Braços com ales

Braços com ales, oberts de bat a bat, per abraçar el món sencer, per abraçar-te, amb el caliu dels cors que bateguen ensems, amb la rialla que estripa les ombres.

Braços com ales esteses enmig d'aquest cel nostre, primaveres de pells i de sangs, més enllà de les pobres paraules.

Braços com ales, comiats impossibles, som el riu que es desborda, la força dels astres, la flor del cirerer, el cant de l'ocell a trenc d'alba.

Braços com ales per envolar-nos, per a sentir que la vida no pesa si em mires als ulls i veig en la teva mirada la meva, aquest silenci que em diu: no temis, deixa't endur, tot és perfecte.

CIBERPOESIA

un que exagera

Sort

Dia intens. Em sento pletòric. La primavera i tu m'injecteu energia a dojo. Matí a Barcelona per a gravar l'entrevista de BTV. Temps ennuvolat i rúfol. L'hotel W és realment impressionant, per fora i per dins. A Lleida un sol esplèndid. He caminat dues hores riu avall. He pres el sol a terrassa. La posta d'avui ha estat discreta. Sóc un home amb sort.

veure entrevista

Entrevista amb mar de fons

Els de BTVNOTÍCIES, el portal informatiu de Barcelona Televisió, em fan avui una entrevista. Serà un reportatge en vídeo on repassaré la meva trajectòria com a blogger, parlaré d'Entrellum, les xarxes socials, el futur dels blogs, la situació actual de la Catosfera, etc. L'escenari serà de luxe: Hotel W Barcelona.

veure entrevista

Còmplices de la primavera

Plou a Lleida. La pluja esbandeix els dies passats enllustrant-nos l'ànima. Llàgrimes, pluja, riu, mar... liqüefacció... liquiditat... aquesta blanesa... la tendresa més íntima de la teva abraçada... els sucs que regalimen... la suor que ens amara... Li pots dir "felicitat" si aquesta paraula fos capaç de condensar tanta bellesa, tanta intensitat, tanta veritat... Es queden massa curtes, les paraules. Plou a Lleida. Els nostres somriures il·luminen l'univers. Som còmplices de la primavera.

Serenitat

Prenc el sol a la terrassa. La tarda s'esvaeix lentament. Els sembrats verds, els arbres florits, el riu ple... Tot plegat és un decorat prou adient. La tensió ha desaparegut. M'he deixat anar, he admès que no puc lluitar sempre contra corrent, que és millor acceptar les coses com vénen encara que, de vegades, no ens semblin bé. ¿Qui som nosaltres per a interferir amb la nostra ridícula voluntat la fabulosa maquinària còsmica? Déu sap allò que ens convé.

Prenc el sol i deixo de buscar la resposta als enigmes que no comprenc. Vull ser dòcil al destí. L'amor és un misteri. També ho és la llibertat. Amor i llibertat no són incompatibles. Trobar la síntesi és la saviesa més gran.

Prenc el sol i deixo d'esperar. El demà ja no em preocupa. Passi el que passi, no m'afectarà. Hi ha una pau que brolla de dins, una serenitat absoluta.

Terres de sol ponent

Déu és Amor

M'he tornat a confessar, he tornat a combregar, a resar el parenostre, l'avemaria i el Regina Caeli. He tornat a llegir el relat de la Passió de Jesucrist. Com Ell, he mort i he ressuscitat. He tornat a besar el crucifix que tantes vegades vaig besar a Pamplona. La fe m'ha sostingut a les hores més fosques. Avui fa sol i el vent s'endu tots els neguits. El cel és ras com el meu cor. L'Amor, només l'Amor, val la pena. Déu és Amor.

Dins el sepulcre

I'm walking by the river. I just want to be alone. La meva malaguanyada vida. La puta primavera amb les seves putes flors. Els putos ocellets amb les seves putes cançonetes. Ja corren les serps. Ho he perdut tot. Guanyo aquesta buidor plena de llibertat inútil. Guanyo sencer l'horitzó, cims nevats, cel i núvols, l'apoteosi de la contradicció.

Dins el sepulcre, talment Crist, somio la resurrecció. Trobaran el meu cadàver per la ferum pestilent que desprendrà dies després de mort. Cremeu-lo i llenceu les cendres a l'abocador. No cal embrutar més platges i més rius. Puto Pessoa. Puto Nietzsche. Em cago en la puta mare que els va parir. El riu va ple d'aigua. Vomitives calçotades familiars. El meu cor fet xixines. Ja ploraràs. Sempre s'acaba plorant. Les llàgrimes són la signatura de la veritat. La resta és pura farsa, il·lusionisme.

Dins el sepulcre, a les fosques, deixo d'esperar que truquis, que tornis. Se me'n fot. Només vull estar sol per assaborir aquest dolor. És meu i em pertany. Tu sigues feliç lluny de mi. És l'ego que es rebel·la i lluita. És l'ego que s'aferra a l'àncora que ets. Fa dies que no menjo. El riu em diu que sigui home, que em tregui aquesta carota de ninot. Putes papallones. Formigues atrafegades carregant provisions No hi ha camins per a l'esperit valent. Tot és inèdit. Quan tornis sabré perdonar-te com Déu ens perdona a tots. Per sort, hi ha un àngel que em sosté i no em deixa caure.

Dins el sepulcre, talment Crist, descanso del suplici. Faig veure que m'he rendit. Demà us enlluernaré. Demà seré gloriós.

Finalista del Benet Ribas

A la convocatòria de l'any 2007 vaig arribar fins a la segona votació. Enguany hi participaven 50 obres i he arribat a la tercera votació, és a dir, Mandala ha estat la finalista del Premi de Poesia Benet Ribas. Per un sol vot no he guanyat (3 a 4). Fixeu-vos que a la primera votació vaig empatar amb la guanyadora (7 vots).

Sembla que aquest premi se'm resisteix. D'acord amb la progressió, si em presento dintre de tres anys, el guanyaré...

NB: La guanyadora, Eva Baltasar, treballa a Blanes... Quina casualitat, oi?

Podeu descarregar-vos l'obra aquí

El riu se'n riu de mi

Després de parlar amb tu, m'acosto al riu, m'assec sobre l'herba de la riba i buido tot el dolor del meu cor. Obro les mans i els braços, deixo que l'aigua s'emporti tota la pena que brolla del fons. La lliçó del riu un altre cop. M'ensenya que no he d'aferrar-me a res ni a ningú, que he de fluir com ell, sempre igual i sempre diferent, acollint el que vingui, sense por a les tempestes, lliure, amb aquesta sensació de lleugeresa que dóna saber que tot és relatiu: el que s'acaba i el que comença, el que entra i el que surt, el que cau i el que s'aixeca, el que s'adorm i el que es desperta, aquesta primavera trista i alegre al mateix temps. El riu s'engull la teva veu i dilueix la teva silueta. Em quedo sol escoltant els meus batecs. A penes respiro. Papallones que volen. Canten els ocells. Tu ja no hi ets. Hi seràs sempre. El riu se'n riu de mi.

AraPonent

Des aquest divendres ja és operatiu AraPonent.cat, el primer diari concebut i editat exclusivament en format digital a les comarques lleidatanes. AraPonent.cat promourà de manera prioritària la cobertura informativa de les comarques de la futura vegueria de Ponent: Segrià, Garrigues, l'Urgell, Pla d'Urgell, Noguera i la Segarra.

Des dels impulsors del projecte es pretendrà generar debat a la xarxa en aspectes d'especial interès ciutadà i traslladar aquestes temàtiques també a les principals xarxes socials. És per això que l'apartat d'opinió adquirirà un protagonisme especialment rellevant en la publicació.

AraPonent se suma a d'altres diaris d'àmbit territorial com AraVallès i AraGirona o el sectorial Jornal.cat -entre altres- que tenen com a referent nacional el digital directe!cat, tots ells vinculats al grup Catmèdia.

A més de galeries fotogràfiques i vídeos d'edició pròpia, AraPonent.cat també inclou entrevistes, enquestes, una tira còmica, un aparador de llibres i una secció que engloba els blogs de Ponent, sota el domini TerraFerma.cat.

Ara Ponent vol ser el primer mitjà de comunicació exclusivament digital en informar i crear debat a les nostres comarques. Amb tota la modèstia i amb respecte pels que ja hi són en paper, ràdio o televisió. Volem sumar. Venim a aportar. A donar espai i teixir complicitat amb els sectors emergents, amb la gent inquieta que és la que té voluntat de canviar les coses per seguir anant a millor.

Creiem en aquesta Lleida de primera que té un horitzó de futur il·lusionant sense més límits que els que vulguem autoimposar-nos.

És per això que les noves tecnologies estan canviant la nostra manera de viure i relacionar-nos. Estem convençuts que ens trobem davant l’equivalent a la revolució industrial i volem aprofitar-ho perquè Ponent també estigui liderant aquesta nova etapa.

Si algun fet diferencial aporta la revolució 2.0 és que aquesta es basa en la complicitat, la conversa, la participació. Només amb vosaltres, amb les vostres crítiques i aportacions podrem construir el digital de les Terres de Ponent. Ens hi acompanyes?

El meu primer article:
"Màrius, Mahalta i jo"

Amiga eterna

Adorable i deliciosa, em deixes el teu regust d'amiga eterna. Caminant sota un cel ple de núvols, amb els arbres florits, saltem i riem com nens que juguen amb si mateixos. Potser el destí juga amb nosaltres, però res no podran les llàgrimes que no puguin guarir aquests llavis afamats de besades. Ens tenim i ens tindrem malgrat les circumstàncies.

Deliciosa i adorable, t'allunyes riu amunt amb la teva escombra de bruixa. Hem renovat el compromís, ara per sempre. El riu n'ha estat testimoni. Tot el que hem viscut queda en nosaltres com un tresor amagat en el fons de l'ànima. Vola, bruixeta, sigues feliç. Jo volaré també. Més enllà de l'horitzó, tard o d'hora, ens retrobarem.

Adorable i deliciosa, dolça com la mel, t'enyoraré cada hora, somiaré el somni teu. Amiga eterna que marxes sense anar-te'n, que em deixes sense deixar-me, que m'oblides recordant-me, sigues feliç, sigues tu, sigues rosada de matinada, lluna que resplendeix, pluja que amara, aquesta flama que crema la meva pell després de l'última trobada.

Amb tu vaig ser jo. Sense tu sóc teu.

No és senzill

No és senzill acatar la sentència dels astres que dictaminen sobre nosaltres cada detall, des del pètal que neix fins a l'últim batec, cada silenci que omple l'espai entre les busques del rellotge, tots els errors que trenen l'argument, el pes de l'espera quan saps que no hi ha marxa enrere, cada sospir inútil, closes les parpelles, cada dolor que s'encomana i creix, que abasta braços i cames, la insensatesa del cor que es dessagna, mirades perdudes, carícies oblidades a l'andana del no-res. No, no és senzill. Camino a les palpentes de nit sobre la neu.

Posta de lluna

La mitja lluna creixent -taronja, exànime, silent- s'amaga rere els merlets del castell de Gardeny.

Com ella també t'amagues, bruixa que m'encisares, filla dels cims i del vent.

Em deixes aquestes llàgrimes, buidor de mans i de paraules, aquest florir dels arbres que m'entristeix encara més.

Em quedo amb totes les cendres, record de flames pretèrites, mandala de mi mateix.

Te'n vas i no sé què fer.

La mitja lluna creixent s'amaga rere els merlets del castell de Gardeny.

El riu que tant ens unia s'asseca cada cop més.

M'arriba la teva veu ferida de llunyania.
T'escolto amb el cor desfet.

Allò que vam ser fou vida.
Allò que vam ser és etern.

Que el teu demà tingui rialles.
Àngel, tresor, joia i estel.

Em deixes aquesta lluna.

Te'n vas i t'estimo més.

Entsöhnung

du bist der träumer der ohne Traum ist . du . mit dem schwellengang . gehe zu den nicht fernen hügeln . nimm deine augen und beobachte die grossen könner die der übungen nicht müde wurden bevor sie ihren weg antraten . der sinn den du zum folgenden ort trägst ist die gegenklage . ist die entsöhnung . es kommen schon die nebel ins tal und du könntest den weg verfehlen und zu spät zu deinem haus gelangen zumal du zur nachtzeit gehst . hier und nun findet dein gesang jene für die er bestimmt ist . die menschen werden schon selten und die anderen verschliessen sich deinem anspruch . sie leben in ihrer zeit und haben kein schicksal sonst

eres el soñador sin sueño . tú . acechador de umbrales . ve a las no lejanas colinas . con tus ojos observa a los grandes maestros que no se cansaron de ejercitar antes de emprender el camino . el sentido que llevas contigo al próximo lugar es la reconvención . es la reconciliación . ya se asoman las nieblas al valle y pudieras perder el camino porque andas de noche . aquí y ahora tu canto alcanzará a aquellos a los que está destinado . los soñadores ya son escasos y los demás se cierran a tu designio . moran en su tiempo sin trascender hacia otro destino mayor

Manu (Citat a La isla sin serpientes)

Jubilació als 69

Rellegeixo per enèsima vegada el cap. XXV del Doktor Faustus de Thomas Mann...

Du darfst nicht lieben... Liebe ist dir verboten, insofern sie wärmt. Dein Leben soll kalt sein - darum darfst du keinen Menschen lieben.

Penso en el pacte mefistofèlic i en l'ulterior destí fàustic. 24 anys de creativitat genial abans de retre l'ànima al bàratre, amb l'únic "inconvenient" de no poder estimar amb veritable caliu humà. N'hi ha per a pensar-s'ho. Em jubilaria als 69. Un número maco.

Hanua Nua Mea

Celebro el Dia Mundial de Poesia publicant a Bubok un poemari que vaig escriure l'estiu passat: Hanua Nua Mea (que significa arc de Sant Martí en rapanui).

Aquí un tast

Dono per acabada la meva participació al concurs Misión Eclipse.

Deixo els eclipses i torno al meu entrellum.

Espectador

Ja fa dies que assisteixo a la meva pròpia vida com si fos un espectador. Abans del Cataclisme estava convençut que jo era el que decidia, que els meus actes depenien de la meva voluntat lliure. Ara no.

Assisteixo a la meva pròpia vida assegut a la platea. Tot el que apareix sobre l'escenari és per a mi una sorpresa: que ella marxi, que tu arribis; que llisquin les llàgrimes i mullin el coixí; que la lluna s'interposi entre el sol i la terra; que em llevi sense horitzons, borratxo de solitud, i que això no em suposi cap problema; que camini hores i hores sense buscar res; que trobi allò que no buscava; que els meus dits teclegin dins la boira paraules-corrua-de-formigues-afamades-de-llum-definitiva; que no soni el telèfon; que no pugui transmetre als altres el que sento perquè tinc una incapacitat permanent per als sentiments; que el demà sigui una incògnita tan enorme que la sola idea de resoldre-la em produeixi vertigen; que el teu somriure estripi la llunyania; que les primeres flors d'aquesta primavera incipient amaguin un altre simulacre de la natura...

Assisteixo a la meva pròpia vida com si fos un espectador que s'ho mira tot des de la distància, impassible, tranquil. ¿Val la pena fer preguntes? ¿Per què les coses haurien de tenir sentit?

Los adolescentes furtivos

Toni Quero em fa arribar un exemplar dedicat del seu primer llibre de poemes: Los adolescentes furtivos (Cap Béar éditions, 2010), publicat en versió bilingüe castellà-francès, en una magnífica traducció de Renada-Laura Portet. L'obra va ser la guanyadora del Premi Internacional de Literatura Antonio Machado 2009. Vaig defensar-la com a jurat perquè em va atrapar des del primer vers. Tenir-la ara entre les mans, en una edició acurada (amb pròleg de Pere Gimferrer!), m'omple de satisfacció.

Desitjo tota la sort al poeta sabadellenc en aquesta opera prima. Segur que en vindran més. Us copio un dels poemes que més m'agraden:

Yo sé un nombre
con el que te invoco,
piedra y sueño,
nocturno entre los hombres.

Yo sé un nombre que te regresa,
sonriente del otro lado
al origen de cuanto hubo
sin demandarme nada.

Acudes con tu propia transparencia,
esbozada apenas en el latir
apresurado de las arterias
y el vacío de tus cuencas.

Quisiera invocar también
mi propia luz,
la tez nívea
de aquellos días.

Nada podrá regresar,
el humo de los vapores
ni las hogazas verdes
donde ardíamos.

Me hieren, como dagas,
tu rostro germinal
el cuerpo núbil
con el que me recibiste.

Mudó todo la derrota.
El silencio cómplice
que duerme sus misterios,
al otro lado del espejo.

La crítica del llibre a LlunÀtic

Els sentiments pesen

Els sentiments pesen. "Pondus meum amor meus" (deia Sant Agustí). Perquè en aquesta vida no tots els lligams són materials; n'hi ha de més subtils, que ens aferren i no ens deixen avançar. És la diferència entre les aus i els paquiderms, entre viure de lloguer o de propietat.

Els sentiments pesen. Les sensacions, en canvi, són puntuals, efímeres, fotogràfiques. Un sentiment és un relat, té un argument, com una pel·lícula que s'allarga, es repeteix (repetició en sentit kierkegaardià) i s'arrela cada cop més fins que ens acaba ofegant. La sensació és flor; el sentiment és heura. Cal conrear la metasentimentalitat si no volem esdevenir un trist vaixell ancorat. Cal fomentar el sensacionisme, l'espontaneïtat, si aspirem a una existència veritablement lliure.

Els sentiments pesen. Diràs que no podem evitar-los, que s'apoderen de nosaltres i ens infecten com un virus. Malament rai. De totes les addiccions, procura estalviar-te les més letals. Ho vaig escriure fa dos anys:

Contra el naufragi dels sentiments només ens queda una platja: la voluntat de ser lliures, l'aristocràcia de la distància.

Els sentiments pesen. ¿O és que ens fa basarda la insuportable lleugeresa de la llibertat?

Les paraules també pesen

Komari

Només és oblit la boira que m'allunya del passat
La bogeria de ser dos alhora: el que puja i el que baixa,
el que busca i el que fuig, el que s'ensorra i s'enlaira

Vaig tocar fons, vaig esclatar, catapultat a les antípodes,
fins al melic de la Terra, l'illa dels moais, on les natives ballen descalces
i mouen els malucs de manera prodigiosa: Iorana, Marengo!
A la platja d'Anakena vaig canviar tota la pell
Al cràter d'Orongo vaig esdevenir Home Ocell, Tangata Manu
Un arc de Sant Martí doble va tatuar-me l'ànima
Ara ja ho sé: la mort és un miratge, morim moltes vegades
Les guaiabes són vagines i les vagines guaiabes