Àngels i sirenes

Ahora todo es sosiego, Malki dormita en su tapiz y los señores juegan tras la cena, sin  mandarme acostarle, todo ya se relaja, el arpa suena muy suavemente, como brisa en el oído, abajo el susurro de las palmas, las siervas descalzas pisando sobre el mármol, y el rojo del poniente allá hacia Alejandría, exactamente aquel color que me quemó las manos, ¡qué vivo el recuerdo!

José Luis Sampedro, La vieja sirena I, 4

Em prenc un Earl Grey amb mel. Llegeixo sense pausa. Tots els matisos de la feminitat. Tots els replecs i les giragonses de la femella atramuntanada. Inesgotable deu de Yin. Me'n faig creus, al Cap de Creus. Em costa imaginar un escenari millor. Quan la vida supera amb escreix les paraules, el més sensat és callar, emmudir, i deixar que la vida et segueixi sorprenent. Ara ja sé que no necesito morir-me per anar al cel.

19

Cel tapat. Plovisqueja. Xafogor (aquí en diuen estuba). Els ocells no es cansen de piular. Passen els dies i les setmanes i els mesos... Aviat farà un mes que sóc aquí, empeltat d'empordanès. Els somnis es van consumant. Sort que me n'invento de nous. Els àngels em tenen molt consentit. Hi ha àngels pertot. El gall del veí canta a totes hores. La meva droga són els teus petons. Cireres i albercocs.

No hi ha remei
La veritat s'escola entre els dits quan volem atrapar-la
Sempre a l'altra banda dels mots
Mira'm i oblida tots els dubtes
No hi ha remei
No cal que facis tantes preguntes
Viu
Estima't
Sigues tu
No hi ha remei
He vingut a quedar-me
Demà serà millor

Wings

No es pot viure (ni avançar) amb el fre de mà posat

Tendresa infinita

Tanco els ulls i penso en tu, et recordo, t'imagino: et veig somrient, feliç... I m'envaeix una tendresa infinita... tan infinita com les estrelles totes de l'univers... I el dolç vertigen de saber que només sóc jo, veritablement jo, arraulit entre els teus braços.....

Nova capçalera

Feia dies que volia canviar la capçalera del blog. Han passat dues setmanes des de la mudança i ja no tenia gaire sentit mantenir la imatge del llac de Terradets vist des del Sant del Bosc. Aquest matí he tornat a anar al que s'ha convertit en un dels meus llocs predilectes de la zona, la Cova de les Ermites al vessant nord del Cap Norfeu. Hi passa el camí de ronda entre la cala Montjoi i la cala Jòncols. La cova va ser refugi d'eremites, alguna de les quals femenina. He vist una papallona rei (Papilion machaon) sobre un card marià i he aprofitat per a fer-li fotos. La papallona (una de les més grans i més maques del nostre país) ha fet de model sense immutar-se. M'he adonat que entre l'anterior i la nova imatge que encapçala el blog hi ha tres coincidències ben curioses: al fons hi apareix una superfície d'aigua (llac / mar), s'hi interposa una papallona (Issoria lathonia / Papilion machaon) la qual està al cim d'una flor de color lila (espígol / card). La interpretació simbòlica d'això podria ser: aigua = Yin / papallona = ànima / lila = pau, plenitud, saviesa, misticisme, espiritualitat (el lila és el color de Dionís i de l'Emperador del Tarot).

No és cap miratge

Sovint cerquem la seguretat de les coses i dels sentiments. Quina quimera! Res no és segur en aquesta vida, per molt que intentem planificar-ho o controlar-ho. Tenim l'instant, la sensació present, el tacte, la mirada, el to de veu (més que les paraules, que les carrega el diable, etiquetes perveses que perverteixen la realitat), la fragancia, el gust i el regust... Els fets! La resta són hipòtesis. Ben poca cosa tenim. I el que som, si és que som alguna cosa enmig d'aquest estar i anar ple de tràfecs... 

De què tenim por? Què podríem perdre si ho perdéssim tot? 

Camines sobre la sorra amb els peus nus, t'allunyes de la gentada i dels edificis, et vas fonent amb les dunes i els tamarius, la brisa t'acarona la cara... Davant la mar, res no sembla important tret de la grandària blava de l'horitzó... No cal aparaular res. No cal fer llistes ni posar notes. No cal comparar. N'hi ha prou amb deixar que la vida llisqui sense estridències. N'hi ha prou amb respirar i saber que tot és perfecte. 

Ella és al teu costat. Regal dels déus. No és cap miratge.

Ni previsibles ni convencionals

S'acaba el maig més intens de la meva vida. No només he canviat de residència, sinó de moltes coses més. Els canvis són sempre catàrtics. La gent que té por de canviar acaba emmalaltint (o envellint, que ve a ser el mateix). Te n'adones de la inconsistència de tot plegat quan et prens la vida com un camí de pas, com una sendera que mena a tu mateix a través de les experiències i les trobades humanes. Cada persona ens ensenya quelcom, fins i tot les que ens fan plorar. La motxilla cada cop més buida i el cor cada cop més ple. Hem après que totes les conclusions són provisionals i que contradir-se és inevitable i humà. No som previsibles, ni falta que fa. No som convencionals, ni ganes. No som allò que els altres esperàvem que fóssim... I què? Cada dia que passa ens agradem més a nosaltres mateixos. 

Aquest matí m'he banyat al mar. Ha estat un bateig molt especial. Escolto Snatam Kaur. Bec Dolç Mataró. He omplert la terrassa d'espelmes enceses. Rauquen les granotes. La nit és la meva amant.

Encís

Primera posta de sol a la terrassa de la nova casa empordanesa. La banda sonora dels ocells. La mar que s'endevina propera. Oliveres pertot. Tinc veïns francesos i alemanys. La urbanització és plena de gats. Estic ben magolat. Si no en va haver prou amb la mudança, ahir vam fer cap a l'Aplec del Cargol. Massa emocions. Massa quilòmetres. Aquesta serà la primera nit que dormo aquí. Sempre és una cosa seriosa, això de canviar de matalàs. Les capses omplen el menjador. Les aniré obrint a poc a poc. Quan acabi d'endreçar l'interior, em posaré a treballar al jardí i prepararé l'hort. Hi ha espai suficient rere la casa. Avui començo una nova etapa:

Dins de cada començament hi ha un encís que ens protegeix i ens ajuda a viure

L'encís dels teus petons.

Mudança

Dietari de Terradets

 GRÀCIES!

Comiat

Penúltima nit a Terradets. Tot el dia amunt i avall carregant capses. Deixo la casa millor que la vaig trobar. La Landlady n'és conscient. Ara li costarà menys llogar-la. L'hort i el jardí fan goig. He pogut gaudir de les quatre estacions i em quedo amb la primavera. Marxo sense recança, sabent que el que vindrà serà millor. La casa que deixo està dins un bosc de roures davant el llac de Terradets. La nova casa on viuré (ben a prop del mar) està envoltada per una mimosa, una olivera i una palmera. La simbologia d'aquests arbres és un bon presagi. M'acomiado a poc a poc, sense pensar-hi gaire, escoltant la piuladissa dels ocells i els raucs de les granotes, contemplant les tonalitats del llac després de la posta, escombrant les escales, cremant el romaní sec que vaig collir florit fa un mes...

Dietari de Terradets

Trobaré a faltar

Trobaré a faltar les mallerengues que, juganeres, fan cabrioles davant el finestral mentre es mengen les mosques mortes que els deixo sobre la lleixa. Trobaré a faltar la pacífica presència del llac que, taciturn i savi, m'acompanya totes les hores com un amic fidel. Trobaré a faltar l'horitzó de les altes muntanyes, les nítides estrelles, el far de l'Hostal del Llac. Trobaré a faltar els bambús que vaig plantar i el bosquet de roures rere la casa, les sargantilles passejant-se per la terrassa, els esquirols saltironejant de branca en branca, els conills travessant el carrer, la fressa dels senglars, el cant del cucut, el vol dels muricecs, l'hort ple d'espinacs, bledes, faves, pèsols, pastanagues, raves, cebes, alls... Trobaré a faltar el Sant del Bosc, la cascada i el roure centenari. Trobaré a faltar les converses amb l'Andy i la Paloma. Trobaré a faltar aquesta solitud pregona feta de tendresa, la veu de la meva ombra xiuxiuejant-me versos inversemblants. Em trobaré a faltar. L'ermità de Terradets passa a la història. Ha sigut un any memorable. Del futur no en sé gran cosa, només que segueixo endavant i que m'empeny el vent de la il·lusió. De la resta n'aniré deixant constància en aquest ciberdietari. Trobaré a faltar l'enyor del mar que ara m'acull com tu m'aculls. Trobaré a faltar tot allò que vaig ser sense tu, encara que amb tu sigui millor, perquè tot va ser necessari per arribar fins als teus braços.

Dietari de Terradets

L'evidència

L'evidència s'imposa. Tenim els peus de fang. La imperfecció ens allibera de l'afany inhumà de sobrevolar muntanyes i oceans. Només tenim allò que somiem. Perdem allò que fem o que diem. Les paraules són embolcalls prescindibles. Com el so de la guitarra, com la llum de matinada, com el silenci del llac amarat de boirina, som tan fràgils que a penes podem contenir la sang que ens bull dins el cor. S'imposa l'evidència. Perdó. Gràcies. T'adoro. Hoponopono.  

 Dietari de Terradets

Carlos

Els àngels estan més enfeinats que mai.

Sembla fàcil

Sembla fàcil agafar un altre cop les pertinences i mudar-se a 300 km. Mai no he sabut si buscava o fugia. Probablement, fugir i buscar són verbs sinònims. 

Sembla fàcil tornar a desarrelar-se, estendre les ales i volar cap a nous territoris. La terra i la pell em reclamen. El cor. No sé si sóc valent o covard. El mateix dilema de sempre: aventura o rutina, avorriment o curiositat. 

Sembla fàcil lliurar-se a l'anhel d'encentar noves històries, deixar-se arrossegar per l'impuls primigeni del rodasoques. Només sabré qui sóc si perdo la por a l'horitzó. No hi ha res pitjor que la miopia existencial. 

Sembla fàcil decidir el rumb, assumir els riscos, jugar-se-la per enèsima vegada. Hi estic avesat, a les contradiccions íntimes, però sovint gaudeixo d'algunes certeses lúcides. Els àngels fan la feina com cal. 

Al capdavall, la flama aspira a ser llarga i duradora. La cera líquida em recorda la delicada fragilitat dels sentiments. Com més fosca la nit, més brillen les estrelles. 

Sembla fàcil, però no ho és. I tanmateix els obstacles s'esvaneixen quan tanco els ulls i et veig somrient.

Avui el llac té un color estrany, com de fang; potser està trist perquè sap que marxo. Ja he començat a empaquetar llibres...

Dietari de Terradets

És quan

És quan sobren les paraules, quan no cal fer res més que respirar i contemplar el paisatge en silenci, amb les mans agafades. És quan tot el cansament passat desapareix de sobte perquè ets conscient que ja has trobat el que buscaves. T'ho diu l'altra mirada. T'ho confirmen els batecs i les rialles.

És quan la posta i l'albada s'uneixen dins la teva ànima, quan els cossos s'enlairen i volen, quan agraeixes a la Vida la seva magnífica generositat, i sents que tot, absolutament tot, era necessari per tal d'arribar fins aquí, fins aquest precís instant.

És quan sobren les paraules, quan ser i estar s'identifiquen com la vela i el vent, com el cim i la neu, com els llavis humits i la trèmula pell.

Llavors -lliure del desig, de la por i la voluntat-, et deixes endur per la bellesa de l'univers del qual només n'ets una minúscula peça, i flueixes talment aigua cristal·lina rierol avall.

Feia segles que et trobava a faltar...

Ets la mar

Ets el cel

Ets la llum

 

Dietari de Terradets

Màgia

Avui fa 3 anys. La meva vida es divideix en dues parts: abans i després del 13 de maig de 2009. Tot el que ha vingut després és pura màgia... I els rossinyols no paren de cantar... The show must go on.....

My soul is painted like the wings of butterflies
Fairy tales of yesterday will grow but never die
I can fly - my friends

 Dietari de Terradets

Ales i arrels

Què se n'ha fet d'aquell neguit? Qui ha curullat la buidor? Ales i arrels, perfecte equilibri. L'ocell que troba el niu oblida la boira, el fred, la solitud. Hi ha una pau infinita: la pau dels cims nevats, la pau del llac amb llúdrigues, la pau dels teus ulls a trenc d'alba. Canten els ocells. El verd és més verd que mai. Aigua. Núvols. Piano. Violí. Quants dies han passat? És com si haguéssim mort i fóssim al cel. No comptis les hores que resten, sinó les que han sigut. Ales i arrels, perfecte equilibri.

Dietari de Terradets

Per fi la mar

Sabia que, tard o d'hora, arribaria la mar. Sempre ho he sabut. Era inevitable. Nascut terra endins, on el sol es pon, després de tot un seguit de periples i de viure el darrer any al Montsec, per fi faré cap a l'extrem més oriental del país, on el sol reneix cada albada. Propera destinació: Cap de Creus, badia de Roses, Alt Empordà. 

Canviaré l'horitzó de les muntanyes nevades i del llac per l'horitzó dels dos blaus. Mare Nostrum. Si ara miro cap al nord, aviat miraré cap al sud. Sense horitzó no puc viure. Escullo les cases en funció del que es pot contemplar des d'elles. L'interior és relatiu. Només demano que, quan aixequi els ulls de la pantalla de l'ordinador, la mirada se'm perdi a l'entrellum...  

Per fi la mar. El somni. L'onada que amoroseix mon cor. Perquè el cor té una brúixola que no s'equivoca mai. S'havia fet tan intensa la nostàlgia que, malgrat la bellesa isolada de la Vall de Barcedana, ha pogut més l'impuls cap a l'origen, cales i algues, sirenes i gavines, camins de ronda i aiguamolls. 

Per fi la mar. I tu. I la certesa de ser qui sóc. Tal vegada erràtic, tal vegada lleuger, tal vegada perdut. Com els núvols blanquíssims que passen de llarg. Com el futur. 

Ens veiem a Roses
Dietari de Terradets

Regrets

1- Tant de bo hagués tingut el coratge de viure una veritable vida per mi mateix, no la vida que els altres esperaven de mi. 

2- Tant de bo no hagués treballat tant.

3- Tant de bo hagués expressat més els meus sentiments.

4- Tant de bo hagués estat més temps amb els meus amics.

5- Tant de bo m'hagués permès de ser més feliç

És allò que diu Thoreau a Walden:

A veure si arribarà l'hora de la mort i te n'adonaràs que no has viscut.

Life is a choice. It is YOUR life.
Choose consciously, choose wisely, choose honestly.
Choose happiness.

Encara hi ets a temps.

Fonts:  
Top five regrets of the dying (Susie Steiner, The Guardian)
Regrets of the dying (Bronnie Ware)


Dietari de Terradets

Badant

Fa dies que bado més del compte. Hauria d'estudiar anglès i no m'hi acabo de posar. Quan m'assec a la terrassa amb els llibres davant, la magnificència del paisatge és tan aclaparadora que no puc evitar quedar-me embadalit contemplant-lo. Els cims nevats, els núvols irreals, la placidesa del llac, el verd acabat d'estrenar de les fulles dels roures, la piuladissa dels ocells (destaquen els rossinyols i el cucut), els esquirols entremaliats, el sol que juga a fet i amagar, l'horitzó que -com tu- em sedueix de lluny estant... 

Bado massa. Aquesta primavera va arribar abans d'hora i, al pas que anem, sembla que no s'acabarà mai. El meu cor atrotinat, després del darrer ensurt, va ser guarit per mans expertes. Ara el maseguen les emocions, sovint contradictòries. El cor és un objecte fràgil i inflamable. 

Avui la lluna fa el ple, però el cel està ben tapat. M'hauré de conformar amb imaginar la seva pell blanca, talment la teva. Ella -com tu- resplendeix en la distància, inaccessible, voluble, àvida. 

Queden poques setmanes per a la mudança. Una altra mudança. Viure és mudar-se (en el triple sentit de la paraula). Ja fa dies que m'acomiado de Terradets. Per això bado tant.

Jo també menjo dàtils. 

 

Dietari de Terradets

Felicitat