L_OI a Vilaweb

L'editorial Bromera proposa als internautes que triïn la coberta d'un llibre

VOTA

Amistat

No creus gaire en l'amistat. L'amistat, com l'amor, són sentiments mitificats. Els sentiments, en general, enterboleixen la vida, és a dir, ens la compliquen. Aspires a la metasentimentalitat. Per això, quan perds un amic notes una curiosa sensació d'alleugeriment. N'estàs tip, de què els altres esperin coses de tu. No hi ha res més insuportable que aquesta exigència aliena. Si no t'accepten com ets, si no són capaços d'admetre el que dius i el que fas, com ho dius i com ho fas, que se'n vagin a pastar fang. Ells han perdut la teva amistat mentre tu has guanyat la teva llibertat, t'has deslliurat d'uns lligams i unes obligacions que t'engavanyaven. Són ells, els que et troben a faltar. Si som seriosos i ho analitzem a fons, tota relació humana (amor, amistat, etc.) està basada en l'interès. Els que volen ser "amics" teus sovint ho volen ser per a poder dir als altres que ho són... Cal despullar-se d'aquesta vergonyosa necessitat.

Jo no sé si tinc "amics". El que sí que sé és que m'estimo molt la meva llibertat, cada cop més. Hi ha gent amb la qual no t'asseuries mai en una taula, gent amb la qual no prendries ni un miserable cafè; i gent amb la que pots estar hores, dies, mesos, anys xerrant i xalant... Aquest és el misteri. A mesura que em faig gran, valoro més el meu temps, perquè sóc conscient que cada vegada me'n queda menys. No puc perdre el temps ni els estreps amb persones que no m'aporten res i amb les quals no comparteixo res. M'estimo més quedar-me sol a casa que haver de participar en aquesta depriment comèdia social, sobretot quan aquesta comèdia és hipòcrita i interessada. M'estimo més perdre presumptes "amics" que haver de suportar-los a contracor i acabar fastiguejat.

Excotxe

Avui he vist el cotxe que tenia abans: un Honda Civic 1.5 VTEC color negre grafit amb la matrícula B-4288-SF. Circulava pel davant de la comissaria dels Mossos de Mollet. Devien ser dos quarts de nou del matí. El conduïa un home d’uns cinquanta anys que anava acompanyat d’un altre home gran. Encara tenia l’adhesiu d’Astúries (paraiso natural) enganxat al darrere. Fa 30 mesos que el vaig donar d’entrada al concessionari per a poder adquirir el cotxe nou. Me’n van pagar una misèria. Era un cotxe magnífic que no gastava gens. L’únic problema és que no tenia aire condicionat. Em va saber molt greu de deixar-lo. Un acaba encarinyant-se dels vehicles que té. M’hagués agradat poder aturar-me i parlar amb el seu actual propietari, demanar-li com li va… Ha estat una visió fugaç, com si el passat retornés de sobte. M’he posat content perquè suposava que ja estaria en algun desguàs i veig que encara corre per aquests mons de déu. El passat és així de cabró: de tant en tant irromp sense avisar…

Entredir

Allò que no goses escriure al teu dietari és allò que et defineix, no pas el que escrius.

Silencis que entrediuen, paraules que amaguen sentits esotèrics, la ironia -sempre la ironia- gens socràtica, sinó nietzscheana; i el batec de la prosa que balla dins la melodia del destí.

Perquè no pots creure en res més, creus en la paraula.

Quatre coses

Hora del pati. Obro el correu. Una veïna m'envia un mail informant-me que avui a Catalunya Ràdio, dins l'espai que dirigeix Màrius Serra (Lecturàlia: Atles de Lectura), han recomanat aquest blog i han parlat de L'Oracle Imminent. Anem bé. La veïna diu que no vota perquè cap de les dues portades li fan el pes. Per ara va guanyant la que m'agrada a mi: el llavis molsuts de Vogelfrei i l'agosarada mouchette... ¿Sabeu les pessigolles que poden fer les potetes d'una mosqueta sobre la pell?

Em trobo una agenda perduda a l'aula B4. L'obro i comprovo que pertany a un alumne de 4t d'ESO. Llegeixo les dades: adreça, telèfon, curs, tutor, DNI, grup sanguini... Quan arribo a l'epígraf "Al·lèrgic/a a:", somric en veure que l'alumne ha escrit: l'istitut i els catalanistas (sic).

Logan Brown és un alumne ianqui d'Ohio que ha aterrat a 2n de BTX. Està fent un intercanvi amb un alumne d'aquí. Crec que són rotarys.... Segons ell, ha vingut a "aprendre espanyol". No entén res i és incapaç de distingir el català del castellà. La tutora m'ha demanat que intenti "integrar-lo" a les classes. ¿Com? Des que ha arribat faig les classes trilingües... Ahir teníem examen dels presocràtics. Li vaig lliurar el foli amb les preguntes en català i li vaig dir: Try to translate it. Al cap d'una hora, en Logan em retornava el full de l'examen amb les preguntes mig traduïdes a l'anglès mitjançant l'inestimable ajut d'un diccionari english / spanish.

Si m'estimessis de veritat deixaries de fumar. Si t'estimessis de veritat deixaries de fumar.

Els fets

Els fets no existeixen per si sols sense un espectador que els consideri. Tot espectador és narrador, és a dir, hermeneuta, d'acord amb l'axioma protagòric segons el qual "l'home és la mesura de totes les coses". El logos humà és sempre narratiu la qual cosa vol dir que pensem i parlem seguint un relat, un argument que ens construïm per tal de poder comprendre la realitat. Un fet pelat i escarit, isolat en si mateix, sense ser vist ni llegit ni dit per ningú, resta inexistent, de fet és un no-fet.

El problema, per tant, no són els fets del Tripartit, sinó el fil conductor que els explica, la veu en off que els exposa amb un punt de vista subjectiu i tendenciós. CONFIDENCIALCAT és una obra mestra protagòrica, un producte sofístic de primera magnitud, la consagració de la demagògia (2a. accepció) per damunt de la política. Els temps que corren exigeixen mètodes sofístics, màrqueting a curt termini per a cridar l'atenció del votant i "ajudar-lo" a decidir.

Els fets són els fets -diran alguns-, nosaltres no hem inventat res... Sí, però no hi pot haver fets sense interpretació d'aquests fets i, en aquest cas, el DVD convergent aconsegueix amb escreix el seu objectiu manipulador: que l'espectador "cregui" el narrador per damunt d'allò narrat (que sempre pot tenir moltes versions).

Contra aquest perill només existeix una vacuna: l'escepticisme, o sigui, mirar-s'ho tot (els fets i les múltiples lectures dels fets) des d'una distància prudent: la distància que t'atorga el benefici del dubte. Davant la pregunta cabdal (Què és la realitat?) l'escèptic fa mutis perquè, en el fons, és conscient que qualsevol resposta que doni sempre serà parcial i susceptible d'una rèplica dialèctica... Fa mutis i pensa: No hi ha realitat.

Boletus edulis

Boletus edulis

Sopar exquisit amb els ceps tallats en làmines i passats una mica per la paella amb oli verge extra Rajolí d'or de Llardecans. Melosos, gustosos, sublims. També els rovellons, però no tenen res a veure.

Pessoa

He rebut un comentari en portuguès del misteriós Lord of Erehwon... He respost també en portuguès manllevant frases del Livro do desassossego de Pessoa.

Buit

La M. A., companya de departament, s'incorpora a la feina després de la mort de la seva mare. Li faig un petó molt tendre a la galta i, sense paraules, amb la mà premo lleugerament el seu colze. Ella em diu "Gràcies". També jo, algun dia, tornaré a classe després d'enterrar ma mare i sentiré aquest buit immens que res ni ningú -cap petó ni cap gest- no podran omplir mai més...

Tot és estrany

Tot és estrany. El primer examen que faig aquest nou curs. La rutina de les preguntes i les respostes. La rutina de la correcció. La profunda infelicitat dels enemics que s'entesten a fer-nos la guitza i fracassen.

Tot és estrany. La veu de la Mercè que ressona al capdavall del passadís. Les cares de son dels alumnes. El meu badall. La profunda infelicitat dels enemics que voldrien ser el que no són i tenir el que no tenen, i fracassen.

Tot és estrany. Sentir-me alhora lluny i a prop. Afaitar-me amb una maquineta nova. Contemplar l'eixida del sol. Aprendre a callar quan tothom espera que cridi. La profunda infelicitat dels enemics que no dormen, víctimes d'un malson que duu el teu nom: Victòria.

Tot és estrany. El tacte retrobat dels teus llavis. Aquesta tardor indolent. Un cel de cendra. Un altre batec inútil...

Paciència

No, no tinc pressa. El món pertany als pacients.

Notícies Bromera

Parla'm

Parla’m de la teva solitud, de l’ombra que deixa la lluna en els ulls, del crit que ressona dins teu, però que ningú no escolta. Parla’m del desert del cor, de la sorra que ensorra el llençol, d’aquest neguit que et paralitza el cervell, del dubte indefugible que t’abraça com una serp gegantina. Parla’m amb paraules sentides, amb llàgrimes vives, amb el silenci dels déus que ho saben tot. Parla’m del buit que amara aquest temps, de l'oblit sense forma, del pou que t'espera rere el mirall de la nit. Parla’m d’aquell amor malaguanyat que et va robar l’últim somni quan eres encara una nena que no sabia res de la vida. Parla’m de la teva solitud i dóna’m un únic motiu per a seguir vivint un altre dia…

Taula rodona sobre els blogs

Em confirmen que el proper dimarts 14 de novembre participaré a les VI Jornades de Comunicació que organitza l'Associació Punt 6 Ràdio. L'acte serà a les 20 h. al Centre de Lectura (C/ Major, 15) de Reus. La taula rodona es titula Els blocs: noves formes de comunicació? Hi participen també David Domingo (professor de Comunicació a la URV) i Oscar Hellín (responsable dels Serveis del Sistema d'Informació de l'Ajuntament de Reus). El moderador serà Jordi Escoda.

Programa

And all the rest...

Aquest és el primer rovelló que he trobat:










Aquest el segon:










Aquests els dos primers ceps:










Aquestes eren les vistes des del capdamunt de la muntanya (1.700m.):










Aquesta la cassoleta que ha cuinat la Cecília:










I aquests els canelons insuperables de ma mare (la Cecília):










And all the rest is silence...

Bolets

No hi sóc. He anat a plegar (collir, caçar, etc.) bolets.

Vota la teva portada

L’Oracle Imminent, Premi de Literatura Eròtica La Vall d’Albaida 2006, és una novel·la absolutament innovadora, escrita a quatre mans pels blocaires Toni Ibàñez i Emma Piqué, i on el cibersexe és el protagonista. Arribarà a les llibreries al novembre i tu pots elegir-ne la coberta. Deixa’t seduir per les imatges proposades per a servir d’entrada a L’Oracle Imminent. Quina t’agrada més?

Entre els participants, sortejarem un lot de llibres del Premi de Literatura Eròtica La Vall d’Albaida. Molta sort!

VOTA AQUÍ

Agraïments cap a Salamanca

Beautiful World

Feliç exili!

Vilaweb
Subvencions
Carta certificada
Flux

Apocalipsi

L'Hora s'acosta. Ratzinger serà l'últim Papa. La propera Gran Guerra (Atòmica) es desencadenarà arran dels atacs a Iran i Síria: March to War. Abans, pas a pas, cal preparar un estat de coses favorable. Si Sant Malaquies i el calendari maia no s'erren, tot s'acabarà el desembre de 2012. Diuen que serà el dia 21, però jo estic convençut que serà el dia 11. Civitas septicollis diruetur, et Judex tremendus judicabit populum... Kaputt. Finito. I, després, pax in aeternum et gloria in excelsis deo.



NB: Només ens salvarem 144.000 (els portadors de la sagrada Tau)

> + informació (آخرالزمان)

> In situ i en català

Rellotge

Faig una cosa que no acostumo a fer: em quedo badant com un estaquirot davant del rellotge Ikea que jo mateix vaig comprar i penjar quan era Cap de Departament. És un rellotge amb carcassa d'alumini i números grans. Concentro la mirada en la busca més llarga mentre espero que arribi fins al número 8..... Ara! Són les 14:40. A fora han caigut quatre gotes mal comptades. A les tres tinc classe amb els de 1r. B de BTX. És com si fos divendres. Fa estona que estic sol. La gent té la mania de sortir a menjar. Com el dejuni i la solitud no hi ha res. Les paraules són ombres, sí. Sovint -cada vegada més- m'adono de la seva inanitat. Hi ha moments (com ara aquest instant precís) que seria capaç de deixar-les. Miro el rellotge i veig que la busca més llarga ja ha arribat al número 10. Són les 14:50. ¿Una vida desparaulada? ¿Podria viure sense escriure? ¿Què passarà el dia 1 de gener de 2007? Sona el timbre. Cridòria d'alumnes. Més paraules... Sempre paraules. Massa paraules.

Paraula-ombra

Les paraules són ombres en un doble sentit: materialment -com a taca gràfica embrutidora- perquè enfosqueixen papers i pantalles; formalment -en la mesura que les necessitem com a instrument d'intel·lecció- perquè ens impedeixen de copsar la realitat en si mateixa (noümènica, que diria Kant).

La civilització occidental es fonamenta en el prestigi del Logos com a camí de coneixement cert (el camí correcte del poema parmenidi). La Lògica (alfabètica i numèrica: socraticoplatònica i pitagòrica) va bastir aquesta Caverna que habitem des de fa 25 segles.

La filosofia és un gènere literari molt peculiar en el qual les ombres cavernícoles s'idealitzen i esdevenen fantasmagòriques (el πετόμενα διώκειν d'Aristòtil, Metaf. IV, 5, 1009b 38). La literatura és una altra història: les ombres llueixen per si mateixes en el més estèril onanisme esteticista. Tant la filosofia com la literatura són estances contigües de la mateixa Caverna.

Les paraules són ombres i habitem una caverna lògica la sortida de la qual només pot ser meta-lògica. Això ja ho vaig esbossar en un post anterior on parlava del Logos eròtic. Plató ho tenia clar: Eros és l'única força que ens pot ajudar a sortir de La Caverna. Eros ens il·lumina per tal de poder transcendir les ombres. Eros trans-lògic ens empeny devers aquella veritat (Αλήθεια) que les paraules no aconsegueixen desvelar-nos ni en el seu cim més sublim: la poesia.

La Poesia, malgrat ser la forma literària més depurada, sempre ens deixa envoltats d'una certa penombra. El poeta entrelluca l'exterior de La Caverna, però viu a l'entrellum, en el límit que separa les ombres certes de la llum presumta.

Si no entenem que les paraules són ombres que ens esclavitzen i alhora ens alliberen, no entendrem res. Aquí rau la contradicció humana. Som humans perquè tenim Paraula, però aquesta Paraula (que és ombra cavernícola) no ens deixa atènyer la veritat definitiva, la llibertat definitiva, la llum definitiva... Suposant, esclar, que hi hagi res "definitiu" i que hi hagi "fora" de la Caverna i que aquesta "llum" a la qual aspirem sigui quelcom recomanable, saludable, suportable, vivible...

Les bèsties, els déus i els savis no parlen. La resta -humans xerraires- necessitem La Paraula... Εν αρχή ην ο Λόγος (Jn. I,1). O sigui, que des del principi dels principis som éssers ombrívols: Wahr spricht, wer Schatten spricht. Wir sind ein Fleisch mit der Nacht. La materialitat del Verb i la materialitat del Cos (somato + logia) ens hi obliguen. Potser la llibertat absoluta seria la de l'ànima deslliurada del cos i deslliurada dels mots per sempre més... L'esperit mut. El silenci blanquíssim. El somriure búdic. Els teus ulls ferits de pleniluni...

Deserció

Viure entre ruïnes d'un passat que no et deixa avançar, la pell de serp arrapada a la carn, la boira espesseint-se al teu voltant, cada cop més densa, silenci abans de la desfeta.

Somrius, em fregues la galta amb el tou dels dits i mussites: Avui t'has afaitat...

Viure les ruïnes del futur, el buit que deixen els somnis sota les parpelles, el rou intacte al matí, pètals agònics que capvespregen.

El teu gest perfecte, gairebé imperceptible, tots els exèrcits dels quals he desertat per a morir als teus ulls ferits de pleniluni.

Les temps en Europe redeviennent durs.

L'heure n'est pas à la lâcheté.

Xarnego

No és la primera vegada que em passa: a classe de batxillerat, posant un exemple de xenofòbia, utilitzo la paraula xarnego i els alumnes aixequen la mà i em demanen què significa. Jo els dic: De debò que mai no us han dit xarnegos? I responen que no, que és la primera vegada a la seva vida que senten aquesta paraula. Aleshores la defineixo: Xarnego és una persona que va néixer fora de Catalunya, va venir a viure aquí i, malgrat els anys, no està integrada lingüísticament, és a dir, que no parla català. Ah -diuen ells-, como mi abuela!

Sembla ser que Montilla ja té biografia (o radiografia?), un volum prologat per la flamant Creu de Sant Jordi sister Moix que comença amb una definició, en català i en castellà, de la paraula xarnego! Un dels comentaristes de l'e-notícies escriu:

Miquel (Sant Pol) · Avui a les 17:39 h.

Confirmat: només els espanyolistes (socialistes inclosos, òbviament) usen el terme "xarnego" i volen q en parlem. Jo feia anys q no ho escoltava i el 1r q el va treure va ser Jordi Sevilla (PSOE). Jo tb sóc "xarnego", i què? Però català i independentista.

És casualitat que avui mateix a La Contra de LV entrevistin els Estopa, que són de Cornellà (reialme montillero), i que una de les preguntes de l'entrevista sigui:

-¿Orgullo charnego?
-Manuel:-La palabra charnego es una palabra bonita porque viene de la mezcla de culturas. Y nuestro Cornellà era una divertida España en miniatura: peña de todas partes.

Almenys, els Estopa coneixen el significat del terme, no com els meus alumnes. Al David i al Manuel els rellisca el tema: Nacimos en Cornellà: somos catalanes como el que más.

¿Qui són, per tant, els que estan interessats a ressuscitar aquesta vella paraula despectiva? ¿Amb quina obscura finalitat? ¿Tindrà raó el Miquel de Sant Pol?

Jo la vaig aprendre a casa de petit. Mon pare la deia sovint. ¿Pots ser xarnego sense saber que ho ets? Per als alumnes, el catalufo es la lengua de los profes... Ja no tant, ja no tant. Quan els pregunto quants profes els fan les classes en català, reconeixen que de deu assignatures, només la profa de català i servidor. I això que el català havia de ser la llengua vehicular de l'ensenyament. Tots són xarnegos i no ho saben. ¿De qui és la culpa? Sort que Montilla ens ho arreglarà.

NB: Per cert, llegint el mestre Pla he trobat que ell empra el mot xarnec. El trobo més adient encara que no el reculli el diccionari.

Una curiositat: si poses xarnego al Google imatges primer surt el Serrat, i després Bush, Aznar i Bin Laden!!!

ERC & COPE

Als afores de Mollet em trobo aquestes dues tanques publicitàries l'una a tocar de l'altra:

La de l'esquerra és d'ERC. El text resa:

humans. amb virtuts i, es clar, amb defectes.

La de la dreta és de la COPE i resa:

Somos libres

Fa gràcia trobar-te els dos extrems aplegats en el mateix espai: dues llengües i dues maneres oposades de veure les coses. Casualitats de la vida.

Em crida l'atenció que l'eslògan d'ERC és d'una obvietat absoluta: tots som humans i tots tenim virtuts i defectes. No, no s'han trencat el cap. ¿Què insinuen quan diuen que tenen defectes? ¿Que l'experiment del Tripartit ha estat un nyap? ¿Que reconeixen que l'han cagat? Però el que més m'esvera és la dèria aquesta de semblar modernets posant-ho tot amb minúscules (al començament de la frase i després del punt) i menjant-se els accents (és clar). ¿O és que busquen votants entre els joves analfabets de la Generació ESO-Messenger?

El lema de la COPE cau pel seu propi pes. La COPE no es presenta a les eleccions i, en principi, no és cap partit polític, però gairebé... ¿Com pot afirmar que és "lliure" algú que té com a amo La Conferencia Episcopal? Perlamortdedéu!