Indefensable

Sopar multitudinari de Festa Major. M'assec a la taula "presidencial" amb l'alcaldessa, Felip Puig i trenta persones més. A la meva esquerra seu un amic socialista que va pertànyer al PSUC i que ara té un càrrec molt important. Li demano: Sisplau, defensa'm Montilla! Ell em mira amb cara de resignació i respon: MONTILLA ÉS INDEFENSABLE. Sembla -diu- que la campanya li hagi fet Convergència. ¿Has vist aquell cartell en blanc i negre (perfecte per a un home gris com ell) on apareix Montilla capcot en una taula envoltat de llibres? Dóna la impressió que és un pobre home aclaparat per la feina que no se'n pot sortir... L'Orquesta Maravella toca fins a les quatre de la matinada. No ballo gaire. M'agrada més mirar com ballen el altres. Tot un espectacle.

Cronologia bàsica

1989

Cau el Mur de Berlín. S'acaba la "Guerra Freda" i en comença una de ben "calenta"...

Fatwa de l'Aiatol·là Khomeini contra Salman Rushdie per la seva novel·la Els versicles satànics. Assassinen el traductor japonès.

1991

Guerra del Golf

1992

Francis Fukuyama publica The End of History and the Last Man

1993

Fatwa contra Taslima Nasreen pel seu llibre La Honte, publicat a Bangladesh, en el qual es narra les violències patides per una família hindú en aquest país musulmà. Va haver d'emigrar a Suècia.

1996

Samuel P. Huntington publica Clash of Civilizations

1998

Atemptats a les ambaixades de Kènia i Tanzània

2001

11-S: Atac a les Torres Bessones de Nova York i al Pentàgon de Washington.

Guerra d'Afganistan

Oriana Fallaci publica La ràbia i l'orgull on parla d'Euràbia.

Michel Houellebecq acusat (i absolt) d'islamofòbia.

2002

Atemptat a Bali

2003

Invasió d'Iraq

Atemptats d'Istambul

2004

Atemptats de l'11-M a Madrid.

El cabildo de la catedral de Santiago de Compostela ordena la retirada d'una imatge de Santiago Matamoros, patró d'Espanya.

Assassinat de Theo Van Gogh, cineasta i escriptor holandès, pel seu film Submission (Islam vol dir això), curtmetratge sobre l'Alcorà i la submissió de la dona.

2005

Publicació de les polèmiques caricatures de Mahoma al diari danès Jyllands-Posten. Manifestacions violentes arreu del món musulmà (incendi d'ambaixades, etc.)

Atemptats del 7-J a Londres

2006

Discurs de Benet XVI a Regensburg. Assassinen la monja italiana Leonella Sgorbati a Somàlia.

La Deutsche Oper de Berlín claudica davant les amenaces i decideix no representar Idomeneu de Mozart.

Fatwa contra el professor de filosofia Robert Redeker pel seu article a Le Figaro.

Alguns pobles (Bocairent, Beneixama) on se celebra la festa de moros i cristians eliminen la crema de "La Mahoma".

El ministre d'afers exteriors britànic Jack Straw encén una nova polèmica en comentar que les dones musulmanes s'haurien de llevar el vel.

La gal·leria d'art Whitechapel retira obres eròtiques de Hans Bellmer per a no ofendre els musulmans.

Els Moros i Cristians d'Alcoi desfilen sense moros a la cinquena avinguda de Nova York in order not to offend local sensibilities...

2007

Moren sis militars espanyols en un atemptat terrorista al Líban.

Cinc turistes catalans i dos bascos moren en un atac suïcida al Iemen.

2008

Vídeo prohibit a Holanda

(...)

Existeix Al-Qaida?

L'apoteosi del patetisme

"... que n'estic tan tipa que només desitjo que el Toni Ibàñez es mori un dia d'aquests per continuar escrivint el meu blog i demostrar que es meu, perque tot aixòs es demencial (...) i ja li pots dir al Toni Ibàñez que hem faci el favor de suïcidar-se, no un "suïcidi internàutic", res, que agafi una pistola real i que es clavi un tret a la boca, que disfrutaré veient-lo mort, i veient a la seva dona i a la seva filla plorant, que ho dic de debò..." (MG gustet gustet)

L'amor és així... com tots els amors: l'apoteosi del patetisme.

Amb Robert Redeker

Le Figaro
Le Monde
Herald Tribune
Financial Times
Jihad Watch
Aljazeera
Spiegel
La Vanguardia
Libertad Digital
La Nación (Entrevista)
R. R. Website
Entrellum

L'ARTICLE SENCER EN VERSIÓ ORIGINAL: Face aux intimidations islamistes, que doit faire le monde libre?

Islamització dels esperits europeus
Imposar l'ordre alcorànic al món occidental
L'Alcorà és un llibre de violència inusitada
Exaltador de la violència, guerrejador sense pietat, saquejador, massacrador de jueus i polígam, així es revela Mahoma a través de l'Alcorà
Cita Bruno i Vanini!!! (Deus sive Substantia sive Natura)
Jesús no és violent, és un mestre d'amor, mentre que Mahoma és un mestre de l'odi: una bogeria histèrica que frega la barbàrie... inscrivint la violència com un deure sagrat al cor del creient
Judaisme i cristianisme conjuren la violència, la desligitimen, mentre que l'islam l'exalta
Cal apel·lar "el món lliure" perquè els seus adversaris pul·lulen dins seu...

Content

Avui estic content per quatre motius: fa sol, és divendres, he cobrat i és Festa Major al meu poble.

Molt Bona Festa Major!!!

(També als de Lleida)

Potser

Potser no cal escriure tant. Potser no cal ser tan explícits. Potser no cal rebaixar-se a donar tantes explicacions. Potser l'escriptura no sigui res més que teràpia: la necessitat d'alliberar-se de la foscor interior, la necessitat d'enfosquir el món -papers i pantalles- (d'enfosquir-lo per tal d'aclarir-se), la necessitat d'ombrejar-ho tot sense aconseguir, al capdavall, desempallegar-se de l'Obscur.

Entrellum naufraga entre aquestes dues possibilitats: l'aclariment i l'ofuscació. Potser tenia raó el vell Plató: viure és lluitar per a sortir de la caverna... Però, ¿què passa quan no ets tu qui està dins la caverna, sinó que és la caverna la que habita dins teu com un abisme paorós que et fa ser sovint el que no vols?

Weisheit

Es ist viel Weisheit darin, dass viel Kot in der Welt ist!

Friedrich Nietzsche, A.S.Z

Jo no tinc por

Jo no tinc por. ¿Por de què, de quatre moros lliberticides? Ho tenen clar, si volen anorrear la nostra sacrosanta llibertat. Ja es poden calçar. Ho vaig deixar ben clar quan les caricatures. La llibertat és l'únic valor sagrat a la nostra societat occidental. La resta és anecdòtic. Hem trigat massa segles fins que hem assolit el que tenim perquè ara vinguin aquests talibans tarats i ens desmuntin la guingueta. ¿Analfabets i morts de gana ens faran tremolar?. S'ha acabat la tolerància amb els intolerants. Si volen guerra la tindran. Jo no tinc por. Si cal lluitar, lluitaré en defensa pròpia. Sempre tinc present aquella memorable frase de Hegel a la Fenomenologia de l'Esperit:

Und es ist allein das Daransetzen des Lebens, wodurch die Freiheit, wodurch es bewährt wird

Multa

M’arriba una multa de 180 € amb la foto adjunta del cul del meu cotxe i la matrícula ben visible retratada pel radar 2156 en el km. 11,5 de la Ronda Litoral. Té collons. Anava a 80 km/h (que és el límit normal a les rondes) quan, en aquest cas, la velocitat estava limitada (per un “senyal específic”, suposo que d’obres) a 60 km/h. Apa. Fote't. Eren les 22:51 i tornava de l’aeroport. Com sempre que circulo per les rondes, portava el cruiser clavat a 80 km/h. Em diuen que si pago abans del 20 d’octubre em condonen 90 €, la meitat. Quina il·lusió! Només pensar que amb aquests diners de la meva butxaca l’ajuntament retribuirà els honoraris pregonaires de l’Elvirita Lindo amiga de Clos, se’m recargola el ventre. Ara entenc per què la multa està escrita bilingüe: cosmopolitisme recaptador.

Temps era temps

Temps era temps a Catalunya hi havia catalans: pagesos sorruts i pubilles amb cul de pera i generosa pitrera comme il faut (com déu mana). Sí, sí, encara que sembli mentida, en aquesta terra hi vivien catalans i catalanes de mena, de pedra picada, de cap a peus, de soca-rel. Només els vells ho recorden amb prou feines. La invasió de forans va començar fa unes quantes dècades. Primer van venir d'arreu de la península i ara vénen de la resta de l'univers. Som un poble d'acollida, diuen els progres forumescos, aquests que parlen castellà per a semblar més oberts. Som un poble multiguai, barrexa de cultures, d'allò més mesells i caganers. Hem perdut totes les guerres i, a la mínima de cambio, esdevenim botiflers. Caïnites fratricides. La pela és la pela. Mig fenicis mig jueus. No busqueu cap català que no el trobareu. Els quatre arreplegats que queden s'amaguen sota les pedres i ho dissimulen la mar de bé. ¿Catalán yo? ¡Ni de coña! Temps era temps Catalunya fou catalana; ara és un poti-poti d'africans i de xarnecs. ¡Se nota, se siente, Montilla presidente! El que resta és una llengua que es deixata enrogallada i tota una munió de somnis fets malbé.

Ghost

La nit s'ajup sobre mi per a obligar-me a ser còmplice de l'Obscur. M'envaeix un neguit d'estels titil·lants. Her eyes were like stars, trembling blue stars. La campana ressona. Tothom s'adorm. Escolto l'udol dels llops. ¿Saps què passarà demà? Jo tampoc. La nit no vol dir-m'ho. Si aconsegueixo adormir-me, et somiaré un altre cop. Els mots que no dic em fan ser. No fa fred ni calor. El carrer és desert com el meu cor. ¿Saps què passarà demà? Tornarem a trobar-nos i tornarem a perdre'ns. The Ghost Of An Unkissed Kiss.

No badis, Esquerra

Quo vadis, Esquerra?

¿Qué grado de catalanización se ha producido en el Baix Llobregat en los últimos 20 años con Montilla?"

Comentaris i visites

Efectivament, com havia previst, el fet de permetre els comentaris ha incrementat el número de visites. ENTRELLUM ja ha ultrapassat les 40.000 visites des del dia 8.1.06 que vaig instal·lar el comptador.

Segons una analogia molt ben trobada d'un dels comentadors, ara ENTRELLUM té les portes obertes i resulta més acollidor. Crec que els lectors fidels (que jo anomeno entrellumaires) us ho mereixeu. Aquest ciberdietari serà comentable tot el trimestre que resta fins a la seva caducitat: 31.12.06. Espero que ho sapiguem aprofitar. Sempre que pugui, intentaré respondre els vostres comentaris. Esborraré els comentaris que consideri que no s'ajusten a la mínima exigència d'educació i de respecte.

La tardor es presenta molt bé: els comentaris d'ENTRELLUM, el relat de Benzina a l'octubre, la publicació del L_OI al novembre (amb postludi de Biel Mesquida), un poemari nou que no para de créixer... i un projecte molt ambiciós sobre el qual encara no puc dir res. Mutis.

Molt bona tardor a tothom!

Ich bin Katalane!

Frankfurt ha de parlar català. Ens hem de treure de sobre els complexos, que en tenim molts, i així ens va. Jo escric a la xarxa en català i, gràcies als traductors on line, em llegeixen a tot el món. Això ja és possible. No m’interessen les discussions polítiques. Si els polítics no són capaços d’estar a l’alçada d’aquesta oportunitat històrica, em sentiré avergonyit com a català, i encara més com a escriptor català. Aleshores, potser em plantejaré la possibilitat d’escriure les meves obres directament en alemany.

Bolets

Ahir un lector incrèdul m'enviava un mail en el qual posava en dubte que (com jo afirmava al meu post) hagués pogut veure bolets de 10 classes distintes pels encontorns de casa meva (Sant Mateu). Avui, després de la migdiada, a risc de tornar a mullar-me, ni curt de peresós (que diria Montilla), m'he calçat les Timberland i he sortit a "caçar" bolets amb la càmera digital. Aquí teniu el fruit de la meva cacera:

No, no he trobat cap rovelló. La meva supina ignorància micològica m'impedeix d'anomenar-los pel seu nom vulgar o científic. Si algun lector por ajudar-me li estaria molt agraït. Sempre queda bé de posar el nom d'algun bolet estrany a l'entremig d'un poema, que no ens passi com el cas d'aquell poeta indocumentat que escoltava refilar el rossinyol a l'hivern!

Entre tots els bolets trobats, amb prou feines sóc capaç d'identificar un pebràs (3), uns pets de llop (10) i una cagarada -encara calenta- de pastor alemany (16). De la resta no en puc dir ni ase ni bèstia perquè no en tinc ni la més remota idea. El que més gràcia m'ha fet és el número 4: semblaven popets amb les potes i tot, i el més curiós és que estaven sense arrelar a terra...*

Val a dir que, en el termini d'una hora, he pogut arreplegar les imatges de 20 bolets diferents la majoria dels quals es trobaven a la vora mateix del camí, o sigui, que no he hagut d'emboscar-me gaire. De ben segur que, si hagués volgut, n'hauria trobat més... El problema és que, just quan havia fotografiat l'últim exemplar, ha començat a ploure. No tant com ahir, però avui no em venia gaire de gust mullar-me. Sort que duia una bossa de plàstic del Caprabo a la butxaca (sempre la duc per si de cas) i he pogut protegir l'Olympus Camedia C-350.

Quan he arribat a casa m'ho he tret tot al garatge i he pujat a dutxar-me. L'escalfor de l'aigua de la dutxa m'ha deixat el cos perfecte. He vist bolets de 20 classes distintes. El bosc fa goig. La tardor és la meva estació predilecta. M'he quedat assegut a la terrassa mirant l'última llum del dia. He anat al despatx, he engegat el portàtil i he escrit aquest post.

Em sap greu, lector incrèdul, però aquest cop deia la veritat... i vaig fer curt!

* Es tracta de les anomenades "estrelletes" (Geastrum Rufescens)

Sexe sagrat

Si jo no pensés que el sexe és l'experiència més potent d'immanència divina que podem assolir i que la seva litúrgia mereix delicadesa i respecte, ja faria temps que seria celibatari. No m'interessa l'infrasexe plebeu; i no m'interessa perquè és superficial, avorrit, embrutidor i contraproduent. Per culpa del cristianisme repressor, la sexualitat occidental ha esdevingut d'una trivialitat pornogràfica que fa feredat. El ritual de l'ofrena de la semença embriagadora -la libació del nèctar dels déus- no pot ser feta de qualsevol manera. Aquest és el sagrament primordial del neopaganisme de caire tàntric-taoista que professo. T'alletaré si em saps munyir com cal. Però no és tan fàcil trobar una ioguini adient... Si jo no pensés que el sexe és imprescindible en el camí del veritable desenvolupament espiritual, ja faria temps que seria materialista i cínic. Només el treball alquímic (Materia Prima Lapidis Philosophorum) ens pot salvar del naufragi generalitzat.

NB: Vid. El Codi da Vinci (Sexe Sagrat)

Pluja

Comença a ploure quan sóc a uns cinc quilòmetres de casa. En sortir ja sabia que plouria. De fet, volia que plogués. No he agafat l’anorac. Només porto unes bermudes texanes, una samarreta, uns mitjons curts i les inseparables i atrotinades Timberland. Les primeres gotes em refresquen la suor del cap. Fa una hora que camino i s’agraeix aquest bàlsam. Malgrat que el camí és costa avall, alenteixo la marxa per a entomar la pluja esperada. Sempre m’ha agradat mullar-me. De petit, quan plovia, agafava la bici i sortia a pedalar sota l'aiguat. Encara recordo els crits de ma mare: “Toniiiiii, toooorna, que et refredaràs!” Si era estiu, m'agradava banyar-me a la piscina plovent. Era una sensació molt especial. Algun cop també m’he banyat al mar mentre plovia...

Camino sota la pluja i sento a la pell les pessigolles que em fa l'aigua. La samarreta xopa. Les ulleres també. No tinc pressa. No tinc fred. Camino a poc a poc. M'aturo i escolto el remoreig que m'envolta: un xip-xap que s'intensifica cada cop més. Em sento líquid. Les bromes han enfosquit el cel crepuscular. La visibilitat és escassa. No passa res: em sé el camí de memòria, el podria fer a ulls clucs. Segueixo caminant i em trobo el Lada blanc de l'Arturo el qual s'atura i em diu que pugi, que em portarà fins al poble. Li dic que no, que no cal, que vull anar caminant. Em diu que estic moll de cap a peus i que encara sóc lluny... No pateixis, li dic, és que vull mullar-me... Se'n va amb una cara rara. Segur que pensa (si no ho pensava ja abans) que estic tocat de l'ala. El Lada s'allunya pel camí de Can Gurguí. Jo segueixo xano-xano, remullant-me, feliç. Quan arribo a casa m'ho trec tot al garatge i pujo a dutxar-me. L'escalfor de l'aigua de la dutxa em deixa el cos perfecte. He vist bolets de deu classes distintes. El bosc fa goig. La tardor és la meva estació predilecta. Em quedo assegut a la terrassa mirant l'última llum del dia. Me'n vaig al despatx, engego el portàtil i escric aquest post.

Comentaris

Hom suposa que un blog que permet posar comentaris rep més visites que un blog que no ho permet. Si ENTRELLUM rebia una mitjana de 175 visites diàries quan no deixava comentar i, a partir d'avui (perquè el blogmestre és un perfecte inconscient que fa cas dels suggeriments tendenciosos de molts lectors que reclamen poder dir la seva), els entrellumaires ja poden deixar els seus comentaris; cal deduir que aquest blog augmentarà el seu número de visites... ¿No? D'això es tracta.

Ah, i a mi Elviro Lindo me la sua pel darrere i pel davant. El que jo volia era una Creu de Sant Jordi!

Bomba

Ahir una amiga a la qual aprecio molt em va dir que sóc "una bomba". Trobo molt desafortunada l'expressió per diferents motius. En els temps que corren parlar de "bombes humanes" té una connotació molt desagradable. El terrorisme suïcida no és cap broma. Si l'amiga es referia al meu caràcter o al meu temperament "explosiu", podia haver escollit una altra paraula. Cadascú és com és i, sovint, són els altres els que et fan veure la veritable imatge de tu mateix. Afirmar que sóc "una bomba" és com dir que sóc un perill públic. ¿Per què? ¿Per què parlo clar i català? ¿Per què de vegades em perden les formes malgrat que pugui encertar els continguts? ¿Per què la gent no està acostumada a sentir certes veritats dites amb vehement contundència? Afirmar que sóc "una bomba" és reconèixer que li faig por. ¿Per què? ¿Per què el meu esclat és imprevisible? ¿Per què sóc incontrolable? ¿Per què la meva independència no pot ser manipulada? Estimada amiga: no pateixis, perquè "la bomba" que sóc, com totes les bombes, necessita una espurna que l'encengui. En realitat, sóc molt pacífic fins que algú em provoca, aleshores reacciono i es produeix la deflagració. L'explosió acostuma a ser oral o escrita, i no passa d'aquí. El meu no és un foguejar físic, sinó verbal: pura pirotècnia intel·lectual. Per tant, no pateixis, benvolguda amiga, cadascú és com és i els amics estan obligats a ser sincers encara que aquesta sinceritat ens fereixi. Trobo bé que t'aprofitis d'allò meu que et faci més el pes mentre rebutges la part més malagradosa. Nobody's perfect. No esperava menys de tu. Jo sempre t'he tingut per una dona intel·ligent.

Sense paraules

A l'entrada de Moyé venint de La Llagòstia em trobo una tanca publicitària amb el ceballot Montilla blanc i negre que em dóna l'esquena maleducadament. Hi posa: "Fets, no paraules." Rumio l'eslògan. Sí: fets, fets consumats, fets fefaents, fets fàctics... Aquests sociates rebutgen la paraula (logos), i ho entenc, perquè alguns quan obren la boca demostren el seu analfabetisme funcional. Pepe Montilla Presidente: fets, pets, fems... El ceballot Montilla ens dóna l'esquena i, a totes llums, s'estima més callar. Ui, ui, ui... quins fums aquest xarnec!

Altres posts montilleros: 1, 2, 3, 4

Logos eròtic

Llegint atentament la totalitat del discurs papal, descobrim que el veritable nucli del text no és pas l'al·lusió a Mahoma (per a mi força anecdòtica malgrat el rebombori mediàtic), ni tan sols el rebuig de la violència com a mitjà per a difondre la fe, sinó el seu concepte de raó segons el qual la raó (logos) hauria d'ampliar-se fins a poder encabir la fe (pistis). Ratzinger critica la raó científica moderna perquè és massa reduccionista, incapaç d'admetre les dimensions ètica i religiosa de l'ésser humà. El papa proposa "una nova raó" (Gran Logos Comú) que, a més d'incloure la fe, també pogués servir com a pont per al diàleg (dia-logos) entre les distintes civilitzacions, cultures i religions que conformen l'espectre actual de la humanitat. Aquest proposta és d'allò més ambiciosa, utòpica, diria jo. Està en la línia del Llull que somiava una koinonía mundial (un règim sinàrquic que superaria -aufheben hegelià- la dicotomia Orient / Occident, un holisme -J. C. Smuts- que afavoriria la Pau Universal) on les totes les religions conviurien agermanades en pau i harmonia...

El problema de fons és que aquest "nou concepte de raó" és una pura fal·làcia, una entelèquia que desvirtua l'essència mateixa de la racionalitat humana. D'antuvi, el Logos (tot i ser definitori de la nostra espècie) resulta insuficient per a comprendre la totalitat de la persona. La dimensió lògica és solament una de les dimensions humanes, i potser ni tan sols la més important. A la seva primera i única encíclica, Benet XVI ja apuntava cap a un altre aspecte fonamental: l'amor. Deus caritas est planteja la centralitat d'Eros (i sobretot d'Àgape) en l'ésser diví i l'ésser humà. Plató ho va veure clar: la condició de possibilitat de qualsevol diàleg és l'eròtica que s'estableix entre els interlocutors. La seducció del logos.

Un logos eròtic (una raó amorosa) o un eros lògic (un amor raonat) podria servir-nos per a entendre'ns, si no fos que es tracta d'un oxímoron. Logos i Eros poden complementar-se, però la realitat és que sovint es contradiuen. La sintonia logo-eròtica, quan es produeix, és ideal. Davant l'odi, el diàleg fracassa. En-raonar i estimar són els dos verbs que ens humanitzen la qual cosa no vol dir que puguin ser sempre compatibles. No n'hi ha prou amb la paraula i no n'hi ha prou amb l'amor. Paraula i Amor. Mutisme i Odi.

Ratzinger somia una comunió de Raó i Fe, Paraula i Amor (més agàpic que eròtic) com a camí d'entesa entre tots els homes de bona voluntat. Molt bonic. Entendridor. No veu que l'entrebanc és insalvable per dos cantons:

1) Una "raó religiosa" és una raó genuflexa. El logos creient és un logos il·lògic (o paralògic) perquè la fe exigeix l'acceptació de l'irracional.

2) El "diàleg de religions" (o de civiltzacions) és un monòleg de cecs i de sords. ¿Com ha de reeixir el diàleg amb aquests islàmics radicals que ens odien visceralment i volen anorrear-nos mitjançant el terrorisme?

Em sap greu, Ratzinger. Valoro les teves bones intencions. L'infern n'està enllambordat, d'intencions bones. Ja fa temps que no m'impressionen els malabarismes intel·lectuals.