Jubilació als 69

Rellegeixo per enèsima vegada el cap. XXV del Doktor Faustus de Thomas Mann...

Du darfst nicht lieben... Liebe ist dir verboten, insofern sie wärmt. Dein Leben soll kalt sein - darum darfst du keinen Menschen lieben.

Penso en el pacte mefistofèlic i en l'ulterior destí fàustic. 24 anys de creativitat genial abans de retre l'ànima al bàratre, amb l'únic "inconvenient" de no poder estimar amb veritable caliu humà. N'hi ha per a pensar-s'ho. Em jubilaria als 69. Un número maco.

Hanua Nua Mea

Celebro el Dia Mundial de Poesia publicant a Bubok un poemari que vaig escriure l'estiu passat: Hanua Nua Mea (que significa arc de Sant Martí en rapanui).

Aquí un tast

Dono per acabada la meva participació al concurs Misión Eclipse.

Deixo els eclipses i torno al meu entrellum.

Espectador

Ja fa dies que assisteixo a la meva pròpia vida com si fos un espectador. Abans del Cataclisme estava convençut que jo era el que decidia, que els meus actes depenien de la meva voluntat lliure. Ara no.

Assisteixo a la meva pròpia vida assegut a la platea. Tot el que apareix sobre l'escenari és per a mi una sorpresa: que ella marxi, que tu arribis; que llisquin les llàgrimes i mullin el coixí; que la lluna s'interposi entre el sol i la terra; que em llevi sense horitzons, borratxo de solitud, i que això no em suposi cap problema; que camini hores i hores sense buscar res; que trobi allò que no buscava; que els meus dits teclegin dins la boira paraules-corrua-de-formigues-afamades-de-llum-definitiva; que no soni el telèfon; que no pugui transmetre als altres el que sento perquè tinc una incapacitat permanent per als sentiments; que el demà sigui una incògnita tan enorme que la sola idea de resoldre-la em produeixi vertigen; que el teu somriure estripi la llunyania; que les primeres flors d'aquesta primavera incipient amaguin un altre simulacre de la natura...

Assisteixo a la meva pròpia vida com si fos un espectador que s'ho mira tot des de la distància, impassible, tranquil. ¿Val la pena fer preguntes? ¿Per què les coses haurien de tenir sentit?

Los adolescentes furtivos

Toni Quero em fa arribar un exemplar dedicat del seu primer llibre de poemes: Los adolescentes furtivos (Cap Béar éditions, 2010), publicat en versió bilingüe castellà-francès, en una magnífica traducció de Renada-Laura Portet. L'obra va ser la guanyadora del Premi Internacional de Literatura Antonio Machado 2009. Vaig defensar-la com a jurat perquè em va atrapar des del primer vers. Tenir-la ara entre les mans, en una edició acurada (amb pròleg de Pere Gimferrer!), m'omple de satisfacció.

Desitjo tota la sort al poeta sabadellenc en aquesta opera prima. Segur que en vindran més. Us copio un dels poemes que més m'agraden:

Yo sé un nombre
con el que te invoco,
piedra y sueño,
nocturno entre los hombres.

Yo sé un nombre que te regresa,
sonriente del otro lado
al origen de cuanto hubo
sin demandarme nada.

Acudes con tu propia transparencia,
esbozada apenas en el latir
apresurado de las arterias
y el vacío de tus cuencas.

Quisiera invocar también
mi propia luz,
la tez nívea
de aquellos días.

Nada podrá regresar,
el humo de los vapores
ni las hogazas verdes
donde ardíamos.

Me hieren, como dagas,
tu rostro germinal
el cuerpo núbil
con el que me recibiste.

Mudó todo la derrota.
El silencio cómplice
que duerme sus misterios,
al otro lado del espejo.

La crítica del llibre a LlunÀtic

Els sentiments pesen

Els sentiments pesen. "Pondus meum amor meus" (deia Sant Agustí). Perquè en aquesta vida no tots els lligams són materials; n'hi ha de més subtils, que ens aferren i no ens deixen avançar. És la diferència entre les aus i els paquiderms, entre viure de lloguer o de propietat.

Els sentiments pesen. Les sensacions, en canvi, són puntuals, efímeres, fotogràfiques. Un sentiment és un relat, té un argument, com una pel·lícula que s'allarga, es repeteix (repetició en sentit kierkegaardià) i s'arrela cada cop més fins que ens acaba ofegant. La sensació és flor; el sentiment és heura. Cal conrear la metasentimentalitat si no volem esdevenir un trist vaixell ancorat. Cal fomentar el sensacionisme, l'espontaneïtat, si aspirem a una existència veritablement lliure.

Els sentiments pesen. Diràs que no podem evitar-los, que s'apoderen de nosaltres i ens infecten com un virus. Malament rai. De totes les addiccions, procura estalviar-te les més letals. Ho vaig escriure fa dos anys:

Contra el naufragi dels sentiments només ens queda una platja: la voluntat de ser lliures, l'aristocràcia de la distància.

Els sentiments pesen. ¿O és que ens fa basarda la insuportable lleugeresa de la llibertat?

Les paraules també pesen

Komari

Només és oblit la boira que m'allunya del passat
La bogeria de ser dos alhora: el que puja i el que baixa,
el que busca i el que fuig, el que s'ensorra i s'enlaira

Vaig tocar fons, vaig esclatar, catapultat a les antípodes,
fins al melic de la Terra, l'illa dels moais, on les natives ballen descalces
i mouen els malucs de manera prodigiosa: Iorana, Marengo!
A la platja d'Anakena vaig canviar tota la pell
Al cràter d'Orongo vaig esdevenir Home Ocell, Tangata Manu
Un arc de Sant Martí doble va tatuar-me l'ànima
Ara ja ho sé: la mort és un miratge, morim moltes vegades
Les guaiabes són vagines i les vagines guaiabes

Els morts

Fan pena, els morts, encarcarats dins la caixa, muts, rere el vidre que els separa dels vius, maquillats per a l'ocasió, en la seva última aparició pública.

Fan pena i una mica d'angúnia, rígids, hieràtics, absents, mentre els vius xerren a fora i expliquen acudits dolents, fent veure que els ametllers florits són un símptoma de l'eternitat de la vida.

Fan pena, els morts, a l'hora del migdia, amb aquelles mans esblanqueïdes sobre el pit, esperant amb candeletes l'entaforament final, la pau definitiva.

Mira'ls i pensa que un dia hi seràs tu, allí dins, preparat per a partir cap a l'obscura incertesa.

(A la memòria de Francesc Vidal Mateu, R.I.P)

Sobre la Misión...

L'amor és una droga dura

Les femelles utilitzen el sexe per a subjugar els mascles. A canvi, demanen "amor", aquell sentiment tan femení que surt a les novel·les romàntiques i a les pel·lícules de Hollywood.

Quan un mascle i una femella es troben s'inicia un joc amb regles tàcites que, si no són escrupolosament respectades, pot acabar en catàstrofe. És el que sol passar.

Té raó l'Enric Vila quan afirma que "la gent prefereix l'esclavatge que la llibertat". Pessoa ho va dir així: "Nada pesa tanto como o afecto alheio... Se te é impossível viver só, nasceste escravo".

La femella sempre quedarà decebuda perquè el mascle no és capaç d'estar a l'altura dels seus requeriments emocionals. És una frustració inevitable. Aleshores, davant l'evidència, té dues opcions (ben dramàtiques): o acceptar que la realitat és grisa o bé marxar sense dir adéu amb el sexe entre les cames... Faci el que faci, ella seguirà penjada d'una utopia impossible, és a dir, seguirà buscant un paradís de somnis.

L'amor és una droga dura.

Sobre les votacions...

Completament eclipsat

Si ahir vaig crear un grup de fans (69!) al Facebook, avui he creat un blog on relataré la meva experiència com a concursant 2.0 a la Misión Eclipse de LV.es. Guanyi o no guanyi, entremig m'ho hauré passat d'allò més bé. Estic aprenent un niu d'astronomia i faig progressos en l'edició de vídeos. A sobre, aprofito per a publicitar el meu últim llibre (contra la idea inicial, he hagut de posar un pr€u al PDF perquè les descàrregues eren nombroses, no sé si fruit del concurs o d'altres factors que se m'escapen). Total, que estic ben distret preparant els deures que ens van posar l'altre dia: 9 proves en format vídeo!! En principi, les votacions començaran la setmana vinent. Ja us avisaré.

El blog com a projecte vital

"Un blog es un proyecto vital que se gana nuestra confianza no sólo por lo que dice, sino también porque nos relata el contexto de quien lo dice, confiriéndole humanidad y lógica a una evolución en la que la confianza se deposita por ambas partes, lectores y bloggers, por lo que lo biográfico es un componente esencial de los blogs.

Los blogs son creadores de discurso personal. Descubren de forma dinámica la identidad de su autor, que aparece como aquello que se adivina, que se entrevé bajo el relato de una reflexión y un aprendizaje continuo. Pero en la medida en que escribimos justamente sobre aquello que aprendemos –es decir, lo que todavía no sabemos realmente–, la identidad personal aparece en su dimensión flujo, no en la de stock."

El poder de la redes, David de Ugarte

Volar des de Lleida

Amb aquest article m'estreno a la premsa lleidatana, concretament al diari gratuït Bondia, on col·laboro amb un blog propi. El text va sortir publicat el 26 de febrer dins l'Anuari 2009 i parla del flamant aeroport d'Alguaire-Lleida...

Grup FB x Misión Eclipse

Sóc un dels 10 finalistes que opten a la plaça com a "enviat especial" de La Vanguardia a la Misión Eclipse. El guanyador tindrà el privilegi d'estar el dia 11 de juliol a Rapa Nui explicant, mitjançant un blog, el viatge i l'eclipsi total de sol.

El concurs consistirà en un seguit de 9 proves (una per setmana) presentades en format vídeo les quals hauran de ser votades pels internautes a la pàgina de lavanguardia.es. El jurat decidirà quin dels dos concursants menys votats salva aquella setmana. Així, seguint aquest procés, al final en quedarà un de sol, que serà el guanyador del concurs.

Per anar escalfant l'ambient, he creat un grup al Facebook on penjaré els vídeos que faci i des del qual us mantindré informats. Fes-te'n membre i ajuda'm a difondre'l entre els teus amics i contactes.

GRÀCIES!!!

MISIÓN ECLIPSE

Recomençar

Em queda mitja vida per empaitar la melodia. Sobre la buidor construiré un entrellat de mots fràgils. Cor endins, sense timó, abastaré tots els mars. Enrere queden les runes. Davant, els ulls de l'aurora, poncelles per esclatar. Encara tinc esperança. Tot allò que s'acaba m'ajuda a recomençar.

Hivern

VIDEOPOESIA

Love of Lesbian

Bubok Express

Vaig encomanar 3 exemplars el 18 de febrer i m'han arribat avui mateix, una setmana justa després. En 7 dies els han impresos (a Sevilla) i me'ls han portat a casa. El preu final per exemplar ha sigut de 14,21 euros (incloent-hi l'enviament express, el més ràpid i car). Contra això no es pot competir. Te'l pots descarregar de franc, però si et fa gràcia tenir-lo en paper, ja saps.

Tolle, lege

Crec molt en les intuïcions. Hi ha moments de la vida en els que sents una corada, un rampell, i et deixes endur per aquell impuls, sovint irracional. M'ha passat moltes vegades, que he fet quelcom a la impensada, arrossegat per vés a saber quines forces, potser el destí, potser ocultes energies que manipulen els meus actes. Han sigut instants decisius que han canviat el curs de la meva existència, com si algú que no fos jo redrecés el meu camí. Hi ha dies que, de sobte, se m'aclareixen les foscors; i dies que noto que no sóc jo mateix qui fa les coses, sinó algú a través meu, que m'utilitza com a instrument. A l'hora d'escriure em passa una cosa similar. Allò que s'anomena "inspiració" no és res més que un estat mediúmnic...

Simplicitat

Tendeixo a la simplicitat. Hi ha dies que no menjo res i em sento més pur. De nit m'agrada veure les llums: els fanals collvinclats, els fars dels vehicles en moviment, els habitatges esparsos enmig de la foscor de l'horta...

Somio el mes d'abril.

Els dos veïns menuts juguen a futbol al replà. Sovint la pilota impacta contra la porta. És com si la realitat volgués colar-se a casa. Al final, com que no obro, se'n va. És millor així. No em barallo mai amb la soledat.

Escolto la teva veu per telèfon. Intento explicar-te que no sóc allò que escric, que les paraules són el camí, no pas la meta. Avanço, però no tinc gaire clar on vull anar. He abandonat moltes coses, i encara me'n sobren.

Arribarà l'abril i em trobarà preparat...

Una bona història

M'aborda pel carrer. És un home ros d'uns trenta anys, vestit amb un xandall negre, més baix que jo, ulls clars, grassonet. Em diu en català:

• Hola, quina alegria trobar-te!
• Qui ets? (faig jo, no l'he vist mai, no el reconec ¿?)
• Sí, home, vas parlar fa 4 o 5 mesos amb mon pare, el Salazar, el pintor...
• Crec que et confons de persona.
• Que sí, que ets tu.
• Jo no conec ton pare. Si no em dónes més pistes...
• Coi, si no ets tu, allavontes tens un doble! Clavat a tu!
  
• Pot ser...
• I com et dius?
• Toni, em dic Toni.
• Miri, senyor Toni, mon pare s'acaba de morir (el paio es posa a plorar!). 52 anys, una angina de pit, pobret. Estic destrossat. Mon pare era la meva vida...
• Hosti. Ara sí que m'has fotut. Em sap greu.
• M'acaben de trucar de Barcelona, la meva dona, que està allà a l'hospital, hi he d'anar. Sr. Toni, a veure si em podria donar alguna cosa per al tren...
• Aquest truc ja me'l conec (li dic amb una rialleta)
• ….... (descobert, marxa mutis i cap cot)
• No, no te'n vagis. Vine un moment (faig el gest amb la mà)
  
• Què vols?
• Vull que m'expliquis la veritat.
• Quina veritat?
• La teva. ¿Et sembla bé anar enganyant la gent d'aquesta manera? ¿Et sembla bé usar de forma tan macabra la figura de ton pare, manipulant les emocions de les persones?
• ….... (calla sense saber què dir)
• Reconec que te n'has sortit prou bé. Les llàgrimes de cocodril t'han fallat una mica, però serviries per al teatre. T'ajudaré si em dius la veritat.
• Què vols saber?
• Suposo que si vas repetint aquest drama pel carrer és que et funciona, no? Quanta gent ha picat?
• Alguns...
• I la teva veritat quina és?
• No entenc...
• Vull saber la realitat de la teva vida. Si m'ho expliques t'ajudaré.
• No.
• No, què?
• Que no li explicaré res.
• Per què?
• Perquè la meva realitat és massa trista. A més, a vostè què li interessa? No n'ha de fer res.
• Sóc escriptor. Potser en faig un relat o una novel·la. Clar que m'interessa.
• I per on començo?
• Doncs pel principi.
• Ufff. El principi-principi?
• Sí.
• Se'ns farà de nit...
• Jo no tinc pressa. I tu?
• No...
• O encara vols entabanar uns quants transeünts més?
• No, no li penso explicar res.
• Ara te'n desdius?
• És que vull saber quant em donarà. Si vostè després fa un llibre i guanya diners, jo tinc dret a cobrar també per la meva història.
• Et donaré tot el que porto a sobre.
• I quant és això?
• No t'ho diré. T'has d'arriscar.
• Segur que és poc...
• O no. Qui lo sa... Jugues o no?
• No. Vostè és un ésser molt estrany.
• Per?
• Mai m'havia trobat ningú com vostè.
• Ni te'l tornaràs a trobar.
• Digui'm la quantitat de diners que duu a sobre i li explicaré el que vulgui.
• No t'ho diré.
• Aleshores me'n vaig.
• Ok. Tu t'ho perds.
• I tu també.
  

He intentat reproduir la conversa el més fidelment possible. Encabat, ell ha marxat en la direcció contrària a la meva. Tot ha succeït al Passeig de Ronda, entre la Plaça dels Pagesos i l'Avinguda de Madrid, enfront del monument a Gaspar de Portolà, a tocar de la farmàcia.

Em pregunto per què m'ha escollit a mi, què ha vist a la meva cara que li ha fet imaginar que podria picar. Suposo que us preguntareu quants diners portava a la cartera. Ell s'ho estarà preguntant durant molt de temps. Exactament portava 17 euros i mig. No sé si és poc o molt. ¿Quant val una bona història?

25senseEspriu

Espriu és a Sinera el que Viladot a Riella i servidor a Mas Voranell. Hi ha pàtries utòpiques i màtries anagramàtiques. El territori poètic és més metafísic que físic, encara que el poeta -com qualsevol mortal- hagi de tocar de peus a terra i habitar sota algun sostre. Són els mots els que ens salven i han de ser salvats. Un eco que travessa els anys, els segles. Un riu que no s'hauria d'assecar mai...

Anteriors referències a Espriu

Pèrdues

Sabia que me la jugava, però no contemplava la possibilitat de perdre.

La pèrdua de les coses materials no és la més important. Podem acostumar-nos a viure amb poques coses. Vaig sobreviure deu dies en una cabanya de fusta menjant solament el que em donava el bosc. Sort que era tardor i estava ple de bolets.

Ens han ensenyat que viure és guanyar, tenir, aconseguir, acumular... Aquesta és la bogeria occidental que ens ha dut fins a La Crisi.

"All those people who wasted their lives chasing after cheap material pleasures, all that greed, all that technology, all that corruption and stress — it was a disaster that could only end in a total catastrophe."

Ha arribat l'hora del despreniment.

A més de materials, les pèrdues també poden ser d'una altra mena. Podem perdre coses (objectes) i podem perdre persones (subjectes). És el que passa amb les separacions i, en el cas més extrem, amb la mort. Podem acostumar-nos a viure sense aquelles persones amb les quals havíem compartit abans la nostra vida, però el deseiximent d'aquestes relacions pot resultar molt dolorós.

Diuen que el temps ho guareix tot. Mentida. Una neoplàsia amb mala hòstia no la guareix el temps ni cap oncòleg. El que fa el temps (si no ens liquida) és depurar, purificar, convertir l'escòria en or, fer-nos cada cop més subtils, més lleugers, més espirituals. Quan renuncio, quan em deslliuro dels nusos i dels lligams que m'aferraven, quan llenço el llast que m'ancorava, em sento com un sādhu, com un ocell que estén les ales...

Voldria pensar que haver perdut m'ha fet més savi. El problema és que no sé què és la saviesa... Potser aquesta llibertat i aquesta buidor.

"Lo important no és el que hem perdut, sinó el que ens queda"