7.1.10

Premi Machado 2010


M'ha arribat una capsa que conté els originals que concursen al Premi Internacional de Literatura Antonio Machado 2010. Quan el vaig guanyar fa dos anys (llibre) em van fer membre de la Fundació i del jurat. Guy Llobet, el president de la Fundació, em confirma que el jurat d'enguany és enterament trilingüe, és a dir, que hauré de llegir obres en francès, castellà i català. Aquí teniu la composició del jurat:

Pobre de mi, una ratlla i gràcies! Intentaré estar a l'altura de la responsabilitat que m'ha estat encomanada. Només disposo d'un mes per a llegir-me tota aquesta pila de fulls. M'hi poso ara mateix. L'any passat va guanyar l'obra que jo havia proposat (Toni Quero). Veurem què passa aquesta vegada.

6.1.10

Conquistar-me

El que conec ja ho conec. M'interessa el desconegut. M'empeny la curiositat. No tinc arrels, sinó cames. M'estimo més el lloguer que la propietat. Im Vorübergehen. Estar en camí. Passar de llarg. Fugir del que va ser devers el que vindrà. Conquistar-me.

5.1.10

Bestioleta

Tot és incert dins la boirina d'aquest hivern malenconiós: la tremolor dels fanals vora el riu, el sanglot dels nadons, la munió de records que s'apleguen inútils, músiques sacres que no escolta ningú, solituds devastadores, ombres incògnites que omplen el mirall de la por. Tot és incert menys l'amor que fem i refem a redós del món, cos a cos, pell a pell, mot a mot. L'amor que no vol promeses, que defuig tots els papers, cavalcant l'instant suprem en què crides el meu nom. Tot és incert menys l'amor que ens allibera de les màscares, llavis savis que flamegen, bestioleta del meu cor.



4.1.10

I què?

Enllesteixo una altra novel·la. Imprimeixo i la repasso sobre el paper. No és gaire llarga, no arriba a les 100 pàgines. És la tercera novel·la que escric en vuit mesos. Constato que sóc un novel·lista molt sui generis. Ara miraré a quin premi la puc enviar. Suposant que guanyi (que ja és molt suposar), serà publicada. I què? Guanyes premis, publiques llibres. I què? Fa sis anys que blogueges. I què? Hi ha dies en els quals aquest I què? apareix amb tota la seva cruesa més contundent. No, no és pessimisme, sinó sisifisme. Treballes i treballes, però sempre tens la impressió de tornar a començar de bell nou. Cada paraula que escrius és l'última i la primera. I aquesta feinada mai no té fi.

2.1.10

Neruda a Rapa Nui

Uns mesos abans de rebre el Premi Nobel, Pablo Neruda va estar deu dies a Rapa Nui. D'aquesta visita en va sortir un poemari: La rosa separada. (Vint anys abans ja havia dedicat tres poemes a l'illa en el seu “Canto General”). El poeta constata el seu enlluernament alhora que reconeix la necessitat d'abandonar-la:
Y se acabó el silencio solemne, es necesario
dejar atrás aquella soledad transparente
de aire lúcido, de agua, de pasto duro y puro,
huir, huir, huir de la sal, del peligro,
del solitario círculo en el agua
desde donde los ojos huecos del mar,
las vértebras, los párpados de las estatuas negras
mordieron al espantado burgués de las ciudades:
Oh Isla de Pascua, no me atrapes,
hay demasiada luz, estás muy lejos,
y cuánta piedra y agua:
too much for me! Nos vamos!
Neruda fuig de l'illa perquè té por de ser atrapat per ella. Cal oblidar el paradís per a tornar a l'infern de la civilització i poder sobreviure-hi. Cal deixar l'illa per a reviure-la des de la llunyania, recreant l'impuls, recomençant de nou:
Allí, en el minúsculo ombligo de los mares,
dejamos olvidada la última pureza,

el espacio, el asombro de aquellas compañías
que levantan su piedra desnuda, su verdad,

sin que nadie se atreva a amarlas, a convivir con ellas,

y ésa es mi cobardía, aquí doy testimonio:

no me sentí capaz sino de transitorios

edificios, y en esta capital sin paredes

hecha de luz, de sal, de piedra y pensamiento,

como todos miré y abandoné asustado

la limpia claridad de la mitología,
las estatuas rodeadas por el silencio azul.
Neruda no és Gauguin. Per a ser Gauguin cal molta valentia.

FREEDOM FOR RAPA NUI

NB: Avui fa 6 anys i un dia que bloguejo.

31.12.09

2009

Aquest any el recordaré sempre. Els motius són massa personals per a consignar-los en aquest ciberdietari. Ho sento pels meus biògrafs. Pessoa deia que
Se depois de eu morrer, quiserem escrever a minha biografia,
Não há nada mais simples
Tem só duas datas — a da minha nascença e a da minha morte.
Entre uma e outra todos os dias são meus.
Jo us ho poso encara més fàcil: 2009. Hi ha un abans i un després d'aquesta data. A Rapa Nui vaig morir i vaig tornar a néixer. A partir d'aleshores tots els dies són meus.

Segona cosa. Un immens homenatge als meus pares, sobretot a la meva mare. Ells ja saben per què. El meu agraïment filial. El meu amor incondicional.

BENVINGUT 2010!
(amb lluna plena)

28.12.09

Conte de Nadal


El diumenge 27 de desembre de 2009 a les deu de la nit, Antonio Expósito, amb una severa intoxicació etílica, es va enfilar dalt d'una grua de la construcció. L'última persona amb la que havia parlat era la mestressa del bar més proper. Tot deixant-li un bitllet de deu euros, li va dir: “Si demà no estic mort, me'l tornes, que el necessitaré per anar al cardiòleg”. L'Antonio era un home gran, barbablanc, sense família. Les dates nadalenques poden ser molt depriments. El carrer es va començar a omplir de veïns i de curiosos. Els cotxes s'aturaven. Primer van arribar els Mossos i després una ambulància. Van trucar als bombers. Les persones que el coneixien el cridaven des de baix: “Antonio, Antonio, baixa, home, que prendra's mal”. Ell seguia escales amunt sense fer cas. Una dona rossa va escalar uns esglaons i va estar una bona estona dient-li coses fins que, en vista de l'èxit, es va posar a insultar-lo: “Cabró, filldeputa, vola, vola com Superman.” Quan l'Antonio va ser dalt de tot va obrir els braços com si fossin ales d'ocell. L'expectació era màxima. L'Antonio es va situar a la punta de la grua amb els peus penjant sobre buit mentre parlava pel mòbil amb la mestressa del bar: “Fes el favor de baixar, coi, que encara relliscaràs. Si vols pujo a buscar-te, però a mi les altures em fan pànic”. Un metge va trucar a la unitat de psiquiatria perquè preparessin un llit: “Es tracta d'un intent greu d'autolisi. Si se salva us el portarem. Tingueu-ho tot a punt”. (Els metges mai diuen suïcidi, sinó autolisi; ni diuen càncer, sinó neoplàsia. De vegades el llenguatge pot ser molt sibil·lí). Eren quarts de dotze i l'Antonio ni baixava ni es llençava. Si s'hagués volgut suïcidar ja ho hagués fet. La temperatura era de cinc graus. Suposo que allà dalt la sensació de fred devia ser més intensa. El carrer era ple de gent. Quin espectacle. Uns joves no paraven de riure: “Prepara el móvil, que si el pavo este se tira lo grabamos en video y lo colgamos en el Yutuf”. Van arribar dos camions de bombers i més Mossos. Els espectadors tenien el coll destrossat de tant mirar cap amunt. El camió de bombers que tenia l'escala més gran es va situar al bell mig del carrer. L'escala va començar a desplegar-se amb la cistella ocupada per un mosso i un bomber. L'Antonio seguia amb els peus penjant sobre el buit, mirant cap a baix, gesticulant i cridant: “Fins l'any que ve, fins l'any que ve!!”. La cistella s'apropava lentament a l'Antonio. La gent respirava una mica més tranquil·la, però el rescat encara no estava fet. Quan la cistella es va situar a la mateixa altura que l'Antonio, ell es va aixecar i va tornar a obrir els braços... Al final el van poder convèncer perquè pugés a la cistella. La baixada la va fer amb el cap sobre el pit del bomber. Quan va ficar els peus a terra estava plorant com una magdalena. La mestressa del bar va córrer fins a la llitera on l'havien posat i el va abraçar intensament. L'ambulància va marxar amb la sirena encesa.

L'Antonio aquesta nit dormirà calent. L'Antonio menjarà els torrons i el raïm amb les infermeres. Les dates nadalenques poden ser molt depriments. I si no que s'ho preguntin a la Rosario.

26.12.09

Fugir

És quan ho has abandonat tot que no trobes res a faltar. És quan has fugit de tot que ja no et cal fugir més. Arribes a un punt sense retorn on només existeixes tu, sense passat ni futur. En el mirall de la solitud, l'ombra esdevé llum, el neguit alegria, la lluita pau, el somni fruit. És quan t'has perdut completament que pots trobar-te a tu mateix, sense màscares ni comèdies, despullat de qualsevol miratge.

25.12.09

Nohea roa mai 'oe? O vai 'oe? Te haere 'oe hea?


Escriu Gauguin aNoa Noa. Estada a Tahití:
“La civilització se me'n va de mica en mica. Començo a pensar d'una manera simple, a no tenir gaire odi envers el proïsme -més ben dit, a estimar-lo. Gaudeixo de totes les fruïcions de la viuda lliure, animal i humana. Defujo allò factici, entro en la natura: amb la certesa d'un demà igual que el dia present, tan lliure i tan bell, la pau s'apodera de mi; me les enginyo com tothom i ja no tinc vans maldecaps.”
I una mica més endavant afegeix:
“Ben destruït, ben mort, efectivament, el vell civilitzat a partir d'aleshores! Renaixia; o més aviat, en mi prenia inici un home pur i fort. Aquell assalt cruel seria l'adéu suprem de la civilització del mal.”
I llavors el pintor s'amistança amb Tehura, una indígena de tretze anys. No es tracta d'establir categories morals des de la perspectiva europea. El salvatge, el bàrbar, el pur, el simple, el lliure, el "llop selvàtic sense collar" (com el va anomenar Degas) no està per romanços. Gaudeix de totes les fruïcions, gaudeix de Tehura. Però, un dia que se'n va a pescar tonyines, Tehura li fa el salt. Aleshores ell se'n torna a França: “Em cridaven deures familiars imperiosos...” Després d'atendre els deures, retorna al Sud per a morir. El van enterrar a Hiva'oa amb 55 anys.

24.12.09

Deutes i morts


Obra? Autor?

23.12.09

Avatar


L'argument pot semblar simple: una altra d'indis contra vaquers, amb la diferència que ara els indis són Na'Vi, uns humanoides blaus que viuen en un altre planeta (Pandora) i foten deu peus d'alçada Els vaquers, en comptes de cavalls i rifles, disposen d'uns artefactes destructors que esgarrifen, però el seu esperit no ha evolucionat ni un gram des del genocidi originari sobre el qual es fonamenten els USA, on els pioneers foren sobretot criminals. (Lo de la Democracy va venir després, quan només quedaven indis a les reserves). Militars, és a dir, descervellats inframentals, criatures de bolquers que ho "solucionen" tot per la força bruta. Sembla simple, sí, però no ho és.

Una barreja de Jurassic Parc, Stars Wars, Ballant amb llops, Pocahontas i Alien.

La Força vs La Ciència (Raó) -Vid. tb. Agora d'Amenabar-

Colonialisme vs Ecologisme

Superioritat tècnica vs superioritat espiritual

Una civilització que s'imposa per la força... ¿és "civilització"? Em temo que la història sempre ha funcionat així. A Alexandria i a Pandora.

Autocrítica? Occident és conscient dels seus errors, però no fa res per a esmenar-los. (Vid. Cimera de Copenhaguen)

Inversemblança. No acabo de veure clara la possibilitat de què puguin crear-se "avatars" d'un ésser humà. Clonacions, sí, però no que els sistemes nerviosos puguin "connectar-se", com ficciona el film. Els Na'vi es "connecten" amb tot bitxo vivent... Tampoc resulta creïble que la Natura (=Mare) reaccioni com un tot per autodefensar-se (hipòtesi Gaia). Fóra meravellós...

Any 2154. Encara existeix el tabac!!! La cap dels científics de la missió a Pandora, la Dr. Grace (Sigourney Weaver) fuma. Fuma molt. És l'única que fuma. Això no té ni cap ni peus. És tan absurd i surrealista que només s'explica si alguna companyia tabacalera ha finançat molt generosament la producció de la pel·lícula.

Videoblog. El protagonista (un marine paraplègic) es grava cada dia parlant al seu videoblog.

Hi ha conceptes Na'Vi que s'acosten molt a la cultura rapa nui. La idea de l'energia de la natura (el Mana polinesi), el culte als ancestres (Tupuna) o la llegenda de l'Home Ocell...

Hi ha d'haver una història d'amor i un final feliç. No falla. Com a Titànic. ¿O no era feliç el final de Titànic? No, no, que aquell pobre noi s'enfonsava congelat... mentre ella se salvava... quina mala pècora!

Els Na'Vi m'agraden. Són gegants físicament i espiritualment. Silenciosos, pacífics... Savis. Encara mantenen la sacralitat, cosa que nosaltres hem perdut fa segles. Nosaltres ens movem per l'ambició, pels diners, som capaços de destruir el que se'ns posi per davant...

Ah, que me n'oblidava: fliparàs amb els efectes especials, hipercolorisme, motion capture, tecnologia 3D i tota la pesca... No saps mai quan els personatges són digitals o reals... Hi ha molta BELLESA. Màgica. Sorprenent. Fascinant. Espectacular. Jo encara estic ENLLUERNAT.

Diuen que és la pel·lícula més cara de la història. 163 minuts. S'ha de veure més d'una vegada. Benviguts al cinema del futur.


22.12.09

El futur del llibre

Encara que la idea inicial era oferir-lo només com a e-book, al final he caigut en la temptació (val a dir que empès per la insistència d'alguns) de materialitzar-lo cel·lulòsicament. Fins i tot m'he fet enviar un exemplar per a veure com quedava la criatura analògica. I la veritat és que no queda gens malament. Vet aquí:


A més, l'he rebaixat uns euros (oferta especial de Nadal). I ara us deixo un vídeo...



21.12.09

4 anys


Avui fa 4 anys que vaig escriure el primer post d'aquest blog.

(L'1 de gener farà 6 anys del primer post al meu primer blog)

A hores d'ara, ENTRELLUM manté 1.500 posts en línia.

(Els 700 de TdQ van ser esborrats quan van passar al paper)

Bloguejar és un hàbit (no tinc clar si una virtut o un vici) i una manera de ser escriptor. He intentat deixar-ho vàries vegades, però no puc.

En aquest temps, han passat moltes coses, han canviat les circumstàncies. El que queda són els arxius, un rastre de mots endreçats cronològicament, engrunes de mi mateix, una obra en progrés, escrita a raig, dia rere dia.

Els blogaires som onanistes, narcisistes, exhibicionistes... Potser ho fem per a sentir-nos vius, com si el blog fos un mirall que ens retorna en forma de llum l'ombra que som.

Per a vosaltres, que em llegiu.

18.12.09

Penúltim divendres de l'any

Ja s'acaba el 2009. Ufff, quin any! El recordaré sempre.

En aquests moments hi ha dos temes que em preocupen molt especialment:
  1. La independència de Catalunya #13D
  2. El perill de l'integrisme islàmic a casa nostra
Ambdós tenen a veure amb la immigració, l'actual i la dels anys seixanta, la franquista, la que ens va portar els xarnegos. L'actual immigració és més tutti-frutti: moros, negres, sud-americans, xinesos, russos... És un fet que tota aquesta allau immigratòria ha diluït substancialment la catalanitat de Catalunya.

El problema de la independència és un problema d'identitat. França es troba de ple en aquest debat. Saber qui som, però sobretot saber què volem ser, cap on volem anar.

Que Catalunya es descatalanitza és una evidència palmària. La descatalanització ha portat una espanyolització creixent i, si badem massa, deixarà pas a una islamització perillosa.

Ens agradi o no, la demografia s'imposa. Els immigrants són subjectes de drets i de deures, encara que sovint creguin que només tenen drets. Si no hi ha una catalanització dels immigrants -que hauria de ser un deure envers el país que els acull-, Catalunya acabarà perdent del tot la seva identitat. Claudicació. Suïcidi. Per tal d'aturar aquest procés ens cal un Estat Propi amb el qual poder fer unes polítiques que promoguin la recatalanització de Catalunya. Vull creure, necessito creure, que encara hi som a temps.

La llengua, l'ensenyament i més coses. Els xarnegos d'Andalunya voten sociata i escolten ràdioteletaxi, però els moros d'Al-Andalunya practiquen la poligàmia (femelles invisibles) i, a la que et descuides, et foten una fàtua o un atemptat; per no citar les ablacions de clítoris de les nenes d'Africunya...

Direu que generalitzo, que exagero. Podeu cridar visques a la plurimulticulturalitat i tota la pesca progrezapateril. El cert és que fa pena comprovar com els catalans som cada cop més residuals en la nostra pròpia terra, fins a l'extrem de sentir-nos estrangers en determinats indrets. (Us ho dic jo, que he sobreviscut 20 anys envoltat de xarnegos metropolitans).

També podeu dir allò del Pujol: “català és tot aquell que viu i treballa a Catalunya”. ¿Segur? ¿I si, en comptes de treballar, viuen només dels ajuts socials? ¿I si, en comptes d'integrar-se, fan d'okupes fins a permetre's la barra de renegar de Catalunya, ostentant el seu anticatalanisme, quan no la volen destruir, com en el cas dels islamistes radicals?

Digueu-me catalibà, però aquests són els temes que realment em preocupen a hores d'ara. O independència o decadència. Ho deixo aquí apuntat.

Que passeu un bon cap de setmana...

NB: Una pregunta capciosa: ¿És Àngel Colom el nou Paco Candel?


17.12.09

Aquest és el post número 1.500

Entremig del munt de fullets de propaganda amb què m'omplen la bústia aquests dies prenadalencs, n'he trobat un a l'última pàgina del qual hi apareix això que us escanejo. És la primera vegada que veig la publicitat d'un e-reader barrejat amb les càmeres o els marcs digitals. Encara surten un pèl cars. Potser el Nadal vinent seran un boom...

No us perdeu per res del món les cròniques sexuals de Juan Abreu i el darrer mail obert de Vicent Partal.

14.12.09

LA ISLA SIN SERPIENTES

Tots els llibres de paper que he publicat han guanyat algun premi, però hi ha llibres que, per les seves característiques, mai no guanyaran cap premi i és molt difícil que puguin ser publicats pels canals convencionals. Les editorials són empreses que busquen la rendibilitat i, a hores d'ara, amb l'escenari de crisi que patim, s'ho han de pensar molt per arriscar-se amb una obra. Davant d'això, els escriptors hem d'esmolar l'enginy i buscar el millor camí per a difondre els nostres textos. Gràcies a les noves tecnologies (que ja no són tan noves), disposem d'alternatives prou interessants. Escriure un blog n'és una, per exemple. Ciberliteratura. Una altra via és l'autopublicació. Prescindint d'editors, distribuïdors i llibreters, l'autor pot gestionar la publicació de les seves obres mitjançant plataformes on line. N'hi ha vàries (Issuu, Lulu, Bubok...). Jo les he provat totes i la que més m'agrada és Bubok.



És molt fàcil: puges el PDF, dissenyes el format, la coberta, fixes el preu, i ja està. El pots oferir com a volum de paper o com a e-book. Llavors et queda el més difícil: vendre algun exemplar. Igual que t'has autopublicat, has d'autopublicitar-te. Màrqueting. La xarxa és el teu horitzó...

Compra el libro

Tot aquest preludi per a dir-vos que acabo de publicar el meu segon llibre a Bubok: LA ISLA SIN SERPIENTES, el dietari del meu viatge a Rapa Nui. He creat un blog on s'explica la gènesi de l'obra, la sinopsi, etc. Es tracta d'una obra difícil de catalogar, una barreja d'autobiografia, relat d'aventura, antropologia, història, política, realisme màgic, espiritualitat...

Que l'hagi escrit en castellà té la seva lògica. El context determina el text. Malgrat que les notes de viatge les vaig prendre en català, al final vaig decidir que l'havien d'entendre els rapanui (que són xilens contra la seva voluntat i tenen llengua pròpia, com nosaltres) tot buscant la màxima difusió possible. Si hagués pogut, l'hauria escrit en anglès.

El llibre el vaig fer aquest estiu, tan bon punt vaig tornar de l'illa. Concebut com un e-book, conté centenars d'enllaços a fotos, vídeos, entrevistes, mapes, articles, etc. Tot això es perd en la versió de paper, per la qual cosa recomano la lectura del text en una pantalla amb connexió a internet.

Compra el libro

L'objectiu principal d'aquesta obra és donar a conèixer al món la situació real dels natius rapanui (que no arriben a 3.000) la cultura dels quals es troba greument amenaçada, víctima d'un genocidi silenciós.

Quan van saber que era escriptor i europeu, em van demanar que els ajudés, em van acollir amb exquisida hospitalitat, van oferir-me el seu testimoni, em van confiar documents... Estic fent tot el que puc per la meva part. Les últimes notícies que he rebut de l'illa no són bones.

El llibre és important, però hi ha altres coses, com ara el grup que vaig crear al Facebook: FREEDOM FOR RAPA NUI, que ja compta amb 175 membres d'arreu del món. Si encara no hi ets, t'animo a afegir-t'hi.

LA ISLA SIN SERPIENTES porta com a subtítol FREEDOM FOR RAPA NUI. Ningú millor que un català pot entendre el que està passant a l'illa més aïllada del món, al melic de la terra. No sóc el primer català que s'interessa i lluita per Rapa Nui. Entre els predecessors, destaquen Jordi Fuentes, que l'any 1960 va publicar un diccionari y gramàtica de la llengua rapanui; i sobretot Antoni Pujador, al qual dedico el llibre.

Acompanya'm en aquest viatge increïble
Llegeix el llibre més autèntic que he escrit mai


Maururu!
(que vol dir gràcies en la llengua dels escultors de moais)



14-D: Unitat

Comentari deixat al blog de Saül Gordillo:
Les preguntes que planteges estan molt bé, igual que el fet de reconèixer que si hem arribat fins al dia d'avui és perquè abans hi ha hagut unes baules (polítiques o no, al capdavall tot el que fa l'humà ho és, de polític), però el que més interessa ara és LA RESPOSTA, el 14-D i els dies següents...

Considero que tu ja l'apuntes en el teu text, aquesta resposta, i no pot ser una altra si el que volem és assolir la fita de l'alliberament nacional. La resposta només por ser LA UNITAT, l'eix nacional com a prioritat. Unitat de tots: societat civil i partits polítics. Unitat que és transversalitat.

Si no som capaços d'articular aquesta UNITAT NACIONAL, no farem res, foc d'encenalls, més frustració i desànim. Cal estar a l'altura del moment històric que vivim. En som protagonistes tots plegats, també el 70% que s'ha quedat avui a casa. 200.000 vots poden semblar poca cosa. Els que parlen de fracàs es precipiten. Això només ha fet que començar...

Llegeix un altre comentari deixat al blog de JPQ

Potser, en comptes de fer referèndums, més ens valdria fer l'índio i declarar-nos en vaga de fam. ¿Us imagineu 200.000 catalans fent el Gandhi per aconseguir la independència?

13.12.09

13-D: La nostra esperança

Ens voldrien callats, agenollats, mesells, sotmesos, dòcils, passius, claudicants... Així ens han volgut sempre. Ja fa 300 anys que dura. Derrotats, escanyats, xuclats, expoliats, intimidats, menyspreats, maltractats... Els catalans hem sobreviscut contra tot pronòstic. Malgrat desfetes, exilis, traïcions, immigracions, malgrat tots els malgrats, som aquí dempeus, lluitant pacíficament, fent camí devers l'alliberament nacional. Voldrien anorrear-nos i ara, atònits, s'estranyen davant d'aquesta empenta renovellada. La nostra èpica. La nostra esperança. El somni dels nostres avis. Tota la sang vessada. El futur dels nostres fills.

13-D: L'orgull de ser català

Avui no puc votar, però estic molt molt MOLT emocionat. La Història la fan els pobles. Els governants són servidors del poble. La voluntat popular està per damunt de qualsevol altra instància. Aquesta és l'arrel de la democràcia. Quan la legalitat contradiu la legitimitat, el que cal canviar és la llei. La llibertat és un riu que sempre s'obre pas. Avui estimo encara més la meva terra i la meva gent. Sento al fons del meu cor l'orgull de ser català. Gràcies a tots els que heu fet possible aquest dia.