Qüestionari

Dins un sobre gran, m'arriba a la bústia el qüestionari de l'AELC titulat La professió d'escriure en català. Estat de la qüestió, 27 pàgines i 77 preguntes... Responc amb avorriment. La febre encara dura. El cap encara no és meu del tot. El metge no ha estat capaç de d'identificar l'origen de l'augment de temperatura corporal. M'ha receptat paracetamol i m'ha dit que begui molts sucs i em dutxi amb aigua tèbia. El qüestionari no m'interessa gaire fins que arribo a la pregunta 42:

Pensant que els avenços en la tecnologia de la comunicació i transmisió d'informació poden modificar l'activitat, indiqueu si considereu que les afirmacions o canvis següents són probables o desitjables, al vostre parer, en les pròximes tres dècades.

La creació literària estarà a l'abast de tothom

Els sistemes d'edició i l'ús d'internet permetran arribar al gran públic sense la intervenció de distribuïdors

Internet permetrà una relació més estreta entre creador i destinatari

Les tecnologies de les comunicacions articularan xarxes entre els professionals que els permetran treballar en organitzacions virtuals

Sí, tot molt desitjable. A la darrera pàgina deixen un foli en blanc per a "Observacions i comentaris". Per a esbravar-me, escric això:

La desgràcia d'aquest país és que, per les circumstàncies, ser escriptor suposa ser un heroi ple de voluntarisme. Treballem per la nostra llengua i ens trobem solament entrebancs. L'heroisme es multiplica quan descobreixes que el pastís és tan petit que ja està repartit entre les 4 patums de sempre, amb el suport de les editorials de sempre, i els ajuts de l'administració van sempre als mateixos, així com els actes, recitals, activitats, etc. Els mateixos noms sempre! Per sort, això està canviant gràcies a internet. S'acabarà el llibre de paper i les editorials hauran de tancar. Només sobreviurem els ciberescriptors que fem ciberliteratura amb els nostres ciberlectors fidels, amb plena llibertat i sense intermediaris. L'escriptor del segle XXI no tindrà res a veure amb tot això que demana aquest qüestionari. El futur de l'escriptor català passa pels blogs: GENERACIÓ BLOG. Ja fa anys que alguns treballem en aquest "futur". Tenim blogs amb 300 lectors diaris els quals poden deixar comentaris creant una interactivitat inèdita fins ara. La tasca del ciberescriptor encara no ha estat reconeguda per ningú (ni premis ni ajuts ni res), però fem una feina molt important per a les noves generacions que vénen. Podríem publicar els nostres textos digitals en paper, però no és tampoc el més important. Veig que les institucions encara no s'han assabentat del que s'està coent a la xarxa. Treballem sols i per amor a l'art. Hem guanyat cada lector dia a dia, post a post, sense promocions ni editorials al darrere, sinó amb el valor de la nostra obra... DEMANO que algú comenci a tenir-nos en compte. No sóc jo sol. La CATOSFERA és una comunitat cada cop més important d'on sorgiran els escriptors futurs, la pedrera on agafen ofici i es donen a conèixer. Hi ha un nou escriptor que s'obre pas a la xarxa: el ciberescriptor. Canvia el concepte i la manera de fer. Canvia el mitjà. Entre l'escriptor i el lector no hi ha ningú. Augmenta un 100% la llibertat. Autoedició. Autopromoció. El problema és econòmic (no hi ha retribució). Aquí és on cal que s'hi posin les institucions i promoguin i recolzin aquesta realitat emergent. El català creix a la xarxa, amb nivell i qualitat literària. L'heroisme aquí (som pioners) també es reduplica. Malgrat tot, seguim endavant convençuts que aquest és el camí.

Escriure al segle XXI

Febre

Amb 38.5º de febre tradueixo els textos escrits en llengües estrangeres (llatí, alemany, anglès, francès, portuguès) de L'Oracle Imminent. Volen posar les traduccions amb notes al final. Amb prou feines me'n surto. Envio el mail amb la feina feta a l'editor. El cap sembla una olla que bull. Em fan mal totes les articulacions. Espidifen 600 mg. Suo. Me'n torno al llit. Us en deixo un tast:

Para mim, escrever é desprezar-me; mas não posso deixar d’escrever. Escrever é como a droga que repugno e tomo, o vício que desprezo e em que vivo. Há venenos necessários, e há-os subtilíssimos, compostos de ingredientes da alma, ervas colhidas nos recantos das ruínas dos sonhos, papoilas negras achadas ao pé das sepulturas dos propósitos, folhas longas de árvores obscenas que agitam os ramos nas margens ouvidas dos rios infernais da alma

Per a mi escriure és menysprear-me; però no puc deixar d’escriure. Escriure és com la droga que rebutjo i prenc, el vici que menyspreo i amb el qual visc. Hi ha verins necessaris, i n’hi ha de subtilíssims, compostos d’ingredients de l’ànima, herbes collides en els amagatalls de les ruïnes dels somnis, roselles negres trobades al peu de les sepultures dels propòsits, fulles llargues d’arbres obscens que sacsegen les branques en els marges escoltats dels rius infernals de l’ànima.

Fernando Pessoa, Livro do desassossego, trecho 152, p. 169, Assírio & Alvim, Lisboa, 1998

L_OI a Vilaweb

L'editorial Bromera proposa als internautes que triïn la coberta d'un llibre

VOTA

Amistat

No creus gaire en l'amistat. L'amistat, com l'amor, són sentiments mitificats. Els sentiments, en general, enterboleixen la vida, és a dir, ens la compliquen. Aspires a la metasentimentalitat. Per això, quan perds un amic notes una curiosa sensació d'alleugeriment. N'estàs tip, de què els altres esperin coses de tu. No hi ha res més insuportable que aquesta exigència aliena. Si no t'accepten com ets, si no són capaços d'admetre el que dius i el que fas, com ho dius i com ho fas, que se'n vagin a pastar fang. Ells han perdut la teva amistat mentre tu has guanyat la teva llibertat, t'has deslliurat d'uns lligams i unes obligacions que t'engavanyaven. Són ells, els que et troben a faltar. Si som seriosos i ho analitzem a fons, tota relació humana (amor, amistat, etc.) està basada en l'interès. Els que volen ser "amics" teus sovint ho volen ser per a poder dir als altres que ho són... Cal despullar-se d'aquesta vergonyosa necessitat.

Jo no sé si tinc "amics". El que sí que sé és que m'estimo molt la meva llibertat, cada cop més. Hi ha gent amb la qual no t'asseuries mai en una taula, gent amb la qual no prendries ni un miserable cafè; i gent amb la que pots estar hores, dies, mesos, anys xerrant i xalant... Aquest és el misteri. A mesura que em faig gran, valoro més el meu temps, perquè sóc conscient que cada vegada me'n queda menys. No puc perdre el temps ni els estreps amb persones que no m'aporten res i amb les quals no comparteixo res. M'estimo més quedar-me sol a casa que haver de participar en aquesta depriment comèdia social, sobretot quan aquesta comèdia és hipòcrita i interessada. M'estimo més perdre presumptes "amics" que haver de suportar-los a contracor i acabar fastiguejat.

Excotxe

Avui he vist el cotxe que tenia abans: un Honda Civic 1.5 VTEC color negre grafit amb la matrícula B-4288-SF. Circulava pel davant de la comissaria dels Mossos de Mollet. Devien ser dos quarts de nou del matí. El conduïa un home d’uns cinquanta anys que anava acompanyat d’un altre home gran. Encara tenia l’adhesiu d’Astúries (paraiso natural) enganxat al darrere. Fa 30 mesos que el vaig donar d’entrada al concessionari per a poder adquirir el cotxe nou. Me’n van pagar una misèria. Era un cotxe magnífic que no gastava gens. L’únic problema és que no tenia aire condicionat. Em va saber molt greu de deixar-lo. Un acaba encarinyant-se dels vehicles que té. M’hagués agradat poder aturar-me i parlar amb el seu actual propietari, demanar-li com li va… Ha estat una visió fugaç, com si el passat retornés de sobte. M’he posat content perquè suposava que ja estaria en algun desguàs i veig que encara corre per aquests mons de déu. El passat és així de cabró: de tant en tant irromp sense avisar…

Entredir

Allò que no goses escriure al teu dietari és allò que et defineix, no pas el que escrius.

Silencis que entrediuen, paraules que amaguen sentits esotèrics, la ironia -sempre la ironia- gens socràtica, sinó nietzscheana; i el batec de la prosa que balla dins la melodia del destí.

Perquè no pots creure en res més, creus en la paraula.

Quatre coses

Hora del pati. Obro el correu. Una veïna m'envia un mail informant-me que avui a Catalunya Ràdio, dins l'espai que dirigeix Màrius Serra (Lecturàlia: Atles de Lectura), han recomanat aquest blog i han parlat de L'Oracle Imminent. Anem bé. La veïna diu que no vota perquè cap de les dues portades li fan el pes. Per ara va guanyant la que m'agrada a mi: el llavis molsuts de Vogelfrei i l'agosarada mouchette... ¿Sabeu les pessigolles que poden fer les potetes d'una mosqueta sobre la pell?

Em trobo una agenda perduda a l'aula B4. L'obro i comprovo que pertany a un alumne de 4t d'ESO. Llegeixo les dades: adreça, telèfon, curs, tutor, DNI, grup sanguini... Quan arribo a l'epígraf "Al·lèrgic/a a:", somric en veure que l'alumne ha escrit: l'istitut i els catalanistas (sic).

Logan Brown és un alumne ianqui d'Ohio que ha aterrat a 2n de BTX. Està fent un intercanvi amb un alumne d'aquí. Crec que són rotarys.... Segons ell, ha vingut a "aprendre espanyol". No entén res i és incapaç de distingir el català del castellà. La tutora m'ha demanat que intenti "integrar-lo" a les classes. ¿Com? Des que ha arribat faig les classes trilingües... Ahir teníem examen dels presocràtics. Li vaig lliurar el foli amb les preguntes en català i li vaig dir: Try to translate it. Al cap d'una hora, en Logan em retornava el full de l'examen amb les preguntes mig traduïdes a l'anglès mitjançant l'inestimable ajut d'un diccionari english / spanish.

Si m'estimessis de veritat deixaries de fumar. Si t'estimessis de veritat deixaries de fumar.

Els fets

Els fets no existeixen per si sols sense un espectador que els consideri. Tot espectador és narrador, és a dir, hermeneuta, d'acord amb l'axioma protagòric segons el qual "l'home és la mesura de totes les coses". El logos humà és sempre narratiu la qual cosa vol dir que pensem i parlem seguint un relat, un argument que ens construïm per tal de poder comprendre la realitat. Un fet pelat i escarit, isolat en si mateix, sense ser vist ni llegit ni dit per ningú, resta inexistent, de fet és un no-fet.

El problema, per tant, no són els fets del Tripartit, sinó el fil conductor que els explica, la veu en off que els exposa amb un punt de vista subjectiu i tendenciós. CONFIDENCIALCAT és una obra mestra protagòrica, un producte sofístic de primera magnitud, la consagració de la demagògia (2a. accepció) per damunt de la política. Els temps que corren exigeixen mètodes sofístics, màrqueting a curt termini per a cridar l'atenció del votant i "ajudar-lo" a decidir.

Els fets són els fets -diran alguns-, nosaltres no hem inventat res... Sí, però no hi pot haver fets sense interpretació d'aquests fets i, en aquest cas, el DVD convergent aconsegueix amb escreix el seu objectiu manipulador: que l'espectador "cregui" el narrador per damunt d'allò narrat (que sempre pot tenir moltes versions).

Contra aquest perill només existeix una vacuna: l'escepticisme, o sigui, mirar-s'ho tot (els fets i les múltiples lectures dels fets) des d'una distància prudent: la distància que t'atorga el benefici del dubte. Davant la pregunta cabdal (Què és la realitat?) l'escèptic fa mutis perquè, en el fons, és conscient que qualsevol resposta que doni sempre serà parcial i susceptible d'una rèplica dialèctica... Fa mutis i pensa: No hi ha realitat.

Boletus edulis

Boletus edulis

Sopar exquisit amb els ceps tallats en làmines i passats una mica per la paella amb oli verge extra Rajolí d'or de Llardecans. Melosos, gustosos, sublims. També els rovellons, però no tenen res a veure.

Pessoa

He rebut un comentari en portuguès del misteriós Lord of Erehwon... He respost també en portuguès manllevant frases del Livro do desassossego de Pessoa.

Buit

La M. A., companya de departament, s'incorpora a la feina després de la mort de la seva mare. Li faig un petó molt tendre a la galta i, sense paraules, amb la mà premo lleugerament el seu colze. Ella em diu "Gràcies". També jo, algun dia, tornaré a classe després d'enterrar ma mare i sentiré aquest buit immens que res ni ningú -cap petó ni cap gest- no podran omplir mai més...

Tot és estrany

Tot és estrany. El primer examen que faig aquest nou curs. La rutina de les preguntes i les respostes. La rutina de la correcció. La profunda infelicitat dels enemics que s'entesten a fer-nos la guitza i fracassen.

Tot és estrany. La veu de la Mercè que ressona al capdavall del passadís. Les cares de son dels alumnes. El meu badall. La profunda infelicitat dels enemics que voldrien ser el que no són i tenir el que no tenen, i fracassen.

Tot és estrany. Sentir-me alhora lluny i a prop. Afaitar-me amb una maquineta nova. Contemplar l'eixida del sol. Aprendre a callar quan tothom espera que cridi. La profunda infelicitat dels enemics que no dormen, víctimes d'un malson que duu el teu nom: Victòria.

Tot és estrany. El tacte retrobat dels teus llavis. Aquesta tardor indolent. Un cel de cendra. Un altre batec inútil...

Paciència

No, no tinc pressa. El món pertany als pacients.

Notícies Bromera

Parla'm

Parla’m de la teva solitud, de l’ombra que deixa la lluna en els ulls, del crit que ressona dins teu, però que ningú no escolta. Parla’m del desert del cor, de la sorra que ensorra el llençol, d’aquest neguit que et paralitza el cervell, del dubte indefugible que t’abraça com una serp gegantina. Parla’m amb paraules sentides, amb llàgrimes vives, amb el silenci dels déus que ho saben tot. Parla’m del buit que amara aquest temps, de l'oblit sense forma, del pou que t'espera rere el mirall de la nit. Parla’m d’aquell amor malaguanyat que et va robar l’últim somni quan eres encara una nena que no sabia res de la vida. Parla’m de la teva solitud i dóna’m un únic motiu per a seguir vivint un altre dia…

Taula rodona sobre els blogs

Em confirmen que el proper dimarts 14 de novembre participaré a les VI Jornades de Comunicació que organitza l'Associació Punt 6 Ràdio. L'acte serà a les 20 h. al Centre de Lectura (C/ Major, 15) de Reus. La taula rodona es titula Els blocs: noves formes de comunicació? Hi participen també David Domingo (professor de Comunicació a la URV) i Oscar Hellín (responsable dels Serveis del Sistema d'Informació de l'Ajuntament de Reus). El moderador serà Jordi Escoda.

Programa

And all the rest...

Aquest és el primer rovelló que he trobat:










Aquest el segon:










Aquests els dos primers ceps:










Aquestes eren les vistes des del capdamunt de la muntanya (1.700m.):










Aquesta la cassoleta que ha cuinat la Cecília:










I aquests els canelons insuperables de ma mare (la Cecília):










And all the rest is silence...

Bolets

No hi sóc. He anat a plegar (collir, caçar, etc.) bolets.

Vota la teva portada

L’Oracle Imminent, Premi de Literatura Eròtica La Vall d’Albaida 2006, és una novel·la absolutament innovadora, escrita a quatre mans pels blocaires Toni Ibàñez i Emma Piqué, i on el cibersexe és el protagonista. Arribarà a les llibreries al novembre i tu pots elegir-ne la coberta. Deixa’t seduir per les imatges proposades per a servir d’entrada a L’Oracle Imminent. Quina t’agrada més?

Entre els participants, sortejarem un lot de llibres del Premi de Literatura Eròtica La Vall d’Albaida. Molta sort!

VOTA AQUÍ

Agraïments cap a Salamanca

Beautiful World

Feliç exili!

Vilaweb
Subvencions
Carta certificada
Flux

Apocalipsi

L'Hora s'acosta. Ratzinger serà l'últim Papa. La propera Gran Guerra (Atòmica) es desencadenarà arran dels atacs a Iran i Síria: March to War. Abans, pas a pas, cal preparar un estat de coses favorable. Si Sant Malaquies i el calendari maia no s'erren, tot s'acabarà el desembre de 2012. Diuen que serà el dia 21, però jo estic convençut que serà el dia 11. Civitas septicollis diruetur, et Judex tremendus judicabit populum... Kaputt. Finito. I, després, pax in aeternum et gloria in excelsis deo.



NB: Només ens salvarem 144.000 (els portadors de la sagrada Tau)

> + informació (آخرالزمان)

> In situ i en català

Rellotge

Faig una cosa que no acostumo a fer: em quedo badant com un estaquirot davant del rellotge Ikea que jo mateix vaig comprar i penjar quan era Cap de Departament. És un rellotge amb carcassa d'alumini i números grans. Concentro la mirada en la busca més llarga mentre espero que arribi fins al número 8..... Ara! Són les 14:40. A fora han caigut quatre gotes mal comptades. A les tres tinc classe amb els de 1r. B de BTX. És com si fos divendres. Fa estona que estic sol. La gent té la mania de sortir a menjar. Com el dejuni i la solitud no hi ha res. Les paraules són ombres, sí. Sovint -cada vegada més- m'adono de la seva inanitat. Hi ha moments (com ara aquest instant precís) que seria capaç de deixar-les. Miro el rellotge i veig que la busca més llarga ja ha arribat al número 10. Són les 14:50. ¿Una vida desparaulada? ¿Podria viure sense escriure? ¿Què passarà el dia 1 de gener de 2007? Sona el timbre. Cridòria d'alumnes. Més paraules... Sempre paraules. Massa paraules.

Paraula-ombra

Les paraules són ombres en un doble sentit: materialment -com a taca gràfica embrutidora- perquè enfosqueixen papers i pantalles; formalment -en la mesura que les necessitem com a instrument d'intel·lecció- perquè ens impedeixen de copsar la realitat en si mateixa (noümènica, que diria Kant).

La civilització occidental es fonamenta en el prestigi del Logos com a camí de coneixement cert (el camí correcte del poema parmenidi). La Lògica (alfabètica i numèrica: socraticoplatònica i pitagòrica) va bastir aquesta Caverna que habitem des de fa 25 segles.

La filosofia és un gènere literari molt peculiar en el qual les ombres cavernícoles s'idealitzen i esdevenen fantasmagòriques (el πετόμενα διώκειν d'Aristòtil, Metaf. IV, 5, 1009b 38). La literatura és una altra història: les ombres llueixen per si mateixes en el més estèril onanisme esteticista. Tant la filosofia com la literatura són estances contigües de la mateixa Caverna.

Les paraules són ombres i habitem una caverna lògica la sortida de la qual només pot ser meta-lògica. Això ja ho vaig esbossar en un post anterior on parlava del Logos eròtic. Plató ho tenia clar: Eros és l'única força que ens pot ajudar a sortir de La Caverna. Eros ens il·lumina per tal de poder transcendir les ombres. Eros trans-lògic ens empeny devers aquella veritat (Αλήθεια) que les paraules no aconsegueixen desvelar-nos ni en el seu cim més sublim: la poesia.

La Poesia, malgrat ser la forma literària més depurada, sempre ens deixa envoltats d'una certa penombra. El poeta entrelluca l'exterior de La Caverna, però viu a l'entrellum, en el límit que separa les ombres certes de la llum presumta.

Si no entenem que les paraules són ombres que ens esclavitzen i alhora ens alliberen, no entendrem res. Aquí rau la contradicció humana. Som humans perquè tenim Paraula, però aquesta Paraula (que és ombra cavernícola) no ens deixa atènyer la veritat definitiva, la llibertat definitiva, la llum definitiva... Suposant, esclar, que hi hagi res "definitiu" i que hi hagi "fora" de la Caverna i que aquesta "llum" a la qual aspirem sigui quelcom recomanable, saludable, suportable, vivible...

Les bèsties, els déus i els savis no parlen. La resta -humans xerraires- necessitem La Paraula... Εν αρχή ην ο Λόγος (Jn. I,1). O sigui, que des del principi dels principis som éssers ombrívols: Wahr spricht, wer Schatten spricht. Wir sind ein Fleisch mit der Nacht. La materialitat del Verb i la materialitat del Cos (somato + logia) ens hi obliguen. Potser la llibertat absoluta seria la de l'ànima deslliurada del cos i deslliurada dels mots per sempre més... L'esperit mut. El silenci blanquíssim. El somriure búdic. Els teus ulls ferits de pleniluni...

Deserció

Viure entre ruïnes d'un passat que no et deixa avançar, la pell de serp arrapada a la carn, la boira espesseint-se al teu voltant, cada cop més densa, silenci abans de la desfeta.

Somrius, em fregues la galta amb el tou dels dits i mussites: Avui t'has afaitat...

Viure les ruïnes del futur, el buit que deixen els somnis sota les parpelles, el rou intacte al matí, pètals agònics que capvespregen.

El teu gest perfecte, gairebé imperceptible, tots els exèrcits dels quals he desertat per a morir als teus ulls ferits de pleniluni.

Les temps en Europe redeviennent durs.

L'heure n'est pas à la lâcheté.