Grease

Per a desintoxicar-me (que no immunitzar-me) del virus nihilista d'ahir, 24 hores després de Plataforma faig cap al teatre Victòria per a veure el musical Grease. Un bany de colonialisme cultural, pur i dur americanisme ensucrat farcit de cançonetes innòcues, veritable antítesi de la vidriòlica autocrítica houellebecquiana. Grease és un massatge a les neurones, una anestèsia efímera. Fa 29 anys (1978) de l'estrena de la mítica pel·lícula. Jo tenia l'edat que ara té la meva filla (14). Ella flipa, al·lucina. Ja fa dies que diu que vol ser actriu i cantant. Em sembla perfecte.

Grease és la història d'un desflorament. Sandy Olson, caputxeta innocent, acaba canviant la púdica faldilla per uns pantalons negres de cuir ben arrapats i unes sabates vermelles de taló... i els llavis empastifats de carmí. El llop es queda acollonit. El cotxe vermell s'enlaira cap al cel... Metàfores i més metàfores per a explicar sempre la mateixa història, com cantava Julio Iglesias: de niña a mujer... Hi ha l'himen vaginal i l'himen cerebral. Ambdós han de ser estripats. Ser dona és obrir-se de bat a bat: de cames i de ment. La flor no és flor si no es bada. Aquí rau el poder de la dona sobre l'home. Davant d'una dona oberta, l'home està perdut. Les dones obertes són la perdició dels homes. Al final, Sandy descobreix el camí adient...

Apunts finals per a la reflexió...

Preu de les entrades (platea): Plataforma: 25 €. Grease: 42 €
Tot i ser a Barcelona, ambdues obres són en castellano.

Comparteixo l'optimisme

Magnífica Plataforma

18:15 Falta un quart d'hora perquè comenci la funció. Som a la fila 10. Sobre l'escenari, a l'esquerra, hi ha un piano-barra folrat d'una imitació de pell de tigre; damunt hi ha ampolles; al tamboret, simulant que toca el piano, una nina inflable amb el lligacama a joc amb la pell de tigre. Al bell mig, unes cabines de peep show les quals tenen el vidre vermell i la part de baix lilà, com tot el terra de l'escenari rotatori; dins les cabines, pantalles que emeten porno. A la dreta, unes butaques negres amb cendrers i làmpades de peu, tot vermell. La gent va arribant. La mitjana d'edat és alta. A la fila 12 s'asseuen set iaies seguides. Han anat a la perruqueria. Em pregunto si són conscients del que han vingut a veure. Veig parelles de gais i persones que, mentre esperen, llegeixen llibres. Recordo haver vingut al Romea a veure Un tramvia anomenat desig i Homenatge a Orwell. Ens hem fotut ben xops perquè diluviava. Tinc els texans molls. El Raval (sobretot quan plou) fa pudor de claveguera. Al darrere tinc un estranger que no calla. Parla un castellà prou acceptable. Diu que el Raval és molt underground, que s'esperava una altra cosa... Jo diria que és anglès. Apaguen els llums. Seran dues hores sense entreacte.

He llegado a la conclusión que el arte no puede cambiar la vida de nadie. La magia fácil de los coños en movimiento. Echanove descalç. La guia Trotamundos es pura basura puritana. Ya no queda nada por romper. Tenía una boca tan cálida dispuesta a tragarse todo el esperma de un amigo de verdad. Uno toma conciencia de sí mismo a través de su relación con el prójimo, por eso a veces el prójimo resulta insoportable. Es fácil renunciar a la vida, dejar la vida de lado. Una actriu completament nua (Belén Fabra), que només porta unes sabates negres de taló, evoluciona sobre l'escenari com un autòmat, canta, crida... El seu cos prim, massa evident, no m'atreu gens. M'agrada molt més Valérie (Marta Domingo), l'altra actriu la qual és pastada a una companya del departament que es diu Jara. NIHILISME en estat pur. El futuro del mundo rico: la llamada del coño oriental. Pussy Paradise. Chica 47. Es la feroz competencia por la vagina de las muchachas más jóvenes. Surfing in the USA. Happy New Year 2001. A las mujeres occidentales no les gustan los hombres aburridos. Echanove sobreactua. Sempre està interpretant El Cerdo. Echanoveja. Massa patetisme. Lo más parecido a Dios es el coño de una mujer. No sé si se me va a poner dura. Entonces cómeme el coño. Me sentará bien. Karaoke. L'home és un animal malalt terminal. Encontrar mujeres que sientan placer y tengan ganas de darlo es casi imposible. Me gusta tu sabor salado. Lo necesito dos veces al día. Me dejo ir por completo. Mira: Amor, la muerte és así. El sexo es como el dinero, sólo sirve para crear diferencias sociales. Se quedaba medio dormida con mi sexo en la boca. Se te ve acabado, Michel, pareces feliz. Daniel (Boris Ruiz) llença la nina inflable al públic. Si agredes al mundo con suficiente violencia, éste te escupe la pasta, pero no te devuelve la felicidad. Tengo dudas sobre el interés del mundo que estamos construyendo. Vivimos dentro de un juego, un juego tierno y excitante. Michael Jackson. Este cabrón tiene ideas. En Occidente la liberación sexual se ha acabado para siempre. ¿Y sabes por qué? No. Chúpamela. (Ella s'agenolla i s'hi amorra). ¿Lo ves? Te digo que me la chupes y me la chupas aunque no tengas ganas. Eso es lo más maravilloso de ti, que te gusta dar placer. En Occidente hemos perdido la generosidad, el sentido de la entrega. ¿Y ahora ya puedo chupártela? Eucaristie és la cangur negra dels fills de Jean-Yves (Lluís Villanueva) el qual, el dia que mort son pare, se la carda. El fill els enxampa. Abres el coño fragante de una negra y dentro es rosado. Voyage, voyage. Yo sólo recuerdo el sabor de su piel y la sal que se había secado en su sexo. Me dormí dentro de ella. El capitalismo se basa por principio en un estado de guerra permanente. Yo nunca me he aburrido. No muslims here. Robert (Carles Canut) es declara obertament racista. Lionel (Mingo Ràfols) és guerxo i va amb bermudes, fa fotos al públic. Cuanto más monoteista es una religión, más inhumana y cruel resulta. El Islam nació en el desierto entre escorpiones y camellos. Mientras exista el Islam no podrá existir la concordia en el mundo. Un Dios único, absurdo y mortífero, sanguinario y celoso, que nunca debía haber cruzado la frontera del Sinaí. Es muy raro que la vida nos dé una segunda oportunidad. Lo que me sorprendre es que alguien renuncie a ganar más dinero. ¿Más dinero para qué? Para comprar un bolso de Gucci. Lo único que puede ofrecerte el mundo occidental son productos de marca. Soy una depredadora, una pequeña y amable depredadora. ¿Y tú qué vas a hacer? ¿Yo? NADA. NIHILISME. L'home és un animal que ja fa temps que ha embogit. Ara entenc per què Gauguin va fotre el camp a les antípodes, i Rimbaud a l'Àfrica. Echanove babejant. Es passa tota l'obra que no saps si riu o si plora, foll. Ara li fot hòsties al micro. De pronto sonó una gran explosión. Atemptat terrorista. 117 morts. Houellebecq profetitza el carnatge de Bali. Mort Valérie. Han matat l'amor, que és l'únic que podia salvar Michel, l'únic que ens podria salvar a tots plegats suposant que la salvació d'Occident fos possible. La falta de ganas de vivir no basta para tener ganas de morir. La neurosi occidental. El Islam me había destrozado la vida. Ya no tengo vida. Seguiré siendo siempre un hijo de la vieja Europa, de la angustia y de la vergüenza. No odio Occidente...

Plataforma és la cosa més important que he vist mai sobre un escenari. Fins al 8 d'abril. No te la perdis per res del món.

Posteritat

Hi ha coses que et foten il·lusió, com ara trobar que dues persones de menys de 18 anys t'incloguin a la llista dels seus escriptors preferits...

Significa que ja tenim la posteritat assegurada? O això, més que dels lectors, depèn dels crítics i del seus discutibles cànons?

Entrevista amb VM

S'ha fet esperar una mica, però per fi podeu escoltar l'entrevista que vam fer aquest dilluns a EVM. Dura 42'. Ja em direu què us sembla...

Entrevista: post + audio

The day after

L'amor és una infecció senti-mental que s'encomana. Si vols que t'estimin, estima. De vegades, Eros és un nen entremaliat que ens puteja posant pals a les rodes. De vegades, ens dóna el menjar i ens treu les dents. De vegades, se'n riu de nosaltres mentre ens fa plorar desesperadament. Eros és un déu molt catxondo. L'amor és una ficció compartida. Si vols que t'estimin, fingeix.

Amb VM

A les 11 en punt sóc al portal de Travessera de Dalt, just davant de la parada del bus 24. La portera em confirma que és aquí i que encara no ha arribat ningú. Espero el Joan i el David. Hi ha un trànsit de por, molt de soroll, contaminació. Veig pintades a la mitjana que es queixen d'aquest fet. He pogut aparcar el cotxe en una zona blava propera. 2 € per una hora. Em sembla caríssim. Primer arriba el Joan. El David sempre fa tard. El David és el tècnic de la ràdio, l'encarregat d'assegurar l'enregistrament de l'entrevista. Són dos quarts de dotze passades quan agafem l'ascensor que ens pujarà fins a la sisena planta de l'edifici. En sortir al replà, escoltem que sona una música: La Traviata. Timbre. L'Enric triga una mica a obrir-nos. Quan ho fa, apareix tot vestit de negre: camisa negra, pantalons negres, cinturó negre, samarreta negra, mitjons negres... El calcer, en canvi, és clar, còmode, d'anar per casa. M'han dit que es molt tímid. Cert. El delaten els seus gestos continguts, la seva mirada...

L'estudi és ple de llibres, volums que folren les parets fins al sostre. Està dividit en dos ambients: a la dreta hi ha la taula d'escriptura presidida per l'ordinador; entrant a mà esquerra hi ha el sofà i el finestral cara a mar... Quin finestral! Em crida poderosament l'atenció el panorama que contemplo: Barcelona als nostres peus. Es veu tot, des de Montjuïc fins a la torre Agbar, les agulles de la catedral, la Sagrada Família... Un paisatge de teulades, terrats i antenes, a vista d'ocell, sobrevolant la ciutat...

Ens asseiem al sofà. Els tinc gairebé tots, però només he portat tres dels seus llibres (Bartleby, Montano i Pasavento), vull que me'n dediqui un. Em vaig passar el cap de setmana rellegint la seva Obra, anotant possibles preguntes. Comencem l'entrevista. Estic assegut entre el Joan i l'Enric sostenint el micròfon. El sol entra pel finestral. VM parla fluixet, amb calma, el seu to és cada cop més càlid. No resumiré l'entrevista. Quan el David me la passi a mp3, la penjaré sencera. Dura 3/4 d'hora. Jo, de vosaltres, no me la perdria. Si divendres de 20 h. a 21 h. sou prop del Vallès Oriental, la podreu escoltar al programa CAPVESPRE de Ràdio Vallromanes (94.2 FM).

Després de la gravació seguim xerrant... de la visió de Barcelona: a sota hi ha una palmera esponerosa, un carrer més avall viu Marsé, els avions que sobrevolen la costa rumb al Prat; de París, que no s'acaba mai; d'un relat que vol escriure titulat El sindicato de la musas...

Aquí teniu dues de les moltes preguntes que li vaig fer:

• Fan falta tantes paraules?
• Cal retornar a Ítaca?
  

Aviat tindreu les respostes...

Entrevista: post + audio

Estic preparant la crònica...

... de l'entrevista que vaig tenir ahir amb VM. Paciència.

No cal escriure

Som...
Les paraules són...
On no arriben les paraules...

Perduts

Podem arribar molt lluny, sempre que el cap i el cor coincideixin; si no, estem perduts.

Plataforma

Compro al Telentrada dues entrades per a l’obra Plataforma que fan al Romea. Dissabte vinent dia 17 a les 18:30. Fila 10 de platea. Basada en un llibre de Michel Houellebecq, dirigida per Calixto Bieito i interpretada per Juan Echanove, Mingo Ràfols, Carles Canut… No me la puc perdre. A més, el tema que tracta m’interessa moltíssim. Vull resoldre un dubte metafísic: És possible transgredir encara?

Núvols

Cansat de tanta pantalla, miro per la finestra i veig un cel clafit de núvols, nimbus que acoloreixen de grisos blavosos l’horitzó matinal. Hi ha res més bonic que un cel així? Mai no és igual. L’espectacle canvia cada segon. Com els nostres dubtes i les nostres contradiccions, els núvols del cel mai no són definitius.

Cars & Girls

Guess this world needs its dreamers may they never wake up

Nesta era metálica dos bárbaros só um culto metodicamente excessivo das nossas facultades de sonhar, de analisar e de atrair pode servir de salvaguarda à nossa personalidade, para que se não desfaça ou para nula ou para idêntica às outras. (Fernando Pessoa, LdD, 369)

Llàgrimes d'una alumna

Sóc a la sala de profes fent guàrdia. L'alumna arriba fins a la porta i es queda al llindar amb els ulls plorosos. Li demano què passa. Ella em diu que li fa mal el cap. Se la veu molt abaltida, cansada, derrotada. Com si el seu coll fos de goma, no pot sostenir el cap alt. Tens febre? Li toco el front. No en té. Vols que truquem a casa perquè et vinguin a buscar? No, respon. Per què plores? Ella calla. La faig asseure en una cadira. Intento que enraoni. Al cap d'una estona d'insistir-hi, m'explica que fa tres dies que el seu pare va morir de leucèmia... M'explica els detalls d'una operació in extremis. Té catorze anys. No havia vist mai una noia tan desemparada. No sé què dir-li: ho sento, em sap greu, ànims, força... No m'escolta. La seva mirada perduda. Hi ha un silenci aclaparador. A fora plou. Mai no m'havia sentit tan impotent, tan inútil.

Corvespre

Plou. Ploc. Capvespreja. Capvesprejo. Corvesprejo. El somni desfet. Només som paraules. Paraules inútils esperant la mort.

Amb Vila-Matas

De vegades, alguns somnis es fan realitat. Si no passa res, el proper dilluns 12 a les 12 h. seré a casa de l'Enrique Vila-Matas fent-li una entrevista per al programa de ràdio que dirigeixo. Si algun(a) entrellumaire vol suggerir-me preguntes, que les deixi als comentaris.

Posts on he parlat de VM

El meu agraïment a l'amic Joan Andreu i a Jordi Herralde, sense els quals no hagués estat possible.

Entrevista: post + audio

Val la pena viure

No cal escarrassar-s'hi: hi ha forces que ens governen malgrat els nostres propòsits, forces que capolen qualsevol vestigi de presumpta llibertat. Com quan escoltes una cançó que t'agrada i no saps exactament què passa dins teu, així som empesos per la vida: ella és sàvia i ens porta cap a on vol.

Boira

Hi ha una boira espessa que ho embolcalla tot: el Vallès, la meva vida, tot. Hi ha hagut sempre un impuls cap a l'abisme, una tendència gairebé suïcida... No m'ha importat mai escollir l'instant que se m'oferia temptador. Boira, penombra, entrellum. Encara estic aprenent a ser qui sóc.

Nen

No fa fred. Els núvols amaguen el sol. Bla, el temps s'esmuny. Fumerols incerts que s'esdueixen. No tornaré a escriure mai més el signe d'interrogació al principi d'una pregunta. ¿Queda clar? Aprenc a ser feliç deixant que les coses s'esdevinguin. Aviat faré 43 anys, però cada matí, quan em llevo i em miro al mirall, descobreixo aquest nen disfressat de gran que vol seguir jugant amb la vida fins que la vida el deixi fora de joc. Tu no en saps res, del nen que agonitza dins meu, no en tens ni puta idea. No em jutgis, doncs. No, no fa gaire fred. Estaria bé que plogués.

És així (VII)

És així que corregeixo tots els exàmens pendents i trobo temps per a endreçar poemes vells; crepuscles del cor; encisaments nous;

És així que aguaito pel forat del pany i et veig tota nua davant el mirall; jugues a ser dona; les nimfes no s'avergonyeixen de ser nimfes; els sàtirs tampoc;

És així que la tarda de diumenge s'esvaneix com s'esvaneixen els dubtes; bressolo la teva absència amb cançons; no triguis: necessito tos mots;

És així que bastim el cel que som;

És així (I)

És així (II)
És així (III)
És així (IV)
És així (V)
És així (VI)

És així (VI)

És així que tremolo només de pensar on podem arribar; tremolo i m'estremeixo; tremolo i somio; és tan divertit somiar!

És així que passen les hores d'aquest hivern fictici: indolores, mòrbides; aprenent a ser el que som; inventant el camí que ens convé;

És així que arriba la nit carregada d'auguris; la lluna avui fa bondat; no com ahir, que no ens va deixar dormir;

És així que vivim i escrivim: l'escriviure ens empeny cap a dimensions insòlites, fora de tots els convencionalismes, lluny del ramat que no ens podria entendre, lúcids, més enllà del límits que encotillen la societat anestesiada...

És així que som suprems; com l'àliga que plana sobre la vall sobrevolant la insignificança dels ratolins; res no pot aturar-nos: els déus s'han conxorxat a fer-nos l'ullet;

És així (I)

És així (II)
És així (III)
És així (IV)
És així (V)