El Dubte

Després d'hores i hores i hores i hores i hores de feina solitària, sense moure el cul de la cadira, amb els ulls socarrimats davant la pantalla, havent fet vàries versions, havent perdut l'arxiu i havent-lo recuperat gràcies al miracle de la tecnologia, repassant lletra per lletra, accent per accent, fins que t'ho has après de memòria, per fi decideixes imprimir-ho i, mig incrèdul, contemples el munt de folis sobre la taula. Aquest és el producte, el resultat. Llavors, com altres vegades, t'entra el dubte, el Gran Dubte: ¿Vols dir que val la pena tant d'esforç? ¿Vols dir que no t'equivoques esmerçant la teva vida en una activitat tan incerta i ingrata com la literatura? Et quedes rumiant una estona davant la pila de folis acabats d'imprimir. Els tornaràs a llegir per enèsima vegada, canviaràs paraules, frases senceres, mai no t'acabarà de convèncer. El Dubte no marxarà. En faràs còpies, les enquadernaràs, les enviaràs a algun premi menor (els grans estan donats, no cal ni intentar-ho), amb moltíssima sort, el pots guanyar, et publicaran un altre llibre que no llegirà ningú, un altre volum que s'afegirà a la lleixa de "llibres propis", i el Dubte dels collons seguirà dins teu com un cuc que et rosega els fonaments de l'ésser. Això ets, el que fas. Operari sequitur esse. I no saps si podries ser res més, si sabries fer res més, perquè potser ja és massa tard per a deixar de fer el que fas i deixar de ser el que ets. El Dubte et corroeix com un àcid que, gota a gota, fa malbé l'esperança. Mires l'obra i penses que ella és el suc, l'essència, i tu la llimona espremuda, la pela rebregada. Potser l'obra farà el seu camí. El teu és aquest: lliurar-te en cos i ànima.

oel ngati kameie

Picture by Zorkky

Va de pintades

Fa dies que col·lecciono pintades. Les guardo en un àlbum de fotos del Facebook. Quan en veig una d'interessant, de seguida la fotografio, perquè les solen esborrar ràpid. La majoria són de caire polític, però sovint te'n trobes algunes en les quals no manca la crítica social. Us en deixo unes quantes. L'última és una pintada "amorosa" que ha generat uns quants comentaris que també us adjunto...

Al principi de l'eix comercial

A la sortida d'una discoteca

A la façana del McDonald's

Al barri de Balàfia

Joan Dalmau Vilella
Aquestes pintades són obra d'algun pesat... Però són prou poètiques!

Toni Ibañez Ros
barri de Balàfia... (està en francès, com ho interpretes?)

Quico Ventalló
cosa de moros

Joan Dalmau Vilella
Aquesta està en francés, però després n'hi ha 5 o 6 més on diu "Mireia t'estimo" o d'altres empalagositats per l'estil, si no els han esborrat... Vaja, que la tal "Mireia" devia estar contenta...

Toni Ibañez Ros
Primer m'havia semblat català, però he dubtat... Tampoc és francès correcte: "Je suis, tu ES, il est..." (i falta l'accent tancat a trÉsor). No sé si és un moro o un català que tenia massa pressa perquè no l'enxampessin i ha bescanviat les lletres...

Joan Dalmau Vilella
També hi ha l'opció que aquest malalt d'amor estigués parafrasejant la cançó de Dusminguet on es repeteix aquesta frase... I que evidentment no tingui ni idea de com s'escriu!

La Catosfera Literària 2010

Com vaig anunciar, el proper dissabte 30 de gener a les 11:30, dins les Terceres Jornades de la Catosfera, moderaré una conversa sobre "La catosfera literària". He pensat que seria una bona ocasió perquè els que vam participar (i els que no també!) fa dos anys en aquell projecte pioner de La catosfera literària 08 ens trobem per a parlar de l'experiència, i qui sap si per a engegar nous projectes col·lectius. ¿Com han evolucionat els blogs literaris? ¿Quin és el panorama actual de la Literatura 2.0? Autopublicació on line, e-books, etc. Podrem discutir de moltes coses. Que el format de la trobada sigui una "conversa" i no pas una "taula rodona" o una "conferència", dóna peu a una major participació que de ben segur resultarà d'allò més enriquidora. ¿Què us sembla la idea? ¿Ens veiem el 30 a Granollers?

Els que vulgueu venir, us hauríeu d'inscriure

Recuperant "La catosfera literària"
Ressenya d'Enric Gil

Què en queda? (de la catosfera)

"¿Què en queda d'allò que el blocaire Toni Ibàñez va batejar com a catosfera?" (Saül Gordillo)

En queda una referència a la Viquipèdia i 255.000 a Google.

En queda un parell de títols literaris: La catosfera literària 08 i Catosfera. Ciberdietaris 04-05-06.

En queda un domini: catosfera.net by Marc Vidal.

En queda (i això és el que compta de veritat) tots els blogaires que encara escrivim els nostres blogs en català. (Un mapa de mostra).

I en queda la nostàlgia...

Saül, Toni i Marc
Primeres Jornades de la Catosfera
Gener 2008

El cónsul de Sodoma

Últimament estic molt cinèfil. Jo, que abans anava al cinema dos cops a l'any! Ho deu fer que tinc la temptació davall de casa i que, quan surto a la terrassa, ensumo la flaire de les crispetes; o que a Lleida l'hivern és molt cru i, si no et vols quedar ensopit a casa, ja m'explicaràs què fots pel carrer amb aquesta rasca. Sempre hi ha l'opció d'acabar en un pub, però tinc alèrgia a l'alcohol i no suporto que la roba em pudi fastigosament a fum. A veure si prohibeixen el puto tabac d'un puta vegada A TOT ARREU!! Nicotina és sinònim d'oligofrènia.

Tan cinèfil estic que no dono a l'abast per a blogeujar totes les pel·lis que veig. Aquest divendres em vaig empassar Celda 211, basada en una novel·la publicada per Lengua de trapo, i que va d'un motí en una presó. Dura, dura. Parla de la misèria humana, quelcom que cada dia m'interessa menys. Som animals mentiders per naturalesa. La supervivència ho justifica tot. Luis Tosar broda el paper. Vaig sortir amb les tripes regirades. Crec que li donaran uns quants goyes.

Aquesta tarda he anat a veure El cónsul de Sodoma, basada en la vida de Jaime Gil de Biedma. Als 45 anys (els que ara tinc jo) el poeta va patir una "crisi existencial" que el va portar a abandonar la literatura. A mi, en canvi, la crisi m'ha portat a tot el contrari...

El poeta que quería ser poema. Un maricón inteligente. Jordi Mollá titoleta. Gauche divine. La vida privada de un poeta no le interesa a nadie. Soy un poeta de domingo con conciencia de lunes. Me dan pena las cosas que se han roto. Por mucho que se arreglen son como cicatrices. Espera, tengo la regla. ¿Qué problema hay? Soy un vampiro. Me gusta la poesía porque es como una canción sin música. Nadie puede estar enamorado de la realidad. La naturaleza es todo lo que no es literatura. Sodoma está en todas partes, cariño. De todas las historias de la Historia la más triste sin duda es la de España porque termina mal. No hay nada más sexy que una mujer con el rímel corrido por las lágrimas. Un respeto por la meseta castellana. Hasta que mi madre no se muera yo no soy maricón. El pasado ya no importa. Tú calla que siempre llevas a Virginia Woolf en el coño. Lo que tenía que decir ya lo he dicho y no lo voy a decir mejor. Que la vida iba en serio... Envejecer, morir... And all the rest is silence.

Presència ridícula del català: cinc frases subtitulades i un parell de cançonetes tallades...

Mi lengua materna es el castellano, y en él he escrito todo. Pero mis apellidos tampoco son catalanes; en mi familia no se hablaba catalán y como le he dicho la guerra la pasé en Castilla, y tras la guerra, al volver a Cataluña, el catalán estuvo prohibido por años. Cuando hablo el poco catalán que conozco, me avergüenzo de mi acento. Además, yo aprendí inglés y francés antes del catalán. (Extret d'una entrevista publicada a La Libertad, Barranquilla, 22-5-1984)

Gil de Biedma és un clar exemple de l'escriptor la vida del qual és més interessant que la seva obra. La contradicció vital: glamour vs sordidesa. La vida perillosa. Trobo que el guió posa massa èmfasi en la condició homosexual del poeta.

M'ha semblat reconèixer que la cala que surt és la de Santa Cristina (Blanes).

El 8 de gener de 1990 JGdB moria de SIDA. El 8 de gener de 2010 (20 anys justos després) la pel·lícula ha estat estrenada.

Marsé y Juaristi denuncien

Catosfera 2010

Del 28 al 30 de gener se celebraran a Granollers les Terceres Jornades de la Catosfera (programa).

En el mateix indret, fa justament dos anys, vam fer les primeres jornades catosfèriques, pioneres a casa nostra. Llavors, de la taula rodona sobre literatura que vaig moderar, en va sortir el llibre La catosfera literària 08, en el qual van participar 100 blogaires.

El dissabte 30 de gener pel matí moderaré la taula "Cultura en temps de xarxes" (9:30 a 11) i la conversa "La catosfera literària" (11:30 a 13:30). Allí ens (re)trobarem.

La catosfera literària 2010
Cultura en temps de xarxes-1
Cultura en temps de xarxes-2
Recuperant "La catosfera literària"
CRÒNICA CATOSFERA_10
Cultura en temps de xarxes-3
Cultura en temps de xarxes-4

Premi Machado 2010

M'ha arribat una capsa que conté els originals que concursen al Premi Internacional de Literatura Antonio Machado 2010. Quan el vaig guanyar fa dos anys (llibre) em van fer membre de la Fundació i del jurat. Guy Llobet, el president de la Fundació, em confirma que el jurat d'enguany és enterament trilingüe, és a dir, que hauré de llegir obres en francès, castellà i català. Aquí teniu la composició del jurat:

Pobre de mi, una ratlla i gràcies! Intentaré estar a l'altura de la responsabilitat que m'ha estat encomanada. Només disposo d'un mes per a llegir-me tota aquesta pila de fulls. M'hi poso ara mateix. L'any passat va guanyar l'obra que jo havia proposat (Toni Quero). Veurem què passa aquesta vegada.

Conquistar-me

El que conec ja ho conec. M'interessa el desconegut. M'empeny la curiositat. No tinc arrels, sinó cames. M'estimo més el lloguer que la propietat. Im Vorübergehen. Estar en camí. Passar de llarg. Fugir del que va ser devers el que vindrà. Conquistar-me.

Bestioleta

Tot és incert dins la boirina d'aquest hivern malenconiós: la tremolor dels fanals vora el riu, el sanglot dels nadons, la munió de records que s'apleguen inútils, músiques sacres que no escolta ningú, solituds devastadores, ombres incògnites que omplen el mirall de la por. Tot és incert menys l'amor que fem i refem a redós del món, cos a cos, pell a pell, mot a mot. L'amor que no vol promeses, que defuig tots els papers, cavalcant l'instant suprem en què crides el meu nom. Tot és incert menys l'amor que ens allibera de les màscares, llavis savis que flamegen, bestioleta del meu cor.

MARIA COMA

Ciberpoesia

I què?

Enllesteixo una altra novel·la. Imprimeixo i la repasso sobre el paper. No és gaire llarga, no arriba a les 100 pàgines. És la tercera novel·la que escric en vuit mesos. Constato que sóc un novel·lista molt sui generis. Ara miraré a quin premi la puc enviar. Suposant que guanyi (que ja és molt suposar), serà publicada. I què? Guanyes premis, publiques llibres. I què? Fa sis anys que blogueges. I què? Hi ha dies en els quals aquest I què? apareix amb tota la seva cruesa més contundent. No, no és pessimisme, sinó sisifisme. Treballes i treballes, però sempre tens la impressió de tornar a començar de bell nou. Cada paraula que escrius és l'última i la primera. I aquesta feinada mai no té fi.

Neruda a Rapa Nui

Uns mesos abans de rebre el Premi Nobel, Pablo Neruda va estar deu dies a Rapa Nui. D'aquesta visita en va sortir un poemari: “La rosa separada”. (Vint anys abans ja havia dedicat tres poemes a l'illa en el seu “Canto General”). El poeta constata el seu enlluernament alhora que reconeix la necessitat d'abandonar-la:

Y se acabó el silencio solemne, es necesario
dejar atrás aquella soledad transparente
de aire lúcido, de agua, de pasto duro y puro,
huir, huir, huir de la sal, del peligro,
del solitario círculo en el agua
desde donde los ojos huecos del mar,
las vértebras, los párpados de las estatuas negras
mordieron al espantado burgués de las ciudades:
Oh Isla de Pascua, no me atrapes,
hay demasiada luz, estás muy lejos,
y cuánta piedra y agua:
too much for me! Nos vamos!

Neruda fuig de l'illa perquè té por de ser atrapat per ella. Cal oblidar el paradís per a tornar a l'infern de la civilització i poder sobreviure-hi. Cal deixar l'illa per a reviure-la des de la llunyania, recreant l'impuls, recomençant de nou:

Allí, en el minúsculo ombligo de los mares,
dejamos olvidada la última pureza,
el espacio, el asombro de aquellas compañías
que levantan su piedra desnuda, su verdad,
sin que nadie se atreva a amarlas, a convivir con ellas,
y ésa es mi cobardía, aquí doy testimonio:
no me sentí capaz sino de transitorios
edificios, y en esta capital sin paredes
hecha de luz, de sal, de piedra y pensamiento,
como todos miré y abandoné asustado
la limpia claridad de la mitología,
las estatuas rodeadas por el silencio azul.

Neruda no és Gauguin. Per a ser Gauguin cal molta valentia.

FREEDOM FOR RAPA NUI

NB: Avui fa 6 anys i un dia que bloguejo.

2009

Aquest any el recordaré sempre. Els motius són massa personals per a consignar-los en aquest ciberdietari. Ho sento pels meus biògrafs. Pessoa deia que

Se depois de eu morrer, quiserem escrever a minha biografia,
Não há nada mais simples
Tem só duas datas — a da minha nascença e a da minha morte.
Entre uma e outra todos os dias são meus.

Jo us ho poso encara més fàcil: 2009. Hi ha un abans i un després d'aquesta data. A Rapa Nui vaig morir i vaig tornar a néixer. A partir d'aleshores tots els dies són meus.

Segona cosa. Un immens homenatge als meus pares, sobretot a la meva mare. Ells ja saben per què. El meu agraïment filial. El meu amor incondicional.

BENVINGUT 2010!
(amb lluna plena)

L'amor i les dones

Obra? Autor?

Manel va encertar l'anterior

Confiança (Enric Vila)

Conte de Nadal

El diumenge 27 de desembre de 2009 a les deu de la nit, Antonio Expósito, amb una severa intoxicació etílica, es va enfilar dalt d'una grua de la construcció. L'última persona amb la que havia parlat era la mestressa del bar més proper. Tot deixant-li un bitllet de deu euros, li va dir: “Si demà no estic mort, me'l tornes, que el necessitaré per anar al cardiòleg”. L'Antonio era un home gran, barbablanc, sense família. Les dates nadalenques poden ser molt depriments. El carrer es va començar a omplir de veïns i de curiosos. Els cotxes s'aturaven. Primer van arribar els Mossos i després una ambulància. Van trucar als bombers. Les persones que el coneixien el cridaven des de baix: “Antonio, Antonio, baixa, home, que prendra's mal”. Ell seguia escales amunt sense fer cas. Una dona rossa va escalar uns esglaons i va estar una bona estona dient-li coses fins que, en vista de l'èxit, es va posar a insultar-lo: “Cabró, filldeputa, vola, vola com Superman.” Quan l'Antonio va ser dalt de tot va obrir els braços com si fossin ales d'ocell. L'expectació era màxima. L'Antonio es va situar a la punta de la grua amb els peus penjant sobre buit mentre parlava pel mòbil amb la mestressa del bar: “Fes el favor de baixar, coi, que encara relliscaràs. Si vols pujo a buscar-te, però a mi les altures em fan pànic”. Un metge va trucar a la unitat de psiquiatria perquè preparessin un llit: “Es tracta d'un intent greu d'autolisi. Si se salva us el portarem. Tingueu-ho tot a punt”. (Els metges mai diuen suïcidi, sinó autolisi; ni diuen càncer, sinó neoplàsia. De vegades el llenguatge pot ser molt sibil·lí). Eren quarts de dotze i l'Antonio ni baixava ni es llençava. Si s'hagués volgut suïcidar ja ho hagués fet. La temperatura era de cinc graus. Suposo que allà dalt la sensació de fred devia ser més intensa. El carrer era ple de gent. Quin espectacle. Uns joves no paraven de riure: “Prepara el móvil, que si el pavo este se tira lo grabamos en video y lo colgamos en el Yutuf”. Van arribar dos camions de bombers i més Mossos. Els espectadors tenien el coll destrossat de tant mirar cap amunt. El camió de bombers que tenia l'escala més gran es va situar al bell mig del carrer. L'escala va començar a desplegar-se amb la cistella ocupada per un mosso i un bomber. L'Antonio seguia amb els peus penjant sobre el buit, mirant cap a baix, gesticulant i cridant: “Fins l'any que ve, fins l'any que ve!!”. La cistella s'apropava lentament a l'Antonio. La gent respirava una mica més tranquil·la, però el rescat encara no estava fet. Quan la cistella es va situar a la mateixa altura que l'Antonio, ell es va aixecar i va tornar a obrir els braços... Al final el van poder convèncer perquè pugés a la cistella. La baixada la va fer amb el cap sobre el pit del bomber. Quan va ficar els peus a terra estava plorant com una magdalena. La mestressa del bar va córrer fins a la llitera on l'havien posat i el va abraçar intensament. L'ambulància va marxar amb la sirena encesa.

L'Antonio aquesta nit dormirà calent. L'Antonio menjarà els torrons i el raïm amb les infermeres. Les dates nadalenques poden ser molt depriments. I si no que s'ho preguntin a la Rosario.

Fugir

És quan ho has abandonat tot que no trobes res a faltar. És quan has fugit de tot que ja no et cal fugir més. Arribes a un punt sense retorn on només existeixes tu, sense passat ni futur. En el mirall de la solitud, l'ombra esdevé llum, el neguit alegria, la lluita pau, el somni fruit. És quan t'has perdut completament que pots trobar-te a tu mateix, sense màscares ni comèdies, despullat de qualsevol miratge.

Nohea roa mai 'oe? O vai 'oe? Te haere 'oe hea?

Escriu Gauguin a “Noa Noa. Estada a Tahití”:

“La civilització se me'n va de mica en mica. Començo a pensar d'una manera simple, a no tenir gaire odi envers el proïsme -més ben dit, a estimar-lo. Gaudeixo de totes les fruïcions de la viuda lliure, animal i humana. Defujo allò factici, entro en la natura: amb la certesa d'un demà igual que el dia present, tan lliure i tan bell, la pau s'apodera de mi; me les enginyo com tothom i ja no tinc vans maldecaps.”

I una mica més endavant afegeix:

“Ben destruït, ben mort, efectivament, el vell civilitzat a partir d'aleshores! Renaixia; o més aviat, en mi prenia inici un home pur i fort. Aquell assalt cruel seria l'adéu suprem de la civilització del mal.”

I llavors el pintor s'amistança amb Tehura, una indígena de tretze anys. No es tracta d'establir categories morals des de la perspectiva europea. El salvatge, el bàrbar, el pur, el simple, el lliure, el "llop selvàtic sense collar" (com el va anomenar Degas) no està per romanços. Gaudeix de totes les fruïcions, gaudeix de Tehura. Però, un dia que se'n va a pescar tonyines, Tehura li fa el salt. Aleshores ell se'n torna a França: “Em cridaven deures familiars imperiosos...” Després d'atendre els deures, retorna al Sud per a morir. El van enterrar a Hiva'oa amb 55 anys.

Deutes i morts

Obra? Autor?

Avatar

L'argument pot semblar simple: una altra d'indis contra vaquers, amb la diferència que ara els indis són Na'Vi, uns humanoides blaus que viuen en un altre planeta (Pandora) i foten deu peus d'alçada Els vaquers, en comptes de cavalls i rifles, disposen d'uns artefactes destructors que esgarrifen, però el seu esperit no ha evolucionat ni un gram des del genocidi originari sobre el qual es fonamenten els USA, on els pioneers foren sobretot criminals. (Lo de la Democracy va venir després, quan només quedaven indis a les reserves). Militars, és a dir, descervellats inframentals, criatures de bolquers que ho "solucionen" tot per la força bruta. Sembla simple, sí, però no ho és.

Una barreja de Jurassic Parc, Stars Wars, Ballant amb llops, Pocahontas i Alien.

La Força vs La Ciència (Raó) -Vid. tb. Agora d'Amenabar-

Colonialisme vs Ecologisme

Superioritat tècnica vs superioritat espiritual

Una civilització que s'imposa per la força... ¿és "civilització"? Em temo que la història sempre ha funcionat així. A Alexandria i a Pandora.

Autocrítica? Occident és conscient dels seus errors, però no fa res per a esmenar-los. (Vid. Cimera de Copenhaguen)

Inversemblança. No acabo de veure clara la possibilitat de què puguin crear-se "avatars" d'un ésser humà. Clonacions, sí, però no que els sistemes nerviosos puguin "connectar-se", com ficciona el film. Els Na'vi es "connecten" amb tot bitxo vivent... Tampoc resulta creïble que la Natura (=Mare) reaccioni com un tot per autodefensar-se (hipòtesi Gaia). Fóra meravellós...

Any 2154. Encara existeix el tabac!!! La cap dels científics de la missió a Pandora, la Dr. Grace (Sigourney Weaver) fuma. Fuma molt. És l'única que fuma. Això no té ni cap ni peus. És tan absurd i surrealista que només s'explica si alguna companyia tabacalera ha finançat molt generosament la producció de la pel·lícula.

Videoblog. El protagonista (un marine paraplègic) es grava cada dia parlant al seu videoblog.

Hi ha conceptes Na'Vi que s'acosten molt a la cultura rapa nui. La idea de l'energia de la natura (el Mana polinesi), el culte als ancestres (Tupuna) o la llegenda de l'Home Ocell...

Hi ha d'haver una història d'amor i un final feliç. No falla. Com a Titànic. ¿O no era feliç el final de Titànic? No, no, que aquell pobre noi s'enfonsava congelat... mentre ella se salvava... quina mala pècora!

Els Na'Vi m'agraden. Són gegants físicament i espiritualment. Silenciosos, pacífics... Savis. Encara mantenen la sacralitat, cosa que nosaltres hem perdut fa segles. Nosaltres ens movem per l'ambició, pels diners, som capaços de destruir el que se'ns posi per davant...

Ah, que me n'oblidava: fliparàs amb els efectes especials, hipercolorisme, motion capture, tecnologia 3D i tota la pesca... No saps mai quan els personatges són digitals o reals... Hi ha molta BELLESA. Màgica. Sorprenent. Fascinant. Espectacular. Jo encara estic ENLLUERNAT.

Diuen que és la pel·lícula més cara de la història. 163 minuts. S'ha de veure més d'una vegada. Benviguts al cinema del futur.

Na'vi language

El futur del llibre

Encara que la idea inicial era oferir-lo només com a e-book, al final he caigut en la temptació (val a dir que empès per la insistència d'alguns) de materialitzar-lo cel·lulòsicament. Fins i tot m'he fet enviar un exemplar per a veure com quedava la criatura analògica. I la veritat és que no queda gens malament. Vet aquí:

LA ISLA SIN SERPIENTES

A més, l'he rebaixat uns euros (oferta especial de Nadal). I ara us deixo un vídeo...

El papel atenaza al ebook