6.7.07

Ple de l'Ajuntament

La discreció hauria de ser una virtut política. La política no pot convertir-se en un espectacle. Qui vulgui shows que miri el Polònia. Discreció i bona gestió, no demano res més. N'estic tip, de retòriques i demagògies populistes.

Han penjat la foto del Molt Honorable a la sala de plens. Ja era hora. Potser van llegir el meu post de l'altre dia... La de Su Majestat, en canvi, està una mica antiquada. Jo la posaria directament cap per avall.

Minut de silenci. Un veí del poble ha mort aquesta tarda en un accident de moto. El nostre condol a la família.

A la riera hi ha 212 o 213 plataners? Un dia que m'hi vaig entretenir en vaig comptar 212. La regidora de medi ambient em confirma que han inclòs un dels plataners més joves que van plantar al final de tot. Han estat declarats "arbreda d'interès comarcal".

A una regidora exalcaldessa li sona el mòbil dues vegades quan està en ús de la paraula. Entre el públic sonen més mòbils. Coi de musiquetes! Un exregidor no l'apaga i es posa a parlar per telèfon mentre el secretari està llegint en veu alta. Jo -que no tinc mòbil ni en tindré mai- faig un prec: Sisplau, crec que és una qüestió d'educació general bàsica (EGB), no podrien fer el favor de desconnectar els mòbils mentre dura la sessió plenària?

MxV-ERC proposa convertir la policia local en una sucursal de PROSEGUR. Collonut. Així m'estalviaré els 53,50 € que pago bimestralment a aquesta companyia de seguretat.

Ha canviat el tarannà, sí. Hi ha set cares noves a la taula. Aquesta és la veritable renovació.

Descobrint Vallromanes
(Gràcies parella!)

5.7.07

Plaça de les Arts

10:30 He anat a l'Oficina Gestora de Granollers per a portar els papers que acrediten els tres crèdits que em demanen per accedir al tercer estadi (3r. sexenni) de promoció docent. Estava tancada. Hi tornaré demà.

He deixat el Volvo al centre Auto Equip perquè li canviïn l'oli. M'han dit que estarà a les 12.

He caminat una mica cercant un indret tranquil, un banc agradable on poder asseure'm per a llegir allunyat del brogit del trànsit. Primer he pensat que podia acostar-me a la riba del Congost, però tot vagarejant he trobat aquesta placeta que té una petita porxada amb un sostre hexagonal sostingut per sis columnes. La plaça és un quadrilàter arbrat amb plataners que acull un parc infantil protegit per una tanca de fusta i set bancs pintats de blanc als quals no els aniria gens malament una nova mà de pintura. És la Plaça de les Arts, al barri de les Tres Torres. No la coneixia. Acabo de descobrir que a Granollers hi ha una altra Porxada, molt més modesta, tot sigui dit.

El cel està ennuvolat, gris i tapadot com ahir. Els ocells piulen. El bar-cerveseria de la plaça es diu Las Torres i té quatre taules metàl·liques a la terrassa. Tot això ho estic escrivint amb un pilot negre a les dues últimes pàgines del llibre Istanbul de Pamuk, en l'espai en blanc que queda després de l'índex. He escollit el banc isolat del racó de la plaça. Són les 10:45. Tinc per endavant una hora justa de lectura. M'havia quedat a la pàgina 78 on Pamuk parla dels paisatges del Bòsfor pintats per Melling... A veure fins on arribo.

11:25 Magnífic el capítol titulat Hüzün (la saudade turca). Hi ha una llarguíssima enumeració (dura set planes: de la 110 a la 117) senzillament magistral.

11:40 Al banc de l'altra cantonada dos adolescents d'origen magribí parlen prou alt emprant la seva llengua materna. Al banc del davant una parelleta festeja, somrients, feliços. Els pardals no paren de piular.

19:02 He fet arròs negre per dinar. Costa de pair.

4.7.07

No fer res

A mitja tarda canten les cigales. Les mosques estan molt pesades. Pla, un dia més, em fa de cicerone per Grècia...
¿Quin país és Grècia tan meravellós per a, disposant d'una certa pecúnia, no fer-hi absolutament res? La vida social? No! La vida social és pesadíssima i formada, generalment, per tants de cretins, que són com un mateix. La dolce vita? Encara menys! És una vida horripilant, d'horari, activa i minutada. El pitjor de la vida és tenir massa crèdit i haver de dir, indefectiblement, sí o no, que són les paraules més tristes de la llengua. No, no! La qüestió és no fer res, i no fer res sobretot a Grècia, que és un país on hi ha tantes coses per veure! Tot això us ho diu una persona que ha treballat prou en la vida. «I per què treballa vostè? -m'han demanat algunes vegades- . Deu haver treballat per tenir més cultura, per no anar tan sovint a la taverna o al cafè, per quedar bé davant de la gent...» No senyor! De cap manera! Jo he treballat perquè la vida és avorridíssima, perquè el seu tedi és immens. En aquest punt he discrepat sempre de Marx, d'Engels i de don Anselm Clavé (...) Jo sóc un gandul fracassat. Crec que és una posició respectable i que no fa mal a ningú. El Mediterrani és un espai ideal per a practicar-ho. És potser la llibertat pura, mai més autèntica. Si he anat als països en què la gent no fa més que treballar, m'he entristit. A Grècia hi ha gent que treballa molt, però encara toleren -sobretot si disposen d'alguna pecúnia- els ganduls fracassats. És el Mediterrani. És el meu país. Les persones que volen treballar, les deixen fer, sempre que no s'equivoquin massa. Els altres, els deixen tranquils, si no molesten excessivament. Tot això no és cap utopia: és la lliberta mateixa. A Grècia m'agafa una mandra sense límits. (OC, XXXVII, 526-527)
Un gandul fracassat que escrigué 46 volums. Jo només porto 1.500 posts (800 d'ENTRELLUM + 700 de TdQ). Em preparo un gintònic i continuo llegint.

3.7.07

Al-Qaida is fucking us

Cada cop que sento parlar d'Al-Qaida em ve al cap immediatament la Brotherhood de 1984, la mítica, distòpica i premonitòria novel·la de George Orwell. Traduït a l'actualitat, Goldstein seria Bin Laden i la Germandat seria la Base islamista, aquesta (pseudo)organització underground i fantasmagòrica que, amb el seu terrorisme, amenaça l'statu quo occidental. A la novel·la no queda clar si la seva existència és real o es tracta d'una estratègia del Partit (= Poder establert) per tal aconseguir els seus objectius mitjançant la promoció de la por continuada i globalitzada. Partal pontifica com si realment ho sabés. Jo prefereixo ser més prudent.

2.7.07

Iphiclides podalirius

En el meu passeig matinal d'avui he trobat moltes papallones. La més espectacular ha estat una Iphiclides podalirius que m'ha acompanyat una bona estona baixant pel camí de Can Gurguí. Primer anava davant meu, juganera, voleiant amb les seves ales de zebra i la seva cua esquitxada de blau elèctric. Després s'ha posat sobre una flor. He pogut acostar-m'hi força. Amb la seva trompa fina i llarguíssima xuclava l'essència de la flor. Ha tornat a emprendre el vol, majestuosa, coqueta, fins que s'ha aturat en un branquilló de fonoll tendre. Aquest cop m'ha deixat acaronar la seva ala amb el tou dels dits... Hem estat una estoneta festejant. Més avall, a l'altura de Can Borrec, ha aparegut una Papilio machaon. D'antuvi he pensat que es tractava de la mateixa papallona d'abans, però m'he fixat que era una mica més petita i que el dibuix de les seves ales no coincidia amb el de la Iphiclides, malgrat que tenen en comú les taques blaves i l'ocel ataronjat. Llàstima que no duia la càmera... Les papallones són ànimes benignes. Enraonant amb ella, he provat d'esbrinar qui era... M'he quedat amb el dubte.


Caminant per Vallromanes

1.7.07

Òpera en català a Vallromanes

Amb el nou Casal arriba per primera vegada l'òpera a Vallromanes. La XXIII edició de les Nits Musicals comença aquest dissabte amb Sort!, una òpera escenificada en català amb una orquesta de cambra integrada per 8 solistes, 25 músics i un cor de 60 veus. Basada en la llegenda medieval de Merlí, Sort! és una òpera lleugera apta per a tots els públics. Un bosc encantat, un trèvol de quatre fulles, cavallers i dames, bruixes i gnoms ompliran l'escenari del Casal aquest dissabte dia 7 de juliol a 2/4 d'onze de la nit. Ja no cal anar al Liceu. Tenim la sort de poder gaudir de l'òpera al nostre poble, i en català! Corre, no et quedis sense entrada (5 €). Nens gratuït.

Aquesta tarda he assistit a l'assaig. Sembla mentida que en un poble tan petit com el nostre puguem oferir espectacles culturals de tanta qualitat. I sembla mentida que alguns que només saben criticar mai no apareguin en cap acte cultural. Ells s'ho perden.

NB: Hi ha un parell de bloggers que participen en l'espectacle: Greenie i La Madriguera d'en Nicodem

Estiu grec

Fa justament 20 anys (1987) que em vaig llicenciar en Filosofia. Fa 18 cursos que em guanyo les garrofes explicant els filòsofs als adolescents. Per fi, després de somiar-ho mil vegades, aquest estiu visitaré el bressol de la Filosofia. Dintre d'un mes sobrevolaré la Mediterrània rumb a Istanbul, navegaré per la costa jònica de l'Àsia Menor (Samos, Efes, Milet, Patmos, Rodes...), travessaré la mar Egea (Santorí, Naxos, Míkonos...) fins arribar a Atenes... I després continuaré cap a l'Adriàtica (Ítaca, Corfú, Dubrovnik...) fins a Venècia. Tincs els bitllets sobre la taula i encara no m'ho crec. He hagut d'esperar dues dècades -i guanyar aquest premi- per a poder agrair als grecs in situ el seu fantàstic "miracle", no solament la Filosofia, sinó tot això que anomenem Civilització Occidental, així, amb majúscules, perquè ens hem de sentir orgullosos de pertànyer-hi i defensar-la dels bàrbars que proven d'anihilar-la. De vegades, em pregunto què seria la meva vida sense aquesta estimació per la Sofia... Ja fa dies que m'estic documentant, devorant tot el que trobo on line i en paper, buidant guies, regirant mapes, llegint i rellegint Pamuk, Miller, Durrell, Pla, etc. Ja he après algunes expressions en grec modern: kalimera (bon dia), efharisto (gràcies), karavi (vaixell), saganaki (formatge fregit), meltemi (vent del nord que bufa a l'estiu), ligo nero, se parakalo (una mica d'aigua, sisplau). M'enduré una Moleskine nova de trinca. Escriuré un diari de bord...

Estiu grec

30.6.07

29.6.07

Montilla a Vallromanes

Avui el Muy Honorable Cordobés del Año ha dinat al meu poble, concretament al millor restaurant, just davant de l'Ajuntament. Sembla ser que era un dinar amb empresaris. No ha tingut ni la cortesia ni la delicadesa protocol·lària d'avisar de la seva presència a les autoritats, potser perquè a les darreres eleccions el PSC ha perdut els dos regidors que tenia al consistori vallromaní i els del seu partit ja no pinten res al nostre poble, o potser perquè s'ha assabentat que a la sala de plens encara no han penjat la seva foto. La qüestió és que en volia fer una crònica, com la vaig fer quan va venir Carod a la Carpa o, més recentment, quan ens va visitar l'Artur Mas. Ni curt ni peresós, he agafat la càmera digital i he anat a esperar-lo a la plaça. He vist un parell de policies de paisà, algun guardaespatlles mal camuflat; però vet aquí que eren dos quarts de tres i encara ni rastre del MH. Jo duia la documentació en regla per si me la demanaven i havia preparat una frase per si m'interrogaven: "Vull saludar el meu President". Aspirava a fer-me una foto amb ell i volia intercanviar unes paraules. Per exemple, amb un somriure elegant, li donaria la mà mentre li diria: "És una vergonya per a Catalunya que vostè en sigui el President". Però m''he cansat d'esperar i la meva dona m'ha convidat a dinar al Nico (Ella és una persona assenyada, no com jo. M'ha dit: "Toni, no fotis el pena esperant el Montilla, va, deixa'l estar i anem a dinar"). Total, que ni foto ni res. I és una llàstima, perquè el President dels cordovesos, ai perdó, dels catalans, no ve cada dia al teu poble. Jo només el volia veure d'a prop, sentir la seva escalfor, amarar-me del seu carisma, rendir-me al seu lideratge... Mala sort. Un altre dia serà.

Notes de selectivitat. Estic content. Han aprovat la filosofia un 81% dels meus alumnes. Dels cinc alumnes que estan per sota del 5, tres tenen un 4,5. Si fem cas de l'Enric Gil, jo també he tret bona nota.

Aquesta vesprada coneixereu el veredicte del Premi de Literatura Eròtica La Vall d'Albaida que nosaltres vam guanyar l'any passat. Com que he format part del jurat ja sé quina és l'obra guanyadora. Comença així:
Em dic Silveri Ostalrich i Pissarro i sóc funcionari de la Generalitat i pròfug de la justícia espanyola. Vaig fer l'examen final d'oposicions al Cos de Professors d'Ensenyament Secundari el dia 20 de juny de 2005; una data com qualsevol altra per a la majoria dels mortals...
Un llibre molt ben escrit, amb una prosa trepidant, puntuació perfecta, irònic, insinuador, fresc, divertit... Genials descripcions, personatges molt ben construïts, escenes memorables... Jo no me'l perdria per res del món.

28.6.07

Un dijous com un altre

La meva filla m'ha despertat a les 5 de la matinada perquè se n'anava a Port Aventura. M'han ingressat la devolució de la declaració de la renda. Claustre especial del 10è. aniversari de l'institut amb un romanço de Jaume Arnella. Dinar de germanor (100 persones) preparat per Pep Salsetes. Un vi infame m'ha tingut tota la tarda amb el cap fora de joc. A les vuit, mig endormiscat, he assistit al ple de l'Ajuntament. M'ha agradat molt tot el que ha dit la flamant Regidora de Cultura. He cobrat la mesada amb estrenes. He quedat per mail amb l'Albert Fàbrega per a visitar plegats La Pedra del Diable. La meva filla ens explica entusiasmada que ha pujat vuit vegades seguides a la Stampida. Encara no tinc el cap a l'hora. Demà lluna plena. Bona nit i destapa't.

27.6.07

La Pedra del Diable

El terme municipal de Vallromanes està encerclat per quatre fites:
1- El Castell de Sant Miquel + poblat ibèric
2- El Dolmen del Collet d'en Gurri
3- La Roca Foradada
4- La Pedra del Diable
Ubiquem-les en el mapa:

El Castell de Sant Miquel (1) marca el límit amb el terme de Montornès. Al nostre vessant de muntanya hi ha el poblat ibèric, del qual en parlaré un altre dia. El Dolmen (2) (aquest concretament és una galeria coberta amb lloses de volt que conserva una de les lloses del sostre i part del corredor) està situat en el límit amb el terme de Santa Maria de Martorelles. La Pedra del Diable (4) pertany a Vilassar de Dalt (per pocs metres no es troba dins del nostre terme!). S'hi arriba per l'antic camí de Premià, agafant un trencall a mà dreta que hi ha entre Can Gurguí i Can Raspall. Aquesta pedra és un menhir que devia fer tres metres (està escapçada per un extrem) i que ara jeu en un revolt del camí...

Me la va ensenyar en Vicenç de Can Maura (a.c.s) com si fos un secret molt ben guardat. Suposo que us preguntareu el per què d'aquest nom tan misteriós. De pedres i altres obres diabòliques n'hi ha escampades arreu. A Santa Pau, per exemple, n'hi ha una altra.

El 7.9.01 vaig escriure un article al setmanari Contrapunt de Mollet on parlava de La Pedra Salvadora de Mollet. La pedra molletana ja no existeix, però al CEIP Pau Vila de Parets tenen una Pedra del Diable dins el pati! A més, l'adreça d'aquesta escola és Avinguda de la Pedra del Diable, 45. La llegenda diu que, de nit, el Diable traslladava grans pedres des del Montseny per a construir el pont de Martorell, però vet aquí que un gall va cantar abans d'hora i l'última pedra que li mancava per acabar l'obra va caure a Parets.

Els menhirs i altres megàlits sempre han estat considerats sagrats, sovint relacionats amb la fertilitat (per la seva forma fàl·lica). L'adoració de les pedres s'anomena litolatria la qual fou prohibida pel cristianisme en el Concili de Nantes (segle VII). Va ser precisament el cristianisme el que (com tantes altres coses) les va demonitzar i destruir o, en el millor dels casos, les va cristianitzar convertint-les en "creus" de terme.

Aquest matí he tornat a visitar la Pedra del Diable. Eren les vuit quan m'he assegut damunt seu. Hi he estat una bona estona. Escoltant els ocells, meditant. Una pau infinita. No he vist el Diable per enlloc. M'ha vingut el record d'en Vicenç... Em va dir: "Abans estava plantada, però quan van eixamplar el camí la van tombar, deixant-la on és ara."

No hi ha res més trist que un menhir abatut. Jo l'aixecaria. Per cert, què hi pensen posar dins la nova rotonda que estan fent a l'entrada del poble? Jo proposo que hi plantin un menhir...


Caminant per Vallromanes

Sèrie La Pedra del Diable

(27.06.07) La Pedra del Diable
(16.07.07) Visita amb l'Albert Fàbrega
(28.08.07) El diable viu a Can Duch
(14.09.07) El menhir de la Pedra del Diable
(15.09.07) Seguint el rastre d'Obèlix
(18.09.07) En Manel de Can Raspall
(09.11.07) Informe sobre La Pedra del Diable
(16.11.07) El menhir retrobat
(06.05.08) Passejada a La Pedra del Diable

26.6.07

De la importància de la voluntat

La intel·ligència està sobrevalorada. No n'hi ha prou amb "veure" quina és la sortida, sinó que cal moure els peus cap a la sortida si el que volem és sortir. El "problema" de la vida rau aquí. Tenim la voluntat malalta, que és com dir que "ens manca motivació" per a fer les coses.

Schopenhauer i Nietzsche van identificar la clau de l'existència humana tot subratllant el seu nucli: la voluntat de poder o el poder de la voluntat. La resta és secundari.

Sóc el que vull en la mesura que voler determina el meu horitzó vital. Aquest voler és el que dóna sentit als meus actes. Perquè només pot tenir sentit una vida creativa. Crear és voler ser i voler fer (operari sequitur esse), voler instaurar la novetat allà on només hi ha inanitat, voler superar els límits, els cànons, les pautes...

Planteja-t'ho seriosament: ¿Què vols tu, a la vida? La resposta a aquesta pregunta és fonamental.

Hi ha vides desorientades, vides que naufraguen, vides en atzucac, vides avortades, vides víctimes del carpe diem (que és un voler confinat a l'instant o la claudicació del voler davant l'espontaneïtat més immediata). Fins que la brúixola de la teva voluntat no es redreci, estaràs perdut, seràs una baldufa humana.

La prioritat, per tant, és aclarir què vols, saber on vols anar. Després cal caminar, avançar cap a la meta. Mentre la teva voluntat segueixi anestesiada, confusa, mimètica, inoperant, no faràs res a la vida. La victòria és dels que tenen clar què volen i lluiten cada dia per aconseguir-ho. La resta: papalloneig vital.

25.6.07

De la problematicitat de la vida

Hi pensava ahir quan caminava pel carril bici: la vida és un seguit de problemes que cal resoldre. Després d'un problema en ve un altre. Els problemes no s'acaben mai. La intel·ligència és la capacitat de resoldre problemes trobant la millor solució possible. No tots els problemes tenen solució, però un problema insoluble ja no és un problema, sinó una putada grossa. El problemes solubles han de ser resolts. La vida tota és El Gran Problema. Si ets capaç de trobar-hi un sentit, pots dissoldre, fins a cert punt, la perplexitat existencial; si no, hauràs d'aprendre a conviure amb el dubte, amb la boira, amb la confusió... Hi ha gent problemàtica: són els imbècils que en comptes d'ajudar a resoldre els problemes en generen de nous. Hom suposa que la felicitat seria l'absència absoluta de problemes, allò que vulgarment s'anomena "tenir la vida solucionada". Ara bé, una vida sense problemes ha de resultar espantosament avorrida, és a dir, una vida sense problemes pot ser un veritable problema.

24.6.07

50 pulsacions per minut

Mal de cap. Paracetamol Pharmagenus 650 mg. Revetlla de Sant Joan: musclos a la flamenca, salmó amb salsa tàrtara, cava, coques, etc. Lliris i assutzenes. No som el que la gent creu que som. Hi ha detalls que ens delaten. Magnolier sense flors. Estic aprenent a suportar-me. Papallones. L'ànima de les roses és el seu perfum. Jo tenia una ànima i la vaig perdre en un revolt del camí. Ara només tinc un cos que tendeix a la flacciditat. No hi ha núvols. Som esclaus de les nostres virtuts. Ella pela carabassons. La ressaca de massa passat. Al jardí el senyal del router és molt baix. La platja deu estar atapeïda de gent. Em costa pensar en les possibilitats reals que s'amaguen a la punta dels meus dits. Si deixessis de fumar series completament i definitivament perfecta. Dins el meu cor hi ha una esperança que té el color dels teus ulls. Fa un ventet molt agradable. 50 pulsacions per minut.

23.6.07

Ya nos vamos solapando...

Rebo un mail de l'ínclit Juan Abreu:

Mi estimado Toni Ibáñez, me gustaría usar este comentario tuyo en la solapa de la primera edición analógica de Rebelión en Catanya que aparecerá próximamente. Dime si te parece bien. Aprovecho para mandarte un abrazo. —Juan Abreu
Joder joder joderrrrrrrrrrrrrr Me vas a poner en un compromiso!!! Vale, acepto, pero has de poner al lado de mi nombre la dirección de mi blog, oséase:

Toni Ibàñez, http://entrellum.blogspot.com 17/06/06

(ah, y rectifica la fecha: el post era del 17 y no del 18)
JA replica:
Toni, gracias. Pondré la dirección de tu blog con mucho gusto.
¿Estás seguro? No quiero perjudicarte de ninguna manera.
Abrazo.
JA
I jo li dic:

NO ESTOY SEGURO EN ABSOLUTO...........

"EN ABSOLUTO" SIGNIFICA QUE EL HECHO DE DEJARME "UTILIZAR" POR UN SUJETO COMO USTED PUEDE ACARREARME IPSO FACTO ANATEMA DE OSTRACISMO TRIPARTÍTICO A SABIENDAS DE LA FAMA INFAME QUE USTED TIENE POR ESTOS PAGOS...

SIN EMBARGO, RESULTA TENTADORA ESTA "COLABORACIÓN" Y NO ME DUELEN PRENDAS

(joder, me está saliendo un castellano gongorino que te cagas)

BUENO, PUES ESO, TAMPOCO ES UN CRIMEN QUE REPRODUZCA UN POST MÍO QUE YA HACE UN AÑO QUE ES PÚBLICO

ESO SÍ, ESTARÍA BIEN QUE ME ENVIARA O ENVIASE UN EJEMPLAR DEL CRIMEN DEDICADO

ATENTAMENTE

Toni Ibàñez
I és que a mi em va la marxa. Si no en tenia prou amb perpetrar pròlegs, ara ja aparec a les solapes... Tremolo pensant quina serà la propera "col·laboració".

22.6.07

Nació.catosfera

Un missatger em porta un paquet que conté el llibre de Saül Gordillo Nació.cat. L'obro de pressa i, quan arribo al Sumari, comprovo que SG ha titulat tota la segona part del llibre CATOSFERA. I no solament això, sinó que ha tingut el detall de cloure'l (pp. 123 i 124) amb aquesta mateixa paraula tot fent esment de la meva humil i miserable persona...

Avui em llegiré el llibre tranquil·lament i, segons com, en faré una ressenya...

18:27 RESSENYA

El llibret està bé fins a la pàgina 69. Vull dir que la primera part ("Revolució.cat") és molt llegívola perquè ofereix un relat ben estructurat dels fets i dels seus protagonistes. Sobta trobar-te Montilla pel mig i la intervenció providencial de La Caixa. El problema del llibre és la segona part (titulada genèricament "Catosfera"-la paraula ja havia aparegut abans a la p. 63-) i la tercera ("L'explosió dels blocs"). De la p. 69 en endavat trobem una amalgama, un poti-poti de coses, un allioli mal lligat. Sembla més un catàleg que una altra cosa. Suposo que, amb el temps, hi haurà estudis més rigorosos i profunds, però Nacio.cat acompleix el seu objectiu didàctic malgrat ser una obra feta amb urgència. Em quedo amb la llista dels noms, persones que han lluitat per aquesta triomf col·lectiu.

A mesura que avançava en la lectura, se m'ha acudit una PROPOSTA: hauríem de canviar la data de la Diada Nacional de Catalunya; en comptes de celebrar-la el dia 11-S (commemoració d'una derrota), a partir d'ara l'hauríem de celebrar el dia 16-S (commemoració de la victòria.cat).

NB. Em sembla fatal que s'ignori la denominació de blog i s'opti per bloc. A la penúltima línia de la p. 112 hi ha una errata: on hi posa "Intenet" hi hauria de posar "Internet" (s'han menjar una erra).

Intuïció masculina

Un dels mites més absurds que corren per aquests mons de déu és el mite de la intuïció femenina. En primer lloc, caldria definir què és la intuïció i, en segon lloc, per què és adjudicada tan alegrement al gènere femení.

El coneixement intuïtiu es contraposa al discursiu o analític. Descartes contraposa la intuïció a la deducció i Kant la contraposa al concepte (Begriff). Intuir és tenir una visió directa i immediata d'una realitat o d'una veritat. Es tracta d'un coneixement ràpid que es dóna d'un sol cop i sense conceptes, una mena d'endevinació instintiva la qual es refereix immediatament a l'objecte i és singular (bezieht sich unmittelbar auf den Gegenstand und ist einzeln. -Kant, KrV A320, B377). Intuir vol dir "veure" sense pensar, adonar-se de quelcom sense haver d'elaborar cap procés cognitiu... És com allò de la "primera impressió" o allò de la corazonada (en català corada). Schopenhauer, per exemple, considera que la forma més perfecta d'intuïció intel·lectual és la contemplació estètica. En anglès tenen un mot força interessant: insight.

La meva mare sempre diu que té "un sisè sentit". Per què les dones s'atribueixen aquesta mena de coneixement extraracional o supraracional? Totes les dones gaudeixen d'aquesta capacitat? Tinc els meus dubtes. Ambdós gèneres disposem d'aquesta facultat, i em sembla injust que les femelles monopolitzin el vessant intuïtiu en detriment de la intuïció masculina, que també existeix. Jo la reivindico. Qui més qui menys ha tingut intuïcions. El que passa és que és més complicat posar-se a pensar seriosament, elaborar un discurs racional i consistent... (Quantes filòsofes hi ha hagut al llarg de la història? Comptades excepcions)... i és molt més fàcil tirar pel dret a cop d'intuïció, si l'encerto l'endevino... Fet i fet, serà que els nostres cervells no funcionen igual (o els hemisferis predominants no coincideixen), i millor que sigui així, perquè aleshores ens podem complementar. ¿O serà que la tirania senti-mental, tan típica de la les dones, eclipsa la seva capacitat mental? No ho sé pas; però una cosa és segura: el prestigi de la intuïció femenina és una gran engalipada. Jo no me'n refio gaire, ni de les dones ni de les seves presumptes intuïcions, encara que si és la Shakira no hi ha res a discutir.

NB: Aquest és un post per encàrrec

21.6.07

Tu pentina el gat que jo faig feina

No he demanat cap subvenció ni estic a la famosa llista de Frankfurt, però ahir vaig enviar un relat curt a un premi i he enllestit una novel·la de 100 pàgines que anirà a un altre premi i estic pensant a quin premi envio el poemari que tinc al calaix (el millor poemari que he escrit mai) i, a més, he obert un blog nou i, visca, ja estic gairebé de vacances. Hi ha pobres d'esperit que creuen que a la vida només existeix la política!

20.6.07

Gràcies per llegir-me (i fer-me cas)

Malgrat que els comptadors (1, 2, 3) aporten molta informació, mai no saps exactament qui et llegeix. Els lectors més fidels, sens dubte, són els enemics. Aquests no fallen mai. Potser la paraula enemic és un pèl forta, ho reconec; deixem-ho doncs en adversari, rival o contrincant.

A continuació us proposo un exercici que demostra que el que escrius pot tenir certa transcendència, fins al punt de fer canviar un titular...

La captura de pantalla del dia 14.06.07 (18:31 h) del web d'ERC de Vallromanes era aquesta:

Fixeu-vos en el titular:

Dos dies després vaig publicar un post titulat Vallromanes 16.6.07 en el qual al·ludia a aquest titular:

Avui he tornat a entrar al web esmentat i, oh sorpresa, em trobo que han canviat el titular de la notícia. Ara hi posa:

La resta del text l'han deixat igual. Digueu-me perepunyetes, però no, amics, no és el mateix dir "pacten prendre" que "impedeixen que governi" (ara no entraré a discutir la dubtosa correcció ortogràfica d'ambdues expressions). El matís aquí és molt important. ¿Han canviat el verb del primer titular després d'adonar-se que era una bajanada? Diuen que rectificar és de savis. Quin és l'antònim d'obtús? Jo encantat de què em llegeixin i encara més encantat de què em facin cas.