Vull bullir. Bullo. Són les 5:38 de la matinada del dissabte dia 1 d’abril i tinc els ulls més oberts que mai, com si les parpelles fossin conscients i haguessin decidit que no val la pena dormir, que ara no puc dormir perquè em queda poc temps, poc temps per a no sé exactament què. Aixeco la persiana del despatx (sempre dubto si la x va després o abans de la t o a l’inrevés) i guaito la foscor de la nit, la llum esmorteïda dels fanals, l’ensopiment dels plataners…
Fa una setmana, divendres passat, vaig veure
La Cabra d’en Pou al
Teatre Auditori de Granollers. Encara no he tingut temps de fer la ressenya. Porto setmanes sense tenir temps per a res tret d’obsedir-me amb tu. Una obra excepcional, la història del
follacabres, que em va colpir molt endins. Quan pugui en parlaré amb calma. L’anhelada calma que no aconsegueixo recuperar.
Un fotimer d’originals sobre la taula del menjador. Em pregunto: ¿Per què collons hi ha tanta gent que escriu poesia, si la poesia no és res més que la manifestació més palmària [del ll. palmarius, -a, -um 'com el palmell', d'on 'obert, manifest com el palmell estès', amb possible influx de l'adv. palam 'palesament'] de la nostra radical impotència?
Ahir, a les vuit, programa de ràdio:
CAPVESPRE. Potser l’últim programa. El director, que sóc jo, ha decidit que plega. ¿Per què? Ja no em fa feliç. A partir d’ara només vull fer coses que em facin feliç. Vull bullir. Bullo. Com ara, que escric a les 5:51 de la matinada i xalo pels descosits amb les neurones eixorivides sota l’efecte d’una untuosa ressaca …
Convidat d’honor:
Josep Maria Mestres Quadreny. Músic, 77 anys. La casualitat (en la qual no crec ni he cregut mai) ha fet coincidir la nostra entrevista amb
un article de La Vanguardia en el qual es parla de l’estrena d’una obra seva al Liceu. Arriba a la ràdio acompanyat per en Joan, l’amic que l’ha fet venir. Fa seixanta anys que es coneixen. MQ té els cabellls blancs, vesteix com Brossa i fuma amb pipa, tabac negre. És la segona vegada que me’l trobo. La primera va ser a Granollers en la inauguració de la biblioteca Roca Umbert. MQ és un home discret, silenciós. Comencem el programa amb música seva de fons...
El presento. Comença a xerrar. És (com diu el tòpic) un pou de saviesa. Mentre parla prenc apunts a la Moleskine…
Cita Ángel Ferran: Yo hago lo que creo (i comenta el doble sentit del creo: creure i crear). Li demano si creu en la inspiració. Diu que això és una cosa que es van inventar els romàntics, com si l’autor fos un imbècil al qual tot li ha de venir de dalt. Afirma que el que cal és tenir “una idea” i desenvolupar-la treballant. Insistirà vàries vegades en això de “la idea”. Quan li pregunto d’on surt aquesta “idea”, MQ dubita, em mira i diu: “d’on menys se l’espera”. M’explica que una vegada li va venir “la idea” d’una obra en un somni. Va somiar la peça d’homenatge a Robert Gérard, la va veure sencera de patac, la partitura i com s’havia d’interpretar. El misteri de la creativitat.
Passen dos ciclistes per la riera. Mountain bike. Són les 6:28 i encara és ben fosc. No porten llum al casc. No hi ha lluna plena. ¿On coi van aquest parell de dos, a empaitar senglars?
MQ insisteix a parlar de la llibertat musical. Cita
Schönberg i alguns deixebles: Berg i Webern. Esmento
Satie, del qual sóc devot. MQ aixeca les celles i la pipa alhora: “Formidable! Un compositor lliure amb molt sentit de l’humor”. Confessa que de jove li agradava el jazz, sobretot el primitiu (New Orleans), fins que, al final, s'avorria i en el darrer concert de jazz es va adormir.
Ara posem
Sonades sobre fons negre (1982), que pertany a
Integral de piano II (2005), interpretat per
Jean Pierre Dupuy. Em sona a Bach. Em diu que sí, que és un “trencadís” com els que hi ha al Parc Güell. Va agafar trossos d’altres autors i va fer un
collage musical. Apa.
Brossa. Apareix Brossa. Parlarem molt de Brossa durant la nit. Eren amics, havien treballat plegats. També amb Miró, Tàpies, etc. De Brossa diu: “Era un poeta de pura raça. Tot el que pensava i feia era poesia. Un personatge multivectorial (sic). Un home molt lúcid, molt honest, molt rigorós amb el treball. Un gran amic. Un gran artista.”
Li demano pel procés creatiu. Diu que composa davant l’ordinador. Té elaborats uns programes basats en el càlcul de probabilitats que desenvolupen els procediments automàticament. Ell introdueix les dades i es produeixen unes seqüències que trasllada a una partitura també digital… Molt interessant.
El Poema del Capvespre d’avui és Mosaic, de Brossa. Un poema-enumeració. Em quedo amb un vers: “El caràcter sexual del crani”.
Anem a sopar al
millor restaurant del poble , és a dir, el més car. És davant mateix de la ràdio, a l’altra banda de la Plaça. Hi vaig ser el 9 de gener i el 10 de març. Avui serà millor: no em tocarà pagar. Som set a taula. MQ va amb la seva
segona dona, servidor amb
la primera. Menjador privat. Menú degustació extraordinari, com sempre. Primer ens porten unes làmines cruixents d’arrel de flor de lotus i iuca…
M’aturo. 7: 11. Contemplo el cel que comença a clarejar. Aixeco la persiana del tot. Apago el llum. És un espectacle preciós. En primer terme, les branques dels plataners; al darrere, la silueta fosca dels turons; sobre els turons, el cel que clareja... Faig
una fotografia amb l’Olympus Camedia C-350. Quan obro la finestra, escolto els ocells i noto la fresca de l’albada. Aquest post s’allargarà molt. Serà un
post de cap de setmana. Val per als dos dies: dissabte i diumenge. No tornaré a escriure fins dilluns. Una bona manera d’encetar l’abril. Ara passa el camió de les escombraries. Estàvem al Sant Miquel començant a sopar...
El segons tast és una crema de verdures amb un ou de guatlla escaldat a dins. Després: Amanida tèbia amb escarola i bacallà. Cigronets amb trompetes de la mort. Molls de roca amb foie. Un plat espectacular que combina peix i carn i que requereix passar del vi blanc al vermell. Els filets de moll (o roger) no tenen ni una espina. Les treuen amb pinces una per una. Cabrit al romaní. Postres. Tres. Primer un plat amb cinc bocinets de formatge posats en filera del més suau (esquerra) al més fort (dreta) i acompanyats en paral·lel per tres confitures diferents, mel i nou ratllada. Tot
très français. M’agraden tots el formatges. Vaig degustant-los d’esquerra a dreta. Em criden l’atenció els dos darrers: el
Tou dels Til·lers de Sort acompanyat amb mel amb un toc de
tartuf blanc piamontès, i el Blau de Centelles amb nou ratllada. Següent. Copa de fruits vermells amb gelat de iogurt i canyella. Tercer. Xocolata. El menjar dels déus. Quatre colors i quatre textures diferents. Increïble. La repera.
Bevem un
Dolç Adrià 2001 d’Albet i Noya, de Sant Pau d’Ordal. Syrah amb ull de llebre. Sobremadurat. Mig any de maceració. Sense paraules. Deixa una llàgrima a la copa molt difícil d’oblidar. Ja fa dies que ho dic: la Gastronomia és la base de la Cultura. El sibaritisme és el grau més alt de Civilització possible, sense menystenir la Poesia. I el millor de tot: avui em surt de franc.
La tertúlia flueix a mesura que els alcohols amaren les neurones. L’emoció estètica. ¿La del creador quan crea o la de l’espectador quan gaudeix re-creant l’obra? El perill de sempre: caure en el subjectivisme més simple: m’agrada o no m’agrada. L’art reduït a opinió. MQ torna a parlar de Brossa. De l’home Brossa que vivia en aquell estudi...
... del carrer Balmes cantonada Travessera amb vistes als Escolapis (gràcies
veí!) … l’home “que vivia de l’aire” … talment Sòcrates barceloní … convidat pels amics … que deia: "vull una truiteta d’un ou, d’un ou petit, molt fina" … Brossa desmanegat … lliurat a l’art … consagrat a la poètica més radical de totes…
7:54. Ja és de dia. Llum. Vull bullir. Bullo. ¿Quant de temps fa que estic escrivint aquest post? ¿Per què no tinc son? ¿Per què no somio quan dormo?
MQ marxa en un cotxe blanc. Condueix la seva dona. Ens quedem fent unes copes. Gintònic de
Bombay Sapphire. Fa olor de Chanel.
Una reflexió final: Estic orgullós dels meus «collons burgesos». ¿I saps per què? Perquè, en el fons, sé que només sóc un pagès sorrut que ha llegit quatre llibres. Desenganya't: La Cultura és un producte burgès.
Les campanes repiquen com mai. Tres quarts de dotze del migdia. El capellà ha de fotre xivarri, ha de fotre sorollada, avui, el dia més important de l'any per als putos cristians, avui, que va ressuscitar el penjat de la creu, aquell mamarratxo que va tornar de la mort ben enlluernat, amb cos eteri, noli me tangere, i va apartar el roc que barrava el sepulcre, i sembla ser que el van veure unes dones borratxes de fe, i vinga, diumenge de festa grossa, el dia més collonut del calendari cristià sense el qual aquesta religió de mariques i malats seria un acudit històric, sí, una broma pesada apta només per a oligofrènics, éssers catacúmbics i orats. Ja veus, tres quarts de dotze i el coi de mossèn fet unes pasqües tocant les campanes com un esperitat, fent-se veure, fent-se escoltar, desgraciat, si ja no li foten cas ni les velles del poble que són totes a Benidorm buscant nòvio i emprovant-se l'últim model de consolador megafiga tercera edat. Campaneja, malparit, a veure si t'escolta Ratzinger el Beneit que pontifica en ple segle XXI que el món està decadent i això del condó és pecat mortal. Au vés a cagar, campaner ressurrectorat, calla d'una puta vegada, fote't el campanar sencer per l'orifici fecal i deixa'ns en pau per sècula seculòrum que ja ens heu tocat prou els dallonses durant dos mil·lennis amb la vostra adolorida monserga (galimaties, falòrnies, camàndules). Deixa'm amb la cantúria dels ocells, l'espellir-se de les roses, aquest sol que fa brillar les fulles tendrals, l'amor veritable a la vida, al cel, als núvols, a l'horitzó, a la lluna, al mar... Fes callar ara mateix les putes campanes i clava't en la teva miserable creu com el teu ídol de merda! Així sia.
