Sobre el victimisme (faula nietzscheana)

Si sóc ruc, diré que la ruqueria és una virtut. Si sóc pobre, diré que la riquesa és pecat. Si sóc brut, diré que la netedat és perversa. Si sóc feble, diré que la feblesa és un mèrit. Etcètera. Rucs, pobres, bruts i febles van inventar la religió cristiana: ficció salvadora, absurda esperança dels miserables. [Els de l'Opus són una excepció perquè són intel·ligents, rics, nets i forts]. Quan déu va morir (i és segur que va morir de fàstic) aquesta patuleia va haver de buscar-se una nova religiositat. Ara s'apleguen sota certes sigles polítiques. Alguns van descalços, altres a cavall, amb carro o bicicleta; però tots se senten units pel mateix ressentiment i la mateixa impotència. Com els bons cristians, sempre van de víctimes; aquest és el paper que millor els escau.

El post més visitat

Aquest és el post número 714 d'ENTRELLUM. D'aquests 714, el més visitat ha estat el post del dia 27.6.06 titulat La intuició més profunda. Per què? Perquè parla del Codi da Vinci o del Sant Graal? No. La clau de tantes visites està en una paraula i en tres imatges amagades (en forma d'enllaç) dins el post. Si poseu al Google Imatges la paraula cony, veureu que la segona a imatge que apareix correspon a una de les imatges encobertes del post. Aquesta és la imatge més buscada, la que fa arribar més gent a ENTRELLUM, la imatge més rendible de totes les imatges que he penjat mai. Una imatge molt fina, molt bella, preciosa, gens pornogràfica... Per a trobar les altres dues imatges heu de posar al Google figa oberta (primer i segon lloc) o figa humida (primer lloc). Aquí teniu l'explicació. Misteris desentranyats. Així funcionen els curiosos mecanismes internètics.

PD. Aquest és un post que no hauria d'haver escrit, però sóc un home generós. Que us aprofiti. Que Sant Google us ajudi a trobar el bon camí...

Més poetes lleidatans

Veritat i mentida

La ginesta comença a florir. Les flors de les acàcies ja fa dies que escampen la seva fragància. Rododendre esclatant. Roses perfectes. S'enrojolen les cireres primerenques. El rossinyol no calla. Diuen que a França han fet un cop de timó. Candidats somrients als cartells electorals. Tot s'ha de vendre: bou per bèstia grossa. Alguns amb la cara paguen. Fa un sol esplèndid. Última classe de Nietzsche. Llegeixo l'inici de l'opuscle Sobre veritat i mentida en sentit extramoral: som mosquits bufats enmig de la immensitat còsmica, mosquits que necessitem creure en la veritat... Jo estic amb Nietzsche: m'estimo més crear que creure, fingir que puc viure sense ficcions. La pitjor mentida és una mitja veritat. La millor veritat és una mentida versemblant. Tu pots creure allò que et convingui i, fins i tot, pots fer creure-ho als altres. És tan fàcil manipular! La millor mentida és la que sembla veritable. La pitjor veritat és la que ens desarma i ens condemna a viure sense màscares: gleichsam eine Maske mit würdigem Gleichmaße der Züge... Per això la sinceritat és el pecat més mortal.

Passejada per Vallromanes

El CCEV m'ha encarregat l'organització d'una passejada per al proper diumenge dia 13 al matí. L'itinerari que he preparat té uns 8 km. Visitarem la Roca Foradada i unes quantes fonts. Es tracta de conèixer una mica millor el nostre privilegiat entorn natural, perquè -com deien els escolàstics- no es pot estimar allò que no es coneix: nihil volitum nisi precognitum. Aquí teniu el cartell:

Ruta al Google Maps

JUNTS AVANCEM

Presentació de la llista de CiU Vallromanes 07

JUNTS AVANCEM

La intel·ligència

El món és ple de gent que no és intel·ligent i va fent la viu-viu, gent que no és capaç d'entendre res, gent que resta estupefacta davant de coses que no pot comprendre: els mecanismes que mouen l'espècie, la fosca grandària de l'univers, la subtilesa dels detalls, el virtuosisme de les mentides, els tripijocs del poder...

Per què volem la intel·ligència? Per a demostrar que som superiors i comprovar com els inferiors, ressentits, ens odien? Per què volem la intel·ligència? Deixeu-me prendre el sol al jardí, mut, indiferent, mentre els ocells diuen la seva...

El trànsit de les ombres

La vida ens esperava més enllà de les hores

en què jo desvetllava els teus secrets nocturns
i de nou aprenia el trànsit de les ombres

La poesia és la resposta més acurada a la pregunta fonamental. És la paraula poètica la que basteix el sentit últim de l’existència humana. Ho va dir Heidegger parlant de Hölderlin: Dichtung ist worthafte Stiftung des Seins (la Poesia és la fundació de l’Ésser per la Paraula). Cada vers delimita un instant, un objecte, una emoció que brolla i rellisca pels tombants del paper verge. Cada vers ens condueix al nucli del que som: efímeres ombres de carn que aspirem a la llum definitiva mitjançant el fràgil ombratge dels mots, l’entrellum del verb, la lucidesa lírica...

segueix...

Verachtung

Ich empfinde nicht mehr mit euch: diese Wolke, die ich unter mir sehe, diese Schwärze und Schwere, über die ich lache -gerade das ist eure Gewitterwolke.

Ihr seht nach oben, wenn ihr nach Erhebung verlangt. Und ich sehe hinab, weil ich erhoben bin.

Wer von euch kann zugleich lachen und erhoben sein?

Wer auf den höchsten Bergen steigt, der lacht über alle Trauer-Spiele und Trauer-Ernste.

Friedrich Nietzsche, Also sprach Zarathustra, I, Vom Lesen und Schreiben

Utilitza'ns

La primera vegada que ho vaig llegir no m'ho podia creure. Això és l'eslògan d'ERC? Sona fatal. Sona a puta barata de carretera. És horrible, horrorós, horripilant. No perquè sembli un castellanisme (en català diem emprar, fer anar, fer servir), sinó perquè aplicat a les persones (i cal suposar que els dirigents i militants d'ERC són persones) resulta d'allò més lleig. "Utilitzar algú" no té precisament connotacions positives. S'utilitzen els objectes, no pas els subjectes. Segons Kant, la persona és un fi en si mateixa, no un mitjà. Que un partit polític proclami aquest imperatiu antikantià (gens categòric) significa que no té dignitat, que no es respecta a si mateix. A qui va adreçat? Està clar: a Montilla. És com si Carod li digués al d'Iznájar: "mira, aquí em tens, a la teva disposició, perquè m'utilitzis, ja hi estic avesat, em deixo fer el que vulguis, al teu servei, surto barat..." Portabella dixit: "la gent vol un partit que es pugui palpar" (sic). Palpem-la, doncs, magregem-la, fotem-li canya... La bagassa d'ERC s'ofereix ben disposada, li va la marxa, s'ho empassa tot, no té manies... UTILITZA-LA. Pel bé de Catalunya, el que faci falta!

El joc literari

Juguen els nens i juguen els grans. L'home és un animal ludopàtic. La vida sense joc és quelcom malaltís, avorrit, intolerable. El joc ens redimeix de la penosa seriositat, ens allibera de les cadenes de la trista i crua realitat, ens enlaira fent-nos sobrevolar totes les coses. És aquesta necessitat de jugar la que ens empeny cap a l'art. L'art és un producte cultural de primera magnitud perquè demostra que la necessitat lúdica de l'home pot sublimar-se de manera certament sublim. La literatura és el joc de les lletres, el ball de les ombres, l'afecció ficcionadora d'un jo que s'emparaula multiplicant arguments i personatges més o menys versemblants. La literatura és veritat perquè pot ser-ho TOT sense ser RES tret d'un tempteig, una recerca, un aguait. La literatura ens salva, per tant, de la definició definitiva. La definició definitiva és letal. Viure és jugar. Escriure és jugar. L'escriptor és un ludòpata inofensiu. La ciberliteratura permet anar encara més lluny: el joc literari es digitalitza i esdevé virtualment infinit...

També existeix el joc filosòfic...
I el joc polític...

Canviant de tema: a mitja tarda ha deixat de ploure, ha quedat un cel limpidíssim, he pujat a la Roca Foradada, he plegat caragols, hi ha una lluna plena preciosa i el rossinyol de Can Brotau no para de cantar.

Reflexions sobre els blogs

Fons musical: Le Parapluie (Yann Tiersen & Carla Bruni)

Jos

Ja fa dies que sé (abans de llegir Pessoa, Hume i Der Steppenwolf de Hesse) que el JO no existeix o -més ben dit- que (per pura comoditat) anomenem JO un batibull identitari, un brollador inestroncable d'impressions i d'expressions. Simplificar el que som a un sol JO és empobrir-nos. Planyo els pobres d'esperit que només es reconeixen en un únic JO.

Ja fa dies que sé que si la llibertat existeix (més enllà de la utopia) haurà de concretar-se en la multiplicació de les possibilitats personals, fins i tot contradictòries. Si jo fos sempre el mateix seria molt avorrit, insuportable. Per tant, necessito alterar-me, emmascarar-me, contradir-me, plurificar-me...

Ja fa dies que sé que m'he perdut. Per això em fan riure els imbècils que aspiren a "trobar-se a si mateixos". Quina bestiesa! El que cal és perdre's, ser tothom, ser-ho tot, o no ser res: un riu que corre torrencialment cap a la mort...

Lleidatanitat

Benvolgut Toni,

Ha estat una sorpresa trobar la teua poesia a internet en un moment que buscava escriptors nascuts a Lleida. Abans de posar-me a buscar a l'atzar, no sabia res de tu.

I d'una cosa vaig a l'altra, perquè et vull comentar una idea que té a veure amb la poesia. M'explico: aprofitant que enguany Lleida és la Capital de la Cultura Catalana, des de l'IES Samuel Gili i Gaya (de Lleida) --que és on treballo--, hem pensat d'aportar alguna cosa a aquesta efemèride. Per això m'ha semblat que podia ser interessant de fer un recital poeticomusical amb poemes d'autors i autores lleidatans (nascuts a Lleida o especialment vinculats a la ciutat). Es tracta que cada autor em digui un poema seu que li agradaria que fos llegit per alumnes del nostre institut el dia 24 de maig al matí a l'Auditori de Lleida (la recitació aniria acompanyada de música que també interpretarien alumnes de l'institut). Si la idea et sembla bé, t'agrairia que m'enviessis aquest poema que et demano.

De tota manera, i després de llegir algunes de les coses teues que hi ha a internet, vaig anar a comprar "Una certa penombra", el vaig llegir i després vaig localitzar --també per internet-- la teua veu recitant una bona part dels versos d'aquest llibre. Personalment, m'han agradat les pàgines 51-54 i 22-24. No sé si tu triaries també algun d'aquests fragments per a l'activitat del dia 24; en tot cas, ja m'ho diràs (i si no --com et deia abans--, me n'envies un).

Gràcies,

Miquel Viladegut (professor de llengua catalana i literatura IES Gili i Gaya)

Identitat digital i literatura. El meu cas.

Aviat faran tesis doctorals sobre el meu cas clínic. Valoro l'esforç d'alguns i em sap greu que algunes donzelles s'emprenyin. La vida és complexa, amics meus, i Internet encara més.

El Puigsacalm des de Vidrà

Avui he escrit el post en aquest altre blog: CCEV

Stuart Mill i la guerra d'Iraq

L'altre dia, buscant un text per a l'examen de 2n. BTX, vaig trobar aquest fragment que, de ben segur, no hauran llegit els tres mandataris de la foto de les Açores...

No crec que cap comunitat tingui el dret de forçar a una altra a ser civilitzada. Des del moment que les víctimes d’una mala llei no invoquen l’ajuda d’altres comunitats, no puc admetre que persones completament estranyes tinguin el dret d’exigir el cessament d’un estat de coses, que semblava satisfer a totes les parts interessades, únicament perquè siguin un escàndol per a gents molt allunyades i perfectament desinteressades en la qüestió. Envieu-los missioners, si us sembla, per predicar-los, i desplegueu tots els mitjans lleials (imposar silenci als innovadors no és un mitjà lleial) per impedir el progrés de semblants doctrines en el vostre país. Si la civilització ha prevalgut sobre la barbàrie, quan la barbàrie posseïa el món, és excessiu témer que la mateixa barbàrie, un cop destruïda, pugui reviure i conquerir la civilització. Una civilització que pogués sucumbir davant un enemic vençut, ha de trobar-se degenerada de tal manera, que ni els seus propis predicadors i mestres, ni cap altra persona, té la capacitat necessària, ni es prendrà la molèstia, de defensar-la. Si això és així, que aquesta civilització desaparegui com més aviat millor. Només pot anar de mal en pitjor fins que sigui destruïda i regenerada (com l’Imperi d’Occident) per bàrbars vigorosos.

John Stuart Mill, Sobre la llibertat, cap. IV

Pregunta. ¿Estàs d’acord amb el que diu Mill al text? Raona la resposta tot relacionant-la amb l’actualitat. [2 punts]

Antisistema

Resulta que aquells que es declaren antisistema són els que intenten viure del sistema, aprofitant-se dels que treballem honradament. Són el paràsits, els abellots de la colmena, borinots que no volen pencar. Les seves crítiques són com el fum que s'endu el vent. La societat no avança gràcies a ells. Ells són el mal menor, la taca, la púrria. Només mereixen menyspreu.

Vallromanes aprova el POUM

El ple d'ahir fou històric i antològic. No recordo res semblant des de la moció de censura. Tristíssima imatge d'una oposició desesperada, impotent, sense arguments la qual (gràcies a l'ajut inestimable d'algun energumen) va muntar el numeret per a sortir a la foto. Espero que el proper ple sigui més normal, amb cares noves a la taula i menys crispació entre el públic. Vallromanes no es mereix espectacles tan denigrants perpetrats per genteta que encara no ha entès en què consisteix la democràcia.

El petó del rossinyol

Al cotxe sona Ruthland Square cantada per l'Agnès Monferrer. Fora, entre Can Oliver i el cementiri, canta el rossinyol. És el primer rossinyol que escolto enguany. Sempre arriben per Sant Jordi. El seu refilet inconfusible. Bufa un ventijol agradable. El sol declina lentament. Tinc un feix d'exàmens per corregir, però m'estimo més no fer res: deixar que el sol em colri la cara, escoltar el rossinyol, esperar que les busques arribin a tres quarts de set, l'hora que hauré d'engegar la màquina i davallar cap al poble. Lluny de tot, temps només per a mi, per a escriure, per aïllar-me, per a contemplar com la tarda decau al compàs de les fulles tendríssimes titil·lades pel vent que s'endu tots els neguits. No aspiro a què em creguis. No aspiro a què confiïs. En tindria prou si somrius...

Il·lustració: Der Kuss der Nachtigall, Udo Lindenberg

Ací estem

Ací estem (campanya)
Ací estem (Vicent Partal)
Ja n'hi ha prou!

Fons musical: Ruthland Square (Agnès Monferrer & Carles Pérez)

Sota el lilà

Sota el lilà, el sol del capvespre em banya la pell, la mel de la pau, l'adéu d'un altre jorn que mai no tornarà...

Sota el lilà, espero el retorn del rossinyol que enguany encara no ha cantat, les roses de maig, el vers que tal vegada arribarà...

Sota el lilà, aquest cel ras, aquest sublim ensopiment, tota la gamma dels verds, la brisa que amoixa l'instant...

Sota el lilà, enyoro el primer bes que et vaig fer quan encara no sabíem ni besar...

powered by ODEO