l'adolescència i esdevé molt perillosa si persisteix més enllà dels 30 anys. Els individus que la pateixen són immadurs de mena i el seu infantilisme mental els provoca frustracions sistemàtiques que, si no són reconduïdes com cal, poden amenaçar seriosament la pau de la col·lectivitat. L'única teràpia contra l'idiota utopista és una bona pallissa de REALITAT, però el remei no sempre funciona i l'idiotisme ideològic pot cronificar-se fins a l'autodestrucció fatídica.

NB4: Gracias Goyo!

NB5: Premsa internacional

Acantilado ha publicat...

Acantilado ha publicat El regreso de los dioses de Fernando Pessoa (edició i traducció d'Ángel Crespo), una obra que ja havia llegit l'any 1992 a Seix Barral (2º edic. 1988). Es tracta d'un llibre confegit mitjançant la recopilació de textos fragmentaris de l'escriptor portuguès & heterònims. El rellegeixo sencer en aquesta acurada edició de Can Vallcorba (negra i vermella, d'excel·lent qualitat) i corroboro el meu entusiasme pel Pessoa més filòsof que aquí es replanteja l'essència del paganisme.

Perquè la veritable alternativa al cristianisme no és el nihilisme, sinó un neopaganisme que s'adigui a la realitat del segle XXI. En això estem alguns. Pessoa ens dóna les claus en aquest llibre.
Una lectura molt molt molt recomanable.


17.6.06

Abans de menjar caragols...

Abans de menjar caragols i llobarro, i sense reflexionar gaire sobre el meu vot de demà, passo un matí distret llegint Rebelión en Catanya de Juan Abreu, una novel·leta divertidíssima que imita l'estil d'Orwell a Animal Farm i que podeu aconseguir aquí en PDF. Jo he agafat 150 folis dels que guardo per a reciclar (escrits per una cara) i (a la cara que quedava neta) he imprès el text amb l'opció de qualitat "esborrany". Us asseguro dues hores d'hilarant lectura. Molt recomanable per als acòlits d'ERC i altres bufanúvols amb vel·leïtats taratrubeolíniques... L'argument és una típica reductio ad absurdum amb un final realment genial. L'humor i l'autocrítica són les millors armes contra la imbecil·litat generalitzada.

Recomanació ENTRELLUM

Línia Vallès núm 120 (16.6.06)...

16.6.06

Brutal, extraordinari, clarivident...

Brutal, extraordinari, clarivident article de Baltasar Porcel avui a LV (p.29): La utopía y Maquiavelo. L'esquema que vertebra el text és senzill i contundent:


















Em quedo amb la frase més genial de l'article, una afirmació que alguns somiatruites que no toquen de peus a terra (situats a la columna dreta de l'esquema) haurien de tatuar-se al cervell:
No existe la magia que pueda materializar en un futuro ignorado un Estado inexistente en una sociedad no establecida.
Només per aquesta sentència lapidària Porcel mereixeria passar a la història. ¿Voleu la traducció simultània perquè l'heu llegit tres cops i no l'enteneu?
Els idealistes (columna de la dreta) es nodreixen de ficcions i, talment profetes, prometen un futur que només se'l poden creure quatre babaus capaços de combregar amb rodes de molí. Per sort, la majoria de la gent no és tan imbècil.

PS: Mitja hora després de publicar aquest post, un entrellumaire m'ha enviat aquest mail:







Chapeau! Jo no ho hagués pogut resumir millor. Però, alhora, al mateix mail, podem substituir la paraula Catalunya per la paraula España i tindrem la fe mística pepera, un altre nacionalisme de caire teològic, fins al punt que la Conferencia Episcopal Española aviat decretarà que la indisoluble unidad de España és un dogma de fe. Tales para cuales. Guerra de religions.

La vida és dura...

La vida és dura. Sort que tenim la Beefeater i la Literatura. No sé si és més complicat exercir de professor que de pare. El que és segur és que el més difícil del món és exercir de marit. Per això escric: perquè, almenys, mentre escric, m'eximeixo de les responsabilitats docentspaternomaritals, massa responsabilitats per a un irresponsable com jo. La meva senyora (més santa que Sant Escrivá) no acaba d'assimilar la meva grafomania crònica. Normal. La vida és dura, molt dura, sobretot per a les esposes dels escriptors de pedra picada. La meva filla, en canvi, passa. Sap que son pare no hi és tot. L'únic que li treu la son és que la castigui emportant-me el cable de l'ordinador. És addicta al messenger. Sense arribar a la lamentable addició que té son pare als blogs. Tot s'hereta. Per sort, la seva vida encara no és gaire dura. Podria treure excel·lents, però es conforma amb notables perquè no vol que la resta de companys i companyes li diguin empollona. Alta, rossa, maca, intel·ligent... (tot s'hereta). No hi ha déu que suporti tanta superioritat. La tenen amargada. Jo li dic: "No t'amoïnis, dona, a mi em deien cuatro ojos capitán de los piojos i, ja veus, els que m'ho deien, ¿on són ara?" (El que ha arribat més lluny és 2n. Tinent d'Alcalde de l'Ajuntament de Lleida. I d'ERC! No es pot caure més alt). Ella em diu: "Sí, però les que suspenen tenen més amigues que jo..." - "Tranquil·la -li dic-, mira jo, que mai no he tingut amics... L'amistat és per als dèbils." Collons. Què dura és la vida. No sé què faria sense la Literatura i la Beefeater. Potser ja m'hauria suïcidat. Com diu la meva idolatrada Shakira: No, no se puede vivir con tanto veneno...

15.6.06

En els tres judicis...

En els tres judicis en els que he hagut de comparèixer a la meva vida les tres vegades hi havia una jutgessa que s'expressava en castellà, o sigui, tres jutgesses diferents que coincidien en el por favor, si no le importa, le rogaría que hablara en castellano... I servidor, clar, amb els nervis i tal, pensant que aquell no era el millor moment per a fer-me el catalanista, me ponía a hablar en castellano sin rechistar...

Aquest matí m'han telefonat del Jutjat de Pau de l'Ajuntament perquè anés a recollir la sentència absolutòria del darrer judici. El secretari del Jutjat de Pau és nou, no el conexia: uns trenta anys, prim, amb ulleres. M'ha dit buenos días i, també en castellà, m'ha demanat el DNI... Ha apuntat no sé què, ha segellat la sentència (tota ella redactada en castellà) i, malgrat que jo responia tota l'estona en català, la resta de la conversa l'ha seguit mantenint sempre en castellà. Al final, abans de marxar, li he dit:

- Vostè és nou, oi?
- -ha fet ell.
- I ha hagut de treure una oposició per aquesta plaça, no?
- Sí, efectivamente.
- I en aquesta oposició no li han exigit el coneixement del català?
- No. Son oposiciones de la Administración de Justícia del Estado.
- Ah. Ja.
- Y, además, yo no le he obligado a usted a hablar castellano.
- Només faltaria! No n'he tingut prou amb haver de parlar castellà als judicis que, a sobre, ara em trobo que al meu ajuntament també... És increïble! ¿Vostè ha nascut aquí?
- Prefiero no hablar de cuestiones personales -ha respost el paio.
- Però -li he replicat-, ¿li sembla que hi ha res més "personal" que la llengua que parla una persona? Això ja passa de mida!
- Le rogaría que saliera, que tengo trabajo...

He sortit empipat com una mona. Els plataners de la riera m'han sentit renegar.

Quan he arribat a casa m'he trobat a la bústia un exemplar (bilingüe!) de la Proposta d'Estatut d'Autonomia de Catalunya que serà sotmesa a referèndum aquest diumenge 18 de juny de 2006. M'he entretingut una estona llegint-lo fins que a la pàgina 9 he ensopegat amb l'article 33: "Drets lingüístics davant les administracions públiques i les institucions estatals". Aquí teniu els punts 2 i 3:









Oh, meravella! Quina casualitat! I m'he posat content. Sí. Un altre pas endavant...

Per això (entre moltes altres raons) votaré aquest diumenge.

AFEGIT (19:00): Molt amablement, un entrellumaire estudiant de Dret m'ha enviat un mail en el qual exposa els aspectes més tècnics d'aquest article 33 tot comparant la redacció anterior amb la definitiva. Llegiu-lo

Fas aquest comentari...

Fas aquest comentari en un blog polític:

VICTIMISME I MÉS VICTIMISME

Toni Ibàñez dijous, 15 de juny de 2006 08:26

Carod va de víctima, pobrissó: "Van a per mi, van a per nosaltres." Si els han fotut fora DE TOT ARREU per alguna cosa serà, no? On és l'autocrítica? N'hi ha prou amb el victimisme? El Tinell ha estat un fracàs. El Tripartit ha estat un fracàs. ERC l'ha cagat ben cagada i ara es fa la víctima com si tot fos producte d'una Gran Conspiració del Poder Ocult... Au vinga, Carod, que se't veu el llautó! Per què no admets d'una vegada que has estat un polític incompetent i nefast per a la història de Catalunya i per al teu propi partit (que el millor que podria fer és engegar-te)? Per cert, ¿em vols dir com t'ho faràs diumenge vinent per a esbrinar quines paperetes del NO són teves i quines són del Rajoy i de l'Acebes? Ho tens pelut, xaval.

I, automàticament, provoques tot un seguit de reaccions. No falla. La psicologia humana és una ciència exacta.

14.6.06

Última classe...












Última classe d'alternativa a la religió amb 1r. d'ESO [Sincerament: l'única alternativa real a la religió és el nihilisme, però no tothom està preparat per a viure sense ficcions]

En Razik, a tall (mai millor dit) de comiat, m'ha clavat el pílot a la barbeta. Ha estat "un accident", esclar. Jo el tenia destapat a la mà i ell, entremaliat i juganer com d'habitud, ha empès la meva mà amb tanta mala sort que l'esmolada punxa del pílot ha traspassat la pell del meu mentó esquerre. Res greu. En veure l'efecte de la tinta blava barrejada amb el vermell de la sang, el paio ha dit: Profe, como los colores del Barça!

L'Ivan (el búlgar nouvingut) ja xampurreja algunes paraules molt nostrades: tonto, gilopollas, cabrón, capullo...

La Laura m'ha dit que no parla català porque no me gusta, porque yo soy castellana y española, profe, como mis padres... La Laura va néixer a Badalona fa 13 anys. És un exemple típicament montillero de xarneguisme militant. Si hem estat incapaços d'integrar aquella immigració, ¿em voleu dir com collons ens ho farem per a integrar aquesta d'ara? Catalunya es des-integra a camades. Si el paradigma és el Raval, ja podem plegar. RIP. Em fa l'efecte que no n'hi haurà prou amb programets televisius com Un lloc estrany...!

Que consti que estem parlant dels cadells de la tercera generació fruit d'aquella invasió demogràfica del tardofranquisme que va okupar sobretot l'àrea metropolitana barcelonina creant depriments ciutats-dormitori envoltades de polígons industrials. D'aquí treu els vots el PSC i, últimament, també ERC. Alguns fills de xarnegos se n'avergonyeixen i volen semblar més catalans que els mateixos catalans... No sé què és pitjor.

La Laureta, almenys, és sincera. Repeteix el que ha escoltat a casa tota la vida. Per a ella, hi ha una distinció molt clara entre "los catalanes" i "nosotros". La llengua segueix sent el tret diferencial. La llengua i alguna cosa més...

Ja ho sé. No hauria de parlar d'aquest tema. És políticament incorrectíssim. Hi ha el perill de relliscar cap a la xenofòbia, etc. T'exposes massa, Toni. Dedica't a la poesia. Millor amagar el cap sota l'ala, oi?

Una cosa és el que hauria de ser (o el que ens agradaria que fos) i una altra el que és (el que hi ha = la realitat = la veritat). ¿Què fer, doncs? Entomar-ho, adaptar-s'hi, suposo. Alguns, en canvi, s'estimen més seguir somiant truites amb el discurs multiculturalista i progre, tot aspirant a no sé què...

Jo no sóc gaire optimista. El que veig en perill és la Catalunya catalana, és a dir, el nostre horitzó cultural com a poble amb identitat pròpia. O com diu el preàmbul del nou Estatut:
Catalunya és un país ric en territoris i gents, una diversitat que la defineix i l'enriqueix des de fa segles i l'enforteix per als temps venidors.
La retòrica al servei del suïcidi cultural. Reconeguem-ho: l'artifici de la normalització ha fracassat. Els que ens hi entestem semblem idiotes (en el sentit etimològic del terme: aquest isolament catalanista tan nefast). La dialèctica autoafirmació/obertura és fotuda. No sé ben bé què hem de fer. Ni idea. Ser català no és cosa senzilla. L'enemic a fora i l'enemic a dins. L'autoodi. Els complexes. Etcètera. I la repera ja és quan intentes continuar endavant i, al·lucinat, descobreixes que són els més puristes i oficialistes (manaires pantumaqueros) els que, si poden, t'encamellen i et fan la tinyeta... Quina misèria! I tu els engegaries a pastar fang si no fos que encara "creus" que paga la pena escriure en català malgrat els obstacles... que sempre serem a temps de passar-nos al castellà o a l'anglès.

El que us deia al principi: sense ficcions és molt difícil viure.

PS: La noieta de la foto amb la senyera es diu Ari i viu a Sant Pere de Vilamajor. La vaig trobar posant "senyera" al Google imatges. Aquí teniu el seu web

13.6.06

Faune melancòlic...




















Sabem que demà...

Sabem que demà serem morts com papallones que duren un sol dia i a penes tenen temps de mirar el sol. Ho sabem i juguem a amagar-nos rere excuses que ens protegeixen de la pròpia llibertat. Ho sabem i construïm muralles d’obscures raons, maons que ens empenyen a semblar honrats, ciutadans morals i modèlics. Ho sabem i fem veure que tot va bé quan tot és un absolut artifici creat per a dissimular el caos inherent a la nostra condició de micos tecnificats perduts enmig del nihilisme postmodern. Ho sabem i ens agafem a qualsevol nansa per tal de poder sobreviure al naufragi amb una certa ridícula elegància... Sí, sens dubte sabem que demà serem morts i, tanmateix, la vida segueix maquillant-se com una vella meuca que encara ens sedueix quan es fa fosc...

No t'ho perdis...

NO T'HO PERDIS:

A PARTIR D'AVUI
(que no és el meu sant perquè jo el celebro el 17 de gener)
I COM QUE HEM ARRIBAT AL POST NÚMERO 200

ENS HEM FET UN REGAL

ENTRELLUM TÉ
RÀDIO

(Una ràdio a la carta. Punxa i escolta música de la bona)




Escrius...














Escrius:
Vaig bastir una paret tota sola, no massa gruixuda ni massa alta, però ho vaig fer tota sola. Fa molts anys, quan ja no era verge però tenia l’ànima a flor de pell i els ulls em sortien com agulles. Vaig bastir un amagatall, un miratge, un racó de música, silenci i poques paraules on poder desar-me (...) Vaig bastir una paret tota sola, a còpia de paraules silenciades amb mossegades de llengua, somnis condicionats i menjars inapetents. Ets el desig que s’amaga darrere. Ets la paraula. El cor em surt per la gola quan retornes com l’onada i m’envaeixes. Obro la boca com obro l’ànima. Tanco els ulls i no veig l’esquerda.
Responc:
Fou una petita escletxa
Una onada sinuosa i delirant
La teva real presència
Com un remolí de joia
Ofèlia -heura d'angoixes
Flaire de glicines-
Qui em rescatarà d'aquest naufragi?
Qui em rescabalarà l'equilibri?
Ofèlia, Ofèlia!
Mon cor sanglotarà ton nom
per totes les cantonades
Seré captaire dels instants que compartírem
Ofèlia -heura d'angoixes
Flaire de glicines-
Musa enyoradissa
Digues-me: què puc fer jo
si sóc esclau dels teus somnis?

DP
He recordat capvespres inoblidables plorant paraules inesborrables cridant el teu nom com un orat... No hi ha parets que aturin el desbordament de la vida. Som fràgils, massa fràgils. Sí: mon cor sanglotarà ton nom per totes les cantonades...


powered by ODEO

12.6.06

Aquest és el post número 200...

Aquest és el post número 200 d'ENTRELLUM.

Malgrat que vaig començar aquest blog el desembre de 2005 arran d'un fet prou bloguejable, ENTRELLUM és un CIBERDIETARI de l'any 2006. Això significa que, com els iogurts, té data de caducitat: 31.12.06.

El dietarisme és un gènere ben curiós que el format weblog no ha fet més que potenciar. Després d'una sèrie d'experiències bloguístiques, entre les quals destaca [TdQ]04-05, vaig decidir emprendre aquesta nova singladura a la xarxa conscient de què es tractava d'una obra limitada en el temps a la qual volia imprimir un estil nou, diferent.

Ara que som a l'equador, vull fer balanç i reflexionar una mica.

Visites des del 8.1.06: 22.222
Mitjana diària de visites: 145
Dia amb més visites (19.2.06): 470
Visites per països:













ENTRELLUM suposa el repte d'escriure cada dia: Nulla dies sine post. Això no és cap problema. De fet, hi ha dies que escric més d'un post.

ENTRELLUM no admet comentaris. La decisió pot ser justificada de múltiples maneres. Principalment, volia concentrar-me més en el que escrivia que en les reaccions dels lectors. Molts m'ho han retret, però altres ho han entès i m'han enviat mails quan han volgut dir la seva.

ENTRELLUM ja ocupa 100 pàgines en word i, un cop enllestida l'obra, no descarto la possibilitat de publicar-la en format clàssic de llibre de paper. Si alguna editorial n'està interessada, que es posi en contacte amb mi i en parlarem.

Perquè un blog és una obra: work in progress. Tancar un blog és cloure una obra. Obrir un blog és encetar una obra nova. Sincerament, encara no sé que faré el dia 1 de gener de 2007. Només sé que no serà ENTRELLUM.

Ciberescriure m'ha ensenyat moltes coses. Ofici. Disciplina. Dosar les paraules. Esbaldir les idees. Autogestionar la meva llibertat. Experimentar. ¿La millor gratificació? Tenir lectors fidels i conèixer gent interessant.

ENTRELLUM segueix. Demà ens veiem, si Blogger vol.

(La imatge que il·lustra aquest post no té res veure amb el contingut, però la poso perquè és una foto que he fet aquest matí a la glicina del jardí. M'ha fet gràcia contemplar que la natura no perd el temps)

11.6.06

No hi ha dreceres...

No hi ha dreceres cap a la felicitat. O potser sí. Que quan s'acabi el paper higiènic trobis que hi ha un rotlle nou a l'abast. Agafar un CD de El Último de la Fila i escoltar aquella cançó que feia anys que no escoltaves. Ensumar la pols molla després d'un ruixat. Reconèixer un ocell pel seu cant. Veure créixer els bambús. Deixar de pensar... La felicitat no és un camí ni una meta, sinó una sensació subjectiva amarada de lleugeresa. Si la vida pesa, la felicitat se'n va. Instants com ales que et permeten volar. Com un surar sobre els neguits que ens atabalen. Instants. Instants com melodies que ens aïllen de tot plegat. La felicitat d'un diumenge de juny amb el curs enllestit i les notes passades...



Powered by Castpost


A todos mis sucesivos “jefes” les irritaba que yo supieses más que ellos de todo: actualidad española incluida.