Del dia resta una flama ran d'horitzó, un taronja molt viu que s'allargassa sobre els turons la silueta dels quals és fosca, negra com gola de llop. Estrelles primerenques. De nou la solitud. Ressaca de tu, dits incansables, llavis insadollables, doll que m'amares, bàlsam guaridor. Ressaca de tu, cada matís que brolla, cada batec, sense rellotge, sense roba, sense cap definició. Ressaca de tu, dolça mel que t'emportes, n'assaboreixo el record, l'absència impossible, la flaire dels llençols. Ressaca de tu, bruixa adorable, m'adormo com un nen que somia postes de sol. Les cigonyes tornen. Tu també tornaràs. Tornarem a volar. Tornarem a fondre'ns.13.10.09
Ressaca de tu
Del dia resta una flama ran d'horitzó, un taronja molt viu que s'allargassa sobre els turons la silueta dels quals és fosca, negra com gola de llop. Estrelles primerenques. De nou la solitud. Ressaca de tu, dits incansables, llavis insadollables, doll que m'amares, bàlsam guaridor. Ressaca de tu, cada matís que brolla, cada batec, sense rellotge, sense roba, sense cap definició. Ressaca de tu, dolça mel que t'emportes, n'assaboreixo el record, l'absència impossible, la flaire dels llençols. Ressaca de tu, bruixa adorable, m'adormo com un nen que somia postes de sol. Les cigonyes tornen. Tu també tornaràs. Tornarem a volar. Tornarem a fondre'ns.12.10.09
Agora d'Amenabar
Si voleu entendre l'abisme que separa la filosofia de la religió, la racionalitat del fanatisme, no us perdeu per res del món aquesta pel·lícula. Hipàtia va ser una de les dones més importants de l'Antiguitat. El seu malaguanyat destí personifica el destí de la civilització occidental: la ruïna del paganisme i el triomf del cristianisme...
NB: El clatell de Raquel Weisz és una cosa extraordinària...
Web de la pel·lícula
Hipàtia d'Alexandria (Viquipèdia)
Filosofia per a joves
Hipatia profanada
Mails per a Hipàtia
10.10.09
Com els ocells

Se escribe porque se vive, por la misma razón que vuela el ave
Ara que he retornat a la perifèria, les meves lletres seran encara més petites, més minúscules... Escrivim perquè vivim, com volen els ocells... I així serà fins al final.
Alejandro Lavquén (blog), A buen paso atraviesa la nocheEls escriptors ens replantegem constantment l'acte d'escriure. ¿Val la pena? ¿No seria millor viure i prou? ¿Què afegeixen les paraules a la vida? La immensa majoria d'humans viuen sense escriure ni un borrall, i tanmateix són (o semblen) feliços. ¿D'on ens surt aquesta necessitat de paraules? ¿On ens porta aquesta acumulació de posts i de llibres?
Ara que he retornat a la perifèria, les meves lletres seran encara més petites, més minúscules... Escrivim perquè vivim, com volen els ocells... I així serà fins al final.
9.10.09
Camí de l'escola
M'he dedicat a recórrer els carrers on vaig viure la infantesa... Ha estat un exercici nostàlgic. Moltes coses han canviat i altres continuen igual com les vaig deixar fa 30 anys enrere.
Em vaig criar al número 4 del carrer Saturn, entre Gardeny i la Plaça dels Pagesos, un carrer que fa baixada en direcció al Passeig de Ronda...

L'edifici segueix al seu lloc. Només han arreglat l'entrada...



Aquí em podeu veure amb 3 anys i mig...

I aquí amb 4 i mig, al costat de ma germana Montse...

Vaig entrar al col·legi Episcopal als 4 anys (1968) i m'hi vaig estar fins als 18 (1982). Avui he tornat a fer el mateix camí que vaig fer milers de vegades... Travessava el Passeig de Ronda (jo el vaig arribar a conèixer sense asfaltar), pujava per la costereta (que no "serreta", mai se li ha dit així), deixant el matadero (ara "escorxador") a mà dreta, fins arribar al carrer Doctor Combelles...

D'aquest recorregut recordo sobretot els esgüells dels porcs al matadero... Els descarregaven del camió i els degollaven de viu en viu... Aquells crits em van traumatitzar... Hi ha dies que encara els escolto... Ara han reconvertit l'edifici en un teatre molt modern... Per a mi sempre serà un lloc de mort... Jo crec que d'aquí em ve la inclinació al vegetarianisme...
Més tard he baixat cap a la Rambla d'Aragó. L'antic Seminari ara és la Facultat de Lletres. L'antiga Maternitat ara és la Biblioteca Pública. Hi he entrat... La sorpresa ha estat descomunal. Però d'això en parlaré en un altre post.

Després ens vam mudar al bloc de davant, en un pis més nou i més ampli (tenia pàrquing i tot), perquè els sis germans que érem ja no hi cabíem...

A sota mateix d'aquest bloc, hi havia el repàs de la senyoreta Mercè. Allí vaig a aprendre a llegir i a escriure. Ella em va ensenyar les primeres lletres...

Aquí em podeu veure amb 3 anys i mig...

I aquí amb 4 i mig, al costat de ma germana Montse...

Vaig entrar al col·legi Episcopal als 4 anys (1968) i m'hi vaig estar fins als 18 (1982). Avui he tornat a fer el mateix camí que vaig fer milers de vegades... Travessava el Passeig de Ronda (jo el vaig arribar a conèixer sense asfaltar), pujava per la costereta (que no "serreta", mai se li ha dit així), deixant el matadero (ara "escorxador") a mà dreta, fins arribar al carrer Doctor Combelles...

D'aquest recorregut recordo sobretot els esgüells dels porcs al matadero... Els descarregaven del camió i els degollaven de viu en viu... Aquells crits em van traumatitzar... Hi ha dies que encara els escolto... Ara han reconvertit l'edifici en un teatre molt modern... Per a mi sempre serà un lloc de mort... Jo crec que d'aquí em ve la inclinació al vegetarianisme...
Més tard he baixat cap a la Rambla d'Aragó. L'antic Seminari ara és la Facultat de Lletres. L'antiga Maternitat ara és la Biblioteca Pública. Hi he entrat... La sorpresa ha estat descomunal. Però d'això en parlaré en un altre post.
7.10.09
Reagrupament a Lleida

20:15 Fa molt de temps que en aquest blog no parlo de política. Avui no me'n podia escapar. Em trobo a l'Auditori de l'Edifici Transfronterer de la UDL on dintre d'uns minuts s'iniciarà l'acte de presentació de Reagrupament. Mentre espero que comenci, reprodueixo un text que vaig escriure fa 25 mesos al blog de Saül Gordillo:
El discurset del Carretero (que rima amb Zapatero) em sembla prou jocfloralesc i bufanuvolenc. Fins i tot podria estar d'acord amb el fons i amb la forma. Però NO HI HA COLLONS. Som uns CAGANERS. Muntarà un partit nou que el votaran quatre gats i si algun dia hi hagués referèndum el perdríem. De totes maneres, jo m'hi apunto. Considero que el nostre futur no passa (només) per la política, sinó per altres àmbits d'acció. Pau Casals no era polític, per exemple, i el seu discurs a l'ONU fou antològic. La meva fe en els polítics és minsa. Gaudí tampoc no era polític. Ni Miró. Ni Ramon Llull. Etc. Catalunya no és (només) la política catalana. Trobo que la CULTURA és el veritable pal de paller d'un país, la cultura i la llengua. La política és un subproducte de la cultura. Per això Frankfurt és tan important... Carretero apareix ara com el far que il·lumina el vaixell de la "salvació" nacional... I és ben trist que ERC (el seu partit) hagi abaratit EL SOMNI tan bon punt ha tocat poder. Insisteixo: amb la política sola no ens en sortirem; a no ser que, algun dia, ens la prenguem seriosament i els dos partits nacionalistes es posin d'acord per a treballar plegats en l'alliberament definitiu... Carretero sol, contra el seu propi partit, és un foc d'encenalls ben fútil. O ens hi posem TOTS ELS QUE SOM o no hi ha res a fer. He dit.
Val a dir que aquest text ha quedat obsolet. Ara assisteixo a un fenomen fresc, incipient, engrescador, ambiciós... que demostra que els catalans mai no ens donem per vençuts. Com sempre, el país està ple d'escèptics que s'ho miren amb malfiança. Alguns malastrucs afirmen que RCat correrà la mateixa sort que el PI...
Tiro d'hemeroteca...
H. L. Bofill:
Les capacitats de Reagrupament d’obtenir representació parlamentària, en bona part a costa de l’electorat de CiU, no són gens menystenibles encapçalats per Carretero (o no diguem ja per Laporta). Que ja n’hi ha alguns que pensen que la incidència dels reagrupats podria esdevenir cabdal per configurar una majoria decantada cap a l’independentisme ho demostra el zel amb què els poders judicial i mediàtic s’acarnissen amb els seus probables líders: ho hem vist en l’afer d’espionatge del Barça, i també en el fet que Joan Carretero sigui, en aquests moments, un dels pocs polítics catalans en actiu amb una causa oberta als jutjatsVicent Sanchis:
El fracàs –si se’n pot considerar- és d’uns altres. Potser del mateix independentisme, que, quan ha aconseguit el suport social més important de la seva història, ha estat incapaç de mantenir-se en un govern sense perdre’n el sentit. Els dirigents d’Esquerra Republicana proclamen que, sense deixar de ser independentistes, han pres l’opció “madura” de la gestió del poder. Però aquesta “gestió” no només sembla antagònica amb el seu ideari i les seves intencions –només cal llegir el discurs que el president Montilla va fer l’altre dia al Parlament- sinó que, a més, les allunya. I podria arribar a fer-les impracticables. La pregunta bàsica que s’haurien de fer els militants i els dirigents d’Esquerra Republicana és si Catalunya té ara més opcions cap a la independència que fa sis anys. És a dir, si Catalunya s’ha musculat o s’ha desfibrat nacionalment des que ells fan de govern amb el PSC. La resposta a aquesta pregunta justifica el naixement de Reagrupament. I implica alhora una amarga sensació de nou fracàs.S. Sostres:
Perquè tot i la bona pinta que fa Reagrupament, encara no ha pogut donar cap prova de consistència, i cal dir que cada cop que aquest país ha confiat en experiments vinguts d'Esquerra la cosa ens ha anat més que molt malament.I ara pregunto jo: ¿Per què no podem imaginar un futur govern de la Generalitat format per CiU + ERC + RCat + CUP, centrat en l'eix nacional, deixant en l'oposició els dos partits espanyolistes, PSC + PP?
20:30 La sala està plena. No queden cadires. Gent dempeus. Sona el Cant de la Senyera. Ens han donat la lletra (del Cant de la Senyera i dels Segadors) a l'entrada, dins un portafolis de plàstic on també hi ha el timing de l'acte i un full per a fer la sol·licitud d'alta a RCat.
Parla Jaume Fernández: Dinamitar el mapa polític català. Més de 2.000 persones al corrent de pagament. Molt capital humà i poc capital econòmic. El país ha arribat a un cul-de-sac. Objectius: aconseguir la independència, l'Estat Català. No venem fum. No és ficció ni utopia. La paraula INDEPENDÈNCIA neguiteja molta gent. No hi més camins que l'assimilació (ser una regió de Castella) o la independència. Una societat sobirana. No tenim dret a decidir. Cal esdevenir un estat o desapareixem. El federalisme és una idea massa sofisticada per a Espanya. Dos principis fonamentals: imperi de la llei i llibertat individual. Cita Tucídides: 3 valors mouen les societat: por, interès propi i honor. Hem de superar la por. Per honor. La independència és una qüestió d'interès propi. Cita Toynbee: sempre hem de donar la culpa als altres. La responsabilitat és nostra. Per a ser lliures no n'hem de demanar a Madrid. Churchil: el destí caurà sobre nosaltres si no fem res. La dimissió de la societat davant la política és culpa nostra. Hem de desconfiar de la bondat humana. Ara cita Hobbes (es nota que és historiador). La sala està de gom a gom. Hi ha més de 200 persones. ¿Qui vigila els que mana? Qui custodet ipsos custodes? Les passions humanes han de ser regulades i controlades. El concepte de poder espanyol és feudal. Ve de dalt. La veritable democràcia ha de venir de baix. Referències constants al món anglosaxó. Hamilton: l'objectiu de l'estat és perseguir el bé comú. El ridícul de la política nostra. Estar en política no són unes vacances pagades. Cita Jefferson. Vivim el perillós camí cap a la corrupció... Posa exemples.

El que havia copiat del discurs de Carretero ho he perdut perquè la connexió del router usb de Telefonica aquí és una merda. Ni 3G ni hòsties. GPRS merdós i gràcies.
A la sala hi ha gairebé 300 persones, una cinquantena estan al darrere dempeus. Es veu que per internet també ho ha seguit molta gent.

Reagrupament - Resum Ponencia
View more documents from perecardus.
Etiquetes
Carretero,
independència,
Lleida,
política,
Reagrupament,
Sostres
6.10.09
El món és una mentida

El cel s'emmiralla en el llac com jo m'emmirallo en tu. A la tardor de les nostres vides. Cauen alhora aglans i fulles, grogues com rovells d'ou. Sobre l'herba els cossos nus celebrant la cerimònia més antiga, el ritual sagrat que uneix cel i terra, lluna i sol. Piulen els ocells. Els peixos no tenen por. Les canyes s'enfonsen dins l'aigua com jo m'enfonso en tu. El paradís existeix. No és un somni. Mil petons. Ens mengem i ens bevem amb golafreria. La tarda té el perfum de la teva pell i el color de les teves pigues. Riu avall m'enduc el tresor d'aquestes hores increïbles. La veritat som nosaltres. El món és una mentida.
La ciutat de les cigonyes
Com cada vespre, quan el sol es pon, m'assec a la terrassa per a contemplar l'espectacle de les cigonyes provinents de l'abocador de Montoliu. L'estampa dels ocellots sobre l'horitzó rogenc és una cosa extraordinària. S'acosten amb el seu vol lent i pausat fins a fregar amb la panxa l'edifici de casa, que és el primer que troben en arribar a la ciutat. Les puc comptar per desenes. Lleida és l'indret de Catalunya amb la població més elevada d'aquestes aus la qual cosa no significa que la natalitat lleidatana estigui per sobre de la mitjana del país. Sembla ser que ja no emigren a l'hivern perquè s'han aclimatat. Si Màrius Torres va anomenar Lleida "la ciutat llunyana", ara la podríem anomenar "la ciutat de les cigonyes"... (encara que Google em diu que ja existeixen altres ciutats amb aquesta denominació: Cáceres, Zamora, Alcalá de Henares, Alfaro, Marràqueix...)
5.10.09
Aparença
La posta embriaga el meu ésser de grisos i rogencs
Les cigonyes retornen al niu de la ciutat llunyana
Recorro els carrers de la infantesa
Només és aparença aquesta solitud
El sol se'n va per Gardeny
La lluna avui serà plena
Pinzellades porpres a l'entrellum
L'atzur descabdellant-se per ponent
Només una aparença tenir-te lluny
El tacte de la teva pell al tou dels dits
Les pigues que esperen ser descobertes
Llavis que en somnis s'humitegen
La posta embriaga el meu ésser
Les cigonyes tornen al niu
Només una aparença l'horitzó
La llum que il·lumina el teu cor
La nit que creix sobre les teules
Les cigonyes retornen al niu de la ciutat llunyana
Recorro els carrers de la infantesa
Només és aparença aquesta solitud
El sol se'n va per Gardeny
La lluna avui serà plena
Pinzellades porpres a l'entrellum
L'atzur descabdellant-se per ponent
Només una aparença tenir-te lluny
El tacte de la teva pell al tou dels dits
Les pigues que esperen ser descobertes
Llavis que en somnis s'humitegen
La posta embriaga el meu ésser
Les cigonyes tornen al niu
Només una aparença l'horitzó
La llum que il·lumina el teu cor
La nit que creix sobre les teules
4.10.09
Un nou estil de vida

Lo que no m'agrada és posseir els objectes perquè penso que em fan pes, em donen pes, i d'aquesta manera no em puc moure, no puc canviar, no puc transformar el meu life style per a seguir sent radicalment contemporani (Martí Guixé)
Guixé exposa Park Life Project al Centre d'Art La Panera de Lleida. Aquest matí he visitat l'exposició conscient que no sóc un expert en matèria de disseny. Allò semblava una mena d'Ikea futurista, però com que m'interessa més el seu discurs que la seva obra, n'he tret algunes idees que poden aplicar-se a la meva nova vida de single encara en fase de mudances...
D'entrada he recordat un eslògan que vaig veure en una casa de lloguer de cotxes de Perpinyà...

Llogar és restar lliure, efectivament; i si no que s'ho preguntin a tots els hipotecats... A això es refereix Guixé quan parla de la no possessió per tal de poder ser radicalment contemporani, parafrasejant aquell famós vers de Rimbaud: Il faut être absolument moderne!
Ell parla de la des-objectualització de la vida, la des-materialització. Els objectes pesen, i és aquest pes el que no ens deixa avançar, com si portéssim una motxilla d'allò més plena que ens impedeix ascendir cap amunt. Fins ara la societat occidental s'ha basat en l'adquisició d'objectes i en la seva indiscriminada acumulació. Això és una bogeria insostenible. El concepte de reciclatge és un pas endavant, però encara insuficient. Cal anar més enllà. Guixé posa el dit a la nafra. La identitat contemporània ja no es caracteritza per aquesta possessió objectual, sinó per l'adaptació llibertària a les múltiples funcions que se'ns presenten en el si d'aquest món en constant transformació.
Aplicat a la literatura (o hauria de dir "indústria editorial"?), podem parlar del llibre-objecte-de-paper, del volum analògic. L'e-book, en canvi, seria un clar exemple d'aquest nou estil que proposa Guixé. No pesa, no ocupa espai... La digitalitat no és objectual la qual cosa no significa que no sigui real.
Limitar la possessió d'objectes personals no és una conquesta fàcil. De vegades ens hi obliga la mateixa necessitat. El meu apartament de single no disposa de massa metres quadrats, per tant he de seleccionar molt bé el que vull conservar amb mi i el que no em fa cap falta...
Si apliquem ara aquest nou estil de vida a les relacions personals, ¿quina seria la conclusió? Us deixo que rumieu la resposta. Hi tornaré més endavant...
NB1: M'ha fet gràcia veure que a l'exposició les instruccions d'ús estaven en llatí... ¿Quina ironia, no? ¿Així que per a ser absolutament contemporani cal escriure en llatí? No pas. Guixé ha utilitzat un Lorem ipsum, en concret ha posat el fragment original del De finibus bonorum et malorum de Ciceró en el qual es basa el greeking més utilitzat...

NB2: Guixé invalida aquell adagi clàssic que diu que amb les coses del menjar no s'hi juga...
NB3: Blogger m'avisa que m'he passat de labels (n'he hagut de treure alguns per a poder publicar el post):
D'entrada he recordat un eslògan que vaig veure en una casa de lloguer de cotxes de Perpinyà...

Llogar és restar lliure, efectivament; i si no que s'ho preguntin a tots els hipotecats... A això es refereix Guixé quan parla de la no possessió per tal de poder ser radicalment contemporani, parafrasejant aquell famós vers de Rimbaud: Il faut être absolument moderne!
Ell parla de la des-objectualització de la vida, la des-materialització. Els objectes pesen, i és aquest pes el que no ens deixa avançar, com si portéssim una motxilla d'allò més plena que ens impedeix ascendir cap amunt. Fins ara la societat occidental s'ha basat en l'adquisició d'objectes i en la seva indiscriminada acumulació. Això és una bogeria insostenible. El concepte de reciclatge és un pas endavant, però encara insuficient. Cal anar més enllà. Guixé posa el dit a la nafra. La identitat contemporània ja no es caracteritza per aquesta possessió objectual, sinó per l'adaptació llibertària a les múltiples funcions que se'ns presenten en el si d'aquest món en constant transformació.
Aplicat a la literatura (o hauria de dir "indústria editorial"?), podem parlar del llibre-objecte-de-paper, del volum analògic. L'e-book, en canvi, seria un clar exemple d'aquest nou estil que proposa Guixé. No pesa, no ocupa espai... La digitalitat no és objectual la qual cosa no significa que no sigui real.
Limitar la possessió d'objectes personals no és una conquesta fàcil. De vegades ens hi obliga la mateixa necessitat. El meu apartament de single no disposa de massa metres quadrats, per tant he de seleccionar molt bé el que vull conservar amb mi i el que no em fa cap falta...
Si apliquem ara aquest nou estil de vida a les relacions personals, ¿quina seria la conclusió? Us deixo que rumieu la resposta. Hi tornaré més endavant...
NB1: M'ha fet gràcia veure que a l'exposició les instruccions d'ús estaven en llatí... ¿Quina ironia, no? ¿Així que per a ser absolutament contemporani cal escriure en llatí? No pas. Guixé ha utilitzat un Lorem ipsum, en concret ha posat el fragment original del De finibus bonorum et malorum de Ciceró en el qual es basa el greeking més utilitzat...

NB2: Guixé invalida aquell adagi clàssic que diu que amb les coses del menjar no s'hi juga...
NB3: Blogger m'avisa que m'he passat de labels (n'he hagut de treure alguns per a poder publicar el post):
Blogger currently allows a maximum of 10 labels per post, and 2000 labels per blog. To get rid of this message, you will have to correct the appropriate label counts
Etiquetes
articles,
e-book,
exposicions,
ignorància,
llibertat,
Martí Guixé,
Rimbaud,
single
3.10.09
Riu amunt
Surto de casa riu amunt i en mitja hora em planto al pavelló de Pardinyes. La Llotja en construcció. Piragües, skate, futbol, tir amb arc, petanca... M'endinso a la vegetació i em perdo pels corriols de la Mitjana. El pous de la Sant Miguel, la Bassa Gran... Se'm creuen dues serps considerables i algun ciclista esveradot. Cada dia m'agrada més caminar. De baixada provo tots els aparells del circuit de jogging que hi ha al marge esquerre del riu. Molt divertits. Em dutxo. Preparo un arròs negre a la cassola de fang. Primer dissabte d'octubre. Demà pleniluni.
Fotos...
2.10.09
Miratges
És fàcil. Amb els anys te n'adones que és fàcil. Ho has fet moltes vegades. L'experiència és un grau. Hi ha un protocol, unes pautes. Si les segueixes, tot rutlla com ha de rutllar i assoleixes l'objectiu. Sempre inclou alguns perills, però paga la pena arriscar-se. L'únic pecat és no ser feliç. La llibertat és sagrada. No li diguis amor. L'amor ho complica tot, com la convivència. És fàcil. Una espiral de sensacions i d'emocions. Un joc amb data de caducitat. Un miratge.
A l'hora de la posta les cigonyes tornen als nius de la ciutat...
Dedicado a Isis:
A l'hora de la posta les cigonyes tornen als nius de la ciutat...
Dedicado a Isis:
1.10.09
Riu avall
Fa dies que tenia ganes de baixar a Butsènit pel camí del riu. Avui l'he fet. Vuit quilòmetres d'anada i vuit de tornada. Tres horetes i mitja (o quatre, depèn del ritme i dels descansos). Potser és un itinerari més adient per a fer amb bici, però caminant també es pot fer sense problemes. Val a dir que aquest tram coincideix amb el Camí de Sant Jaume (les fletxes grogues les va pintar mon germà Eduard).
Butsènit em porta entranyables records d'infantesa. A Butsènit hi vivia el tiet Paquito, el meu padrinet (padrí de bateig). Em vaig passar molts estius collint fruita al seu tros. A Butsènit baixàvem sovint els del Col·legi Episcopal (en vaig ser alumne dels 4 als 18 anys). Jugàvem al camp de futbol (ara han desaparegut les porteries) i ens amagàvem pel bosc de la vora del riu. L'ermita té pintures de Víctor Pérez Pallarès, el meu profe de dibuix a l'Episco. Les fonts encara ragen just a sota de Cal Nenet, el restaurant on fan els millors cargols a la llauna de Lleida. He rememorat aquells anys tendres...
Aquí, terra endins, enyoro el mar immens. Tanmateix el riu també té el seu què. He trobat racons plens de pau on poder contemplar com flueix l'aigua amb infinita calma. Vegetació i animals. Font de vida.
Riu avall s'escola l'horitzó lleidatà, el mateix horitzó que veig des de la terrassa quan el sol es pon i les cigonyes tornen al niu... Riu avall, cap al sud...
Us deixo unes fotos...













Us deixo unes fotos...













30.9.09
Escriptures del jo
Aquí teniu l'apartat de Noves narratives inclòs en el cap. 14 del programa La Malla-Tendències que es distribueix per la XTVL...
Una bona manera d'acabar aquest setembre.
Etiquetes
blogologia,
catosfera,
ciberliteratura,
jo mateix,
tele,
videos
Tactes
M'ha despertat la pluja. Em vaig adormir amb el regust del teu tacte a la meva pell... El tacte és el sentit més oblidat. El poder omnipotent de les carícies... El guariment per les mans, pels dits, pels llavis... L'abraçada que engloba l'univers sencer entre quatre braços... Els cossos que exploren territoris inèdits, que es coneixen i es reconeixen a les palpentes, encuriosits i tremolencs... M'ha despertat la pluja. Encara no tinc clar si t'he somiat o eres real. Si ho ets, sisplau, torna aviat, que ja et trobo a faltar.
Etiquetes
blogosfera,
catosfera,
G,
pluja,
poder,
realitat,
sensacions,
somnis,
tacte
29.9.09
Llibres vells
El pitjor de les mudances són els llibres. Capses i capses de llibres. Tones de llibres. Dues furgonetes plenes de llibres. Putos llibres. Antigalles del segle passat. Un cau de pols. A banda d'ocupar espai, ¿per a què collons serveix un llibre que ja has llegit? Només una ínfima minoria mereix el privilegi de la relectura. Aquest cop en llençaré més de la meitat. Ompliré el contenidor blau. Si algú en vol, que m'ho digui. Els regalo, però els ha de venir a buscar. Llibres de paper ja no en volen ni les biblioteques. A més, per a ficar-los a triple fila, millor no ficar-los. Sovint m'he passat una tarda sencera buscant un llibre concret que sé del cert que tinc i no he estat capaç de trobar-lo. S'ha acabat. Ara me'n quedaré un sarpat d'escollits i endavant, ligero de equipaje como los hijos de la mar... 28.9.09
De vegades
De vegades passen coses que et fan pensar que hi ha algú escrivint el guió de la teva vida... De vegades, inesperadament, reps regals anònims, com si algú vetllés per tu rere les bambolines... De vegades tens la temptació de creure que tot plegat és un joc amb un sentit molt definit, un joc les regles del qual desconeixes... De vegades et mires la pròpia vida com una representació teatral en la que somnis i realitat es confonen... De vegades simplement somrius, deixes de pensar, flueixes... Perquè saps que el millor encara està per arribar...
26.9.09
Com una exnovia

Com una exnovia que retrobes després de molts anys sense veure-la, així la sento passejant pels seus carrers i les seves places, a la vora del riu, pels camins de l'Horta... La vaig deixar adolescent i ara s'ha fet tota una dona, ha crescut, ha madurat, té una bellesa més profunda... Observo el campanar de la Seu des de totes les perspectives possibles, la meva fascinació per aquesta obra no decau, sinó que creix cada dia (i més d'ençà que vaig saber que un avantpassat meu va participar en la seva construcció)... El riu és ple d'ànecs i de peixos... Als Camps Elisis hi ha instal.lada la Fira de Sant Miquel, estem de Festa Major... Aquesta nit actua el mític grup Tequila, no m'ho penso perdre... Fa un dia esplèndid, l'estiu no vol acabar de marxar... M'assec a la Plaça de la Pau (una de les meves preferides) i escric això a la BlackBerry... Com una exnovia que retrobes després de molts anys...
25.9.09
I'm lovin' it
Contemplo la lluna assegut a la terrassa. És una mitja lluna perfecta. A sota, els cotxes fan cua per accedir al McAuto. Menjar al cotxe és una solemne marranada. A qualsevol cosa se li diu menjar. Avui han inaugurat el segon McDonald's de Lleida, a la carretera d'Osca, davant de la Fonda del Nastasi. A mi no m'enxamparan. Ara que faig una dieta quasi vegetariana, només hi podria menjar amanides plastificades... Ecs. La lluna no és blanca. Té un color trencat, marmori, gairebé groguenc. No fa ni fred ni calor. Les fulles dels plataners resten immòbils. Demà hi ha dinar familiar. Ens acomiadarem de la casa que hem gaudit durant 30 anys. Entre l'àpat de demà -ben entaulats- i el McAuto hi ha un abisme. El mateix abisme que separa la civilització de la barbàrie.
Etiquetes
abisme,
barbàrie,
civilització,
família,
Lleida,
lluna,
McDonald's,
menjar,
restaurants
Encís

Les cigonyes em passen a tocar amb el seu vol majestuós. Veig el castell de Gardeny i l'aigua del riu que avança parsimoniosament cap a Butsènit. El matalàs nou és millor que el que tenia. M'ho diu l'esquena quan em llevo. Hi ha un encís que omple la casa d'esperança. Hi ha un encís que omple el cor d'agraïment. Sé que no em mereixo res, però el destí s'entesta a tractar-me com un privilegiat...
23.9.09
Un nou horitzó
Les orenetes han marxat. Jo també marxo de la casa que m'ha acollit durant tres mesos. M'espera un nou horitzo...
22.9.09
El trasbals de la novetat
Les persones conservadores tenen por dels canvis, és a dir, de la realitat, perquè la realitat és pur canvi. Per això s'aferren als ideals, a les ficcions, a les religions, al que faci falta per tal d'evitar-se el trasbals de la novetat. Quan, malgrat el seu conservadurisme malaltís, les coses canvien (perquè sempre canvien) aquestes persones pateixen de mala manera, es queden descol·locades, no entenen res. La burgesia i la moral pretenen conservar unes possessions materials i unes pautes de conducta inalterables. La seva dèria està condemnada al fracàs. A les antípodes estan les persones obertes, innovadores, creatives, les que no tenen por d'experimentar. A les antípodes està la llibertat.
20.9.09
Realitat versus Ficció
No hi busqueu cap lògica. No la trobareu. La vida no té argument ni trama. El relat pot guardar una certa coherència, però de seguida ens adonem que moltes peces no encaixen i que tot plegat sembla un quadre de pintura abstracta. No en traurem l'entrellat. Un capítol rere un altre, un vers segueix un altre vers, introducció, nus i desenllaç. Tant de bo fos possible mantenir la raó enmig de tanta disbauxa. Tant de bo hi hagués regles que ens obliguessin a ser convencionals, ajustant-nos a un ordre precís i intel·ligible. Ser-hi, hi són, però totes fracassen. En el meu cas el fracàs ha estat estrepitós. Mai no he pogut respondre a les expectatives socials perquè dins meu hi havia una lluita a mort entre totes les meves possibilitats. El que he fet ho he fet per alliberar-me d'aquesta lluita. Si he fugit ben lluny és perquè fugia de mi. Les circumstàncies són relatives. La meva follia consisteix a no definir-me mai, a escapar-me de les determinacions. Respecto la sintaxi fins a cert punt: subjecte, verb i predicat. He escrit obres sense cap signe de puntuació i he viscut experiències sense cap signe de puntuació. No hi ha barreres per atènyer l'infinit. Cada instant és un experiment que el cosmos fa amb nosaltres. Com la flor s'esbadella, hem d'esbadellar-nos si volem fruitar. No hi busqueu cap lògica. El cartesianisme està passat de moda. Us ofereixo un brollador sense fi, una cascada de mots, focs d'artifici que espurnegen al bell mig del firmament més fosc. És el que hi ha. Realitat versus ficció.
19.9.09
El juego de la vida
He llegado a varias conclusiones temporales, o comprensiones nuevas. Comprendí que todo, absolutamente todo lo que nos pasa, es por algo, no somos tan libres realmente como pensamos. Si estamos atrapados en nuestros egos o yoes, tenemos la ilusión del libre albedrío. Estamos dirigidos, guiados, por seres multidimensionales, seres que son parte de nosotros mismos en otras dimensiones, pues nosotros mismos nos estamos guiando desde otras esferas, y esa comprensión, aceptación y entrega es la que me está dando un nuevo sentir. Un sentir que me abre un mundo de posibilidades, un sentir que me hace integrar lo bueno y lo malo, lo adverso, el antagonista, puertas que se cierran, ventanas que se abren... el juego de la vida. (Lyss)
Etiquetes
contradicció,
ego,
il·lusió,
llibertat,
Lyss,
sentiments,
vida
18.9.09
طائفة لاردة

Impressiona veure centenars d'homes (només homes, res de dones), la majoria joves, negres i moros, musulmans tots, ajupits a terra resant en àrab... Eren tres quarts de dues del migdia als Camps Elisis de Lleida. He aturat el cotxe i m'he apropat per tal de veure l'espectacle. Dirigia l'oració un mestre de cerimònies vestit amb una túnica blanca. Avui divendres és el seu dia sagrat i, a més, estan de Ramadà fins al diumenge. Es veu que ja fa temps que tenen problemes d'espai. Llavors la imaginació se m'ha disparat. ¿Què seria capaç de fer aquest exèrcit tan obedient i tan ben organitzat? Una cosa és veure'ls pel carrer un per un, i una altra molt distinta trobar-te'ls tots aplegats. Fa respecte, la veritat. Lleida va ser ocupada pels àrabs l'any 714 i va ser musulmana (Larida) 450 anys fins que Ramon Berenguer IV la va reconquerir per als cristians. Com a testimoni en queda la Suda, al costat de la Seu Vella.


17.9.09
Nou cicle
Mon pare feineja per l'hort. Cull els últims melons, les últimes tomates, les últimes figues, els últims préssecs, les últimes pomes... No ha fet res més que treballar durant 72 anys. Ara coixeja i la memòria li falla una mica. Avui està trist. Ha venut la casa. La casa que va construir fa 30 anys. La casa on ens hem criat tots els germans. La casa i la terra que l'envolta, tots els arbres que ha plantat amb les seves mans. Demà ja no serà seva. La casa on he viscut aquests últims tres mesos. La casa on he escrit les meves dues últimes obres: una novel·la en castellà i un poemari en català. Mon pare està trist i jo també. És una tristesa estranya. Com la tristesa que té la gossa perquè intueix alguna cosa. Als nous propietaris no els agraden els gossos. Mon pare feinejarà fins que es faci fosc. Rondinarà una mica a l'hora de sopar. Dirà que hem malvenut la propietat familiar. No hi haurà llàgrimes. Només un comiat silenciós, un sentiment profund de pèrdua. Els homes no tenim arrels, sinó cames, però necessitem la terra per a ser. La terra està venuda. ¿Què farà mon pare sense l'hort totes les tardes? És una incògnita que em preocupa. Comença un nou cicle per als dos. Hi ha núvols blancs i núvols foscos. El vent s'ho endu tot.
15.9.09
Una altra tardor
Han arribat les pluges. Les orenetes es preparen per al gran viatge. Les serps busquen el cau per a la gran son. Tu i jo, amb el cor arrupit, imaginem nous escenaris... ¿O serà veritat que no hi ha res de nou sota el sol?
13.9.09
Arenys de Munt
Etiquetes
Arenys de Munt,
Catalunya,
democràcia,
esperança,
futur,
independència,
llibertat,
política,
Saül Gordillo,
Vilaweb
12.9.09
Tokerau
Tokerau és vent i Mahina és lluna. Són les meves paraules predilectes en la llengua rapanui. Sol es diu Ra'a, com el déu egipci. Les erres són suaus i les hacs s'aspiren. Una mateixa paraula pot significar diferents coses depenent del context i del to de veu. A Rapa Nui no existia la religió fins que van arribar els capellans cristians. Els moais no són déus, sinó l'efígie vivent dels avantpassats. Ells no adoren res, respecten la terra -Te Henua- i els ancestres -Tupuna-. Creuen en el Mana, l'energia, el poder. Aquest Mana va ser el que va moure els moais. Ha Ere Moai. Els moais caminen. No els preguntis res més perquè no en trauràs l'aigua clara. Observa, descalça't, camina, sent. Tu mateix comprovaràs la presència del Mana que t'entra pels peus, et puja per les cames i et carrega com si fossis una bateria. Vaig deixar l'illa curull d'energia. Encara em dura. Mahina és lluna i Tokerau és vent. Nit es diu Po, i Otea és el dia. Rangi és el cel. La mare terra és Kainga. Tangata és home i Manu ocell. Miris on miris només hi veuràs aigua, Vai Moana, l'oceà immens que encercla el melic del món, te Pito o te Henua. L'illa ets tu, recòndita, plena de volcans i de cavernes. Els desigs són peixos que et fan pessigolles. No hi ha serps, no hi ha temptacions. Tot és bo en el paradís, no hi ha malícia. Sobren turistes i xilens. L'Ariki Agterama, el rei, em va dir que aviat aconseguiran la independència. N'estan tips de ser una colònia deixada de la mà de déu. Tokerau és vent i Mahina és lluna. Aroha Nui.
10.9.09
Quetzalcóatl
¿Quantes vides distintes podem viure en una sola vida? No em refereixo a portar una doble vida, sinó a morir i a tornar a néixer vàries vegades sense morir del tot. Alguns animals passen per diferents fases, pateixen metamorfosis. ¿Què té a veure un cuc que s'arrossega amb una papallona que vola? I resulta que és la mateixa vida que ha canviat de forma sense desaparèixer. A això em refereixo. Quan a la serp li surten plomes. Quetzalcóatl. Kukulkan. Gukumatz. Tangata-Manu. There's a bird that nests inside you sleeping underneath your skin. Yeah, when you open up your wings to speak I wish you'd let me in... I walk along these hillsides in the summer'neath the sunshine. I am feathered by the moonlight falling down on me...
Etiquetes
Counting Crows,
mort,
ocells,
papallones,
Quetzalcóatl,
serp,
vida
7.9.09
Nachtzeit
Ara que no hi ets penso en tu
La buidor que queda en el llit gran
La cadira de sempre desocupada
L'habitació del despatx
Encara no hi pots entrar?
La vida cortrencada
Partida per la meitat
Hi ha rectes paral·leles que se separen a l'infinit
Hi ha mitges taronges que no casen
Hi ha records que no volen marxar
Lamarequeelsvaparir
Ara que no hi ets penso en tu
Com si pensar en tu servís d'alguna cosa
Vaig travessar els oceans
Vaig fer el més difícil
Ara que ja no hi ets penso en tu
I sé que tu penses en mi
Com si pensar servís d'alguna cosa
La buidor que queda en el llit gran
La cadira de sempre desocupada
L'habitació del despatx
Encara no hi pots entrar?
La vida cortrencada
Partida per la meitat
Hi ha rectes paral·leles que se separen a l'infinit
Hi ha mitges taronges que no casen
Hi ha records que no volen marxar
Lamarequeelsvaparir
Ara que no hi ets penso en tu
Com si pensar en tu servís d'alguna cosa
Vaig travessar els oceans
Vaig fer el més difícil
Ara que ja no hi ets penso en tu
I sé que tu penses en mi
Com si pensar servís d'alguna cosa
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
-
►
2022
(37)
- ► de desembre (2)
- ► de setembre (6)
-
►
2021
(15)
- ► de desembre (1)
- ► de setembre (3)
-
►
2017
(195)
- ► de desembre (22)
- ► de novembre (28)
- ► de setembre (9)
-
►
2016
(58)
- ► de desembre (2)
- ► de novembre (4)
- ► de setembre (2)
-
►
2015
(109)
- ► de desembre (4)
- ► de novembre (7)
- ► de setembre (3)
-
►
2014
(132)
- ► de desembre (10)
- ► de novembre (15)
- ► de setembre (6)
-
►
2013
(95)
- ► de desembre (11)
- ► de novembre (7)
- ► de setembre (12)
-
►
2012
(138)
- ► de desembre (8)
- ► de novembre (9)
- ► de setembre (11)
-
►
2011
(168)
- ► de desembre (18)
- ► de novembre (18)
- ► de setembre (18)
-
►
2010
(114)
- ► de desembre (10)
- ► de novembre (1)
- ► de setembre (2)
-
►
2009
(174)
- ► de desembre (28)
- ► de novembre (28)
- ► de setembre (21)
-
►
2008
(343)
- ► de desembre (10)
- ► de setembre (32)
-
►
2007
(459)
- ► de desembre (37)
- ► de novembre (46)
- ► de setembre (29)
-
►
2006
(491)
- ► de desembre (48)
- ► de novembre (53)
- ► de setembre (50)
-
►
2005
(2)
- ► de desembre (2)









Toni Ibàñez| dimecres, 22 d'agost de 2007 | 13:51h