Elogi de la solitud

He dinat una amanida de fulles tendres d'espinac (de l'hort de mon pare), brots de soia, xampinyons crus tallats molt fins, ceba tendra, pastanaga ratllada, panses, pipes, daus de tofu amb sèsam, daus d'emmental, un rajolí d'oli bo, salsa de soia i dues llesques de pa torrat integral. Abans he caminat 18 km pujant pel camí de Malpartit, travessant la plana d'Alguaire (l'aeroport que només té avions els diumenges) en direcció a Rosselló i tornant pel canal de Pinyana. Avui la mitjana ha sigut de 6 km/h. Hi ha hagut moments que plovisquejava.

Krishnamurti diu que una ment superficial està preocupada buscant sempre satisfaccions, gratificacions. Com que aquestes satisfaccions són momentànies, anem d'una a l'altra i, al capdavall, ens quedem insatisfets. Ens aferrem a les coses i a les persones per a sentir-nos segurs, per a "ser" algú, per aconseguir un resultat...

Vull fer un elogi de la solitud. La pau que et dóna no haver de justificar res, la llibertat absoluta de no deure res a ningú (en aquest sistema pervers basat en la deutocràcia generalitzada, l'esclavatge del segle XXI), ni haver d'aparentar, ni estar pendent de les expectatives alienes. Fas el que vols, menges el que vols, penses, dius i escrius el que vols, etc. No hi ha ulls que et mirin ni jutges que et jutgin. No suporto que la gent em digui què he de fer.

Les persones que no saben estar soles són mig persones. N'hi ha algunes que es moriran sense haver tastat mai la dolça mel de la solitud. Són les que corren de seguida a buscar als altres per apuntalar la seva malmesa autoestima, les que tenen por de mirar-se al mirall, les que no han après a parlar amb la seva ombra (amb les seves ombres), les que no tenen vida interior, és a dir, superficials.

Solitud i llibertat. Hi ha res superior? Les relacions humanes estan contaminades pels interessos, les mancances, els egos... La vida social és una immensa xarxa d'hipocresies, aparences, malentesos, manipulacions... "L'infern són els altres" (Sartre). Quanta raó tenia. La debilitat ens fa gregaris. La por, la covardia, la insensatesa són el pinso del ramat. Ens han fet creure que som “animals socials”. Han estigmatitzat la solitud com una cosa de bojos i amargats perillosos. Fals. La veritable bogeria és la multitud, aquestes gernacions que són pasturades per pastors sense escrúpols (polítics, líders d'opinió, cantants, artistes, tertulians, futbolistes, mediàtics...) a cop de publicitat i demagògia, governades amb eslògans, enganyades, cegues, víctimes.

Què coi busques fora? Què et poden donar els altres? O encara creus en l'amor?

1-1-14

Aquest blog comença l'any al capdamunt del top d'Alianzo (llengua catalana, categoria books), posició que comparteix amb el del "mediàtic" Salvador Macip. Comprovo que l'any 2013 he publicat (només) 95 posts, una mitjana d'un post cada quatre dies. D'ençà 2005, l'any acabat ha sigut el menys prolífic blogològicament parlant. Per exemple, el 2006 en vaig publicar 491, cinc vegades més que enguany, una animalada. Eren altres temps i nosaltres també érem uns altres. El que no em quadra és que, amb aquests canvis, la posició al rànquing continuï igual que aleshores. Misteris dels algoritmes. 

Reconec que el 2013 he tingut altres prioritats. Diguem que m'he distret amb qüestions que sovint no tenien res a veure amb la literatura. O dit altrament: he gosat defugir el meu destí. No sé si perquè m'era prou conegut i ja m'avorria, o perquè em venia de gust dedicar-me a altres menesters. Potser he perdut el temps i les energies, però he après moltes coses, sobretot el privilegi de conèixer-me una mica més a mi mateix i créixer com a persona.

El 2014 em portarà viatges llunyans i textos cabdals. No debades faré 50 anys i arriba l'hora de crear quelcom que pugui quedar més enllà del meu cos extingible. També podria donar-se el cas que, de cop i volta, m'agafés un rampell salvatge i decidís ser sincer... No ho descarto pas.  Avisats esteu.

Tingueu cura de la vostra alimentació; feu exercici; no fumeu; eviteu la carn; no abuseu del vi; aparteu-vos de les persones que brutegen (si fa pudor no us tapeu el nas, foteu el camp i carretera); no us deixeu res al pap, que després es podreix i és pitjor; l'odi, la rancúnia i el ressentiment només us danyen a vosaltres; feu allò que us faci feliços i, si de retruc, feu feliços als altres, millor que millor; no cancel·leu (amb ela geminada) els somnis; que la motxilla pesi cada dia menys; que el cor sigui cada dia més pur; parleu una estona cada dia amb el nen que s'amaga dins vostre; mireu els núvols; escolteu els ocells; canteu, crideu, balleu, masturbeu-vos; estimeu-vos, sobretot estimeu-vos (perquè ningú us estimarà si no us estimeu); i no em feu gaire cas, que jo no sóc cap exemple de res; la vida flueix fins i tot quan s'entrebanca; ella sí, que en sap.         

Feliç 2014.      

Decisions

Quan em trobo davant el dilema d'haver d'escollir entre diverses opcions, sovint em pregunto dues coses: 

1- Quina decisió beneficiarà a més persones? 

2- Què et diu el cor? 

La primera qüestió es basa en el "greatest-happiness principle" d'Stuart Mill i la segona és un mix de Sánchez Dragó, Susanna Tamaro i Àlex Rovira (per citar-ne només tres). La resposta a la primera pregunta exigeix descartar l'egoisme i la resposta a la segona el racionalisme. O dit altrament: per a obrar bé cal transcendir l'ego i ser conscient del que sents. Sembla fàcil però no ho és gens. Proveu-ho. Us asseguro que, si us en sortiu, l'opció triada us farà millors persones i estareu orgullosos de vosaltres mateixos.        

Un any a Palau

L'article fou escrit el mes de maig i ha sortit publicat ara a la revista Saverdera XXI, núm 19

NOTA. A veure si endevineu en quin lloc de l'article sobra un accent...

La calma

Deficiència, fretura, mancança, neguit, desig, anhel, hàbit, incomodidat, insatisfacció... La vida és això. I no ens aturem mai perquè mai en tenim prou, encara que hàgim assolit somnis importants. Jo no em sento incòmode, sinó tot el contrari. Què em manca? Materialment no gran cosa, fins i tot me'n podria desprendre d'alguna més. La calma no ve de cercar i aconseguir, perquè sempre ens quedaran coses per aconseguir. És com intentar calmar el neguit de viatjar viatjant, atès que sempre quedaran viatges per fer, ni que sigui a la Lluna o a Mart. És aquest “anhel difús” el que toca la pera. No saps exactament el que et manca, el que vols. Podria estar satisfet amb la meva vida i vegetar simplement com els gats o els gossos jeuen al sol. Podria fer l'hort, viatjar, escriure un altre llibre, tornar a enamorar-me... Podria, podria, podria... I el sol fet d'imaginar-ho em causa una mandra infinita. M'estaré fent vell? Estic hivernant?

Te Araroa

De cop i volta marxa la boira, surt el sol, s'enlaira la temperatura, tornes a somriure, somies que fas tramping a les antípodes, caminant sobre la sorra, marea baixa, amb la brisa del mar de Tasmània acaronant-te la cara, xino-xano cap al sud, amb l'ànima badada i la mirada perduda a l'horitzó... 

De cop i volta despertes. Núvols que passen. Un plat de llenties. Res no és perfecte...
  

El que queda

El que queda és l'amor que vas donar, els somriures que es dibuixaren en els llavis dels amants, la tendresa de les hores degotant silencis, aquells batecs esmussats a l'hora del capvespre, quan els rossinyols comencen a cantar. 

El que queda és la pau, la sensació d'haver viscut entre la boira, a les palpentes, encegat en la mirada d'aquells ulls que et van mirar. 

El que queda és un fil transparent que t'uneix a la humanitat, aquesta flama invisible, la melodia que escoltes quan t'adorms encara que al teu llit només hi hagi ombres. 

El que queda són els mots i punts suspensius (no hi ha punts finals)... i la fe i l'esperança que tot serà millor, i el tic-tac del rellotge que et recorda que no tens tot el temps del món, que per a ser feliç només cal un instant i la valentia de viure'l sense por. 

El que queda és la trajectòria erràtica d'un vol fet amb les ales maldestres de la il·lusió, el vermell de la sang, la dolçor de les llàgrimes, el comiat impossible, la innocència final quan te n'adones que tot era necessari, fins i tot el dolor. 

El que queda és un agraïment profund i la veritat i la llibertat i el futur.

Videopoesia

#SíSí

Els que no surten a la foto s'han autoesborrat del futur

#9N2014

Transformacions

Muchas personas no entienden que la vida de otros se transforme, porque siguen en el mismo lugar de siempre, haciendo lo mismo que siempre han hecho, siguiendo a personas que llevan haciendo lo mismo generación tras generación...

Camines dins la boira en direcció sud, seguint el canal de Pinyana fins a la via de l'AVE, després gires amunt cap a Montagut, travesses la plana de la Cerdera, i camí del Graó avall fins Alpicat. 16 km. La temperatura frega els zero graus. Malgrat els guants, els dits se't glacen i t'has de posar les mans a la butxaca. Borden els gossos. Dos llops se t'acosten i et llepen els peus. És a partir del km 10 que la ment comença a clarejar. Encara hi ha pomes als arbres, també ametlles. Ja tens dinar. 

Passi el que passi, hi ha la certesa que el sol tornarà a sortir. Poster demà o demà passat o l'altre. I no t'atures. Mai no t'atures. Aturar-se és morir de fred o d'avorriment o de desídia. Aturar-se és claudicar.

Quan t'adones que en un lloc ja no pots créixer més, te'n vas. Abandones la "zona de confort" i et llences sense por a la novetat. Tot allò que coneixies se t'havia quedat petit i necessitaves horitzons com l'aire que respires. Enrere queda una altra etapa de la teva existència, sempre en constant transformació. 

Se te'n refot que no t'entenguin. Se te'n refot el que diguin o el que pensin. ¿Qui són ells per a jutjar-te, si sempre han estat on són, si sempre fan el mateix, si estan cagats de por amb la sola idea d'haver de canviar un mil·límetre la seva vida rutinària i previsible? Són els que volen empetitir-te, limitar-te, engabiar-te. Bye bye.

Camines dins la boira pels mateixos confins de la infantesa. El nen ha sobreviscut amb prou feines a tota l'allau de dogmes i preceptes que volien soterrar-lo. És el mateix nen que ara juga a ser i a deixar de ser allò que semblava que era, a fer i a desfer allò que semblava que feia. Perquè res no és estable ni definitiu. Res. Ni la matèria ni l'energia ni les vides realment viscudes, veritablement espremudes en totes les seves possibilitats.          

I no t'atures. Mai no t'atures. Aturar-se és morir de fred o d'avorriment o de desídia. Aturar-se és claudicar.

La pitjor addicció

Fuig del tabac, de l'alcohol, de la carn i de les persones manipuladores. Estimar algú és acceptar-lo com és, respectar-lo, comprendre'l, però no fer que s'adapti als teus interessos. Ningú t'ha de dir com has d'actuar. Si quedes atrapat en una relació tòxica t'anul·laran i patiràs. La dependència sempre és negativa. Has de tenir el teu propi criteri i no témer el canvi. La pitjor addicció és creure que necessites algú per a ser feliç. Mentida. Per a ser feliç el que necessites és ser tu mateix, seguir la teva intuïció i poder crear lliurement el teu destí.

Hem polit els somnis

Ben poc

És poc, el que sabem sobre nosaltres: el niu, l'aigua que plou, la sang que s'escola, ocells que s'envolen, la boira sempre a l'hivern, i aquest neguit que no s'apaivaga.

És poc, ben poc, allò que sabem: que cauen les fulles dels arbres, que el cucut fa cu-cut cu-cut cu-cut, i que el sol tal vegada pot sortir o romandre amagat rere les muntanyes, i el record del sabor de les figues i de les móres.

Ben poc, ben poc és el que sabem: que el rierol també s'asseca, que els cors hi ha un dia que es paren, que l'amor igual que arriba se'n va i no sabem ben bé per què.

És tan poc, el que sabem, i aspirem a saber-ho tot.
I avui és un altre dia i podem estar contents perquè som vius, perquè hem escrit un altre vers, perquè encara caminem amb les nostres cames.

Però és tan poc, tan poc el que sabem, que Déu se'n deu riure de nosaltres.

Videopoesia

Només els fets

Ni la filosofia ni la literatura m'aporten res. Són passatemps estèrils, productes prescindibles de la cultura. La filosofia és teòrica, racional, només planteja preguntes i no dóna respostes convincents. En renego. La literatura tampoc serveix perquè les paraules, per molt que t'hi escarrassis, no arriben a expressar la vida, es queden sempre curtes, fins i tot les poètiques. En renego també. Exfilòsof i expoeta (totes tenim un passat...), em malfio de les idees i de les paraules. Només me'n refio dels fets. Ni teories ni logomàquies, sinó fets, a poder ser consumats i contrastables. Visc sense pensar gaire, entre silencis i sons de la natura. La música també em cansa. Visc un acte de ser desprovist de racionalitat i de xerrameca. Estic i vaig i faig sense perdre el temps plantejant-me preguntes retòriques o cercant adjectius adients. A punt de fer 50 anys, pensar i escriure són un luxe que ja no em puc permetre. En canvi, si medito, tot això queda en suspens i em sento bé, perfectament. Només la natura em salva. La resta és presumpció, i no pas d'innocència.

HO PODEM TOT

 ALLENDE

I passa que som

I passa que som sols per a tenir l'espai i el temps de fer-nos dignes d'una vida que no ens pertany. I passa que hem avançat fent dreceres fins a les valls més pregones per adonar-nos que les ombres també ens salven. I passa que el cor se'ns ha estovat i la pell no guarda rancúnies i la ressaca és plena de dies plaents que ens han tatuat l'ànima. I passa que tantes paraules lliscaren i tantes esperances s'escolaren i tants neguits que al capdavall van ser res que ara mateix aquí mateix proclamo el meu amor incondicional a l'univers sencer i a cada ésser vivent (pedres incloses) que em fan sentir la bondat d'existir més enllà dels judicis i les formes. I passa que estimo el silenci i la lluna que s'amaga entre els núvols i els llavis de la noia verge i el somriure del vell que s'acomiada. I passa que no seré capaç de dir-ho com voldria dir-ho i tanmateix aspiro a deixar constància d'una sola certesa: viure val la pena i som aquí per a sentir-ho.

Videopoesia

Epicureisme

Viu amagat, passa desapercebut (deia Epicur). Defuig la política, retira't al jardí, fes l'hortet, conrea la veritable amistat o la solitud fecunda. No et recomano la vida pública, el món de les aparences no fa per tu. Escull allò que és natural i necessari, menysprea la resta. Cerca plaers que no condueixin al dolor. Pensa poc, parla poc, escriu poc. Medita, calla, escolta. Fes petons. Menja bombons. Mira sempre als ulls. Camina sense pressa. Somriu. Sigues agraït. La felicitat arriba quan fas feliços als altres. Tu no ets tan important.

Stay behind the light, you have a reason to hide

Cadells

Com faig sovint, baixava d'Alpicat a Lleida caminant. En una horeta i quart ets a l'hospital Arnau de Vilanova. Després (si no vull caminar més) agafo el bus, cada hora en surt un de l'estació d'autobusos. Anava xino-xano quan, a la cruïlla entre el camí de l'Albi i el camí de Boixadors esquerre, vaig escoltar uns ganyols que provenien de l'interior dels contenidors...

 
Em vaig acostar amb el cor encongit. D'antuvi vaig pensar que serien gats. Vaig aixecar la tapa del contenidor del mig i vaig veure una bossa d'escombraries gran de la qual sobresortien uns bolquers. La vaig apartar. La bossa que contenia les bestioletes que xisclaven era la de sota, una bossa de plàstic fort, negra per fora i blanca per dins (com les d'adob). La vaig extreure del contenidor amb molta cura i vaig fer un cop d'ull al seu contingut. Els ganyols no s'apaivagaven. No eren gats, sinó gossos, una ventrada de 6 cadells, no sé pas de quina raça, un de color negre, un altre blanc amb taques negres i la resta marrons...

Encara eren molls, feia poques hores que havien estat parits. Un malànima els havia agafat, els havia entaforat dins la bossa i els havia llençat amb tota la sang freda dins els contenidor. Si els has de deixar morir, sapastre, almenys estalvia'ls l'agonia! Vaig estripar la bossa per a examinar-los millor. Quina cucada. Es removien a cegues, els seus petits cors bategaven, un provava de popar mentre el seu germà es regirava i estirava les potetes. Allí hi havia VIDA incipient, VIDA pura i, alhora, l'ombrívola presència de la mort que els assetjava. Jo els contemplava embadalit.

Mai no he estat de gossos ni d'animals de companyia. No suporto els gats. Considero que tenir-los embotits en un pis és una aberració fruit del nostre egoisme. Les bèsties necessiten espai  per a córrer com els ocells cel per a volar. Ja sé que em direu que estan la mar de bé, que els cuideu, que formen part de la família, etc. Jo només tindria gos si visqués en una casa al camp. No ho descarto. Seria una pastor alemany i es diria Argos.

Vaig fer fotos i vaig gravar uns segons de vídeo. No sabia què fer, era la primera vegada que em trobava en una situació així. Vaig utilitzar el Facebook:

una publicación por Toni Ibanyes Ros.

Immediatament van ploure suggeriments. El cas és que em vaig atabalar. Com que anava caminant, vaig suposar que no donaria temps de salvar-los. Els vaig veure tan apurats, tan fràgils, que pensava que durarien ben poc. Alguns es quedaven quiets, però després reaccionaven. Vaig marxar deixant-los allà terra, sota el sol, pensant que potser algun conductor podria veure'ls... Els vaig donar per morts.

Dues hores més tard, tornant de la ciutat, vaig passar pel mateix lloc, amb remordiment i ganes de redimir-me. En el fons esperava el miracle. Amb gran sorpresa, vaig comprovar que encara eren allí, vius, i que alguns fins i tot havien avançat uns metres... Potser l'escalfor del sol va salvar-los. Vaig agafar una capsa de cartró i els vaig posar dins amb la intenció d'endur-me'ls. Vaig telefonar a mon pare perquè em vingués a buscar amb el cotxe. Mentre l'esperava, vaig escriure a la capsa: "6 CADELLS - ADOPTA'LS" i vaig recollir dues petites joguines que hi havia al costat dels contenidors: una granoteta i un aneguet...

El més curiós era les lletres de la capsa: "AVIDA" (una marca de cava)... La meva idea era deixar la capsa al parc que hi ha davant de l'escola del poble. Quan els nens surten acostumen a jugar per allà mentre els seus pares els vigilen. El reclam de les joguines ajudaria. Així ho vaig fer. Em vaig quedar observant l'escena de lluny estant, assegut en un banc del parc, fent veure que m'entretenia amb el mòbil. De seguida es van apropar uns nens i els seus pares, després més gent... Objectiu aconseguit. Llavors vaig marxar.

Aquest matí he passat pel parc i no hi havia rastre de la capsa. Només quedava la granoteta verda... L'he agafat i me l'enduta a casa. Ben neta, presideix la taula de treball. Final feliç? Vull pensar que sí.

Anit un malparit no va dormir tranquil. Com deia una comentarista del Facebook (exalumna de Mollet): el karma no quedarà impune. Jo no sé si vaig fer lo correcte. Pobre de mi. Imagino els nens plorant i les mares maleint-me... Imagino els cadells arrecerats l'un contra l'altre, adoptats, alletats amb biberó, creixent amb amor...

Vida i mort al mateix temps. Sempre guanyarà la vida. I pensava: ¿Què són 6 cadells de gos davant de 10.000 filipins morts? Nosaltres també som 6 germans... El negre jo, per descomptat.    

Oix

La vida m'ha ensenyat tot el que sé, que no és gran cosa. Els llibres són com els arbres: tard o d'hora perden les fulles. Hi ha incendis incontrolables i gent esverada que només fineixen quan s'acaba el combustible. La sexualitat acostuma a ser un impediment per a l'espiritualitat (amb l'excepció del Tantra). Aspirem a ser àngels. Ho dubtaves? No preguntis tant i fes via, que és tard i NO vol ploure. Demà et trobaré a faltar. Avui deixa'm descansar. No és aconsellable ser tan previsible. No t'ho recomano. M'encanten els ponts romàn(t)ics, encara que no menin enlloc.

Vídeo de l'entrevista

Entrevista

Em dic Irina Lobera, sóc estudiant de segon de Batxillerat de l’Escola Maristes Montserrat de Lleida. Duc a terme un treball de recerca que es basa en la creació literària. Per a complementar la part pràctica del treball, realitzo una sèrie d’entrevistes; per això, li agrairia la possibilitat d’entrevistar-lo. 

Les preguntes són les següents: 

1. Com definiries la teva professió? En quin àmbit et sents més còmode? 

No és una "professió", sinó una afecció, una addició, una devoció... Sóc més poeta que novel·lista, però quan em trobo més còmode és escrivint dietaris perquè considero que és la forma més natural i autèntica d'escriure.  

2. Què creus que és el que porta una persona a escriure? 

La inevitabilitat de les paraules. La necessitat d'expressar-se. La recerca de la llum a traves de les ombres.

3. Segons la teva opinió, a l’hora d’escriure, què és el que prima: l’habilitat adquirida pel perfeccionament de la tècnica, o una capacitat natural com és el talent? 

No sé què és el talent. Existeix l'estil propi i la voluntat de fer-ho cada dia millor.

4. Moltes de les creacions que es fan no arriben a publicar-se per motius de l’autor o de l’editorial; quantes creacions literàries personals o inèdites podries tenir en llibretes a casa? 

Moltíssimes: apunts, esborranys, quaderns, moleskines, manuscrits, centenars de documents word que no han passat d'un o dos folis... 

5. Fas una pluja d’idees per definir el tema o improvises i després perfecciones?

Improviso, em deixo endur per la "inspiració" (que existeix, sens dubte), acostumo a escriure de forma bastant automàtica i després repasso o corrigeixo poc. 

6. Cada quan sols escriure? De què depèn que tinguis inspiració o no?

Des de fa anys que escric cada dia el dietari: "Nulla dies sine linea". La inspiració no depèn de tu, sinó que arriba quan ella vol. Depèn de mil factors que tu no controles (la neuroquímica del cervell, la climatologia o l'energia còsmica), però és inconfusible: la notes i saps que és ella, que està aquí, i l'aprofites tot el que pots. 

7. Podries dir-me el teu ritual d’escriptura particular, si és que en tens?

Solitud i silenci. Encens. Xocolata Lindt 70%. 

8. Quina creus que és la recepta perquè una publicació tingui èxit? 

L'escriptor no és un venedor ni un agent de màrqueting, sinó un creador. Pots publicar guanyant premis literaris (és el cas d'alguns llibres meus) o simplement penjant el PDF en una plataforma digital d'autopublicació gratuïta com Bubok (que és el que faig últimament). L'èxit és tenir lectors, suposo. Però com convertir la teva obra en un "best seller" és una cosa que se m'escapa.   

VÍDEO