8.12.13

La pitjor addicció

Fuig del tabac, de l'alcohol, de la carn i de les persones manipuladores. Estimar algú és acceptar-lo com és, respectar-lo, comprendre'l, però no fer que s'adapti als teus interessos. Ningú t'ha de dir com has d'actuar. Si quedes atrapat en una relació tòxica t'anul·laran i patiràs. La dependència sempre és negativa. Has de tenir el teu propi criteri i no témer el canvi. La pitjor addicció és creure que necessites algú per a ser feliç. Mentida. Per a ser feliç el que necessites és ser tu mateix, seguir la teva intuïció i poder crear lliurement el teu destí.

Hem polit els somnis

5.12.13

Ben poc


És poc, el que sabem sobre nosaltres: el niu, l'aigua que plou, la sang que s'escola, ocells que s'envolen, la boira sempre a l'hivern, i aquest neguit que no s'apaivaga.
És poc, ben poc, allò que sabem: que cauen les fulles dels arbres, que el cucut fa cu-cut cu-cut cu-cut, i que el sol tal vegada pot sortir o romandre amagat rere les muntanyes, i el record del sabor de les figues i de les móres.
Ben poc, ben poc és el que sabem: que el rierol també s'asseca, que els cors hi ha un dia que es paren, que l'amor igual que arriba se'n va i no sabem ben bé per què.
És tan poc, el que sabem, i aspirem a saber-ho tot.
I avui és un altre dia i podem estar contents perquè som vius, perquè hem escrit un altre vers, perquè encara caminem amb les nostres cames.
Però és tan poc, tan poc el que sabem, que Déu se'n deu riure de nosaltres.

1.12.13

Només els fets


Ni la filosofia ni la literatura m'aporten res. Són passatemps estèrils, productes prescindibles de la cultura. La filosofia és teòrica, racional, només planteja preguntes i no dóna respostes convincents. En renego. La literatura tampoc serveix perquè les paraules, per molt que t'hi escarrassis, no arriben a expressar la vida, es queden sempre curtes, fins i tot les poètiques. En renego també. Exfilòsof i expoeta (totes tenim un passat...), em malfio de les idees i de les paraules. Només me'n refio dels fets. Ni teories ni logomàquies, sinó fets, a poder ser consumats i contrastables. Visc sense pensar gaire, entre silencis i sons de la natura. La música també em cansa. Visc un acte de ser desprovist de racionalitat i de xerrameca. Estic i vaig i faig sense perdre el temps plantejant-me preguntes retòriques o cercant adjectius adients. A punt de fer 50 anys, pensar i escriure són un luxe que ja no em puc permetre. En canvi, si medito, tot això queda en suspens i em sento bé, perfectament. Només la natura em salva. La resta és presumpció, i no pas d'innocència.

21.11.13

I passa que som


I passa que som sols per a tenir l'espai i el temps de fer-nos dignes d'una vida que no ens pertany. I passa que hem avançat fent dreceres fins a les valls més pregones per adonar-nos que les ombres també ens salven. I passa que el cor se'ns ha estovat i la pell no guarda rancúnies i la ressaca és plena de dies plaents que ens han tatuat l'ànima. I passa que tantes paraules lliscaren i tantes esperances s'escolaren i tants neguits que al capdavall van ser res que ara mateix aquí mateix proclamo el meu amor incondicional a l'univers sencer i a cada ésser vivent (pedres incloses) que em fan sentir la bondat d'existir més enllà dels judicis i les formes. I passa que estimo el silenci i la lluna que s'amaga entre els núvols i els llavis de la noia verge i el somriure del vell que s'acomiada. I passa que no seré capaç de dir-ho com voldria dir-ho i tanmateix aspiro a deixar constància d'una sola certesa: viure val la pena i som aquí per a sentir-ho.

20.11.13

Epicureisme

Viu amagat, passa desapercebut (deia Epicur). Defuig la política, retira't al jardí, fes l'hortet, conrea la veritable amistat o la solitud fecunda. No et recomano la vida pública, el món de les aparences no fa per tu. Escull allò que és natural i necessari, menysprea la resta. Cerca plaers que no condueixin al dolor. Pensa poc, parla poc, escriu poc. Medita, calla, escolta. Fes petons. Menja bombons. Mira sempre als ulls. Camina sense pressa. Somriu. Sigues agraït. La felicitat arriba quan fas feliços als altres. Tu no ets tan important.


    Stay behind the light, you have a reason to hide

    14.11.13

    Cadells

    Com faig sovint, baixava d'Alpicat a Lleida caminant. En una horeta i quart ets a l'hospital Arnau de Vilanova. Després (si no vull caminar més) agafo el bus, cada hora en surt un de l'estació d'autobusos. Anava xino-xano quan, a la cruïlla entre el camí de l'Albi i el camí de Boixadors esquerre, vaig escoltar uns ganyols que provenien de l'interior dels contenidors...

     
    Em vaig acostar amb el cor encongit. D'antuvi vaig pensar que serien gats. Vaig aixecar la tapa del contenidor del mig i vaig veure una bossa d'escombraries gran de la qual sobresortien uns bolquers. La vaig apartar. La bossa que contenia les bestioletes que xisclaven era la de sota, una bossa de plàstic fort, negra per fora i blanca per dins (com les d'adob). La vaig extreure del contenidor amb molta cura i vaig fer un cop d'ull al seu contingut. Els ganyols no s'apaivagaven. No eren gats, sinó gossos, una ventrada de 6 cadells, no sé pas de quina raça, un de color negre, un altre blanc amb taques negres i la resta marrons...


    Encara eren molls, feia poques hores que havien estat parits. Un malànima els havia agafat, els havia entaforat dins la bossa i els havia llençat amb tota la sang freda dins els contenidor. Si els has de deixar morir, sapastre, almenys estalvia'ls l'agonia! Vaig estripar la bossa per a examinar-los millor. Quina cucada. Es removien a cegues, els seus petits cors bategaven, un provava de popar mentre el seu germà es regirava i estirava les potetes. Allí hi havia VIDA incipient, VIDA pura i, alhora, l'ombrívola presència de la mort que els assetjava. Jo els contemplava embadalit.

    Mai no he estat de gossos ni d'animals de companyia. No suporto els gats. Considero que tenir-los embotits en un pis és una aberració fruit del nostre egoisme. Les bèsties necessiten espai  per a córrer com els ocells cel per a volar. Ja sé que em direu que estan la mar de bé, que els cuideu, que formen part de la família, etc. Jo només tindria gos si visqués en una casa al camp. No ho descarto. Seria una pastor alemany i es diria Argos.

    Vaig fer fotos i vaig gravar uns segons de vídeo. No sabia què fer, era la primera vegada que em trobava en una situació així. Vaig utilitzar el Facebook:





    Immediatament van ploure suggeriments. El cas és que em vaig atabalar. Com que anava caminant, vaig suposar que no donaria temps de salvar-los. Els vaig veure tan apurats, tan fràgils, que pensava que durarien ben poc. Alguns es quedaven quiets, però després reaccionaven. Vaig marxar deixant-los allà terra, sota el sol, pensant que potser algun conductor podria veure'ls... Els vaig donar per morts.

    Dues hores més tard, tornant de la ciutat, vaig passar pel mateix lloc, amb remordiment i ganes de redimir-me. En el fons esperava el miracle. Amb gran sorpresa, vaig comprovar que encara eren allí, vius, i que alguns fins i tot havien avançat uns metres... Potser l'escalfor del sol va salvar-los. Vaig agafar una capsa de cartró i els vaig posar dins amb la intenció d'endur-me'ls. Vaig telefonar a mon pare perquè em vingués a buscar amb el cotxe. Mentre l'esperava, vaig escriure a la capsa: "6 CADELLS - ADOPTA'LS" i vaig recollir dues petites joguines que hi havia al costat dels contenidors: una granoteta i un aneguet...


    El més curiós era les lletres de la capsa: "AVIDA" (una marca de cava)... La meva idea era deixar la capsa al parc que hi ha davant de l'escola del poble. Quan els nens surten acostumen a jugar per allà mentre els seus pares els vigilen. El reclam de les joguines ajudaria. Així ho vaig fer. Em vaig quedar observant l'escena de lluny estant, assegut en un banc del parc, fent veure que m'entretenia amb el mòbil. De seguida es van apropar uns nens i els seus pares, després més gent... Objectiu aconseguit. Llavors vaig marxar.

    Aquest matí he passat pel parc i no hi havia rastre de la capsa. Només quedava la granoteta verda... L'he agafat i me l'enduta a casa. Ben neta, presideix la taula de treball. Final feliç? Vull pensar que sí.

    Anit un malparit no va dormir tranquil. Com deia una comentarista del Facebook (exalumna de Mollet): el karma no quedarà impune. Jo no sé si vaig fer lo correcte. Pobre de mi. Imagino els nens plorant i les mares maleint-me... Imagino els cadells arrecerats l'un contra l'altre, adoptats, alletats amb biberó, creixent amb amor...

    Vida i mort al mateix temps. Sempre guanyarà la vida. I pensava: ¿Què són 6 cadells de gos davant de 10.000 filipins morts? Nosaltres també som 6 germans... El negre jo, per descomptat.    

    12.11.13

    Oix


    La vida m'ha ensenyat tot el que sé, que no és gran cosa. Els llibres són com els arbres: tard o d'hora perden les fulles. Hi ha incendis incontrolables i gent esverada que només fineixen quan s'acaba el combustible. La sexualitat acostuma a ser un impediment per a l'espiritualitat (amb l'excepció del Tantra). Aspirem a ser àngels. Ho dubtaves? No preguntis tant i fes via, que és tard i NO vol ploure. Demà et trobaré a faltar. Avui deixa'm descansar. No és aconsellable ser tan previsible. No t'ho recomano. M'encanten els ponts romàn(t)ics, encara que no menin enlloc.

    3.11.13

    Entrevista

    Em dic Irina Lobera, sóc estudiant de segon de Batxillerat de l’Escola Maristes Montserrat de Lleida. Duc a terme un treball de recerca que es basa en la creació literària. Per a complementar la part pràctica del treball, realitzo una sèrie d’entrevistes; per això, li agrairia la possibilitat d’entrevistar-lo. 

    Les preguntes són les següents: 

    1. Com definiries la teva professió? En quin àmbit et sents més còmode? 
    No és una "professió", sinó una afecció, una addició, una devoció... Sóc més poeta que novel·lista, però quan em trobo més còmode és escrivint dietaris perquè considero que és la forma més natural i autèntica d'escriure.  
    2. Què creus que és el que porta una persona a escriure? 
    La inevitabilitat de les paraules. La necessitat d'expressar-se. La recerca de la llum a traves de les ombres.
    3. Segons la teva opinió, a l’hora d’escriure, què és el que prima: l’habilitat adquirida pel perfeccionament de la tècnica, o una capacitat natural com és el talent? 
    No sé què és el talent. Existeix l'estil propi i la voluntat de fer-ho cada dia millor.
    4. Moltes de les creacions que es fan no arriben a publicar-se per motius de l’autor o de l’editorial; quantes creacions literàries personals o inèdites podries tenir en llibretes a casa? 
    Moltíssimes: apunts, esborranys, quaderns, moleskines, manuscrits, centenars de documents word que no han passat d'un o dos folis... 
    5. Fas una pluja d’idees per definir el tema o improvises i després perfecciones?
    Improviso, em deixo endur per la "inspiració" (que existeix, sens dubte), acostumo a escriure de forma bastant automàtica i després repasso o corrigeixo poc. 
    6. Cada quan sols escriure? De què depèn que tinguis inspiració o no?
    Des de fa anys que escric cada dia el dietari: "Nulla dies sine linea". La inspiració no depèn de tu, sinó que arriba quan ella vol. Depèn de mil factors que tu no controles (la neuroquímica del cervell, la climatologia o l'energia còsmica), però és inconfusible: la notes i saps que és ella, que està aquí, i l'aprofites tot el que pots. 
    7. Podries dir-me el teu ritual d’escriptura particular, si és que en tens?
    Solitud i silenci. Encens. Xocolata Lindt 70%. 
    8. Quina creus que és la recepta perquè una publicació tingui èxit? 
    L'escriptor no és un venedor ni un agent de màrqueting, sinó un creador. Pots publicar guanyant premis literaris (és el cas d'alguns llibres meus) o simplement penjant el PDF en una plataforma digital d'autopublicació gratuïta com Bubok (que és el que faig últimament). L'èxit és tenir lectors, suposo. Però com convertir la teva obra en un "best seller" és una cosa que se m'escapa.   

    30.10.13

    No pensis


    O penses o estimes. Pensar ens fa humans, però també és la nostra maledicció. El pensament és allò que ens separa dels altres. Si meditem deixem de pensar, creem un espai i un temps no discursiu que ens permet alliberar-nos de la tirania de les idees i de les paraules (= ombres). Meditar és fer el buit al pensament, fer fora l'ego perquè la llum del no-ser ens il·lumini. És una acció sense acció. L'amor no és lluita ni conflicte, sinó efusió, donació, benedicció, adoració. El pensament, en canvi, és límit. No pensis. Medita i estima. Estima i medita. 

    27.10.13

    Per a tu, Xavi


    Fa 5 anys (el dia del teu 20è aniversari) et vaig dedicar un post. Fa uns dies que dorms a l'Hospital Clínic de Barcelona i espero que avui sigui l'última nit. Tot ha anat molt bé. Ets un noi alt, fort i valent. Saps que estem amb tu i que volem que et recuperis el més aviat possible. Les paraules no són lo teu, però el tiet Toni, de paraules, en té per donar i per vendre. Per això et dedico aquest post. Per a tu, Xavi. Volem gaudir del teu somriure. 

    19.10.13

    Discreció


    Hem de ser més discrets. La intimitat, la privacitat, els somnis... Què més tenim que sigui nostre? Per què aquesta dèria per esbombar-ho tot i deixar-ne constància literària o fotogràfica? Per a quina maleïda posteritat escrivim? Quin públic xafarder ens espia pel forat del Facebook i de l'Instagram? Ho rumio i prenc una decisió.

    17.10.13

    Luna llena de octubre

    Y todos cuantos vagan, 
    de ti me van mil gracias refiriendo. 
    Y todos más me llagan, 
    y déjame muriendo 
    un no sé qué que quedan balbuciendo. 
    (San Juan de La Cruz)

    Hay veranos que huelen a zozobra como crepúsculos rotos de antaño
    Titubea, titubea, hasta que los ovarios se hinchen de óvulos coagulados
    Tuve un remiendo de mi mismo en la penumbra del pasado
    Ahora me anticipo al amor con una mueca de desprecio

    Hemos venido a darlo todo, a vaciarnos sin miedo,
    Otra vez, sin remedio, impunemente,
    Para que la noche se apodere de las dudas
    Cuando el alba nos envuelva en su regazo

    Transitamos espacios y tiempos, tubos de luz, chacras bloqueados
    Y en la distancia se pierde el latido que nos empuja
    Es la fuerza del olvido y el poder de lo presente

    Y sin embargo, balbuciendo, en ayunas, como un cielo sin nubes,
    Soñamos ternuras divinas hechas de piel y de sexo

    Hay veranos que huelen a zozobra
    Hemos venido a darlo todo

    Luna llena de octubre: ¿por qué tardas tanto?

    13.10.13

    L'encís d'allò que ha de venir

    El que conec no m'interessa. Parlo en general. Es pot donar el cas que hi hagi coses o persones que conegui i em puguin seguir interessant. Aleshores permeto la repetició. Per exemple, he estat dues vegades a París i no m'importaria tornar-hi. La xocolata m'encanta, si puc en menjo cada dia. Hi ha persones adorables amb les quals podria passar la resta de la meva vida. Per sort o per dissort, el sentiment no és recíproc. 

    El que conec ja ho conec. M'interessa sobretot lo desconegut. Hi ha coses o persones desconegudes que no m'interessen gens ni mica. Com ara el futbol o la monarquia espanyola. Suposo que és la curiositat, el nen que porto dins, que reivindica la novetat i els horitzons inèdits. He rellegit pocs llibres. Alguns (poquíssims) me'ls sé de cor. Per això tampoc m'interessen els llibres que he escrit, sinó els que encara he d'escriure. L'encís d'allò que ha de venir.  

    6.10.13

    Xuclant butleies

    Alpicat-Almacelles-Raïmat-Alpicat. 34 km. 41.654 passes. 1.808 kcal. Una caminada sensacional. Després de la tempesta d'ahir (tot el dia embotit a casa) em venia de gust estirar les cames. Tenia el mono del Camino en el qual feia de 25 a 30 km diaris...

    He sortit del poble pel camí de Malpartit. A tocar de l'escola hi ha un petit oratori amb una imatge de Sant Antoni, l'ermità del porquet i de la Tau. Una llegenda explica que el Sant va evitar que dos homes (que van invocar-lo) morissin esclafats per un carro que va bolcar en el barranc que hi ha més amunt. Per això s'anomena el barranc de Sant Antoni. Abans de la pujada m'he menjat una poma Golden agafada de l'arbre. Encara hi havia una mica de boira (humitat de la nit) que a poc a poc s'esvania. Entre camps d'alfals i de panís, el sol guanyava terreny mentre m'acostava a La Saira, un indret amb reminiscències iberes i sarraïnes. Hi ha les runes d'un petit castell sobre un turó (el tossal de la Caperutxa, un nom ben bonic). La sorpresa ha sigut trobar-me a La Saira una església amb l'advocació de Sant Jaume la qual cosa indica que es tracta d'un dels itineraris del Camí cap a Galícia (que enllaçaria amb el Camino Aragonès, perquè l'altre va per Butsènit, Segre avall en direcció a L'Ebre). Sant Antoni i Sant Jaume. Déu n'hi do. La cosa pinta bé. 

    He arribat a Almacelles en dues hores. La temperatura era perfecta i la visibilitat també. He descansat una estona en una terrassa. Vagarejant pels carrers, he fet una descoberta digna d'esment. L'Ajuntament ha arranjat la zona sud, a tocar del Parc Europa, creant una rambla nova que conflueix a la Plaça de les Llums on hi han posat un obelisc de formigó que és el més alt de Catalunya (22,30 m). Totes les referències són absolutament maçòniques. Amb l'excusa que està dedicat "als primers pobladors de la vila", enalteixen la Il·lustració, amb la font d'Atena (una estàtua d'allò més horripilant, daurada, amb un mussol a les mans) i Carles III... Déu n'hi do. Amb la deessa Raó hem topat. 

    M'allunyo de megalomanies anacròniques rumb a l'ermita de la Mare de Déu de l'Olivar. El millor les vistes i la sendera que, sota els pins, condueix fins a Betula Alba, un lloc molt especial. Allà he fet la millor foto del dia:


    La flor pertany a una butleia (Butterfly bush) i la papallona és una Leptidea

    Avall cap a Raïmat, entre vinyes encara sense veremar. La Viquipèdia diu que, amb 1.700 hectàrees, és el cultiu de vinya més gran d'Europa d'un sol propietari (Raventós). He vist un  fotimer de conills. També serps. El que més m'ha alegrat són les libèl·lules (aquí en diem senyorets). He menjat figues de les bones i he tastat diverses varietats de raïm. Xino-xano cap a la Cerdera...


    He arribat a casa amb els peus trinxats. Dutxa i migdiada. Demà Reiki.   

    4.10.13

    Metàfores

    Solitud. Tempesta. Dejuni. Tardor. L'infern és una metàfora com ho és cada mot, cada lletra. Metàfores de vaixells a la deriva i de ports presumptament segurs. Ensumo la molsa a trenc de bosc. El cel és espès. Degota la pluja fent melodies sobre la barana de ferro del balcó. Per què vols entendre-ho tot? Seríem déus si ho entenguéssim. No n'hi ha prou amb dir “amor” o “connexió” o “t'enyoro”. Frases fetes. Metàfores. Tardor. Dejuni. Tempesta. Solitud. Plou amb ganes. Com els amants que fa temps que no es veuen i es devoren sense preàmbuls. Vivim així. Som així. N'estem ben orgullosos.

    2.10.13

    Reiki


    Només existeix el present. Concentra't en l'ara. El passat ens ha portat fins aquí i està ple d'errors, però despreocupa-te'n. Ens ha servit per a créixer i aprendre. Tindrem noves oportunitats. No siguis tan dur amb tu mateix. No t'enutgis. La por no ens deixa confiar. Volem controlar-ho tot la qual cosa és impossible. Per això patim i fem patir. Relaxa't i flueix amb l'energia de l'univers. Sigues agraït i amable amb els altres. Treballa amb cura, des del cor, donant el millor de tu mateix. Somriu sempre. Cerca la Llum. Abandona els hàbits tòxics. Purifica't. Medita. Nàmaste