Recitant a Sant Cugat

El diumenge 28 d'octubre vaig recitar tres poemes al claustre del Monestir de Sant Cugat. Els dos primers són meus: Parsimoniosament i Namenlosen. El tercer és de Francesc Garriga, el poeta homenatjat enguany. Pertany al llibre La nit dels peixos.

L'hivern és un oblit inestroncable

Després de la tramuntana, lluna plena i pluja. Nítides espurnes que fan pampallugues sobre la planúria empordanesa. Neu als cims. No tinc res a dir tret de bona nit i gràcies. Encara crec en els déus.

Festival de Poesia de Sant Cugat 2012

Ens veiem i ens escoltem aquest diumenge a Sant Cugat...

Programa

La tardor té regust

La tardor té regust de cel dens, castanyes calentes, ocells que piulen encara, fulles grogues de glicina, nu sota el nòrdic, allargassant la mandra, tènue plovisqueig, mudança d'andròmines, passes tranquil·les pel rec de Sant Onofre, deures d'anglès, notes de gospel, projectes ambiciosos...

La tardor té regust de fruita madura, magrana que s'esberla, boira matinera, fum d'encens, vistes a l'horitzó (de la badia de Roses al cim del Canigó), i la calma que resta després de la batalla, i la pau de la vida sincera i sencera, arraulit a l'altra banda dels vidres, dòcil al destí que em regala un tresor de tendreses infinites...

Extra Hispaniam Nulla Salus

Aquest és el dogma: "Fora de l'església no hi ha salvació." Quan vaig deixar l'opus em van dir el mateix: et condemnaràs. Ara ho diu Rajoy: "Fora de la constitució, el no-res". Curiosa condemna. Els dogmàtics no accepten cap alternativa a la seva veritat absoluta i absolutista. És com si el món s'acabés un pam enllà dels seus nassos. Miopia lamentable. Que vagin en compte que no siguin ells, els que es quedin fora de tot, perduts enmig del desert del no-res, arruïnats i sense colònies. Per sort ja no som al segle XIV i a Europa aquestes coses les tenen ben clares. L'espanyolisme carpetovetònic i ranci no ha evolucionat. De fet està contra la teoria de l'evolució. El seu discurs és franquista i cazurro. Allà ells. La història els escombrarà. La història (i el futur) som nosaltres. 

Els camins de la felicitat

Observo amb atenció el delicat pètal de l'orquídia mentre faig el darrer xarrup de Porto Tawny. La fresca de la nit es cola per la porta entreoberta. La lluna apareix sobre les ruïnes del castell de Sant Salvador. L'octubre empordanès és una delícia.

Les coses que passen no passen perquè sí. Tot, absolutament tot, té un sentit, encara que nosaltres siguem incapaços d'esbrinar-lo. Fins i tot les catàstrofes o els moments crítics en els quals perdem l'esperança. L'endemà de la tempesta la terra somriu i la platja és plena de conquilles. 

Cal tenir consciència i perspectiva. Evita els judicis categòrics. No deixis que et diguin el rumb que has de prendre ni gosis aconsellar els desorientats. Hi ha molts camins que menen a la felicitat, però el teu és intransferible. Concentra't en cada passa que fas i no et deixis entabanar pel passat o pel futur. 

Observo amb atenció el delicat pètal de l'orquídia. Els àngels tenen ales així.

Estona búdica

El que es pensa no sempre és el que es diu i el que es diu no sempre és el que es fa. Hi hauria tres nivells: el que penso (o sento), el que dic (o escric) i el que faig. Només el primer és absolutament íntim i privat. Els altres dos (les paraules i els fets) són públics. 

No te'n refiïs gaire de les paraules perquè la majoria de les vegades són màscares, ombres imperfectes, artefactes de l'engany. Dels fets tampoc no te'n pots refiar perquè les persones poden fer coses en contra del que realment pensen o senten. S'anomena hipocresia o diplomàcia. 

Què ens queda, doncs? Intentar esbrinar els veritables pensaments o sentiments dels altres. Però ja t'aviso que això és una quimera impossible. Més val que ho deixis córrer. De vegades ni un mateix sap el que realment pensa o sent. Dius coses, fas coses, però sovint dius i fas sense esma, desorientat, dubtant, contradint-te...

Tot és tan complex que et donen ganes de deixar de pensar, de sentir, de dir i de fer. És a dir, et donen ganes de retirar-te a la muntanya a fer el Buda o a una illa polinèsica a fer el Gauguin. L'aparador que és la vida social, l'embolic immens de les relacions humanes, tot aquest embull que produeix tants maldecaps i maldecors. Quin patiment. Quina fatiga.

Ahir, a l'embarcador de la cala Culip, vaig gaudir d'una meravellosa estona búdica. Per descomptat, no la puc explicar amb paraules. Me la guardo per a mi...

Agraïment

Anem bé

Els espanyols estan molt nerviosos, sobretot alguns presidents de comunitats autònomes plenes d'alcornoques que porten dècades o segles vivint de les subvencions. Se'ls ha acabat la bicoca catalana. Ara s'hauran de posar a llaurar la terra o els tocarà emigrar de nou perquè la vaca i la gallineta (fins i tot la puta i la Ramoneta) han dit prou. Ja poden esgrimir la seva sacrosanta Constitución o el galdós discurs de la por. Ens la bufa ben bufada. El 25-N serem legió i les paparetes no cabran a les urnes. Que es preparin. 

L'Artur Mas m'està agradant. M'ha sorprès molt gratament. Confio en el seu tarannà i en el seu lideratge. Ha sabut respondre a les expectatives d'un poble que lluita per la seva llibertat. Crec que anem bé. El camí serà llarg i dur, però vencerem. Que bordin els gossos. Que s'ensorrin les estructures corcades de l'Estat Imperialista i Genocida. El futur és nostre. 

Només ens cal acabar de convèncer els que encara dubten. Parleu amb els amics i amb la família. Raoneu les coses. És molt senzill. ¿Heu sentit algun argument seriós a favor de la perpetuació de l'unionisme? Jo no. Ni un. ¿Qui vol seguir com estem, si ens trobem a la ruïna absoluta, maltractats en tots els sentits per una catalanofòbia insuportable? Que se'n vagin a pastar fang, ells i els seus alcornoques i madroños.

Aquestes properes setmanes ens espera una tasca ingent i tots hi som cridats sense excepció. No badeu, sisplau, no fugiu d'estudi. Cada vot val el seu pes en or. No anem contra ningú. Volem ser nosaltres i prou, amb total plenitud, sense vassallatges ni humiliacions. Ser nosaltres, poder decidir, prosperar com a poble... Qui o què podria impedir-nos-ho?  

Sota el sol

No hi ha res sota el sol que duri gaire. Ni les cançons que ens agraden (que escoltem quatre mil vegades fins que les avorrim) ni les mirades nítides que ho diuen tot sense paraules (la vida és fressa i confusió fins que no descobrim el veritable significat del silenci) ni els somnis més íntims (que perpetrem amb absoluta impunitat o oblidem sense contemplacions) ni el tacte d'una altra pell que cada dia sembla més nostra (la geografia física dels cossos, quin misteri!) ni la infinita melangia de les pèrdues (perdem els minuts amb una terrible inconsciència) ni la memòria de les cèl·lules (que conserven cada rastre, cada estremiment, cada alenada) ni els somriures més sincers (la sinceritat és una manca de cortesia amb els altres) ni la sobrevalorada coherència (sense caos l'ordre resulta ridícul i depriment) ni la certesa racional (refia-te'n sobretot de la intuïció) ni els murs que construïm contra les presumptes amenaces (la por és una ceguesa que no ens permet evolucionar) ni la confiança gràcies a la qual hauríem de viure en pau amb nosaltres mateixos i amb els altres (...) ni la resta de collonades amb les que ocupem les neurones... O aprenem a meditar o estem perduts. 

No, no hi ha res sota el sol que duri gaire. Potser la imprevisible tramuntana que tot s'ho enduu mar endins, tot menys la dèria d'abraçar-te i la ressaca dels teus petons inversemblants.

Buguenvíl·lea blanca

Primer dissabte de tardor. El sol no acaba de lluir. Massa núvols. Escolto David Bazan.

Tot el matí cercant una buguenvíl·lea blanca. Després de triar i remenar gardens, n'he trobat una a la parada que té en Jordi i la seva família al mercat de Figueres. La volia blanca, com les que vam veure a Menorca. La de casa meva és fucsia. Aquesta (com el roser de roses liles i perfumades que et vaig regalar per Sant Jordi, que no para de florir) formarà part del nostre jardí particular. Terra, aigua, aire, llum... i una mica d'atenció. Les plantes no necessiten res més.

Què necessitem nosaltres? Necessitem florir, sentir-nos vius, omplir de llum i de color les nostres vides, dopamina a dojo. Tret d'algunes imprescindibles, no són coses materials allò que ens fa falta. Podem viure sense l'iPhone 5, t'ho asseguro, però no podem viure sense amor. Com les buguenvíl·lies i els rosers... Què serien sense flors? 

Statues of Liberty

Quin cel

Quin cel esbandit de núvols podria embolcallar l'alegria que sento?

L'empenta del vent sobre la terra molla sacsejant les branques de les oliveres,
la lluita aferrissada del món contra les ombres,
silencis invisibles.

No tinc cap intenció de confessar-me.

Seré un oblit que respira a l'hora del capvespre,
la melangia de les serps a les acaballes de desembre.

I els teus llençols ―qui ho diria― tan meus com les passes que s'enfonsen en la sorra.

Mira'm als ulls i menteix-me.

Quin cel esbandit d'estrelles podria endur-se la flama del nostre amor i fer-la cendres?

No tinc cap intenció de confessar-te.

Massa pecats, massa penitències. 

poemes

The day after

Els que ahir vam estar a la Manifestació ho recordarem tota la vida. Tampoc no em vaig perdre la del 10-J-10, però la d'ahir va ser una cosa substancialment diferent: mai no havia vist tantes estelades juntes ni tantes persones cridant alhora INDEPENDÈNCIA. Felicito l'ANC per la seva feina impecable i felicito tots els catalans que ens van unir en un sol clam per la nostra llibertat. Em felicito, doncs, perquè avui em sento més orgullós de la meva terra i de la meva gent, ple d'esperança.

I ara què? El poble és el ramat i tot ramat necessita pastors i gossos. Reconec que la metàfora pot ofendre, tanmateix no n'hi ha prou amb sortir al carrer i cridar, sinó que cal articular políticament les aspiracions legítimes del poble. I dic legítimes, que no legals. Sabem que tenim en contra les lleis (la sacrosanta Constitución que empara el drets espanyols). En un moment o altre els nostres representants polítics hauran de posicionar-se fora del marc legal per tal de donar resposta a les exigències dels seus representats, que som nosaltres. Si no ho fan, els enviarem a l'atur. Ells són els nostres empleats.

Artur Mas pot passar a la història com un President en majúscules que va donar la talla històrica en les extraordinàries circumstàncies que li va tocar viure, o pot formar part de la interminable llista de caganers que no van tenir la valentia suficient per arriscar-se en el moment de la veritat. Si fos ell ho tindria ben clar.

I si no és en Mas, serà un altre. Ens sobren paraules i ens manquen fets, fets consumats i herois que els protagonitzin, com els milers i milers i milers i milers i milers de persones que ahir, pacífics i joiosos, vam omplir els carrers de Barcelona....

Gràcies!

PS: Us recomano el vídeo de l'acte final, sobretot a partir de 18:18: "Escucha, España... Adiós España"

#FREEDOMFORCATALONIA

#freedomforcatalonia
#11s2012
10-J-10
twitter.com/tonibanez

El veritable nodriment

La buguenvíl·lea està preciosa. Els llucs no paren de créixer. Les bràctees de color fúcsia destaquen sobre el fons blanc de la façana. Torna a fer calor. La terrassa és perfecta quan se'n va el sol. S'hi pot contemplar la posta i, més tard, amb una dotzena d'espelmes, es crea un ambient d'allò més agradable per al sopar. Aquesta urbanització és molt tranquil·la. La majoria de veïns són jubilats francesos o alemanys. Tinc la platja a 5 minuts de cotxe o de moto. També agafo la bici, com ahir, que vaig anar pedalant fins a Castelló i Empuriabrava tot travessant els Aiguamolls. Una ruta planera i deliciosa. El paradís deu ser alguna cosa molt semblant a l'Alt Empordà, però sense urbanitzacions i sense turistes... i sense tramuntana!

L'hort està en marxa. Ja he plantat 27 espècies distintes de vegetals comestibles, inclòs un parterre de plantes aromàtiques. Algunes llavors ja han brotat (raves, pastanagues, espinacs) i només cal anar ruixant-lo dos cops al dia... i esperar. No és pels fruits, que faig d'horticultor. Conrear la terra és una filosofia i una teràpia, una peculiar manera de meditar. Clar que em menjaré el recapte que produeixi, però el veritable nodriment és espiritual.

L'amor és oblit

He fet tots els papers de l'auca. La vida és un joc de màscares. En realitat desconec qui sóc. He sigut tantes persones, he viscut en tants llocs, he estimat tantes dones, he llegit tants llibres, he escrit tants poemes, sóc tan nòmada de mi mateix, que amb prou feines m'identifico amb un nom o amb un cos. Em miro al mirall i em sorprenc. Sóc el que vulguis que sigui, m'adapto a tu. Camaleònic. Líquid. Em sobren punts de vista. He de fingir seguretat. De vegades trobo la pau de sobte, en la simple solitud o entre els teus braços, perquè m'agrada perdre'm i oblidar-me. L'amor és això: un oblit. Com les paraules que, ombres volàtils, substitueixen la vida.

Inferns domèstics

La convivència i el coneixement mutu porten a la decepció inevitable. Hi ha seducció mentre hi ha misteri, és a dir, ignorància. L'amor és sobretot literatura. T'estimo és una expressió de set lletres que tothom fa anar i que ningú no sap exactament què coi significa. Els somnis es fan malbé per sobredosi de realitat. L'error fonamental consisteix a creure que una altra persona resoldrà les teves mancances. Sovint l'altra persona et fa de mirall i el que hi veus reflectit et resulta d'allò més insuportable. Al capdavall, la nostra autoestima depèn de la capacitat que tinguem d'assumir les nostres imperfeccions, que són moltes. Fixar-se solament en les imperfeccions alienes és fugir d'estudi. La solitud és la millor mestra. La pena és que hi ha persones que no han tingut l'ocasió d'estar realment soles. És com aquell que no ha sortit mai del seu poble i encara viu a casa dels pares. Una parella hauria de ser un procés alquímic de fusió dels elements inferiors amb el resultat superior de l'or o la pedra filosofal. Dic hauria de ser, perquè la majoria de vegades en surts socarrimat i apedregat, no pas filosòficament, sinó psicològicament. Cada fracàs sentimental et fa sentir més culpable. Val la pena reincidir? Sabeu què els passa als exfumadors quan tornen a fumar? Que se'ls fumen de dos en dos o de tres en tres. Hi ha un instint suïcida en cada cigarreta que encens i en cada desig d'aparellar-te. És aquella il·lusió de la primera flama, de la combustió inicial que promet paradisos insospitats al final dels quals, rere el miratge, només hi trobaràs un altre infern domèstic, ridícul i inútil com tots els inferns humans.

Passar pàgina

A la vida és molt important saber passar pàgina, aprendre a sortir dels mals rotllos el més aviat possible, no quedar-se encallat massa temps en els fanguissars o en els paranys que ens parem a nosaltres mateixos. Perquè tot és mental.

Fora bufa i rebufa la tramuntana, hi ha piròmans pirats pertot arreu i, des de fa dos dies, he començat a fer l'hortet, la qual cosa em manté ocupat de mans i de ment. És el segon intent d'hort en el qual m'involucro amb cos i ànima. M'ajuda en Sam, el meu veí okupa, marroquí de bressol, suís de formació i empordanès de vocació. Un bon amic amb el qual parlo molt de filosofia.

Blau sobre blau

La lluna blava i la pluja certifiquen les acaballes de l'estiu, el meu primer estiu empordanès. El blaus omnipresents del mar i del cel l'endemà de la tramuntana. Els ceps carregats de raïm. Les figues que regalimen. 

Escric poemes mediocres amb un retolador de tinta lila. Parlen del paradís perdut, de la melodia del vent quan travessa les pinedes, de la nit que arriba i ens embolcalla de silenci. 

Mentrestant, en la distància, l'alzina centenària ens mira. Ella ho sap tot, de nosaltres. 

Figues

La figa és la meva segona fruita preferida després de la cirera. Ja fa dies que en tenia l'antull. A les botigues no se'n troben gaires i les que arriben estan malmeses, perquè la figa és una fruita delicada. La millor manera de menjar-se-les és in situ, agafades de l'arbre. Recordo les típiques figueres estalonades de Formentera. Recordo també la vella figuera de Sant Mateu. Quants records dolços i sucosos! No debades la capital de la comarca on ara visc es diu Figueres. 

He sortit a caminar entre els olivars amb l'esperança de rampinyar-ne alguna. No he tingut sort. Olives verdes moltes, i móres negres també, però figues ben poques. Tornant cap a la urbanització he vist unes quantes figueres joves situades rere una tanca dins el tros d'un veí. Es diu Diego, té un bé de déu d'hort i un gall que canta tot el sant dia. He entrat a saludar-lo amb la intenció d'aconseguir alguna figa amb el permís del seu propietari. L'home m'ha dit que enguany s'han fet malbé per culpa de la sequera. Només n'he pogut espigolar un sarpat de les més tardanes. L'antull ha passat avall.

El cel tapat. Les esquelles del ramat anuncien la mitja tarda. Mosques pesades. L'estiu s'acomiada de puntetes. Aquesta nit sopar i concert amb en Santi Balmes. Un luxe sibarític. Com les figues. Com tu.