Avui faré un post curt...

Primer dia de classe: prima non datur et ultima dispensatur.
Plou amb ganes.

Petjades: 1, 2, 3, 4

M'honora d'allò més...

M'honora d'allò més que en un dia tan assenyalat com el d'avui un bloguer de la vella guàrdia al qual sempre he llegit amb atenció dediqui un post sencer a la meva humil persona i als meus humils escrits. Gràcies, Antoni, però aquesta estratègia per tal d'augmentar les visites ja està molt vista. Tanmateix, com que la tarda es presenta ensopidota (ara fan sardanes a la plaça del poble i, més tard, a les set, faran havaneres...), em distrauré provant d'aclarir l'embolic que t'has empatollat en el teu post confús, passant per alt, això sí, alguna expressió desencertada com ara "carn de psiquiatra"... Paciència, doncs, que m'ho prendré amb calma, val, Czech Telecom a.s., Czech Republic...
En primer lloc, mai no he defugit la contradicció. Ho vaig escriure a TdQ (16.5.04):

JE ME RÉSERVE AVEC LA PLUS GRANDE FERMETÉ LE DROIT DE ME CONTREDIRE (Paul Claudel)

De vegades, només de vegades, em contradic. Al principi em costava d’acceptar, però amb el temps m’hi he acostumat. El problema és que la gent no ho acaba d’acceptar. Reconec que, vistes des de fora, les meves contradiccions costen més de pair.

I a ENTRELLUM (5.4.06):

Ho diu Kierkegaard:

Només en les contradiccions hi ha llibertat (Diari d’un seductor)

Tot el contingut del meu ésser és com un crit permanent de contradiccions íntimes (La repetició)

I jo hi estic d’acord. M’hi identifico.

¿Què passaria si l’ala dreta de la mosca contradigués l’ala esquerra? Doncs que la mosca no podria volar. Aquest és el problema de les mosques. Per sort, no és el meu problema. Per això no tolero que les mosquetes em donin lliçons de llibertat.

Si acceptem aquesta premissa fonamental (contradir-se és quelcom natural i saludable que demostra el grau de llibertat i d'obertura mental de les persones), podem seguir sense problemes.

Ara me'n vaig a escoltar havaneres i a beure rom cremat...

(...)

Les havaneres un avorriment. Em sonen totes. Tot ple de iaios. ¿On ens havíem quedat?

L'amic Ferrando em retreu que em contradic als meus escrits. Us remeto a la premissa-1 en aquest sentit. ¿No seria millor dir que tinc dubtes? ¿No dubteu vosaltres potser? On l'Antoni veu "contradiccions" jo hi veig dubitacions, hesitacions... Hi ha dies que em llevo més independentista que ningú i dies que no ho veig gens clar. A mi la gent que no dubta mai em fa molta por. Són els talibans. Jo dubto sovint i, per aquest motiu, acostumo a contradir-me. Quan era més jove no dubtava tant...

L'amic Ferrando (al segon paràgraf del seu post) cita un comentari que vaig deixar al blog d'en Saül Gordillo en el qual instava a un altre comentarista a què concretés com s'ho pensa fer per a deixar de formar part d'Espanya. No "abusava" pas d'ell, sinó que li demanava solucions viables i plausibles. És que no suporto les vaguetats. La xerrameca em cansa. Hi ha molta xerrameca utopista (o sigui, platònica) en el discurs independentista. Estic plantejant-me la depilació integral.

L'amic Ferrando (tercer paràgraf) (...) Em salto aquest paràgraf.

L'amic Ferrando em titlla d'incontinent verbal. ¿M'insultes? Nulla dies sine post. En aquest ciberdietari em vaig proposar d'escriure cada dia. Quan vull, puc ser molt autodisciplinat. Em sento bé obeint-me a mi mateix i superant el reptes que m'imposo.

Sobre l'esquizofrènia...

f PSIQ Psicosi caracteritzada per la manca d'equilibri psicològic, per la pèrdua de la unitat de la personalitat, per una destrucció progressiva dels records i per una indiferència enfront del món exterior.

La meva personalitat mai no ha estat ni equilibrada ni unitària, tendeixo a l'heteronomia blogogràfica, malgrat que la memòria la tinc fantàstica (sobretot per a les coses bones, de les dolentes me n'oblido de seguida), i el "món exterior" me la porta bastant fluixa (això que els babaus anomenen "la realitat" és un invent que no pot ser pres seriosament). Aquest presumpte "món exterior" només pot ser "interessant" per a la gent que no té vida interior. A mi, com que me'n sobra, de vida interior, me la sua el "món exterior" sempre i quan no m'afecti desagradablement perquè aleshores puc posar-me agressiu... ¿Esquizofrènic? ¿Ets tu psiquiatre, Ferrando, per a emetre diagnòstics amb cara i ulls? Doncs calla't la boqueta, xaval, que calladet estàs millor. I ara mateix (rellegint "estesa estesa" la darrera frase del paràgraf 4) faig un esforç titànic i continc la meva incontinència verbal per a no ferir la sensibilitat dels amables ciberlectors.

L'amic Ferrando (paràgraf 5) parla d'avis autòctons i de xarnegos. Molt bé. El seu amic potser té raó. No hi ha cap partit que representi els néts dels primers perquè la immensa majoria dels d'ERC són fills o néts de xarnegos i s'han fet d'ERC per a dissimular-ho, canviant-se noms i cognoms, quan no han renegat de les seves arrels, etc... Potser entre els votants de CiU queden encara catalans de pedra picada, comarques endins, a la Catalunya més interior... Potser.

L'amic Ferrando ja es comença a embolicar al paràgraf 6 atribuint-me coses que jo mai no he dit ni he escrit, com ara "Quan l’Ibàñez considera el Montilla com a no català...". Mira, maco, busca'm l'enllaç exacte on servidor ha escrit això. No el trobaràs. Montilla és català. Montilla és català. Montilla és català. El problema no és aquest, ni tan sols és un problema lingüístic. Jo començava el meu post d'avui afirmant la meva identitat catalana la qual, com a escriptor, es concreta en una cosa molt senzilla: escric en català. I santes pasqües. La noció d'identitat és una noció metafísica i, per tant, molt molt molt relliscosa. Ni tu ni ningú (ni l'eximi Terricabres) em pot donar una definició de què significa ser català. ¿Ets més català si enraones en català? Mira el Piqué. No ens posaríem d'acord. ¿Si no és una qüestió de llengua, ho és de sentiment? Tampoc ho tinc clar. Ja saps què n'opino, dels maleïts sentiments. No me'n refio un pèl. O sigui, que ens estem embolicant. Sisplau, no em facis dir coses que no he dit. Jo ni he parlat d'avis ni de xarnegos ni d'integracions ni de pluralismes ni de goril·les... T'embales sol i acabes amb un paràgraf final digne de la pitjor demagògia. ¿Vols que acabi jo la frase que tu no has tingut collons d'acabar? ¿Vols que ho porti tot a les últimes conseqüències? ¿O m'espero a demà?

El problema, amic Ferrando, és que, pel mig (a partir del paràgraf 5), et treus de la màniga una premissa falorniosa ("català = qui parla català"), me l'atribueixes sense fonament i treus conclusions precipitades que ni tan sols tu tens nassos d'enunciar explícitament. Tot un joc de malabarisme argumental propi d'alumne d'ESO.

Dius que demà continuaràs... Això espero. Jo et tenia per un home assenyat. La teva imatge de bloguer seriós ha quedat molt malmesa amb aquest post festiu i precipitat. Encara ets a temps d'arranjar-ho.

Ah, i les visites van la mar de bé. De res.

(...)

Torno de sopar i em trobo una "contrarèplica" (21:45) de l'amic Ferrando (àlies bona voluntat) que m'ha deixat fred i a la qual he respost aquest comentari:

Val. Això ho podem allargar tot el que vulguem. Crec que en la teva "contrarèplica" no t'has retractat de res ni has entrat al fons de l'assumpte que, almenys a mi, em sembla digne de reflexió i de debat seriós: la "identitat catalana" en relació a la llengua. No n'hi ha prou amb un penjament i tres punts suspensius. Caldria estrendre's en aquest punt. I, sí, tota la bona voluntat que vulguis, però a hores d'ara ja has ultrapassat les dues xifres en el comptador d'avui...

Sé que em respectes, i es nota, sobretot perquè la teva contrarèplica té un to molt més suau que el post inicial en el qual quedava retratat com un esquizofrènic incontinent abusador i contradictori... Ara, pel mateix preu, sóc un bufó insolent perquè esmento les visites i me'n fumo de "la realitat". Matisa tot el que vulguis, però no estic d'acord amb tu quan afirmes que el dubte no pot ser voluntari. ¿No has llegit Descartes? El dubte pot ser fins i tot metòdic!

Insisteixo: no pots atribuir-me coses que no he dit ni utilitzar-me per a la teva argumentació quan no estic d'acord amb les premisses que planteges. O anem al pinyol de l'assumpte, al moll de l'os, o ho deixem córrer. Repregunto: ¿Consideres que la llengua és un tret fonamental de la identitat? ¿Què passaria si portem fins a les últimes conseqüències que "només és català el que parla català"?


(aquest post, inevitablement, seguirà creixent...)

FELIÇ DIADA

No admeto que ningú em doni lliçons de catalanisme. Més enllà del politiqueig barat, com a escriptor que sóc, la meva particular i prioritària manera de ser català és escriure en català. La resta són accions o opinions més o menys secundàries. Jo enraono i escric cada dia en català sense problemes. Aquesta és la meva normalitat. És clar que voldria l’oro i el moro, gaudir d’unes millors circumstàncies, etc. ¿Us penseu que jo no tinc somnis? ¿Us penseu que ja he perdut totes les il·lusions? No senyor. Encara aspiro a millorar les condicions que tinc, que són les condicions dels que m’envolten: del meu poble, del meu país, de la meva terra... Cada cop estic més convençut que cal cercar el consens en comptes de barallar-nos entre nosaltres. Per això, m’agradaria que CiU i ERC es poguessin entendre. Per a mi aquesta és la veritable “clau” del futur de Catalunya. ¿O seguirem amb la lluita fratricida que només beneficia l’enemic comú? No, no vull veure Montilla presidint la Generalitat. Intento imaginar-m’ho i no me’n surto. És una qüestió de dignitat. No podem caure tan baix. Vull sentir-me orgullós del meu país i de les persones que el representen. Montilla no dóna la talla, com no la va donar Maragall. Ja me’l poden vendre tot embolicat de cel·lofanes. Poden dir missa, però l’experiment del Tripartit ha estat un desastre absolut, descomunal, acollonant. No ens podem permetre el luxe de repetir més desastres. Catalunya no s’ho mereix. Apel·lo a la responsabilitat nacional de tots els ciutadans catalans que el proper dia 1 de novembre exerciran el seu dret a vot. Ens hi juguem moltíssim. Ara és l’hora d’estar alerta per a encertar.

Acabo de penjar la senyera. Per la finestra esbatanada entra la bonança de la nit. ENTRELLUM es vesteix de festa. Us desitjo una feliç Diada i una molt bona Tardor a tots plegats!!

Van Morrison, When the Leaves Come Falling Down, de l'àlbum Back on Top (1999)

Els primers rovellons...

Els primers rovellons de la temporada! Me'ls vaig cruspir anit a la meravellosa terrassa d'estiu del restaurant El Trabuc de Granollers (apareix a la pàg. 82 de l'última edició de la Guía Campsa). Oh, rovellons, quina delícia! El seu color carbassa ben viu, l'allet i el julivert, el gust de bosc i de molsa, veritable primícia tardorenca... Me'ls van fer pagar (21 € per un plat amb 12 rovellons de mida mitjana tampoc no és cap bestiesa), però els vaig assaborir amb una delectació suprema. Al costat dels rovellons, el pernil ibèric de gla gran reserva "Joselito" i el foie d'ànec de la casa van quedar eclipsats. Hi ha plaers que les paraules no poden atènyer. El sibaritisme és l'epicureisme gastronòmic elevat a la màxima potència. De vegades no es tracta de menges massa elaborades o sofisticades. Un rovelló acabat de plegar (a Lleida els pleguem, els rovellons -com els cargols-, però en altres indrets de Catalunya els cacen... que és un verb que sempre m'ha fet gràcia, com si els rovellons tinguessin potes o ales!), dic que no hi ha res que pugui superar el sabor d'un rovellonet acabat de plegar enmig del bosc. Jo me'ls menjo crus. És molt divertit perquè després pixes vermell. Vagi de gust!

Que quedi clar que som independents (i incansables). Gràcies Saül!
Si voleu (som)riure una mica aquí

El cas Rubianes...

El cas Rubianes dóna molt que pensar... La cosa sembla simple, però no ho és. El simplisme arrossega molts opinadors acrítics que s'apunten al blanc o negre amb una celeritat paorosa. No es pot apel·lar a la llibertat d'expressió per a dir qualsevol cosa de qualsevol manera. En Rubianes mai no ha estat sant de la meva devoció. Sempre l'he trobat barroer, groller, pescater... Rubianes ha fet la viu-viu tots aquests anys explotant el seu "humor escatològic" tot esdevenint el pallasset oficiós de Catalunya (de la mà del pallasso oficial, en Bonafont, via TV3) sense haver de parlar, oh paradoxa, una puta paraula en català. És la dubtosa gràcia del culo, caca, pipi. El seu "èxit" diu molt dels seus admiradors. Ningú amb dos dits de front pot defensar les desafortunades declaracions que va perpetrar al programa El club de TV3, malgrat que puguem estar d'acord amb el fons ideològic. I és llàstima que, en aquest cas, el missatger hagi matat el missatge el qual val molt la pena, perquè l'obra Lorca eran todos és una obra seriosa, oportuna, didàctica, molt recomanable. Rubianes s'ha enterrat ell solet. El seu histrionisme toixarrut, injustificable, l'ha deixat fora de joc. Culpar ara els altres dels seus errors ho trobo covard i lamentable. Per tant (i no sabeu com em dol) comparteixo l'editorial de l'ABC d'ahir: un personaje menor no merece ser llevado a la fama a impulso de escándalos gratuitos o de manifestaciones en su favor o en su contra... I sé que, amb aquest post, m'exposo a ser rebutjat pel Pensament Únic Català (altrament dit Catalibanisme). Se me'n fot. La dissidència és el que em queda de propi enmig d'aquest papanatisme oligofrènic que m'envolta.

Les rèpliques aquí
Les adhesions aquí

Ben retrobat...

Ben retrobat, amic Ramon, la Laia Gardeny t'envia petons...

Saül Gordillo...

Saül Gordillo ha tingut a bé de citar-me en el seu darrer post, cosa que l'honra perquè demostra que accepta la discrepància, no com altres, que intenten imposar el Pensament Únic peti qui peti. Tot sorgeix arran de la meva opinió sobre la campanya "Jo també vull un estat propi". Considero que cadascú pot somiar el que vulgui. També hi ha noies que esperen el seu príncep blau. El que no es pot fer és somiar i no saber que estàs somiant. Aquest dilema va preocupar moltíssim Descartes el qual es va veure obligat a acceptar l'existència de Déu per a sortir del dubte. La pregunta seria qui és el "Déu" dels independentistes catalans... ¿Déu és l'Estat Somiat? ¿O només tenen Messies i tot és un bluf? Una mica de seny, sisplau! Us reprodueixo aquí el comentari que he deixat al blog d'en SG:

Em sap greu, Saül, que els comentaris del teu respectable blog s'omplin de hooligans que aprofiten l'avinentesa per a carregar contra mi. T'agraeixo el tracte que em dones i, atès que sóc l'únic discrepant que dóna la cara posant entre parèntesi la campanya per a l'estat propi, has de rebre de retruc les deixalles en forma de comentari que alguna genteta defeca en el teu blog. Els que no són anònims són prou coneguts, o sigui, que no pateixis. Sembla ser que si no t'afegeixes al Pensament Únic et crucifiquen. Jo he donat la meva opinió, que intenta ser realista. Ara per ara, reclamar un estat propi és somiar truites, per molt que Víctor Alexandre digui que el tindrem dintre de 4 o 5 legislatures. No es pot enganyar així a la gent! Això només s'ho poden empassar quatre adolescents. Cal tocar de peus a terra. El preu d'aquesta presumpta independència seria TAN GRAN que el fet de plantejar-ho ja demostra una inconsciència perillosa... En fi, que així està el pati: molt de soroll i poca substància.

Per sort, encara hi ha gent que raona:

Jo vull un Estat propi i lliure d'inútils

J.R. | divendres, 8 de setembre de 2006 | 15:31h

Comparteixo en bona part l'opinió de l'Ibàñez. A més del somiatruitisme dels ingenus que, com els indis sioux, es pensen que invocant el déu de la pluja, plourà, o fent una manifa, invocant la independència, aquesta ens caurà del cel per art d'encantament, hi podem afegir la mala fe d'una sèrie de polítics miserables que, com els antics venedors de locions capil·lars del Far West, viuen de l'explotació de les il·lusions de la gent, que utilitzen per a amagar la seva incompetència i la seva mediocritat. Aquesta campanya no és més que una cortina de fum per part de l'entorn d'Esquerra per a amagar la seva incompetència extrema. Ara que vénen eleccions, cal tornar a enganyar el ramat per a fer Montilla President.

Aquí també hi ha marro

La vella figuera de Sant Mateu...

La vella figuera de Sant Mateu fa unes figues menudes,
dolces com la mel.
La vella figuera talaia el mar obert.
M'assec a la pedra de guaita i albiro la ciutat al sud
que fumeja com un drac al bell mig de l'infern.

La vella figuera em parla amb el xiu-xiu de les fulles:

Ja veus, amic, com estem.
La sequera em debilita.
La solitud m'aclapara.
Les figues massa petites.
Els anys no passen debades.

Jo li dic:

No pateixis, vella amiga,
que la fruita que em regales m'emmela els llavis.
Tu rai, que senyoreges aquí dalt
damunt la vall i la costa, ran de cel.

La vella figuera calla.
Hi ha un silenci de rostolls i saltamartins.
Els pins han reverdit amb les darreres pluges.

Die Feigen fallen von den Bäumen,
sie sind gut und süss;
und indem sie fallen,
reisst ihnen die rote Haut.
Ein Nordwind bin ich reifen Feigen.

Capvespreja a l'horitzó.
És l'hora de tornar a casa.
El camí cap al poble fa baixada.
La vella figuera resta dalt del cim solitària.
Mentre camino rumio aquest poema.
Han llaurat el camps de Ca l'Agutzil.

Saltirons de gripau...

Saltirons de gripau.
No pots escapolir-te del reducte
que t'estreny en la claror
del pleniluni.
La lluentor de la gespa
acabada de regar.
Demà hi tornaràs.
Mai no se sap.










El mur és de maons.
No hi ha res per damunt
dels bambús.
La glicina que grogueja.
Un cel que no et pertany.
Fes un forat a terra.
La llibertat dels gripaus.

Mentre alguns perden el temps somiant truites, el debat intel·ligent prolifera en alguns indrets (ECdO)

Dir "jo també vull un estat propi"...

Dir "Jo també vull un estat propi" és com dir "Jo també vull que ningú es mori de fam" o "Jo també vull que no hi hagi guerres" o "Jo també vull que ploguin bitllets de 500 €", etc. És a dir, que es tracta d'un desideràtum molt ben intencionat, però absolutament ingenu, il·lusori i inútil. Es tracta d'una proposició vàcua en la mesura que es fonamenta en el pur desig oníric sense tenir en compte la realitat. Muntar una campanya sobre una proposició aital només demostra el somiatruitisme d'alguns que, oh senyor, sempre trobaran acòlits encara més militants. És el que també s'anomena "fer un brindis al sol".

La conclusió és que (ja ho deia Freud) tota frustració necessita vies d'escapament i els eslògans serveixen per a esbravar-se, com ara les pintades... "Jo també vull viure de renda" -vaig veure escrit una vegada en una paret-. Segur que el pobre desgraciat que ho va guixar s'havia de llevar cada matí a toc de despertador i, com la majoria, havia de deixar mig sou al banc per a pagar la hipoteca.

Posem per cas que "Jo també vull que els humans siguin racionals", però sóc conscient que no és pas la raó allò que ens guia en aquesta vida, sinó altres instàncies més boiroses i imprecises entre les quals destaquen els maleïts sentiments.

Si, amic catalanet, de debò vols un estat propi, el que has de fer directament és nacionalitzar-te andorrà. Ara mateix, tal com estan les coses, no veig un altre camí plausible i viable per tal d'assolir el teu somni, molt respectable, però somni al capdavall.

Fins i tot els francmaçons tenen blog (+)

Un gripau al jardí...

Un gripau al jardí. Vigília de lluna plena. Thoth nasqué del cap del déu Seth després que aquest s'hagués empassat la semença del seu nebot Horus. Prima materia negra, putrefacta, sulfurosa. Basilisc de mirada vermella.

Dona que has parit el gripau: posa-te'l sobre el pit i deixa'l que xucli la llet virginal. Quan el gripau estigui replè de llet, morirà la dona mercurial que ets i esdevindràs el sofre vermell dels filòsofs.

Aleshores, em faràs un petó, em llevaré la màscara de gripau i descobriràs el príncep que puc ser, sempre desconcertant...

Una amable lectora...

Una amable lectora (que sembla professora de català) m'envia un mail amb la següent "crítica" del conte que vaig postejar ahir:

El conte està molt bé, té ritme, està tancat, prou explícit i morbós –un pèl barroer- tal i com exigeix la temàtica en aquest escenari. Els protagonistes són experts contorsionistes al servei d’un únic objectiu, reforçat pels diàlegs i, com no! infinitament insadollables..

El conte és això: Recreació que pren detalls d’allò quotidià per aconseguir versemblança, –el motiu de la faldilla, la marca de la roba...- però que certament no es pot titllar de “realista”.

Però qui sap què és el que vol dir “realitat”?

Jo li responc:

Ja fa temps, anys, que "la realitat" no m'interessa.

Primer perquè, com a filòsof, sé que "la realitat" no existeix.

Segon perquè, com a poeta, sé que "la realitat" és una cosa massa vulgar.

Tercer perquè, com a llibertí, sé que la millor seducció rau en les paraules.

A més, la inversemblança que esmentes no ho és tant,

¿Per què no es podrien fer certes coses en el cinema si poden ser fetes en el seient del darrere d'un utilitari?

L'únic que demostra la teva incredulitat és que no t'hi has posat mai...

Et ben asseguro que es poden fer coses increïbles en els llocs més inversemblants.

El que passa és que Faldilla carbassa no és un conte, sinó un somni; i a la teva edat ja hauries de saber que "la puta realitat" no pot competir amb els somnis.

Perpetrar un somni és vulgaritzar-lo. Mai no es perpetren els somnis impunement.

No trobes que ja va sent hora...

―¿No trobes que ja va sent hora de llevar-nos la màscara i esbombar a tort i a dret el que som realment? La gent pensa el que pensa perquè la gent mai no sap què hi ha rere la façana. A internet la cosa encara es complica més. Pots emmascarar-te de mil maneres i fer veure el que et plagui. ¿No trobes que la veritat és la millor drecera cap a l’alliberament total de la humanitat sencera?

―No. M’estimo més la màscara. Hi estic massa acostumada. La veritat és nuesa, pura intempèrie. La màscara ens protegeix. S'acosta l’hivern. ¿Què sóc jo si em llevo la màscara? Res. Un altre ésser humà sense atributs. Xavalla.

―Der Geist geniesst darin seine Masken-Vielfältigkeit und Verschlagenheit, er geniesst auch das Gefühl seiner Sicherheit darin, - gerade durch seine Proteuskünste ist er ja am besten vertheidigt und versteckt!
―Exactament! Gaudim plurificant-nos i les màscares ens protegeixen de la superficialitat de la gent. La nostra pregonesa exigeix l'emmascarament.
―Und vergesst mir den Garten nicht, den Garten mit goldenem Gitterwerk!
―Sí, sí, ara mateix me'n vaig a tallar la gespa!

Faldilla carbassa...

Faldilla carbassa, samarreta negra, sandàlies, ulleres de sol... M'has citat dins un cinema. M'has dit el nom de la pel·lícula i l'hora de la sessió. He agafat la moto i he volat per l'autopista. He vist com entraves a la sala i t'he seguit de lluny. No hi ha gaire gent. T'asseus a la penúltima filera. Jo m'assec al teu costat. Tanquen els llums. Comença la publicitat. Hola, em dius, pensava que no vindries. ¿Ho has dubtat potser? No pas. Al darrere no tenim cap espectador. Els més propers, a la mateixa filera, són una altra parella que tampoc no miren la pantalla. Em petoneges el coll i em llepes l'orella amb la punta de la llengua. M'agafes la mà i la prems amb força. Ets un Dimoni, em dius. ¿Dimoni jo? Et recordo, noieta, que has estat tu la que m'ha citat en aquest cinema, així que no te les donis d'angelical. Ja saps què en penso, de les dones angelicals. Efectivament: no portes calces. Ho sabia. Ho he sabut des del mateix moment en què m'has dit que avui et posaries la faldilla carbassa. ¿Per què ho has fet, marrana? Faig el que vull, Dimoniet. Tu mateixa. Ja ets prou grandeta. Tsssst. Calla, no xerris tant, bocamoll, que ens cridaran l'atenció! Tu sí, que estàs molla. Tots els llavis et regalimen: els de dalt i els de baix, els horitzontals i els verticals. Deixem de parlar. Trempo com una mala bèstia. Reconec que això del cinema té el seu morbo: la foscor, el perill de ser enxampats... Les evolucions dels meus dits augmenten el mullader. Ja t'has escorregut un parell de vegades. No puc dissimular el neguit a l'entrecuixa. M'acarones passant la mà sobre els texans la qual cosa augmenta encara més l'embalum. Em descordes el botons. Jo sí porto calçotets. D&G blancs. Me l'agafes amb destresa i la sacseges lentament. Avall i amunt. Avall i amunt. Ajups el cap i t'hi amorres. És la primera vegada que em fixo en la pantalla. En fan una de pirates, una d'aquestes pel·lis d'acció trepidant... Noto els teus llavis i la teva saliva i la teva llengua i el vel del teu paladar i la campaneta... Fes, fes, que ja t'explicaré la pel·lícula després. L'excitació s'accelera i esclato de seguida. Retinc la respiració per a no panteixar. Goluda, t'ho empasses tot d'una glopada. No en deixes ni una gota. T'incorpores i em dius: està dolça, boníssima. No he tret en cap moment la meva mà de l'interior de la teva faldilla. Ara faig la tisora amb els dits índex i llarg entaforant-los sencers en els seus respectius caus mentre amb el polze et frego el clítoris. Respires acceleradament. Em mossegues el clatell mentre jo et mossego els mugrons. Tssssst. Que ens sentiran! Dissimula una mica! Et menjaria sencera. Tornes a beure'm. Einmal ist keinmal. Mai no en tens prou. S'acaba la pel·lícula. Jo m'aixeco primer i surto de la sala abans que tu. Tinc la moto aparcada a la vorera just al davant de l'entrada. Quan m'estic posant el casc, et veig sortir per la porta del cinema. Faldilla carbassa, samarreta negra, sandàlies, ulleres de sol... Passes per la vora, em somrius i, sense aturar-te, te'n vas caminant xino-xano cap a casa...

L'àngel que vas ser...

L'àngel que vas ser m'acarona amb mans plumígeres mentre escolto la darrera cançó del darrer disc de Morrissey: At Last I Am Born.

¿Vols que et digui la veritat?

¿Vols sentir-la de debò?

Jo vaig assassinar-te.

Ara l'àngel que vas ser passa de llarg i es confon amb la boira que embolcalla totes les aurores.

No pensis que vaig ser cruel.

Les dones angelicals mai no m'han fet el pes.

Cap de setmana hospitalari...

Cap de setmana hospitalari; per a la millor cosa que es pot visitar un hospital: per a celebrar l'arribada d'una nova vida. Es diu Elena i és la primera filla del meu germà petit. Un part llarg. A la tercera planta de l'Hospital de Granollers la mare de la criatura i la criatura comparteixen habitació amb una altra dona que ha parit un nen per cesària (que no sé si és de debò "un part" o es pot aplicar en aquest cas el verb "parir"). Ella és d'aquí i el seu home d'origen marroquí. L'habitació és plena de dones amb vel que no paren de xerrar en àrab, malgrat que quan s'adrecen a ella ho fan en un castellà molt defectuós. No hi ha ningú de la família d'ella perquè ella ha renegat de la seva família o viceversa, vés a saber. Quan entra la infermera, ella li demana quan de temps haurà d'estar-se internada. La infermera li diu que tres o quatre dies perquè la cesària ho exigeix. Ella diu que es troba bé i que vol marxar demà. La infermera l'avisa que si vol marxar abans d'hora haurà de signar un paper... Aleshores li diu que té gana, que vol menjar. La infermera li diu que no pot perquè encara no ha passat prou temps des de la intervenció. Ella insisteix que té molta gana i vol menjar. La infermera, després de consultar-ho, diu que podrà menjar a les dues de la nit. Ella s'empipa i reclama en to d'exigència que no li portin res de porc. Etcètera. Les altres dones no paren de xiuxiuejar mentre hi ha aquest diàleg. Tots els que estem rere la cortina al·lucinem. La infermera no sap quina cara posar, encara que suposo que ja hi està avesada. M'imagino la resta de la història: noia d'aquí que s'enamora del moro i la família el rebutja i ella tira pel dret i abjura de tot (família, religió, etc.) i es torna més musulmana que els mateixos musulmans els quals i les quals li fan costat... O sigui, que ella s'ha adaptat perfectament als nouvinguts esdevenint més mora que ells. ¿Com és que aquesta adaptació ("integració" en terminologia oficial) costa tant que es produeixi a l'inrevés? Per la planta tercera de l'hospital hi ha més vels..... L'ombra d'Anselm Turmeda plana per Granollers.

Estudié toda mi vida...

Estudié toda mi vida en la privada (Universidad incluída) y cuando pisé una pública, previa oposición, fue para dar clases como profesor. Ya llevo 18 cursos enseñando en un instituto público. Mi hija siempre ha ido a la pública (ahora cursa 1º ESO).

La evolución en estas últimas décadas ha sido trágica. Recuerdo con nostalgia las clases de COU...

Mi teoría (que es fruto de la práctica pura y dura de todos estos años bregando) se reduce a un axioma elemental: TIENES QUE HACERLOS PENSAR. No hay otra opción. Estoy convencido que esta es mi función como docente y para esto me pagan. No es incompatible en absoluto con el estímulo, la diversión, el humor, los ejemplos más inmediatos de la sociedad en la que vivimos... QUE PIENSEN A TODA COSTA, que duden, que se planteen los problemas y formulen preguntas pertinentes. No hay otra "metodología". La experiencia me dice que CASI TODO VALE para conseguir este objectivo.

Cuando alguien teoriza sobre la educación en general o el sistema educativo siempre recuerdo lo que decía Platón en su Paidea republicana: Los gobernantes deberían estudiar hasta los 50 años, etc. etc. Papanatadas.

Ni todos los niños sirven ni todos deben estudiar (error del planteamiento ESO: obligatoriedad hasta los 16. Fatal). El verdadero studium siempre será patrimonio de unos happy few. El debate pública/privada es baladí. Hay zotes incorregibles y materia gris aprovechable en ambos lados. Se trata de saber potenciar lo que tienes delante.

Autocrítica final: una gran parte de los profes (compañeros) no valen para enseñar, es decir, para transmitir al alumno el ENTUSIASMO POR EL SABER, o sea, LA SEDUCCIÓN DEL CONOCIMIENTO. Con malos alumnos y malos profes, ni pública ni privada. El fracaso está asegurado.

Comentari deixat en El café de Ocata

T'escau...

T’escau aquesta distància de mots a l’altra banda del fil telefònic com si ens ho haguéssim dit tot fa molt de temps i ara restés simplement l’eco del desamor. T’escau com un collaret de perles que s’ha trencat estrebat per la força de les evidències: perles negres escampades pertot, irrecuperables, que rodolen cap a enlloc. T’escau aquesta veu diminuta, gairebé inoïble, lluny del fragor d’aquelles tardes ardents en les quals ens consumíem clafits d’apoteosis. No aspiro a retenir-te. Ets ombrívola i tendra com el primer dia. T’escau aquesta buidor tardorenca com si les fulles intuïssin el vol que els espera. T’escau, amor, l’absència dels meus dits i els llavis ressecs d’un altre agost d’agonia.

Amb 17 anys...

Amb 17 anys Günter Grass es va fer de les SS i jo de l'Opus. ¿I què? La ingenuïtat és molt agosarada. ¿No diuen que rectificar és de savis? Voler jutjar des de fora les vivències personalíssimes de cadascú és un exercici força temerari. Per sort, l'experiència humana és dinàmica i el passat sempre ha de ser superat si no volem enquistar-nos: Ich bin das, was sich immer selber überwinden muss’”. L'important no és d'on venim, sinó on som i cap a on volem anar. L'home és l'únic animal conscient de les seves errades. Hi ha vides monolítiques i vides que s'autorefuten sistemàticament. Amb la seva "confessió", Grass no ha perdut pas el meu respecte, ans al contrari. Els moralistes haurien de callar quan un home confessa les seves misèries públicament. Sovint el silenci dels fariseus és pitjor que bel dels irreprotxables. Amb 79 anys Grass ha demostrat que no té por de la veritat. Alguns es moren sense ensumar-la.

A finals de juny...

A finals de juny, en el sopar de comiat de la promoció de 2n de BTX del curs passat, els alumnes em van regalar una ploma daurada en la qual havien fet gravar una llegenda demolidora: EL PUTO AMO.

La ploma és una Inoxcrom que escriu la mar de bé. Em penso que enguany la portaré a sobre cada dia que vagi a l'institut. Els alumnes solen ser uns jutges implacables. Potser el que va passar és que, amb l'estrès de la selectivitat, van confondre la meva humil i limitada persona amb el Superhome nietzscheà, atès que Nietzsche fou l'últim filòsof que em va tocar explicar (jo és que m'identifico molt amb els pensadors quan els explico, sobretot amb en Fede, que és el meu ídol)

Avui s'inicia un altre curs que, en el meu cas, es tracta del número 18, o sigui, que assoleixo la "majoria d'edat" com a professor. Sembla que fos ahir aquell setembre de 1989 quan vaig entrar per primer cop en una aula i, tremolós, vaig fer la meva primera classe...

Després de tots aquests anys em ratifico en l'encert: vaig escollir la feina que millor s'adiu a la meva personalitat; o (si girem la truita) potser és la meva personalitat la que s'ha hagut d'adaptar a la mena de feina que he desenvolupat durant tots aquests anys...

Una cosa està clara: l'obligació d'haver de romandre només 24 setmanals al centre m'ha deixat prou "temps lliure" per a poder dedicar-me a altres menesters, com ara la literatura. No sé si fent una altra feina hagués pogut escriure tot el que he escrit. Aquest és el primer gran avantatge. El segon és el tracte directe amb el jovent. Sòcrates, sempre que podia, s'ajaçava amb els deixebles. Jo no arribo a tant, però quasi. La relació és intensa i, de vegades, apassionant. No paro d'aprendre d'ells.

1 de setembre de 2006. Benvinguts. EL PUTO AMO us desitja un feliç curs nou.