BLACK BOX...

La caixa negra de CiU (una història boníssima)

Després de quatre mesos d'espera...

Després de quatre mesos d'espera, per fi sortim a l'e-lletres catalanes de l'e-noticies. Han retallat una mica l'entrevista original, han eliminat les dues últimes preguntes que m'havien plantejat i, incomprensiblement, no han posat l'enllaç a l'Emma. Estarem tota una setmana sencera exposats als comentaris, cosa a la qual ja ens havíem desacostumat a ENTRELLUM.

Aclariment: Antiquat, endogàmic, claustrofòbic, lil·liputenc, capelletes, amiguisme, pontífexs i acòlits, picabaralles de galliner...

Avís important: que critiqui les subvencions no vol dir que no n'hi hagi demanat. Subirana (al qual tinc el detall de citar i enllaçar a l'entrevista) ho sap millor que ningú. El problema és que fa dos anys que la demano i fa dos anys que me la deneguen. Subirana sabrà per què...

Llegeixo l'Encíclica...

Llegeixo l'Encíclica Deus caritas est de Benet XVI. Lectura dominical. Pura curiositat intel·lectual. Un amic del ram ha tingut el detall d'enviar-me-la i, ara que tinc temps, m'hi he posat.

Em sobta que la primera Encíclica del nou Papa parli de l'amor. A la Introducció cita el Dant i Aristòtil. Anem bé. Distingeix els dos termes grecs que designen "amor": eros i agape, reivindicant el segon...

Em quedo al·lucinat quan veig que la primera nota a peu de pàgina (I,3) és per a Nietzsche: Jenseits von Gut und Böse, IV, 168. No n'hi prou amb això que, a continuació, Benet es posa a parlar de la prostitució sagrada en el "món precristià" (= pagà); i, dues pàgines després, esmenta el Càntic dels Càntics. Coi, no s'està de res, aquest Benet! El problema és que, entremig, ja ens ha colat un parell de falsedats...

1- La primera frase de I,3 diu:

Els antics grecs van anomenar eros l'amor entre home i dona

Et deixes de dir que de l'amor entre home i home (amor genuïnament grec) també en deien eros. I no tens excusa, perquè al Convit de Plató la cosa queda prou clara i tu cites aquest diàleg a I,11 (nota 8) quan parles del mite de l'androgin.

2- Segona falsedat (I,5 in finis):

La fe cristiana ha considerat sempre l'home com un en cos i ànima

Més fals que Judes. El dualisme pitagoricoplatonicocristià sempre ha menyspreat el cos. A més, poques línies abans, tu mateix has escrit:

Avui es retreu de vegades que el cristianisme del passat ha estat adversari de la corporeïtat i, de fet, sempre s'han donat tendències d'aquesta mena

O sigui, que reconeixes aquestes "tendències somatofòbiques" i, quatre línies més amunt, dius que nanai, que els cristians "sempre" heu considerat el cos i l'anima com una unitat. Au, Benet, fes-t'ho mirar.

M'agrades, en canvi, quan tens el valor de plantejar dues interrogacions cabdals (I,16):

a) ¿És realment possible estimar Déu encara que no se'l vegi?
b) ¿L'amor pot ser manat?

El problema és que, com és lògic, discrepo de les respostes que dones.

Pel camí, aprofites per a fotre-li canya al marxisme. No s'ha fer llenya de l'arbre caigut, Benet, que és una actitud molt poc cristiana.

Clous la primera part de l'Encíclica (I,18) posant com a exemple d'amor agàpic la beata Teresa de Calcuta. La citaràs després dos cops més. Sembla que ella (i no pas altres, que d'agàpics no en tenen res) sigui el model a seguir. Ja m'està bé, doncs, que l'Església reconegui que l'única via que li queda per a pintar alguna cosa al segle XXI sigui reciclar-se en una mena d'ONG.

Ja acabo. Déu és caritat i llum definitiva. L'amor és l'única llum que pot il·luminar-nos enmig d'aquesta penombrosa vida plena de foscúries i entrellums. En això ens hi podríem posar d'acord, Benet, si no fos que jo sóc massa partidari de l'amor eròtic i el meu neopaganisme no em permet de congeniar amb les altes instàncies vaticanes.

M'havien dit moltes coses...

M'havien dit moltes coses, però mai sacsejador poètic. I, mira tu, no em desagrada la denominació, sobretot per la seva inevitable connotació eròtica... Merci encore, Quinyo!

La merla fa saltirons...

La merla fa saltirons sobre la gespa. S'atura i burxa a terra amb el bec fins que extreu el cuc sencer. Se l'empassa. Una altre saltiró. Un altre cuc. S'envola. Papallones de color groc. L'hortènsia rosa. El ruixat d'ahir ha estat un bàlsam per a la vegetació. Tornarà a fer calor. Les cigales ho profetitzen.

Cantàvem boleros de matinada a la terrassa del Manel. La lluna també cantava. No hi ha felicitat abstracta, sinó sensacions i moments, instants concrets en els quals descobreixes que la vida és quelcom molt especial, instants que et refermen en la idea d'ajornar una mica més el teu suïcidi perquè encara és massa aviat per a dir adéu a tantes possibilitats engrescadores.

La mòrbida ressaca del vi tèrbol i la ginebra. Cantàvem boleros de matinada a la riera, i els plataners contents. La pluja els havia rentat la cara. Som el que pensem, el que somiem, el que esperem, el que fem... però sobretot som el que cantem.

Plou...

Plou sobre els pins assedegats, sobre la pols dels camins, sobre les teules, sobre els rostolls dels camps, sobre la cendra renegrida de l'últim incendi... Quatre gotes mal comptades. Plou sense arribar a amarar la terra. Les fulles dels arbres a penes se n'adonen. Un cel espès, gris, atapeït com una llosa que ensostra les nostres clepses. Plou. Tant de bo plogués més, tota la nit. La xafogor no escampa. Quatre gotes només. No cal agafar el paraigua. Ens agrada sentir sobre la pell el tacte punxant de l'aigua que davalla com un regal del cel. Aquesta remor i aquesta flaire inconfusibles. Plou al bell mig de la canícula. Miracle. La tórtora immòbil a la branca més alta. La murtra florida. La platja buida. Un altre turista holandès s'ha perdut riera amunt buscant el càmping. Capvespre plujós a Mas Voranell.

MOLLET A MÀ...

ENTREVISTA

+ RETALLS DE PREMSA

WEB DE L'ORACLE IMMINENT

Avui divendres, l'Emma i jo participem al programa La vida en singular d'Onda Rambla (89.8 FM). Ens podeu escoltar en directe de 15 h. a 16 h. Parlem del premi, del llibre i de CIBERSEXE...

Anar-se'n a dormir...

Anar-se'n a dormir és rendir-se. El llit és per als vençuts. Si t'allites massa d'hora és que el dia t'ha derrotat, estàs cansat o depressiu o no vols mirar de fit a fit la nit. La nit és el pathos de la veritat. La nit és el topos de la inspiració. La nit no menteix mai. La nit és femella insadollable, musa inestroncable. Si te'n vas a dormir deixaràs de ser tu. Si t'adorms no hi veuràs clar, per molt que digui en Foix. Coi de poetes! Bauçà també s'equivocava: els somnis no són més reals que la realitat. Queda't aquí fins que esclati l'aurora. Deixa el coixí per als febles. La nit és silenci i brisa i joia i finestra esbatanada davant el bosc misteriós on copulen els senglars. La nit és l'amant de la solitud. Anar-se'n a dormir és rendir-se. El llit és un taüt disfressat de llençols.

Deu ser la mandra canicular...

Deu ser la mandra canicular, però entre els blogs que (per obra i gràcia de YouTube) s'han convertit en videoblogs i la plaga dels blogs polítics (soroll mediàtic sense suc ni bruc / per cert, posar les eleccions el dia de tots sants és una última maragallada genial: no es podia escenificar millor la defunció i l'enterrament del Tripartit, president inclòs), la catosfera fa una mica de peneta.

Em llevo aviat i me'n vaig a caminar tres hores per la muntanya. Pujo fins a Coll de Clau, saludo el mar i segueixo pel camí de la carena fins al mirador. Vull atansar-me al lloc on l'altre dia es va produir l'incendi. Arribo al Turó d'en Baldiri i veig el desastre de prop: restes encendrades, cadàvers de pins, sutja embrutidora, senderes despullades, roques pelades... La imatge de les branques renegrides encara palplantades assenyalant el cel s'adiu amb la visió del petit cementiri de Tiana al fons. No duc la càmera, llàstima. Hi estic una estona en silenci, provant de remembrar com era tot aquest paisatge abans del foc. La Gran Ciutat jeu allà baix, distant, aliena, capficada en les seves cabòries... Pujo a l'ermita de Sant Mateu. Bec aigua de la font, que és l'única font que encara raja pels encontorns. Baixo fins a la Creu d'en Boquet i m'acosto fins al dolmen de la Roca d'en Toni. M''assec una estona sota els xiprers que custodien les set tombes medievals que hi ha una mica més amunt del dolmen. El camí de retorn el faig seguint el torrent d'en Cuquet per l'antic camí de Vilassar. Les cigales canten amb ganes. Farà calor. El sol ja és alt.

Arribo a casa i em dutxo. Tinc una pila de llibres per a llegir. Estic acabant Mugrons de titani, el guanyador de La Vall d'Albaida de l'any passat. Us en copio un fragment (p.27):

-Ja deus saber que un cervell necessitat d'orgasmes només funciona al 40% de les seves possibilitats.
Plasma, que segueix l'operació amb interès, li pica l'ullet.
-Conscients d'aquesta necessitat vital a D'Ors hem instaurat dues escorregudes obligatòries: a les nou del matí i a les cinc de la tarda. Gràcies a elles, les nostres neurones rutllen amb l'eficàcia d'una rentadora. Tenim una activitat cerebral tan passada de voltes que ens hem convertit en la gent més llesta del plurivers.

Jo no m'ho prendria gaire a broma.

Demà divendres, l'Emma i jo participarem al programa La vida en singular d'Onda Rambla (89.8 FM). Ens podreu escoltar en directe de 15 h. a 16 h. Parlarem del premi, del llibre i de CIBERSEXE... Els oients poden trucar per telèfon. Serà divertit.

Baixo a Barcelona...

Baixo a Barcelona, Aribau 185, per a entrevistar Montserrat Carulla, presidenta de la Fundació Lluís Carulla. L'entrevista és per al programa CAPVESPRE de Ràdio Vallromanes. Ens explica les activitats de la Fundació i ens ensenya els darrers títols publicats per Barcino. Quedo gratament impressionat per les traduccions que s'han fet: Libro de Amigo y Amado de Ramon Llull, Verse translations of thirty poems d'Ausiàs March i The Catalan Expedition to the East de Ramon Muntaner.

En sortir, la Sra. Carulla insisteix a presentar-me el director de la Fundació: Carles Duarte, que es troba en un despatx adjacent. Apareix amb un vestit impecable i el seu característic corbatí. Jo, pobre de mi, porto unes bermudes... Parlem una estona dempeus al hall. Una conversa improvisada i profitosa. Em dóna la seva tarja i jo li dono la meva. El món és petit i els poetes, tard o d'hora, sempre es troben...

Carles Duarte avui a Vilaweb

M'interessa internet...

M'interessa internet com a instrument de comunicació humana. No paro de rebre mails cada dia de lectors i lectores... i flipo. La gent vol ser "amic" teu, et diuen "amic" abans que jo els respongui. Hi ha una necessitat bestial de comunicació. En aquesta puta societat la gent està cada cop més sola (caldria analitzar-ne les causes: l'enfonsament de la família tradicional, mal que li pesi al Papa, etc.) i internet, en certa mesura, ve a suplir el canal o la via a través de la qual cadascú llença la seva ampolla amb el missatge: naveguem per l'oceà virtual a l'encalç de resposta, de sintonies... ¿Què és, sinó, un blog?

L'autèntica necessitat rau en el fet que, malgrat la hipercomunicació tecnològica, l'ésser humà del segle XXI està més sol que mai perquè no aconsegueix establir contacte espiritual amb els altres, amb les altres solituds. El materialisme del món actual és tan bèstia que hem esdevingut objectes enmig d'una oferta infinita d'objectes de consum, amb la qual cosa les altres persones (subjectes) han passat a ser també objectes que cal consumir... Això trenca totalment l'esquema clàssic de l'amistad i de la comunicació íntima entre subjectes. L'esperit manca. I no parlo ni de déu ni de religió. Persones buides, objectualitzades, consumibles... La necessitat més imperiosa està en aquesta recerca de l'altre com a ésser significatiu que pugui enriquir-me com a persona.

Además había comprendido...

Además había comprendido que en verdad no son los dictados del intelecto los que condicionan el devenir de la existencia humana, sino ciertos impulsos ingobernables, viscerales, intuitivos, productos del subconsciente; que la moral del creador mantiene un difícil equilibrio sobre la cuerda floja de su propia autoestima, pues el ego está por encima de cualquier consideración exógena, y que en las estancias por donde pulula el genio, hay siempre una puerta hacia la locura que basta abrir para precipitarse en ella. A partir de estas consideraciones comenzó a crecer mi interés por la psicología.

Fernando di Fidio, Lou Andrea Salomé. La Bruja de Hainberg, p. 105, Edit. Diálogo (2005)

La història entre Friedrich i Lou, com la història entre Fernando i Ofèlia, o la història entre Vogelfrei i mouchette... són històries que amaguen massa preguntes la resposta de les quals només pot ser literària.

ENTREVISTA PER AL "MOLLET A MÀ"...

1.- En la majoria de convocatòries dels darrers anys els premis literaris de temàtica eròtica se’ls emporten les dones... Què sent un home en rebre un premi com aquest?

Aquesta obra l’hem escrit a quatre mans l’Emma Piqué i jo, o sigui, que en el nostre cas els premiats som un home i una dona, un tàndem literari. Es tracta del premi més important en la nostra llengua dins el gènere de la literatura eròtica. Feia temps que volia escriure alguna cosa així, però vaig haver d’esperar l’ocasió oportuna per a fer-ho. L’Emma em va enviar un mail proposant-m’ho i vaig acceptar el repte.

2.- ‘L’Oracle Imminent’ era una narració concebuda directament per presentar-se a la convocatòria literària o bé va sorgir amb una altra intenció?

Vam començar a intercanviar mails i, sobre la marxa, vam veure que allò funcionava prou bé. En només deu dies vam escriure cent mails i una bona pila de messengers. Els personatges que havíem creat (Vogelfrei i mouchette) tenien molta força i ens arrossegaven... L’obra s’adeia molt bé a les característiques del Premi de la Vall d’Albaida i vam decidir que la presentaríem allí. Després de passar-nos dos mesos retallant i polint el text, la vam enviar a Ontinyent. El jurat la va escollir entre 26 originals. És l’any que se n’han presentat més.

3.- Quin és el fil argumental de l’obra premiada? Barreja tòpics de sempre, el sexe, amb temàtiques actuals, internet?

Vogelfrei és més gran que mouchette. Es coneixen a L’Oracle, un local nocturn. S’envien mails explicant les seves fantasies sexuals i també es troben algunes vegades... Al final, la situació esdevé insostenible i apareix la tragèdia. No penso explicar el final.

La gràcia de L’Oracle està en l’ús que hem fet de les noves tecnologies per a escriure el llibre. És molt actual perquè empra el correu electrònic, el messenger i els SMS. És ciberliteratura ultramoderna, del segle XXI. El contingut també surt del típic relat on s’expliquen quatre claus superficials. L’Oracle conté tota una filosofia vital.

4.- Alguns diuen que la gran prova de la literatura eròtica és aconseguir que el lector se senti sexualment excitat...

També diuen que són llibres que s’han de llegir amb una sola mà... Tinc clar que no podem competir amb les pel·lis porno. El que nosaltres oferim és el poder de la paraula, l’evocació de situacions eròtiques on la fantasia del lector juga un paper molt important. L’Oracle és sobretot literatura, és a dir, tot un seguit de mots que volen inspirar emocions, que suggereixen experiències... Va ser molt excitant crear-la i sens dubte serà molt excitant llegir-la.

5.- Quins plans tens ara...?

Fer vacances. Descansar. Llegir. Viatjar. Seguir escrivint cada dia en el meu blog Entrellum Ciberdietari06. Tinc algunes coses al calaix, altres a ca l’editor i altres presentades a premis. Ja veurem què passa. L’Oracle sortirà publicat a la tardor per Bromera Edicions. Em conformaria amb publicar un llibre a l’any. Ara per ara, no puc deixar d’escriure. La culpa és dels jurats que no paren de premiar-me. Mentre la cosa rutlli, no penso plegar. Hi ha un Bartleby dins meu, però el tinc molt controlat.

MOLLET A MÀ

+ RETALLS DE PREMSA

Refaig camins...

Refaig camins que no menen enlloc. M'obsedeixo amb detalls que ofeguen clarors. Trobo que som massa fràgils penjats de les emocions. No penso oblidar les errates que m'han portat fins a la victòria dels teus llavis. Seria capaç de desprendre'm de tot tret de la teva mirada. Cerco encara el redós d'un altre capvespre lluny de tot i de tothom. ¿Per què no m'escrius? ¿Tanta por tens de tu mateixa? Escolto músiques noves com aquest ruixat que ha caigut sobre els pins assedegats del poble. Bec Pepsi esbravada. Dóna'm un altre orgasme fet de paraules. ¿Per què calles? Encara som a les beceroles. La nit em bressola. La solitud m'acarona. Només tinc dits i mots i somnis i alguna engruna del pa que vam menjar junts a la vora del riu aquell dissabte radiant de març... Refaig dreceres i marrades per a tornar fins a tu. M'entretinc i bado sense trobar-te. ¿On vols que vagi? Cada passa que dono m'allunya de l'horitzó. ¿Per què calles? ¿Què vols què en faci, d'aquest silenci, d'aquesta buidor? No. No penso oblidar-te.

Vetllada de divendres a Caldetes...

Vetllada de divendres a Caldetes. Pèrgola de Can Muntanyà. Quatre columnes de maons sense coberta i un estanyol amb nenúfars. Magnífica balconada sobre la Mediterrània. El luar de Selene gairebé plena brilla sobre l'aigua. L'hotel Colón. La camisa verda d'en Biel. La cadira de rodes de Palau i Fabre. La sonsònia de la Maria del Mar. El cap de Toni Sala assegut al davant (em confessa que llegeix ENTRELLUM). La ridícula cueta del Cornudella. Poesia i música. Del m'enculares mesquidià a un Cant Espiritual rogallós i agònic. Bona nit i tapa't.

-------------------------------------------------------------------

Enric Vila a l’últim número de Benzina (p.67):

Moliner em sembla un gran exemple de l’escriptor sangonera: sense generositat moral, que lluny d’escriure compromès amb una idea de justícia, de posar-se al servei de la tribu, se n’aprofita, i viu d’afalagar la vulgaritat i la mediocritat general, d’invertir els valors, de fomentar la confusió. Aquests autors poden tenir èxit. Però acostumen a no deixar rastre, perquè escriuen pensant només en la seva butxaca i la seva vanitat. Utilitzen els defectes socials exclusivament pel seu benefici, no creen res. Es limiten a baixar el llistó per fer veure que salten alt (…) Quim Monzó, que a mi m’agrada força, i del qual Moliner és un subproducte (…) El seu discurs i el seu personatge exploten tant el facilisme que no s’aguanten lluny d’unes regles de joc que no siguin estrictament seves. En contacte amb la vida, esdevenen una carcassa inútil i pedantesca. Passa com amb la seva imatge de teenager enrotllada: resulta patètica quan veus Moliner de prop. Jo volia saber fins a quin punt era cursi i presumida i em va quedar claríssim: incapaç de riure’s de si mateixa com riu dels altres. Tan inflexible, covarda i encartronada com la seva prosa.

Xapó! Ja era hora que algú ho escrivís sense embuts. No puc estar més d’acord amb aquesta radiografia (autòpsia?) de la Moliner -perquè jo poso l’article davant del cognom de l’Amparito. L’adjectiu patètica li escau d’allò més. L’única vegada que he tingut el disgust de veure-la actuar en directe va ser a la Sala Capitular del Monestir de Sant Cugat en la Trobada sobre el Dietarisme. No sé què hi fotia, allí. El cas és que, com que no tenia res a dir, per a muntar el numeret, la paia (talment una macaco) va posar-se dempeus sobre la taula… I el pitjor és que encara hi va haver alguns que li van riure la gràcia. Genteta així fa molt de mal a la literatura catalana. La Moliner és una cabaretera de pa sucat amb margarina. A Herr Vallcorba li hauria de caure la cara de vergonya per mantenir una sangonera com aquesta.

Post sobre la Moliner a TdQ

Fons musical: The Trouble With Sweeney

Benvingut a la Catosfera

Mentre a l'església de Sant Vicenç...

Mentre a l'església de Sant Vicenç de Mollet celebraven la multitudinària cerimònia de l'enterrament de la Pepeta de Cal Pinyonaire (mare de la Montse Tura), m'he acostat a l'institut per a veure com havien anat les notes de selectivitat dels meus alumnes. Pel que fa a la meva assignatura molt bé. La Hinad El Atiki El Fadili (la primera alumna d'origen marroquí que aprova el batxillerat a l'IES Gallecs) ha tret un 10 de Filosofia! Sí: un 10!!! Li he fet dos petons. Un 10 a Filo no és tan fàcil de treure. La Hinad vol estudiar Dret. Serà una bona advocada. Sempre m'explica la mateixa anècdota: "Entro a les botigues i, quan em veuen la pinta de mora que faig, em parlen sempre en castellà. Aleshores els responc en català i es queden estupefactes." La Hinad parla el català millor que jo. Per alumnes com ella val la pena seguir treballant.

Descansa en pau, Pepeta.

Nit agradable d'estiu...

Nit agradable d'estiu. Trona. Escolto The Trouble With Sweeney. Estaria bé que plogués. Aquest vespre he vist la pel·lícula What the bleep do we know, un documental ben curiós amb pretensions de fondre ciència + filosofia + teologia mitjançant el paradigma de la física quàntica... Tot plegat un galimaties conceptual de cal déu, pura mistificació. Entre tota la gent que apareix (déu n'hi do quin personal!), em fixo sobretot en una senyora rebotida i mantegosa, rossa de pot, que fa fila de Mme. Blavatsky i que respon al nom de Ramtha (Master Teacher Channeled by JZ Night). La tia va de guru i, sota una pàtina d'espiritualisme tronat, sembla que se'n fot del mort i del qui el vetlla. Sospito. Jo sempre sospito, mira, és una mania que tinc. Investigo amb el Google... I vet aquí que, de seguida, ensopego amb això:

El problema de What the bleep Do We Know es que en realidad es un método de manipulación y “evangelización” disfrazado de película/documetal para atraer personas a un culto llamado “Ramtha’s School of Enlightment”. Cuenta la historia que una mujer llamada JZ Knight fue “poseida” por un espíritu llamado Ramtha que, supuéstamente, tiene 35,000 años, que fue un guerrero que conquistó Atlantis y fue iluminado. Durante el filme, no se presenta a JZ Knight (originaria de Estados Unidos) sino que se presenta directamente a Ramtha (sin explicar quién es o qué es). La mujer habla con un acento extraño, similar a un ruso hablando inglés debido a que está “canalizando” al espíritu.

Bingo! Les sectes se les empesquen totes per tal de semblar cada cop més "serioses"...

What's reality? Em ratifico: The rabbit hole is a yoni...

Agraït

L'amic Sani...

L'amic Sani (+) ha estat el gifmàster que ha creat aquesta successió d'imatges publicitàries que, a partir d'avui, haureu de suportar cada cop que entreu a ENTRELLUM. L'Oracle encara trigarà una mica, però no patiu, paciència, que l'estiu passa volant... Gràcies Sani, te'n dec una altra!

Em confirmen una cosa que ja em temia: per culpa de la visita del Papa, els mitjans valencians s'han estat de parlar més del Premi...

Ara que tot va sobre el Papa, que res de parlar de literatura eròtica. I la pròxima setmana ja haurà passat l'actualitat, així que...

Així que cal fotre's. Teníem concertada una entrevista amb Ràdio 9 i tururut mangala. Macàgun el Papa i la rehòstia consagrada d'aquesta Blavència provaticana!

M'envien un nou enllaç per afegir als RETALLS DE PREMSA: eroscatala.com

Aquest divendres...

No hi penso anar

(una colla de pallassos)

Em trobareu aquí

(La Qualitat)

Passa el temps i aquesta cançó segueix sent una de les meves cançons preferides...

Hi ha un ENTRELLUM que mai no s'apaga...

La misèria humana...

La misèria humana és incommensurable. Puces pseudohumanes pul·lulen sota la sola de les nostres Sebago i sovint ens obliguen a gratar-nos. Puces i nans insignificants que es nodreixen del ressentiment i de l'enveja mentre gargallegen les seves innòcues invectives escrites amb faltes d'ortografia i sense cap mena de respecte per la sintaxi més elemental. Puces i polls revinguts que voldrien arribar a fer-se veure ni que fos com una ombra remota de la nostra ENTRELLUM. Podria dir els seus noms i posar alguns enllaços, però us ho estalvio. La inanitat no mereix cap consideració. Puces i microbis minúsculs, barrufets amb cara de santificètur, escarabats merdissers, fills del sereno, nyèbits de catracòlics del mal rellamp, pals d'escombra, pixareixes, podats-a-ras-de-soca, purrialla refastinyosa, sòmines i esguerros avortats de la catosfera més abjecta... Puces misèrrimes que mai no faran res de profit ni arribaran enlloc. Sé qui sou. Us esclafaré sense moure un sol dit. Ja podeu córrer i rebotre. Esteu perduts. Tant se val que us amagueu. No quedarà de vosaltres ni el rastre de la mala baba que us emmetzina. I després, ai las, estan els pitjors: tots els que callen, els que han emmudit de sobte, els que no saben què dir perquè LA REALITAT, tossuda, ha gosat d'ultrapassar amb escreix les seves miserables expectatives... Sí, efectivament, la misèria humana és incommensurable. Nihil sub sole novum.

La solitària feina de l'escriptor, els anys d'aïllament que comporta provar de bastir una obra digna i de qualitat, fan que l'escriptor no se senti amb prou forces per a combatre les màfies i camarilles literàries, els diversos grups de pressió que, des de l'ombra dels despatxos d'institucions, universitats i mitjans de comunicació, enlairen amics i amigues, silencien, blasmen contra l'obra dels que, en el fons, consideren autors que poden posar en evidència el cànon establert.

A tots vosaltres (puces miserables i muts engabiats) jo us beneeixo des d'aquest espai virtual on només hi cap la pura llibertat creativa.

La vida està feta...

La vida està feta d'encontres i desencontres; de vegades, amb sort, també hi ha reencontres. Avui he tornat a veure una persona que feia just 22 anys que no veia. Hem dinat un arròs a banda al Tapelia de Passeig de Gràcia, 15. Amb l'ajut inestimable de l'Albariño, hem xerrat pels descosits durant cinc hores. Les nostres vides van divergir aquell estiu de 1984. Jo vaig venir cap a Barcelona i ell se'n va anar a Bonn. El retrobament d'avui m'ha emocionat. 22 anys és mitja vida. Encara recordo quan traduíem les cançons de Los Pecos al grec clàssic i al llatí macarrònic. Jo maltractava la guitarra i ell les cantava amb prou feines. Els companys del Colegio Mayor Belagua Torre II xalaven d'allò més amb la nostra música goliàrdica. Ara ja no som els mateixos, les nostres circumstàncies són distintes, però l'humor i el caràcter no han canviat. Com va sentenciar el vell Heràclit: Ηθος Ανθρωπῳ Δαιμων (el caràcter és el destí). I el destí, capriciós, conxorxat amb la xarxa (conxarxat), avui ens ha tornat a reunir. Ha estat un dàimon mystèric dialògicament molt fecund. El meu amic és un cervell privilegiat i un poliglot extraordinari. Quin gust deixar-se enlluernar per una lucidesa com la seva. Conec pocs plaers tan sublims com lliurar l'intel·lecte a aquesta plenamar que amara les neurones d'una escuma ben maièutica... que diria el vell Sòcrates.

Arribo a casa i m'assabento que pels volts del migdia hi ha hagut un incendi a Can Gurguí... Un infern de fum, cendra i nervis... Agafo la moto encara calenta i enfilo riera amunt amb el cor encongit... Passo per Can Gurguí i no veig res. Ufff. Segueixo fins al camí de la carena i els Mossos m'aturen. Els demano on ha estat l'incendi i em diuen que més amunt, que vagi fins al mirador i ho veuré... Faig cap al mirador de la carena i trobo tot de vehicles de l'ADF i dels bombers... L'incendi ha estat al turó d'en Baldiri, a uns quatre quilòmetres de casa... Encara fumeja... Hi ha un helicòpter groc llençant aigua sobre la terra cremada... Sempre que veig un bosc cremant-se ploro. No ho puc evitar. Avui he tornat a plorar. El turó d'en Baldiri és un dels meus indrets preferits. Des d'allí dalt puc contemplar la immensitat marítima, gran part del Maresme i la Ciutat dels Prodigis allà baix, llunyana, enfonsada en la seva pròpia misèria megapolitana... Un incendi massa a prop... El primer avís seriós de la temporada... Viure envoltat de bosc mediterrani té els seus riscos... Els pins massa secs... L'ai al cor... Hi haurà més cendra que paraules rere el teló del futur...

No paro d'escoltar el CD de Morrissey que he comprat al fnac (la cançó núm. 7 és Life is a pigsty, 7:22 de durada, una passada)

PS: Estreno casc: un Nolan N102 Smart (negre)