Setmana catosfèrica

Avui encetem una setmana intensa que culminarà amb un cap de setmana apoteòsic a Granollers amb motiu de les Jornades de la Catosfera. Després de molts dies de feina i de nervis, tot està a punt per aquesta desvirtualització massiva que marcarà una fita memorable en la història dels blogs catalans.

La meva participació en aquest esdeveniment es concretarà en tres fronts:

1. Demà dimarts 22 postejaré un text titulat Manifest Catosfèric de Granollers.
2. Dissabte 26 a les 10 h. moderaré la taula rodona sobre els blogs i la literatura.
3. La coordinació del llibre Blogs & Literatura, primera antologia de la catosfera literària, que serà publicat per l'editorial Cossetània.
   

Tot plegat m'omple de responsabilitat i d'il·lusió. Mai no m'hagués pensat que una simple paraula que se'm va acudir escrivint un post fa tres anys arribés a representar tot el que ara representa...

Tocant a la taula rodona, conscient de què moltes persones no hi podreu assistir, voldria aprofitar aquests dies previs per a facilitar si més no la vostra participació virtual. És molt fàcil: envieu-me els vostres suggeriments, deixeu-los en forma de comentari, formuleu preguntes, dubtes, remarqueu aspectes que considereu que caldria debatre en aquesta taula pel que fa a la relació entre la literatura i els blogs. Us prometo que els tindrem en compte.

Ja escalfen motors

Vicent Marc Saül Enric Víctor

Més rànquings

Si no en teníem prou amb Technorati i Alianzo, ara ens ha nascut Bloguzz. Segons aquest, ENTRELLUM

ocupa la posición 3560 de los 50040 blogs indexados en Bloguzz. En Catalán está en el puesto 13 de un total de 553 blogs. Está mejorando su capacidad de generar buzz en los últimos días. Su nivel de influencia absoluta es del 43%, se trata de un nivel considerable. Es un blog que destaca por su contenido de calidad sobre Blogging.

A la dreta de la pàgina, podeu veure el posicionament d'ENTRELLUM en altres categories: books, internet, blogging, web 2.0... Una nova distracció per als amants de les xifres i els pòdiums.

Sobre els rànquings

Capvespre 18.1.08

Poema inicial: Aspiracions. Cançons de Mark Knopfler. La lletra de l'himne de d'Espanya. Parlem de política exterior. Falta una setmana per a les Jornades de la Catosfera a Granollers. Els politicastres que desprestigien la política. Pel·lícula: El silenci abans de Bach. Agenda cultural. Nova reforma de la llei d'Educació. Poema final de Ramon Guillen: Eternitats.

Què és Capvespre

Llengües

Verd

És el verd que veig el que em guareix de tots els grisos. Del llit estant, pel finestral, el turó del Pedró, i més amunt el cel, sempre el cel... El verd de l'hivern, la pinassa intacta, els saltirons del pit-roig, la llum tamisada del crepuscle... I més amunt el cel, sempre el cel... trespol de somnis impossibles.

Ens veiem a Granollers

La política no és un circ

M'havia proposat no parlar de política. M'havia proposat, sobretot, no parlar de la política del meu poble, però avui no ho puc evitar. Davant de certes coses, un no pot quedar-se callat.

L'oposició (ERC-MxV) ha penjat a l'aparador del seu local el cartell que encapçala aquest post. Curiós cartell segons el qual l'oposició considera que la política és un circ, un espectacle, una atracció de fira, un divertiment... com ara els episodis cada cop més penosos del Polònia. Els que es deuen "avorrir" de debò són ells, per això han de muntar numerets, penjar pancartetes, fer denúncies absurdes, repartir fulletons i adhesius... convertint la política municipal en una xarlotada vergonyosa. ¿Ja n'estan al cas, els dirigents d'ERC, del ridícul sistemàtic que perpetren els seus representants a Vallromanes?

El que resulta més "sorprenent" és que algú amb dos dits de front pugui fer confiança a aquesta genteta tan poc seriosa. Amb les formes i les maneres que gasten ja queden desqualificats. Quina mala educació! Van als plens a insultar l'alcaldessa quan són una colla d'indocumentats que no saben distingir un prec d'una moció i, a sobre, tenen la barra de dir que és el Govern el que provoca la crispació. Que no pateixin, que tenen tres anys per a seguir "avorrint-se" a l'oposició, tres anys més per a bufonejar i muntar pallassades, la seva especialitat.

Per sort, després hi ha els que treballen, els que es prenen la política seriosament i amb responsabilitat. Mentre l'oposició continua amb els seus numerets patètics, l'equip de Govern aprofita per a fer feina de la bona i demostrar que la política és quelcom que val la pena, una activitat digna en benefici dels ciutadans.

Inventari de fugides

M'allunyo per a ser qui sóc. Els camps llaurats de Gallecs. Els cingles de Bertí. La Mola. Montserrat. Sant Miquel. Céllecs. Montseny. Camino d'esma. Les pedres del camí són pedres de ningú. Bufa ponent. M'allunyo per a ser qui sóc.

La Torre d'en Malla. Amb la gorra i l'abric de pana semblo un jubilat, però no ho sóc. Només que, de vegades, necessito fugir rumb a l'horitzó. Una vegada vaig arribar fins a Grenoble... Tots busquem la salvació. El vent passa de llarg. Els pins capcinegen.

Una mica abans de la carretera que va de Granollers a Sabadell, tombo a l'esquerra i m'endinso pel bosc de Can Veire fins que faig cap a un berenador. M'assec en un banc assolellat, de cara a mar, des del qual veig, en primer terme, el verd incipient dels sembrats i, al fons, la serra de Marina i el Tibidabo. Els núvols s'apressen. La ciutat ja no se sent. Escolto la cançó del vent que usa els pins com a instruments. Si no tingués classe a les tres em quedaria aquí fins a la posta.

No hi ha salvació. Ni tan sols les paraules. El vent neteja l'atmosfera. El foc ho purifica tot. L'aigua que ens manca. La terra materna. L'escorça del pi, rebregada. No hi ha salvacions. Fugim, si podem, a través de les paraules, per camins bosquívols, a l'encalç del que som. A la ciutat ningú és el que és. Destesto les novel·les. Aquest sol, aquest cel, aquest verd, aquest vent... No, no hi ha salvació.

Camp de futbol. Església de Santa Maria de Gallecs. El rierol duu aigua. Sendera entre plataners. Les fulles seques ballen la dansa del vent. Aiguamoll de Can Salvi. Fa mal oratge. El cel, clafit de bromes amenaçadores, s'enfosqueix cada cop més. Camino entre el torrent de Caganell i els horts. Bròquils, raves, calçots, carxofes, algunes bledes... M'acosto a l'autopista. Camions i més camions. El vent ha estat company i còmplice, m'ha esbandit l'ànima de cabòries. El sol s'amaga rere la bromallada. Encara és d'hora, no cal córrer. M'avancen les fulles que s'envolen. Contemplo l'esquelet de la figuera despullada. Hotel Ciutat. M'assec sota el roure que hi ha a la cruïlla del camí dels Bandolers. Passa un altre jubilat. Ara tinc fred. Els molins dels Pinetons gira que giraràs. Bassa de Can Benito. Té poca aigua. Tres ànecs i para de comptar. Tinc gana, però no dinaré. Demà ja veurem. Camions i més camions. Som a ciutat.

La caminada m'ha provat. He suat la samarreta. Ara toca classe amb 1r. A de BTX. He de parlar de la veritat... Quina veritat? Després, amb 2n. A de BTX, el cogito cartesià...

Fugides efímeres. Sempre tornem a la presó. La presó és molt còmoda. Les fulles formen remolins que segueixen trajectòries erràtiques. Com nosaltres, que acabem fugint de les fugides...

Avui ha estat un gran dia. He escrit un poema (feia mesos que no n'escrivia cap), he caminat dues hores i he saludat un esquirol.

Aspiracions

Aspiro a la pulcritud.
L'arbre que s'enlaira.
Llavis assedegats de llavis.
El silenci després de l'orgasme.
Aspiro a la tènue treva que es marfon amb la mirada.
Aspiro a la més absoluta intempèrie.
Som estrelles clivellant la fosca.
Onada que s'escumeja.
Nàufrags sense platja.
Llavis afamats de llavis.
El silenci que esborra lentament l'última paraula.

ENTRELLUM POESIA

El pou de la literatura

Arribo a la pàgina 106 de L'home manuscrit de Manuel Baixauli i em trobo aquest fragment:

-Vol ser escriptor? -diu.
-Escric cada dia. No sé si sóc escriptor.

-Entesos. Té dues opcions: pot usar l'alfabet a plena llum, redactar articles, intervius, ressenyes, cròniques, etc., o pot, en canvi, fer literatura. Si vol i si pot fer literatura, li cal un pou. Sense pou, no hi ha literatura.

Els punts negres d'Escriptor s'han dilatat. Potser també els meus, a mesura que m'habitue a la fosca i que la fosca em sembla llum.
Ulls dilatats per a veure, per a fer literatura?

M'aturo. Rellegeixo el fragment vàries vegades... La llum, el pou, la fosca... Escriure en una certa penombra... Aquesta és la idea d'Entrellum... on escric cada dia a plena llum... gargotejant ombres...

Segons Escriptor, això no és fer literatura. Una cosa és bloguejar i una altra fer literatura. Si volgués realment fer literatura hauria de deixar el blog i entaforar-me dins un pou... quina metàfora, la del pou!... Com si Plató em digués: torna al fons de la caverna, amic, si vols veure la veritable realitat...

Fragment inquietant. Fóra perfecte com a post postrem, últim post de comiat: "Deixo el blog per a dedicar-me a la veritable literatura..." Quina temptació! Amagar-se, empouar-se, retirar-se de l'aparador catosfèric per a esdevenir Escriptor en majúscules... creador de Literatura en majúscules... i no aquest mamarratxo que embruta pantalles amb aquesta merdeta de textos postejats...

A la pàgina 154 retrobem el pou:

No habite en el pou, de moment. El visite, el freqüente, m'hi aboque per extraure'n llum. No m'hi instal·le, però. Com Rembrandt, vull avançar en sentit contrari a la dispersió, a la futilitat, a la verborrea vàcua. Si aquest camí porta al fons del pou, faré del fons del pou casa meva.

És a dir, el pou pot esperar... The blog must go on...

NM: El llibre de Baixauli fluixeja pertot. 239 pàgines que podrien ser perfectament 139. O 39. A penes he fet anar el retolador de subratllar. Mal senyal. Una altra novel·leta sobrevalorada. No suporto les inversemblances literàries ni els realismes màgics forçats. És del tot inversemblant que el relat SAVIESA (de 19 pàgines!) estigui escrit a la paret del far abandonat d'Estaca de Bares i el paio el pugui copiar en una hora... Encara més inversemblant és que, amb només tres quarts d'hora, un nen negre de vuit anys escrigui un relat (ÈXODE) de 6 pàgines a la sala d'espera d'un dentista vienès... Una cosa es la ficció i una altra el deliri. El lector no és un idiota capaç d'empassar-se qualsevol bajanada. Sense parlar de la caòtica nòmina de personatges que, al final, acaben confonent-se els uns amb els altres en una orgia narrativa infumable (les pàgines amb fons negre són com els blogs amb fons negre: vade retro). Ah, i la morbosa foto de l'albat de la pàgina 83 se la podia haver estalviat... Quin mal gust!

Dossier informatiu Catosfera

ITV

L'hivern m'ensenya a ser prudent. El fred em garratiba les neurones. Em quedo quiet mirant l'horitzó a la vora del riu Congost. Tanco la ràdio. Fins i tot la música em molesta. Contemplo la posta de sol. M'estic fent vell. Aquests polígons industrials són depriments. Mentre passo la ITV, rumio res. Observo els gestos del mecànic, les seves frases mil cops repetides, un atomatisme atroç. M'enganxen una etiqueta nova de color verd. Dintre de dos anys tornaré. Em trobaré el mateix ritual de gestos i frases repetides. La mateixa buidor al preu de 34,25 €. S'ha fet fosc. De nit, els polígons industrials fan por. Marxo cap a casa. Deixo el silenci a la riba del riu Congost, entre pollancres i camps que brullen. L'hivern se'm fa llarg. Avui em sobren les paraules.

Elogi de la classe mitjana

Sobre l'aristocràcia

No em dol de dir que sóc partidari de l'aristocràcia, no pas de l'aristocràcia provinent de la sang o dels diners, sinó de l'aristocràcia que es fonamenta en el treball i en l'excel·lència. En aquest sentit coincideixo amb Plató. Patim un democratisme babau on tot allò que destaca és vist amb reticències, un democretinisme esquerranós que es malfia de la superioritat d'alguns individus els quals, pel sol fet de mostrar-se millors que la resta, són automàticament anatematitzats. La natura no ha estat mai igualitària. La societat aspira a ser-ho, però cal anar amb compte perquè sempre hi haurà diferències entre les persones. El meu aristocratisme es basa en la pura meritocràcia. Jo crec en els currículums. Són les nostres obres les que ens avalen, allò que hem fet de profit al llarg de la vida. Per sort, hi ha paràmetres objectius que demostren la vàlua de les persones. Com a professor, tinc molt clar que no és el mateix posar un 10 en un examen que posar un 4. Malgrat els esforços artificials de l'igualitarisme mesocràtic, l'aristocràcia s'acaba imposant, perquè la realitat no pot ser negada per quimèriques ideologies; i al capdavall és aquesta aristocràcia la que fa progressar la humanitat. Mirem l'aspecte o l'activitat que sigui, sempre hi haurà persones que ho facin millor que altres... I això, per descomptat, també es pot aplicar a la Catosfera.

Overbooking

Bernardo Atxaga

Fins i tot un escriptor tan rural com Bernardo Atxaga se n'ha adonat: el seu blog serà el seu proper llibre [How Atxaga is going to write his next book]. Un altre que ha entrellucat per on va el futur de la Literatura... Benvingut a la Literatura 2.0! Ens ho explica L'efecte Jauss.

El futur dels diaris (i dels llibres) de paper

En parlarem a Granollers a la taula Blogs & Literatura

Capvespre 11.1.08

Primer programa de l'any. Comencem amb uns versos de Jordi Pope. Ens acompanyen les cançons de Los Secretos. Festa dels Tres Tombs. Sant Antoni Abad. La nefasta barreja de religió i política. Defensa del laïcisme. Centenari del naixement de Simone de Beauvoir. ¿Feminisme? ¿El futur serà matriarcal? Any Rodoreda. Mort de Pepín Bello. Poema final de Júlia Costa: Gebrada.

Les Jornades de la Catosfera a LV

Granollers acogerá el I encuentro de 'blogueros' de Catalunya

El 9 Nou

Les crítiques

La meva visió de la Catosfera comença a ser una mica negativa respecte a diverses actituds, com la d’acusar de monopolista a qui decideix arriscar patrimoni, temps i prestigi per a fer coses com aquesta. No espero agraïments ni els vull, però no esperava tanta crítica ni rancúnies.

L'amic Marc es lamenta, i amb raó. Com a màxim responsable de l'organització de les Jornades de la Catosfera ha d'entomar algunes crítiques, fins a cert punt lògiques i legítimes. Jo no el defensaré, perquè sap defensar-se ell solet i la seva millor defensa és la feina que fa, el seu lideratge, la seva empenta i iniciativa.

¿Que la seva personalitat pot ser titllada d'egocèntrica? Ell no t'ho negarà pas. Tots els blogaires som una mica (o molt) egòlatres i exhibicionistes. El blog és una gran eina d'autopromoció. ¿Afany de protagonisme? El que treballa i fa coses de profit, tard o d'hora es fa notar.

Paradoxalment, els que han escrit contra les Jornades o contra els seus organitzadors, també busquen protagonisme. Alguns no volen participar i s'autoexclouen, altres no han estat cridats i en deixen constància, n'hi ha que creuen que la Catosfera ha de ser catetosfèrica (barretinera, tancada només a les aportacions nostrades), després hi ha els que fan mutis...

Tothom té dret a dir el que li plagui i a callar si el que li plau és la indifèrència. Em sembla perfecte. Que se'n parli molt, bé o malament, però que se'n parli. Així farem forrolla. A mi m'encanten les crítiques. Significa que existeixes, que t'han tingut en compte, que et consideren objecte i subjecte criticable. De puta mare. Però no penso caure en el parany de criticar els criticaires, perquè no esperen una altra cosa: el seu miserable minut de glòria. Doncs que segueixin esperant.

Qüestió de feeling

No sé què coi passa últimament, però tothom vols ser amic meu... Aquest matí li deia a un: Mira, tu i jo no serem mai amics; em conformo amb què no siguem enemics... I ell, amb cara de pòquer, replicava: ¿I per què no podem ser amics? Li he respost que era una qüestió de feeling...

Em temo que tots aquests que aspiren a ser amics meus ho volen ser per a després poder vantar-se'n i dir: El Toni és amic meu...

Ja veus quin gran què!

Insubornable llibertat

La religió atempta contra la meva llibertat. Déu i jo som incompatibles. La seva afirmació és la meva negació i viceversa. Sóc lliure, ergo ell no existeix.

15 roses vermelles

Li regalo un ram de 15 roses vermelles, omplo les copes de xampany i brindo:

Passi el que passi, facis el que facis, estiguis on estiguis, sempré seré al teu costat.

Retorn a les aules

Deixem la rutina nadalenca per a tornar a la rutina professional. L'edifici és un frigorífic. Bon any, company. Bon any, companya. Estan contents perquè quasi els toca la loteria. Quasi. Jo no en compro mai.

Immersió lingüística. Els alumnes parlen majoritàriament castellà i la meitat dels profes es passen pel folre l'oficiosa llengua vehicular. Per això el vídeo del PPC és indignant. Quina demagògia! Al meu insti amb prou feines enraonen català els quatre profes de català.

Tenim ciclàmens nous, vermells, al pati. Quin gran negoci per algun jardiner. Tenim més ordinadors. Quin gran negoci per alguna empresa d'informàtica. Tard o d'hora, també tindrem el certificat de Qualitat. Quin gran negoci per alguns, perquè això suposarà més diners... Més diners per a ciclàmens i ordinadors i.....

Retorn a les aules.

Avui la meva filla fa 15 anys...

La meva epopeia

La història és llarga... Començaré pel principi, doncs.

Com qualsevol novençà, vaig fer les meves primeres passes en el món de la literatura catalana presentant-me a premis modestos. L'any 1998 vaig guanyar el Premi Comarcal de Narrativa amb la que seria la meva primera novel·la publicada, Darrer poema (2000). A poc a poc, vaig intentar fer camí endinsant-me per les fosques entranyes de premis de més volada i d'editorials importants, fins que vaig descobrir que tot estava en mans de quatre mandarins empatumats que patien endogàmia crònica. Vaig topar amb la barrera, amb El Mur que protegia el nucli dur de la LIT CAT. Em refereixo a la colla de subvencionats, convidats, publicitats, la nòmina d'escriptors oficials promoguts des de les institucions pagades pel contribuent... No cal concretar noms. Ells saben qui són. Se'ls hauria de caure la cara de vergonya. L'any 2005, en el meu Manifest blogpoètic de Sant Cugat, ja en vaig deixar constància amb aquest paràgraf demolidor:

Remoguem la bassa d’oli de la nostra cultureta de fireta fins que aflori el cadàver putrefacte de la literatura periclitada, fossilitzada, plena de corcs i de corbs: mòmies il·lustres del segle passat; romàntics del papir i de la ploma que encara gargotegen a la llum d’una espelma; contistes banalíssims addictes a la conyeta; escrivents santjordinescos; patumets i patumetes de professió "subvencionats"; mandarins i comissaris que remenen les cireres i tallen els bacallans; articulistes a preu fet; jurats omnipresents; titellaires oficials que acaparen momes i bicoques, connivències, cadafals i setials; pontífexs i acòlits; mediàtics, maniàtics, mediocres (no sabeu fins a quin punt em deprimeix la mediocritat!)... Tremoleu, tremoleu, perquè abans que es faci fosc calarem foc a la pira de les vanitats fins que el pal de paller esdevingui una cendra bruta que el temps escombrarà sense misericòrdia… S’ha acabat el bròquil. El castell és a punt de fer llenya. Cada paraula és un tret. No cal que us amagueu. El judici de la posteritat serà implacable. Només quedarà de nosaltres l’esclat fulgurant que ranegi els estels, els vers diamantat, la pura follia del mot incandescent… Venim de segles enrere i tenim set de futur. No demanem res, però aspirem a tot. Hi ha una nova albada per a tots els que vulguin emborratxar-se de llum. ¿Virtual o real, què importa? Al fons del disc dur per a trobar allò que és Nou!

Quan vaig veure clar que no tenia res a fer fotent-me de cap contra El Mur, vaig optar per encetar el meu propi camí, el camí de la no dependència, el camí de la llibertat: el camí dels blogs. Era un camí prou inèdit encara. El camí clàssic de l'escriptor clàssic estava absolutament copat, embussat, manipulat pels mandarins i els seus amiguismes nefands [que alguns confessen sense embuts elogiant descaradament l'amic del jurat]... En els blogs, en canvi, tot estava per fer i tot era possible. M'hi vaig abocar de ple. Ja no havia de llepar culs, no havia de demanar almoina a cap editor, no havia de fer-me amic de ningú... Era lliure i havia d'inventar-me a mi mateix sense ajuts de cap mena. Sol i a per totes. Puc dir amb el cap ben alt que jo no tinc res a veure amb institucions ni capelletes. Sóc el paio més individualista del món. Mentrestant, ells callaven, desconfiaven, em posaven pals a les rodes, i encara callen, cabrons... El seu silenci els delata.

Dintre de 20 dies ens veurem les cares a Granollers. I parlarem de LITERATURA, de la Nova Literatura. I farem un llibre 2.0, una antologia col·lectiva, quelcom pioner, absolutament ultramodern. Però ells no hi seran. Ells seguiran publicant els seus articles insípids a l'Avui i sortint a la tele en programes somnífers. Ells callaran, provant de silenciar el que és un crit ensordidor: la Catosfera existeix, la gloriosa Catosfera fa feina, la Catosfera empeny el futur cap endavant; mentre ells s'ancoren desesperadament a les seves prerrogatives, privilegis i càrrecs per a mediocres repatanis, sòrdids endolls, misèries institucionals... La Catosfera, sí, el seu malson diari, perquè se'ls escapa, perquè no la poden controlar. Critiqueu-la, si podeu, o emmudiu per sempre. Us menjareu amb patates els vostres llibres de paper trinxats. La història corre en contra vostra. Ja podeu enviar-me mails de bon rotllet... El vostre silenci és la vostra làpida. L'amenaça catosfèrica... ui ui ui ui ui... Com han canviat les coses, oi?

Cadascú té la seva epopeia. La meva és aquesta. Quina és la vostra?

Influències literàries

Avui faré una cosa que no he fet mai: escriuré una llista amb les meves principals influències literàries. Per influència literària entenc no solament els autors dels llibres que he llegit (perquè aleshores la llista seria quilomètrica), sinó sobretot els autors dels llibres que he viscut. [Algun dia explicaré la diferència entre un "llibre llegit" i un "llibre viscut", i què significa "viure un llibre"]

He limitat la llista a 16 escriptors (5 catalans, 4 alemanys, 2 francesos, 2 britànics, 2 castellans i 1 portuguès) tres dels quals encara són vius. Els escriptors vius afegeixen a la seva influència literària també una influència humana o biogràfica. Voilà:

1. Màrius Torres
2. Fernando Pessoa
3. Hermann Hesse
4. Friedrich Nietzsche
5. George Orwell
6. Louis-Ferdinand Céline
7. Arthur Rimbaud
8. D. H. Lawrence
   
9. J. W. von Goethe
10. Thomas Mann
    
11. Josep Pla
    
12. Guillem Viladot
13. Biel Mesquida
14. Enric Vila-Matas
15. Renada Laura Portet
16. Antonio Machado
    

[Avís per a despistats: això NO és un meme!]

Gloriosa Catosfera
(Un bon post des de NYC)

Un altre punt de vista

La dona de la meva vida

La dona de la meva vida és gairebé perfecta. Només té dos defectes: està casada amb mi i fuma. El tabac és un vici perdonable, però jo sóc un cas perdut. 22 anys al meu costat són garantia suficient per a merèixer la glòria eterna, un bon tros de cel i un carrer amb el seu nom o, posats a demanar, una plaça ben cèntrica.

La dona de la meva vida, com totes les dones, sovint té daltabaixos hormonals que afecten la seva estabilitat emocional i perjudiquen seriosament la seva relació amb els altres. Els meus daltabaixos, en canvi, són literaris: hi ha dies que escric bé i dies que escric millor. Els dies que no escric no sóc jo, sinó la meva ombra.