Em posen nerviós les cadires sobre la taula, cap per avall, amb les potes enlaire; fins que no les baixo totes no puc començar la classe. Quan el dentifrici està escurat, no suporto haver de prémer l'envàs per a extreure'n les escorrialles. No tolero la visió d'unes sabates brutes; no surto mai de casa sense enllustrar-me-les. El mateix em passa amb les ulleres i la visera del casc; si un mosquit s'hi espetega, m'aturo per a netejar-la. Els mocadors que duc (sempre a la butxaca esquerra dels pantalons) han de ser blancs i de cotó; els mitjons negres; les camises ben planxades (ja fa anys que me les planxo jo). Dormo girat sobre el meu costat esquerre. A casa pixo assegut. Em menjo les ungles de les mans; (de petit també em menjava les dels peus). La ginebra ha de ser Beefeater, la tònica Nørdic Mist; sense llimona, sisplau. He de menjar xocolata cada dia sens falta. M'encanta el bacallà cuinat de totes les maneres possibles. Si veig una falta d'ortografia no puc continuar llegint sense corregir-la. El millor veí és el que no té animals de companyia i estima el silenci com jo l'estimo. En el sexe m'agrada tot, depèn del dia. Encara em costa d'acceptar que el món és ple d'imbècils que no mereixen ni que te'ls miris. Sempre que puc intento llegir els escriptors en la seva llengua original. La manca de puntualitat em posa frenètic. Si fos ric conduiria un Porsche i una BMW. (Ara m'he de conformar amb un Volvo i una Honda). Hi ha dies que necessito veure el mar. No em vull morir sense abraçar un moai a Rapa Nui. Escampeu les meves cendres al voltant de la Roca Foradada. El Cap de Creus també seria un bon lloc. O sota l'olivera de casa. Se me'n fot el que feu amb les meves cendres i les meves obres. De vegades somio que puc viure sense escriure... Escriure és enfosquir la innocència primigènia. Escriure és omplir d'ombres la claredat de la vida. Escriure és ombrejar la nitidesa del món. Som una ombra de carn que aspira a la llum definitiva.
15.5.07
14.5.07
Ginesta
M'ha despertat la pluja. De camí cap a la feina he vist l'arc de Sant Martí. Classes. M'he desplaçat a Granollers per tal de fer la declaració de la renda. Em tornen més del que em pensava. He dinat. He pujat caminant a Sant Mateu. Ginesta. He vist el mar. He fet fotos. El cel s'ha enfosquit. Núvols amenaçadors. Bufava vent pluig. He menjat cireres. He baixat cap al poble per una sendera emboscada. M'he dutxat amb aigua molt calenta. S'està fent fosc. Cada cop tinc menys ganes d'escriure. Suposo que sóc feliç.
12.5.07
Color taronja
Dues nits anant a dormir tard. Somio de color taronja. La política (sobretot la municipal) pot ser apassionant. Ja em direu què fot un intel·lectual d'alta volada com jo penjant cartells electorals, jugant-me la vida enfilant-me als plataners per enganxar les pancartes... És al·lucinant. Ni el mateix Plató va arribar tan lluny embrutant-se les mans amb la cosa pública. No sóc l'únic: l'Enric Gil també pringa. La casualitat ha volgut que les nostres respectives dones vagin de número 3 a les llistes. Professors de filosofia, bloggers i partenaires d'aspirants a regidores... Massa casualitats. Cansats i contents, demà farem una passejada relaxant. I, passi el que passi, la nit del 27 ens emborratxarem.11.5.07
Formigues
Observo bocabadat l’espectacular filera de formigues...........................Les que van buides i les que tornen plenes amb el botí.....................
La llavor que serà emmagatzemada en algun racó del formiguer fosc..............
Bocabadat amb la laboriositat formiguera.........
Quantes llavors pot portar una formiga en un sol dia?
Dormen, les formigues?
Què fan tot l’hivern dins el niu?
La perfecció del regne animal.........
Sense llibertat..................
Afilerades. Treballadores. Obedients. Iguals. Peces indestriables del mateix mecanisme còsmic...........
La vida com una llarga filera de formigues incansables. La història com una llarga filera de formigues assassines. La literatura (i els blogs) com una llarga filera de formigues disfressades de lletres que omplen pàgines i més pàgines i més pàgines i més pàgines...........................
El rossinyol refila prop del cementiri. Prop del cementiri, sí, quina ironia………...……..
La campanya electoral: caps de llista que donen la cara. Com aconsegueixes seduir l’elector? Els votants penetraran les urnes amb les paperetes. Només un alcaldable serà alcaldat. La política com una llarga filera de formigues que penetren urnes perquè unes poques formigues escollides decideixin el futur del formiguer........................
Els canyars. Sempre m’han agradat els canyars. Aquesta espontaneïtat caòtica enfilant-se cap al cel esquiu. Els brots nous del bambú. Promesa de tiges altíssimes.
L’amor: un parell de formigues assedegades d’eternitat.
El vent que fa ballar les canyes i els cartells electorals. El vent que escombra tots els núvols.
Fa una estona que t’he vist i ja et trobo a faltar.
10.5.07
Repetitiu i vulgar
Dius que m'he convertit en un escriptor repetitiu i vulgar. Dius que cada vegada t'interessen més els homes originals que facin coses de profit per la societat. I tens tota la raó del món. No es pot ser cada dia genial. No es pot ser cada dia sublim. No es pot ser cada dia original. Em fa l'efecte que demanes massa, que esperes massa, que somies massa. Tens tot el dret del món a demanar, esperar i somiar; però també tens el deure de demostrar que tu no ets repetitiva ni vulgar, que tu pots ser molt original i pots fer moltes coses de profit per la societat. Ja saps que crec en tu. Ja saps que confio en tu. Ja saps que tens el meu absolut recolzament.
Technorati Rank
ENTRELLUM - BLOG DE TONI IBAÑEZAuthority: 89 · Rank: 49,434
URL: http://entrellum.blogspot.com
709 links to this URL sorted by
9.5.07
Sobre el victimisme (faula nietzscheana)
Si sóc ruc, diré que la ruqueria és una virtut. Si sóc pobre, diré que la riquesa és pecat. Si sóc brut, diré que la netedat és perversa. Si sóc feble, diré que la feblesa és un mèrit. Etcètera. Rucs, pobres, bruts i febles van inventar la religió cristiana: ficció salvadora, absurda esperança dels miserables. [Els de l'Opus són una excepció perquè són intel·ligents, rics, nets i forts]. Quan déu va morir (i és segur que va morir de fàstic) aquesta patuleia va haver de buscar-se una nova religiositat. Ara s'apleguen sota certes sigles polítiques. Alguns van descalços, altres a cavall, amb carro o bicicleta; però tots se senten units pel mateix ressentiment i la mateixa impotència. Com els bons cristians, sempre van de víctimes; aquest és el paper que millor els escau.
El post més visitat
Aquest és el post número 714 d'ENTRELLUM. D'aquests 714, el més visitat ha estat el post del dia 27.6.06 titulat La intuició més profunda. Per què? Perquè parla del Codi da Vinci o del Sant Graal? No. La clau de tantes visites està en una paraula i en tres imatges amagades (en forma d'enllaç) dins el post. Si poseu al Google Imatges la paraula cony, veureu que la segona a imatge que apareix correspon a una de les imatges encobertes del post. Aquesta és la imatge més buscada, la que fa arribar més gent a ENTRELLUM, la imatge més rendible de totes les imatges que he penjat mai. Una imatge molt fina, molt bella, preciosa, gens pornogràfica... Per a trobar les altres dues imatges heu de posar al Google figa oberta (primer i segon lloc) o figa humida (primer lloc). Aquí teniu l'explicació. Misteris desentranyats. Així funcionen els curiosos mecanismes internètics.PD. Aquest és un post que no hauria d'haver escrit, però sóc un home generós. Que us aprofiti. Que Sant Google us ajudi a trobar el bon camí...
8.5.07
Veritat i mentida
La ginesta comença a florir. Les flors de les acàcies ja fa dies que escampen la seva fragància. Rododendre esclatant. Roses perfectes. S'enrojolen les cireres primerenques. El rossinyol no calla. Diuen que a França han fet un cop de timó. Candidats somrients als cartells electorals. Tot s'ha de vendre: bou per bèstia grossa. Alguns amb la cara paguen. Fa un sol esplèndid. Última classe de Nietzsche. Llegeixo l'inici de l'opuscle Sobre veritat i mentida en sentit extramoral: som mosquits bufats enmig de la immensitat còsmica, mosquits que necessitem creure en la veritat... Jo estic amb Nietzsche: m'estimo més crear que creure, fingir que puc viure sense ficcions. La pitjor mentida és una mitja veritat. La millor veritat és una mentida versemblant. Tu pots creure allò que et convingui i, fins i tot, pots fer creure-ho als altres. És tan fàcil manipular! La millor mentida és la que sembla veritable. La pitjor veritat és la que ens desarma i ens condemna a viure sense màscares: gleichsam eine Maske mit würdigem Gleichmaße der Züge... Per això la sinceritat és el pecat més mortal. 7.5.07
Passejada per Vallromanes
El CCEV m'ha encarregat l'organització d'una passejada per al proper diumenge dia 13 al matí. L'itinerari que he preparat té uns 8 km. Visitarem la Roca Foradada i unes quantes fonts. Es tracta de conèixer una mica millor el nostre privilegiat entorn natural, perquè -com deien els escolàstics- no es pot estimar allò que no es coneix: nihil volitum nisi precognitum. Aquí teniu el cartell:
5.5.07
La intel·ligència
El món és ple de gent que no és intel·ligent i va fent la viu-viu, gent que no és capaç d'entendre res, gent que resta estupefacta davant de coses que no pot comprendre: els mecanismes que mouen l'espècie, la fosca grandària de l'univers, la subtilesa dels detalls, el virtuosisme de les mentides, els tripijocs del poder...
Per què volem la intel·ligència? Per a demostrar que som superiors i comprovar com els inferiors, ressentits, ens odien? Per què volem la intel·ligència? Deixeu-me prendre el sol al jardí, mut, indiferent, mentre els ocells diuen la seva...
Per què volem la intel·ligència? Per a demostrar que som superiors i comprovar com els inferiors, ressentits, ens odien? Per què volem la intel·ligència? Deixeu-me prendre el sol al jardí, mut, indiferent, mentre els ocells diuen la seva...
4.5.07
El trànsit de les ombres
La vida ens esperava més enllà de les hores en què jo desvetllava els teus secrets nocturns
i de nou aprenia el trànsit de les ombres
i de nou aprenia el trànsit de les ombres
La poesia és la resposta més acurada a la pregunta fonamental. És la paraula poètica la que basteix el sentit últim de l’existència humana. Ho va dir Heidegger parlant de Hölderlin: Dichtung ist worthafte Stiftung des Seins (la Poesia és la fundació de l’Ésser per la Paraula). Cada vers delimita un instant, un objecte, una emoció que brolla i rellisca pels tombants del paper verge. Cada vers ens condueix al nucli del que som: efímeres ombres de carn que aspirem a la llum definitiva mitjançant el fràgil ombratge dels mots, l’entrellum del verb, la lucidesa lírica...
3.5.07
Verachtung
Ich empfinde nicht mehr mit euch: diese Wolke, die ich unter mir sehe, diese Schwärze und Schwere, über die ich lache -gerade das ist eure Gewitterwolke.
Ihr seht nach oben, wenn ihr nach Erhebung verlangt. Und ich sehe hinab, weil ich erhoben bin.
Wer von euch kann zugleich lachen und erhoben sein?
Wer auf den höchsten Bergen steigt, der lacht über alle Trauer-Spiele und Trauer-Ernste.
Friedrich Nietzsche, Also sprach Zarathustra, I, Vom Lesen und Schreiben
2.5.07
Utilitza'ns
La primera vegada que ho vaig llegir no m'ho podia creure. Això és l'eslògan d'ERC? Sona fatal. Sona a puta barata de carretera. És horrible, horrorós, horripilant. No perquè sembli un castellanisme (en català diem emprar, fer anar, fer servir), sinó perquè aplicat a les persones (i cal suposar que els dirigents i militants d'ERC són persones) resulta d'allò més lleig. "Utilitzar algú" no té precisament connotacions positives. S'utilitzen els objectes, no pas els subjectes. Segons Kant, la persona és un fi en si mateixa, no un mitjà. Que un partit polític proclami aquest imperatiu antikantià (gens categòric) significa que no té dignitat, que no es respecta a si mateix. A qui va adreçat? Està clar: a Montilla. És com si Carod li digués al d'Iznájar: "mira, aquí em tens, a la teva disposició, perquè m'utilitzis, ja hi estic avesat, em deixo fer el que vulguis, al teu servei, surto barat..." Portabella dixit: "la gent vol un partit que es pugui palpar" (sic). Palpem-la, doncs, magregem-la, fotem-li canya... La bagassa d'ERC s'ofereix ben disposada, li va la marxa, s'ho empassa tot, no té manies... UTILITZA-LA. Pel bé de Catalunya, el que faci falta!El joc literari
Juguen els nens i juguen els grans. L'home és un animal ludopàtic. La vida sense joc és quelcom malaltís, avorrit, intolerable. El joc ens redimeix de la penosa seriositat, ens allibera de les cadenes de la trista i crua realitat, ens enlaira fent-nos sobrevolar totes les coses. És aquesta necessitat de jugar la que ens empeny cap a l'art. L'art és un producte cultural de primera magnitud perquè demostra que la necessitat lúdica de l'home pot sublimar-se de manera certament sublim. La literatura és el joc de les lletres, el ball de les ombres, l'afecció ficcionadora d'un jo que s'emparaula multiplicant arguments i personatges més o menys versemblants. La literatura és veritat perquè pot ser-ho TOT sense ser RES tret d'un tempteig, una recerca, un aguait. La literatura ens salva, per tant, de la definició definitiva. La definició definitiva és letal. Viure és jugar. Escriure és jugar. L'escriptor és un ludòpata inofensiu. La ciberliteratura permet anar encara més lluny: el joc literari es digitalitza i esdevé virtualment infinit...Canviant de tema: a mitja tarda ha deixat de ploure, ha quedat un cel limpidíssim, he pujat a la Roca Foradada, he plegat caragols, hi ha una lluna plena preciosa i el rossinyol de Can Brotau no para de cantar.
Fons musical: Le Parapluie (Yann Tiersen & Carla Bruni)
Fons musical: Le Parapluie (Yann Tiersen & Carla Bruni)
1.5.07
Jos
Ja fa dies que sé (abans de llegir Pessoa, Hume i Der Steppenwolf de Hesse) que el JO no existeix o -més ben dit- que (per pura comoditat) anomenem JO un batibull identitari, un brollador inestroncable d'impressions i d'expressions. Simplificar el que som a un sol JO és empobrir-nos. Planyo els pobres d'esperit que només es reconeixen en un únic JO.
Ja fa dies que sé que si la llibertat existeix (més enllà de la utopia) haurà de concretar-se en la multiplicació de les possibilitats personals, fins i tot contradictòries. Si jo fos sempre el mateix seria molt avorrit, insuportable. Per tant, necessito alterar-me, emmascarar-me, contradir-me, plurificar-me...
Ja fa dies que sé que m'he perdut. Per això em fan riure els imbècils que aspiren a "trobar-se a si mateixos". Quina bestiesa! El que cal és perdre's, ser tothom, ser-ho tot, o no ser res: un riu que corre torrencialment cap a la mort...
Ja fa dies que sé que si la llibertat existeix (més enllà de la utopia) haurà de concretar-se en la multiplicació de les possibilitats personals, fins i tot contradictòries. Si jo fos sempre el mateix seria molt avorrit, insuportable. Per tant, necessito alterar-me, emmascarar-me, contradir-me, plurificar-me...
Ja fa dies que sé que m'he perdut. Per això em fan riure els imbècils que aspiren a "trobar-se a si mateixos". Quina bestiesa! El que cal és perdre's, ser tothom, ser-ho tot, o no ser res: un riu que corre torrencialment cap a la mort...
Lleidatanitat
Benvolgut Toni,Ha estat una sorpresa trobar la teua poesia a internet en un moment que buscava escriptors nascuts a Lleida. Abans de posar-me a buscar a l'atzar, no sabia res de tu.
I d'una cosa vaig a l'altra, perquè et vull comentar una idea que té a veure amb la poesia. M'explico: aprofitant que enguany Lleida és la Capital de la Cultura Catalana, des de l'IES Samuel Gili i Gaya (de Lleida) --que és on treballo--, hem pensat d'aportar alguna cosa a aquesta efemèride. Per això m'ha semblat que podia ser interessant de fer un recital poeticomusical amb poemes d'autors i autores lleidatans (nascuts a Lleida o especialment vinculats a la ciutat). Es tracta que cada autor em digui un poema seu que li agradaria que fos llegit per alumnes del nostre institut el dia 24 de maig al matí a l'Auditori de Lleida (la recitació aniria acompanyada de música que també interpretarien alumnes de l'institut). Si la idea et sembla bé, t'agrairia que m'enviessis aquest poema que et demano.
De tota manera, i després de llegir algunes de les coses teues que hi ha a internet, vaig anar a comprar "Una certa penombra", el vaig llegir i després vaig localitzar --també per internet-- la teua veu recitant una bona part dels versos d'aquest llibre. Personalment, m'han agradat les pàgines 51-54 i 22-24. No sé si tu triaries també algun d'aquests fragments per a l'activitat del dia 24; en tot cas, ja m'ho diràs (i si no --com et deia abans--, me n'envies un).
Gràcies,
Miquel Viladegut (professor de llengua catalana i literatura IES Gili i Gaya)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)