A SCRIBENDO VACARE

Com ja vaig avisar, tanco la barraca a l'agost. En això no sóc gaire original. El sedentarisme és mala cosa i, de tant en tant, cal voltar-la i veure món. Enguany no sortiré de la península ibèrica. Faré un periple bastant ampli (els amics estan molt escampats per la geografia)

No puc assegurar la connexió a internet. Millor. M'anirà bé descansar de l'addicció blogogràfica. La Moleskine farà d'ersatz.

Non vacamus ut vacemus

va escriure Aristòtil (Ètica a Nicòmac, X, 7, 1177b): No fem vacances per a perdre el temps. Al seu torn, sant Tomàs d'Aquino (Sententia libri Ethicorum X, 11) diu que

Felicitas enim consistit in quadam vacatione

Doncs això. Em sap greu pels entrellumaires enganxats, però tranquils, que després d'un parell de dies amb tremolors, febre alta i atacs de pànic, us anireu acostumant a la meva absència provisional; segur que també us farà bé descansar una mica de tanta sobredosi entrellumínica; a més, sempre podeu remenar els arxius i consolar-vos amb el passat...

Us deixo...

La gravació del programa La vida en singular d'Onda Rambla en el qual l'Emma i jo vam participar el 14.7.06



Unes quantes preguntes per a la reflexió: ¿Hasta cuándo?

Un enllaç molt bolanyesc (humor negre): Presunto Antonio Ibáñez

Un dubte metafísic: ¿¿??

Un agraïment: SM from NYC

I enllaços d'alguns indrets que tinc previst de visitar aquests dies...

1 - 2 - 3 - 4- 4,5 - 5 - 6 - 7 - 8 - 9 - 10

A reveure. Salut i bons aliments. Quan torni, tornaré.

Étonnants voyageurs! quelles nobles histoires
Nous lisons dans vos yeux profonds comme les mers!
Montrez-nous les écrins de vos riches mémoires,
Ces bijoux merveilleux, faits d'astres et d'éthers.

Nous voulons voyager sans vapeur et sans voile!
Faites, pour égayer l'ennui de nos prisons,
Passer sur nos esprits, tendus comme une toile,
Vos souvenirs avec leurs cadres d'horizons.

Dites, qu'avez-vous vu?

La teva signatura

Te'n vas carrer enllà...

Te'n vas carrer enllà aixecant el braç, acomiadant-te, mentre la teva figura s'empetiteix pas a pas, esvanint-se en la nit sota els fanals exànimes. La lluna és un retall d'ungla esgrogueït sobre el turó de la Salve. Nit de dissabte. Estuba insuportable. No corre ni una engruna d'aire. Em sua el clatell. T'has posat una faldilla preciosa de cotó blanc i una llàgrima de Prada a la clavícula. Te'n vas i em deixes aquí amb l'única companyia de les paraules i el gintònic de Beefeater. La nit ho sap tot de nosaltres. Tot. Des que ens vam trobar al pati de ciències de la Central...

Jo també ballava amb la més lletja fins que un matí assolellat de febrer de l’any 1985 una noia bufona que duia un jersei vermell i un patracol de literatura romànica sota el braç em va donar el seu número de telèfon. Di voi mi trovo, che mai gioi’ non sento / se ’n vostra gioi’ il meo cor non riposo...

Només han passat 21 anys, gairebé 8.000 dies al teu costat. I ara, quan te n'anaves, t'he vist com aquell primer dia: ets la mateixa nina que em va robar el cor. Fa molta calor. El silenci del poble. El gos que borda. Els grills incansables. 21 anys. El temps, implacable, ens ha tatuat l'ànima.

Te'n vas sola aquesta nit de dissabte i em quedo aquí esperant-te com un babau. Sé que tornaràs aviat. No sé què faria si no tornessis. Et buscaria com un boig pertot arreu. Em moriria de pena sense els teus llavis. Tots aquests anys junts són el meu gran patrimoni. La resta és anecdòtic. He fet moltes coses de les quals no em sento orgullós. Potser no he estat capaç de fer-te feliç. Potser t'he fallat mil vegades. Tu coneixes millor que ningú les meves debilitats. Torna aviat, amor, no en tinc prou amb les paraules.

La Cuca se n'ha anat a sopar amb les amigues...

Va néixer fa tretze anys, rosseta com un fil d’or. La meva Cuca. No va venir de París penjant del bec d’una cigonya, sinó de Venècia en un avió d’Alitalia. Reconec que aquella nit estava inspirat. Ella és la meva millor obra. Faci el que faci, escrigui el que escrigui, res no superarà la llum del seu somriure, la claror de la seva mirada. Ella és el millor que deixo en aquesta terra. N’estic molt orgullós. No me la mereixo.

Les dones de la meva vida. La nit és un forn. Escric i m'entrenyoro. ¿Com és que us sento tan a prop? La solitud és tendra quan saps que no durarà sempre. Com la sequera que somia una altra pluja propera. Com tu, aquesta nit de dissabte, amb la bellesa intacta malgrat els anys, amb la frescor del teu cos que m'entoma delerós...

Torna aviat, amor, sense tu no hi ha albada.

Com a català...

Com a català, sempre tinc present dos noms, dues dates i dues frases cabdals de la nostra història:

LLUÍS COMPANYS en el fossar de Santa Eulàlia de Montjuïc al cant del gall del dia 15 d'octubre de 1940: "Per Catalunya!"

PAU CASALS a la seu de l'ONU el dia 24 d'octubre de 1971: "I'm a catalan..." (vid. video)

Tenen raó Francesc Pujols i Enric Vila: La veritat no necessita màrtirs. El que la veritat necessita són treballadors, persones que facin coses de profit perquè la humanitat progressi. En el nostre cas, la veritat catalana necessita catalans que penquin per tal que la nostra cultura s'enforteixi i avanci amb empenta cap al futur.

El final de Companys (com el de Sòcrates) no m'acaba de fer el pes, però valoro el seu simbolisme tràgic. Companys i Casals són dos models, però no són els únics. Jo aspiro a ser un Pau Casals de les lletres i anar pel món ple d'orgull dient que sóc català.

Els que, al final, tinguin la responsabilitat de representar-nos a la Frankfurter Buchmesse haurien d'aprendre's una frase ben senzilla (fins i tot en Kennedy se'n va sortir) i repetir-la ben fort perquè tothom se n'assabenti: Ich bin Katalane!

UNA FUSTERIA CATALANA A FRANKFURT

No entenc per quins setze ous un ha de passar-se la vida autojustificant-se

El Guerrillero...

El "Guerrillero" Montilla confirma en aquesta pàgina i en aquest video la seva manca de formació acadèmica. A més, utilitza la seva condició d'immigrant per atraure descaradament els vots dels immigrants ("la Andaluña real") i posa Cornellà com a model per a Catalunya. "És un crack, és un coco, és una màquina de pensar..." (Maragall dixit), una apertura de ideies que no veas, una bellíssima persona (bon gestor, eficaç, seriós, recte, responsable, generós, etc.)

Pues eso, par una "Cataluña rica i plena" PP Montilla for President!

Via Mireia...

Via Mireia m'assabento que el Bloc Botxí parla de la sentència condemnatòria d'un noi que al blog criticava el seu institut. Haurà de pagar una multa de 200 € perquè algú va deixar un comentari al seu blog insultant i amenaçant un professor. Als comentaris de Botxí hi ha una discussió molt interessant. La meva reflexió, després de l'experiència bloguera d'aquests anys, és la següent:

1- És millor allotjar el blog fora del teu país. Jo vaig optar per Blogger (a banda dels avantatges tècnics evidents sobre altres sistemes) perquè així estic sota la jurisdicció dels USA. De totes maneres, cal anar amb compte amb el que es blogueja. La responsabilitat és completament teva i has d'atenir-te a les conseqüències.

2- El blogmestre també és responsable dels comentaris que la gent deixa al seu blog. En nom de la "llibertat d'expressió" no pots donar peu a què alguns esvalotats (anònims o no) utilitzin el teu espai contra altres persones. Si ho permets, n'ets còmplice. Jo tinc clar que cal esborrar aquells comentaris que se surtin de mare. ¿Oi que no deixaries que la gent vingués a femtar a casa teva? A la catosfera, malauradament, hi ha hagut exemples lamentables i condemnables en aquest sentit. La presumpta "llibertat" no pot servir per a fer mal als altres.

3- Potser no som gaire conscients de les repercussions que pot tenir el que escrivim (o deixem escriure) perquè ens prenem el blogueig com un joc o una distracció innòcua, però no hem d'oblidar mai que un blog és públic i pot ser llegit per tothom. Si un blog perjudica a altres persones, aquestes persones tenen tot el dret a defensar-se a l'empara de la llei.

Com que aquests canfangues són uns centralistes de collons
que es pensen que a la capital s'acaba el món,
jo m'he situat al mig del mar,
que s'hi està ben fresquet

(tot i que punxant la lupa amb el signe (-)
he aconseguit situar-me al lloc exacte!
A veure si em trobeu...)

Per enèsima vegada...

Per enèsima vegada, em demanen que faci un poema d'ocasió; en aquest cas ha de ser per a una parella que celebra el seu 50è aniversari de casats. Fer un poema d'encàrrec sempre em toca el voraviu perquè no sé negar-m'hi i, la majoria de les vegades (com ara), no conec les persones implicades ni assistiré a la celebració en la qual lluiran els meus versos... Tot i així, amb les muses de vacances, faig el que puc conscient que la poesia també pot tenir una funció utilitària (com diria Pla: més gallinàcia), ençà del preciosisme verbal i de l'intel·lectualisme d'alta volada. M'he llevat mig inspirat i, en un tres i no res, he engiponat un poema-metàfora (que les metàfores, ben trobades, sempre són agraïdes perquè il·lustren les idees i els sentiments humans). Aquí el teniu, no és res de l'altre món, però farà el fet, que és del que es tracta:

L’AMOR ÉS UN RIU

L’amor és un riu que inunda el cor.
Els anys porten de tot:
pluges i sequeres,
fred i calor,
dies que passen de pressa
o van molt poc a poc,
dies que deixen ferides
o dolços records…

L’amor és un foc que crema
cada racó del que som.
Bo és el que bé s’acaba,
bo el que dura sempre.
L’amor que ens uneix
com la lluna i les estrelles,
com el cel i la terra
ran d’horitzó.

L’amor és quan em mires
i sento que m’estimes
en el fons dels teus ulls.

Ara que el riu s’apropa
cap al mar definitiu,
dóna’m la mà i no oblidis
que junts serem més forts.

Landis +++++++++++++++++++++...

Quin escàndol! Com anunciava fa dos posts, s'acaba de confirmar que el flamant guanyador del Tour d'enguany anava fins al cul de testosterona el dia que va escapar-se com si fos l'Übermensch nietzscheà (curiosament l'endemà d'una pájara increïble)... I és que hi ha coses que no són normals. Es veu que aquell dia es va llençar 60 bidons d'aigua per sobre per a refrigerar-se... Ja n'hi ha prou d'escoltar l'himne ianqui als Camps Elisis! Aquí teniu alguns enllaços:

La primícia aquí
Test positif pour Landis
Es un dia negro
La mare de la criatura
Ben empipats
Doping investigation
BBC
SER
LV

El guanyador de la votació popular...

El guanyador de la votació popular del Premi Lletra de pàgines web de literatura catalana d'enguany ha estat ENTRELLUM amb un total de 207 vots, o sigui, un 18 % del total de vots emesos.










Això significa que és el tercer any consecutiu que guanyo aquesta votació popular. L'any 2004 i 2005 va ser amb el blog TdQ.

Ja sé que aquesta victòria és merament "honorífica" i no té la menor importància per a ningú, i menys per al jurat del Premi Lletra, però en volia deixar constància. Gràcies pels vostres vots!

Prometo solemnement que l'any vinent no em presentaré.

Landis...

Landis: des forfaits surprenants

Floyd Landis, engagé sur le critérium de Chaam aux Pays-Bas mercredi soir, ne s'est pas présenté au départ de la course alors qu'il en était la tête d'affiche. Ce forfait de l'Américain, qui vient de remporter le Tour de France, ne va pas manquer d'alimenter la rumeur... Car cette volte-face intervient le jour même où l'Union cycliste internationale (UCI) a annoncé qu'un contrôle antidopage pratiqué pendant la Grande Boucle avait donné «un résultat anormal» Selon les médias locaux, Landis aurait déclaré forfait sur conseils de ses médecins.

L'agent John van den Akker, qui a organisé la venue du coueur de la Phonak aux Pays-Bas, ne cachait pas son embarras et son inquiétude: «Nous sommes très ennuyés. Nous avons engagé beaucoup d'argent (pour assurer sa venue) et nous attendons donc une explication de sa part», a-t-il poursuivi, «soupçonnant qu'il se passe quelque chose de grave».

Et ce dernier de conclure: «Nous avons tenté de contacter Floyd et son manageur John Lelangue toute la soirée (de mercredi) mais nous avons échoué»

Ce jeudi, la rumeur devrait enfler encore un peu plus car Landis a une nouvelle fois renoncé à participer à une course, le Grand Prix Jyske Bank au Danemark. «C'est avec un grand regret que nous devons annoncer que Floyd Landis ne participera pas à la course de Silkeborg. Nos partenaires néerlandais de Cycling Service nous ont informés de ne pas l'attendre», a souligné Jesper Tikoeb, du comité organisateur. Affaire à suivre... (Avec AFP)

Font: L'Équipe

Alguns ja es freguen les mans... Esperem més notícies...

+ Tour a ENTRELLUM: 1 + 2

Sembla mentida...

Sembla mentida que algú que passa per professional de la llengua i que pretén donar lliçons als que pengen rètols a les carreteres, foti una pífia tan grossa al segon paràgraf del seu últim post:

la paraula estrenyiment està massa estretament lligada a una determinada desagradable situació fisiològica

Em sap greu, Oriol, però la paraula que empres (estrenyiment) no és l'adequada. Cagada l'habemus (mai millor dit). La "determinada desagradable situació fisiològica" que esmentes en català es diu restrenyiment, amb una erra al davant. És la constipation anglesa. Si punxes cada paraula podràs veure la definició exacta que dóna el Diec. O sigui, que (volent fer la gracieta amb el joc de paraules) has comès un flagrant castellanisme que pot induir a algun ciberlector a la confusió. En tot cas, caldria aclarir-ho.*

Et disculpo perquè suposo que deu ser l'efecte de la calor insofrible que fot a Barcelona capital. Ja ho deia Pla l'any 1955:

Abans Barcelona era una ciutat, ara és un cafarnaüm com més va més insuportable (...) un galimaties considerable, de manera que les coses que hi veurem faran feredat. (XXXI, 353-356)

¿Feredat per les faltes d'ortografia en uns cartells d'obres a la Ronda? No pas. No cal ser tan perepunyetes amb els paletes. Feredat perquè ja ni els escriptors obren els diccionaris. Incorrecte, lleig i forçat, sí. Ah, i un altre dia intenta penjar una imatge que es vegi clara o deixa-ho córrer. Bon estiu, col·lega!

*NB (12:39): Rebo un mail de l'Oriol segons el qual

Em sembla, però, que m'has llegit massa de pressa o has tret conclusions precipitades. Enlloc no dic que "estrenyiment" signifiqui "restrenyiment"; suggereixo que al retolador les dues paraules li devien semblar massa pròximes, que és una altra cosa. I segurament li devien semblar pròximes justament perquè pensava en castellà. Ell, no jo.

Hi estic d'acord. Ben llegit, el fragment citat es refereix "al ciutadà mitjà". Per tant, el desconeixement de la paraula catalana restrenyiment no és imputable a l'Oriol. Ja m'estranyava. El cas és que el post ja està escrit i aquesta NB vol aclarir l'embolic restituint la indiscutible competència lingüística de l'autor del post. De pas, espero que el vostre trànsit intestinal rutlli d'allò més bé, que tanta calorada incita més a les corrípies que al restrenyiment. Corrípies blogogràfiques com les d'avui.

PepeMontillaWeblog
(votar ERC = votar Montilla)

El substitut del mestre...

Deixant comentaris pels racons més inversemblants de la catosfera...

La Barbàrie avança...

La Barbàrie avança sense aturador... Si Galileu aixequés el cap s'hauria de tornar a retractar per a salvar la pell. Jo sóc la xicota i el deixo plantat, per indocumentat!

¿O tot plegat és un muntatge?

Via mdvnet.com

Com cada estiu...

Com cada estiu, llegeixo un volum de l'Obra Completa de Josep Pla. Ja en porto sis i encara me'n queden quaranta...

Aquest cop he anat a la prestatgeria i l'he escollit a la babalà: m'ha sortit el volum número XXXI, titulat Articles amb cua. He mirat l'índex i m'ha semblat prou atractiu. Aquesta tarda ja he llegit uns quants articles i no he parat de riure. Pla és una passada. El paio no perd l'humor malgrat la situació en la qual li va tocar viure (els anys fomuts de la postguerra)

He escollit un fragment de l'article Sobre el luxe (1942) per a encapçalar el blog. M'ha semblat una bona declaració de principis. Diu molt del tarannà planià: aquesta voluntat de ser planer, antitranscendental.

El més curiós d'aquest volum es troba a les últimes pàgines. Es tracta d'uns poemes que Pla va escriure. Sí, he dit poemes. I és que l'escriptor més prosaic de la literatura catalana també va tenir vel·leïtats líriques. Són Els versos escandalosament prosaics i lliures de Girona, un colofó ple de sorna per aquest prodigiós volum d'articles.

No ens cansarem mai de llegir-lo perquè el mestratge de Pla és verament inesgotable.

Us deixo un altre fragment que he trobat a la pàg. 162 i que pertany a l'article Un afer complicat i difícil (1944) en el qual parla d'una cosa tan indescriptible com la felicitat...

La bellesa de les senyores és secundària; les senyores i senyoretes han d'agradar; quan agraden, la seva bellesa apareix instantàniament. Parlant en general, el que us embala cap aquest sentiment és l'erotisme. L'erotisme és el fonament de l'amor i de la bellesa humans. L'erotisme és ben poca cosa; però, ¿què s'hi pot fer si la naturalesa ens ha fet tan eròtics? No s'hi pot fer res. Les sensacions de l'erotisme s'obliden de seguida i per això es volen repetir. Ara: l'erotisme és important, perquè, una vegada feta la comèdia, fa dormir.

Carta certificada...

Carta certificada de la ILC. Assumpte: denegació ajut. Igual que l'any passat, amb el mateix formulisme eufemístic, amb la mateixa rúbrica que, més que una signatura, sembla un núvol que escup un llamp (curiós: enguany Mr. Subirana no ha posat el seu segon cognom: i Ortín). Motiu de la denegació: Atesos els criteris preferents... etc.

M'agradaria saber qui hi ha en aquests "òrgans de qualificació"... A veure si, al final, tindrà raó Sam Abrams (i mira que em dol haver de citar aquest senyor):

O el cas de Jaume Subirana, que ha muntat uns jurats d'adeptes al seu règim al capdavant de la Institució de les Lletres Catalanes, de manera que hagi pogut concedir els ajuts a la creació a gent dels seus cercles socials i intel·lectuals. Així, s'ha concedit un ajut substanciós al seu amic Toni Sala perquè escrigui una altra obra de qualitat dubtosa. I recordem que Toni Sala encara no ha gastat l'import del Premi Nacional de literatura que la seva admiradora Dolors Oller li va concedir l'any passat, amb els aplaudiments explícits del senyor Subirana. Així s'ha concedit un ajut al crític i simpatitzant amb el règim Julià Guillamon per investigar una altra vegada el tema de l'exili. Guillamon ha trobat en l'exili una veritable mina d'or perquè ja va cobrar de l'erari públic el comissariat de l'exposició (i la coordinació del catàleg) que va fer al CCCB sobre el tema en qüestió i també va cobrar la feina de curador del volum Narrativa catalana de l'exili.

¿Quins "criteris preferents"? ¿Que un blog no s'ajusta al cànon clàssic dels gèneres (narrativa / prosa / poesia)? ¿Que no sóc "amic" d'algú? ¿Que no compartim afinitats polítiques? ¿Que el meu currículum no arriba a la sola de la sabata d'aquests 30 afortunats?

No vull entrar a analitzar nom per nom perquè no acabaríem mai. I això que alguns els conec... Almenys enguany no li han donat la subvenció a cap presidiari com l'any passat (per cert: ¿Ja ha escrit el llibre? Friso per llegir-lo).

Alguna cosa put aquí dins. Com que jo no sóc "amic" de ningú, em permeto la llibertat de parlar de tot això. Per sort, no necessito almoina pública. Tinc una nòmina acceptable i, a més, guanyo premis literaris i vaig publicant malgrat les denegacions oficials del règim instituït. Però m'agradaria saber la veritat de tot plegat. M'intriguen aquests tripijocs...

No en tinc prou amb una excusa patètica com la d'aquesta carteta estàndard. Requereixo, com alumne aplicat que sóc (no us podeu imaginar la paperassa que exigeixen per a presentar la puta sol·licitud i la pèrdua de temps que suposa), que se m'expliquin raonadament els motius concrets de la "puntuació inferior" que se m'ha atorgat com a qualificació. El meu projecte s'ho val. Però tranquils, que el 2007 em donarà la raó que m'heu denegat. I, aleshores, la vergonya caurà sobre vosaltres pels segles dels segles. He dit.

AFEGIT (17:32)

Benvolgut Toni:

Vaig escriure't a començaments de mes per presentar-me i ara ho torno a fer perquè avui surto al teu blog. Sí, sóc un dels 30 subvencionats per la ILC. Com que no sóc conegut ni famoset en el món de les lletres, la veritat que em considero veritablement afortunat, tal com tu ens qualifiques. Només volia dir-te que la sensació que tens jo també l'he sentida amb alguns premis literaris com ara el Pere Calders (el que promou el nostre estimat Departament). Pensava que, en ser destinat per a profes, era clar i transparent. Però després de veure com se l'emportaven diferents escriptors de la casa (id est, de la casa editorial que publica l'obra guanyadora), vaig decidir que no valia la pena insistir-hi. Desconec quines maquinacions hi ha rere els ajuts de la ILC (si n'hi ha), però almenys a mi (un desconegut) m'ha servit per fer un salt qualitatiu en la meva carrera literària. Suposo que, després de tot, els ajuts i els premis haurien de servir per això, oi?

Res més. Bon estiu i fins una altra,

Òscar Palazón

NB: Em vaig presentar al Pere Calders tres cops fins que vaig arribar a la mateixa conclusió que tu i ho vaig deixar córrer. Ah, investigant, ja he descobert qui són els membres de la "comissió avaluadora" de les propostes de creació literària: Núria Albó, Xavier Cortadellas, Eva Piquer, Jaume Subirana i Estanislau Vidal-Folch. Q.E.D.

No trobo a faltar...

No trobo a faltar les aules o potser sí...
(el meu fort sempre han estat les penombres)

Rellegeixo l'Odissea...

Rellegeixo L'Odissea d'Homer en la traduccció de Carles Riba (La Magrana, 1993).

Vas cercant un retorn com la mel, esplèndid Ulisses,
i te'l farà treballós un déu, car no penso que passis
mai d'amagat d'Aquell que sorolla la terra i que et guarda
ràbia en el cor, per haver-li eixorbat el seu fill que s'estima.
Tota vegada, encara podeu arribar, passant penes,
si t'avens a frenar el teu cor i el cor dels teus homes

Les campanes de l'església toquen a mort. Sempre hi ha un retorn a l'horitzó. Potser la mort no sigui res més que això, com deia Màrius Torres:

la claror de la terra natal de l'esperit,
enllà del mur extrem de la nostra mesura,
on es trenquen les ales dels ocells en la nit

L'Ulisses que sóc tituba. Penèlope em defuig. Ítaca s'allunya. Alatrencat, tot els pecats del cor se m'agrumollen embrossant la sortida. ¿La mel del retorn? ¿La claror? Aquest matí les campanes de l'església toquen a mort.

Hi ha bandes sonores...

Hi ha bandes sonores que posen els pèls de punta...
Hi ha mirades impenetrables que ho diuen tot...
Hi ha raons que vencen sense convèncer...
Hi ha cels que es tenyeixen de roig...
Hi ha maletes buides d'esperança...
Hi ha llunes que s'esmicolen...
Hi ha deserts dins el cor...
Hi ha silencis criminals...
Hi ha llàgrimes mudes...

Hi ha un dolor que avança cap al centre de totes les coses i s'hi instal·la com un corc...
Hi ha una penombra certa en el futur que volem oblidar per a fugir de la nostra misèria massa humana...
Hi ha paraules que no arriben a dir gran cosa quan el món s'entesta a rodolar sense aturall cap al desastre...

Som un escriptor fonamentalment incorrecte...

Som un escriptor fonamentalment incorrecte. Això vol dir que crec de bon de veres en les veus de la literatura, en la literatura com a font de savieses, de gust, de coneixement i de vida, en la literatura com a salut. Això, també, vol dir que crec que represent, en singular, tots els escriptors catalans que filen llenguatges que desfeixistitzen la llengua, que eixamplen l’univers dels pensaments, que posen en crisi les idees dominants i els poders, escriptors excèntrics respecte de les idees rebudes i les transgressions rebudes, escriptors que estimen, literalment i en tots els sentits, i lluiten a les totes per la petita, minoritzada, anormalitzada i resistent llengua catalana, escriptors vivificadors i regeneradors de la llengua feta malbé en què habitam. BM

Amén.

Malgrat la calorada...

Malgrat la calorada que fa, estic content perquè 500 visites no es tenen cada dia. Entre l'e-notícies i en Saül Gordillo, ahir el comptador va pujar com el mercuri del termòmetre. Una exageració. Suposo que avui tornarem a la normalitat.

També estic content perquè només queden 10 dies per a les veritables vacances. Com ja és costum, durant l'agost tancaré la paradeta i descansaré d'aquesta execrable addicció blogogràfica. El sedentarisme no és cosa sana i, de tant en tant, cal voltar i veure món...

Sempre em passa el mateix: gaudeixo més planejant el viatge que fent-lo. Mesos abans ja estic escorcollant mapes, cercant informació sobre indrets concrets, dissenyant rutes, somiant nous horitzons... Després, a l'hora de la veritat, tot passa molt de pressa i, quan te n'adones, ja tornes a ser a casa envoltat pel mateix paisatge de sempre. Has fet un fotimer de fotos i has esborrallat algunes anotacions, però és el que queda dins el que compta...

Ja ho va dir Pessoa:

Que é viajar, e para que serve viajar? (…) As verdadeiras paisagens são as que nós mesmos criamos (...) Quem cruzou todos os mares cruzou somente a monotonia de si mesmo. Já cruzei mais mares do que todos. Já vi mais montanhas que as que há na terra. Passei já por cidades mais que as existentes, e os grandes rios de nenhuns mundos fluíram, absolutos, sob os meus olhos contemplativos. Se viajasse, encontraria a cópia débil do que já vira sem viajar.

Livro do desassossego, 138

Tanmateix viatgem, perquè viatjar és una de les coses que més ens agrada, com llegir, que és viatjar a nous mons literaris. Llegint viatgem -mitjançant les lletres alienes- cap al nostre propi interior, igual que viatgem físicament a través de l'espai a l'encalç de l'experiència que ens ajudi a saber qui som i què fem en aquest món.

Llegim i viatgem per a poder escriure-ho. Escriure és la ressaca de l'experiència o l'experiència anticipada o la no-experiència esdevinguda ficció necessària. Escriure és viatjar sobre el paper -sobre la pantalla- traçant un camí de penombres, deixant l'ombrívola empremta d'aquest formigueig incessant que anomenem paraules...

Ha de ser molt dur...

Ha de ser molt dur que un toro mati el teu marit en una plaça, haver d'anar a visitar-lo al cementiri, convertir-te en la vídua d'Espanya, trobar un altre novio, que el condemnin per mafiós i haver d'anar a visitar-lo a la garjola... Sense cap mena de dubte, La Pantoja és una figura tràgica.

El Tour s'ha posat més que interessant. L'etapa d'avui ens ha reconciliat amb aquest esport titànic.

+ RETALLS DE PREMSA

WEB DE L'ORACLE IMMINENT

WEB DE L'EMMA