Política versus poesia

Cada cop m'interessa menys la política. No és que no en parli, és que no hi penso. L'única política que trobava atractiva, per propera, era la municipal. Ara ni tan sols aquesta em crida l'atenció. A més, al meu poble, la política és cosa de dones. Ja s'ho faran.

El que cada vegada m'interessa més és la poesia. Aquest matí he enviat el meu últim poemari a un premi important, i estic pendent d'un altre premi el veredicte del qual serà la setmana vinent.

La política és massa prosaica. La poesia, en canvi, em dóna més satisfaccions...

Cada nit

No aconsegueixo comprendre com és que encara no has deixat d'estimar-me després de tots aquests anys. Motius no te n'han faltat. És un misteri. Dissabte al matí, asseguts a la sorra, vora mar, semblàvem dos adolescents enamorats... Fa 22 anys que estem junts i 14 que som pares. Cada dia que passa em sento més a prop teu. Què seria de mi si no t'hagués trobat? Llegeixes l'última novel·la de l'Almudena Grandes: El cor glaçat. El nostre caliu... Aquest misteri inexplicable que ens uneix. Cada nit. Tota la vida fins al final.

Distància

Contra el naufragi dels sentiments només ens queda una platja: la voluntat de ser lliures, l'aristocràcia de la distància.

El cel és una mentida

El cel és una mentida de núvols esqueixats. El capvespre s'esmuny entre els turons. He començat a comprendre la solitud. He començat a acceptar que no cal fer cap esforç. Qualsevol acció humana és una violència contra la realitat. Millor no fer res. Millor no esperar. Demà serà més o menys igual. El mateix cel. Els mateixos turons. La mateixa solitud. Les mateixes paraules talment miratges que ens entretenen mentre s'acosta la mort. Deixaré que la nit em travessi el cor. Demà com avui. Sense tu. Sense mi. Sense déus. Sense mots. El cel és una mentida d'estels minúsculs. El sol s'acomiada més vermell que mai. Escolta la guitarra...

There is no pain you are receding
A distant ship, smoke on the horizon.
You are only coming through in waves.

VM + VM

Van Morrison + Vila-Matas. El segon VM m'acaba de deixar un comentari a propòsit de la música que he posat del primer VM com a fons musical del blog. A més del Someone Like You, he afegit The Last Laugh, on VM canta amb Mark Knopfler; Comfortably Numb, on ho fa amb Roger Waters; i Steal My Heart Away. I de regal: aquest video. Vagi de gust.

Un mar de paraules

Someone like you

La decepció inevitable. No vull res de tu. No vulguis res de mi. Deixem que les coses llisquin amb naturalitat. Trobar-se i acomiadar-se. C'est tout. Entremig, TOT, el miracle. Després, el record. Un milió de paraules guardades al bagul. No cal explicar-ho. Qui ho podria entendre tret de nosaltres? La decepció inevitable. Del cel a l'infern hi ha una passa, un mail, una porta que s'obre, una silueta que s'allunya vorera avall... Del cel a l'infern hi ha el silenci fatídic, les mans fredes, els llavis ressecs, l'absència de la mirada, la por... Sempre la por. Haurem d'aprendre a ser ombres un altre cop.

Secrets

Sólo nos hacemos presentes a nosotros mismos cuando la luz de una mirada de deseo o de rechazo nos concede la experiencia de la perplejidad. Lo demás son sinsaberes. (Gregorio Luri)

Goyo: ¿sinsaberes o sinsabores?

El veritable secret defuig les paraules. El veritable secret ens il·lumina per dins. Som els nostres secrets.

La Senyoreta Mercè

Ahir algú em preguntava per què escric cada dia aquí. No ho entenia. Jo vaig respondre: és que sóc escriptor. Què vol un escriptor? Escriure, publicar i ser llegit. Un blog et permet les tres coses...

I vaig pensar en la Senyoreta Mercè. Ella fou la meva primera mestra abans d'ingressar al col·legi. Ella em va ensenyar a llegir i a escriure en el repàs que tenia a sota de casa, al carrer Saturn, a tocar de la Plaça dels Pagesos...

D'això ja fa 40 anys, i no sé per què, però últimament me'n recordo molt d'ella.

Alianzo

Això dels rànquings sempre m'ha semblat quelcom sospitós. No sé quins són els criteris o els paràmetres que utilitzen per a col·locar algú més amunt o més avall. El cas és que, amb sorpresa, em trobo que en el rànquing de blogs en català d'Alianzo aparec al cinquè lloc...

Davant meu, alguns blogs polítics; darrere, alguns blogs mítics... La veritat és que no ho acabo d'entendre. Algú m'ho pot explicar?

Teva

La bonior de les abelles a l'entorn de l'ametller florit. Bosquívols corriols. Nemorosa petja. Miro el mar i no et veig. El mar és un espill. La llibertat d'ignorar-te. La llibertat d'oblidar-te. La llibertat del botxí. Bancals curulls de groc entre Ca l'Agutzil i Can Lairet. Papallones. Primavera. T'ho he donat tot. T'ho he furtat tot. T'ho he ensenyat tot. Aquesta és l'última lliçó, la més dolorosa. La vida és això. Ara sigues tu mateixa, teva, de ningú més.

Mutilació d'ales

Fou abans, molt abans que les ombres coneguessin

l'alfabet de les llàgrimes.

Abans que els retalls de cel fossin descoberts a les
golfes asfixiades.
Que les baionetes inundassin aquesta nebulosa de
cossos dibuixats amb pell color de rosa.
Abans d'una mutilació d'ales.

A l'inici tot l'aire eren aquells esbarts de nois que
corrien a vorera de mar
incendiant feixos de grillons que es transformaven,
lentíssims, en temps i desig pudents de besos.

Biel Mesquida, El bell país on els homes desitgen els homes, Laertes, 1985, pàg. 69

Chapeau, Martí!

Hetera

La musa sempre tenia les calces molles. Aquella xona xopa era el tinter on el poeta sucava la seva ploma.

Te la tornaré a mamar si em fas un altre poema.

Vull veure't i vull beure't.

I l'Obra va ser feta.

¿Per què vol el poeta la musa si l'Obra ja està feta?

Les muses caduquen com els danones.

No hi ha res més trist que una exmusa.

La noia volia ser musa i ha acabat sent hetera *

Se nos presenta detallista y elegante. Es alegre con todos, sin reírse estrepitosamente como es tu costumbre, sino sonriendo de una manera encantadora; luego trata a los hombres con habilidad, sin engañar a los que la visitan o la llevan a su casa, ni ofrecerse sin ser solicitada. En los banquetes a los que asiste alquilada, se cuida de no emborracharse, pues la embriaguez pone en ridículo y hace a la mujer detestable, y de atracarse de comidas indecentemente. No habla más de lo preciso, no se burla de los asistentes, no mira sino al que le paga. Por eso la quieren todos. Cuando es preciso acostarse no se muestra ni lasciva ni indiferente y sólo procura agradar a su amante y conquistarlo.

Hetera d'un tofonaire bufonesc i titoleta.

Entrevista Punto Ràdio Gandia

Abans d'ahir, Paco Apolinar, de Punto Ràdio de Gandia, em va fer una entrevista per al programa Protagonistas. Aquí la teniu:

Primera part

Segona part

Més entrevistes

Pura tendresa

Pura tendresa a l'obaga dels mots quan la febre del cos esdevé record. Pura tendresa de tardes d'hivern, mirades de mel, panteix de passió. Escolto Jezebel. El saxo i la veu. Pura tendresa. No hi ha res més que aquesta dolçor. Tu ja no hi ets. Resta el teu buit, sincer, sublim, evanescent, ressaca del deliri que vam ser. Pura tendresa, silenci roent, onada que beses l'arena, escuma d'aurores, salobre del vent. Tu ja no hi ets. No hi ha res més que aquesta certesa. Lentament, s'allunya el meu vaixell. Dormo la son dels poetes orfes de muses. Somio els teus llavis. Somio el teus ulls. Somio aquest vers. Pura tendresa. Escolto Jezebel. El sexe i la veu. Encara sóc teu...

Quan les roselles esclatin

Podria explicar-ho TOT, però no ho faré. Podria escriure una novel·la d'aquelles que fan plorar les tietes, però passo. Podria continuar furgant dins les entranyes del meu ésser, pouar fins la solada, capbussar-m'hi encara més, borratxo d'experiències, per assolir l'essència de totes les essències. Podria guanyar un altre premi, publicar un altre llibre el qual, per descomptat, passaria desapercebut com tots els altres. Podria, fins i tot, oblidar-te. Però encara és massa aviat i no vol ploure, encara no em veig amb cor ni amb cap d'escriure res que s'acosti remotament al que hem viscut. Putes paraules cegues, sordes, coixes, manques... Ara em fa mandra de posar-me a engrunar tots els detalls, perquè els detalls solen ser d'allò més efímers. Deixa'm dormir una mica. Deixa'm recuperar-me. Potser demà, quan les roselles esclatin, t'escriuré l'últim poema. Potser demà, amb una mica de sort... Να εύχεσαι νάναι μακρύς ο δρόμος... Però no et prometo res.

Hem de crear una nova llengua per definir tota aquesta bogeria, aquesta passió, aquesta grafomania, aquest escriviure... Hem d’esdevenir només paraules... La millor forma d’abraçar-te és escriure...

Etern retorn

Tornen a florir mimoses i ametllers. Torno a caminar sol per la muntanya. Camino i enraono en veu alta mentre miro el mar des de la carena. Torno a esporgar la glicina i els rosers. Vols dir que tot torna? Vols dir que -com la primavera- retorna cada instant, cada detall, cada gest, cada fet de les nostres vides? Vols dir que es repeteixen, una vegada i un altra, totes les coses de la mateixa manera? Vols dir que demà tornarem a trobar-nos a la platja de Paleokastritsa?

El meu últim gran descobriment ciberliterari: Nausica

Cossos nus entre llibres

Agraïment

Grease

Per a desintoxicar-me (que no immunitzar-me) del virus nihilista d'ahir, 24 hores després de Plataforma faig cap al teatre Victòria per a veure el musical Grease. Un bany de colonialisme cultural, pur i dur americanisme ensucrat farcit de cançonetes innòcues, veritable antítesi de la vidriòlica autocrítica houellebecquiana. Grease és un massatge a les neurones, una anestèsia efímera. Fa 29 anys (1978) de l'estrena de la mítica pel·lícula. Jo tenia l'edat que ara té la meva filla (14). Ella flipa, al·lucina. Ja fa dies que diu que vol ser actriu i cantant. Em sembla perfecte.

Grease és la història d'un desflorament. Sandy Olson, caputxeta innocent, acaba canviant la púdica faldilla per uns pantalons negres de cuir ben arrapats i unes sabates vermelles de taló... i els llavis empastifats de carmí. El llop es queda acollonit. El cotxe vermell s'enlaira cap al cel... Metàfores i més metàfores per a explicar sempre la mateixa història, com cantava Julio Iglesias: de niña a mujer... Hi ha l'himen vaginal i l'himen cerebral. Ambdós han de ser estripats. Ser dona és obrir-se de bat a bat: de cames i de ment. La flor no és flor si no es bada. Aquí rau el poder de la dona sobre l'home. Davant d'una dona oberta, l'home està perdut. Les dones obertes són la perdició dels homes. Al final, Sandy descobreix el camí adient...

Apunts finals per a la reflexió...

Preu de les entrades (platea): Plataforma: 25 €. Grease: 42 €
Tot i ser a Barcelona, ambdues obres són en castellano.

Comparteixo l'optimisme

Magnífica Plataforma

18:15 Falta un quart d'hora perquè comenci la funció. Som a la fila 10. Sobre l'escenari, a l'esquerra, hi ha un piano-barra folrat d'una imitació de pell de tigre; damunt hi ha ampolles; al tamboret, simulant que toca el piano, una nina inflable amb el lligacama a joc amb la pell de tigre. Al bell mig, unes cabines de peep show les quals tenen el vidre vermell i la part de baix lilà, com tot el terra de l'escenari rotatori; dins les cabines, pantalles que emeten porno. A la dreta, unes butaques negres amb cendrers i làmpades de peu, tot vermell. La gent va arribant. La mitjana d'edat és alta. A la fila 12 s'asseuen set iaies seguides. Han anat a la perruqueria. Em pregunto si són conscients del que han vingut a veure. Veig parelles de gais i persones que, mentre esperen, llegeixen llibres. Recordo haver vingut al Romea a veure Un tramvia anomenat desig i Homenatge a Orwell. Ens hem fotut ben xops perquè diluviava. Tinc els texans molls. El Raval (sobretot quan plou) fa pudor de claveguera. Al darrere tinc un estranger que no calla. Parla un castellà prou acceptable. Diu que el Raval és molt underground, que s'esperava una altra cosa... Jo diria que és anglès. Apaguen els llums. Seran dues hores sense entreacte.

He llegado a la conclusión que el arte no puede cambiar la vida de nadie. La magia fácil de los coños en movimiento. Echanove descalç. La guia Trotamundos es pura basura puritana. Ya no queda nada por romper. Tenía una boca tan cálida dispuesta a tragarse todo el esperma de un amigo de verdad. Uno toma conciencia de sí mismo a través de su relación con el prójimo, por eso a veces el prójimo resulta insoportable. Es fácil renunciar a la vida, dejar la vida de lado. Una actriu completament nua (Belén Fabra), que només porta unes sabates negres de taló, evoluciona sobre l'escenari com un autòmat, canta, crida... El seu cos prim, massa evident, no m'atreu gens. M'agrada molt més Valérie (Marta Domingo), l'altra actriu la qual és pastada a una companya del departament que es diu Jara. NIHILISME en estat pur. El futuro del mundo rico: la llamada del coño oriental. Pussy Paradise. Chica 47. Es la feroz competencia por la vagina de las muchachas más jóvenes. Surfing in the USA. Happy New Year 2001. A las mujeres occidentales no les gustan los hombres aburridos. Echanove sobreactua. Sempre està interpretant El Cerdo. Echanoveja. Massa patetisme. Lo más parecido a Dios es el coño de una mujer. No sé si se me va a poner dura. Entonces cómeme el coño. Me sentará bien. Karaoke. L'home és un animal malalt terminal. Encontrar mujeres que sientan placer y tengan ganas de darlo es casi imposible. Me gusta tu sabor salado. Lo necesito dos veces al día. Me dejo ir por completo. Mira: Amor, la muerte és así. El sexo es como el dinero, sólo sirve para crear diferencias sociales. Se quedaba medio dormida con mi sexo en la boca. Se te ve acabado, Michel, pareces feliz. Daniel (Boris Ruiz) llença la nina inflable al públic. Si agredes al mundo con suficiente violencia, éste te escupe la pasta, pero no te devuelve la felicidad. Tengo dudas sobre el interés del mundo que estamos construyendo. Vivimos dentro de un juego, un juego tierno y excitante. Michael Jackson. Este cabrón tiene ideas. En Occidente la liberación sexual se ha acabado para siempre. ¿Y sabes por qué? No. Chúpamela. (Ella s'agenolla i s'hi amorra). ¿Lo ves? Te digo que me la chupes y me la chupas aunque no tengas ganas. Eso es lo más maravilloso de ti, que te gusta dar placer. En Occidente hemos perdido la generosidad, el sentido de la entrega. ¿Y ahora ya puedo chupártela? Eucaristie és la cangur negra dels fills de Jean-Yves (Lluís Villanueva) el qual, el dia que mort son pare, se la carda. El fill els enxampa. Abres el coño fragante de una negra y dentro es rosado. Voyage, voyage. Yo sólo recuerdo el sabor de su piel y la sal que se había secado en su sexo. Me dormí dentro de ella. El capitalismo se basa por principio en un estado de guerra permanente. Yo nunca me he aburrido. No muslims here. Robert (Carles Canut) es declara obertament racista. Lionel (Mingo Ràfols) és guerxo i va amb bermudes, fa fotos al públic. Cuanto más monoteista es una religión, más inhumana y cruel resulta. El Islam nació en el desierto entre escorpiones y camellos. Mientras exista el Islam no podrá existir la concordia en el mundo. Un Dios único, absurdo y mortífero, sanguinario y celoso, que nunca debía haber cruzado la frontera del Sinaí. Es muy raro que la vida nos dé una segunda oportunidad. Lo que me sorprendre es que alguien renuncie a ganar más dinero. ¿Más dinero para qué? Para comprar un bolso de Gucci. Lo único que puede ofrecerte el mundo occidental son productos de marca. Soy una depredadora, una pequeña y amable depredadora. ¿Y tú qué vas a hacer? ¿Yo? NADA. NIHILISME. L'home és un animal que ja fa temps que ha embogit. Ara entenc per què Gauguin va fotre el camp a les antípodes, i Rimbaud a l'Àfrica. Echanove babejant. Es passa tota l'obra que no saps si riu o si plora, foll. Ara li fot hòsties al micro. De pronto sonó una gran explosión. Atemptat terrorista. 117 morts. Houellebecq profetitza el carnatge de Bali. Mort Valérie. Han matat l'amor, que és l'únic que podia salvar Michel, l'únic que ens podria salvar a tots plegats suposant que la salvació d'Occident fos possible. La falta de ganas de vivir no basta para tener ganas de morir. La neurosi occidental. El Islam me había destrozado la vida. Ya no tengo vida. Seguiré siendo siempre un hijo de la vieja Europa, de la angustia y de la vergüenza. No odio Occidente...

Plataforma és la cosa més important que he vist mai sobre un escenari. Fins al 8 d'abril. No te la perdis per res del món.

Posteritat

Hi ha coses que et foten il·lusió, com ara trobar que dues persones de menys de 18 anys t'incloguin a la llista dels seus escriptors preferits...

Significa que ja tenim la posteritat assegurada? O això, més que dels lectors, depèn dels crítics i del seus discutibles cànons?