18.9.06

DOBLE PRIMÍCIA

Avui us donaré dues primícies:

1- A l'hora de dinar m'ha telefonat l'Àlex Gutiérrez, director de la revista Benzina, per a comunicar-me que el meu relat Nona ha estat escollit per a ser publicat al número d'octubre. Serà un dels 12 relats que participaran al concurs literari. Només per això ja rebo 150 € i si, al final, resulta ser l'escollit pel jurat, en podria guanyar 3.000. Nona és un text directament relacionat amb L'Oracle Imminent. De fet, el títol és el nom d'una nena que naixerà gairebé al mateix temps que el llibre, pels volts del novembre. A ella va dedicat el conte.

La Nona voleia dins l’úter del meu pensament. La veig com respira, com riu, com mou les manetes i els peuets, com mira el futur a l’entrellum: un llunyedar imprecís, una línia que es perfila amb punts suspensius…

2- La segona primícia també té a veure amb L'Oracle Imminent. Malgrat que encara falta un mes i mig per a la seva publicació, ja ho podem dir: L'O_I durà un postludi de Biel Mesquida, mestre inspirador, plaguetaire i Premi Nacional de Literatura 2006.

En exclusivíssima exclusiva per als entrellumaires:

1- Un tast del relat Nona
2- Un tast del postludi de BM

17.9.06

La mitja lluna s'acosta...

El dia de Sant Jordi de l'any 2001 vaig publicar un article a El Nou 9 titulat Carta reoberta que volia ser la rèplica a una Carta oberta escrita el 6 d'abril en el mateix periòdic pel Sr. Sajid, president de l'associació Almaghfira. El meu text acabava amb aquesta profètica frase:
Potser Boabdil ha deixat de plorar i la mitja lluna s'acosta lentament amb la seva silueta terrífica de falç esmolada...
Vint setmanes després es van perpetrar els atemptats de l'11-S a Nova York. D'aleshores ençà l'ofensiva del terrorisme islàmic s'ha incrementat de forma inquietant: 11-M a Madrid, 7-J a Londres, tots els atacs de la resistència a l'Iraq i una llarga llista d'atemptats arreu del món que coincideixen en el mateix objectiu antioccidental. L'últim capítol d'aquesta bogeria (després de l'episodi de les caricatures) ha estat la irada reacció que s'ha produït arran del discurs del Sant Pare a Regensburg.

Tot plegat em provoca un vertigen paorós perquè indica que hem entrat de ple en una dinàmica complicada molt difícil d'aturar. En caure el Mauer berlinès (1989), la Guerra Freda entre els dos blocs (USA vs. URSS) ha deixat pas a una Guerra Calenta entre dos blocs nous: OCCIDENT vs. ISLAM. Ja no es tracta d'una lluita per imposar un cert model polític i econòmic (capitalisme vs. comunisme), sinó d'un antagonisme molt més profund i radical: una cosmovisió laica, democràtica i liberal que s'oposa a una cosmovisió teocràtica i fonamentalista.

[Clar, aquí caldria fer mil matisos perquè hi ha islàmics moderats i neocons fonamentalistes, però molt em temo que els exaltats no estan en condicions de matisar res i tiren pel dret posant-ho tot al mateix sac]

Algunes veus profètiques havien anunciat la imminència de conflictes molt seriosos en el si de la nostra societat (per exemple, la malaguanyada Oriana Fallaci, la qual parlava d'Euràbia). La clau de volta segueix estant a Israel. El nostre futur depèn de com se solucioni l'actual conflicte a l'Orient Mitjà. Al-Andalus podria ser la propera fita del messianisme (gihad) islamista. Ens esperen temps difícils. Tanmateix, si fos cristià, estaria orgullós de tenir un líder com Benet XVI.



La pluja, Sade, l'arc de Sant Martí i tu

Torna a ploure. Escolto Sade: Look at the sky, its the colour of love Els colors de l’arc de Sant Martí que he pogut veure avui. Feia molt de temps que no contemplava aquest regal del cel. Tornava en cotxe de Montornès i, de sobte, l’he vist allà dalt, sencer, com una aurèola que cobria el poble. Era l’hora del crepuscle i la llum del sol ponent es reflectia pàl·lidament a les pedres del campanar de l’església que, esmaltades d’una grogor insòlita, semblaven irreals. L’arc iris estava situat just a sobre del campanar. Una imatge perfecta. He corregut cap a casa per agafar la càmera digital, però quan he tornat a la plaça ja era massa fosc i l’arc s’havia fet fonedís. No, no l’he somiat. Hi havia més gent veient el miracle dels colors celestials, un fenomen efímer i fugisser com tota bellesa sublim.

Ara torna a ploure i les cançons de Sade em bressolen dins d’aquesta foscúria humida. No estem preparats per a les coses massa perfectes. La perfecció ens fa sentir que som terrenals i limitats. Tota la nostra aspiració d’elevar-nos resulta ridícula davant la majestuositat de la Natura. Puc adorar allò que veig, com l’arc del cel d’aquest capvespre. Puc adorar-te en la mesura que esdevens intangible. Si fossis meva, tota la teva bellesa quedaria tacada, embrutida per la meva matusseria.

La pluja ho neteja tot. La música de Sade m’esbandeix l’ànima. Tu em fas somiar cels multicolors que mai no s’entenebreixen. Si fossis meva… No. Ningú no és de ningú i els somnis no ens pertanyen. Som una ombra que somia llum, una certa penombra que malda per tramuntar la carn i el desig sempre insatisfet.
Entre ploure i plorar hi ha uns ulls que volen veure més clar. Entre plorar i ploure hi ha el color de l’amor invisible. Sweet as cherry pie...

16.9.06

Més sobre la descatalanització de Catalunya

Dades objectives:

2- Tocant a què parlen els nostres alumnes a l'hora del pati:
L'ús del castellà era del 62,5%, contra el 32,6% del català, amb notables excepcions segons l'ambient sociolingüístic de cada centre; i generalment la "fidelitat" lingüística era/és molt més alta en els castellanoparlants. Les altres llengües tenien una importància "anecdòtica" (amb només un 2% d'estrangers a l'escola; ara són el 8,12%). La força del castellà continuarà igual, perquè aleshores la immigració del Magrib representava el 43,7%, i el de l'Amèrica Llatina el 23%, però ara representen el 27,7% i el 46,7%, respectivament, cosa que planteja un futur difícil.

3- Tocant a la política: Montilla

Llengua materna = passat
Llengua del pati= futur
Llengua dels votants: vid. el proper 1 de novembre

¿Cal comentar res més?

Altres posts on he parlat de la descatalanització: 1, 2, 3

--------------------------------------------
Todo buen escritor tiene el deber de ser incómodo. Toda buena literatura es por definición irreverente y subversiva. La complacencia, el deseo de aceptación, el miedo, son los peores enemigos de todo buen escritor. Incordia y acertará
--------------------------------------------

"La difusió de la fe mitjançant la violència és quelcom irracional" -diu el Sant Pare, però (deixant de banda les croades i la Inquisició) jo li demanaria: ¿No és la fe una violència contra la raó? ¿No cal violentar la raó per tal de creure? ¿No és la fe el que és realment irracional?

15.9.06

Després de ploure

Surto de casa, camino mitja hora i veig el mar. Prenc el camí de Can Brotau fins a la casa de fusta de Can Carló i m'endinso pel bosc fins a Coll de Clau. Després de tres dies plovent, l'espectacle és admirable: tota la pinassa xopa, falgueres i molses que reviscolen, comencen a caure les cireres d'arboç, creixen els aglans, pinyes prenyades de pinyons, saltamartins d'ales blavoses, garses escandaloses, tots els bolets que vindran al tombant de l'octubre, moltes papallones: blanques, grogues, marrons... La pols ha passat a la història. El sauló centelleja com si tingués diamants diminuts. La pluja ha escrit xaragalls en els corriols. Ressegueixo la petjada d'unes ferradures. Capgrossos a la font de Can Gurguí. Em torno a trobar el faisà pels canyars de Can Sala Gros. Des del mirador de la cornisa veig la ciutat abaltida. La Torre Agbar brilla. El mar és color de fang davant del Fòrum, on desguassa el Besòs. Contemplo els cims que m'encerclen: Montjuïc, el Tibidabo, La Conreria, el massís de Montserrat, el castell de Sant Miquel, La Mola, els cingles de Bertí, el Tagamanent, el Turó de l'Home, Céllecs, el castell de Burriac... I el mar a llevant, sempre misteriós. Aquest és el meu paisatge. Aquí m'he arrelat. Inspiro a fons la nitidesa de l'aire. No hi ha ningú: els pins relluents i jo sobrevolant la misèria del món després de ploure...

Caminant per Vallromanes

14.9.06

Garrulisme

Una aula durant l’hora d’esbarjo amb la remor dels nens al pati?
És l'hora de l'esbarjo. El cel s'ha tornat a enfosquir com ahir. Ensumo l'aigua que caurà. Les primeres classes del curs tenen un no sé què d'especial, com les primeres cites quan encara no conexies la persona i tot és possible, si més no per a la fantasia. La remor dels nens no és una "remor", sinó un brogit, un soroll característic que carrega les neurones, un terrabastall de veus i de crits que cansa, la quinta essència del garrulisme (que significa sorollós i també s'aplica als ocells que canten molt). Xivarri. Ja plou. Més xivarri. Els alumnes intenten aixoplugar-se. No, amic llibreter, no et recomano aquest fons per a la lectura. És del tot insuportable.

13.9.06

Plou tempestuosament...

Plou tempestuosament com si estigués dins un túnel de rentat. El vidre entelat del cotxe. Les escombretes fan el que poden. El brogit metrallador de les gotes damunt la xapa del sostre i del capó. La riera a vessar. Aiguat color argilós. Un cel prenyat d'obscurs averanys.

He pensat en tu. Sempre que plou penso en tu. Passaran els segles i, cada vegada que plogui, seguiré pensant en tu. No sé què té la pluja que em retorna les hores que vam ser junts tempesta de cossos embogits, total inundació. No sé què té la pluja que em fa sentir a la pell aquell calfred que només tu em vas fer sentir. Plou tempestuosament i potser tu no penses en mi.

Sol al departament, obro la finestra per a sentir de més a prop la teva frescor. Avui no menjaré. En tinc prou amb la llunyana remor dels records mentre la pluja taral·leja el teu nom.

Tinc classe a les tres. No m'esperis més.
Ara surt el sol. Canten els ocells.

TAU

Fou al santuari de Cura, al capdamunt del puig de Randa, que et vas penjar del coll la Tau de fusta d'acàcia amb tres nusos al cordill. Te'n recordes?
Amor és mar tribulada de ondes e de vents, qui no ha port ni ribatge
diu Ramon Lo Foll a 235 del Llibre d'Amic e Amat (1283)

De dalt estant contemplares
la plana mallorquina

La lluna era immensa, la mar infinita

Tots els ametlers florits com una catifa. Te'n recordes?

Des d'aquell dia la
Tau t'acompanya pel camí de la vida

Al remat, quan arribi l'Instant Suprem,
Ella et salvarà, no ho dubtis

Mentrestant, la
Tau t'il·lumina enmig de la penombra

Fou un crespuscle de setembre del segle passat. El cel era teu. Ton cor s'aflamava. Te'n recordes?

Al capdamunt del puig de Randa.

12.9.06

Avui faré un post curt...

Primer dia de classe: prima non datur et ultima dispensatur.
Plou amb ganes.
Petjades: 1, 2, 3, 4

11.9.06

M'honora d'allò més...

M'honora d'allò més que en un dia tan assenyalat com el d'avui un bloguer de la vella guàrdia al qual sempre he llegit amb atenció dediqui un post sencer a la meva humil persona i als meus humils escrits. Gràcies, Antoni, però aquesta estratègia per tal d'augmentar les visites ja està molt vista. Tanmateix, com que la tarda es presenta ensopidota (ara fan sardanes a la plaça del poble i, més tard, a les set, faran havaneres...), em distrauré provant d'aclarir l'embolic que t'has empatollat en el teu post confús, passant per alt, això sí, alguna expressió desencertada com ara "carn de psiquiatra"... Paciència, doncs, que m'ho prendré amb calma, val, Czech Telecom a.s., Czech Republic...
En primer lloc, mai no he defugit la contradicció. Ho vaig escriure a TdQ (16.5.04):
JE ME RÉSERVE AVEC LA PLUS GRANDE FERMETÉ LE DROIT DE ME CONTREDIRE (Paul Claudel)
De vegades, només de vegades, em contradic. Al principi em costava d’acceptar, però amb el temps m’hi he acostumat. El problema és que la gent no ho acaba d’acceptar. Reconec que, vistes des de fora, les meves contradiccions costen més de pair.

I a ENTRELLUM (5.4.06):
Ho diu Kierkegaard:
Només en les contradiccions hi ha llibertat (Diari d’un seductor)

Tot el contingut del meu ésser és com un crit permanent de contradiccions íntimes (La repetició)

I jo hi estic d’acord. M’hi identifico.
¿Què passaria si l’ala dreta de la mosca contradigués l’ala esquerra? Doncs que la mosca no podria volar. Aquest és el problema de les mosques. Per sort, no és el meu problema. Per això no tolero que les mosquetes em donin lliçons de llibertat.
Si acceptem aquesta premissa fonamental (contradir-se és quelcom natural i saludable que demostra el grau de llibertat i d'obertura mental de les persones), podem seguir sense problemes.

Ara me'n vaig a escoltar havaneres i a beure rom cremat...

(...)

Les havaneres un avorriment. Em sonen totes. Tot ple de iaios. ¿On ens havíem quedat?

L'amic Ferrando em retreu que em contradic als meus escrits. Us remeto a la premissa-1 en aquest sentit. ¿No seria millor dir que tinc dubtes? ¿No dubteu vosaltres potser? On l'Antoni veu "contradiccions" jo hi veig dubitacions, hesitacions... Hi ha dies que em llevo més independentista que ningú i dies que no ho veig gens clar. A mi la gent que no dubta mai em fa molta por. Són els talibans. Jo dubto sovint i, per aquest motiu, acostumo a contradir-me. Quan era més jove no dubtava tant...

L'amic Ferrando (al segon paràgraf del seu post) cita un comentari que vaig deixar al blog d'en Saül Gordillo en el qual instava a un altre comentarista a què concretés com s'ho pensa fer per a deixar de formar part d'Espanya. No "abusava" pas d'ell, sinó que li demanava solucions viables i plausibles. És que no suporto les vaguetats. La xerrameca em cansa. Hi ha molta xerrameca utopista (o sigui, platònica) en el discurs independentista. Estic plantejant-me la depilació integral.

L'amic Ferrando (tercer paràgraf) (...) Em salto aquest paràgraf.

L'amic Ferrando em titlla d'incontinent verbal. ¿M'insultes? Nulla dies sine post. En aquest ciberdietari em vaig proposar d'escriure cada dia. Quan vull, puc ser molt autodisciplinat. Em sento bé obeint-me a mi mateix i superant el reptes que m'imposo.

Sobre l'esquizofrènia...



f PSIQ Psicosi caracteritzada per la manca d'equilibri psicològic, per la pèrdua de la unitat de la personalitat, per una destrucció progressiva dels records i per una indiferència enfront del món exterior.

La meva personalitat mai no ha estat ni equilibrada ni unitària, tendeixo a l'heteronomia blogogràfica, malgrat que la memòria la tinc fantàstica (sobretot per a les coses bones, de les dolentes me n'oblido de seguida), i el "món exterior" me la porta bastant fluixa (això que els babaus anomenen "la realitat" és un invent que no pot ser pres seriosament). Aquest presumpte "món exterior" només pot ser "interessant" per a la gent que no té vida interior. A mi, com que me'n sobra, de vida interior, me la sua el "món exterior" sempre i quan no m'afecti desagradablement perquè aleshores puc posar-me agressiu... ¿Esquizofrènic? ¿Ets tu psiquiatre, Ferrando, per a emetre diagnòstics amb cara i ulls? Doncs calla't la boqueta, xaval, que calladet estàs millor. I ara mateix (rellegint "estesa estesa" la darrera frase del paràgraf 4) faig un esforç titànic i continc la meva incontinència verbal per a no ferir la sensibilitat dels amables ciberlectors.

L'amic Ferrando (paràgraf 5) parla d'avis autòctons i de xarnegos. Molt bé. El seu amic potser té raó. No hi ha cap partit que representi els néts dels primers perquè la immensa majoria dels d'ERC són fills o néts de xarnegos i s'han fet d'ERC per a dissimular-ho, canviant-se noms i cognoms, quan no han renegat de les seves arrels, etc... Potser entre els votants de CiU queden encara catalans de pedra picada, comarques endins, a la Catalunya més interior... Potser.

L'amic Ferrando ja es comença a embolicar al paràgraf 6 atribuint-me coses que jo mai no he dit ni he escrit, com ara "Quan l’Ibàñez considera el Montilla com a no català...". Mira, maco, busca'm l'enllaç exacte on servidor ha escrit això. No el trobaràs. Montilla és català. Montilla és català. Montilla és català. El problema no és aquest, ni tan sols és un problema lingüístic. Jo començava el meu post d'avui afirmant la meva identitat catalana la qual, com a escriptor, es concreta en una cosa molt senzilla: escric en català. I santes pasqües. La noció d'identitat és una noció metafísica i, per tant, molt molt molt relliscosa. Ni tu ni ningú (ni l'eximi Terricabres) em pot donar una definició de què significa ser català. ¿Ets més català si enraones en català? Mira el Piqué. No ens posaríem d'acord. ¿Si no és una qüestió de llengua, ho és de sentiment? Tampoc ho tinc clar. Ja saps què n'opino, dels maleïts sentiments. No me'n refio un pèl. O sigui, que ens estem embolicant. Sisplau, no em facis dir coses que no he dit. Jo ni he parlat d'avis ni de xarnegos ni d'integracions ni de pluralismes ni de goril·les... T'embales sol i acabes amb un paràgraf final digne de la pitjor demagògia. ¿Vols que acabi jo la frase que tu no has tingut collons d'acabar? ¿Vols que ho porti tot a les últimes conseqüències? ¿O m'espero a demà?

El problema, amic Ferrando, és que, pel mig (a partir del paràgraf 5), et treus de la màniga una premissa falorniosa ("català = qui parla català"), me l'atribueixes sense fonament i treus conclusions precipitades que ni tan sols tu tens nassos d'enunciar explícitament. Tot un joc de malabarisme argumental propi d'alumne d'ESO.

Dius que demà continuaràs... Això espero. Jo et tenia per un home assenyat. La teva imatge de bloguer seriós ha quedat molt malmesa amb aquest post festiu i precipitat.
Encara ets a temps d'arranjar-ho.

Ah, i les visites van la mar de bé. De res.

(...)

Torno de sopar i em trobo una "contrarèplica" (21:45) de l'amic Ferrando (àlies bona voluntat) que m'ha deixat fred i a la qual he respost aquest comentari:
Val. Això ho podem allargar tot el que vulguem. Crec que en la teva "contrarèplica" no t'has retractat de res ni has entrat al fons de l'assumpte que, almenys a mi, em sembla digne de reflexió i de debat seriós: la "identitat catalana" en relació a la llengua. No n'hi ha prou amb un penjament i tres punts suspensius. Caldria estrendre's en aquest punt. I, sí, tota la bona voluntat que vulguis, però a hores d'ara ja has ultrapassat les dues xifres en el comptador d'avui...
Sé que em respectes, i es nota, sobretot perquè la teva contrarèplica té un to molt més suau que el post inicial en el qual quedava retratat com un esquizofrènic incontinent abusador i contradictori... Ara, pel mateix preu, sóc un bufó insolent perquè esmento les visites i me'n fumo de "la realitat". Matisa tot el que vulguis, però no estic d'acord amb tu quan afirmes que el dubte no pot ser voluntari. ¿No has llegit Descartes? El dubte pot ser fins i tot metòdic!

Insisteixo: no pots atribuir-me coses que no he dit ni utilitzar-me per a la teva argumentació quan no estic d'acord amb les premisses que planteges. O anem al pinyol de l'assumpte, al moll de l'os, o ho deixem córrer. Repregunto: ¿Consideres que la llengua és un tret fonamental de la identitat? ¿Què passaria si portem fins a les últimes conseqüències que "només és català el que parla català"?


(aquest post, inevitablement, seguirà creixent...)

FELIÇ DIADA

No admeto que ningú em doni lliçons de catalanisme. Més enllà del politiqueig barat, com a escriptor que sóc, la meva particular i prioritària manera de ser català és escriure en català. La resta són accions o opinions més o menys secundàries. Jo enraono i escric cada dia en català sense problemes. Aquesta és la meva normalitat. És clar que voldria l’oro i el moro, gaudir d’unes millors circumstàncies, etc. ¿Us penseu que jo no tinc somnis? ¿Us penseu que ja he perdut totes les il·lusions? No senyor. Encara aspiro a millorar les condicions que tinc, que són les condicions dels que m’envolten: del meu poble, del meu país, de la meva terra... Cada cop estic més convençut que cal cercar el consens en comptes de barallar-nos entre nosaltres. Per això, m’agradaria que CiU i ERC es poguessin entendre. Per a mi aquesta és la veritable “clau” del futur de Catalunya. ¿O seguirem amb la lluita fratricida que només beneficia l’enemic comú? No, no vull veure Montilla presidint la Generalitat. Intento imaginar-m’ho i no me’n surto. És una qüestió de dignitat. No podem caure tan baix. Vull sentir-me orgullós del meu país i de les persones que el representen. Montilla no dóna la talla, com no la va donar Maragall. Ja me’l poden vendre tot embolicat de cel·lofanes. Poden dir missa, però l’experiment del Tripartit ha estat un desastre absolut, descomunal, acollonant. No ens podem permetre el luxe de repetir més desastres. Catalunya no s’ho mereix. Apel·lo a la responsabilitat nacional de tots els ciutadans catalans que el proper dia 1 de novembre exerciran el seu dret a vot. Ens hi juguem moltíssim. Ara és l’hora d’estar alerta per a encertar.

Acabo de penjar la senyera. Per la finestra esbatanada entra la bonança de la nit. ENTRELLUM es vesteix de festa. Us desitjo una feliç Diada i una molt bona Tardor a tots plegats!!


Van Morrison, When the Leaves Come Falling Down, de l'àlbum Back on Top (1999)

10.9.06

Els primers rovellons...

Els primers rovellons de la temporada! Me'ls vaig cruspir anit a la meravellosa terrassa d'estiu del restaurant El Trabuc de Granollers (apareix a la pàg. 82 de l'última edició de la Guía Campsa). Oh, rovellons, quina delícia! El seu color carbassa ben viu, l'allet i el julivert, el gust de bosc i de molsa, veritable primícia tardorenca... Me'ls van fer pagar (21 € per un plat amb 12 rovellons de mida mitjana tampoc no és cap bestiesa), però els vaig assaborir amb una delectació suprema. Al costat dels rovellons, el pernil ibèric de gla gran reserva "Joselito" i el foie d'ànec de la casa van quedar eclipsats. Hi ha plaers que les paraules no poden atènyer. El sibaritisme és l'epicureisme gastronòmic elevat a la màxima potència. De vegades no es tracta de menges massa elaborades o sofisticades. Un rovelló acabat de plegar (a Lleida els pleguem, els rovellons -com els cargols-, però en altres indrets de Catalunya els cacen... que és un verb que sempre m'ha fet gràcia, com si els rovellons tinguessin potes o ales!), dic que no hi ha res que pugui superar el sabor d'un rovellonet acabat de plegar enmig del bosc. Jo me'ls menjo crus. És molt divertit perquè després pixes vermell. Vagi de gust!

Que quedi clar que som independents (i incansables). Gràcies Saül!
Si voleu (som)riure una mica aquí

9.9.06

El cas Rubianes...

El cas Rubianes dóna molt que pensar... La cosa sembla simple, però no ho és. El simplisme arrossega molts opinadors acrítics que s'apunten al blanc o negre amb una celeritat paorosa. No es pot apel·lar a la llibertat d'expressió per a dir qualsevol cosa de qualsevol manera. En Rubianes mai no ha estat sant de la meva devoció. Sempre l'he trobat barroer, groller, pescater... Rubianes ha fet la viu-viu tots aquests anys explotant el seu "humor escatològic" tot esdevenint el pallasset oficiós de Catalunya (de la mà del pallasso oficial, en Bonafont, via TV3) sense haver de parlar, oh paradoxa, una puta paraula en català. És la dubtosa gràcia del culo, caca, pipi. El seu "èxit" diu molt dels seus admiradors. Ningú amb dos dits de front pot defensar les desafortunades declaracions que va perpetrar al programa El club de TV3, malgrat que puguem estar d'acord amb el fons ideològic. I és llàstima que, en aquest cas, el missatger hagi matat el missatge el qual val molt la pena, perquè l'obra Lorca eran todos és una obra seriosa, oportuna, didàctica, molt recomanable. Rubianes s'ha enterrat ell solet. El seu histrionisme toixarrut, injustificable, l'ha deixat fora de joc. Culpar ara els altres dels seus errors ho trobo covard i lamentable. Per tant (i no sabeu com em dol) comparteixo l'editorial de l'ABC d'ahir: un personaje menor no merece ser llevado a la fama a impulso de escándalos gratuitos o de manifestaciones en su favor o en su contra... I sé que, amb aquest post, m'exposo a ser rebutjat pel Pensament Únic Català (altrament dit Catalibanisme). Se me'n fot. La dissidència és el que em queda de propi enmig d'aquest papanatisme oligofrènic que m'envolta.

Les rèpliques aquí
Les adhesions aquí

8.9.06

Ben retrobat...

Ben retrobat, amic Ramon, la Laia Gardeny t'envia petons...

Saül Gordillo...

Saül Gordillo ha tingut a bé de citar-me en el seu darrer post, cosa que l'honra perquè demostra que accepta la discrepància, no com altres, que intenten imposar el Pensament Únic peti qui peti. Tot sorgeix arran de la meva opinió sobre la campanya "Jo també vull un estat propi". Considero que cadascú pot somiar el que vulgui. També hi ha noies que esperen el seu príncep blau. El que no es pot fer és somiar i no saber que estàs somiant. Aquest dilema va preocupar moltíssim Descartes el qual es va veure obligat a acceptar l'existència de Déu per a sortir del dubte. La pregunta seria qui és el "Déu" dels independentistes catalans... ¿Déu és l'Estat Somiat? ¿O només tenen Messies i tot és un bluf? Una mica de seny, sisplau! Us reprodueixo aquí el comentari que he deixat al blog d'en SG:
Em sap greu, Saül, que els comentaris del teu respectable blog s'omplin de hooligans que aprofiten l'avinentesa per a carregar contra mi. T'agraeixo el tracte que em dones i, atès que sóc l'únic discrepant que dóna la cara posant entre parèntesi la campanya per a l'estat propi, has de rebre de retruc les deixalles en forma de comentari que alguna genteta defeca en el teu blog. Els que no són anònims són prou coneguts, o sigui, que no pateixis. Sembla ser que si no t'afegeixes al Pensament Únic et crucifiquen. Jo he donat la meva opinió, que intenta ser realista. Ara per ara, reclamar un estat propi és somiar truites, per molt que Víctor Alexandre digui que el tindrem dintre de 4 o 5 legislatures. No es pot enganyar així a la gent! Això només s'ho poden empassar quatre adolescents. Cal tocar de peus a terra. El preu d'aquesta presumpta independència seria TAN GRAN que el fet de plantejar-ho ja demostra una inconsciència perillosa... En fi, que així està el pati: molt de soroll i poca substància.
Per sort, encara hi ha gent que raona:
J.R. | divendres, 8 de setembre de 2006 | 15:31h
Comparteixo en bona part l'opinió de l'Ibàñez. A més del somiatruitisme dels ingenus que, com els indis sioux, es pensen que invocant el déu de la pluja, plourà, o fent una manifa, invocant la independència, aquesta ens caurà del cel per art d'encantament, hi podem afegir la mala fe d'una sèrie de polítics miserables que, com els antics venedors de locions capil·lars del Far West, viuen de l'explotació de les il·lusions de la gent, que utilitzen per a amagar la seva incompetència i la seva mediocritat. Aquesta campanya no és més que una cortina de fum per part de l'entorn d'Esquerra per a amagar la seva incompetència extrema. Ara que vénen eleccions, cal tornar a enganyar el ramat per a fer Montilla President.
Aquí també hi ha marro

La vella figuera de Sant Mateu...

La vella figuera de Sant Mateu fa unes figues menudes,
dolces com la mel.
La vella figuera talaia el mar obert.
M'assec a la pedra de guaita i albiro la ciutat al sud
que fumeja com un drac al bell mig de l'infern.
La vella figuera em parla amb el xiu-xiu de les fulles:
Ja veus, amic, com estem.
La sequera em debilita.
La solitud m'aclapara.
Les figues massa petites.
Els anys no passen debades.
Jo li dic:
No pateixis, vella amiga,
que la fruita que em regales m'emmela els llavis.
Tu rai, que senyoreges aquí dalt
damunt la vall i la costa, ran de cel.
La vella figuera calla.
Hi ha un silenci de rostolls i saltamartins.
Els pins han reverdit amb les darreres pluges.
Die Feigen fallen von den Bäumen,
sie sind gut und süss;
und indem sie fallen,
reisst ihnen die rote Haut.
Ein Nordwind bin ich reifen Feigen.
Capvespreja a l'horitzó.
És l'hora de tornar a casa.
El camí cap al poble fa baixada.
La vella figuera resta dalt del cim solitària.
Mentre camino rumio aquest poema.
Han llaurat el camps de Ca l'Agutzil.

7.9.06

Saltirons de gripau...

Saltirons de gripau.
No pots escapolir-te del reducte
que t'estreny en la claror
del pleniluni.
La lluentor de la gespa
acabada de regar.
Demà hi tornaràs.
Mai no se sap.










El mur és de maons.
No hi ha res per damunt
dels bambús.
La glicina que grogueja.
Un cel que no et pertany.
Fes un forat a terra.
La llibertat dels gripaus.

Mentre alguns perden el temps somiant truites, el debat intel·ligent prolifera en alguns indrets (ECdO)

6.9.06

Dir "jo també vull un estat propi"...


Dir "Jo també vull un estat propi" és com dir "Jo també vull que ningú es mori de fam" o "Jo també vull que no hi hagi guerres" o "Jo també vull que ploguin bitllets de 500 €", etc. És a dir, que es tracta d'un desideràtum molt ben intencionat, però absolutament ingenu, il·lusori i inútil. Es tracta d'una proposició vàcua en la mesura que es fonamenta en el pur desig oníric sense tenir en compte la realitat. Muntar una campanya sobre una proposició aital només demostra el somiatruitisme d'alguns que, oh senyor, sempre trobaran acòlits encara més militants. És el que també s'anomena "fer un brindis al sol".

La conclusió és que (ja ho deia Freud) tota frustració necessita vies d'escapament i els eslògans serveixen per a esbravar-se, com ara les pintades... "Jo també vull viure de renda" -vaig veure escrit una vegada en una paret-. Segur que el pobre desgraciat que ho va guixar s'havia de llevar cada matí a toc de despertador i, com la majoria, havia de deixar mig sou al banc per a pagar la hipoteca.

Posem per cas que "Jo també vull que els humans siguin racionals", però sóc conscient que no és pas la raó allò que ens guia en aquesta vida, sinó altres instàncies més boiroses i imprecises entre les quals destaquen els maleïts sentiments.

Si, amic catalanet, de debò vols un estat propi, el que has de fer directament és nacionalitzar-te andorrà. Ara mateix, tal com estan les coses, no veig un altre camí plausible i viable per tal d'assolir el teu somni, molt respectable, però somni al capdavall.

Un gripau al jardí...

Un gripau al jardí. Vigília de lluna plena. Thoth nasqué del cap del déu Seth després que aquest s'hagués empassat la semença del seu nebot Horus. Prima materia negra, putrefacta, sulfurosa. Basilisc de mirada vermella.

Dona que has parit el gripau: posa-te'l sobre el pit i deixa'l que xucli la llet virginal. Quan el gripau estigui replè de llet, morirà la dona mercurial que ets i esdevindràs el sofre vermell dels filòsofs.

Aleshores, em faràs un petó, em llevaré la màscara de gripau i descobriràs el príncep que puc ser, sempre desconcertant...

5.9.06

Una amable lectora...

Una amable lectora (que sembla professora de català) m'envia un mail amb la següent "crítica" del conte que vaig postejar ahir:
El conte està molt bé, té ritme, està tancat, prou explícit i morbós –un pèl barroer- tal i com exigeix la temàtica en aquest escenari. Els protagonistes són experts contorsionistes al servei d’un únic objectiu, reforçat pels diàlegs i, com no! infinitament insadollables..

El conte és això: Recreació que pren detalls d’allò quotidià per aconseguir versemblança, –el motiu de la faldilla, la marca de la roba...- però que certament no es pot titllar de “realista”.

Però qui sap què és el que vol dir “realitat”?
Jo li responc:
Ja fa temps, anys, que "la realitat" no m'interessa.

Primer perquè, com a filòsof, sé que "la realitat" no existeix.

Segon perquè, com a poeta, sé que "la realitat" és una cosa massa vulgar.

Tercer perquè, com a llibertí, sé que la millor seducció rau en les paraules.

A més, la inversemblança que esmentes no ho és tant,

¿Per què no es podrien fer certes coses en el cinema si poden ser fetes en el seient del darrere d'un utilitari?

L'únic que demostra la teva incredulitat és que no t'hi has posat mai...

Et ben asseguro que es poden fer coses increïbles en els llocs més inversemblants.

El que passa és que Faldilla carbassa no és un conte, sinó un somni; i a la teva edat ja hauries de saber que "la puta realitat" no pot competir amb els somnis.

Perpetrar un somni és vulgaritzar-lo. Mai no es perpetren els somnis impunement.