Soms lliures

De vegades m'oriento de sobte, per pura intuïció. La brúixola interior s'atura i deixo de moure'm com una baldufa. L'espai i el temps es concentren en un punt. La calma i la consciència brollen del fons de mi mateix. Ja no em cal res exterior, ni coses ni persones. Aleshores sé qui sóc i on sóc i per què sóc. No dubto. No tinc por. El miratge de la solitud desapareix. Tot és clar. M'escolto, respiro, medito.

Obro els ulls, miro el mirall i em pregunto: ¿Quin déu ens ha regalat el do de la llibertat? Soms lliures. Cap escenari pot limitar-nos. Soms lliures. Ni la física ni la química ni la gramàtica ni el baròmetre poden escapçar les nostres possibilitats. Soms lliures. Ni els diners ni les lleis ni les ficcions poden tallar les ales de l'esperit. Soms lliures. Hi ha quelcom més enllà del cos que transcendeix les sensacions, les emocions, els conceptes i els somnis. Morir és obrir una altra porta. Segur. 

No soms lliures

De vegades em desoriento com un nen que s'ha perdut enmig de la multitud. La brúixola interior es destarota i començo a moure'm com una baldufa esgarriada. Puc agafar el cotxe i fer molts quilòmetres. Puc agafar avions i aterrar a les antípodes. L'espai i el temps s'esvaeixen. Sovint retorno a llocs antics on vaig trobar la calma, el centre, la consciència. També puc retrobar persones que en el passat van ser importants. Necessitem referents, àncores, lligams per tal d'evitar el naufragi. És en aquests moments en els quals no saps qui ets ni saps on ets ni saps què pot passar; és en aquests moments en els que et sents més sol i vulnerable. Dónes tombs a la sínia dels dubtes i no en treus l'aigua clara. Cerques ajuda exterior i descobreixes que, malgrat les aparences de normalitat, els altres estan igual o pitjor que tu. Què fàcil és donar consells. Què fàcil jutjar. Mentrestant, intentes escoltar-te, respirar a fons, aturar les reaccions automàtiques. Poc a poc, els batecs del cor s'encalmen... 

L'endemà obres els ulls, mires el mirall i et preguntes: ¿Qui va ser el malparit que es va inventar l'absurda quimera de la llibertat? No soms lliures. Soms titelles que gesticulem damunt un escenari cada cop més enfangat. No soms lliures. Soms esclaus del l'ADN, els neurotransmissors, la gramàtica, la sintaxi i la climatologia. No soms lliures. Soms esclaus del sistema financer, la política i els mitjans de comunicació. No soms lliures. Soms esclaus de la matèria, les sensacions, les emocions, els pensaments, les ficcions i els somnis. Potser la mort ens alliberarà de tot plegat. O no. Qui sap.

L'horitzó inalterable

 La calma sempre és aparent 

La platja plena de petxines buides l'endemà de la llevantada 

He vist estrelles de mar agonitzant amb els braços escapçats 

El mar no té sentiments, sinó onades 

Tèrbola, l'aigua encara brama 

Hi ha branques i troncs escampats entre les roques 

L'horitzó inalterable 

Escuma de les nits i de les hores que no he sabut estimar-te 

El cor se m'erosiona a còpia de patacades 

Massa paraules 

Sort que tenim mala memòria 

Sort que vivim en un somni 

Sort que la solitud ens guareix quan perdem l'esperança 

Adoro aquest cel ras i el sol que se'n riu de dalt estant 

i la silueta llunyana de les muntanyes 

La calma sempre és aparent 

Encara crec en nosaltres

poemes

L'aprenentatge de les pèrdues

L'aprenentatge de les pèrdues. Això és la vida. O això hauria de ser. No és el que guanyem, ni el que tenim, ni el que gaudim. No. Guanyar, tenir, gaudir són verbs superficials. Tard o d'hora t'adonaràs que només et tens a tu mateix, i de vegades ni això. Pots estar envoltat de gent i de coses -seguretats aparents-; i ho pots perdre tot demà mateix. Hi ha una buidor profunda que no podràs omplir. Ni coses ni persones seran suficients. No t'has preguntat mai per què hi ha tanta gent que creu en Déu? Perquè Déu no pot ser perdut, sempre el tindrem, sempre podrem confiar en ell. Per això és tan seductor, com tots els ideals.  I si perdem la fe en Déu, en els altres i en nosaltres mateixos? Què ens queda? I si perdem l'esperança? I si perdem l'amor? I si perdem la salut i perdem la vida? L'aprenentatge de les pèrdues. El més difícil de tots.        

Meditacions

El blog és un taller d'experimentació i, al mateix temps, un calaix de sastre on es van acumulant textos de tota mena. Si no som capaços de destriar el gra de la palla i posar una mica d'ordre, ens podem perdre molt fàcilment, sobretot quan la matèria primera abasta la feina de gairebé nou anys. Sort que les etiquetes ens ajuden a orientar-nos enmig de la selva dels posts. Fruit d'aquesta endreça, ja han sortit dos volums de dietaris: Terradets i 2007-2012. Avui publico un nou volum: Meditacions. És una obra que recull textos que parlen de la solitud, l'amor, l'escriptura, la llibertat, la felicitat i... les postes de sol. He gosat incloure'l dins la secció d'autoajuda i superació personal. És el llibre número 13 de la meva biblioteca Bubok. Com els altres, te'l pots descarregar gratuïtament.

Déu en nosaltres

Hi ha núvols perfectes malgrat el vent

com el somriure de la meva filla

ara que tornem a viure moments de mel 

i passegem Rambla avall

i entrem a la Boqueria

i mengem móres enormes

i somiem

Em veig en els seus ulls

Enyoro el temps que hem perdut

La vull feliç, apassionada

Ella quedarà de mi

Ella i uns llibres plens de paraules

Ella i la ressaca de l'amor

Allò que no pot ser dit

Déu en nosaltres

poemes

Did I see you, see me, in a new light?

Objectius

Surto de Palau xino-xano en direcció est. Arribo a la urbanització de Mas Fumats i, deixant enrere les cases, m'enfilo per una tartera grimpant com una cabra. El sol m'escalfa l'esquena. Suo la samarreta. No porto aigua. La bateria del mòbil marca vermell. La sola de les botes està tan gastada que sento les pedres a la pell. A més rellisquen. Me n'hauria de comprar unes de noves, però hem fet tants quilòmetres plegats (Terradets, Xile, Suïssa) que em sap molt de greu desprendre-me'n. Per fi localitzo la sendera amb marques grogues. Estic en el bon camí. Carenejo per la serra de Verdera en direcció nord-oest. A la meva esquena la badia de Roses; a mà dreta el Cap de Creus, amb La Selva del Mar i El Port de la Selva; a mà esquerra Palau i tota la plana de l'Empordà als meus peus; al fons els cims nevats del Pirineu entre els quals destaca el Canigó. Llàstima de la calima. Si hagués bufat la tramuntana la panoràmica seria encara més espectacular. Pujo i baixo. Un trenca-cames. On no hi toca el sol hi ha zones humides perilloses. Molt de compte que em podria estimbar. Per fi, trinxat i deshidratat, atenyo les ruïnes del castell de Sant Salvador. 670 metres. He fet el cim. És la segona vegada que hi pujo. Aquest podria ser el Montsalvat del Sant Greal. Medito.

Per ser feliç, mortal, camina sempre i oblida.

(Joan Brossa)

El meu objectiu és aconseguir viure sense objectius. O dit en positiu: viure el present plenament, oblidant el passat i despreocupant-me del futur. Hic et nunc. Conscient de l'instant. Els objectius són una quimera. Si et planteges una meta t'estàs projectant cap al futur, és a dir, estàs ajornant el gaudi, perdent el present, que és l'únic que tens. Ni objectius ni metes ni projectes ni plans. Això és la pastanaga per a l'ase. A qui necessites demostrar res? Tan poca autoestima tens? Ho fas per a tu o per als altres? De què o de qui depèn la teva felicitat?

No vull fer res que no faci. No vull tenir res que no tingui. No vull ser res que no sigui. Així ho faré tot i ho tindré tot i ho seré tot. Fluir. Respirar. Caminar. Estimar. Viure.

The Released Man

After serving forty long years in jail he was finally free. He breathed deeply. The air smelled good. It was a Sunday morning in April. Nobody was waiting for him. He wandered around, watching the flight of the birds, staring at the horizon, enjoying his regained freedom. After a while he sat under a blossom cherry tree and he felt he was the happiest man on earth. “What a quiet place. It seems like a dream!”–he said to himself smiling. “I could remain here forever, but I should leave. It’s time to live up.” 

As soon as the man arrived in the city, he met a lot of people shouting in front of a bank: “Kill yourself, banker, we won’t pay the debt!” He got close to a beautiful young blonde woman who was holding a poster in which these same words were written. The astonished man asked her: “Please, could you explain to me what is happening?” The woman answered: “We are protesting against evictions. First, we lost the job and now we will lose the house. We only have our life and dignity. They are the thieves!” The man didn’t understand. “Why are they the thieves?” The woman said: “They fooled us into believing that our house was more valuable than it really was. Afterwards, the price fell, but the debt didn’t. That’s the big rip-off!” The multitude was getting more and more angry. Then, absolutely puzzled, the man moved away from the crowd and carried on with his walk. 

A few streets further on, the man found another demonstration. In this case, all the people were shouting in front of the headquarters of a political party: “No more corruption! Resignation!” The man instantly realised that the protestors' mood was heating up, spreading like wildfire. “Corrupts, thieves, go to guillotine!” –they were clamouring. Never before had he seen anything like this. Suddenly, the police arrived and began hitting everybody. Very frightened, he ran away and saved his neck. “Phew! What a madness! I am afraid they are fighting a losing battle.” –he exclaimed completely amazed.

Unconsciously, the man left the hubbub of the city and he went back to the blossom cherry tree. He got some rest. Smelling the sweet fragrance of the flowers, he thought: “There are more criminals out of the prison than in it. Forty years later the world hasn’t improved so much. On the contrary, it goes from bad to worse. This society is hopeless! Anyway, it’s better to be free than imprisoned...” 

The man eventually stood up, breathed deeply and, step by step, started off towards the mountains.

Flock of Starlings

Estic envoltat d'ocells. Passen estols davant el finestral. Fan figures i es perden. Retornen. Si els pogués atrapar amb les paraules. Paraules-gàbia. Millor que se'n vagin cel enllà. On la mar és un mirall entelat. On les muntanyes s'emblanquinen. Millor que se'n vagin. La paraula ocell no és un ocell. Jo no sóc jo. Tu no ets tu. Retornen. Sempre retornen. 

I'm surrounded by birds. Flocks pass in front of the large window. They make figures and get lost. They return. If I could catch them with the words. Words-cage. They had better fly away into the sky. Where the sea is a tarnished mirror. Where the mountains become white. They had better leave. The word bird is not a bird. I am not myself. You are not yourself. They return. They always return.

La por destrueix l'amor

Última meditació de Krishnamurti, un mes abans de morir amb 91 anys.

Costa amunt

Costa amunt per les vinyes de Palau-saverdera... Quins raïms negres més dolços que s’hi fan! Jo he pujat, com apassionat romeu, per les mateixes rutes que hi va seguir el meu pare, i he sentit la punyent emoció d’adorades memòries, al trepitjar les ruïnes de l’antic cenobi català. I després, al pujar al castell de Sant Salvador, la terra empordanesa m’ha semblat encara més plana i resplendenta, i he resseguit amb delícia les cales de la costa i he contemplat la mar immensa, tan polida i clara que s’hi emmirallava el sol. 

"Les gràcies de l'Empordà" (1919), Pere Coromines. Obres completes. Barcelona: Selecta, 1972, p. 938-939 (Biblioteca Perenne).

Teranyina

És aquesta estranya sensació (dic estranya però cada cop em resulta més familiar) de què tot se'n pot anar a fer punyetes en qualsevol moment. Quan dic tot és tot, vida inclosa. Ho pots anomenar fragilitat o futilitat. La imatge que em ve és la d'una teranyina. Com si tot fos efímer, estantís, i nosaltres penjats d'un fil o amb la merda fins al coll. Hi ha moltes menes de corrupció, i la pitjor de totes no és l'econòmica. Deu ser que se'ns encomana l'esperit d'aquests temps crítics que ens ha tocat viure. Les presumptes seguretats han passat a la història. Ens aferrem a l'instant perquè el futur és una boira espessa. Miro el mar i veig onades. Miro el cel i veig núvols. El blau cada cop és menys blau i el cor batega a batzegades. La sang ja no és vermella com abans. Per qui toquen les campanes?

Holy Motors

Una pel·lícula com un quadre abstracte. Inquietant, anàrquica, ombrívola, hipnòtica, fragmentària, surreal, salvatge, transgressora, fantasmagòrica, poètica, imprevisible... I sobretot nihilista. No et trenquis el cap amb el significat lògic de les imatges. Hi ha l’aspiració a fugir de la realitat rutinària, simiesca, gallinàcia, d’aquesta l’anestèsia generalitzada que ens aclapara, fent volar la fantasia en somnis i reencarnacions, viure totes les vides (com deia Pessoa) i ser-ho tot de totes les maneres possibles. L’Art és el vehicle-limusina. Hi ha la bellesa del gest pel gest, ara i aquí, sense més transcendència, fent l’amor amb una contorsionista, tocant l’acordió en una església o emulant la Pietà a les clavegueres de París. ¿Què hi ha després de l’apocalipsi, després del món que s’ha acabat? Aquesta mena de cinema com un collage de youtubes, imatges que travessen l’ànima, morts que no són morts, sang que no és sang, bogeria i més bogeria, inhumana humanitat mutant. Quan l’assassí i la víctima s’identifiquen. Màscares. Epitafis www. Les persones emmudeixen mentre el cotxes parlen. L’infern de cada dia i el cel de cada nit i, inevitablement, un cansament infinit com el de Sísif. Holy Motors. La tornaria a veure.

Ciberdietaris 2007-2012

He seleccionat els textos més rellevants del blog Entrellum des de 2007 fins a 2012. Els dels anys anteriors van ser publicats en el volum Catosfera. Ciberdietaris 04-05-06. Entre els 43 i els 48 anys he viscut els fets més transcendentals de la meva existència. Sens dubte, l'escriptura revela aquesta evolució personal. A l'hora de fer la tria, han prevalgut la filosofia i la literatura sobre altres aspectes, com ara la blogologia, que va ser preponderant en el primer volum. Segueixo pensant (i practicant) que la forma més natural i genuïna d'escriure és el dietari. Fa 8 anys que bloguejo i se'm faria molt difícil imaginar la vida sense el blog. 

Ciberdietaris 2007-2012

Amb aquesta ja són 12 les obres que podeu descarregar-vos gratis a Bubok

You know you'll never tame

Em quedo amb la brillantor de la mar i el vol imprevisible dels estornells, ara suspesos, immòbils, adés girant al ritme voluptuós de la tramuntana. Qui fos ocell. Qui fos onada. Qui fos qualsevol cosa lluny d'aquestes paraules bordes que no menen enlloc. Les xemeneies fumegen. Les oliveres són esporgades. No ploris. No pots plorar. Corre i amaga't. Les cendres del cor s'escamparan...  

Plató i l'eucaliptus

És la ment la que crea la realitat. Tenia raó Plató: primer de tot són les idees. Només cal que somiïs, pensis, desitgis, visualitzis i verbalitzis quelcom perquè aquest quelcom esdevingui real, es materialitzi. M'ha passat tantes vegades a la vida, ho he experimentat de tantes maneres, que res ni ningú podria fer-me canviar d'opinió al respecte. Ja poden venir els escèptics a parlar-me de "casualitats", "sincronies", "coincidències", etc. I una merda. Guardeu-vos la vostra xerrameca. Sóc un filòsof que només se'n refia de les coses que ha viscut de primera mà.

I tota aquesta introducció per a què? Perquè us vull parlar d'un eucaliptus... 

L'altre dia esmentava aquest arbre en un post.  La seva presència dificultava la visió panoràmica completa de la Badia de Roses. I deia: "Si no fos per l'eucaliptus, el somni seria més real". Aquest matí m'he llevat amb la fressa d'una serra mecànica propera. He vist com un parell d'homes entraven al camp on estava l'eucaliptus. He pensat: igual el tallen... Han començat per les branques baixes i, amb l'ajuda d'un petit camió amb grua, han anat pujant a poc a poc fins que l'arbre ha sigut completament desballestat. A les 12:30 la feina estava enllestida.

El somni és més real que mai, fins al punt que ha deixat de ser somni. Fixeu-vos en la diferència final: 






Descansi en pau l'eucaliptus.

Ulls, budells, cor

Per encetar l'any us recomano un llibre potent: Ulls, budells, cor (Lapislàtzuli Editorial) del poeta de Xàtiva Elies Barberà. La presentació a Barcelona serà el proper dimecres dia 16 de gener a les 20 hores a l’auditori i restaurant del Museu d’Història de Catalunya (Pl. Pau Vila, 3 - Palau de Mar). Cultura, poesia musicada i un càtering excel·lent servit per Sagardi amb el port de Barcelona als nostres peus. Us hi esperem!

Miratges

Contemplo els ametllers florits i les mimoses a punt d'esclatar i m'adono que tot és un miratge. L'hivern no és hivern i nosaltres no som aquest embolcall d'ossos i de carn que malda per atènyer petits plaers fugissers. La mar es confon amb la boirina. La piuladissa dels ocells no em deixa escoltar el silenci. De sobte callen i assaboreixo la perfecció. Sense núvols el cel és més cel. En algun lloc he llegit que la felicitat són 30.000 euros a l'any, no deure res als bancs i evitar qualsevol mena d'estrès. És correcte, però s'han deixat una cosa important: l'amor, saber que importes a algú, adormir-te i despertar-te amb la certesa que no estàs sol en aquest món. O també és un miratge, això?  

Les coses més importants

Entre la mar i els meus ulls hi ha un eucaliptus enorme, altíssim, estaquiròtic. Balla al ritme de la tramuntana i serveix perquè els estornells s'aturin una estona a emmerdar la contrada. Sempre havia volgut escriure davant la mar, amb l'horitzó dels dos blaus com a pauta. Si no fos per l'eucaliptus, el somni seria més real. 

Entre Puig Rom i Empuriabrava hi ha un pany de mar que miro i remiro sempre que puc, cercant la inspiració o la simple inoperància. No em pregunteu com he arribat fins aquí. No és mèrit meu. Les coses més importants no passen perquè tu vols. Només sé que tot el que se m'ha donat ha de ser retornat al món en forma de paraules. Aquesta és la missió. No en tinc cap altra. Jo escric i l'eucaliptus balla. El cosmos reparteix els papers. Cadascú ha de fer sonar la seva melodia. Cantaré per a tu, si vols escoltar-me. I en el silenci de l'horabaixa, quan el cel es tenyeixi de porpra i els aiguamolls semblin miralls, recorda el que ara et diré: per a trobar el sentit, primer has de trobar-te a tu mateix, i només et trobaràs a tu mateix en la solitud. Sense solitud no hi pot haver ànima, i sense ànima la vida és superficial, gallinàcia. Mira la mar de fit a fit, ella té la resposta.