Vaig escriure la meva primera novel·la amb una Olympia en un pis infecte de Ripollet l'any 1994, és a dir, fa 15 anys. La vaig titular Tant se me'n fot. La portada era groga amb una foto meva de petit on aparec rialler. La vaig signar com a Toni Ros. L'esguerro en qüestió constava de 30 capítols i un relat final titulat El Boig. Sembla mentida que, tres lustres després, aquestes pàgines em resultin tan actuals. Les podia haver escrit ahir mateix. Aquí les teniu escanejades:
Mario comenzó su relación con Rina y, claro, le dedicaba mucho tiempo. Él decía que era porque vivía cerca de su casa y eso le daba juego. Seguía con Pepa y conmigo. A las dos nos dedicaba un día a la semana. Y, en medio, siempre había alguien nuevo que conocía. También le dedicaba un día, pero eso ya iba siendo menos pues no tenía tiempo material para todas. A Rina la veía por las noches y dormía en su casa de lunes a jueves. El viernes por la noche quedaba conmigo o algún sábado. Y alguna tarde que otra quedaba con Pepa. Un día se lo dedicaba a él, quería o necesitaba estar solo sin ninguna mujer. (...)
Había veces que me costaba entender la actitud de Mario hacia las mujeres, y me molestaba bastante. Luego pensaba si ellas están contentas con lo poco que les da él. ¿Por qué me va a molestar? Tenía muy claro que no me gustaba esa actitud. Muchísimas veces se lo reprochaba y nunca hemos llegado a entendernos en ese particular. (...)
- Es que yo no soy su pareja. Ya se lo he dicho: no te enamores, somos amigos disfruta del momento. Si piensa otra cosa es su problema.
- Eres un cabronazo en toda regla
- Te estás pasando.
- ¿Tú crees? ¿Cómo defines lo que tú haces?
- Vivir el momento. Sin más. Si ellas aceptan es su problema. Yo no obligo a nadie. Si no les interesa que se vayan. Algo tendré cuando todas quieren estar conmigo y no protestan.
- Abusas de la soledad en la que vivimos. ¡Es tanta la soledad! Que se agarran a un clavo ardiendo y si hay que ponerse una venda en los ojos nos la ponemos.
- Me das la razón. Estamos solos, el rato que están conmigo y yo con ellas lo pasamos bien y punto. No hay que pensar más. Yo no he prometido a nadie nada, yo no les doy pie a coger un compromiso, ni a que sea el hombre de su vida. Entonces es problema de ellas. (...)
La vida de él seguía y sigue igual, así de desbaratada. Quizás no. Lo que está claro es que él hace siempre lo que quiere. No depende de nadie. No quiere una pareja de forma estable ni seria. Sólo quiere vivir la vida a tope. Yo diría muy deprisa. Vive la vida tan intensamente que parece que se le va a escapar. Disfruta del momento. No se complica la vida con nada ni con nadie. ¿Para qué? Estamos aquí de paso. Ese es su lema. (...)
Se escondía tras una máscara y tenía muchos miedos ¿Cuáles? Uno de ellos a su verdad y sobre todo a volver a fracasar en otra relación. Por eso él no se entregaba. Pensaba que todavía no había superado su divorcio y se tenía que esconder y dar la imagen de “tío duro”.
Un año en la vida de un single, Luisa Murillo
Avui fa sis mesos, sis mesos justos que vaig fer un triple salt mortal sense xarxa, un gir de 180 graus que em va catapultar físicament i metafísicament a les antípodes. El viatge més al.lucinant de la meva vida. Un viatge fins al fons de mi mateix, és a dir, fins a la buidor més absoluta. Mort i Resurrecció. Metanoia. Metamorfosi. Ho puc contar de pur miracle. Encara estic convalescent. No és fàcil capgirar la teva vida d'un dia per l'altre i, damunt, sortir indemne. M'he divorciat, he tornat a les arrels, he escrit més que mai (una novel·la i un parell de poemaris). Sis mesos sembla molt temps, però les ferides encara supuren. El més curiós és que ja ho havia anticipat fa dos anys i mig en un post premonitori...Propugno la lucidesa, el vermell de les roselles, el groc de la ginesta, el blau de l'oceà. Propugno l'abolició de tots els exèrcits, la derogació de totes les lleis, la culminació dels ideals que van fer digna la vida dels profetes. Propugno les mans obertes, les postes de sol, les nits de lluna plena, el teu somriure, les teves pigues, la melodia que xiuxiueges quan l'alegria s'apodera del teu cor. Propugno el cant del rossinyol, les òperes de Wagner, els poemes de Nietzsche, la vida que llisca sincera pels corriols del meu cos. Propugno l'endemà de les tempestes, l'oblit immediat de les foscors, l'extermini en massa de totes les mosques, l'eternitat de les flors. Propugno el nostre amor, inconsistent, paradoxal, aquest amor sense seny que es perpetua en el temps malgrat tots els malgrats. Propugno la prohibició del turisme, les grans superfícies, el trànsit a les ciutats, les telesèries oligofrèniques, el vi dolent i el sexe vulgar. Propugno el respecte al testimoni dels ancestres, la cura dels ancians, la bíblia com a droga eficaç. Propugno l'autenticitat. Amb mi no arribaràs molt lluny si no et treus la màscara. No et diré que t'estimo fins que no et vegi despullada. Després parlarem del que vulguis, de com arreglar el món o del sexe dels àngels (el meus sempre tenen cony). Propugno la poesia d'anar per casa, sense formalismes, amb sobredosi de continguts. Si no et faig pensar, si no et faig sentir, ¿per què collons escric? Vine, entra, sóc teu. Propugno el meu silenci.
(Fragment del meu últim poemari: Hanua Nua Mea)
Internet ha regalat als creadors visibilitat i canals propis per a adreçar-se als lectors: són el que jo vinc anomenant menestrals de la literatura, entre els quals hi ha els blocaires o bloguistes. No han vingut a combratre els amos del paper imprès, a trencar amb els vells canals de l’edició, però sí a mostrar que existeixen alternatives que, tinc la sensació (i no la voldria tindre), no acaben d’agradar als comerciants del llibre, siguen editors, llibreries o professionals de l’escriptura. (Salms)
Amb la revolució digital apareix el ciberescriptor connectat a la xarxa que perpetra una nova escriptura dissident amb la qual subverteix el fet literari. M'interessa subratllar aquest factor de la dissidència amb el qual jo, personalment, m'hi sento molt a gust. Els bloggers (no tots, per desgràcia) estem fora dels canals “oficials”, anem per lliure, ens escapolim del control polític o mediàtic (tot i que de vegades ens intentin utilitzar). En aquest sentit, som “sospitosos”, poc de fiar, i el que fem té poc valor, no és seriós. M'he trobat sovint aquesta opinió: Ah, escrius un blog? puaf, quina manera de perdre el temps, dedica't a escriure novel·les, llibres que valguin la pena... És aquest menyspreu, aquesta reticència, aquesta incomprensió, la que demostra que potser ho estem fent bé, que la tasca dels blogs és important i rellevant enmig del soroll mediàtic de teles, ràdios i premsa al servei del pensament únic i la consigna partidista. El blog com a plataforma individual, creadora de sinèrgies, de comunitats virtuals, com a font de crítica social, en la construcció col·lectiva del coneixement compartit, descentralitzat, desjerarquitzat...
“En la Catosfera es fa una part essencial de la literatura del present” (Biel Mesquida)
Portem 6 anys de blogs catosfèrics i sembla que alguns encara no se n'han assabentat. Viuen en la inèrcia, enquistats, fossilitzats en les estructures periclitades del passat. Les editorials malden per mantenir el seu “poder”, aquest robatori dels “drets d'autor” (90%), les mafietes dels premis i les capelletes dels “autors de la casa”, sense oblidar tota la indecència de les subvencions, el maneig del diner públic en benefici dels quatre noms de sempre, patums consagrades per una crítica submisa amb la connivència d'uns mitjans servils i polititzats... Tot plegat molt vomitiu. Davant d'aquest espectacle tan poc edificant, ¿què ens queda? Apartar-nos-en. Primer perquè no ens volen, i segon perquè no en volem ser còmplices, perquè no hem nascut per a llepar culs, perquè escriure és, per damunt de tot, un exercici radical de llibertat. Ser escriptor (no pas escrivent) suposa assumir una sèrie de riscos que són incompatibles amb certes pràctiques gremials, més o menys institucionalitzades. Es tracta de no tenir por. Es tracta de lluitar per millorar les coses. Es tracta de comprometre's amb el temps que t'ha tocat viure i ser capaç de fer sentir la teva pròpia veu, inalienable, genuïna, autèntica. Amb els blogs ho tenim més fàcil que mai. Es tracta de crear, d'emprar les paraules amb tota la consciència i amb tota la força, per tal d'assolir la bellesa i la bondat d'una obra que pugui servir per als altres, que els faci més lúcids, més lliures, més humans.
Benvolguts,
Des de Maials
Des de l'ermita de Sant Joan de Carratalà (Aitona)
En realidad, la sumisión de la mujer a los orgasmos —únicos, plurales, sucesivos— es una sumisión a las formas de placer masculinas. Es ahí donde ha nacido toda esa noción de la frigidez que domina entre nosotros. El orgasmo se convierte, como muchas veces para los hombres, en algo que hay que perseguir, como un fin, como un premio, como una paga. Entonces, el placer está perdido; el placer desconocido, imprevisto, está perdido; aquello se convierte en un trabajo ("hacer" el amor): la imposición de lo teleológico anula cualquiera de las posibilidades que el sexo por excelencia, el femenino, podía tener en sí.
Se plantea ahora la curiosa cuestión de por qué, diciendo esto que digo del coño, o más bien diciendo el coño esto que está diciendo por mi boca, si es que acierto, se da, sin embargo, que la mayoría de las mujeres, no sólo es que sean más o menos frígidas y que, como decía honestamente en su canción Georges Brassens, «el 95% de las veces la mujer se aburre follando», con un cómputo probablemente bastante razonable, no sólo que sean frígidas (y lo son por lo que antes he dicho, por la razón teleológica, por el establecimiento del placer como un fin, como algo que hay que perseguir; la sumisión, por tanto, a la ley del trabajo), no sólo que sean más o menos frígidas, en contra de todo lo que vengo diciendo del infinito sexo femenino, sino que además sean, en general, también bastante gilipollas, tanto más o menos como los hombres, y con frecuencia superando la cuota; no tal vez, en general, tan pedantes ni brutales como puedan ser los tipos de este sexo, pero gilipollas sí.
Estic a l'oficina de correus. Davant meu un home gran demana un sobre a la noia perquè vol enviar una cartera que s'ha trobat al carrer. Diu que conté documents, que per això es pren la molèstia de retornar-la al seu propietari. La noia elogia el gest. L'home, avergonyit, li confessa que la cartera també contenia diners i que se'ls ha quedat. La noia i servidor (que no em perdo cap detall de la conversa) no podem evitar de somriure. Ella fa: tranquil, home, no calia que ho digués, això. Ell, encara més sincer, revela que a la cartera hi havia 50 euros. Déu n'hi do, fa la noia, sense deixar de somriure. Aleshores jo li pregunto quina edat té. Ell em diu que 89 anys. El cost de l'enviament de la cartera és de 2,5 euros. La noia li diu que ha sortit guanyant 47,5 euros. No està gens malament. La dona que espera torn al meu darrere creu que havia d'haver portat la cartera als Mossos. Jo li dic que l'home ruc no és. Contemplo com marxa cap cot... Me l'imagino perfectament entrant en una església per a confessar el seu pecat: Ave Maria Puríssima, he robat 50 euros que no eren meus... Comento la jugada amb la noia de correus. Ella sosté que els diners no tenen amo, que si te'ls trobes són per a tu. Jo li dic que si aquesta cartera se l'hagués trobada un noi de 15 anys probablement no hagués fet el mateix. ¿No s'hagués quedat els diners? Pregunta ella. No, no, dic jo, el jove no s'hagués pres la molèstia de venir a correus ... La dona del darrere té pressa. Abans d'acomiadar-me amollo aquesta última frase: la corrupció (a petita o gran escala) forma part de la naturalesa humana. I em quedo tan ample. La noia ja no somriu. Passi-ho bé, noi, passiu-be... (Gràcies per lo de noi, li dic amb un darrer somriure)
