Camí de l'escorxador

Si la primera part de la vida és un procés d'apropiació més o menys indiscriminada de tot el que se'ns presenta (aprenentatges, experiències, relacions personals, possessions materials i immaterials, etc.), la segona part de la vida hauria de ser un procés invers, és a dir, un camí de deseiximent que ens anés alliberant de tots els esclavatges que hem anat adquirint en el passat.

Dit així, pot semblar força utòpic, atès que el sistema de valors vigent (certament manicomial i cada cop més en crisi) fonamenta la identitat personal en les propietats que cadascú té. Però el que tenim ens restringeix i no ens deixa ser el que realment hauríem de ser: rius que flueixen, núvols que passen, ocells que volen, arbres sense arrels...

O som capaços de transcendir el model imperant que ens ha portat fins aquest atzucac o no se salvarà ni l'apuntador, de l'apocalipsi capitalista. Ja fa temps que només m'importa una cosa: trobar la manera d'escapar d'aquesta societat suïcida, d'aquesta Matrix plena d'ovelles lobotomitzades que belen alegres camí de l'escorxador.

La teva veu absent

He tornat a desfer el cabdell de l'enyorança, provant d'arribar al teu cor malgrat el distanciament. Debades la nit ha imposat el seu dol. Debades demà es deixondirà l'albada. Res no em tornarà la teva veu absent, ni tan sols la pregària impotent amb la qual et somio. Records com espases esmolades que travessen el pit. Somriures impossibles. Ho vam ser tot i no som res. La freda tristor d'un diumenge de gener.

Desconeixement

No el miedo de lo que no se sabe y del perderse uno en el sinfín de las posibilidades, sino el miedo al Futuro cierto, a la Muerte prefijada y computada, que es justamente el arma y la Idea suprema con que el Poder nos rige. Porque estamos muriendo bajo el Imperio del mañana.

(Agustín García Calvo, Contra la Pareja, p. 113, 1995)

Hi ha llibertat on no hi ha possessius, ni plans ni projectes. Hi ha llibertat on la por no és present. La pura llibertat de no ser allò que els altres esperen que siguis (ni tan sols ser allò que tu esperaves ser). La pura llibertat del desconeixement.

Ni Twitter ni Facebook

He desactivat els meus comptes del Facebook i del Twitter. Ho sento pels friends i pels followers. El peix s'esmuny de les xarxes. Cal alliberar-se dels paranys. Tanmateix mantindré aquest blog actiu. Aquí, si us ve de gust, podreu continuar llegint-me.

L'amor és un somni que no s'hauria d'acabar mai

Camino molt a poc a poc. Trigo el doble de temps que altres vegades. Amb les mans enrere, m'entretinc a cada passa, ensumo el bosc, trepitjo les fulles humides, observo el vol dels ànecs, intento deixar de pensar. No és tan fàcil.

Encara no tinc clar com he arribat fins aquí. Sembla un miracle. El camí de la vida és un misteri absolut. Voldríem esbrinar d'on venim i cap a on anem, però totes les filosofies s'han estavellat en la mateixa roca dura: no hi ha respostes definitives als interrogants fonamentals. En el meu cas concret, me'n faig creus. El passat és pura confusió. El futur és un full en blanc. No tinc plans. Cada minut, cada segon, em deixo sorprendre per la vida.

Estic profundament agraït perquè no mereixo res del que tinc. Malgrat la meva ineptitud, els déus han sigut molt generosos. He gaudit de tantes coses, de tantes experiències, de tantes atencions que, per molt temps que visqui, mai no podré tornar ni una mínima part de tots els regals que he rebut.

El regal més gran que ens poden fer és l'amor. Les persones que ens han estimat i ens estimen són el nostre veritable patrimoni (i, de vegades, també matrimoni). Només hi ha una manera de correspondre a l'amor: estimant. No és tan fàcil.

L'amor és un somni que no s'hauria d'acabar mai...

Draussen rauchen

No tinc res contra els fumadors. Cadascú és lliure de suïcidar-se com més li plagui. El que no suporto de cap manera és el fum. La boira, en canvi, m'encanta.

Els vicis privats no s'haurien de fer mai públics. L'addicció a la nicotina no és res més que una patètica manca d'autoestima, com tantes altres addiccions, privades o públiques.

La conclusió positiva és que per fi podré arribar a casa sense que la roba em pudi a tabac. Si fumes, és cosa teva. Jo vaig deixar de fumar fa anys perquè, com a bon català, em nego a incinerar bitllets que puc gastar en coses més útils.

La conclusió negativa és que tota prohibició és lliberticida. Però compte, que aquí s'amaga una fal·làcia: ¿Fins a quin punt sóc "lliure" d'emmerdar els altres si els altres no volen ser emmerdats? La resposta més infantiloide seria: Jo faig el que em rota i als altres que els bombin. És aquest infantilisme el que condueix al prohibicionisme.

La conclusió neutra és que, prohibeixin el que prohibeixin, els éssers humans continuarem sent viciosos, addictes i egoistes. Fins i tot els que no fumem.

SAVE RAPA NUI

7 anys de blogs

El dia 1 de gener de 2004 vaig escriure el primer post en el meu primer blog Tros de Quòniam.

El misteri del 7, el número sagrat per excel·lència, el "Carro d'Osiris" del Tarot: After the impulse that pulls us out of the Garden, we get on our chariot and depart. At that point, we are the Hero of our own story; maybe the Hero of everyone’s story...

2011

Darrer capvespre de 2010. Cel ennuvolat. Els atletes corren vora el riu. En comptes de raïm cireres xilenes. No recordo res de l'any que s'acaba. Només sé que, al capdavall, tot ha reeixit. Millor impossible. Agraïment.

Un estol d'ocells avança cap al nord. El món és petit amb les ales esteses. Solcaré oceans i continents. En deixaré constància aparaulada. Vull abraçar l'horitzó completament, sadollar-me de paisatges inèdits. Somriures. Mirades que esberlen l'esperit. Sense rutes ni plans, deixant-me endur pel corrent. Adéu-siau 2010.

Demà seré somni tangible, la cançó del bucaner, llibert per sempre més, intrèpid rierol que avança muntanya avall, gèlid i transparent. Demà seré més jo i deixaré de ser aquell que no hauria d'haver sigut però sense el qual ara no seria res. Demà mateix.

Soledat sense sostre

Ningú no torna mai enlloc. El passat sempre és mentida. L'amor, la llar, la família... pròtesis uterines que amb prou feines ens ajuden a dissimular la intrínseca soledat sense sostre que és la vida. No, ningú no torna mai enlloc. El futur sempre és mentida.

Mas de lo mismo

Han passat set triennis d'ençà que el setembre de 1989 vaig començar a fer classes en un institut públic de l'àrea metropolitana de Barcelona, concretament a l'IES Vinyes Velles de Montornès del Vallès. Després vaig fer cap a L'IES Marina de La Llagosta (1990-1997) i més tard a l'IES Gallecs de Mollet (1997-2009). La meva experiència professional en aquests instituts públics del Vallès Oriental em permet abordar la qüestió de la llengua amb un cert coneixement de causa.

La sentència del TC declara de iure el que la realitat fa anys que exhibeix de facto: que, a casa nostra, la llengua vehicular de la majoria dels alumnes i dels professors és el castellà.

Hi ha hagut cursos en els quals m'he trobat que els únics professors que fèiem les classes en català érem el de llengua catalana i servidor. Només calia parar l'orella pels passadissos durant les hores de classe, i no cal dir a l'hora de l'esbarjo. Jo mateix he viscut aquest fet de manera molt incòmoda, perquè des del primer dia vaig advertir que si només emprava el català per a comunicar-me amb els alumnes la "connexió" amb ells se'm feia molt difícil. Sovint optava per un bilingüisme que va esdevenir gairebé natural, però que demostrava en certa forma la meva derrota o la meva subordinació al poder del context, una mena d'adaptació al medi per tal de sobreviure. He vist com alguns companys, entestats a fer servir només el català, n'han patit les conseqüències, gens agradables. A mi m'han arribat a dir que sóc un profe catalufo. Molts alumnes consideren el català com "la lengua de los profes", quelcom artificial que els és imposat. Tanmateix, insisteixo: més profes dels que ens pensem fan les classes sempre i únicament en castellà. No conec la primària ni parlo de la Catalunya interior. Em refereixo a la secundària i a la zona en la qual he treballat al llarg de 21 anys.

Que ara vingui un tribunal (per molt suprem que sigui) i dictamini l'obligatorietat del castellà a les escoles catalanes, em produeix un atac de riure més que de plorar. La realitat ja és la que és, producte de la immigració franquista dels anys seixanta i de l'actual. La descatalanització de Catalunya creix dia a dia, fruit de la demografia, de la Reconquista espanyola i de l'esperit caganer dels catalans. ¿Quina és la nostra més gran cagada? Canviar de llengua quan som a Catalunya. Es tracta d'un tic que demostra un profund complex d'inferioritat. Alguns direu que no, que ostentar la nostra diglòssia és símbol de superioritat envers el monolingüe. Fals. El monolingüe se'n fot, quan li fas "el favor" de parlar la seva llengua. Ets tu, qui fas l'esforç, no pas ell. Ets un mesell, un esclau, un colonitzat. I així ens va.

Conclusió? No cap. Ells fan les lleis i ells les apliquen. Tu segueix parlant català a la intimitat. El 129è President de la Generalitat no mourà un dit per a canviar l'statu quo. El seu càrrec l'ha de confirmar el Borbó escollit per Franco. On és l'esperit de la Manifestació de l'10J? Som una nació? Nosaltres decidim? I una merda decidim. Decideix un tribunal suprem (suprem vol dir que no hi ha res ni ningú per damunt seu, és a dir, amb atributs divins), situat 600 km a l'oest, el qual parla una llengua que no és la nostra. Tu segueix canviant de llengua o parlant-la només amb ta mare, segueix votant autonomisme, segueix als llimbs o a tres quarts de quinze que, mentrestant, ells van fent la seva feina, feina de la bona, fins que no en quedi ni rastre, de nosaltres.

AraPonent.cat

"Els catalans que ens estimem el país només tenim dues opcions. La primera seria aprofundir la fractura que ens demana Espanya: Segregar els nanos en instituts catalanoparlants i castellanoparlants; com a consumidors sortir dels comerços, bars o taxis on siguem rebuts en castellà; com a empresaris no donar feina a qui no parli català i treure de l’atur a quans més catalanoparlants millor; com a pares desheretar fills i filles que s’enamorin de castellanoparlants... i portar el país al desastre, la divisió i el conflicte civil. La segona opció es més senzilla: el proper cop que visquem el Dia del Domund de la democràcia que són les eleccions, votar independència de forma clara i rotunda, deixar-nos de pactismes i possibilismes i fotre el camp de una vegada."

Bellament inconsistent

La pluja m'inspira l'oblit dels dies que vaig romandre a l'ombra del món, reclòs en la cara oculta on s'amaguen els neguits i creixen els malsons, captiu d'un silenci dens que ofega l'esperit.

La pluja, novament, m'inspira el camí, sendera de futur (perquè hi ha un futur: aquesta tarda, aquesta nit, demà, els teus ulls, la teva pell, els teus pits...), els mots que brollaran dels dits per a dir tot allò que vull dir, el vol dels ocells cap al tard, quan retornen al niu.

La pluja m'inspira l'oblit, somriures de nen a la vora del riu, llums de colors, punts suspensius.........

Res no voldria que fos diferent. Tot és com ha de ser: bellament inconsistent.

ciberpoesia

Massa lluny

Arriba un moment en què tota comèdia sobra. És quan les màscares han caigut i ja no hi ha marxa enrere. Les pots dir o les pots escriure pel broc gros; o també les pots fer, que resulta més productiu que el simple fet lingüístic, sempre tan buit i inoperant. He compilat tots els insults possibles i encara hi ha gent que en busca de nous quan pensa en mi. Perdeu el temps. Feu tard. Estic massa lluny de vosaltres.

Tots els matisos del taronja

Com cada capvespre, contemplo la posta embadalit, tots els matisos del taronja difuminant-se amb el blau. Cada cop més profund, més llunyà, l'horitzó afamat d'estels desdibuixa la silueta dels turons. No vull encendre els llums. Encara no. Em destorben els fanals i les bombetes de Nadal. En tinc prou amb aquest entrellum d'abans de la foscor, que s'allarga i es deixata, que m'entendreix malgrat tot, enmig de tanta confusió, mentre els homes desesperen víctimes de la fi d'un món.

Poesia & Filosofia
(contrapunt)

La por és lo contrari de la felicitat

Albert Casals

Un altre vídeo

Why I Write

Every book is a failure... All writers are vain, selfish and lazy, and at the very bottom of their motives there lies a mystery. Writing a book is a horrible, exhausting struggle, like a long bout of some painful illness. One would never undertake such a thing if one were not driven on by some demon whom one can neither resist nor understand. For all one knows that demon is simply the same instinct that makes a baby squall for attention. And yet it's also true that one can write nothing readable unless one constantly struggles to efface one's own personality.

Why I Write, George Orwell 1946

Angels in disguise

"Sigues hospitalari amb els estranys, no fossin àngels disfressats"

We'll always have Paris

Avui és el primer dia de la resta de la meva vida, suposant que no em mori demà. El cas és que volia escriure alguna cosa per actualitzar aquest blog gairebé abandonat. Res de política. Res del Barça. Per a mi avui és un dia molt especial. Demà i passat demà i l'altre també, i tots els que queden fins al final, suposant que hi hagi algun final.

Veus Anònimes

La Maribel Sánchez em va entrevistar en el programa "Veus anònimes" (20-11-10) de Ràdio Sabadell

Escolta'l

Més entrevistes

Chicles

Hubo suicidio de aves y otras constelaciones ignotas que ocultaron la verdadera esencia de lo absoluto. En el centro de la habitación oscura, donde duele la vida, me entretuve un rato largo hasta que nadie se acordó de despertarme. Dime, dímelo tú, hada informe, ¿cuánto tiempo tendré que recordar mis pecados? A veces callo para que el silencio no se enoje. Hace años tuve hambre de todo y ahora me vomito a mí mismo. La luna era niña. El tren se puso delante. Con lo que me queda voy a tejer un nuevo fracaso. Mañana me volveré aún más loco y nadie, ni mi madre, ni mi hija, ni tú, que meces mi corazón con tus besos profundos, podrá reconocerme. Pedazos de mi esparcidos sobre las baldosas. Aire viciado en el ascensor que desciende hasta el infierno. Anduve junto al canal al atardecer y todos los nogales parecían tristes. Dame la mano para que no vuelva a levantarme. Tú sabrás qué hacer con mi piel cuando no la riegue la sangre. Ahora debería dormir. Otra noche menos antes del veredicto. Las madrugadas me sosiegan, aunque nada en realidad podría sosegarme. Olvidé la manera de arañar los sueños para que parezcan más reales. ¿Sabes cuánto cuesta el billete que conduce a la nada? No te abrumes. Solsticio de luces sin farolas en el filo de la medianoche. Sonrisas rotas de arriba abajo, quebradas por el huracán del desengaño. Perderé el control y seré fuego implacable. Las alondras huyeron al imaginar mi rostro. Peces siniestros, abisales, parpadean para nadie. Ni tú ni yo parecemos lo que somos. Esquivo a los vecinos porque tengo miedo de que descubran lo que soy: un mero atuendo sin alma, una sinalefa que se esfuma en mitad del océano. Cuando cumpla mil años mis ojos serán de titanio y mis dedos de misterio. Ábrete de una vez por todas. ¿Para qué guardarse tanto? El arco iris me dijo que hay un destino escrito entre las algas. No, apenas empecé a nacer para lo importante. Cada paso me pierdo. Mi cráneo me traiciona. No es capaz de alojarme. Háblame de eso que no eres capaz de confesarte ni a ti mismo. Seguro que coincidimos en la misma esquina, donde los perros orinan y husmean con ahínco. No tuve un buen día. La química se alteró en mis neurotransmisores. El soplo de la noche asesina merodea por la terraza. Si no llego al lunes, decidle a la cajera del Mercadona que robé un paquete de chicles de clorofila por el placer de robarlos y por la curiosidad de saber qué ocurriría si me pillaran, pero no me pillaron. Al salir tiré el paquete de chicles a la papelera porque nunca como chicles y ese día tampoco me apetecían.

The Shift (Ambition to Meaning)