#focemporda1

Tot va començar el penúltim diumenge de juliol. Havent dinat, l'Èrik i la Vane es van endormiscar dins el cotxe en un aparcament de la Jonquera. Fotia una calda insuportable. Ella es va despertar primer, va encendre una cigarreta i va sortir a estirar les cames. Ell encara clapava amb la banda sonora del seu DJ preferit. La primera burilla mal apagada va caure sobre l'asfalt, a un pam de l'herba seca. A terra hi havia un escampall de burilles. Un fàstic. L'Èrik va encendre una cigarreta i va sortir del cotxe. La segona burilla va caure damunt l'herba, a tocar d'uns matolls. Van engegar el cotxe disposats a fer el darrer trajecte fins a la destinació de vacances. A les 16:30, a la mateixa hora que ells entraven a Lloret, les flames van obligar a tallar l'autopista AP-7, la N-II, la GI-500 i el TGV. 

La consciència és la clau de l'evolució humana. Una cosa és tenir ulls i una altra saber mirar. 

Van caldre 50 hores per a controlar l'incendi de l'Alt Empordà. El cost va ser molt alt: quatre vides humanes, nombrosos ferits, 15.000 hectàrees afectades, pèrdues materials considerables, impotència, ruïna, cendres, desolació. Durant les primeres hores, la tramuntana va fer impossible les tasques d'extinció. L'endemà va ser una lluita cos a cos amb el foc. Bombers, agents rurals, mossos, militars, veïns, voluntaris... van fer la feina ben feta. Herois anònims que mereixen la glòria del reconeixement social. 

L'Èrik i la Vane van estar dos dies rondinant perquè el fum els tapava el sol i a la platja es respirava amb dificultat. La flaire de socarrim va arribar fins a Barcelona.

El paradís es crema

El paradís es crema. Columnes de fum enterbolint ponent. Un cel de sang i d'atzabeja. L'eterna metàfora del foc i les cendres. S'apaga i revifa. Qui podria controlar els elements? Qui pot controlar el veí? Qui pot autocontrolar-se?

El paradís es crema. Diràs adéu i l'endemà voldràs veure'm. No hi ha final ni principi. La roda gira i regira pels segles dels segles: el temps, les estacions, les òrbites dels astres, el llampurneig de les estrelles, el vaivé de les onades, les pells que s'acosten i s'allunyen a còpia de besades, pena i delit, por i esperança, la vida tota en definitiva.

El paradís es crema. El paradís que som endins. El paradís que hauríem pogut ser. Un paradís de somnis i enyorances. Flames altíssimes llepen la lluna. De què serveix construir si, en un tres i no-res, tot se'n pot anar en orris? Una paraula basta. Un gest. Una burilla. Allò que esperàvem i no arriba. Allò que arriba i no esperàvem. Una infinitat d'expectatives.

El paradís es crema. Tot es crema en la pira funerària a la riba del Ganges. Color safrà. Un cel de sang i d'atzabeja. Les ninetes dels teus ulls. El far que no cessa. El sol que s'amaga cada nit en el niu. La lluna que plora llàgrimes dolces. Confitura de mango. Gelat de regalèssia.

Tramuntanada d'estiu

Bufa tramuntana de la bona. Tota la nit ha estat bufant. Des que vaig arribar aquí que l'esperava. Diuen que les tramuntanades d'estiu no tenen res a veure amb les d'hivern. Aquesta és suportable, sobretot si ets a recer, com ara estic, assegut a l'eixida, sota la glicina, albirant el Montgrí més enllà de la badia. Sovint el vent s'esvera i parla llengües estranyes que vénen del nord. Provo d'entendre el que em diu...

El meu procés d'empordanització progressa adequadament.

 

Ahir vaig pujar a Perpinyà i vaig aprofitar per a saludar una amiga que aviat farà 85 anys. La Renada segueix tan vital i lúcida com sempre. La seva petitesa física contrasta amb el seu immens esperit de donassa eixerida, apassionada i militant. Un exemple absolut, una mestra en majúscules.

L'incendi de La Jonquera crema des del migdia. La columna de fum s'estén sobre l'Empordà i gran part de la badia. Les previsions anuncien una davallada del vent per a demà, però queda el vespre i la nit... Resem, germans, resem. Mala peça al teler. 

Llumenera

Entre Roses i Jóncols hi ha una bona colla de platges i de cales. D'ençà que vaig arribar, m'he dedicat a descobrir-les amb calma i, a dia d'avui, la immensa majoria ja les tinc ben apamades. En quedava una que se'm resistia. Es troba a ponent del cap Norfeu, encerclada per parets verticals de llicorella. És un sorral solitari, de dimensions respectables, visible des de la carretera que mena a Montjoi. M'havien dit que només s'hi podia arribar per mar, però jo no acabava de creure-m'ho. Vaig provar d'accedir-hi des del camí de ronda que surt de la Pelosa, però vaig haver de desistir víctima del vertigen i de la por d'estimbar-me.

Aquest matí he llogat un caiac i he remat 25 minuts fins atènyer la platja delejada. Quan he posat els peus a la sorra (diminutes pedretes fosques, per a ser més exactes) m'he sentit un Robinson. Un parell de troncs secs afegien la nota salvatge a aquest paradís insòlit. L'aigua és la més transparent que he pogut veure a la Costa Brava. Primer he buscat la sirena.... Nanai. Devia estar submergida o terra endins. Després m'he enfilat i he grimpat per les possibles vies d'ascens fins al camí de ronda, cercant una sortida terrestre. Nanai. Els penya-segats i els despreniments em feien relliscar impedint qualsevol progrés. He gaudit ben bé una hora d'aquest racó inversemblant, gairebé oníric, fins que he vist com una Zodiac provinent d'un iot proper s'anava acostant. Uns avis amb dues nétes han desbaratat l'encís del moment. Llavors, francament empipat, he agafat el caiac i he tocat pirandó tot pensant que la perfecció és la més imperfecta de les quimeres. No ens la mereixem. 

És on sóc més jo

És on sóc més jo
A la Torre de Norfeu
Montjoi a mà dreta
La badia sencera als meus peus

És on sóc més jo
Nedant ben nu a la Llumenera
A l'hora de la posta
Quan les gavines volen sense rumb

És on sóc més jo
Arraulit en els teus braços
Com un nen
Mirant el mar en silenci

5:45

Fa tres mesos que em desperto cada dia a les 5:45 en punt. Obro els ulls, miro els números vermells del rellotge digital de la tauleta i confirmo les xifres: 5:45, ni un minut més ni un minut menys. Llavors, immòbil sobre el llit, paro l'orella. A fora hi ha un silenci aclaparador. Comença a clarejar lentament i, tot d'una, com si estiguessin d'acord, els ocells es posen a cantar. El sol treu el cap ran d'horitzó. La música dels ocells em bressola fins que retorno de nou als braços d'Orfeu. Després dormo fins a les vuit o quarts de nou. És un misteri. 5:45. Doctor, vostè considera que es tracta d'una cosa greu?

Hi ha la nostàlgia

Hi ha la nostàlgia dels dies grisos d'estiu quan el cel és un sostre massa feixuc, l'absència de les lletres, el vol de les gavines, erràtic, imprevisible. Hi ha la nostàlgia i la buidor sostenibles quan, al capdavall, tornem a ser conscients d'aquesta solitud ineluctable (cadascú fa el que pot amb les seves ferides) (pesa tant el passat...). Sempre, què vol dir sempre? Ho saps tu? Hi ha la nostàlgia de la pell remota, el cos fugitiu que s'allunya mar enllà on l'horitzó és una línia perfecta com els records inesborrables dels amants que bevien les hores blaves en copes cristal·lines....

Un petó val més que mil poemes

-Pero en ti no hay dos Glaukas: en eso consiste tu perfección. Como tampoco hay dos seres en un delfín, ni en una gaviota, ni en esta hoja de hiedra que da vueltas en mis dedos. Tú eres simple y enteramente vida; no desdoblada por la contaminación de las ideas, del cerebro, de todo eso que, sin embargo, nos hace humanos. 

-¿Quieres decir que no soy humana? -sonríe. 

-Eso es lo incomprensible. Eres, por encima de todo, ¡tan humana! La palabra no te ha contaminado. Eres sólo una y, sin embargo, me comprendes; eres también abismal y, no obstante, amas a Ahram como le amas... Vives como deberíamos vivir. Tú eres la humana; somos nosotros los deformados... ¿cómo lo consigues? 

José Luis Sampedro, La vieja sirena II, 22

Si una cosa he après amb els anys és que la felicitat no és possible sense la simplicitat. Tendim a complicar-nos massa la vida. Volem viure massa vides dins la mateixa vida i, per tant, som víctimes de la contradicció. Les causes d'aquesta complicació vital provenen de fora i de dins. Les externes són socials, professionals, familiars, etc. Les internes són sobretot mentals i senti-mentals. La racionalitat i el llenguatge protagonitzen gran part dels nostres embolics, maldecaps i maldecors. En el context extern, cal simplificar, reduir necessitats i lligams. De portes endins, es tracta de pensar menys i de parlar menys, promovent la sensibilitat i el silenci. És per aquest motiu que la intel·ligència pot convertir-se en el pitjor enemic de la felicitat. Malfieu-vos de les paraules, perquè sovint emmascaren la realitat. Fixeu-vos en els fets. Els fets parlen per si mateixos i mostren la veritat en la seva diàfana simplicitat. Un petó val més que mil poemes. 

Llum i tendresa

Obro els ulls i et veig
Somrius i no dius res
Com si somriure fos la resposta a totes les preguntes
Anit vam deixar les màscares sobre la tauleta
Les xifres vermelles del rellotge no s'aturen mai
Et miro i somric també
Tot està dit en aquest somriure
Les màscares poden esperar una estona més
Encabat et vestiràs i baixaràs a fer feina
Jo també marxaré
Ara no cal pensar
Ara no cal parlar
Ara tot és perfecte
Nus i sense màscares, pell a pell
Somrient com somriuen els estels
Mentre els ocells eixorden els camps amb la seva piuladissa
Obro els ulls i et reveig
Cada matí, novament
I el somni sembla real
I el món és ple de llum i de tendresa

poemes

Que l'escriure no ens faci perdre el viure

Ahir vent i pluja. Temps ben rúfol. D'un dia per l'altre vam passar de suar la cansalada i capbussar-nos en la piscina a quedar-nos llegint arrepapats en el sofà amb una tassa de te calent entre les mans. Avui torna a lluir el sol.

Em comenten que ja no escric gaire. És cert. Els motius són diversos. Durant molt de temps vaig creure que escriure era més important que viure. Llavors vaig escriure molt, massa, obres del tot prescindibles, blogs que actualitzava diàriament, dietaris interminables on consignava minut a minut les traces de la meva vida insatisfactòria. Quina bogeria, considerar les paraules com a prioritat vital. 

Ara visc. Viure ha de ser suficient si la vida que vius és plena. Malament rai si volem omplir amb paraules la nostra buidor existencial. La plenitud vital està feta de somriures, mirades, silencis... També de mots, esclar. El temps que dediquem a la mediació verbal és un temps robat a la vida immediata, que és l'única vida real i veritable. És la diferència entre llegir novel.les romàntiques o viure-les. No hi ha color. 

Viure és més important que escriure o que llegir, tot i que escriure o llegir també són activitats vitals profitoses. Quan les paraules s'interposen, perdem la capacitat de sentir profundament. Les paraules són etiquetes que fan de pantalla entre el que és i el que sentim. La necessitat d'aparaular-ho tot és insana. Si la vida és plena i intensa, les paraules sobren, destorben, i poden resultar ridícules. 

Estaria justificada l'escriptura com a ressaca de la plenitud vital, però si la plenitud és plena no hi ha ressaques, és a dir, no queda temps buit per a omplir-lo amb paraules. 

Per això escric tan poc últimament.

Oniria & Fantástico

Montjoi

En Ferran, a més de la cuina, va saber escollir un dels millors entorns possibles. El vaig felicitar per tot plegat. 

Nit de Sant Joan

Al carnisser li va esclatar la bombona de butà mentre la seva dona es dutxava al pis de dalt. Ella va pensar que era un atemptat terrorista. El terra va tremolar i, tot d'un seguit, els esgarips del seu home van ressonar pel poble com els udols d'un llop malferit. Ella va baixar amb el barnús mig cordat, esfereïda pels crits de dolor del seu home. Almenys és viu, pensava. Què coi ha passat? El que havia passat és que la goma estava caducada i la fuita de gas havia estat prou important perquè, quan el carnisser va encendre el misto, la deflagració fos brutal, tan brutal que li cremar les cames, deixant-li l'entrecuix en un estat lamentable. Per poc no es dessagna. Les ferides eren serioses, sort que l'hospital era a prop. Va trigar tres mesos a recuperar-se. Ara camina mig coix i el seu penis no ha tornat a tenir mai més una erecció. 

Va tancar la carnisseria i va trobar feina a la capital. Es passava tot el dia fora de casa. Ella tenia 40 anys, un fill i moltes ganes de viure. L'accident ho havia capgirat completament tot. El matrimoni es va convertir en una gàbia massa estreta cada cop més plena d'amargor i de retrets. Ell es refugiava en la feina, fumava i bevia sense mesura. Ella somiava. 

Vivíem al mateix carrer. Casa meva era davant la seva, de forma que acostumava a escoltar la fressa dels veïns, les discussions, el renecs. Fins que un dia vaig sentir una altra cosa. Devia ser mig matí, quan els nens són a l'escola i els gats encara somiquen sobre les teulades. Els gemecs provenien de la finestra del dormitori. Vaig suposar que es masturbava. Una dona d'aquesta edat no pot renunciar als plaers carnals sense desenvolupar alguna mena de transtorn psicosomàtic. Era lògic, doncs, que la pobra es consolés amb el coixí o amb qualsevol andròmina que devia guardar amagada al fons d'algun calaix; o simplement amb els dits, que és la tècnica més antiga i barata de donar-se gustet. La suposició se'n va anar en orris tan bon punt vaig escoltar uns sons estranys, uns esbufecs que només podien ser masculins. Vet aquí que la veïna no s'ho feia sola, sinó que compartia el delit amb algú el qual solia ser força escandalós en el moment del clímax orgàsmic. Ella no es quedava pas curta. Com que era estiu, amb els porticons esbatanats, era inevitable sentir-los. Mig poble ja n'estava al cas, o de primera mà o de segona. De vegades els amants cridaven dos o tres cops al dia, multiplicant les sospites i refermant allò que tothom ja sabia. El carnisser va ser l'últim que se'n va assabentar. 

El mascle cridaner era un pagès de mans i peus enormes, un home tosc i endurit per la feina a l'aire lliure entre vinyes i oliveres. La dona l'havia deixat per un altre de més fi, un corredor d'assegurances que duia tot el dia corbata. Sempre m'he preguntat per què les dones ens deixem impressionar pels uniformes, com si les aparences fossin tant importants; i si és així, per què diem llavors que les aparences enganyen? En aquest cas, l'enganyat era el carnisser, que ho va saber pel seu millor amic: Mira, em sap greu, però t'he de dir una cosa... La teva dona et fa el salt amb en Ton de Can Trempat... 

El carnisser va beure tant que, l'endemà, el van trobar mig mort en un barranc dels afores del poble. La dona, en veure que no tornava a casa aquella nit, es va espantar i va donar veus. Els Mossos, amb l'ajuda dels veïns, van rastrejar la zona fins que van localitzar-lo. Que t'has tornat boig, va dir ella, què hi feies de nit per aquests verals? Era la vigília de Sant Joan. 

Hi va haver divorci. La nova parella va poder seguir cridant sense clandestinitats. El carnisser se'n va anar a viure a un altre poble. Es deixa veure poc i els que l'han vist afirmen que està molt desmillorat. 

L'any passat les bales del paller d'en Ton van cremar. Les tenia apilades a la vora del magatzem on guarda el tractor i les eines. Els bombers van estar tota la nit vigilant el foc fins que, hores després, es va extingir sol. Sortosament no va enxampar cap olivera. Les flames van començar pels volts de la mitjanit, quan les fogueres de Sant Joan dels pobles veïns ja havien esdevingut cendra. La policia encara no ha esbrinat la causa d'aquest incendi. Tot apunta que va ser provocat, però no disposen de cap prova acusatòria. La vox populi ho té clar. 

Anit tornaven a cremar fogueres arreu. La d'en Ton no va fallar. Aquest matí encara fumejava. És, de bon tros, la que es veu de més lluny i la que dura més. Com l'any passat, no ha quedat ni una bala sencera. Només cendra i desolació. 

Diuen que el foc ho purifica tot. L'amor és foc; i l'odi també.

Unschuld ist das Kind

-¿Ya me conoces tanto? ¿Por mi pelo? -bromea ella, a gusto ya en la charla.
-Más bien por tus ojos; por su hondura y su color de mar... Pues así es: hay dos Ahram. Todo es dos, ya lo dijo otro filósofo... Siempre somos dos, pero uno es clandestino; la gente tiene miedo de su otro. Aunque Ahram no tiene miedo; yo tampoco, ya me ves. La diferencia es que Ahram separa a sus dos -señala la tapia que aísla la la torre dentro del parque- mientras que yo los junto y los proclamo. Y eso que son más diferentes los míos: un hombre y una mujer. En cambio Ahram...
-Dos hombres, claro. ¡Porque no es mujer el de la torre!
-No, pero tampoco dos hombres... ¿No adivinas?... Vamos mujer, no me decepciones.
  Ella reflexiona, se remonta al origen: aquella tarde en Tanuris, el perro amenazando a Malki...
-¿Un niño? ¿Un hombre y un niño?
-¡Magnífico! Me hubieses defraudado si no lo aciertas... Toma este brazalete. Te lo has ganado.
  Ella se asombra de algo tan inesperado y vacila en tomar la joya. El hombre insiste.
-Si alguien te pregunta a quién se lo has robado mándamelo a mí... Eso es: un niño. El otro Ahram es un niño. Todos apenas nacidos nos vamos haciendo dos: el visible y el escondido. Uno de los niños Ahram creció y se hizo poderoso; el otro no creció... -Sonríe intensa, dulcemente-. ¿Te asombra que te hable así? ¡Si supieras que te conozco desde antes de hoy...!
-Me asombra y no me asombra. Yo también creo conocerte hace tiempo.
-¿Conocerme? ¡Pues ya sabes más que yo! -su voz se hace sarcástica-. Dime, ¿quién soy?
  Ella reflexiona:
-Eres quien, apenas verme, me habla tan a fondo y me hace tratarle igual...
  Ahora es el hombre el que reflexiona.
-Has dejado al filósofo sin respuesta. Si tuviese otro brazalete te lo habrías ganado también. 

José Luis Sampedro, La vieja sirena I, 8  

Unshuld ist das Kind...

Àngels i sirenes

Ahora todo es sosiego, Malki dormita en su tapiz y los señores juegan tras la cena, sin  mandarme acostarle, todo ya se relaja, el arpa suena muy suavemente, como brisa en el oído, abajo el susurro de las palmas, las siervas descalzas pisando sobre el mármol, y el rojo del poniente allá hacia Alejandría, exactamente aquel color que me quemó las manos, ¡qué vivo el recuerdo!

José Luis Sampedro, La vieja sirena I, 4

Em prenc un Earl Grey amb mel. Llegeixo sense pausa. Tots els matisos de la feminitat. Tots els replecs i les giragonses de la femella atramuntanada. Inesgotable deu de Yin. Me'n faig creus, al Cap de Creus. Em costa imaginar un escenari millor. Quan la vida supera amb escreix les paraules, el més sensat és callar, emmudir, i deixar que la vida et segueixi sorprenent. Ara ja sé que no necesito morir-me per anar al cel.

19

Cel tapat. Plovisqueja. Xafogor (aquí en diuen estuba). Els ocells no es cansen de piular. Passen els dies i les setmanes i els mesos... Aviat farà un mes que sóc aquí, empeltat d'empordanès. Els somnis es van consumant. Sort que me n'invento de nous. Els àngels em tenen molt consentit. Hi ha àngels pertot. El gall del veí canta a totes hores. La meva droga són els teus petons. Cireres i albercocs.

No hi ha remei
La veritat s'escola entre els dits quan volem atrapar-la
Sempre a l'altra banda dels mots
Mira'm i oblida tots els dubtes
No hi ha remei
No cal que facis tantes preguntes
Viu
Estima't
Sigues tu
No hi ha remei
He vingut a quedar-me
Demà serà millor

Wings

No es pot viure (ni avançar) amb el fre de mà posat

Tendresa infinita

Tanco els ulls i penso en tu, et recordo, t'imagino: et veig somrient, feliç... I m'envaeix una tendresa infinita... tan infinita com les estrelles totes de l'univers... I el dolç vertigen de saber que només sóc jo, veritablement jo, arraulit entre els teus braços.....

Nova capçalera

Feia dies que volia canviar la capçalera del blog. Han passat dues setmanes des de la mudança i ja no tenia gaire sentit mantenir la imatge del llac de Terradets vist des del Sant del Bosc. Aquest matí he tornat a anar al que s'ha convertit en un dels meus llocs predilectes de la zona, la Cova de les Ermites al vessant nord del Cap Norfeu. Hi passa el camí de ronda entre la cala Montjoi i la cala Jòncols. La cova va ser refugi d'eremites, alguna de les quals femenina. He vist una papallona rei (Papilion machaon) sobre un card marià i he aprofitat per a fer-li fotos. La papallona (una de les més grans i més maques del nostre país) ha fet de model sense immutar-se. M'he adonat que entre l'anterior i la nova imatge que encapçala el blog hi ha tres coincidències ben curioses: al fons hi apareix una superfície d'aigua (llac / mar), s'hi interposa una papallona (Issoria lathonia / Papilion machaon) la qual està al cim d'una flor de color lila (espígol / card). La interpretació simbòlica d'això podria ser: aigua = Yin / papallona = ànima / lila = pau, plenitud, saviesa, misticisme, espiritualitat (el lila és el color de Dionís i de l'Emperador del Tarot).

No és cap miratge

Sovint cerquem la seguretat de les coses i dels sentiments. Quina quimera! Res no és segur en aquesta vida, per molt que intentem planificar-ho o controlar-ho. Tenim l'instant, la sensació present, el tacte, la mirada, el to de veu (més que les paraules, que les carrega el diable, etiquetes perveses que perverteixen la realitat), la fragancia, el gust i el regust... Els fets! La resta són hipòtesis. Ben poca cosa tenim. I el que som, si és que som alguna cosa enmig d'aquest estar i anar ple de tràfecs... 

De què tenim por? Què podríem perdre si ho perdéssim tot? 

Camines sobre la sorra amb els peus nus, t'allunyes de la gentada i dels edificis, et vas fonent amb les dunes i els tamarius, la brisa t'acarona la cara... Davant la mar, res no sembla important tret de la grandària blava de l'horitzó... No cal aparaular res. No cal fer llistes ni posar notes. No cal comparar. N'hi ha prou amb deixar que la vida llisqui sense estridències. N'hi ha prou amb respirar i saber que tot és perfecte. 

Ella és al teu costat. Regal dels déus. No és cap miratge.