Casa Gran?

Catalunya es troba en una cruïlla històrica. La situació és certament paradoxal.

Per una banda, formant part del govern, tenim el partit més catalanista de tots el qual no aconsegueix marcar perfil propi davant la maquinària de poder socialista. Després de tres anys de Tripartit, no sóc capaç de veure quins han estat els resultats efectius d'aquesta entesa de progrés pel que fa als beneficis reals per al nostre país. El que veig, en canvi, és un desgavell i una deterioració que afecta greument el funcionament bàsic de la societat catalana. La responsabilitat és immensa: ¿Què ha fet o què pensa fer ERC pel bé de Catalunya, a banda de mantenir-se en el poder a qualsevol preu? Demanem fets, no paraules.

Per una altra banda, tenim una oposició desorientada que està desaprofitant aquesta conjuntura. Sembla clar que CiU només tornarà a governar si aconsegueix sumar una nova majoria. Els que fa temps que propugnem un Front Nacionalista (CiU + ERC) som conscients de la dificultat d'assolir aquesta unitat d'acció en la mesura que predomina un caïnisme suïcida que només beneficia els interessos espanyolistes. CiU fa mans i mànigues per a redreçar la seva brúixola. La clau està en transcendir la visió merament partidista per aplegar el màxim número de forces. Aquesta és l'aposta d'Artur Mas: bastir la Casa Gran del Catalanisme...

La paradoxa augmenta quan, deixant de banda els partits, analitzem la presumpta societat civil. Què hi trobem? Una ebullició tardorenca que ha produït més plataformes que bolets, un atomisme difícil de lligar, sovint sospitós de manipulació partidista. A més, els que vivim enxarxats dins la bombolla catosfèrica no acabem de discernir la realitat virtual de la realitat real. ¿Voleu dir que l'independentisme ha crescut tant? No fem volar coloms. Haurem d'esperar el veredicte de les urnes.

Mentrestant, tenim un govern curt de mires, mediocre, gris, inoperant; un país col·lapsat i en plena decadència; una ciutadania cremada, abstencionista, escèptica, anestesiada... En fi, el que faci falta, que per això som catalans.

Energia i esperança? Un país millor? Tant de bo. Com? Quan? Ara o el 2014? Conferències, crides, manifestacions... Amb qui podem comptar? Qui ens engrescarà? Una Casa Gran o una Casa de Barrets? El temps ho dirà.

[En castellano]

Puigcarbó i L'Oracle Imminent

Francesc Puigcarbó ha llegit L'Oracle Imminent i n'ha escrit una ressenya. Li ho agraeixo. Si voleu veure totes les ressenyes que s'han fet d'aquesta obra aneu aquí. Si la voleu comprar aneu aquí.

[En castellano]

Aigües tèrboles

Tres graus sota zero. La riera encatifada de fulles. Primera hora de classe. Aula AT5. Els faig comentar un text de Milan Kundera. L'escriptor txec afirma que la unitat del cos i l'ànima és una il·lusió lírica que la ciència ha dissipat. Una alumna em demana que li expliqui el concepte freudià de sublimació. Per exemple: si una professora no ha pogut tenir fills, tractarà els alumnes de forma maternal... Aquest matí no m'he afaitat. La vida és un riu d'aigües tèrboles.

[En castellano]

El menhir retrobat

Però les investigacions de Toni Ibáñez, un aficionat a la natura i l'arqueologia, van portar fa poques setmanes fins al menhir de la Pedra del Diable. Fins i tot es treballava amb la hipòtesi que aquest monument megalític hagués estat destruït a mitjan anys seixanta del segle passat quan es va eixamplar el camí. Ibáñez va preguntar als pagesos de Vallromanes –el menhir queda molt a la vora del terme municipal d'aquest poble del Vallès Oriental– fins que va aconseguir que el portessin fins al lloc. Després va informar el museu de Vilassar de Dalt.

Contraportada d'El Punt Maresme d'avui

Tots els posts sobre La Pedra del Diable

[En castellano]

ENTRELUZ

Com haureu vist, des de fa un parell de dies està disponible la versió en castellà d'aquest blog: ENTRELUZ. Per què? La justificació és clara. A la vida cal créixer, eixamplar horitzons, superar-se. Després de dos anys, la consolidació catalana d'ENTRELLUM és un fet incontestable. N'hi ha prou amb mirar els rànquings, els enllaços i les visites (165.000). Contra el cofoisme i l'estancament el millor que podem fer és reaccionar amb reptes cada cop més ambiciosos. Com els llibres que, si s'ho valen, acaben sent traduïts a d'altres llengües, així inauguro aquesta nova singladura bloguística pels procel·losos oceans de la llengua de Cervantes, conscient que la navegació no serà fàcil. Ho he rumiat molt. La decisió és fruit d'una reiterada demanda per part de molts lectors ibèrics i transatlàntics que es queixaven del nyap dels traductors automàtics. Ara podran gaudir d'unes versions (que no traduccions) fetes amb una mica més de cura. Aquest pas endavant no ha de ser interpretat com una pèrdua, sinó com un guany. L'originària catalanitat d'ENTRELLUM està fora de qualsevol dubte. Tots els posts estan concebuts i redactats en català i en clau catalana: Made in Catalonia. Que ara puguin ser llegits i comentats en una altra llengua no desmereix en absolut la seva essència, ans al contrari, perquè la universalitza. ENTRELUZ no és cap concessió ni cap claudicació. ENTRELUZ és una fe i una esperança: que ens llegeixin fora i que puguin comprendre'ns, que la nostra veu no resti confinada dins un reducte endogàmic i excloent. Hi ha més bloggers que ho fan. Una cosa no treu l'altra. ENTRELUZ no substitueix ENTRELLUM, sinó que l'enriqueix. Sé que alguns tindran certs problemes per a entendre-ho. Jo no sóc enemic de cap llengua, encara que pugui ser enemic de certes ideologies o actituds. La meva militància està més que demostrada. M'agradaria poder fer-ho també en anglès [exemple] però, ara per ara, no m'hi veig amb cor. En el futur ja veurem.

[En castellano]

PUBLICITAT

Auditories

Les auditories han arribat a l'escola pública. Enguany al meu institut estan auditant alguns professors i alguns departaments. Aquesta auditoria forma part del Projecte de Qualitat del centre. Al capdavall, es tracta d'aprovar el major número possible d'alumnes. Si aproven molts alumnes és que la qualitat del centre és bona. Tant se val com es comportin o si aprenen alguna cosa; n'hi ha prou amb aprovar-los per tal d'eliminar el fantasma del fracàs escolar. El meu dubte és què passarà amb els professors que no superin l'auditoria. També seran aprovats?

[En castellano]

Camises planxades

Hi ha els homes que es planxen les camises i els homes les camises dels quals són planxades per altres persones. Després hi ha els baldragues que no gasten camises i els baldragues que les porten sense planxar. D'aquesta classificació se'n deriven quatre psicologies masculines. Tu sabràs en quin grup et trobes...

[En castellano]

[Aquest és el post número 900 d'ENTRELLUM]

PUBLICITAT

Una nova civilització?

La sociedad de la información está revolucionando profundamente la cotidianeidad de las gentes. Asistimos, quizá de manera no muy consciente, al nacimiento de una verdadera nueva civilización. Ni un solo rincón de nuestra historia futura va a dejar de verse afectado por el sunami del mundo digital. La cultura y sus formas de transmisión evolucionan aceleradamente y el impacto de las nuevas tecnologías en la conformación del idioma y en la elaboración del pensamiento debe ser motivo de especial atención por parte de autoridades y responsables sociales.

Cebrián scripsit. Només unes puntualitzacions...

Aquesta Nova Societat Digital conviu amb la vella societat analògica com l'avió a reacció conviu amb la bicicleta a pedals. No som profetes, sinó usuaris. La suposada "revolució" no és res més que l'adaptació al nou medi. L'homo sapiens analogicus deixa pas a l'homo digitalis. Abans escrivíem als blocs d'espiral, als diaris, als llibres de paper... i ara ho fem als blogs. Ha canviat el suport. Tot és escriure. El lector també ha evolucionat. Els mitjans d'expressió tenen la seva relativa importància. El que compta és el missatge, el contingut i la forma del missatge.

El blog és un medi completament autocràtic en el qual només depens de tu mateix. Aquesta és la clau. LLIBERTAT MAJÚSCULA. Quan escrivia als diaris depenia d'un director que sovint em retallava el text per motius de contingut o d'espai. Quan enviava originals a les editorials depenia d'un editor que, de vegades, ni tan sols es prenia la molèstia de justificar la seva negativa. Quan em presento a premis depenc del jurat de torn, etc. Al blog només depenc de mi mateix i, en tot cas, dels lectors. El missatge va directe del creador al consumidor, del blogger al ciberlector, sense intermediaris ni filtres ni interferències. A més, el consumidor pot dir la seva, deixar comentaris.

Tots els cebrians estan acollonits perquè veuen que el seu poder trontolla i el seu negoci té els dies comptats. Els antics canals de control informatiu són superats per l'allau blogogràfica. No, no està emergint una nova civilització, sinó que la veritable civilització es democratitza cada dia més. El ciutadà connectat té accés directe al coneixement. L'antiga passivitat s'ha transmutat en un nou activisme en xarxa. Els desprestigi dels mitjans tradicionals (sospitosos de partidisme manipulador) és directament proporcional al prestigi creixent de la veu independent dels bloggers. Independents, és clar, fins que arribi algú i ens ofereixi publicitat remunerada...

La nova religiositat

Al Gore és un vil telepredicador. La posada en escena del seu documental és la d'un messies que posseeix la veritat, una veritat inconvenient que ell ha vingut a predicar-nos perquè, un cop ens hàgim convertit, puguem obtenir la salvació. L'home vell ha de deixar pas a l'home nou.

L'ecologisme és la nova religiositat. La Natura és divina i sagrada (Gaia, Mare Terra), per això cal respectar-la, obeir-la i adorar-la. Els científics no acaben de posar-se d'acord, però tant se val, perquè és una qüestió de fe, una opció sentimental. Sempre la por com a motor, l'horitzó apocalíptic.

El bon ecologista combrega amb la creença algoriana. El bon ecologista compleix els manaments i practica els sagraments: estimaràs la Natura sobre totes les coses, no contaminaràs, reciclaràs, etc. El bon ecologista porta una vida sostenible. El bon ecologista procura no pecar. Deliver us from evil. Si ho negues ets un heretge. Anatema siguis.

Al Gore és el pastor que esperava el ramat esgarriat. Després de "perdre" la presidència dels USA, l'home ha trobat el seu camí, la seva missió a la terra. Ara fa proselitisme arreu del món per escampar la bona nova. A sobre, li concedeixen el premi Nobel.

Que déu et beneeixi, Al Gore. Volem imitar-te, seguir les teves passes, ser dignes de la terra promesa, del cel futur, perquè "un altre món és possible". Comprarem un cotxe híbrid, bombetes de baix consum, aliments ecològics, anirem amb bicicleta, etc. mentre tu segueixes desplaçant-te amb un jet privat i cobres 200.000 € per conferència.

Que déu et beneeixi, Al Gore. Tu sí que en saps.

Vagina

Capvespre 9.11.07

Ja podeu escoltar el Capvespre d'ahir: Capvespre 9.11.07

Informe sobre La Pedra del Diable

Avui he rebut a la bústia l'Informe sobre La Pedra del Diable que ha confeccionat la secció d'arqueologia del Museu Arxiu de Vilassar de Dalt. Han tingut l'amabilitat d'adreçar-me una carta d'agraïment i de citar fragments d'aquest humil blog en el recull d'antecedents històrics. Podeu consultar l'informe sencer aquí.

Gràcies Vicenç Corbera de Can Maura (a.c.s.)
Gràcies Manel San Francisco de Can Raspall
Gràcies Albert Fàbrega (blog)
Gràcies Enric Ortega (Museu Arxiu de Vilassar de Dalt)

Aprofito per a recomanar-vos aquest blog sobre megalitisme andorrà: David Gálvez Casellas

Tots els posts sobre La Pedra del Diable

Notícia al Diari Maresme
Notícia al diari Avui
Notícia a La Pinya

Quatre llibres

Jo sóc molt perillós quan entro a les llibreries. M'ho emportaria tot. Per això procuro no acostar-m'hi gaire. Avui he anat a Granollers per un assumpte i, de retop, he acabat dins La Gralla. Ho confesso: no ho he pogut resistir i he caigut en la temptació. Mea culpa, mea culpa, mea maxima culpa. He adquirit quatre volums: una guia de bolets, dos llibres de relats i una novel·la. Conec personalment dos dels escriptors (EVM i MD). El portuguès (amic íntim de Pessoa) es va suïcidar a París quan tenia 26 anys. Com d'habitud, me'ls llegiré tots alhora. En tindreu notícies.

Traficant d'ombres

El dimecres és el dia que em passo més hores a la feina. Entro a les vuit del matí i surto a les cinc de la tarda. Nou hores. Massa hores embotit entre les quatre parets d'un institut ple de púbers metropolitans (i. e. castellanoparlants). Massa hores perorant per al dimoni. Quan plego, camí de casa, redescobreixo el món exterior amb renovada admiració. Com aquell presoner platònic que va poder deseixir-se dels lligams que el confinaven a l'ombrívol fons de la caverna, així m'allibero jo de les obligacions professionals per a poder gaudir de la llum veritable. Però vet aquí que, de seguida, faig cap a la caverna internètica. I la llum esdevé entrellum. Ara la pissarra és una pantalla en la qual gargotejo ombres virtuals. Sóc un traficant d'ombres. Paraules per als alumnes. Paraules per al blog. Massa paraules. Ombres que entapissen les parets de l'antre. La llibertat de l'escriptor s'anomena silenci. Només el silenci és enlluernador.

Efectivament: la humanitat està sobrevalorada

Caminant sobre un mar de boira

Ahir, a l'intercanvi de mails amb Ferran Sáez arran del seu article sobre cassoles i blogs, el filòsof de la Granja d'Escarp va dir que la foto que encapçala aquest blog sembla un quadre de Friedrich...

I és veritat. Concretament, el quadre de Caspar David Friedrich que més s'assembla a la capçalera d'ENTRELLUM és Der Wanderer über dem Nebelmeer (1817). Es tracta de la seva obra més coneguda en la qual hi apareix un elegant cavaller que, del cim estant, contempla un paisatge espectacular. Els penyals emergeixen entre la boira que omple la vall. A l'horitzó, altes muntanyes i un cel clafit de núvols. El cavaller vesteix una levita i fa servir un bastó. Des de la seva privilegiada talaia, sembla absort en la contemplació de la meravellosa panoràmica. El quadre és una visió romàntica de la solitud de l'individu i de la seva insignificança davant la immensitat d'una naturalesa esplèndida i aclaparadora.

En el meu cas, la foto va ser feta per JBH al Coll de Riufred (2.978 metres) tot davallant de la Pica d'Estats el dia 23 de setembre de 2007.

Jo no estic d'esquena, sinó de costat; i no duc levita, sinó un polar que em va deixar mein Bruder Edu. El bastó que porto és el mateix bastó amb el qual mon germà va fer el Camí de Sant Jaume. La capçalera és un retall d'aquesta fotografia.

Malgrat que em declaro antiromàntic, coincideixo amb el paisatge del pintor alemany.

Un altre Friedrich, el meu filòsof de capçalera, se'n va fer un tip, de caminar per les altures alpines. Una de les seves obres més delicioses es titula gairebé com el quadre: Der Wanderer und sein Schatten (El caminant i la seva ombra, 1879).

El Wanderer (blogger) camina (blogueja) sobre un mar de boira parlant amb la seva ombra...

Aquesta és la imatge. Aquest el simbolisme. Caminar sobre la boira. Una certa penombra. Allunyar-se. Passar de llarg. Encimbellar-se. Mirar-s'ho tot a l'entrellum, des de l'altura, amb la distància necessària. Un esperit superior. Wir sind Hyperboreer, - wir wissen gut genug, wie abseits wir leben.

Postmoderns

Interessant article de Ferran Sáez a la pàgina 24 de l'Avui: I les cassoles?. No fa gaire vaig parlar del mite de la societat civil. Al penúltim paràgraf, ell parla d'aquella entelèquia anomenada societat civil. La "hipòtesi" final de l'article és aquesta:

Potser és que la gent que fa tres o quatre anys picava cassoles ara té un blog a Internet, i expressa allí les seves inquietuds. No hem d’oblidar que, segons diuen, Catalunya ha esdevingut el país amb més blogs polítics del món. Si t’has quedat tranquil després de pontificar pels plecs més recòndits del ciberespai, si ja t’has desfogat, per què perdre el temps amb una rudimentària cassola? No la descartin, aquesta hipòtesi: potser és que les forces se’ns escolen per l’aigüera virtual del mòdem. Que postmodern que queda, tot això!

No és la primera vegada que el Sr. Sáez esmenta el blogs. Fa dos anys i mig va escriure un altre article que va inspirar un post de Tros de Quòniam:

15.6.05 PARLA DELS BLOGS ENCARA QUE SIGUI MALAMENT

Blogs, Blogs, Blogs… Ara toca parlar de blogs. Si no saps de què parlar a la teva columneta del diari, doncs vinga, parla de blogs i ja fas. I així ha fet Ferran Sáez avui a l'Avui. Pàgina 38. Al final, el filòsof de la Granja d’Escarp amolla:

Els anomenats bloggers tenen ganes d’escriure, d’explicar coses, i a mi em sembla molt bé. De fet, sóc addicte a uns quants blogs, com ara l’excel·lent Fum i Estalzí o un dels cims del surrealisme, el blog del Wuniatu, perpetrat pel meu bon amic Antoni Albalat. M’agraden perquè són un producte genuí, diferent, que no puc trobar enlloc més. És així de senzill. En canvi, surto corrents quan ensopego amb: a) les peroracions de caràcter poeticocòsmic (vulgarment conegudes com palles mentals); b) els literats sense editor i els periodistes sense diari; c) els blogs que només parlen de blogs (que també parlen de blogs). Ep: no els critico. Com deia la meva àvia, és millor que facin això que no que es droguin pels puestos.

I articlet acabat. Com un senyor. Fixeu-vos que només cita dos blogs d’amics seus. El de l’Albalat no s’actualitza des del 19 de febrer. L’altre, Fum i Estalzí, ja té posat l’enllaç a l’article, a la dreta, secció «articles de guàrdia». Quina rapidesa !

Em fa l’efecte que Ferran Sáez cau de quatre grapes en la mateixa visió en la qual va caure Monzó i alguns dels escriptors presents a la Trobada de Sant Cugat: considerar el blogs com un fenomen més aviat adolescent al qual s’apunten grafòmans afeccionats... Hi ha un cert to despectiu propi del qui s’ho mira de dalt estant, des de la seva talaia privilegiada de periodista amb diari, literat amb editor, filòsof amb càtedra, politicòleg cum laude…

De totes maneres, benvinguda sigui aquesta xerrameca blogològica… No?

O sigui, que -per al Sr. Sáez- ara els bloggers som uns excassolaires que ens desfoguem pontificant a l'aigüera virtual, i això ens fa molt postmoderns. Bé. I ell què fa? El Sr. Sáez es desfoga pontificant als seus articles de paper la qual cosa el fa molt premodern. Qui compra diaris? Quatre vells premoderns com ell. De la generació blog ningú. Ningú. Com a molt es miren l'edició digital (i sort d'aquesta que el seu article serà llegit). Ja poden canviar tots els directors que vulguin, però els diaris de paper tenen els dies comptats. Si no fos per les subvencions, ja haurien plegat. Els diplodocs com el Sr. Sáez farien bé de postmodernitzar-se i obrir un blog... Això li cou, oi? Perquè els blogs som la seva veritable competència.

--------------------------------

Envio un mail al Sr. Sáez amb l'enllaç a aquest post. Rebo aquesta lacònica resposta:

Només és una hipòtesi, entre altres.
Salutacions,
Ferran

Responc així:

Com a filòsof, hauries de saber que les hipòtesis han de ser verificades o falsades... No pots escriure alegrement segons què quan les teves afirmacions afecten un col·lectiu sencer. A més, reincideixes.

Sobre hipòtesis dubtoses, et recomano aquest vídeo: Sida. El gran Dubte

Ell m'envia un altre mail:

Això de "reincidir" sona una mica fort. D'altra banda, jo només em puc fer responsable d'allò que escric, no de la hipersensibilitat dels qui llegeixen allò que escric. Vaig a mirar el Google que m'envies.

Per cert, la foto que encapçala el teu blog sembla un quadre de Friedrich. M'ha agradat molt.

Salutacions,
Ferran

A Vallromanes estrenem web

La vida dóna molts tombs

Hi ha dies que et planteges (o et fan plantejar) per què escrius, per què segueixes deixant constància blogogràfica de la teva vida, dels teus pensaments, de les teves fílies i de les teves fòbies... Hi ha dies que ni tu mateix acabes d'entendre aquesta necessitat diària de postejar. Podries prescindir-ne? Passaria res? No series el primer bloguer que plega. Què t'empeny a continuar? Aviat farà quatre anys que blogueges. Milers d'anotacions. El riu incessant de les paraules. Quin és l'objectiu final? Per què et fa tanta por el silenci? No t'haurà engolit el teu propi personatge? Vius pendent del proper post. La vida es divideix en dos: allò que és postejable i allò que no ho és. Avui has tornat a pujar al Castell de Sant Miquel. Dins el teu cotxe hi anaven dos alcaldes. Has dinat rovellons. Has acabat de pintar el garatge. A mitjanit estrenem web municipal! Però, a qui poden interessar totes aquestes bajanades? I tanmateix les publiques...

Dutxar-se cada dia és una despesa exorbitant d'aigua

Diguem que no cal fugir gaire lluny.
Sempre pots trobar un altre cau al carrer del costat,
un cau que t'aixoplugui del menyspreu,
un cau petit i brut per a passar la resta d'anys
que et manquen fins al patíbul.
Diguem que no cal lamentar-se tant.
Ella té raó: ets el seu passat.
El pitjor que es pot ser és el passat d'algú.
Sobre el futur m'estimo més no parlar-ne.
Ho trobo de mal gust.

Pintant

Ja fa temps que volia pintar el garatge. Es tracta d'un espai subterrani de 55 m² que encara està igual que el dia que vam comprar la casa, ara fa vuit anys. Vaig demanar pressupost al pintor el qual em va dir que em cobraria 1.200 €. Una pasta. M'ho rumiaré, li vaig dir. Mentre m'ho rumiava vaig visitar la botiga de pintures per esbrinar el preu del material necessari (20 kg. de pintura, 2 litres de dissolvent, un parell de cubetes de plàstic, tres corrons, dues brotxes). Total: 200 €. El rumiament es va acabar de patac.

Aprofitant que gaudia d'aquest pont llarg i no tenia previst de fer cap sortida, m'hi he arromangat. Em passaré quatre dies emulant Barceló, inhalant pintura, embrutant la roba més vella, tacant-me fins a les celles... Ahir vaig buidar el garatge d'andròmines (la meitat han fet cap a la deixalleria), el vaig netejar a fons i vaig tapar amb màstic algunes esquerdes. Avui he donat la primera capa al terra. Demà faré la segona. Diumenge pintaré les parets. Si tot va bé, dilluns tindré el garatge llustrós, millor que nou. Només caldrà afegir-hi unes prestatgeries Ikea. Amb un detall important que cal tenir en compte: al final m'hauré guanyat 1.000 €, que no està gens malament per quatre dies de feina.