A l'insti celebrarem Sant Jordi...

A l'insti celebrarem Sant Jordi aquest dimecres dia 26. Farem un acte de lliurament de premis amb els alumnes que han participat al concurs literari. El plat fort d'aquest acte és un recital multilingüe. Escoltarem totes les llengües d'origen dels alumnes que hi ha al centre (i alguna més): rus, àrab, xinès, japonès, grec antic, grec modern, llatí, anglès, francès, alemany, italià, portuguès, occità, basc... Amb les corresponents traduccions al català i al castellà. Ho recitaran ells mateixos. Tot molt forumesc.

Avui, a l'hora de l'esbarjo, hem fet l'assaig general. M'he emocionat en sentir Hai, un nano de dotze anys acabat d'arribar fa a penes sis mesos, recitant un fragment del Dao De Jing de Laozi. El problema és que Hai sap llegir-lo, però no sap traduir-lo. Vaig treure el fragment d'una edició en català feta l'any 1984 per Edicions Aquari. La traducció és d'Antoni Roig. No sabem si aquests ideogrames corresponen a la pàgina traduïda del costat (capítol XXXV):

Allò que s'até a la Gran Forma, trobarà la plenitud;
Viurà en pau, en salut i en harmonia.
Músiques i regals fan deturar el caminant;
Però Tao és tan pur que no té ni gust:
Si el contemplem, no el podem veure;
Si l'escoltem, no arribem a sentir-lo.
Però si bevem d'ell, mai no s'esgotarà.

El misteri del Tao.

No pots voler-ho tot...

No pots voler-ho tot. No pots voler ser famós mediàtic i al mateix temps autoproclamar-te terrorista de les lletres. No pots voler tenir la categoria d’enfant terrible a la Bauçà i voler que en vida, ara que tot just comences la teva postadolescència adulta, et critiquin l’obra poètica per bé o per mal, és a dir, aparèixer als diaris burgesos.

No pots seguir proclamant -impunement- que...

“UCP és una bomba literària. Sí: sóc un terrorista de les lletres. Estan molt preocupats. Escagarrinats.”...

O que vols ...

“Acollonir les patums. Atemorir el ramat. Que tremolin els mediocres en albirar la nostra cal·ligrafia...”

No t’adones que fas por i pànic als editors, als col·legues periodistes , als col·legues escriptors i als crítics literaris?

Tria, noi: o l’excelsa divinitat sacrificada, silenciosa i perifèrica o l’èxit apoteòsic terrenal i mediàtic que comporta també signar llibres com s’escau al mig de la Rambla o dins d’una llibreria al costat de tots els altres col·legues escriptors i, si cal, quan calgui, callar com un puta .

(...)

No hi donis més voltes. No gemeguis ni constatis res més. Aquest és el meu consell.

Passa directament a l’acció. Munta un escàndol. Aquest fóra un dels meus possibles finals feliços per a UCP.

Article de portada del diari l’Avui + del dia XX del XX del 2006

En l’acte de lliurament del premi de poesia Gabriel Ferrater 2006, el guanyador de l’edició 2005, Toni Ibàñez , va agafar el micro i en comptes de presentar el guanyador d’enguany es va dedicar a llegir el seu “Manifest per a la Existència de la Poesia tot l’any i també per Sant Jordi” text definitiu sobre el qui, el què, el com, el quan, el quant i el perquè de tot plegat.

L’escàndol ha estat de tal magnitud que l’autor va ser cridat al despatx del nou Conseller de Cultura de la Generalitat, senyor Mascarell, que li va prometre convertir-lo en pregoner d’honor de la Fira de Franckfurt 2007 i posar UCP com a text de lectura obligatòria al Batxillerat per a l’assignatura de Català, insinuant també que hi hauria una doble tanda de descàrrecs per l’afrenta feta a l’autor: per una banda, un programa especial al De llibres a TV3 dedicat a l’autor i les seves obres; per altra banda, una taula rodona de l’autor amb una dotzena de crítics literaris...

L’article aniria signat (per exemple) per l’Ada Castells o per la Mònica Terribas

T’agrada com a “final feliç” o no? Escriu i inventa el teu!

Amic Sani,

T'agraeixo la molèstia que t'has pres tot contrapuntejant el meu post d'ahir. He rigut molt. És una llàstima que no postegis més sovint.

Has de saber que mai no m'han agradat els happy ends. Per això m'encanten el finals de 1984, de Casablanca, de Titanic...

No sé fins a quin punt un escriptor pot decidir o escollir el seu destí literari.

Cada cop em fan més basarda els escàndols.

Sé que només tinc un camí: escriure. La resta és aleatori, no depèn de mi.

Potser és millor que et tinguin por que fer pena.

No et pensis, jo també he signat llibres avui, uns quants, a la paradeta del meu poble... Ja t'ho dic ara: UCP no serà el llibre més venut d'aquesta diada. Cap problema. Es molt més interessant, per exemple, el patracol aquest escrit en castellà sobre la construcció d'una església barcelonina... Un llibre certament INOFENSIU.

Winston Smith fracassa. L'estètica del fracàs m'ha seduït sempre, tant o més que l'ètica dels suïcides... Però reconec que, ara per ara, les coses em van massa bé per a considerar-me un fracassat, un poeta maleït, ser conseqüent i suïcidarme. Bauçà no és el meu model. Tampoc Ferrater. Aspiro a ser un poeta beneït, que no beneit. Beneït no per l'actualitat mediàtica, no per l'Oficialitat, sinó per lectors com tu als quals m'adreço des d'aquesta gens humil palestra virtual... Deixa'm somiar, amic Sani. Deixa'm creure que demà també tindré més de 100 visites...

¿Que no signem a la Rambla? Cap problema. ¿Que no sortim a l'Avui? Cap problema. ¿Que no ens conviden a la tele? Cap problema. Ells s'ho perden. Els que em coneixen, els que m'han convidat alguna vegada, saben que puc donar la talla i molt de joc, mai no han quedat decebuts. És una qüestió de temps. Encara sóc massa jove. Només tinc un camí: escriure. La resta és inevitable.

Més reaccions (*)

Un altre premi...

Un altre premi

Un altre llibre (*)

Un altre esglaó

I (PER FI!) una foto que em fa justícia

Feliç Sant Jordi!

A l'Especial Sant Jordi 2006...

A l'Especial Sant Jordi 2006 de Vilaweb, a la secció Una poètica en poesia, en el número 21 de la llista, apareix Una certa penombra, l'obra guanyadora del Ferrater de l'any passat.

Se'm fa estrany que aparegui aquí quan (després de sis mesos a les llibreries) encara no n'han parlat enlloc. Ni una punyetera ressenya en cap mitjà, ni una crítica (ni bona ni dolenta), res, llevat d'alguns comentaris a la Catosfera i d'una columna al Línia Vallès. És a dir: silenci suprem, la més pura indiferència. I això que es tracta del Premi Ferrater, que no és un premi qualsevol.

Resulta molt sospitós. No val a dir que la poesia no interessa, que l'editorial no ha fet el màrqueting adient, que els suplements literaris tal i qual, que els crítics no sé què... ¿Com s'explica que puguis guanyar un dels premis de poesia més prestigiosos d'aquest país, et publiqui una de les editorials capdavanteres... i aquesta obra no existeixi perquè ningú no en parla públicament?!

Dintre d'una setmana sabrem qui és el guanyador del Ferrater d'enguany. Sigui qui sigui, ja li dic que no es faci gaire il·lusions; que, tret dels diners, poques alegries més tindrà.

UCP no va ser escrita, no va guanyar cap premi, no ha estat publicada, NO EXISTEIX. Si heu comès la imprudència de llegir-la, oblideu-vos-en. Una cosa inexistent no pot ser llegida ni esmentada ni recordada. Ho vau somiar. Va ser un miratge. Però si l'heu llegit, ja sabreu per què TOTS callen com putes. UCP és una bomba literària. Sí: sóc un terrorista de les lletres. Estan molt preocupats. Escagarrinats. La roba no els toca a l'esquena. Saben que UCP només és el principi, la primera pedra, el tret de sortida... Aquesta conxorxa de silencis vergonyants no impedirà que segueixi escrivint. De fet, és el que faig aquí cada dia. Aquí no em poden silenciar.

Em consta que no sóc l'únic. Us diré dos noms més: Miquel López Crespí i Joan Carles González Pujalte. ¿Us sonen? Han guanyat molts premis, han publicat una pila de llibres, però són "desconeguts", gens mediàtics, escriptors que van per lliure defugint amiguismes, llepaculismes, capelletes i altres tripijocs extraliteraris. Perquè, no ho dubteu, hi ha una literatura catalana paraoficial, subterrània, perifèrica, estigmatitzada, ningunejada, però més viva i veritable que les cascàrries a pàgina sencera que apareixen setmanalment en alguns diaris subvencionats.

No, no m'estic queixant. Passo de lamentacions estèrils. Només he volgut referir la meva experiència de primera mà. No sóc nou en aquest món, i ja poques coses m'estranyen. Davant d'aquest panorama, és fàcil desanimar-se, llençar la tovallola, plegar. En el meu cas, la reacció és justament la contrària. UCP és un altre esglaó. Com ho és ENTRELLUM. Com ho són tots els projectes que ara tinc entre mans... L'únic secret és treballar, treballar i treballar. Que els altres t'ho reconeguin, és una altra història. Ja no espero res de ningú, ni una punyetera crítica. Escriure, escriure i escriure. Superar-se cada dia. Acollonir les patums. Atemorir el ramat. Que tremolin els mediocres en albirar la nostra cal·ligrafia...

Perquè ho vull saber tot, tot menys la veritat.

No miro la tele...

No miro la tele ni llegeixo diaris, tret d'alguns moments puntuals en què no puc evitar-ho; com avui, que he enxampat LV i m'he quedat garratibat amb l'article de Francesc-Marc Álvaro a la p. 15, titulat Ovni perdido en un agujero negro. Us el recomano. Frase antològica:

Hoy, el Gobierno catalán es una nave ruidosa extraviada en un punto remoto entre la atmósfera de Dune y el campo gravitatorio del Planeta Fantasma.

Giro pàgina i, sota la foto de Jordi William Carnes (flamant conseller d'Agricultura que substitueix l'ínclit Siurana lleidatà), llegeixo:

Un detalle más: William es masón.

I acaba dient que la Mieras (una altra ínclita exconsellera que ja durava massa) també ho és, de maçona, la qual cosa demostra fefaentment la imparable i vertiginosa decadència d'aquesta secta tronada. Ai, La Maçoneria! Estem ben apanyats. La politiqueta d'aquest país oscil·la entre l'opusisme peper i el maçonisme sociata, o sigui, entre el foc i la brasa, que no sé què és pitjor. Maragall és El Gran Arquitecte d'aquest univers marcià, factòtum que treu i fica consellers com qui mou las figurillas de su tripulación porque piensa llegar sano y salvo a los encuentros en la tercera fase (F-M Álvaro again, avui tan inspirat).

No em veig amb cor de passar més pàgines... Marcians, maçons... Ui, ¿qui entrevistaran a La Contra? Un pirat que es diu Luna (sic), exseminarista, consumidor reincident d'ayahuasca... Al·lucinogen i al·lucinant.

Monzó la clava a la p. 24: Amor de madre (no pas la Manuela)

Bon article de Carlos Sentís a la p. 25. Parla dels rossinyols. Si vol escoltar la cantúria rossinyolenca, que foti el camp de la urbs i vingui al meu poble. Els rossinyols no ens deixen dormir!!

Fins i tot les necrològiques (p. 32) tenen gràcia.

Res, que LV d'avui és una veritable peça de col·leccionista. No us la perdeu. I tot per un miserable euro. Em penso que la miraré més sovint.

El viatge definitiu...

EL VIATGE DEFINITIU

I jo me n'aniré. I cantant els ocells romandran;
i romandrà el meu hort amb el seu arbre verd,
i el seu pou blanc.

Totes les tardes el cel serà blau i plàcid,
i tocaran, com toquen aquesta tarda,
les campanes del campanar.

Moriran aquells que m'estimaren;
i el poble es renovellarà cada any;
i en el racó d'aquell meu hort florit i emblanquinat,
el meu esperit vagarà nostàlgic...

I jo me n'aniré; i estaré sol, sense llar, sense arbre
verd ni pou blanc,
sense cel blau i plàcid...
I cantant els ocells romandran.

Joan Ramon Ximènes


EL VIAJE DEFINITIVO

Y yo me iré. Y se quedarán los pájaros cantando;
y se quedará mi huerto con su verde árbol,
y con su pozo blanco.

Todas las tardes el cielo será azul y plácido;
y tocarán, como esta tarde están tocando,
las campanas del campanario.

Se morirán aquellos que me amaron;
y el pueblo se hará nuevo cada año;
y en el rincón de aquel mi huerto florido y encalado,
mi espiritu errará, nostáljico.

Y yo me iré; y estaré solo, sin hogar, sin árbol
verde, sin pozo blanco,
sin cielo azul y plácido...
Y se quedarán los pájaros cantando.

Juan Ramón Jiménez

Si vieras a la que sin ti duerme...

Si vieras a la que sin ti duerme en un jardín en ruinas en la memoria. Allí yo, ebria de mil muertes, hablo de mí conmigo sólo por saber si es verdad que estoy debajo de la hierba. No sé los nombres. ¿A quién le dirás que no sabes? Te deseas otra. La otra que eres se desea otra. ¿Qué pasa en la verde alameda? Pasa que no es verde y ni siquiera hay una alameda. Y ahora juegas a ser esclava para ocultar tu corona ¿otorgada por quién?, ¿quién te ha ungido?, ¿quién te ha consagrado? El invisible pueblo de la memoria más vieja. Perdida por propio designio, has renunciado a tu reino por las cenizas. Quien te hace doler te recuerda antiguos homenajes. No obstante, lloras funestamente y evocas tu locura y hasta quisieras extraerla de ti como si fuese una piedra, a ella, tu solo privilegio. En un muro blanco dibujas las alegorías del reposo, y es siempre una reina loca que yace bajo la luna sobre la triste hierba del viejo jardín. Pero no hables de los jardines, no hables de la luna, no hables de la rosa, no hables del mar. Habla de lo que sabes. Habla de lo que vibra en tu médula y hace luces y sombras en tu mirada, habla del dolor incesante de tus huesos, habla del vértigo, habla de tu respiración, de tu desolación, de tu traición. Es tan oscuro, tan en silencio el proceso a que me obligo. Oh habla del silencio.

Alejandra Pizarnik, Extracción de la piedra de la locura (1968)

Tu no decideixes desitjar...

(segueix d'ahir)

─ Tu no decideixes desitjar, però pots decidir estimar. El desig és un impuls irracional que prové de l’inconscient, mentre que l’amor pot ser un projecte conscient. Em refereixo a l’amor madur, és clar, no pas a l’enamorament passional. L’enamorament és flamarada, foc, avidesa... L’amor, en canvi, és tendresa, calma, voluntat… Si desitges una persona, vols allitar-te amb ella; si l’estimes, el que vols és dormir amb ella i despertar al seu costat. Ets més lliure estimant que desitjant. Hi pot haver desig sense amor com hi pot haver amor sense desig. Sovint van barrejats i són indestriables. Si ajuntem el desig amb la tendresa, tindrem la fòrmula perfecta de la felicitat en parella. Quan es donen les dues coses alhora és la repera…

─ Però, ¿tu em desitges?
─ ¿Tu què creus?
─ No ho sé pas.

─ Jo vull estimar-te. T’estimo les 24 hores del dia els 7 dies de la setmana, però no et desitjo les 24 hores del dia els 7 dies de la setmana.

─ Collons! ¿Ja has fet la rebatuda de la ginebra? No beguis més que després no trempes.
─ Sempre pensant en el mateix... Sembles un home.
─ A mi no m’insultis, eh.
─ ¿Quina culpa tinc jo de què siguis nimfòmana?
─ I tu ets un alcohòlic.
─ Perfecte. Perfecte. Ja veig on vols anar a parar…
─ ¿On?
─ On sempre: al llit a cardar.
─ Jo et desitjo les 24 hores del dia els 7 dies de la setmana. Desitjo la teva polla. Sí, sóc una nimfòmana. ¿I què? Quan no et puc tenir, em masturbo sola...
─ Ja ho sé, no cal que m’ho recordis.

─ N’estic tipa dels teus rotllos filosòfics sobre el desig i l’amor i la mare que ho va parir. Necessito sentir dins meu la teva polla dura. ¿Tan difícil és d’entendre?

─ No, no és difícil, amor. Fes el favor de calmar-te.
─ No, no em vull calmar. Vull que em follis ara mateix!
─ ¿De veritat que ja no queda Beefeater? ¿I l’ampolla de Larios aquella…?
─ Es va acabar l’altre dia…
─ Però si tu no beus ginebra…
─ ¿I qui t’ha dit que me la vaig beure jo?

(...)

Ja no em desitges?

─ Ja no em desitges?
─ Hem de parlar del desig…
─ Parlem-ne.

─ El desig és una cosa molt voluble, que vol dir mudable, inconstant. Res no pot ser fonamentat sobre el desig. El desig és quelcom puntual. Pots tenir son, la panxa plena, l’oïda inflamada… i el desig se’n va.

─ Ah.
─ Sí. El desig va i ve, es presenta i s’absenta…
─ Però, em desitges?
─ T’estimo.
─ ¿?
─ L’amor és menys voluble que el desig, te’n pots refiar una mica més…
─ Però jo vull que em desitgis…
─ Ja.
─ ¿I?
─ T’estimo, amor, i et desitjo…
─ ¿Vols dir?
─ ¿Ho dubtes?
─ ¿Què?
─ ¿L’amor o el desig?
─ Ambdues coses.
─ És que són coses diferents…
─ Explica-m’ho.
─ T’ho explicaré, sí… ¿Queda ginebra?

(segueix...)

Plou sobre les roses...

Plou sobre les roses acabades d'esbadellar. Plou amb convicció. Les meves roses de color rosa tenen aquell perfum inoblidable d'antany, fragància d'infantesa pagesa a l'horta de ponent, relíquia ancestral que persisteix en algun racó amagat dels replecs de la memòria. Plou. La riera reneix. Milers d'avions carregats de turistes solquen el cel espès. Diumenge vinent Sant Jordi. La diada del llibre mercaderia. Cada any em fa més fàstic. Amb la Monzona ja hi comptava, però només em faltava l'Alsius emulant Masters & Johnson per acabar de perbocar. Tant de bo plogui diumenge que ve. Com avui, que m'he deixat el llibre Sabiduría insólita de Fritjof Capra (3ª edició, Kairós, 2003) al jardí, sobre l'hamaca, i s'ha mullat ben mullat. Suposo que la persona que me l'ha prestat serà prou comprensiva. Un gran llibre, aquest. Acabo amb una citació extreta de la pàgina 228:

Debido al condicionamiento social y cultural, es frecuente que a la gente le resulte imposible resolver los problemas graves (tensiones vitales) de un modo sano y, por consiguiente, consciente o inconscientemente, eligen la enfermedad como salida. Una escapatoria incluye las depresiones, la esquizofrenia y demás formas de enfermedad psíquica; otra es la enfermedad física como, por ejemplo, el cáncer; una tercera escapatoria conduce a patologías sociales: la conducta violenta y destructiva, la delincuencia, el abuso de las drogas, etc.

I jo afegiria una quarta i cinquena "sortides": bloguejar i escriure poesia. Que plogui, doncs. Tot el que plogui, ben plogut serà.

Després de llegir 55 poemaris...

Després de llegir 55 poemaris
He trobat un cert consol
Hi ha gent més malalta que jo
La poesia és logoteràpia

Les campanes repiquen com mai...

Les campanes repiquen com mai. Tres quarts de dotze del migdia. El capellà ha de fotre xivarri, ha de fotre sorollada, avui, el dia més important de l'any per als putos cristians, avui, que va ressuscitar el penjat de la creu, aquell mamarratxo que va tornar de la mort ben enlluernat, amb cos eteri, noli me tangere, i va apartar el roc que barrava el sepulcre, i sembla ser que el van veure unes dones borratxes de fe, i vinga, diumenge de festa grossa, el dia més collonut del calendari cristià sense el qual aquesta religió de mariques i malats seria un acudit històric, sí, una broma pesada apta només per a oligofrènics, éssers catacúmbics i orats. Ja veus, tres quarts de dotze i el coi de mossèn fet unes pasqües tocant les campanes com un esperitat, fent-se veure, fent-se escoltar, desgraciat, si ja no li foten cas ni les velles del poble que són totes a Benidorm buscant nòvio i emprovant-se l'últim model de consolador megafiga tercera edat. Campaneja, malparit, a veure si t'escolta Ratzinger el Beneit que pontifica en ple segle XXI que el món està decadent i això del condó és pecat mortal. Au vés a cagar, campaner ressurrectorat, calla d'una puta vegada, fote't el campanar sencer per l'orifici fecal i deixa'ns en pau per sècula seculòrum que ja ens heu tocat prou els dallonses durant dos mil·lennis amb la vostra adolorida monserga (galimaties, falòrnies, camàndules). Deixa'm amb la cantúria dels ocells, l'espellir-se de les roses, aquest sol que fa brillar les fulles tendrals, l'amor veritable a la vida, al cel, als núvols, a l'horitzó, a la lluna, al mar... Fes callar ara mateix les putes campanes i clava't en la teva miserable creu com el teu ídol de merda! Així sia.

Signat: Fede, àlies Vogelfrei dionisíac

Llevar-te tard...

Llevar-te tard. Atipar-te d'ostres a Leucate. Fer la migdiada a redós de les dunes de la platja de Canet. El Canigó nevat. Passejar per Cotlliure. Tomba d'Antonio Machado. Portbou. Tomba de Walter Benjamin. Contemplar la posta a Cap de Creus. Lluna plena. I esperar que floreixin les primeres roses...

Diuen que no estimes de veritat...

Diuen que no estimes de veritat una persona fins que no comparteixes amb ella el raspall de dents. Jo ho he fet un parell de cops, i la cosa va acabar fatal.

Alguns confonen l'amor amb la marraneria. La confiança fa fàstic. Molta confiança fa molt de fàstic. TOTA la confiança és realment vomitiva, insuportable.

L'amor no té res a veure amb el dentifrici ni amb el raspall de dents. L'amor no té res a veure amb la confiança. L'amor és una ficció compartida que dura mentre dura la capacitat fantasiadora dels implicats. Hi ha enamorats que, de tan enamorrats que estan, s'obliden de rentar-se les dents i es torquen el cul a llepades. Disculpeu-me la cruesa del relat, però la vida és així de porca, com l'amor: fastigosament enganxifós, antihigiènic, lliberticida...

M'arriba la revista del Regal...

M'arriba la revista del Regal (Regal Magazine, núm. 54) i em trobo la Ruscadella a la portada amb la seva carona de garsa somrient. Li fan una entrevista de tres pàgines. La frase que escullen és genial: "Cal saber interpretar l'ànima d'un tomàquet".

Que t'hagin concedit tres estrelles Michelin i vulguis ser la Ferrana Adriana d'Espanya no et dóna dret a construir frases absurdes amb ínfules de filòsofa barata. ¿Interpretar l'ànima d'un tomàquet? Perlamortdedéu. Hermenèutica de pa sucat amb oli. Aristòtil diria que els tomàquets tenen ànima vegetativa, sí, una psiché vermella plena de suc i llavors que acaba ben esclafada i rebregada sobre la llesca de pa segons l'inveterat costum de la nostrada taula. Pobre ànima tomàquica! Oli i sal i gola avall... ¿En què es reencarnarà l'ànima entomatada després de ser digerida i evacuada? ¿En cuinera honoris causa? Perlamortdedéu, Ruscalleda!

Des que els filòsofs de referència de la nostra societat són els futbolistes milionaris, les models anorèctiques, els metereòlegs calamarsats i els cuiners estrellats, que anem de mal borràs... Ja ni Ruvert de Bentós (Ruperto Ventoso) se salva.

L'ànima dels tomàquets. Sí, Ruscalleda, sí. I l'ànima dels cogombres i l'ànima de les maduixetes de bosc... Ara ens farem animistes. Com deia Tales de Milet: tot està ple d'ànimes. Resulta que hi ha ànimes en els raves i ànimes en les faves i ànimes amagades dins el pinyol de les olives arbequines... No et fot. Ànimes a dojo, pertot arreu, menys on n'hi hauria d'haver de debò, és a dir, dins la humana misèria des-animada.

Més et valdria, Ruscalleda, no allunyar-te dels fogons i deixar de banda aquestes subtileses mediàtiques; però clar, s'acosta la Diada del Llibre Mercaderia i cal promocionar els teus bunyols literaris... ¿En vendràs molts, enguany?

Hem caminat fins aquí...

Hem caminat fins aquí i som les passes exhaurides que algun dia van ser foc sota la pluja d'estiu. Horabaixa d'enyors, intempèrie captiva dels dits que agombolen la nit.

Hem caminat fins aquí i aquesta llum tamisada i aquest xiuxiueig joliu com una senyera blanca que ens assenyala el camí. No t'acomiadis. Deixa que fimbri l'ala fins que l'etèria distància esdevingui infinit.

Hem caminat fins aquí. Llunàtica nostàlgia de llavis humits. Rere l'ombratge de les paraules, dins el silenci imprecís, inusitadament, t'estim.

Cançó recomanada (versió accelerada amb final d'harmònica) Gentilesa Atzucac

Les espasetes liles de vell nou...

Les espasetes liles de vell nou, de bell nou, bellnouades.

(...)

El xoc del lilàs carregat de flors en efervescència i tu, Aràlia, amb un capell d'ala ampla i tota vestida de blanc cru dibuixant aquells raïms de flors en inflorescència: essència de record.

Tu i Lechevalier presents com amants clàssics. Punyides al cap, als polsos. I el descobriment dels amants que «le bonheur n'est pas toujours divertissant.»

(...)

Dic fort: Per què l'amor no existeix enlloc on tu no hi ets?

Abelles i papallones entre els fems i les cendres...

Bestioles alades animàculs que solquen eteris espais vogelschwingen möcht ich breiten mosquetes albatros mahaltes aràlies cavallers de ceptres germànics florim primaverals corinflamats tendríssim naufragi ultravivim felicitats inversemblants l'amor que insisteix procliu al desastre lluny enlloc nowhere notime vade retro cave canem defugim paraules talment lilàs que embaumen el jardí furtiu dels somnis carn i batecs i sang i ànimes desballestades i el plaer trencadís insistent insadollable no no hi ha res ress resss més enllà d'estimar-te

Einst vor tausend Jahren...

Einst vor tausend Jahren

Unruhvoll und reiselüstern
Aus zerstücktem Traum erwacht
Hör ich seine Weise flüstern
Meinen Bambus in der Nacht.

Statt zu ruhen, statt zu liegen
Reißt michs aus den alten Gleisen
Weg zu stürzen, weg zu fliegen
Ins Unenedliche zu reisen.

Einst vor tausend Jahren gab es
Eine Heimat, einen Garten,
Wo im Beet des Vogelgrabes
Aus dem Schnee die Krokus starrten.

Vogelschwingen möcht ich breiten
Aus dem Bann, der mich umgrenzt,
Dort hinüber zu den Zeiten,
Deren Gold mir heut noch glänzt.

Hermann Hesse (1961)

Una vegada fa mil anys

Ple d'inquietud i cobejós de viatges
despertant-me d'un somni esmicolat,
vaig sentir el meu bambú
xiuxiuejar de nit la seva melodia.

En comptes de descansar, en comptes de jeure
m'arrenca dels vells carrils
per a precipitar-me lluny, per a volar lluny,
per a viatjar vers l'infinit.

Una vegada fa mil anys
hi havia una pàtria, un jardí,
on a la feixa de la tomba dels ocells
el crocus fitava entre la neu.

Voldria estendre ales d'ocell,
des de l'exili que em limita,
cap allà dalt, a l'altra banda del temps
en el qual l'or encara lluu per a mi.

Trad. Montserrat Ollé (retocada per mi)

He anat al bibliobús...

Cap a la fi (segueix)

He anat al bibliobús i he demanat a la Montse l’Elogi de la vellesa de Hermann Hesse (Empúries, Narrativa 171, 2001, Trad. de Montserrat Ollé). Resulta que el tenia i me l’he emportat. He arribat a casa i he repassat els poemes inclosos en aquest llibre tot comparant-los amb els del poemari plagiari. N’he trobat 18 que coincideixen (18 de 24). Més clar l’aigua.

Ja sé què farem. Telefonarem NUCKIRA i li comunicarem que el dia 23 d’abril a les 18 h. ha d’estar present en l’acte de lliurament del Premi Vallromanes de Poesia. No li direm que ha guanyat. Deixarem que es faci il·lusions… Aleshores, en un moment determinat de l’acte, servidor començarà a parlar alemany agraint el fet que Hermann Hesse en persona s’hagi dignat a presentar els seus poemes al nostre humil Premi… La resta de la performance us la podeu imaginar. Ja et dic jo que riurem.

Ho comentava l'altre dia amb la Tina...

Ho comentava l'altre dia amb la Tina: la catosfera està molt pansida últimament, com si "la moda dels blogs" hagués deixat pas a l'ensopiment generalitzat. N'hi ha que pleguen, cansats, conscients de la seva manca d'idees. No apareixen blogs nous interessants. Seguim amb els típics diaris d'adolescents plens de faltes d'ortografia, l'anecdotari banal, el politiqueig barat, el glossadors de notícies i la colleta d'amics que es comenten mútuament i que acaben quedant per a dinar, sopar, fotre un cafè, unes braves, o (directament) lligar... Humana misèria. Un desert de decadència literària. Res de nou. Res.

La bona notícia és que la Tina treu el seu llibre, que serà el segon blog català que esdevé paper (el primer fou Adrada d'en Jaume Subirana). Estaria bé que les editorials es fixessin una mica més en aquesta literatura digital, que hi apostessin de veritat, que s'arrisquessin a promoure la ciberliteratura de qualitat. Per això encoratgem la iniciativa de Labreu Edicions.

Escriure al segle XXI suposa un repte, una aventura que passa necessàriament per l'experimentació amb les noves tecnologies. Qui no ho vulgui veure així, és que està cec o prefereix quedar-se al segle passat. Els blogs segueixen sent una eina molt valuosa per a l'escriptor. Escriure cada dia serveix per agafar ofici. És un aprenentatge lent, però segur. Saber que hi ha gent que et llegeix (perquè en tens constància), t'anima en aquesta incerta singladura de les lletres virtuals. Les possibilitats són immenses i encara molt inexplorades: entrecreuaments d'autors i personatges, una autèntica teranyina dins la qual es fecunden co(i)nspiracions inèdites i insòlites... La generació dels blogs encara és a les beceroles. No és una qüestió de fe, sinó de fets: la facticitat quotidiana d'una ciberescriptura ultramoderna.