Luna llena de octubre

Y todos cuantos vagan, 
de ti me van mil gracias refiriendo. 
Y todos más me llagan, 
y déjame muriendo 
un no sé qué que quedan balbuciendo. 
(San Juan de La Cruz)

Hay veranos que huelen a zozobra como crepúsculos rotos de antaño
Titubea, titubea, hasta que los ovarios se hinchen de óvulos coagulados
Tuve un remiendo de mi mismo en la penumbra del pasado
Ahora me anticipo al amor con una mueca de desprecio

Hemos venido a darlo todo, a vaciarnos sin miedo,
Otra vez, sin remedio, impunemente,
Para que la noche se apodere de las dudas
Cuando el alba nos envuelva en su regazo

Transitamos espacios y tiempos, tubos de luz, chacras bloqueados
Y en la distancia se pierde el latido que nos empuja
Es la fuerza del olvido y el poder de lo presente

Y sin embargo, balbuciendo, en ayunas, como un cielo sin nubes,
Soñamos ternuras divinas hechas de piel y de sexo

Hay veranos que huelen a zozobra
Hemos venido a darlo todo

Luna llena de octubre: ¿por qué tardas tanto?

Tantra

ABRAZOS TANTRICOS - SENSUALIDAD PIEL Y ALMA from Ajam Brahmasmi on Vimeo.

L'encís d'allò que ha de venir

El que conec no m'interessa. Parlo en general. Es pot donar el cas que hi hagi coses o persones que conegui i em puguin seguir interessant. Aleshores permeto la repetició. Per exemple, he estat dues vegades a París i no m'importaria tornar-hi. La xocolata m'encanta, si puc en menjo cada dia. Hi ha persones adorables amb les quals podria passar la resta de la meva vida. Per sort o per dissort, el sentiment no és recíproc. 

El que conec ja ho conec. M'interessa sobretot lo desconegut. Hi ha coses o persones desconegudes que no m'interessen gens ni mica. Com ara el futbol o la monarquia espanyola. Suposo que és la curiositat, el nen que porto dins, que reivindica la novetat i els horitzons inèdits. He rellegit pocs llibres. Alguns (poquíssims) me'ls sé de cor. Per això tampoc m'interessen els llibres que he escrit, sinó els que encara he d'escriure. L'encís d'allò que ha de venir.  

Xuclant butleies

Alpicat-Almacelles-Raïmat-Alpicat. 34 km. 41.654 passes. 1.808 kcal. Una caminada sensacional. Després de la tempesta d'ahir (tot el dia embotit a casa) em venia de gust estirar les cames. Tenia el mono del Camino en el qual feia de 25 a 30 km diaris...

He sortit del poble pel camí de Malpartit. A tocar de l'escola hi ha un petit oratori amb una imatge de Sant Antoni, l'ermità del porquet i de la Tau. Una llegenda explica que el Sant va evitar que dos homes (que van invocar-lo) morissin esclafats per un carro que va bolcar en el barranc que hi ha més amunt. Per això s'anomena el barranc de Sant Antoni. Abans de la pujada m'he menjat una poma Golden agafada de l'arbre. Encara hi havia una mica de boira (humitat de la nit) que a poc a poc s'esvania. Entre camps d'alfals i de panís, el sol guanyava terreny mentre m'acostava a La Saira, un indret amb reminiscències iberes i sarraïnes. Hi ha les runes d'un petit castell sobre un turó (el tossal de la Caperutxa, un nom ben bonic). La sorpresa ha sigut trobar-me a La Saira una església amb l'advocació de Sant Jaume la qual cosa indica que es tracta d'un dels itineraris del Camí cap a Galícia (que enllaçaria amb el Camino Aragonès, perquè l'altre va per Butsènit, Segre avall en direcció a L'Ebre). Sant Antoni i Sant Jaume. Déu n'hi do. La cosa pinta bé. 

He arribat a Almacelles en dues hores. La temperatura era perfecta i la visibilitat també. He descansat una estona en una terrassa. Vagarejant pels carrers, he fet una descoberta digna d'esment. L'Ajuntament ha arranjat la zona sud, a tocar del Parc Europa, creant una rambla nova que conflueix a la Plaça de les Llums on hi han posat un obelisc de formigó que és el més alt de Catalunya (22,30 m). Totes les referències són absolutament maçòniques. Amb l'excusa que està dedicat "als primers pobladors de la vila", enalteixen la Il·lustració, amb la font d'Atena (una estàtua d'allò més horripilant, daurada, amb un mussol a les mans) i Carles III... Déu n'hi do. Amb la deessa Raó hem topat. 

M'allunyo de megalomanies anacròniques rumb a l'ermita de la Mare de Déu de l'Olivar. El millor les vistes i la sendera que, sota els pins, condueix fins a Betula Alba, un lloc molt especial. Allà he fet la millor foto del dia:

La flor pertany a una butleia (Butterfly bush) i la papallona és una Leptidea. 

Avall cap a Raïmat, entre vinyes encara sense veremar. La Viquipèdia diu que, amb 1.700 hectàrees, és el cultiu de vinya més gran d'Europa d'un sol propietari (Raventós). He vist un  fotimer de conills. També serps. El que més m'ha alegrat són les libèl·lules (aquí en diem senyorets). He menjat figues de les bones i he tastat diverses varietats de raïm. Xino-xano cap a la Cerdera...

He arribat a casa amb els peus trinxats. Dutxa i migdiada. Demà Reiki.   

Metàfores

Solitud. Tempesta. Dejuni. Tardor. L'infern és una metàfora com ho és cada mot, cada lletra. Metàfores de vaixells a la deriva i de ports presumptament segurs. Ensumo la molsa a trenc de bosc. El cel és espès. Degota la pluja fent melodies sobre la barana de ferro del balcó. Per què vols entendre-ho tot? Seríem déus si ho entenguéssim. No n'hi ha prou amb dir “amor” o “connexió” o “t'enyoro”. Frases fetes. Metàfores. Tardor. Dejuni. Tempesta. Solitud. Plou amb ganes. Com els amants que fa temps que no es veuen i es devoren sense preàmbuls. Vivim així. Som així. N'estem ben orgullosos.

Reiki

Només existeix el present. Concentra't en l'ara. El passat ens ha portat fins aquí i està ple d'errors, però despreocupa-te'n. Ens ha servit per a créixer i aprendre. Tindrem noves oportunitats. No siguis tan dur amb tu mateix. No t'enutgis. La por no ens deixa confiar. Volem controlar-ho tot la qual cosa és impossible. Per això patim i fem patir. Relaxa't i flueix amb l'energia de l'univers. Sigues agraït i amable amb els altres. Treballa amb cura, des del cor, donant el millor de tu mateix. Somriu sempre. Cerca la Llum. Abandona els hàbits tòxics. Purifica't. Medita. Nàmaste. 

Nagual

Hi havia una vegada una illa on els nens no creixien mai. Era una illa petita perduda enmig de l'oceà. Els arbres eren petits, els animals eren petits, les muntanyes eren petites, les cases eren petites, fins i tot els núvols eren petits. La pluja només durava tres minuts i mig. El vent ho assecava tot de seguida. Els pares i les mares eren tan petits com els fills. Ningú se sentia més gran que ningú. Ningú era millor ni pitjor, ni més bo ni més dolent. Els néts explicaven històries als avis. Els alumnes ensenyaven als professors. No hi havia pobres ni rics perquè no existien els diners. Tothom tenia casa i podia menjar. Sense baralles ni policia ni polítics ni bancs ni advocats ni jutges ni presons. Com que l'illa era tan petita, tots els habitants es coneixien i vivien en pau i harmonia. De ben petits aprenien a demanar PERDÓ, a donar GRÀCIES i a dir T'ESTIMO. Ho deien tot amb una sola paraula: HO'OPONOPONO. 

Quan els nens neixien els penjaven del coll una petxina. Era l'amulet de la sort. Si dues persones s'estimaven, s'intercanviaven les petxines. En aquesta illa no hi havia miralls. Per a poder veure's, havien de reflectir-se en l'aigua o en els ulls d'un altre. Mirar-se als ulls era un ritual molt important. La mirada amaga el secret dels sentiments. Els ulls guarden el tresor de l'ànima. Per això, quan dues persones es miren una estona sense por, amb confiança, poden conèixer-se de veritat. No te'n refiïs mai, d'algú que no et miri als ulls. 

En Nagual era un nen entremaliat que sempre estava jugant. Li agradava endinsar-se en la selva, banyar-se a la platja de les palmeres, cavalcar els cavalls salvatges, pujar-se dalt dels arbres, empaitar les serps. Un dia, sense adonar-se, va perdre la petxina. Quan va arribar a casa son pare li va preguntar: “Nagual, on és la teva petxina?” Ell va respondre: “No sé pas on l'he perduda...” El nen va estar tota la nit plorant. Res no podia consolar-lo. Temia que la seva sort pogués canviar. L'endemà va estar buscant-la. Els seus amics van ajudar-lo, però no apareixia. “Què faré ara, sense la petxina?”, es preguntava angoixat. Les llàgrimes entelaven els ulls d'en Nagual. Davant seu només hi veia una boira. Com més plorava, menys possibilitats tenia de trobar la petxina perduda. 

Sa mare li va dir: “No pateixis, fill meu, jo trobaré la teva petxina...” Va demanar ajuda al Cel i a la Terra i al Mar, al Sol i a la Lluna, als esperits de la selva, als animals sagrats, a les papallones, als ocells, a les serps, a les flors, a les pedres... No va pedre l'esperança ni de dia ni de nit fins que, de sobte, penjada d'una branca daurada enmig de la selva profunda, va trobar la petxina del seu fill. La coneixia prou bé perquè ella mateixa li havia posat el dia que en Nagual va néixer. Estava tan contenta que va córrer com una boja cap a casa. “Nagual, Nagual, l'he trobada, l'he trobada!!!” Els crits se sentien des de l'altra punta de l'illa. En Nagual va sortir a rebre-la amb els braços oberts: “Mare, mare, sabia que la trobaries!” Es van mirar una bona estona de fit a fit. Llàgrimes de joia feien brillar els seus ulls. Ella li va penjar la petxina mentre li deia: HO'OPONOPONO (PERDONA, fill, per tot el mal que t'he fet. GRÀCIES per totes les coses bones que m'has donat. T'ESTIMO incondicionalment). Ell va respondre: HO'OPONOPONO (PERDONA, mare, per tot el mal que t'he fet. GRÀCIES per totes les coses bones que m'has donat. T'ESTIMO incondicionalment). Mare i fill es van fondre en una abraçada eterna mentre les petxines bategaven entre els seus cors. 

Hi havia una vegada una illa on els nens no creixien mai. L'illa de l'amor i les mirades. L'illa d'en Nagual. L'illa de les petxines.

(Aquest conte està dedicat al Genís)

Nudisme

Per què costa tant dir la veritat? Si fóssim capaços de dir-la ens estalviaríem un munt de malentesos. De vegades passa que no sabem quina és la veritat. De vegades suposem que és veritat allò que no ho és. De vegades, fins i tot, ens autoenganyem. Un món basat en aparences i mentides no accepta de bon grat la declaració veritativa. Millor, doncs, dissimular-la, per evitar problemes. Altres vegades no la volem escoltar, la veritat, perquè ens dol i ens resulta insuportable. Cadascú coneix les seves misèries. Dir la veritat i acceptar-la és com anar despullat. El nudisme total, tan saludable, no solament de cos, sinó també d'ànima. I si escriure fos vestir-se, disfressar-se de paraules?

Endreçant

Continuo endreçant volums (Pla, Freud, Pessoa, Nietzsche, Henry Miller, Céline, Stirner, Vila-Matas, Hesse, Goethe... fins a 4.000 o 5.000, no penso comptar-los). Em sobren llibres o em falten prestatgeries. Els deixo l'un damunt de l'altre, fent piles contra la paret en un inestable equilibri. Em pregunto de què serveix guardar els llibres que t'has llegit. És com guardar els embolcalls dels aliments quan te'ls has cruspit. Llogar un apartament petit i barat té alguns inconvenients. Sóc incapaç de llençar un llibre. Deu ser pecat, com llençar el menjar. Un sacrilegi. La veritat és que no sé què fer-ne. Miro les piles i penso: és una qüestió de temps, tard o d'hora acabaran en un contenidor blau, trinxats. Si no tens pebrots de fer-ho tu ja ho farà un altre amb menys escrúpols literaris. Deu ser que conec de primera mà el que suposa escriure un llibre, per això els valoro...

Continuo endreçant la vida. Em llevo i observo el caos amb tendresa. M'encanta no saber què passarà aquesta tarda. M'encanta improvisar, deixar-me endur pel corrent, ser espontani. M'encanta aquest equilibri inestable, tan poques seguretats, tantes possibilitats obertes, la llibertat de no fer plans ni deixar-te influir per res ni per ningú, ni tan sols per tu mateix. M'encanta.

Només hi ha una resposta

Mires el mar i t'adones que naufragar tampoc és tan dolent. No has fracassat si encara et lleves del llit i camines i fas plans. Hi ha tot allò que t'atrapa, des de l'hipoteca fins als sentiments, però dins teu hi ha una veu que et diu: ets lliure, pots fer el que vulguis si t'ho proposes. 

Mires el mar i descobreixes que no tens por de l'horitzó. Quantes coses has abandonat fins ara? Quantes més n'hauràs d'abandonar? No pateixis. La motxilla ha de ser lleugera si vols arribar ben lluny. Què penses fer de profit abans de morir-te? T'ho has plantejat seriosament? Perquè un dia o altre et moriràs, no te n'oblidis. 

Mires el mar i deixes de fer preguntes. Només hi ha una resposta: viure, viure de veritat.

Finis-Terrae-7

De tot el Camí em quedo amb les dues postes de sol al santuari de la Verge de la Barca (Muxía), un espai magnètic, ple de YIN. Assegut entre aquelles pedres mítiques, font de llegendes paganes i de rituals venusians, vaig arribar a sentir el que no vaig sentir a Fisterra.

El segon dia m'acompanyava Max, un pelegrí alemany que havia acabat els estudis d'economia a Harvard i cercava el misteriós secret que tots perseguim. Vam parlar molt, però al final, quan la llum del far ja feia pampallugues, es va imposar la calma de l'escuma i el vol de les gavines.

No és un espai ni és un temps, sinó tot el contrari. Quan ho trobis ho sabràs.
 

FOTOS FACEBOOK

Finis-Terrae-6

No hi ha conclusions. Després de caminar una setmana pels confins on es posa el sol, no tinc conclusions. I per què hauria de tenir-les? Der Weg is das Ziel, diuen els alemanys. La finalitat és anar. N'hi ha prou amb caminar, sentir-se viu enmig de la natura. Hem de donar gràcies per això i perquè hi ha algú que ens espera a la tornada. No, no hi ha conclusions. La vida no és cap sil.logisme. Tot final és un principi. La motxilla pesa cada cop menys. Som eteris i hiperboris. Estimem el silenci.

FOTOS FACEBOOK

Finis-Terrae-5

Quan surts del Camino, quan deixes de seguir les fletxes grogues com un borrec, llavors pots descobrir coses realment extraordinàries, com ara els percebeiros del cap de Touriñán o els surfers de la platja de Nemiña. De vegades cal seguir la brúixola interior i fer alguna marrada. Són més quilòmetres però val la pena. L'oceà és un mirall. No oblidis que, tard o d'hora, hauràs de tornar.

FOTOS FACEBOOK

Finis-Terrae-4

La Barbara és neozelandesa, té 67 anys i càncer d'ossos. Els metges no li donen gaires mesos de vida. Va sortir de Roncesvalles fa 45 dies i ha arribat caminant a Muxía. L'acompanya el seu fill petit. Ambdós tenen els mateixos ulls blaus. La Barbara parla una mica català perquè va treballar fa molts anys a Terrassa. Ella és una pelegrina més amb el seu relat personal. Aquí no hi arriba qualsevol persona. Em limito a escoltar.

FOTOS FACEBOOK

Finis-Terrae-3

La inspiració arriba quan menys te l'esperes. Pot ser el so d'una campana o una tassa de te o una paraula concreta que desencadena l'argument.

Estava assegut al cruceiro que hi ha davant l'hórreo més llarg de Galícia (San Martiño de Orzón) quan ha arribat un pelegrí flamenc que feia fila de hippie i s'ha assegut al meu costat. Tornava de Muxía. S'ha preparat un entrepà de cigrons (sic) i hem estat parlant dues hores. Aquesta nit compartim llitera.

La inspiració arriba quan menys te l'esperes. De vegades n'hi ha prou amb obrir els ulls i estar atent. Vivim envoltats de senyals. Tot està escrit a les estrelles.

FOTOS FACEBOOK

Finis-Terrae-2

Les coses que es fan sol es fan més de pressa. Avui he caminat 44.000 passes en 7 hores. Quan he travessat el pont del riu Xallas em trobava en un estat lamentable. Dues cames adolorides i mil preguntes sense resposta.

El Camí et crida. En el Camí no has de prendre decisions. N'hi ha prou amb parar esment a les fites i seguir les fletxes grogues...

En el Camí no tens nom ni passat ni res. Ets un simple pelegrí envoltat d'altres pelegrins.

Avui he parlat almenys en 5 llengües. Una Torre de Babel.

Dutxar-se, fer la bugada, menjar, tenir cura dels peus, descansar, descansar i descansar. I demà sant tornem-hi.

Què hi fa tanta gent aquí?

FOTOS FACEBOOK

Finis-Terrae-1

Ja no hi sóc. I m'allunyo. Del Cap de Creus al Cap de Fisterra hi ha una distància de 1.300 km. Els dos extrems: albada i crepuscle. La Costa Brava ixent i la Costa da Morte agònica. Entremig la vida, venus i sirenes, passes i poemes, coses grans i cosetes, contradiccions i dilemes, somnis rebregats, melangia de cales i besades, i aquella tramuntana encarnada a les femelles empordaneses. 

Ja no hi sóc. I camino. Camino i escric. Escric i camino. El savi no deixa petjades. Però jo no sóc savi. Deixo paraules i sang resseca per totes les cantonades i llàgrimes que omplen oceans. Camino sense pressa perquè no sé on vull anar. Tant se val. Cada metre que avances és un retorn perquè la Terra és rodona. Tard o d'hora, tots acabem al mateix lloc, Roma o Amor, camins humans, certa Mort.

Ja no hi sóc. I em sento alegre, lleuger. Em fonc amb el paisatge. Oblido (un instant) que estic atrapat en una pell i en un ego. Cada passa que faig m'allibero de mi mateix, em re-conec, esdevinc una mica menys jo, una mica més tot. Només una mica, sense pretensions.

Ja no hi sóc. I no tinc certeses. El mite de l'estabilitat. Es pot fugir del fugir? Per què hem d'estar sempre buscant alguna cosa? Què hi pot haver fora que no tinguem a dins? Déu només s'adreçarà als valents que ho abandonin tot, fins al punt d'abandonar-se a si mateixos. No els anomeneu bojos. Són purs. Com un cel sense núvols. 

Ja no hi sóc.

FOTOS FACEBOOK

Finis-Terrae-0

 

Es tracta de ser àngels els uns per als altres. Ser àngels i aprendre a passar de llarg. Com els núvols blanquíssims que no taquen el cel. Com l'escuma que brilla sobre la sorra i s'esvaeix. Caminar sense deixar petjades. Estimar sense lligams. D'això es tracta.

FOTOS FACEBOOK

Papallona reina

Ahir al vespre, de sobte, va aparèixer una Vanessa Atalanta, va voletejar una estona, tranquil·la, senyorívola, còmplice, gens poruga, al contrari, com si volgués dir-nos alguna cosa, com un "senyal" del cel amb ales i colors atractius, es va posar sobre la nostra roba, es va deixar retratar, va jugar amb nosaltres i finalment... va marxar...

No és la primera vegada que la veig. A Terradets fins i tot la vaig poder gravar a mitjans d'octubre. Era la mateixa?

No sé explicar amb paraules el significat d'aquesta "aparició", però estic convençut que té un sentit molt concret tenint en compte el lloc, l'hora, la companyia, l'estat d'ànim... 

He llegit força sobre la simbologia de les papallones... 

Aquesta Vanessa em va fer plorar... Els poetes som així de tous...  

And I wonder if you would wanna go there with me 
When I'm finished over here 
If you're not finished with me

Ultreia

I prefer to hike alone but miss companionship in camp. It is great when you encounter something beautiful to share it with someone else. But I find that another person talking keeps me anchored in the other world I'm trying to escape. A good day of hiking is when I don't see anybody. For me hiking is a way to re-connect to the life force, the earth. At a certain point most days I stop & truly realize my very tiny part in this incredible, non-stop ball of life that we are part of. If I am talking to someone this never happens. 

AaronT, The Lightweight Backpacker Lite Philosophies and Practices forum 

Ha arribat el moment de caminar sol. Amb una motxilla lo més petita i lleugera possible. Les coses essencials. Take less, do more. Per anar encara més lluny... 

Fugir, sempre fugir, perquè viure és fugir del que hem viscut, i els que no fugen és perquè no poden, esclaus dins la gàbia de la rutina, sedentaris, víctimes de la presumpta seguretat i de la por.

Caminar sol sense lligams de cap mena. Les arrels són per als arbres, les ales per als ocells, nosaltres tenim peus i cames per avançar sense aturar-nos, afamats, assedegats d'horitzó inabastable...

Lo important no és lo que deixes enrere, sinó lo que encara ha de venir. Estiguis on estiguis, vagis on vagis, facis lo que facis, només te tens a tu mateix i la teva força de voluntat. La resta és accessori i prescindible. 

I marxes de casa... Una casa (home, sweet home) és una presó decorada al teu gust, però una puta presó. Com la feina. Com els deutes. Com les obligacions. Com els compromisos. Com la família. Com els sentiments. Com els objectius. Com els somnis... Tot presons i gàbies. Tot cadenes, panys i forrellats. 

Marxa. Fuig. Camina. Què o qui podria retenir-te? 

La llibertat és oblit i noves possibilitats. Deixar-se endur pel corrent de la vida. Aventurar-se.

Camina, camina fins al final de la terra i, quan s'acabi la terra, neda, salta, enlaira't, sobrevola els oceans... 

Vanaprastha, the journey is never over...
 

Ultreia e Suseia. Deus audiva nos