Ignorància absoluta

Sin duda, todo eso necesitaría infinitas matizaciones, hasta llegar a esta conclusión un poco abrupta: ¿cómo olvidar que la cultura española oficial ha ignorando durante siglos la existencia misma de una gran literatura catalana? Todavía hoy, de hoy mismo, la ignorancia hacia la cultura escrita catalana es sencillamente absoluta. Si yo fuese escritor catalán en catalán (soy algo peor; pero esa es otra historia) me sentiría humillado y condenado al ostracismo por un Estado que siempre me ha ignorado. (JPQ, excepcional)

Sea como sea, la literatura catalana no se conoce en el mundo y esto es así porque el gobierno español nunca ha hecho nada para promocionarla (y en general nada por la cultura catalana). (Mr. Bostezo, doblement excepcional)

I quan nosaltres tenim l'oportunitat de fer alguna cosa, ells s'encarreguen de boicotejar-ho...

La ambigüedad rige el destino de nuestras fútiles ilusiones

Guerracivilisme

El reialme borbònic s'inflama cada dia més amb el guerracivilisme entre PPeros i ZPeros (les dues espanyes de sempre que, segons el poeta, ens glaçaran el cor). Sense entrar ara en el conflicte basc, aquí tenim una altra batalla que podria recruar fins amenaçar la pacífica convivència nostrada: l'enfrontament entre catalufos i xarnegos.

De la mateixa manera que hi ha dues espanyes, també hi ha dues catalunyes: la Catalunya Catalana (que va des del catalanisme light fins a l'independentisme més canyero) i la Cataluña españolista (que va des de la catalanoindiferència no-sabe-no-contesta fins a la catalanofòbia més fatxa). Alguns parlen d'un fifty-fifty que, en un hipotètic referèndum, donaria un resultat molt ajustat, potser un empat tècnic. O no. Ni sóc profeta ni tinc dades fiables.

Les circumstàncies -sempre empitjorables- i la radicalització creixent ens poden conduir fins a un punt sense retorn on haurem d'escollir en quin bàndol estem. Tu i jo potser ja ho tenim clar, però hi ha una majoria silenciosa (que coincideix més o menys amb els abstencionistes) que encara no s'ha pres la molèstia de decidir. Molts diran: "Jo no milito en el catalanisme, però tampoc no sóc anticatalà. Em sento català i també espanyol. Les coses ja m'està bé com estan..."

La batalla entre catalufos i xarnegos només ha fet que començar. No descarto l'horitzó guerracivilista. Poca broma, doncs. Per un costat creixen els piròmans i per l'altre corren les navalles (más todo el peso de la ley: Estado de Derecho, Marlaskas y Garzones)...

El toro d'Osborne contra el burro de Banyoles. S'accepten apostes.

Wir sind nicht Spanien

La Clara, d'arsvirtualis, molt indignada, em dóna la pista sobre un article perpetrat per l'ínclit corresponsal a Espanya del diari amb més tirada de Colònia (Kölner Stadt- Anzeiger), Ralph Schulze, titulat Wir sind nicht Spanien.

Us copio algunes de les perles que conté l'article (les negretes són meves):

Després d'un tendenciós preludi on explica la crema de fotografies monàrquiques, Herr Schulze escriu:

Mit ähnlicher Lust zur Provokation präsentiert sich die katalanischsprachige Welt als Ehrengast auf der Frankfurter Buchmesse (El món catalanoparlant es presenta com a convidat d'honor a la Fira de Frankfurt amb similars ganes de provocar)

um diese kleine Kultur auf der weltgrößten Literaturmesse zu präsentieren. Diese sprachliche Abgrenzung dessen, was seitens der Regionalregierung als „einzigartige und universelle“ Literatur Kataloniens präsentiert wird (per a presentar aquesta petita cultura a la Fira del Llibre més gran del món. Aquesta delimitació lingüística, que per part del Govern Regional és presentada com “l'única i universal literatura de Catalunya”)

Dieser eigenartige Sprach-Separatismus der Gastregion wirkt umso verwunderlicher (Aquest separatisme lingüístic de la regió convidada resulta sorprenent)

Ergebnis: Man kann heute in Katalonien ohne Katalanischkenntnisse weder arbeiten noch studieren; (Resultat: a hores d'ara no es pot treballar ni estudiar a Catalunya sense el coneixement del català)

Spanisch wird immer mehr verdrängt - und fast zur Fremdsprache. (Cada cop més s'està expulsant l'espanyol gairebé com una llengua estrangera)

So tief, dass die Anhänger einer lückenlosen Katalanisierung zuweilen übers Ziel hinausschießen und kleingeistiger Abschottung statt kultureller Öffnung den Weg bereiten. (Tan profund que els partidaris d'una completa catalanització es passen i, en comptes de procurar el camí de l'obertura cultural, sovint cauen en l'aïllament nanomental)

diese politische „Entführung“ der Buchmesse (aquest "segrestament" polític de la Fira del Llibre)

Javier Cercas... hat keine Lust auf nationalistisch motivierte Kulturdebatten: Der katalanische wie der spanische Nationalismus seien so „heuchlerisch, so engstirnig und potenziell gefährlich wie alle Nationalismen“. (Javier Cercas no té cap ganes d'entrar en debats culturals; segons ell, el nacionalisme català i l'espanyol són tan "hipòcrites, tan curts de mires i potencialment perillosos com tots els nacionalismes")

El dia que els corresponsals, en comptes de viure a Madrid, visquin a Barcelona, tot canviarà.

Bé, per a compensar, aquí teniu un altre article que ens deixa una mica millor: Einmalig zweisprachig

L'affaire Peri Rossi

El 12 de març de 2005 vaig conèixer personalment Cristina Peri Rossi. Sobre aquesta trobada vaig escriure un post a TdQ: Peri Rossi a la Casa Bruna. Aquí teniu la dedicatòria que em va fer:

La Peri Rossi fot 35 anys que viu i treballa a Catalunya. No estic d'acord amb Víctor Alexandre quan afirma que el seu és un cas d'impotència intel·lectual. En absolut. Es tracta de quelcom encara pitjor, d'una decidida voluntat anticatalana, d'una manca de respecte per la cultura del país que t'ha acollit durant tots aquests anys. No li costava gaire fer un petit esforç i expressar-se en la nostra llengua; però no, ella ha persistit en el seu monolingüisme refractari. No és un bon exemple. Almenys Montilla ho intenta, i l'home se'n surt; amb l'eximent que Montilla no és un lletraferit com aquesta escriptora barruda que ara va de víctima brandant manifestos signats pels seus amics. El que necessita Catalunya són més montilles i menys peri rossis. Mentrestant, deixeu que bordin els gossos espanyolistes. Com més por té el ca, més lladra...

Agraït 1
Agraït 2

Despotisme il·lustrat

Ple de l'Ajuntament. Cinc hores de duració. En un moment determinat, fruit de la inexperiència política i de l'abrandament hiperbòlic, un regidor de l'oposició acusa el Govern de viure al segle XVIII i d'actuar com el despotisme il·lustrat. L'acusació, gravíssima, no és pertinent i resulta absolutament inadmissible en el si d'un consistori democràtic del qual el regidor acusador forma part. A l'hora de les preguntes del públic, m'adreço al regidor i li recordo que estem al segle XXI i que, sortosament, vivim en un règim democràtic. Li prego al regidor que retiri públicament l'acusació. Ell s'hi nega. S'acaba el ple. Consta en acta.

Ja n'hi ha prou
(Partal segueix inspirat)

La problemàtica del vel

Al meu institut no deixem que els alumnes portin posada la gorra a classe. La gorra és el distintiu propi d'algunes tribus urbanes (MC -rapers, grafiters, B-Boys-, latins, etc.). En canvi, acceptem que algunes noies portin el vel islàmic (hijab). No entenc aquesta discriminació. O tots moros o tots cristians. El vel aïlla socialment les envelades les quals formen un gueto escolar. A més, la cosa s'ha agreujat respecte al curs passat. Potser enguany han canviat l'imam i es nota encara més la diferència... Aquesta situació, que pot semblar molt políticament correcta i molt multicultuguai, resulta molt poc favorable per a la integració i la convivència entre l'alumnat. ¿Algú em pot dir cap a on anem?

Islamofòbia?

No us perdeu aquest curtmetratge (gràcies Òscar!):

Entre línies

Si vols llegir sempre entre línies pots córrer el perill de no entendre què diuen les línies entre les quals t'entestes a llegir. L'espai en blanc és una buidor que provaràs d'omplir amb les teves especulacions. Llegeixes el que t'interessa i no pas el que ha volgut dir l'escriptor. Es tracta d'un vici antic, gairebé inevitable: cada paraula ressona diferentment dins el cervell de cadascú, cada verb batega de forma distinta en cada cor... Llegir és reescriure. Llegir sempre és llegir-se.

Petita felicitat

¿On està escrit que hem vingut aquí per a ser feliços? Deixeu-me dubtar d'aquest imperatiu que ens obliga a atènyer la fictícia felicitat. La felicitat la va inventar un flonjo que somiava floretes. Quina quimera més vulgar. Ja ho deia Nietzsche: la felicitat és una cosa burgesa que només està a l'abast de les vaques i de les dones.

Jo no vull ser feliç, sinó sentir-me pletòric, fort, poderós... La felicitat és una anestèsia que deprimeix la meva vitalitat. El que necessito són sensacions punyents i no pas sentiments mandrosos. La calma és per als rius estancats. Doneu-me meandres ràpids, fredes cascades, la violència dels guèisers, l'esclat dels volcans, abismes oceànics... La vostra petita felicitat em fa fàstic.

--&--

No hi ha hagut mai a la història de la humanitat un mitjà de comunicació més lliure que els blogs la qual cosa no significa que tot s'hi val. Un blog anònim o sensacionalista té els dies comptats. La credibilitat del bloguer i la fidelitat dels ciberlectors només es guanya dia a dia donant la cara i amb una feina honesta. (RdY)

Magnífic Partal!

Democràcia?

Monarquia i democràcia són termes antitètics. El Borbó no sap què s'empatolla.

(AR)

Ètica patètica

Una ètica que s'inhibeix cedint a la por deixa de ser ètica per esdevenir submissió al poder amenaçador. Ètica pat-ètica. Anorreament de la llibertat. Ni el rei ni la llei poden estar per damunt de la consciència...

« La plus extravagante idée qui puisse naître dans la tête d'un politique est de croire qu'il suffise à un peuple d'entrer à main armée chez un peuple étranger, pour lui faire adopter ses lois et sa constitution. Personne n'aime les missionnaires armés; et le premier conseil que donnent la nature et la prudence, c'est de les repousser comme des ennemis. »

—Maximilien de Robespierre, premier discours au club des jacobins sur la guerre, le 2 janvier 1792

Adhereix-t'hi

Benvingut octubre

He canviat la imatge de la capçalera. No és la primera vegada que ho faig. Algú amb criteri em va dir que la foto amb el Partenó al fons estava torta. N'he posat una de nova que és un retall d'aquesta foto que em va fer el diumenge 23 de setembre l'amic Joan Bautista al Coll de Riufred (2.978 m.), baixant de la Pica. Estic de perfil contemplant el paisatge del vessant català del massís. El que es veu al fons no és fum, sinó boira: Catalunya emboirada del cim estant.

ENTRELLUM: Llunyania on es veuen les coses boiroses o incompletes
(Diccionari CVB)

Romanços

Som el que som en la mesura que ens diferenciem dels altres, però aquesta diferència és sovint la que ens condemna. Com fou condemnat Sòcrates. Aviat farà 4 anys que bloguegem. Aquest és el post número 855 d'ENTRELLUM. Hem superat les 150.000 visites. Diuen que som un blog de referència. No estem mal situats al rànquing. Ningú no ens ha regalat res. No som genials. Només creiem en el treball (no és una fe, sinó una constància). En el treball i en la llibertat. Aquesta és la nostra voluntat de poder. [Agafeu-vos la primera persona del plural com vulgueu]. La resta són romanços.

Vallesfera

La nova actualització del rànquing de blogs en català d'Alianzo m'ha situat en 5è. lloc (abans ocupava la 10a. posició):

Crida l'atenció que dels 5 primers blogs 3 siguin del Vallès Oriental: Marc Vidal de Granollers, Joan Ramon de Llinars i servidor de Vallromanes. Dins la Catosfera, per tant, s'imposa la Vallesfera. Així l'han batejada en Marc i en Joan Ramon. Em sembla una bona iniciativa, això d'aplegar en un metablog tots els blogs d'un territori concret. Un bon precedent en aquest sentit és, per exemple, Ebresfera.

Una altra cosa que em crida l'atenció és que dels 5 primers blogs classificats 4 tenen una capçalera on apareix la cara del seu autor...

Considero que el fet que els bloguers donin la cara és una garantia de credibilitat. L'anonimat ha caigut en el desprestigi. Hi ha alguna cosa de "marca" en aquesta presentació a cara descoberta (en Marc en sap més, de branding, i ho explicaria millor). També podríem analitzar els fons (per què hem escollit aquesta foto i no una altra), el tipus de lletra, els colors predominants, la ubicació (esquerra, centre, dreta) del blogger dins la capçalera. De tot plegat se'n podrien extreure moltes conclusions...

La corda es tiba

La data m'agrada: 25 d'octubre de 2008. La cosa crema [Et de faire oublier que la monarchie a été imposée aux Espagnols par le dictateur Franco, peu avant sa mort, en 1975]. Ens tombaran l'Estatut. La corda es tiba cada cop més... Somio el Dia de l'Alliberament.

Igual que no tienen narices de publicar las balanzas fiscales tampoco permitirán los referendos. Como sugiere maty, lo mejor es meter a todos los nazionalistas en la cárcel o ejecutarlos directamente. Cuando entren los tanques por la Diagonal con la cabra de la legión al frente marcando paso marcial, los birmanos vendrán a ayudarnos, como antaño Eric Arthur Blair, que dios lo tenga en su gloria orwelliana. (Una temporada en el infierno)

Blogs de lletres ha guanyat el Premi Lletra_07. Enhorabona, Josep!

Al meu poble és Festa Major. Fa un solet que enamora.

Birmània serà democràtica.

Filosoficidi

L'educació en aquest país està tan malament que cada cop que sento que canviaran alguna cosa em poso a tremolar perquè sóc conscient de què encara és susceptible d'empitjorament. L'última genialitat del govern ZP és la següent:

El Gobierno elimina Filosofía de Primero de Bachillerato para introducir Ciudadanía

Quina mania amb la Ciutadania! Si no en tenien prou amb L'educació per la ciutadania a l'ESO, ara es volen carregar la filosofia del BTX.

El Ministerio está jugando con el profesorado de filosofía y probablemente también con las asociaciones de filósofía. Está claro que su intención es que los profesores de filosofía nos “reconvirtamos” en profesores de “Educación para la Ciudadanía” en 4º de la ESO y 1º de Bachiller. ¿Qué ocurrirá cuándo llegue un nuevo partido que considere que la Educación para la Ciudadanía carece de sentido en un bachillerato? ¿O si hubiera cambios en el actual gobierno y los nuevos responsables de educación piensan que la EpC no debe impartirse? ¿Se acordará alguien para entonces de la palabra “filosofía” o “ética? Debemos seguir manteniendo las movilizaciones, escribiendo a medios de comunicación, políticos y cualquier tipo de representante. Debemos luchar contra la ambigüedad del acuerdo, y reivindicar un nuevo acuerdo que mantenga la denominación “filosofía”.

¿Filoqué? Pa qué. Pues no semo siudadano, ¿pa que pretendé cosa otra? Toos eso tios raros, con raros nombre como er Kan o er NIche, o el heidegggg¡? solo sirvían -cuando la filoqué se enseñaba en los colegios- pa liar a lo bueno siudadano, y así salían: terrorista y to lo demás. Bueno, os dejo que me voy al tajo y aluego a ver el gran hermano. Ese si que enseña, lo desía el instructó: como la filosoqué de la vida no hay na. Arrivederchi roma que decían los atlantes en el comic que leí. Bueno, también es que es lo único que he leío. Jo, qué pesao me pongo cuando me apongo intelestuá. Alé adió.

Escolto Montilla al Parlament. Diu que "a Frankfurt van els escriptors que volen anar" (sic). Fa un moment ha dit "plaços" (en comptes de terminis). Acaba el seu discurs dient que "per sort Catalunya no és un cuarté (?)" Una pregunta indiscreta: ¿Ha cursat (el bachiller) Montilla alguna vegada l'assignatura de filosofia?

Ramon Aparicio

La història és bonica, entranyable, poseu-li els adjectius que us plaguin; per això l'explico. El seu nom és Ramon Aparicio, charpentier de St. Félix de Tournegat, nascut a l'Argentina de la qual va haver de fugir per raons polítiques fa 35 anys. Ens vam trobar al refugi de Pinet el dissabte 22 de setembre. Ell duia un casquet de llana andí que no es va traure en cap moment. Havia vingut a esventar les cendres d'un amic al cim del Montcalm. L'amic, professor de dibuix en un lycée d'Alsàcia, s'havia suïcidat. Acompanyaven Ramon tres amics del difunt: una japonesa amb el cabell tenyit de vermell que viu a Luxemburg, un jove executiu parisenc i un vell col·lega que ara exerceix a Niça. Tots quatre havien vingut a retre el darrer homenatge a l'amic comú dalt del Montcalm. Per què? Era la seva darrera voluntat. En Ramon li havia fet estimar les muntanyes; el Montcalm va ser el primer 3.000 que van fer junts.

Al vespre, havent sopat, en Ramon va agafar la guitarra i va cantar algunes cançons: melodies argentines, franceses, catalanes, occitanes... Sí, occitanes. Va sentenciar que el catalán es un dialecto del occitano. No li ho vaig discutir. Baixant de la Pica me'l vaig tornar a trobar. Coixejava. Ando jodido de la rodilla... Vam estar una bona estona caminant plegats, xerrant... Em va donar una targeta seva. Ens vam fer una foto a l'estany de Montcalm. Vam parlar de política (Es difícil ser anarquista...) i d'altres coses més importants (Las mujeres son como las maderas, unas más blandas y otras más duras...) Va recitar fragments del Canigó de Verdaguer. Se sabia de memòria molts poemes...

Qui pogués tenir amics com en Ramon. El seu amic restarà per sempre a les muntanyes. Nosaltres vam davallar.

Esbraonament

Ho escriu Homer a l'Odissea (al capítol de la presentació d'Ulisses als feacis) i ho tradueix Riba divinament:

Car no hi ha glòria més gran per un senyor, a la vida, que allò que amb els seus peus i amb els seus braons acompleixi.

Si diumenge feia el cim, avui encara en pateixo les conseqüències: una dolorosa ressaca muscular que els castellans anomenen agujetas. La denominació científica és DOMS (Delayed Onset Muscle Soreness). En català hi ha gent que diu "agulletes" o "tiretes", però és incorrecte.

Gabriel Bibiloni va dedicar un post a la qüestió: Alguna barbaritat lingüística més? Segons el lingüista mallorquí, l'alternativa catalana a les agujetas castellanes seria esbraonament. Alguns proposen també cruiximent. Ambdues opcions m'agraden (la primera és més mallorquina i la segona més valenciana). Esbraonar-se és perdre el braó, el vigor, fatigar-se en alt grau. A mi els braons que més mal em fan són els braons de les cames, o sigui, de genoll en amunt; també el talons d'Aquil·les i els músculs bessons; sobretot quan pujo o baixo escales...

Vaig acomplir el somni de fer el cim de Catalunya amb els meus peus i amb els meus braons, però vet aquí que ara estic esbraonat... Tanmateix, com diuen també en castellà: Sarna con gusto no pica. ¿Sabeu quina seria la traducció d'aquest refrany al català?

Blog català de referència

Ahir l'Eduard Batlle, en un article publicat a El Punt [La catosfera, a mil per hora], va gosar incloure aquest humil blog dins la seva llista de blogs catalans de referència. Que déu l'hagi perdonat.

Val a dir que trobo a faltar Saül Gordillo. Dels 12 que formem l'alineació catosfèrica em crida l'atenció que n'hi ha alguns que escriuen els seus blogs en lengua castellana (Jaume Soler i Eduard Punset, aquest últim amb l'agreujant del .es) . Si no empren el català, Sr. Batlle, no formen part de la CATosfera.

He fet el cim

Ahir diumenge 23 de setembre de 2007 a les 11:20
vaig fer el cim de la Pica d'Estats.

I el Verdaguer

Catalunya -emboirada- sota el meus peus

El cos ha de seguir l'ànima. L'ànima ha de seguir la voluntat. La voluntat és el motor que ho mou tot, la clau que obre tots els panys. Vinga, encara més amunt. Tot el que val la pena a la vida costa un esforç.

Aquí trobareu el relat

Pica d'Estats

Jacint Verdaguer hi va pujar fa 124 anys. Jo, si tot va bé, faré el cim aquest diumenge. No cal dir que em fa MOLTA il·lusió. Les previsions anuncien pluja...