Última classe d'
alternativa a la religió amb 1r. d'ESO [Sincerament:
l'única alternativa real a la religió és el nihilisme, però no tothom està preparat per a viure sense ficcions]
En
Razik, a tall (mai millor dit) de comiat, m'ha clavat el pílot a la barbeta. Ha estat "un accident", esclar. Jo el tenia destapat a la mà i ell, entremaliat i juganer com d'habitud, ha empès la meva mà amb tanta mala sort que l'esmolada punxa del pílot ha traspassat la pell del meu mentó esquerre. Res greu. En veure l'efecte de la tinta
blava barrejada amb
el vermell de la sang, el paio ha dit:
Profe, como los colores del Barça!L'Ivan (
el búlgar nouvingut) ja xampurreja algunes paraules molt nostrades:
tonto, gilopollas, cabrón, capullo... La Laura m'ha dit que no parla català
porque no me gusta, porque yo soy castellana y española, profe, como mis padres... La Laura va néixer a Badalona fa 13 anys. És un exemple típicament
montillero de xarneguisme militant. Si hem estat incapaços d'integrar aquella immigració, ¿em voleu dir com collons ens ho farem per a integrar aquesta d'ara? Catalunya es des-integra a camades. Si el paradigma és el Raval, ja podem plegar. RIP. Em fa l'efecte que no n'hi haurà prou amb programets televisius com Un lloc estrany...!
Que consti que estem parlant dels cadells de la tercera generació fruit d'aquella invasió demogràfica del tardofranquisme que va okupar sobretot l'àrea metropolitana barcelonina creant depriments ciutats-dormitori envoltades de polígons industrials. D'aquí treu els vots el PSC i, últimament, també ERC. Alguns fills de xarnegos se n'avergonyeixen i volen semblar més catalans que els mateixos catalans... No sé què és pitjor.
La Laureta, almenys, és sincera. Repeteix el que ha escoltat a casa tota la vida. Per a ella, hi ha una distinció molt clara entre "los catalanes" i "nosotros". La llengua segueix sent el tret diferencial. La llengua i alguna cosa més...
Ja ho sé. No hauria de parlar d'aquest tema. És políticament incorrectíssim. Hi ha el perill de relliscar cap a la xenofòbia, etc. T'exposes massa, Toni. Dedica't a la poesia. Millor amagar el cap sota l'ala, oi?
Una cosa és el que hauria de ser (o el que ens agradaria que fos) i una altra el que és (el que hi ha = la realitat = la veritat). ¿Què fer, doncs? Entomar-ho, adaptar-s'hi, suposo. Alguns, en canvi, s'estimen més seguir somiant truites amb el discurs multiculturalista i progre, tot aspirant a no sé què...
Jo no sóc gaire optimista. El que veig en perill és
la Catalunya catalana, és a dir, el nostre horitzó cultural com a poble amb identitat pròpia. O com diu el preàmbul del nou Estatut:
Catalunya és un país ric en territoris i gents, una diversitat que la defineix i l'enriqueix des de fa segles i l'enforteix per als temps venidors.
La retòrica al servei del suïcidi cultural. Reconeguem-ho: l'artifici de la
normalització ha fracassat. Els que ens hi entestem semblem
idiotes (en el sentit etimològic del terme: aquest isolament catalanista tan nefast). La dialèctica autoafirmació/obertura és fotuda. No sé ben bé què hem de fer. Ni idea. Ser català no és cosa senzilla. L'enemic a fora i l'enemic a dins. L'autoodi. Els complexes. Etcètera. I la repera ja és quan intentes continuar endavant i, al·lucinat, descobreixes que són els més puristes i oficialistes (manaires pantumaqueros) els que, si poden, t'encamellen i et fan la tinyeta... Quina misèria! I tu els engegaries a pastar fang si no fos que encara "creus" que
paga la pena escriure en català malgrat els obstacles... que sempre serem a temps de passar-nos al castellà o a l'anglès.
El que us deia al principi: sense ficcions és molt difícil viure.
PS: La noieta de la foto amb la senyera es diu Ari i viu a Sant Pere de Vilamajor. La vaig trobar posant "senyera" al Google imatges. Aquí teniu el seu web
