Dilluns 21.8.06 (23:51)
He caminat des del far de Roche al far de Trafalgar.
He apamat el Palmar de Vejer amb la marea baixa. M'he perdut dins les tofudes pinedes de la Breña barbatenya.
He penetrat en la zona militar de Punta Camarinal fins que els filferros punxeguts m'han barrat el pas. He vist bateries d'artilleria apuntant Àfrica, pasteres malmeses, peces de roba, sabatilles d'esport deixades pels herois que s'arrisquen a travessar l'Estret de Gibraltar a l'encalç del
somni europeu. Els vistosos surfistes que cerquen indòmites onades es barregen amb els miserables invisibles que busquen el seu futur en el nord mitificat:
Terra Promesa Capitalista. Tots fugim d'alguna cosa: ells de la fam, nosaltres de la rutina; ells s'ofeguen en l'aigua transparent que a nosaltres ens vivifica...
Al capdamunt de la gran duna de
Bolonia, d'esquena a Europa, tot es veu d'una altra manera: la sorra blanca, fina i volàtil, la catifa verda dels pins, el llençol del blau atlàntic i, al fons, quasi a tocar, la silueta de la costa marroquina sota un cel massa nítid.
Toda a vida marítima! tudo na vida marítima!
Insinua-se no meu sangue toda essa sedução fina
E eu cismo indeterminadamente as viagens.
Ah, as linhas das costas distantes, achatadas pelo horizonte!
Ah, os cabos, as ilhas, as praias areentas!
(...)
A extensão mais humana, mais salpicada, do Atlântico!
(...)
Todos os mares, todos os estreitos, todas as baías, todos os golfos,
Queria apertá los ao peito, senti-los bem e morrer!
Sopem tonyina d'
almadraba al restaurant
El Campero de Barbate. Segons Ferran Adrià (i els japonesos, que el compren tot) és el millor del món. El
morrillo és la part més preuada (correspon al clatell), sense desmerèixer la
ventresca, las
huevas o la
mojama. Provo per primer cop les
ortigues de mar (res a veure amb les meduses mediterrànies). Són anèmones. Te les presenten com si fossin
croquetes cruixents i el seu sabor és molt especial, essència marina. No és recomanable obrir-les perquè el que et trobes a dins, ecs, és una gelatina fastigosa.
Els dies a Conil passen suaus. Sabem que, tard o d'hora, arribarà
el levante i ho fotrà tot enlaire. Aprofitem la calma que pentina les hores amb indolència lluny de rellotges i calendaris. Plorem pels pins cremats de la
Cala del Aceite. Adorem els
capvespres de La Fontanilla. Rebem la matinada a
La Luna amb una música que fa ballar palmeres, hibiscus, ficus i cactus. Brindem amb cava català pels records, pels fills, pel futur, per nosaltres que encara som vius i no ens podem queixar...
Conil és cases encalcinades, salvatges onades, fidel amistat que madura amb els anys, el Sud que ens sedueix amb carantoines...
Boa viagem! Boa viagem! Boa viagem, meu pobre amigo casual, que me fizeste o favor
De levar contigo a febre e a tristeza dos meus sonhos,
E restituir-me à vida para olhar para ti e te ver passar.
Boa viagem! Boa viagem! A vida é isto...
(...)
Parte, deixa-me, torna-te
Primeiro o navio a meio do rio, destacado e nítido,
Depois o navio a caminho da barra, pequeno e preto
Depois ponto vago no horizonte (ó minha angústia!),
Ponto cada vez mais vago no horizonte....
Nada depois, e só eu e a minha tristeza,
E a grande cidade agora cheia de sol
E a hora real e nua como um cais já sem navios,
E o giro lento do guindaste que, como um compasso que gira,
Traça um semicírculo de não sei que emoção
No silêncio comovido da minh'alma...
NB: La puta casualitat ha volgut que aquest post coincideixi en contingut amb el reportatge de portada del darrer número del Magazine de LV: El paraíso está en Cádiz (pp.40-50). Que consti que tot el que explico aquí és de primera mà i que totes les fotos que penjo són meves. El suplement dominical me l'ha fet arribar fa una estona mon germà i l'he llegit quan el post ja estava escrit. Constato que conté algunes imprecisions, com ara dir que Conil no disposa d'hotels d'interès. Es nota que no han visitat l'Hotel Fuerte Conil. Que consti que jo vaig estar en aquest paradís abans que ho esbombés LV. Fi de la sèrie
Fragments del dietari d'agost
Els primers rovellons de la temporada! Me'ls vaig cruspir anit a la meravellosa terrassa d'estiu del restaurant El Trabuc de Granollers (apareix a la pàg. 82 de l'última edició de la Guía Campsa). Oh, rovellons, quina delícia! El seu color carbassa ben viu, l'allet i el julivert, el gust de bosc i de molsa, veritable primícia tardorenca... Me'ls van fer pagar (21 € per un plat amb 12 rovellons de mida mitjana tampoc no és cap bestiesa), però els vaig assaborir amb una delectació suprema. Al costat dels rovellons, el pernil ibèric de gla gran reserva "Joselito" i el foie d'ànec de la casa van quedar eclipsats. Hi ha plaers que les paraules no poden atènyer. El sibaritisme és l'epicureisme gastronòmic elevat a la màxima potència. De vegades no es tracta de menges massa elaborades o sofisticades. Un rovelló acabat de plegar (a Lleida els pleguem, els rovellons -com els cargols-, però en altres indrets de Catalunya els cacen... que és un verb que sempre m'ha fet gràcia, com si els rovellons tinguessin potes o ales!), dic que no hi ha res que pugui superar el sabor d'un rovellonet acabat de plegar enmig del bosc. Jo me'ls menjo crus. És molt divertit perquè després pixes vermell. Vagi de gust!
