No tinc obligacions. L'única obligació que tinc és ser feliç i fer
feliços als altres, si es deixen. El problema és que, de vegades, la
gent té molta por de ser feliç...
Dietari de Terradets
23.3.12
21.3.12
El darrer petó
Si fóssim realment conscients de la mort, no ajornaríem res, no permetríem que la por s'apoderés de les nostres decisions, no ens quedaríem arrepapats en el sofà esperant el proper anunci de la tele.
Si fóssim realment conscients de la mort, tots els petons serien el darrer petó i cada paraula un epitafi. Amb el benentès que fóssim realment conscients, que no és el cas, em temo.
Com diu el poeta:
... i saber que, a l'hora de morir, només ens penedirem del temps que hem perdut sense ser feliços.... podent-ho ser..... això em mata abans que la mateixa mort...
18.3.12
Donar-nos
Saps quina diferència hi ha entre l'amor i el desig?
El desig vol posseir mentre que l'amor en té prou amb donar.
Les possessions (d'objectes o de subjectes) ens atrapen, ens esclavitzen, no ens deixen ser el que som de veritat...
Donar-nos és el més elevat que podem fer en aquesta existència.
Ah, i fes-me cas: no pixis mai contra el vent.
----------------------------------------------------
¿Sabes qué diferencia hay entre el amor y el deseo?
El deseo quiere poseer mientras que al amor le basta con dar.
Las posesiones (de objetos o de sujetos) nos atrapan, nos esclavizan, no nos dejan ser lo que somos de verdad...
Darnos es lo más elevado que podemos hacer en esta existencia.
Ah, y hazme caso: no mees nunca contra el viento.
----------------------------------------------------
Do you know what's the difference between love and desire?
Desire wants to own whereas love has enough giving.
Possessions (objects or subjects) catch us, enslave us, they don't let us be what we really are...
Giving to others away is the highest thing that we can make in this life.
Oh! Pay attention: Don't piss against the wind.
Dietari de Terradets
----------------------------------------------------
¿Sabes qué diferencia hay entre el amor y el deseo?
El deseo quiere poseer mientras que al amor le basta con dar.
Las posesiones (de objetos o de sujetos) nos atrapan, nos esclavizan, no nos dejan ser lo que somos de verdad...
Darnos es lo más elevado que podemos hacer en esta existencia.
Ah, y hazme caso: no mees nunca contra el viento.
----------------------------------------------------
Do you know what's the difference between love and desire?
Desire wants to own whereas love has enough giving.
Possessions (objects or subjects) catch us, enslave us, they don't let us be what we really are...
Giving to others away is the highest thing that we can make in this life.
Oh! Pay attention: Don't piss against the wind.
16.3.12
La mar i tu
M'esmunyo dins la fosca quan te'n vas
Invento paraules noves per atrapar-te
Somio paisatges nostres fets de rialles
Enyoro el demà que ha d'arribar
Tu amoroseixes totes les hores
Ets tan melosa que em llepo els llavis
La mar i tu, camí dels somnis
La mar i tu, bressol i llar
Som aigua que avança sense aturall
No hi ha pedres que l'entrebanquin
Farem un niu de paraules
Els déus ens envejaran
M'esmunyo dins la fosca quan te'n vas
Me deslizo en la penumbra cuando te vas / invento palabras nuevas para atraparte / sueño paisajes nuestros hechos de risas / añoro el mañana que ha de llegar / Tu suavizas todas las horas / eres tan dulce que me relamo los labios / la mar y tú, camino de los sueños / la mar y tú, cuna y hogar / Somos agua que avanza sin cesar / no hay piedras que la frenen / haremos un nido de palabras / los dioses nos envidiaran / Me deslizo en la penumbra cuando te vas
I slip away in the darkness when you leave me / I invent new words to catch you / I dream landscapes of us made by laughs / I miss the futur that is coming / You temper all the hours / you are so sweet that I lick my lips / the sea and you, the way of dreams / the sea and you, cradle and home / We are water which move forward without obstacles / there aren't stones obstructing it / we will make a nest of words / the gods will envy us / I slip away in the darkness when you leave me
poemes
Dietari de Terradets
14.3.12
SOM
Enfonso els peus al fang
Me'ls rento amb aigua pura
Deixo que el sol em colri la pell
Escolto el clapoteig de l'aigua a la cascada
Ressegueixo el vol de les papallones
M'embadoco com les granotes
Veig una guilla i dos esquirols
Medito amb el Daodejing
Aquell que estima és valent
El que lluiti amb amor vencerà
Parlo amb el pastor
Ets amb mi
SOM
Me'ls rento amb aigua pura
Deixo que el sol em colri la pell
Escolto el clapoteig de l'aigua a la cascada
Ressegueixo el vol de les papallones
M'embadoco com les granotes
Veig una guilla i dos esquirols
Medito amb el Daodejing
Aquell que estima és valent
El que lluiti amb amor vencerà
Parlo amb el pastor
Ets amb mi
SOM
12.3.12
10.3.12
Apassionadament
La raó no governa la vida. Són les passions les que manen. Sense passions ens avorrim. Sense passions som un riu embassat. Els embassaments només es poden construir a les depressions. Apassionar-se és viure la vida intensament, enlairar-se. Davant això, la raó té les de perdre. Hume afirmava que les passions són "irreductibles". La raó s'entesta a controlar l'incontrolable mentre que la passió ho destarota tot com una tramuntanada. Cal perdre l'oremus per a guanyar el sursum corda. No es pot servir alhora dos senyors. El cap serveix per als barrets, però és el cor el que batega i fa bullir la sang. Després hi ha els intel·lectuals, els moralistes i els carallots que tenen la sang d'orxata. Una colla de dropos que no fan cap bé a l'espècie. Si hi ha passió hi ha ales. Sense passió ens arrosseguem com els talps. No tinguis por de les passions. Són la cosa més natural i sana que hi ha. Res no s'ha fet en aquest món sense l'impuls libidinal i divinal de la passió. Diuen que dura 18 mesos com a màxim, que si s'allargués més temps moriríem d'esgotament, exhaurits, buidats. Val més morir espremut que viure com un coala, que dorm 20 hores al dia. És com els que tenen calés i no se'ls gasten. S'ha de ser molt capsigrany. O l'amor és passional o no val gran cosa. Després hi ha el matrimoni, que és la passió deixatada, la responsabilitat dels fills i el rebut de la hipoteca. I 4.000 obligacions més. Però lo més divertit de tot plegat és que nosaltres no escollim les passions, sinó que són elles les que ens escullen a nosaltres i, llavors, la presumpta llibertat se'n va a fer punyetes ipso facto. Val més ser esclaus de les passions que senyors del desert. I Buda que s'ho faci mirar.
Dietari de Terradets
9.3.12
La joia
La joia ets tu -va dir el mestre. No la busquis enmig de la gernació. No hi és. No la busquis a les parelles, ni en els compromisos. Tampoc es troba en aquest lloc. No la busquis als núvols, ni a l'altre extrem del món. No la trobaràs tampoc allà. Busca on saps, on realment es troba, en l'absència d'ignorància, en l'absència d'ombres i en la tranquill·litat de consciència del que camina amb el cor net per la vida. Busca-la justament aquí.
El deixeble va preguntar: I en l'amor?
El mestre el va mirar amb infinita tendresa i va respondre: L'amor és l'única joia que podem compartir.
7.3.12
No hi ha amors impossibles
La vie est à peu près leur seul luxe ici bas
La vida és l'únic luxe que tenim aquí baix, cantava Brassens.
S'acosta la lluna plena. Les serps surten dels caus.
No hi ha amors impossibles, sinó ocells temorencs que no gosen volar.
El devessall del vent sacseja les branques florides, doblega els canyissos, embolica els amants.
Ell li acarona la cara, gràcil cristall, amb parsimònia infinita. No vol trencar l'encís del primer tacte.
Ella ha emmudit i, absorta en els ulls verds, es mossega el llavi jussà.
Qui podria desfer l'encanteri?
Ella és barca que es gronxa sobre el blau.
Ell marea que s'arbora, volcà a punt d'esclatar.
La mar embogeix enllà dels aiguamolls.
El temps es dissol entre els seus llavis.
No hi ha amors impossibles ni àngels rebels.
Tant de bo fos un miratge.
Ella s'estreny contra el pit amb totes les seves forces.
Ell sospira, somriu i agraeix.
No calen paraules.
No hi ha amors impossibles, sinó somnis malaguanyats.
Els déus no regalen res endebades.
Tinc l'ànima tendra com el lilà.
Dietari de Terradets
La vida és l'únic luxe que tenim aquí baix, cantava Brassens.
S'acosta la lluna plena. Les serps surten dels caus.
No hi ha amors impossibles, sinó ocells temorencs que no gosen volar.
El devessall del vent sacseja les branques florides, doblega els canyissos, embolica els amants.
Ell li acarona la cara, gràcil cristall, amb parsimònia infinita. No vol trencar l'encís del primer tacte.
Ella ha emmudit i, absorta en els ulls verds, es mossega el llavi jussà.
Qui podria desfer l'encanteri?
Ella és barca que es gronxa sobre el blau.
Ell marea que s'arbora, volcà a punt d'esclatar.
La mar embogeix enllà dels aiguamolls.
El temps es dissol entre els seus llavis.
No hi ha amors impossibles ni àngels rebels.
Tant de bo fos un miratge.
Ella s'estreny contra el pit amb totes les seves forces.
Ell sospira, somriu i agraeix.
No calen paraules.
No hi ha amors impossibles, sinó somnis malaguanyats.
Els déus no regalen res endebades.
Tinc l'ànima tendra com el lilà.
Dietari de Terradets
4.3.12
1.3.12
Ídols de joventut
Nietzsche i Pessoa es van equivocar. Sense amor la vida no val la pena. Ni superhomes ni heterònims ni cogombres amb vinagre poden omplir la buidor existencial d'un cor que només batega per a si mateix, d'uns llavis que només coneixen la seva pròpia llengua, d'uns dits que només teclegen paraules fredes i asèptiques les quals, per molt perfectes que siguin, mai no podran assemblar-se ni remotament a la mística experiència d'una simple carícia.
Pessoa i Nietzsche es van equivocar. I molt profundament. L'únic consol que els queda és haver passat a la història, que no és poc, i que els fem servir de contraexemples. A desgrat d'ells, val a dir que les lous i les ofèlies tampoc no van ajudar-los gaire. En aquest cas, l'instint femení va encertar de totes totes. Em costa molt imaginar un món on prevalgués la genètica nietzscheano-pessoana. Quin malson!
Hi ha dues formes de suïcidar-se: tirar pel dret o casar-se amb la literatura. En el segon cas, en comptes de dessagnar-te amb sang et dessagnes amb tinta. Potser la fórmula magistral fóra barrejar tinta i sang, carícies i paraules, tenir algú amb qui poder compartir vida i obra, però molt em temo que això només està a l'abast dels escollits. Als déus no els agrada la competència. Mira com va acabar Prometeu. Jo no vull acabar com els meús ídols de joventut. Vade retro.
Hi ha dues formes de suïcidar-se: tirar pel dret o casar-se amb la literatura. En el segon cas, en comptes de dessagnar-te amb sang et dessagnes amb tinta. Potser la fórmula magistral fóra barrejar tinta i sang, carícies i paraules, tenir algú amb qui poder compartir vida i obra, però molt em temo que això només està a l'abast dels escollits. Als déus no els agrada la competència. Mira com va acabar Prometeu. Jo no vull acabar com els meús ídols de joventut. Vade retro.
Dietari de Terradets
29.2.12
Ella siempre se despedía
Ella siempre se despedía, desde el primer día, siempre estaba despidiéndose, sus besos eran adioses y sus palabras epitafios, cada encuentro la incertidumbre metida en las entrañas, ¿será o no será el último?, ¿volverá otra vez de nuevo?, todo te lo regalo, llévate lo que quieras, mi cuerpo, mi alma, mi vida entera, aunque no pueda conseguir que me ames debes saber que nadie te amó nunca tanto, vete, márchate, si es eso lo que quieres, da lo mismo, no importa, porque siempre estaremos juntos aunque no lo estemos físicamente, hace vidas que nos buscamos, y ahora que nos hemos encontrado tú eres tan imbécil que no quieres reconocerlo, huye, corre, salta, vuela, vayas donde vayas, hagas lo que hagas, nunca podrás olvidarme...
Ella siempre se despedía, desde el primer día, siempre estaba despidiéndose...
Ella siempre se despedía, desde el primer día, siempre estaba despidiéndose...
26.2.12
Futur incert
Voldria tenir la clau que obre el pany del teu cor, traspassar el mirall enterbolit dels mots per a poder sentir-te més a prop, trobar el secret del teu somriure, aprendre a caminar al teu costat, somiar junts el mateix somni, mirar de fit a fit l'horitzó sense témer el futur.
Voldria ser la guitarra que t'acarona l'ànima les nits sense lluna, quan la solitud és un boira que no et deixa avançar, la llum que enyores, el mar que et bressola, la certesa que et manca per a ser feliç.
Tot això voldria ser, i el blau del cel dins els teus ulls.
Dietari de Terradets
24.2.12
Vola
VOLA
El món és petit amb les ales esteses
Deixa que els teus somnis t'assenyalin el camí
L'hivern no dura sempre
Tard o d'hora les flors tornen a sortir
La vida és un regal en si mateixa
Fan falta molt poques coses per a ser feliç
Si tens amor, no te'l deixis perdre
Sense amor la vida no té sentit
Dóna gràcies cada dia perquè el cor et batega
perquè fa sol o perquè plou
Dóna gràcies sempre perquè existeix
la bellesa, la bondat, la veritat
Sigues humil
Ajuda els altres a ser millors
No demanis res per a tu
El Sant ja sap el que necessites
El món és petit amb les ales esteses
Vola sense por
22.2.12
T-100
El rierol es desglaça. Les mosques tornen a empudegar. He vist les primeres granotes. Les serps no trigaran a sortir. La natura es deixondeix. Camí de la cascada, he trobat el Josep, 27 anys, fill de Llimiana, pasturant un ramat de 700 ovelles. Hem intercanviat algunes paraules. Detesto els ramats. Rere seu només hi deixen merda...
Que consti que la merda (sobretot la d'ovella) va molt bé per a l'hort, encara que el pobre, després de les glaçades, fa molta pena, ha quedat arrasat i debolit. L'hauré de refer tot de nou.
Cel ras i vent del nord. El Montsec fa honor al seu nom. La terra s'esquerda, els sembrats no brullen.
Com era previsible, ella també s'allunya. Sense papallones l'amor és un cadàver que, per molt que el maquillis, acaba tufejant. Res no justifica l'avorriment. Tenim tot el dret del món a sentir-nos vius. Avui la solitud em pesa més. I la tristor. Punt i a part.
Que consti que la merda (sobretot la d'ovella) va molt bé per a l'hort, encara que el pobre, després de les glaçades, fa molta pena, ha quedat arrasat i debolit. L'hauré de refer tot de nou.
Cel ras i vent del nord. El Montsec fa honor al seu nom. La terra s'esquerda, els sembrats no brullen.
Com era previsible, ella també s'allunya. Sense papallones l'amor és un cadàver que, per molt que el maquillis, acaba tufejant. Res no justifica l'avorriment. Tenim tot el dret del món a sentir-nos vius. Avui la solitud em pesa més. I la tristor. Punt i a part.
"Nos enfrentamos a una tremenda crisis, una crisis que los políticos nunca podrán resolver porque están programados para pensar de cierta manera. Tampoco los científicos pueden comprender y resolver esa crisis, ni el mundo de los negocios, el mundo del dinero. El momento decisivo, la decisión inteligente, el reto, no está en la política, en la religión o en el mundo científico, está en nuestra consciencia. Uno debe comprender la consciencia de la humanidad, esa consciencia que nos ha llevado a esta situación." ~Krishnamurti~Desenganyeu-vos: d'aquesta crisi no en sortirem, ans al contrari, el Sistema necessita les crisis i les guerres (o sigui, la destrucció) per a perpetuar-se. És així de pervers. La Dictadura Financera Mundial s'imposa per la força trepitjant la democràcia i els drets humans: If you want a picture of the future, imagine a boot stamping on a human face — forever. [Recomano en aquest sentit la lectura atenta de Teoria i pràctica del col·lectivisme oligàrquic, un llibre amagat dins el llibre 1984 d'Orwell, obra imprescindible per a entendre el que està passant]. La propera guerra és imminent. I vet aquí que l'artífex serà un Premi Nobel de la Pau! Així de pervers. Per si no en teníem prou amb la Fallida i la inevitable Revolta Social. La Mediterrània esdevindrà una zona molt insegura. Pinten bastos i el més prudent serà emigrar.
El 21-12-2012 m'enxamparà molt lluny d'aquí, gairebé a les antípodes. Resten 300 dies per endavant. No val a badar. Alguns escèptics diran allò de se atormenta una vecina, foc d'encenalls. Feu conyeta, feu. El nivell de consciència no s'improvisa d'un dia per l'altre. Cal conèixer-se un mateix i avançar en allò essencial per tal d'enfilar el camí de retorn a casa, no pas una casa física, sinó l'origen de tot plegat. Ja fa temps que em preparo. Terradets ha estat un bon camp de proves.
Segons Schopenhauer, Das Schicksal mischt die Karte, wir spielen (el destí remena les cartes i nosaltres juguem). Vaig arribar empès pel 8 de copes i me n'aniré empès pel 8 d'ors. Vuit mesos d'aprenentatge concentrat en el treball interior. L'home espiritual està preparat per a emprendre el vol. Hem de ser útils als altres. Les paraules no són res sense els actes. La Nova Era exigeix absoluta dedicació.
Segons Schopenhauer, Das Schicksal mischt die Karte, wir spielen (el destí remena les cartes i nosaltres juguem). Vaig arribar empès pel 8 de copes i me n'aniré empès pel 8 d'ors. Vuit mesos d'aprenentatge concentrat en el treball interior. L'home espiritual està preparat per a emprendre el vol. Hem de ser útils als altres. Les paraules no són res sense els actes. La Nova Era exigeix absoluta dedicació.
20.2.12
T-99
La Sèrie T s'acaba. Aquest és el penúltim post. Tot s'acaba en aquesta vida. Com l'amor, aquest desgavell d'endorfines i emocions que comença amb papallones a l'estómac i acaba amb mil excuses per a no estar junts. Hi ha capsigranys que posen la passió per davant de la companyia. És una opció. El perill de sobrevalorar la passió és que pots quedar-te més sol que la una. Potser, al capdavall, es tracta d'això. Que jo sàpiga, no fabriquen taüts de dues places.
La Sèrie T fineix perquè tampoc no cal allargar-la més. L'experiment ha durat gairebé 9 mesos. Ha estat una mena d'auto-gestació. Què n'ha sortit? Diverses conclusions. La vida eremítica té el seu punt. Tothom hauria d'estar una temporada allunyat del ramat, far from the madding crowd. El que Terradets li ha proporcionat és quelcom bastant indefinible. Ha pogut comprovar, per exemple, que es pot viure amb simplicitat, en contacte directe amb allò elemental; i que el mite de la sociabilitat humana no s'aguanta per enlloc (o més ben dit: l'únic que l'aguanta és la por).
La Sèrie T ha sigut la destil·lació literària d'aquest procés. Un dietari escrit en tercera persona. Perquè el dietarisme és el gènere més noble i autèntic que existeix, el més natural. Perquè la tercera persona ens exonera de la pesantor narcisista, objectivant el protagonista, distanciant-nos d'ell. Això significa que "ell" ha estat un altra màscara, un personatge que no s'identifica necessàriament amb el narrador que escriu aquests mots. Per sort! Així el narrador pot tocar el dos sense problemes, esmunyir-se i revestir-se amb una altra màscara. Un es cansa de fer sempre el mateix paperot. Putes addiccions.
La Sèrie T ha sigut una altra etapa dins el seguit d'etapes que conformen l'existència humana. No em pregunteu què vindrà ara. Keine Ahnung! Aquí rau la gràcia. Els escriptors no sabem què escriurem l'endemà d'acabar una obra, de vegades ni tan sols sabem què escriurem a la propera línia. Alguns escriptors procurem escriure coses completament diferents, no repetir-nos mai. Viure i escriure són el mateix.
La Sèrie T podria durar i durar com les piles Duracel®, però no vull abusar de la vostra paciència. Ja sé que em deixaré en el tinter l'estació més formosa i florida. Què hi farem! Aquesta me la guardo per a mi, apa. Reconec que tancar el cicle d'un any sencer hagués estat més rodó. Doncs no. He decidit que no. I aquí mano jo fins que no es demostri el contrari. Deixeu-me exercir la meva ridícula llibertat en un dels pocs àmbits on encara se'm permet de ser lliure. A aquestes altures de la pel·lícula, ja deveu ser conscients que la majoria de coses no les decidim nosaltres, oi? I no parlo només de la política econòmica o del preu dels carburants.
La Sèrie T podria ben bé ser un avortament, un esguerro d'allò més inútil, tot i que amb vuit mesos els fetus acostumen a ser viables. Comptat i debatut, és el que m'ha sortit, el que m'ha brollat, dia rere dia, de la punta dels dits percudint contra les tecles negres amb lletres blanques d'aquest Toshiba atrotinat. Ho deixo aquí. He fet la feina. Viure no és fàcil. Escriure tampoc. Fer veure que vius el que volies viure i que escrius el que volies escriure és la cosa més complicada del món. Mai no acabes d'estar segur si això era el que havies somiat o això és un altre malson del qual necessites desempallegar-te el més aviat possible per a poder sentir-te tu mateix un altre cop. Quan els somnis es fan realitat és urgentíssim posar-se a crear somnis nous si no volem quedar atrapats dins la nostra pròpia ombra, com els amors sense passió o les màscares rovellades o les papallones dissecades o els ermitans que han oblidat les oracions. Això no. Això mai. Crear i somiar són innegociables. Com viure i escriure. La resta collonades.
La Sèrie T ha sigut la destil·lació literària d'aquest procés. Un dietari escrit en tercera persona. Perquè el dietarisme és el gènere més noble i autèntic que existeix, el més natural. Perquè la tercera persona ens exonera de la pesantor narcisista, objectivant el protagonista, distanciant-nos d'ell. Això significa que "ell" ha estat un altra màscara, un personatge que no s'identifica necessàriament amb el narrador que escriu aquests mots. Per sort! Així el narrador pot tocar el dos sense problemes, esmunyir-se i revestir-se amb una altra màscara. Un es cansa de fer sempre el mateix paperot. Putes addiccions.
La Sèrie T ha sigut una altra etapa dins el seguit d'etapes que conformen l'existència humana. No em pregunteu què vindrà ara. Keine Ahnung! Aquí rau la gràcia. Els escriptors no sabem què escriurem l'endemà d'acabar una obra, de vegades ni tan sols sabem què escriurem a la propera línia. Alguns escriptors procurem escriure coses completament diferents, no repetir-nos mai. Viure i escriure són el mateix.
La Sèrie T podria durar i durar com les piles Duracel®, però no vull abusar de la vostra paciència. Ja sé que em deixaré en el tinter l'estació més formosa i florida. Què hi farem! Aquesta me la guardo per a mi, apa. Reconec que tancar el cicle d'un any sencer hagués estat més rodó. Doncs no. He decidit que no. I aquí mano jo fins que no es demostri el contrari. Deixeu-me exercir la meva ridícula llibertat en un dels pocs àmbits on encara se'm permet de ser lliure. A aquestes altures de la pel·lícula, ja deveu ser conscients que la majoria de coses no les decidim nosaltres, oi? I no parlo només de la política econòmica o del preu dels carburants.
La Sèrie T podria ben bé ser un avortament, un esguerro d'allò més inútil, tot i que amb vuit mesos els fetus acostumen a ser viables. Comptat i debatut, és el que m'ha sortit, el que m'ha brollat, dia rere dia, de la punta dels dits percudint contra les tecles negres amb lletres blanques d'aquest Toshiba atrotinat. Ho deixo aquí. He fet la feina. Viure no és fàcil. Escriure tampoc. Fer veure que vius el que volies viure i que escrius el que volies escriure és la cosa més complicada del món. Mai no acabes d'estar segur si això era el que havies somiat o això és un altre malson del qual necessites desempallegar-te el més aviat possible per a poder sentir-te tu mateix un altre cop. Quan els somnis es fan realitat és urgentíssim posar-se a crear somnis nous si no volem quedar atrapats dins la nostra pròpia ombra, com els amors sense passió o les màscares rovellades o les papallones dissecades o els ermitans que han oblidat les oracions. Això no. Això mai. Crear i somiar són innegociables. Com viure i escriure. La resta collonades.
15.2.12
T-98
A les guerres, són els covards els que sobreviuen, els emboscats que defugen la batalla perquè consideren que cap bandera ni cap pàtria mereix una sola gota de sang. El cementiri està ple de valents que patien deliris de grandesa. La major heroïcitat és llevar-se d'hora, anar a treballar, pujar una família i aprendre a gaudir de l'avorriment.
Pessoa deia que sense la bogeria l'ésser humà només és un animal sa, un cadàver ajornat que procrea. No costa gens trobar excuses per a dimitir de la llibertat. Desertar (com la mateixa paraula indica) significa endinsar-se en el desert, enfrontar-se a la incomprensió aliena, assumir que el camí de la individuació està fet d'incertesa i solitud. Clar que és més segur romandre arrecerat per la inconsistència quotidiana, víctima de la por al desconegut. Clar que és més segur conformar-se amb les llaminadures que ens ofereixen els aparadors per on transita el ramat, esperant que les circumstàncies "decideixin" per nosaltres. Clar.
Però després no demanis que els miralls et retornin la teva veritable imatge. No demanis èxtasis i clarividències, perquè la lluna no escolta els udols dels cadàvers ajornats, momificats en la penombra dels dubtes interminables.
Tot això rumiava ell al caire de l'estimball per on s'escola la cascada. El sol desglaçava els caramells. La seva pell ressuscitava amb el caliu vingut del cel. S'hi ha estat dues hores. Un rau-rau a la panxa l'ha advertit que era l'hora de dinar.
13.2.12
T-97
De vegades trontolla. De vegades no sap què vol ni sap què sent. Com va escriure una poetessa amiga:
En mí hay una incompatibilidad entre lo que quiero y lo que realmente siento. Entre vivir y compartir un amor y ser la tierna huraña que busca su escondite y su silencio. Me traiciona mi sentir.
Aquesta és la qüestió. La vella dicotomia hegeliano-sartreana entre el ser-per-a-si (individu) i el ser-per-als-altres (societat), entre la independència-soledat i la dependència-solidària.
Llibertat i amor són incompatibles? Ell porta molts anys fent-se aquesta pregunta. Fent-se-la i patint-la. Pessoa deia que estimar és cansar-se d'estar sol, trair-nos a nosaltres mateixos: A solidão desola-me; a companhia oprime-me... Pessoa és un mal conseller en assumptes del cor. El seu virus s'encomana.
Vogelfrei (un dels seus alter ego) renega així:
Demà tot pot ser diferent o continuar més o menys igual. No és el destí, sinó el flux de les circumstàncies el que determina la seva trajectòria erràtica. Un electró excèntric. Massa poca llum per a tantes ombres. No té conviccions absolutes i les seves conclusions mai no són definitives. Per tant, sempre hi ha alternatives plausibles enmig de la inversemblança de tot plegat.
Llibertat i amor són incompatibles? Ell porta molts anys fent-se aquesta pregunta. Fent-se-la i patint-la. Pessoa deia que estimar és cansar-se d'estar sol, trair-nos a nosaltres mateixos: A solidão desola-me; a companhia oprime-me... Pessoa és un mal conseller en assumptes del cor. El seu virus s'encomana.
Meu coração é um almirante louco que abandonou a profissão do marEl cas és que no hi ha solució possible. Hem d'acostumar-nos a viure fent equilibris sobre la corda fluixa d'aquesta dialèctica, un estira-i-arronsa entre l'egoisme i l'empatia. De vegades cal escollir, decidir-se, jugar-se-la, a risc d'espifiar-la.
Vogelfrei (un dels seus alter ego) renega així:
Puto Pessoa. Putas mariposas en el estómago. Putos sentimientos. Puta libertad mitificada. SIN AMOR NO VALE LA PENA VIVIR PORQUE NADA TIENE SENTIDO.Per això trontolla. Perquè no sap a què atenir-se. Perquè mai no està segur de si ha encertat o no, de si està en el bon camí o cal fer un cop de volant. N'ha fet tants en aquesta vida, que ja no vindrà d'un altre.
Demà tot pot ser diferent o continuar més o menys igual. No és el destí, sinó el flux de les circumstàncies el que determina la seva trajectòria erràtica. Un electró excèntric. Massa poca llum per a tantes ombres. No té conviccions absolutes i les seves conclusions mai no són definitives. Per tant, sempre hi ha alternatives plausibles enmig de la inversemblança de tot plegat.
No puedo volver a creer en la primavera sin tocarla. Donde hubo frutos habrá flores, donde cenizas llamas, donde lágrimas presagios. Y el aire tan limpio y tan diáfano.Si més no, preguem perquè la seva esperança no es glaci com la cascada del Barcedana...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)