T'enyorava

T'enyorava. Tants dies sense saber de tu. Absent, el teu record romania en el fons del meu cor, bressolant-me l'ànima. Pregava al cel pel teu retorn. Somiava que apareixies pel revolt del camí de ronda i, de sobte, t'enduies els núvols, esbandies les ombres, liquidaves les pors. Ho somiava cada dia, a l'alba i al capvespre, pels volts del migdia, freturós i nostàlgic, melangioses carícies dels teus dits de foc. On eres? Què feies? Per què no tornaves? Havies oblidat els meus petons?

T'enyorava. Dama que governes els elements. Dama que irromps capgirant-ho tot. Fúria salvatge. Força imparable. Sirena, Venus, Bruixa... Lilith. Fins l'última cèl·lula del meu cos t'enyorava. Qui sóc jo sense els teus crits? Qui sense l'espasme esbojarrat dels teus membres? Qui sense el panteix abans de la petita mort que ens glorifica? 

T'enyorava, t'invocava, i per fi vas venir, ahir, de puntetes, sigilosament, i vas obrir la porta del jardí, i vas pujar les escales de la terrassa, i vas entrar a casa i, travessant el passadís, et vas esmunyir dins el meu llit. Sabia que eres tu. En somnis ho sabia. Conec el tacte i l'alè, et conec millor que a mi mateix. I dins el tàlem, sense paraules, ens vam fondre novament, com es fonen la mar amb el cel, l'aigua i la sal, déu i el diable... 

I així, entre pedres i fustes, deixalles de la Natura que tot ho recicla, fins la humana follia, ens abracem, rodolem, cantem, ballem, volem, regalimem, espremem el suc més pur de la vida, l'instant suprem en el qual es confonen les algues i les gavines, la nítida silueta de la Serra Veritable, la Mar d'Amunt despentinada, la llibertat de l'escuma lliscant sobre les roques, les branques florides de l'olivera, petxines esbatanades, llavis de mel, tres llances vermelles, neptunianes, brollen del mar...

I així, amor meu, estimada Tramuntana, et seré fidel fins al final. I si tornes a marxar, que marxaràs, sisplau no triguis tant a tornar, que res no és un home sol sense una Dama.       

Kayaking

M'he llevat trist perquè ahir va aparèixer gasoil a la platja. Algun malànima que no es mereix el paradís l'havia vessat mar endins i l'aigua estava emmerdada i fotia una pudor considerable. Vaig trucar al 112 i es van presentar tres agents rurals i una parella de municipals.

Això ahir. Avui, mentre prenia el primer te del dia a la terrassa, he vist dofins saltant a la badia, entre els esculls del Cros i el Port de Llançà. No m'ho podia creure. He agafat els prismàtics i els he seguit. N'he comptat quatre. Les aletes, més aviat fosques, sortien de l'aigua i s'hi tornaven a endinsar. Alguns treien mig cos a fora...  Quin espectacle!

El cor m'ha fet un salt. He sentit emoció pura, com si els dofins haguessin connectat amb mi i m'estiguessin dient alguna cosa... Han sigut uns minuts màgics. Si hagués d'aparaular el que he sentit, seria: No pateixis, Toni, no estiguis trist, malgrat el gasoil, nosaltres som aquí, encara hi ha esperança...

Quan s'han allunyat en direcció a Garbet, he recordat que el meu veí Àngel (que fa honor al seu nom) em va dir que podia agafar el seu caiac quan volgués. L'Alfons, un altre veí, m'ha ajudat a preparar-lo i a portar-lo fins a l'aigua. Quan he sortit, la mar semblava un llac, una bassa d'oli. Era la segona vegada que caiaquejava per la Costa Brava.             

He remat veloç fins a la punta de Cap Ras, amb la il·lusió de tornar a veure els dofins. A l'altura de la cala de la Balena he travessat la badia de Garbet en direcció a la cala Port d'en Joan, d'accés privat per terra (finca dels Mateu, senyors del castell de Perelada, on sembla que Franco hi anava). Està plena de fusta, amb unes peces força interessants. He seleccionat un parell de branques i un tronc que he lligat al caiac amb una corda.

 Ara ve la part més divertida... 

He començat a remar amb el tronc surant al darrere, com si fos una àncora (l'Alfons, que és capità de vaixell, diu que això es diu "àncora de capa"). Jo ja notava que la cosa no lliscava com abans. A més s'ha girat vent de garbí i les onades començaven a créixer... Rema que remaràs, déu i ajuda, no avançava. La corda (cordeta millor dit) s'ha trencat dues vegades i he hagut de tornar a lligar el tronc. I vinga a escarrassar-me per arribar a la punta del Cap. Sovint m'acostava perillosament a les roques, el tronc hi petava, però aconseguia esquivar-les. Enmig d'aquest fatigant treball, no he perdut en cap moment la calma. Costa remar contra el vent, i més si ets un home de terra endins i és el segon cop que agafes un rem.

Llavors l'he vista. Era ella: Venus. Just a sota de la punta (on hi ha el mirador), les roques fosques dibuixen la silueta del cap d'una dona. Llavis i nas ben clars. Fins i tot hi ha una escletxa a la roca per on passa la llum (zona esquena-clatell). Sobre el cap porta un barret o monyo (si fos un moai, que també ho sembla, seria un "pukao"). El Cap de Venus, talment. Direu que delirava, que ha sigut un miratge, que tinc molta imaginació. No pas. Les fotos (tretes amb dificultat entre el vaivé de les onades) no fan justícia. 

Venus està reclinada, fitant l'horitzó... 

Si sostinc que el Cap de Creus és, en realitat, el Cap de Venus cristianitzat, ara puc dir que Cap Ras guarda el cap de Venus petrificat, un moai nostrat...Tota aquesta àrea (la més oriental de la península ibèrica, on es troben les roques més antigues) és ZONA VENUSIANA, és a dir, lloc d'engendrament, de fecundació, de gènesi. No només del sol cada albada, sinó de les venus humanes les quals, ancestralment, s'aplegaven en aquests verals per tal de ser fecundades... Probablement existia un Ara Solis o temple de Venus Pyrinea (com a Finisterre i Touriñán, a l'altre extrem) on ara hi ha les ruïnes de Sant Salvador o Santa Helena. Stop.

Reconec que el post d'avui és llarg, ample i profund. Veure el mateix dia dofins i a Venus petrificada supera qualsevol expectativa onírica. Em fa l'efecte que aquesta nit descansaré com un tronc (el que he portat jeu a la platja assecant-se, perquè quan estan molls pesen el doble) (amb ell he fet una bella composició de balancing).  

Demà, dia 13 de maig, farà 6 anys que vaig marxar a Rapa Nui. Hi ha dies que sembla que encara no he tornat.        

    

L'entrellat

Hi ha coses que no som capaços de comprendre en el moment que succeeixen, coses que semblen absurdes o misterioses. Més tard, amb la perspectiva que dóna el temps, aconseguim treure'n l'entrellat i concloure: allò havia de passar perquè ara estigui com estic. De vegades, lo que semblava dolent acaba sent una benedicció, i viceversa. És el destí, el que trena el fil dels esdeveniments. Ni decidim nosaltres ni som gaire conscients de la trama global. Tot té un sentit precís que, sovint, se'ns escapa. Ens precipitem jutjant. Les nostres limitades valoracions no poden encabir la complexitat de l'univers. No hi ha paraules ni fórmules que serveixin.

Per això, humilment, acceptem el que hi ha perquè, en realitat, no hi pot haver una altra cosa i, per tant, és el millor que hi pot haver. Aquest és el punt clau: el present es justifica per si mateix. Com a present pur és incomprensible. Però no es tracta de comprendre'l, sinó de viure'l. Si tens por, planteja't per què la tens. Viure és arriscar-se.             

Amb les passes lleugeres

Tanques al camp

Sabem que s'acosten les eleccions perquè foten obres per tot arreu, com si els governants, a última hora, haguessin de demostrar que el seu sou repercuteix en algun benefici públic, visible, tangible, objectiu. 

La mala sort ha volgut que una d'aquestes obres em toqui molt d'a prop, just al davant de casa. L'ajuntament ha decidit posar una tanca al camí de ronda! L'excusa és que es tracta d'un tram "perillós". Que sigui de fusta i que s'acabi quan s'acaben les cases no em fa canviar d'opinió. És lo que en castellà s'anomena "poner puertas al campo".

Mira que n'és, de bonic, el camí del ronda de Cap Ras: salvatge, lliure, natural... Amb el Cap de Venus (mal anomenat de Creus) al fons. Aviat, amb aquesta dèria per urbanitzar tot el que existeix, no quedarà ni un racó autèntic on poder desconnectar de la intromissió humana.

Com a forma de protesta, he realitzat una obra que uneix trossos sobrants de la tanca amb peces de fusta de deriva. L'espiral és la marca de la casa.

El més divertit és que els dos operaris encarregats d'instal·lar la tanca, quan han vist l'obra, m'han felicitat. A veure quina cara posen els de l'ajuntament quan la vegin...

Mehr Licht

ALMA

No decidim nosaltres

La vida ens porta per camins estranys. Volem creure que tot és responsabilitat nostra, que les coses depenen de nosaltres, i és fals. Som titelles de forces ocultes, a voltes inferiors i a voltes superiors. El meu cervell sovint no em pertany, vull dir que fa la seva, o jo no m'hi acabo d'identificar. L'ego procura agafar el timó i gairebé sempre naufraga. El misteri més gran és l'amor. Com arriba i com marxa. Com es manté intacte sota les tempestes. Com sobrevola les misèries humanes. Com sura entre esculls i remolins. L'amor ens té ben collats. És l'energia més poderosa. És natura en estat pur i salvatge, indomesticable. Per això és misteriosa, en el desig i en la passió, en l'odi més visceral, en l'absoluta indiferència. Titelles som. Ben poca cosa decidim. Ni respirar ni bategar ni res essencial al capdavall. Ni besar ni fugir. A penes decidim una minúscula porció del que fem enmig del corrent impetuós que ens arrossega. Per tant, millor fluir sense encaparrar-s'hi. Millor ser dòcil als designis del destí. Jo no vaig decidir estimar-te. Hi ha res més important que la comunicació? Som illes que malden per retrobar-se...

posted from Bloggeroid

Va de pedres

Sortint ran de mar, en dues hores, m'enfilo al Puig d'Esquers (606 m), un dels cims més alts d'aquesta zona. Pujo per la Serra del Socarrador i baixo pel Coll d'en Poca-sang. Dia ennuvolat i un xic ventós. La part final de l'ascensió se m'ha fet dura, pel desnivell i pel vent fred provinent del Canigó, encara nevat. Al voltant del cim hi ha dos dòlmens (o el que queda d'ells) i alguns cairns (túmuls de pedres). La panoràmica des d'allà dalt és simplement impressionant.  

Ara que toco pedres cada dia tot cercant l'equilibri entre elles, m'apassiona encara més el megalitisme. Fa 2 setmanes vaig escapar-me a La Bretanya per a poder veure, entre altres coses, els espectaculars i increïbles alineaments de Karnag o O 0 O 0 O 0 O 0 O 0 O o Avui he afegit una pedra als cairns, com marca la tradició i, en el meu cas, la devoció. Igual que aquella pedra que el dia 20 d'octubre de 2014 vaig deixar a La Cruz de Ferro mentre feia el Camí de Sant Jaume.

Les coses que romanen estan fetes amb pedra: menhirs, dòlmens, moais, piràmides, catedrals... Més enllà de la seva utilitat com a fites o punts de referència, monuments funeraris o astronòmics, les pedres amaguen un secret molt ben guardat. No seré jo qui l'esbombi. Visc envoltat de pedres i fustes, com vivien els nostres ancestres. La Natura és mestra i ens mostra el camí de la benaurança...          

Outsiders

 

De bon matí, fent el camí de ronda en direcció a Colera, he escoltat els primers rossinyols. He arribat fins a la urbanització de la Font Rovellada i he tornat. Volia veure la instal·lació que ha fet en Bros a la platja de Colera: troncs i branques de deriva pintats de color blau i penjats del mur de formigó. No sóc partidari de pintar la fusta que arriba del mar, però reconec que el color alegra la grisor (i lletjor) del fons. 

La resta del matí practicant stone balancing. M'hi he enganxat de debò. Treballo en un racó de la platja del Cros, mig amagat entre el rocam, fent piles i més piles, fins que el sol pica massa i em retiro. Avui he fet 12 composicions, algunes dins l'aigua, plena de meduses. Com que la mar és blanca i no bufa un bri d'aire, probablement s'aguantaran dretes més temps.

Ahir al vespre vaig compartir una bona vetllada amb els germans McDonald (Howard & Lewis), procedents de Suïssa, els quals van en cotxe camí del Marroc. Malgrat que els vaig oferir una habitació amb dos llits, van preferir dormir al bosc en una hamaca. La conversa va ser bilingüe (francès/anglès). El gran, en Howard, té una xicota barcelonina, i per això també sap una mica de castellà. Asseguts sobre la sorra de la platja mentre es ponia el sol, escoltant el mar, vam fer stone balancing plegats. La conversa va derivar cap a la manera de "despertar" les persones del somni de la Matrix... Vam coincidir que només hi ha un camí: ocupar-se d'allò que depèn de tu i donar exemple. Una altra manera de viure és possible. Serem els outsiders, el que canviarem el món.   

 

Pedres i ocells

He estat el diumenge completament focalitzat en el stone balancing. He omplert el jardí de piles de pedres, millorant la tècnica. La gent preguntava si hi havia truc (tiges, cola). No pas. Es tracta de concentrar-se, trobar l'equilibri, deixar que les pedres s'ajustin de la manera més natural.

La fragilitat del conjunt contrasta amb la solidesa de cada pedra individual. És com les persones: costa encertar l'equilibri de les relacions, l'harmonia amb els altres, però quan es produeix és d'una bellesa corprenedora.    

 

Estic molt content perquè aquesta tarda he aconseguit bastir el meu primer arc. És un arc petit, modest, irregular, però prou consistent. Era un repte que anava ajornant i que avui s'ha consumat. Després d'un dia plujós, la tarda ens ha regalat una llum magnífica, que ha esbandit tots els colors de la Mar d'Amunt. 

Una persona que acostuma a passar sovint pel camí de ronda amb prismàtics m'ha fet veure que no ha sigut una bona idea posar dues piles de pedres a la punta dels esculls del Cros, perquè els ocells (corbs marins i gavines) s'hi posaven per albirar els peixos i per assecar-se les ales i, des que hi ha les piles, els ocells han desaparegut. Li he donat tota la raó i li he promès que demà mateix (o quan baixi el nivell de l'aigua) les desfaré sense cap problema. Els ocells hi estaven abans i jo no tinc cap dret a okupar el seu espai amb les meves collonades. Aquí hem de conviure tots amb harmonia: pedres, ocells, artistes, ornitòlegs i tota la resta. Gràcies, amic!

El dilema dels Carles

La cosa s'anima. El matí de dissabte ha donat per a molt. Quan tornava de fer una altra pila de pedres a la punta de Cap Ras, un francès amb gosset m'ha preguntat: C'est vous le décorateur? M'ha fet gràcia que empri el mot decorador aplicat al Land Art. 

Quan ja era a casa, ha aparegut en Carles Bros, àlies “el sardines”, amb la dona. Que et vingui a visitar l'artista per antonomàsia d'aquests verals és tot un honor. Bon rotllo. Ens veurem al TRAMUNTANart. 

Més tard, mentre pelava una branca de sis metres que he trobat al Borró, ha aparegut un altre Carles, amb jaqueta taronja, sabatilles taronges i cara de prunes agres, el qual m'ha demanat si jo era l'autor de les piles i de les instal·lacions que ha vist pels encontorns. Li he respost afirmatiu. Ell s'ha queixat, dient que no tenia cap dret a modificar el paisatge, que fes el que volgués dins de casa meva, però que en l'espai públic m'ho estalviés. Li he donat la raó, dient-li que ja era hora que algú es manifestés contra el que faig, que sisplau vingués a ajudar-me a destruir les obres... Ell ha dit que no podia, que patia hèrnia discal, mentre jo, sense pensar-m'ho, he corregut cap a la platja i, davant dels seus nassos, he arranat les piles de pedres i he començat a desmuntar les instal·lacions de fusta. El paio, estupefacte, ha marxat escales amunt pel camí de ronda... 

Dos Carles que, en qüestió d'una hora, m'han ofert els dos extrems de les opinions humanes. Qui té raó? Tots dos i cap dels dos. Bastir i destruir són el mateix. Jo altero la naturalitat de les pedres i de les fustes de deriva que trobo a la platja. Qui és el destructor, jo que faig les obres o el que les tomba? Aquest dilema fa dies que em ronda pel cap. És la primera vegada que jo mateix li foto una puntada a una apatxeta feta per mi.  He sentit una cosa molt especial... Les persones que eren a la platja prenent el sol han flipat.

Mil gràcies, Carles, per la teva inestimable col·laboració. Quin Carles? Ambdós, of course. 

I tu, què n'opines?

Spiritual Connection

Hi ha la connexió i hi ha la desconnexió. És una qüestió d'energia. Succeeix amb els llocs i amb les persones. Sense saber per què, sents el que s'anomena “feeling” (bon rotllo) o tot el contrari. Si la sensació és dolenta, vols fugir, allunyar-te'n. Estar connectat significa que la teva aura s'adiu amb l'aura de l'altra persona o amb el camp energètic del lloc. Aura o camp energètic vénen a ser el mateix. Costa explicar això amb llenguatge ordinari perquè les paraules pertanyen a l'àmbit racional i estem parlant de la dimensió inconscient o emocional, més esotèrica i subtil. El cas és que, de sobte, "connectes" i t'adones que l'energia flueix de forma natural, com si fossis un canal obert a través del qual l'univers ha decidit activar-se, manifestar-se. La inspiració és una mica el mateix. Qualsevol mena d'inspiració, des de la poètica fins a l'eròtica, ja que és l'amor còsmic el que ens posseeix per tal de perpetuar la seva tasca creativa. Quan connectem som instruments divins al servei de la creació. Estimar és això. 

La connexió fonamental no és la del mòbil (cobertura) o la de l'ordinador (internet), sinó la que establim amb la natura, amb l'energia còsmica. Tota la gent presumptament “connectada” a la realitat virtual mitjançant les noves tecnologies, pateix una desconnexió amb la realitat real, és a dir, natural. Aquesta desconnexió amb la natura és la que lentament va generant un estat de malaltia crònica que, tard o d'hora, desencadenarà la rebel·lió de les cèl·lules, altrament dita càncer. Ni els aparells ni les ciutats ens salvaran. No hi ha tractaments efectius dins la gàbia de Faraday. Sempre acaba guanyant la càrrega electrònica negativa, destruint el sistema. La solució, per tant, és trencar la inèrcia i capgirar (i corgirar) la dinàmica energètica. Cal desconnectar-se de la vida tòxica (aparells, ciutats, mals rotllos) i reconnectar-se a la vida saludable (natura, bon rotllo). Cal invertir en positivitat. La connexió és llum, sintonia, harmonia, fluència, serenitat, pau, joia... La desconnexió és tot el contrari. 

Encara no tens clar què vols?

Keith i el rock balancing

Segueixen passant coses màgiques. A partir de l'octubre tindré un veí nou, en Keith Rawes, un anglès de 73 anys afincat a l'Empordà al qual, arran de l'incendi de fa 3 anys, se li va cremar la casa de fusta que tenia al bosc de Campany. Ara gaudeix d'un pis de protecció oficial a Figueres i té un hort amb caseta a Vilabertran. Per qüestions de salut, passarà els hiverns a Cap Ras i els estius a l'hort. Ha aparegut després de dinar, l'he convidat a un te i hem xerrat una estona mig en anglès mig en castellà. Ha agafat la guitarra i ha improvisat un blues. Quin crack. Nice to meet you, Keith, welcome to paradise... 

De bon matí he bastit dues piles de pedres noves, una a la cala Bramant i l'altra a la cala gran del Futaner. M'encanta començar el dia practicant rock balancing. És teràpia i meditació al mateix temps. L'equilibri de les pedres és la projecció del meu equilibri intern. Si el vent o algú les fa caure, l'endemà en faig de noves. Perquè el secret no està en evitar la caiguda, sinó en tornar a aixecar-se...   

El miracle de cada dia

Em llevo a les sis. Encara és fosc. Preparo un te verd amb mel, menjo un dàtil, un sarpat d'ametlles, llavors de carbassa, una culleradeta de pol·len i una peça de xocolata negra. Obro de bat a bat el finestral per a escoltar el mar. Avui, com ahir i abans d'ahir, és pura calma. Des que sóc aquí no havia vist el nivell de l'aigua tan baix. Potser a les minves de gener. Ha mort Eduardo Galeano. “Ojalá tengamos el coraje de estar solos y la valentía de arriesgarnos a estar juntos”. “El camino de la independencia es el más doloroso, porque es el camino de la dignidad”. “Seremos imperfectos, porque la perfección seguirá siendo el aburrido privilegio de los dioses”. Gran, molt gran, Galeano. La lluna minvant decora el firmament amb certa delicadesa. Encara pampalluguegen els fars de Cap de Creus i de S'Arnella. Les llums ataronjades del Port de Llançà es reflecteixen sobre l'aigua. Al fons, sota el Pení, com una diadema blanca, s'endevina El Port de la Selva. Hi ha un besllum porpra que sura sobre l'horitzó, encetant-lo. La tímida llum de l'albada redibuixa la silueta fosca de les muntanyes. Refilen els ocells. El món es desvetlla. Som fills d'aquest miracle que es repeteix cada dia.

Dreamless

Em llevo a trenc d'alba. Camino 20 km. Prenc el sol despullat. Menjo fruita. Bec te. Faig amics hippies. Toco la guitarra. Treballo fusta de deriva. Sóc un home a la deriva, a drifting man... 

(Parlo de mi perquè de la resta d'humans en sé ben poca cosa. Em costa comprendre per què viuen com viuen i per què fan el que fan.) 

Basteixo piles de pedres que duren el que dura la meva estabilitat emocional. Però, quan cauen, en torno a bastir de noves. El mar l'escolto més que el miro. La seva banda sonora m'embolcalla i m'inspira. Cada dia ho simplifico tot una mica més. Poc i bo millor que molt i mediocre. A l'hora de la posta agraeixo les hores viscudes i m'adormo sense somnis...          

 

No em cals

M'autoobservo. M'autopurifico. Defujo les contaminacions de tota mena, sobretot les sentimentals. M'allibero dels lligams que presumptament havien de refermar la meva estabilitat. Vomito la por. Desperto del somnambulisme. No perdré ni un minut més amb toxicitats ni amb negativitats. Les relacions humanes t'han d'enriquir, han d'eixamplar l'horitzó vital, sinó prescindeix-ne. 

M'agrada el cel ras. Adoro el silenci i la soledat. Les ombres, els núvols, els dubtes... Te'ls regalo. Dóna'm llum i veritat. Faré via pels blaus, pels verds, pels blancs. Volaré encara més alt. Amb el somriure esbatanat. Amb l'ànima tendra i serena. Sense tu. 

No em cals.

Me autoobservo. Me autopurifico. Rehúyo las contaminaciones de toda clase, sobre todo las sentimentales. Me libero de los lazos que presuntamente tenían que reforzar mi estabilidad. Vomito el miedo. Despierto del sonambulismo. No perderé ni un minuto más con toxicidades ni negatividades. Las relaciones humanas han de enriquecerte, han de ensanchar el horizonte vital, sino prescinde de ellas.

Me gusta el cielo claro. Adoro el silencio y la soledad. Las sombras, las nubes, las dudas... Te las regalo. Dame luz y verdad. Me iré por los azules, por los verdes, por los blancos. Volaré todavía más alto. Con la sonrisa de par en par. Con el alma tierna y serena. Sin ti.

No me haces falta.   

I observe myself. I purify myself. I shun all kind of pollution, especially sentimental. I release from the bonds that allegedly had to reinforce my stability. Vomiting fear. Awakening from sleepwalking. I will not spend another minute more with toxicities or negativity. Human relationships are to get rich, they have to widen the vital horizon but you have to ignore them. 

I like the clear sky. I love the silence and solitude. Shadows, clouds, doubts ... I gift them you. Give me light and truth. I'll go across the blues, the greens, the whites. I will fly even higher. With wide smile. With the tender and serene soul. Without you. 

I don't need you.

Premi Vila de Lloret 2015 al millor blog literari

Els abrils em proven. Si ara fa un any em va concedir a Martorell el premi al millor blog en català, enguany he anat a Lloret a recollir el premi al millor blog literari. Es tracta d'una categoria nova incorporada als Premis Vila de Lloret en la seva onzena edició, juntament amb al premi al millor blog de viatges i al millor post sobre Lloret. Gràcies al jurat i a Lloret, per les hores serenes que m'han regalat.

Notícia a Ràdio Lloret

  

Palmarès de premis

Viu ocult

No són els fets, sinó la interpretació que en fem. Romandre quiet, en perfecta calma. No anar cap a la gent, sinó que la gent vingui a tu. Adoptar el posat de savi impassible, silent, allunyat del món. Puc estar tot el dia fitant l'horitzó? Ho he de provar. Sense fer res, ni escriure, ni parlar. La pura contemplació. Observar els matisos dels blaus, el blanc dels núvols, sense desigs, conscient de la respiració. He creat el meu univers a imatge i semblança meva. Ara, al setè dia, descanso merescudament. Tot és bo, bonic, veritable. L'embolcall perfecte per a un ésser imperfecte, ple d'ombres que malden per enlluernar-se. Autèntic, bell, agradable. Casa meva és casa vostra com vostre és el meu cor. Vull donar-me, ser ofrena per al vostre neguit, bàlsam per al dolor, esperança per a la depressió. Parlo massa, escric massa, faig massa. És cap endins, que cal créixer, com les patates i els moniatos. Menys flors i més tubercles, arrelar pregonament. Encara he d'aprendre a ser sense actuar, deixar de fer teatre. Tot és tan simple que fa vertigen. La gent necessita camins, mapes, indicadors, senyals, pautes. Jo només necessito aire per a respirar, horitzó inabastable. El somni més antic de tots: núvol lleuger, gavina sobre el mar, aigua a trenc de sorra. Sense actuar. Simplement ser, sense carotes ni impostures. Tornar a ser nen, oblidar allò que em van ensenyar i aprendre l'abecedari nou del present, sens traves ni temences. Tan difícil és ser discret? Epicur aconsellava viure ocult. Què coi és tot aquest exhibicionisme? Per què cal tant d'aparador? Realment cerques la calma? Que no passi ningú. Que ningú pregunti res. Que els ocells es facin amics meus i el sol em colri la pell i l'ànima. Cada batec m'uneix més i més a l'essència mediterrània. Els somnis s'esvaneixen quan mires de fit a fit el cel sobre el blau marí. Fins i tot estimar és una exageració. Dono gràcies als mestres desconeguts que m'han acompanyat fins aquí. Ells sabran què volen de mi. El que jo vull no té cap mena d'importància.

Lost Soul

 

El sol s'amaga. Ressurrectem. Ressuscitem. Hi ha l'amor, que ens salva del naufragi. Hi ha els petons, que ens uneixen a l'essència, la dolça connexió de la sang i el semen. Som llavor per a crear nous universos. El vent juga amb les onades. Per què vols paraules, si parlen els objectes? S'enlairen els peixos. Els ocells es capbussen. Sóc on he de ser, faig el que he de fer i, tanmateix, em manques. Els dia que apareguis, sabré que ets tu. Sirena o ànima perduda de cabells curts, amb la motxilla lleugera. El sol s'amaga. Ajuda'm a oblidar-me. 

Elogi del vàndal

He fet la tercera apatxeta del Cros després que ahir enderroquessin les dues (1-2) que hi havia les quals havien suportat tramuntanades i llevantades durant dos mesos, però no han sobreviscut a l'acció vandàlica. Gràcies a aquesta destrucció deliberada, he comprès que els vàndals són còmplices de la meva creació en la mesura que m'empenyen a realitzar noves obres cada cop millors. Així les obres es renoven i el repte m'estimula d'allò més. Les anteriors eren imperfectes perquè havia emprat una mica de cola de contacte. La nova apatxeta és pur Rock Balancing. Si comprenem que creació i destrucció van unides, comprendrem com funciona l'univers, la natura i tot plegat. M'ha vingut a la memòria aquell poema de Kavafis: Esperant els bàrbars...   Jo els espero amb candeletes. Gràcies, de debò!