L’Oracle Imminent, Premi de Literatura Eròtica La Vall d’Albaida 2006, és una novel·la absolutament innovadora, escrita a quatre mans pels blocaires Toni Ibàñez i Emma Piqué, i on el cibersexe és el protagonista. Arribarà a les llibreries al novembre i tu pots elegir-ne la coberta. Deixa’t seduir per les imatges proposades per a servir d’entrada a L’Oracle Imminent. Quina t’agrada més?
Entre els participants, sortejarem un lot de llibres del Premi de Literatura Eròtica La Vall d’Albaida. Molta sort!
Faig una cosa que no acostumo a fer: em quedo badant com un estaquirot davant del rellotge Ikea que jo mateix vaig comprar i penjar quan era Cap de Departament. És un rellotge amb carcassa d'alumini i números grans. Concentro la mirada en la busca més llarga mentre espero que arribi fins al número 8..... Ara! Són les 14:40. A fora han caigut quatre gotes mal comptades. A les tres tinc classe amb els de 1r. B de BTX. És com si fos divendres. Fa estona que estic sol. La gent té la mania de sortir a menjar. Com el dejuni i la solitud no hi ha res. Les paraules són ombres, sí. Sovint -cada vegada més- m'adono de la sevainanitat. Hi ha moments (com ara aquest instant precís) que seria capaç de deixar-les. Miro el rellotge i veig que la busca més llarga ja ha arribat al número 10. Són les 14:50. ¿Una vida desparaulada? ¿Podria viure sense escriure? ¿Què passarà el dia 1 de gener de 2007? Sona el timbre. Cridòria d'alumnes. Més paraules... Sempre paraules. Massa paraules.
Les paraules són ombres en un doble sentit: materialment -com a taca gràfica embrutidora- perquè enfosqueixen papers i pantalles; formalment -en la mesura que les necessitem com a instrument d'intel·lecció- perquè ens impedeixen de copsar la realitat en si mateixa (noümènica, que diria Kant).
La civilització occidental es fonamenta en el prestigi del Logos com a camí de coneixement cert (el camí correcte del poemaparmenidi). La Lògica (alfabètica i numèrica: socraticoplatònica i pitagòrica) va bastir aquestaCaverna que habitem des de fa 25 segles.
Lafilosofia és un gènere literari molt peculiar en el qual les ombres cavernícoles s'idealitzen i esdevenen fantasmagòriques (el πετόμενα διώκειν d'Aristòtil, Metaf. IV, 5, 1009b 38). Laliteratura és una altra història: les ombres llueixen per si mateixes en el més estèril onanisme esteticista. Tant la filosofia com la literatura són estances contigües de la mateixa Caverna.
Les paraules són ombres i habitem una caverna lògica la sortida de la qual només pot ser meta-lògica. Això ja ho vaig esbossar en un post anterior on parlava del Logos eròtic. Plató ho tenia clar: Eros és l'única força que ens pot ajudar a sortir de La Caverna. Eros ens il·lumina per tal de poder transcendir les ombres. Erostrans-lògic ens empeny devers aquella veritat (Αλήθεια) que les paraules no aconsegueixen desvelar-nos ni en el seu cim més sublim: la poesia.
La Poesia, malgrat ser la forma literària més depurada, sempre ens deixa envoltats d'una certa penombra. El poeta entrelluca l'exterior de La Caverna, però viu a l'entrellum, en el límit que separa les ombres certes de la llum presumta.
Si no entenem que les paraules són ombres que ens esclavitzeni alhora ens alliberen, no entendrem res. Aquí rau la contradicció humana. Som humans perquè tenim Paraula, però aquesta Paraula (que és ombra cavernícola) no ens deixa atènyer la veritat definitiva, la llibertat definitiva, la llum definitiva... Suposant, esclar, que hi hagi res "definitiu" i que hi hagi "fora" de la Caverna i que aquesta "llum" a la qual aspirem sigui quelcom recomanable, saludable, suportable, vivible...
Les bèsties, els déus i els savis no parlen. La resta -humans xerraires- necessitem La Paraula... Εν αρχή ην ο Λόγος (Jn. I,1). O sigui, que des del principi dels principis som éssers ombrívols:Wahr spricht, wer Schatten spricht. Wir sind ein Fleisch mit der Nacht. La materialitat del Verb i la materialitat del Cos (somato + logia) ens hi obliguen. Potser la llibertat absoluta seria la de l'ànima deslliurada del cos i deslliurada dels mots per sempre més... L'esperit mut. El silenci blanquíssim. El somriure búdic. Els teus ulls ferits de pleniluni...
Viure entre ruïnes d'un passat que no et deixa avançar, la pell de serp arrapada a la carn, la boira espesseint-se al teu voltant, cada cop més densa, silenci abans de la desfeta.
Somrius, em fregues la galta amb el tou dels dits i mussites: Avui t'has afaitat...
Viure les ruïnes del futur, el buit que deixen els somnis sota les parpelles, el rou intacte al matí, pètals agònics que capvespregen.
El teu gest perfecte, gairebé imperceptible, tots els exèrcits dels quals he desertat per a morir als teus ulls ferits de pleniluni.
No és la primera vegada que em passa: a classe de batxillerat, posant un exemple de xenofòbia, utilitzo la paraula xarnego i els alumnes aixequen la mà i em demanen què significa. Jo els dic: De debò que mai no us han dit xarnegos? I responen que no, que és la primera vegada a la seva vida que senten aquesta paraula. Aleshores la defineixo: Xarnego és una persona que va néixer fora de Catalunya, va venir a viure aquí i, malgrat els anys, no està integrada lingüísticament, és a dir, que no parla català. Ah -diuen ells-, como mi abuela!
Sembla ser que Montilla ja té biografia (o radiografia?), un volum prologat per la flamant Creu de Sant Jordi sister Moix que comença amb una definició, en català i en castellà, de la paraula xarnego! Un dels comentaristes de l'e-notícies escriu:
Miquel (Sant Pol) · Avui a les 17:39 h.
Confirmat: només els espanyolistes (socialistes inclosos, òbviament) usen el terme "xarnego" i volen q en parlem. Jo feia anys q no ho escoltava i el 1r q el va treure va ser Jordi Sevilla (PSOE). Jo tb sóc "xarnego", i què? Però català i independentista.
És casualitat que avui mateix a La Contra de LV entrevistin els Estopa, que són de Cornellà (reialme montillero), i que una de les preguntes de l'entrevista sigui:
-¿Orgullo charnego? -Manuel:-La palabra charnego es una palabra bonita porque viene de la mezcla de culturas. Y nuestro Cornellà era una divertida España en miniatura: peña de todas partes.
Almenys, els Estopa coneixen el significat del terme, no com els meus alumnes. Al David i al Manuel els rellisca el tema: Nacimos en Cornellà: somos catalanes como el que más.
¿Qui són, per tant, els que estan interessats a ressuscitar aquesta vella paraula despectiva? ¿Amb quina obscura finalitat? ¿Tindrà raó el Miquel de Sant Pol?
Jo la vaig aprendre a casa de petit. Mon pare la deia sovint. ¿Pots ser xarnego sense saber que ho ets? Per als alumnes, el catalufo es la lengua de los profes... Ja no tant, ja no tant. Quan els pregunto quants profes els fan les classes en català, reconeixen que de deu assignatures, només la profa de català i servidor. I això que el català havia de ser la llengua vehicular de l'ensenyament. Tots són xarnegosi no ho saben. ¿De qui és la culpa? Sort que Montilla ens ho arreglarà.
NB: Per cert, llegint el mestre Pla he trobat que ell empra el mot xarnec. El trobo més adient encara que no el reculli el diccionari.
Una curiositat: si poses xarnego al Google imatges primer surt el Serrat, i després Bush, Aznar i Bin Laden!!!
Als afores de Mollet em trobo aquestes dues tanques publicitàries l'una a tocar de l'altra:
La de l'esquerra és d'ERC. El text resa:
humans. amb virtuts i, es clar, amb defectes.
La de la dreta és de la COPE i resa:
Somos libres
Fa gràcia trobar-te els dos extrems aplegats en el mateix espai: dues llengües i dues maneres oposades de veure les coses. Casualitats de la vida.
Em crida l'atenció que l'eslògan d'ERC és d'una obvietat absoluta: tots som humans i tots tenim virtuts i defectes. No, no s'han trencat el cap. ¿Què insinuen quan diuen que tenen defectes? ¿Que l'experiment del Tripartit ha estat un nyap? ¿Que reconeixen que l'han cagat? Però el que més m'esvera és la dèria aquesta de semblar modernets posant-ho tot amb minúscules (al començament de la frase i després del punt) i menjant-se els accents (és clar). ¿O és que busquen votants entre els joves analfabets de la Generació ESO-Messenger?
El lema de la COPE cau pel seu propi pes. La COPE no es presenta a les eleccions i, en principi, no és cap partit polític, però gairebé... ¿Com pot afirmar que és "lliure" algú que té com a amo La Conferencia Episcopal? Perlamortdedéu!
¿De què ve al Senat aquesta inacció? ¿Per què seuen els Senadors i no legislen?
És que els bàrbars arribaran avui. ¿Per què han de fer lleis ja els Senadors? Les dictaran els bàrbars quan vindran.
¿Per què l'Emperador se'ns ha llevat tan d'hora i és a seure al portal més gran de la ciutat, dalt del tron, revestit i portant la corona?
És que els bàrbars arribaran avui, i el nostre Emperador creu que ha de rebre llur cap. I fins i tot té preparat, per dar-l'hi, un pergamí. Allí li ha escrit una llista de títols i de noms.
¿Per què els nostres dos cònsols i els pretors van avui amb les togues vermelles, les togues recamades? ¿Per què porten braçals amb tantes ametistes i anells amb esplèndides, cristal·lines maragdes? ¿Per què han pres avui uns bastons tan preciosos amb tot de plata i or cisellats de mà mestra?
Al web de la gal·leria apareix la següent declaració de l'artista:
If the origin of my work is a scandal, it is because, for me, the world is a scandal
L'escàndol que ja passa de mida és que no hi hagi dia que no apareguin mostres cada cop més vergonyoses d'aquest acolloniment occidental que ens està conduint a la genuflexió mental, artística i social, és a dir, al suïcidi cultural. Bellmer va ser reclòs pels nazis en el camp de concentració de Les Milles. Els nous nazis del segle XXI tapen les seves dones i branden l'Alcorà com a martell percussor d'infidels (o cafres, en la seva llengua). Aquesta és la veritable "degeneració", i no les obres de Bellmer o de Sade.
¿Per què em deixeu sol la nit de lluna plena? Apago tots els llums de casa i aixeco les persianes. Encenc un bastonet d'encens, bec ginebra, escolto el silenci del bosc -més misteriós que mai- mentre espero que toquin les dotze campanades i demano als núvols que no me l'amaguin, que la vull veure de fit a fit, blanca i sencera. ¿Per què em deixeu sol? ¿Que no sabeu que les nits de pleniluni són fatídiques? Premo Fn + F5. Deixo esmorteïda la claror de la pantalla. A penes distingeixo les lletres de les tecles. Passa un Ford Fiesta platejat. Els núvols no em fan cas. La meva ombra es reflecteix a la paret del passadís quan m'adreço a la terrassa. A fora tot és silenci. Què fa la gent? On són? És com si m'hagués quedat sol al món, com si tothom hagués desaparegut de sobte. Ara passa un Renault 5 vermell. El condueix un fantasma? L'encens s'ha consumit. Escuro el got. Busco una imatge adient per a il·lustrar aquest post. Poso "full moon" a Google imatges. Agafo la primera que em surt. És la fotografia de la lluna emboirada reflectint-se en un llac. Em fixo que damunt la lluna apareix una esgarrinxada, com un tall que esquinça el teló de fons... Borden els gossos. Primera campanada. Segona. Tercera......... Diumenge 8 d'octubre de 2006. No la veig, però sé que hi és. M'arriba el seu besllum malgrat el vel dels núvols foscos. Aquesta nit ella també m'ha deixat sol.
Islam vol dir submissió, sobretot de la dona. Que les pobres dones musulmanes hagin d'anar tapades em sembla denigrant. ¿Per què les tapen? ¿De què tenen por? Em refereixo a la darrera polèmica islamofòbica:
Estic amb Jack Straw. Sóc partidari del desvelament indiscriminat i, si cal, del nudisme total. De fet, la paraula grega per a dir veritat és Αλήθεια (Alétheia), que significa des-velament, des-ocultament (la Unverborgenheit heideggeriana). No m'agrada la gent que es tapa, que no dóna la cara. Per això detesto els pseudònims o anònims a internet (¿tant costa signar amb el nom real?). Em toca els collons haver de tractar amb gent que s'amaga quan jo no m'amago pas. Ho trobo injust. Hem de destapar les musulmanes europees com hem de destapar les blogueres que s'encobreixen rere màscares infames. ¿O és que també són musulmanes? Fora vels! Acabem amb l'obscurantisme! Visca la veritat palesa i patent! Viva Santiago Matamoros, santo patrón de las Españas!!!
Et descontroles. El problema és que et descontroles. Com si, de cop i volta, perdessis els papers del guió i haguessis d'improvisar un excursus demencial que t'allunya de l'argument central. Perquè quan les coses rutllen tot és bufar i fer ampolles. El problema és quan les coses deixen de rutllar. El problema és aquesta necessitat imperiosa -cada cop més imperiosa- que tens de sortir-te per la tangent destarotant la teva fastigosa rutina burgesa, la puta normalitat burgesa. Oi que m'entens? El teu descontrol refuta la trajectòria lineal d'un passat que has bastit a còpia d'esforç i perseverança. I ara, de sobte, com si tot et rellisqués, com si tot el que has estat i tot el que has fet fins avui fos un castell de sorra, et lliures talment onada tumultuosa devers una nova transformació de tu mateix. Perquè no està clar que la vida hagi de tenir un argument recurrent. Perquè qualsevol (auto)control és sempre repressiu. Perquè n'estàs més que tip, de repetir-te, de saber què passarà demà, de ser normal i previsible i etiquetable i tributable... Per això et descontroles. Potser la felicitat no sigui res més que aquest parèntesi vital en el qual, durant una estoneta, pots escapolir-te de tu mateix i de tota la resta... Oi que m'entens?
- Els llibres estan massa ben endreçats, o sigui, no es toquen, són decoratius.
- Hi ha una tele, però no veig cap ordinador al despatx d'en Mas.
- Partal passa dels braços creuats (distància, tancament) a les mans a la butxaca (distensió o mala educació), però, es posi com es posi, el ventrell no el pot dissimular.
- Partal descorbatat (abargallonat) i amb una camisa rosa! (no les suporto)
- M'ha agradat el concepte de "coalició de perdedors" (és una bona definició del difunt Trist-partit)
- Mas domina el Logos (La Paraula), que és l'arma fonamental del polític democràtic. Per això resulta un milió de vegades més seductor que Montilla, un home gris i sense paraula.
- Mas ha de ser el proper President de la Generalitat.
In addition? O sigui, que a més a més dels 1.500 matats que escrivim en català, resulta que hi ha "alguns escriptors catalans" que ens fan el favor d'escriure en espanyol...! ¿Voleu dir que s'aclareixen aquests alemanys? ¿No seran "escriptors espanyols" aquests escriptors que, vivint a Catalunya, no es prenen la molèstia d'escriure en català? Perquè, per la mateixa regla de tres, podien haver escrit: In addition, many Spanish writers write in Catalan, frase molt més lògica i entenedora. ¿No trobeu que és una idiotesa qualificar de "català" un escriptor a partir del seu situs, del seu lloc de residència? ¿El que és substancial a un escriptor no és la llengua que empra? ¿Per què ha de prevaler, doncs, la localització física per damunt de l'instrument essencial i definitori de la seva expressió? Una cosa distinta seria si parlem de pintors, de ballarines, de fotògrafs o de qualsevol altre artista que no té la llengua com a eina primordialde treball. Si parlem d'escriptors, "escriptor català" és el que escriu en català. I punt. Qualsevol altra lectura és pura confusió.
L'últim número de Benzina ja està al carrer. Us recordo que dins (pp. 68-70) hi podreu trobar el meu relat Nona (PDF) que opta al Premi Literari. Si voleu saber com comença, aneu aquí. Si el voleu llegir sencer, haureu de comprar la revista: 3 € i és vostra.
Der Schriftsteller, vor allem in Minderheitssprachen, ist das ethische, das kritische Bewusstsein. Wir katalanischen Schriftsteller wissen viel über den Kampf bei der Verteidigung der nationalen Sprache, Literatur und Kultur, eine Konstante während des ganzen 20. Jahrhunderts. (...) So kommt es, dass wir Schriftsteller uns in Doppelagenten der katalanischen Sprache verwandeln: Zum einen arbeiten wir mit ihr, wir bereichern sie, mit unserem Werk helfen wir bei der nationalen Erschaffung eines imaginären Kollektivs, und zum anderen kämpfen wir um ihre Aufrechterhaltung, ihre Würde und ihren öffentlichen Gebrauch in allen Bereichen.
Suposant que existeixi la BrotherhoodAl-Qaida (que ja és molt suposar) i que tota aquesta crònica d'atemptats contra Occident no sigui una conspiració promoguda pels USA per tal de justificar les seves malifetes bèl·licament globalitzadores; i suposant també que Bin Laden (que va néixer el mateix dia que jo, set anys abans però!) sigui una mena d'Emmanuel Goldstein -el redolent de la pel·lícula, el fugitiu facinerós més wanted del Far West-, cosa que no descartaria en cap moment; aleshores haurem de concloure que les coses no són tan senzilles i que els guionistes d'aquesta FICCIÓMANIQUEA es mereixen l'Òscar i el Premi Nobel, si més no la meva incondicional admiració, perquè últimament ja m'estava tornant una mica neocon tot traint el meu antiamericanisme visceral i, el que és encara pitjor, decebent els meus lectors. Jo (com els dels PP amb l'11-M) TAMBÉ VULL SABER LA VERITAT: qui va matar Kennedy, per què eren tan dolents Martin Luther King, Gandhi i John Lennon, etc. Mentre tot això no s'aclareixi, em permetreu que segueixi dubtant -que és cosa saludable-, dubtant i sospitant que tot plegat és una bona engalipada en la qual he caigut de quatre grapes... Sort que, al final, in extremis, m'ha salvat la deformació professional: Die Liebe des Philosophen zum Leben sei die Liebe zu einem Weibe, das uns Zweifel mache.
(O'Brien) "That, Winston, you will never know. If we choose to set you free when we have finished with you, and if you live to be ninety years old, still you will never learn whether the answer to that question is Yes or No. As long as you live it will be an unsolved riddle in your mind."
