Boletus edulis

Boletus edulis

Sopar exquisit amb els ceps tallats en làmines i passats una mica per la paella amb oli verge extra Rajolí d'or de Llardecans. Melosos, gustosos, sublims. També els rovellons, però no tenen res a veure.

Pessoa

He rebut un comentari en portuguès del misteriós Lord of Erehwon... He respost també en portuguès manllevant frases del Livro do desassossego de Pessoa.

Buit

La M. A., companya de departament, s'incorpora a la feina després de la mort de la seva mare. Li faig un petó molt tendre a la galta i, sense paraules, amb la mà premo lleugerament el seu colze. Ella em diu "Gràcies". També jo, algun dia, tornaré a classe després d'enterrar ma mare i sentiré aquest buit immens que res ni ningú -cap petó ni cap gest- no podran omplir mai més...

Tot és estrany

Tot és estrany. El primer examen que faig aquest nou curs. La rutina de les preguntes i les respostes. La rutina de la correcció. La profunda infelicitat dels enemics que s'entesten a fer-nos la guitza i fracassen.

Tot és estrany. La veu de la Mercè que ressona al capdavall del passadís. Les cares de son dels alumnes. El meu badall. La profunda infelicitat dels enemics que voldrien ser el que no són i tenir el que no tenen, i fracassen.

Tot és estrany. Sentir-me alhora lluny i a prop. Afaitar-me amb una maquineta nova. Contemplar l'eixida del sol. Aprendre a callar quan tothom espera que cridi. La profunda infelicitat dels enemics que no dormen, víctimes d'un malson que duu el teu nom: Victòria.

Tot és estrany. El tacte retrobat dels teus llavis. Aquesta tardor indolent. Un cel de cendra. Un altre batec inútil...

Paciència

No, no tinc pressa. El món pertany als pacients.

Notícies Bromera

Parla'm

Parla’m de la teva solitud, de l’ombra que deixa la lluna en els ulls, del crit que ressona dins teu, però que ningú no escolta. Parla’m del desert del cor, de la sorra que ensorra el llençol, d’aquest neguit que et paralitza el cervell, del dubte indefugible que t’abraça com una serp gegantina. Parla’m amb paraules sentides, amb llàgrimes vives, amb el silenci dels déus que ho saben tot. Parla’m del buit que amara aquest temps, de l'oblit sense forma, del pou que t'espera rere el mirall de la nit. Parla’m d’aquell amor malaguanyat que et va robar l’últim somni quan eres encara una nena que no sabia res de la vida. Parla’m de la teva solitud i dóna’m un únic motiu per a seguir vivint un altre dia…

Taula rodona sobre els blogs

Em confirmen que el proper dimarts 14 de novembre participaré a les VI Jornades de Comunicació que organitza l'Associació Punt 6 Ràdio. L'acte serà a les 20 h. al Centre de Lectura (C/ Major, 15) de Reus. La taula rodona es titula Els blocs: noves formes de comunicació? Hi participen també David Domingo (professor de Comunicació a la URV) i Oscar Hellín (responsable dels Serveis del Sistema d'Informació de l'Ajuntament de Reus). El moderador serà Jordi Escoda.

Programa

And all the rest...

Aquest és el primer rovelló que he trobat:










Aquest el segon:










Aquests els dos primers ceps:










Aquestes eren les vistes des del capdamunt de la muntanya (1.700m.):










Aquesta la cassoleta que ha cuinat la Cecília:










I aquests els canelons insuperables de ma mare (la Cecília):










And all the rest is silence...

Bolets

No hi sóc. He anat a plegar (collir, caçar, etc.) bolets.

Vota la teva portada

L’Oracle Imminent, Premi de Literatura Eròtica La Vall d’Albaida 2006, és una novel·la absolutament innovadora, escrita a quatre mans pels blocaires Toni Ibàñez i Emma Piqué, i on el cibersexe és el protagonista. Arribarà a les llibreries al novembre i tu pots elegir-ne la coberta. Deixa’t seduir per les imatges proposades per a servir d’entrada a L’Oracle Imminent. Quina t’agrada més?

Entre els participants, sortejarem un lot de llibres del Premi de Literatura Eròtica La Vall d’Albaida. Molta sort!

VOTA AQUÍ

Agraïments cap a Salamanca

Beautiful World

Feliç exili!

Vilaweb
Subvencions
Carta certificada
Flux

Apocalipsi

L'Hora s'acosta. Ratzinger serà l'últim Papa. La propera Gran Guerra (Atòmica) es desencadenarà arran dels atacs a Iran i Síria: March to War. Abans, pas a pas, cal preparar un estat de coses favorable. Si Sant Malaquies i el calendari maia no s'erren, tot s'acabarà el desembre de 2012. Diuen que serà el dia 21, però jo estic convençut que serà el dia 11. Civitas septicollis diruetur, et Judex tremendus judicabit populum... Kaputt. Finito. I, després, pax in aeternum et gloria in excelsis deo.



NB: Només ens salvarem 144.000 (els portadors de la sagrada Tau)

> + informació (آخرالزمان)

> In situ i en català

Rellotge

Faig una cosa que no acostumo a fer: em quedo badant com un estaquirot davant del rellotge Ikea que jo mateix vaig comprar i penjar quan era Cap de Departament. És un rellotge amb carcassa d'alumini i números grans. Concentro la mirada en la busca més llarga mentre espero que arribi fins al número 8..... Ara! Són les 14:40. A fora han caigut quatre gotes mal comptades. A les tres tinc classe amb els de 1r. B de BTX. És com si fos divendres. Fa estona que estic sol. La gent té la mania de sortir a menjar. Com el dejuni i la solitud no hi ha res. Les paraules són ombres, sí. Sovint -cada vegada més- m'adono de la seva inanitat. Hi ha moments (com ara aquest instant precís) que seria capaç de deixar-les. Miro el rellotge i veig que la busca més llarga ja ha arribat al número 10. Són les 14:50. ¿Una vida desparaulada? ¿Podria viure sense escriure? ¿Què passarà el dia 1 de gener de 2007? Sona el timbre. Cridòria d'alumnes. Més paraules... Sempre paraules. Massa paraules.

Paraula-ombra

Les paraules són ombres en un doble sentit: materialment -com a taca gràfica embrutidora- perquè enfosqueixen papers i pantalles; formalment -en la mesura que les necessitem com a instrument d'intel·lecció- perquè ens impedeixen de copsar la realitat en si mateixa (noümènica, que diria Kant).

La civilització occidental es fonamenta en el prestigi del Logos com a camí de coneixement cert (el camí correcte del poema parmenidi). La Lògica (alfabètica i numèrica: socraticoplatònica i pitagòrica) va bastir aquesta Caverna que habitem des de fa 25 segles.

La filosofia és un gènere literari molt peculiar en el qual les ombres cavernícoles s'idealitzen i esdevenen fantasmagòriques (el πετόμενα διώκειν d'Aristòtil, Metaf. IV, 5, 1009b 38). La literatura és una altra història: les ombres llueixen per si mateixes en el més estèril onanisme esteticista. Tant la filosofia com la literatura són estances contigües de la mateixa Caverna.

Les paraules són ombres i habitem una caverna lògica la sortida de la qual només pot ser meta-lògica. Això ja ho vaig esbossar en un post anterior on parlava del Logos eròtic. Plató ho tenia clar: Eros és l'única força que ens pot ajudar a sortir de La Caverna. Eros ens il·lumina per tal de poder transcendir les ombres. Eros trans-lògic ens empeny devers aquella veritat (Αλήθεια) que les paraules no aconsegueixen desvelar-nos ni en el seu cim més sublim: la poesia.

La Poesia, malgrat ser la forma literària més depurada, sempre ens deixa envoltats d'una certa penombra. El poeta entrelluca l'exterior de La Caverna, però viu a l'entrellum, en el límit que separa les ombres certes de la llum presumta.

Si no entenem que les paraules són ombres que ens esclavitzen i alhora ens alliberen, no entendrem res. Aquí rau la contradicció humana. Som humans perquè tenim Paraula, però aquesta Paraula (que és ombra cavernícola) no ens deixa atènyer la veritat definitiva, la llibertat definitiva, la llum definitiva... Suposant, esclar, que hi hagi res "definitiu" i que hi hagi "fora" de la Caverna i que aquesta "llum" a la qual aspirem sigui quelcom recomanable, saludable, suportable, vivible...

Les bèsties, els déus i els savis no parlen. La resta -humans xerraires- necessitem La Paraula... Εν αρχή ην ο Λόγος (Jn. I,1). O sigui, que des del principi dels principis som éssers ombrívols: Wahr spricht, wer Schatten spricht. Wir sind ein Fleisch mit der Nacht. La materialitat del Verb i la materialitat del Cos (somato + logia) ens hi obliguen. Potser la llibertat absoluta seria la de l'ànima deslliurada del cos i deslliurada dels mots per sempre més... L'esperit mut. El silenci blanquíssim. El somriure búdic. Els teus ulls ferits de pleniluni...

Deserció

Viure entre ruïnes d'un passat que no et deixa avançar, la pell de serp arrapada a la carn, la boira espesseint-se al teu voltant, cada cop més densa, silenci abans de la desfeta.

Somrius, em fregues la galta amb el tou dels dits i mussites: Avui t'has afaitat...

Viure les ruïnes del futur, el buit que deixen els somnis sota les parpelles, el rou intacte al matí, pètals agònics que capvespregen.

El teu gest perfecte, gairebé imperceptible, tots els exèrcits dels quals he desertat per a morir als teus ulls ferits de pleniluni.

Les temps en Europe redeviennent durs.

L'heure n'est pas à la lâcheté.

Xarnego

No és la primera vegada que em passa: a classe de batxillerat, posant un exemple de xenofòbia, utilitzo la paraula xarnego i els alumnes aixequen la mà i em demanen què significa. Jo els dic: De debò que mai no us han dit xarnegos? I responen que no, que és la primera vegada a la seva vida que senten aquesta paraula. Aleshores la defineixo: Xarnego és una persona que va néixer fora de Catalunya, va venir a viure aquí i, malgrat els anys, no està integrada lingüísticament, és a dir, que no parla català. Ah -diuen ells-, como mi abuela!

Sembla ser que Montilla ja té biografia (o radiografia?), un volum prologat per la flamant Creu de Sant Jordi sister Moix que comença amb una definició, en català i en castellà, de la paraula xarnego! Un dels comentaristes de l'e-notícies escriu:

Miquel (Sant Pol) · Avui a les 17:39 h.

Confirmat: només els espanyolistes (socialistes inclosos, òbviament) usen el terme "xarnego" i volen q en parlem. Jo feia anys q no ho escoltava i el 1r q el va treure va ser Jordi Sevilla (PSOE). Jo tb sóc "xarnego", i què? Però català i independentista.

És casualitat que avui mateix a La Contra de LV entrevistin els Estopa, que són de Cornellà (reialme montillero), i que una de les preguntes de l'entrevista sigui:

-¿Orgullo charnego?
-Manuel:-La palabra charnego es una palabra bonita porque viene de la mezcla de culturas. Y nuestro Cornellà era una divertida España en miniatura: peña de todas partes.

Almenys, els Estopa coneixen el significat del terme, no com els meus alumnes. Al David i al Manuel els rellisca el tema: Nacimos en Cornellà: somos catalanes como el que más.

¿Qui són, per tant, els que estan interessats a ressuscitar aquesta vella paraula despectiva? ¿Amb quina obscura finalitat? ¿Tindrà raó el Miquel de Sant Pol?

Jo la vaig aprendre a casa de petit. Mon pare la deia sovint. ¿Pots ser xarnego sense saber que ho ets? Per als alumnes, el catalufo es la lengua de los profes... Ja no tant, ja no tant. Quan els pregunto quants profes els fan les classes en català, reconeixen que de deu assignatures, només la profa de català i servidor. I això que el català havia de ser la llengua vehicular de l'ensenyament. Tots són xarnegos i no ho saben. ¿De qui és la culpa? Sort que Montilla ens ho arreglarà.

NB: Per cert, llegint el mestre Pla he trobat que ell empra el mot xarnec. El trobo més adient encara que no el reculli el diccionari.

Una curiositat: si poses xarnego al Google imatges primer surt el Serrat, i després Bush, Aznar i Bin Laden!!!

ERC & COPE

Als afores de Mollet em trobo aquestes dues tanques publicitàries l'una a tocar de l'altra:

La de l'esquerra és d'ERC. El text resa:

humans. amb virtuts i, es clar, amb defectes.

La de la dreta és de la COPE i resa:

Somos libres

Fa gràcia trobar-te els dos extrems aplegats en el mateix espai: dues llengües i dues maneres oposades de veure les coses. Casualitats de la vida.

Em crida l'atenció que l'eslògan d'ERC és d'una obvietat absoluta: tots som humans i tots tenim virtuts i defectes. No, no s'han trencat el cap. ¿Què insinuen quan diuen que tenen defectes? ¿Que l'experiment del Tripartit ha estat un nyap? ¿Que reconeixen que l'han cagat? Però el que més m'esvera és la dèria aquesta de semblar modernets posant-ho tot amb minúscules (al començament de la frase i després del punt) i menjant-se els accents (és clar). ¿O és que busquen votants entre els joves analfabets de la Generació ESO-Messenger?

El lema de la COPE cau pel seu propi pes. La COPE no es presenta a les eleccions i, en principi, no és cap partit polític, però gairebé... ¿Com pot afirmar que és "lliure" algú que té com a amo La Conferencia Episcopal? Perlamortdedéu!

Περιμένοντας τους βαρβάρους

¿Què esperem a la plaça tanta gent reunida?

Diu que els bàrbars avui seran aquí.

¿De què ve al Senat aquesta inacció?
¿Per què seuen els Senadors i no legislen?

És que els bàrbars arribaran avui.
¿Per què han de fer lleis ja els Senadors?
Les dictaran els bàrbars quan vindran.

¿Per què l'Emperador se'ns ha llevat tan d'hora
i és a seure al portal més gran de la ciutat,
dalt del tron, revestit i portant la corona?

És que els bàrbars arribaran avui,
i el nostre Emperador creu que ha de rebre
llur cap. I fins i tot té preparat,
per dar-l'hi, un pergamí. Allí li ha escrit
una llista de títols i de noms.

¿Per què els nostres dos cònsols i els pretors van avui
amb les togues vermelles, les togues recamades?
¿Per què porten braçals amb tantes ametistes
i anells amb esplèndides, cristal·lines maragdes?
¿Per què han pres avui uns bastons tan preciosos
amb tot de plata i or cisellats de mà mestra?

És que els bàrbars arribaran avui;
i tot això són coses que fascinen els bàrbars.

¿Per què els bons oradors no han vingut com sempre
a engegar llurs discursos, a dir el que d'ells s'espera?

És que els bàrbars arribaran avui;
i són gent que els empipen retòriques i arengues.

¿Per què ha començat de sobte aquesta angúnia
i aquest renou? (Oh, com s'han allargat les cares!)

¿Per què es buiden de pressa els carrers i les places
i tothom va tornant a casa molt pensívol?

És que s'ha fet de nit i els bàrbars no han vingut.
I uns homes arribats de la frontera
han dit com ja, de bàrbars, no se'n veuen enlloc.

¿I de nosaltres ara què serà sense bàrbars?
Aquesta gent alguna cosa bé resolia.

Konstantin Petrou Kavafis (1904), poeta grec modern paganitzant, invertit, patriòtic, elegíac, libidinós i politeista

Traducció de Carles Riba

En grec original

Islamofòbia?

BONUS TRACK: Per a Bàrbara, la iaia d'aquest video (una magnífica cançó per a un video friki friki friki...) That's America!

Hans Bellmer censurat

A la pàgina 49 de La Vanguardia d'avui apareix un nou cas d'autocensura (que s'afegeix a la llarga llista):

La gal·leria Whitechapel de Londres ha retirat una sèrie de dibuixos eròtics (nines joves nues) de Hans Bellmer. El director ha declarat:

The motive was simply to not shock the population of the Whitechapel neighbourhood, which is partly Muslim

Al web de la gal·leria apareix la següent declaració de l'artista:

If the origin of my work is a scandal, it is because, for me, the world is a scandal

L'escàndol que ja passa de mida és que no hi hagi dia que no apareguin mostres cada cop més vergonyoses d'aquest acolloniment occidental que ens està conduint a la genuflexió mental, artística i social, és a dir, al suïcidi cultural. Bellmer va ser reclòs pels nazis en el camp de concentració de Les Milles. Els nous nazis del segle XXI tapen les seves dones i branden l'Alcorà com a martell percussor d'infidels (o cafres, en la seva llengua). Aquesta és la veritable "degeneració", i no les obres de Bellmer o de Sade.

L'escàndol és que Die Puppe de Bellmer pugui ser censurada i, en canvi, haguem de suportar la visió d'aquestes dones musulmanes tapades de dalt a baix que, amb prou feines, hi poden veure a dos pams del nas perquè només deixen els ulls al descobert (sense parlar de les que porten burka). A mi m'ofèn la visió d'aquestes dones pels carrers d'Europa, d'aquesta Europa caganera que, al pas que anem -i com deia la Fallaci- sembla ja més Euràbia que una altra cosa.

Islamofòbia?

Fn + F5

¿Per què em deixeu sol la nit de lluna plena? Apago tots els llums de casa i aixeco les persianes. Encenc un bastonet d'encens, bec ginebra, escolto el silenci del bosc -més misteriós que mai- mentre espero que toquin les dotze campanades i demano als núvols que no me l'amaguin, que la vull veure de fit a fit, blanca i sencera. ¿Per què em deixeu sol? ¿Que no sabeu que les nits de pleniluni són fatídiques? Premo Fn + F5. Deixo esmorteïda la claror de la pantalla. A penes distingeixo les lletres de les tecles. Passa un Ford Fiesta platejat. Els núvols no em fan cas. La meva ombra es reflecteix a la paret del passadís quan m'adreço a la terrassa. A fora tot és silenci. Què fa la gent? On són? És com si m'hagués quedat sol al món, com si tothom hagués desaparegut de sobte. Ara passa un Renault 5 vermell. El condueix un fantasma? L'encens s'ha consumit. Escuro el got. Busco una imatge adient per a il·lustrar aquest post. Poso "full moon" a Google imatges. Agafo la primera que em surt. És la fotografia de la lluna emboirada reflectint-se en un llac. Em fixo que damunt la lluna apareix una esgarrinxada, com un tall que esquinça el teló de fons... Borden els gossos. Primera campanada. Segona. Tercera......... Diumenge 8 d'octubre de 2006. No la veig, però sé que hi és. M'arriba el seu besllum malgrat el vel dels núvols foscos. Aquesta nit ella també m'ha deixat sol.

Desvelament

Islam vol dir submissió, sobretot de la dona. Que les pobres dones musulmanes hagin d'anar tapades em sembla denigrant. ¿Per què les tapen? ¿De què tenen por? Em refereixo a la darrera polèmica islamofòbica:

In a remarkable series of utterances, Straw, still a high-ranking member of the British government, has urged Muslim women who wear a full veil to remove it when they talk to him in his constituency office in northwestern England. The veil, he wrote in his local newspaper, the Lancashire Telegraph, is "such a visible statement of separation and of difference" as to jeopardize social harmony.

Estic amb Jack Straw. Sóc partidari del desvelament indiscriminat i, si cal, del nudisme total. De fet, la paraula grega per a dir veritat és Αλήθεια (Alétheia), que significa des-velament, des-ocultament (la Unverborgenheit heideggeriana). No m'agrada la gent que es tapa, que no dóna la cara. Per això detesto els pseudònims o anònims a internet (¿tant costa signar amb el nom real?). Em toca els collons haver de tractar amb gent que s'amaga quan jo no m'amago pas. Ho trobo injust. Hem de destapar les musulmanes europees com hem de destapar les blogueres que s'encobreixen rere màscares infames. ¿O és que també són musulmanes? Fora vels! Acabem amb l'obscurantisme! Visca la veritat palesa i patent! Viva Santiago Matamoros, santo patrón de las Españas!!!

Frankfurt a ENTRELLUM

(17.07.06) Entrevista e-notícies
(29.07.06) Ich bin Katalane
(05.10.06) Katalanischen Schriftsteller
(06.10.06) Catalan writer?
(18.11.06) PostFrankfurt
(21.06.07) Tu pentina el gat que jo faig feina
(06.10.07) Wir sind nicht Spanien
(08.10.07) Ignorància absoluta
(09.10.07) Frankfurt.cat
(09.10.07) Acte inaugural de Frankfurt
(11.10.07) Land der Liebe un der Rebellion
(23.10.07) Més Frankfurt

Descontrol

Et descontroles. El problema és que et descontroles. Com si, de cop i volta, perdessis els papers del guió i haguessis d'improvisar un excursus demencial que t'allunya de l'argument central. Perquè quan les coses rutllen tot és bufar i fer ampolles. El problema és quan les coses deixen de rutllar. El problema és aquesta necessitat imperiosa -cada cop més imperiosa- que tens de sortir-te per la tangent destarotant la teva fastigosa rutina burgesa, la puta normalitat burgesa. Oi que m'entens? El teu descontrol refuta la trajectòria lineal d'un passat que has bastit a còpia d'esforç i perseverança. I ara, de sobte, com si tot et rellisqués, com si tot el que has estat i tot el que has fet fins avui fos un castell de sorra, et lliures talment onada tumultuosa devers una nova transformació de tu mateix. Perquè no està clar que la vida hagi de tenir un argument recurrent. Perquè qualsevol (auto)control és sempre repressiu. Perquè n'estàs més que tip, de repetir-te, de saber què passarà demà, de ser normal i previsible i etiquetable i tributable... Per això et descontroles. Potser la felicitat no sigui res més que aquest parèntesi vital en el qual, durant una estoneta, pots escapolir-te de tu mateix i de tota la resta... Oi que m'entens?

Counting Crows, Mr. Jones